Devorats (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Slurp. Slurp.

El so de succió omplia l'aire.

Què estava fent Chood?

Tash va apartar una branca d'un arbre proper per veure millor. Però la branca es va trencar amb un fort espetec. Els sorpresos enzeen la van mirar directament als ulls.

Tash va veure la cara d’en Chood amb claredat. El somriure es va esvair, revelant una mirada plena d'odi.

—Ens ha vist! Agafeu-la!

El grup d’enzeen es va dirigir cap a ells. Tash estava confosa. Per què estaven enfadats?

—Corre! —va cridar Devé, tirant de Tash per allunyar-la de la clariana.

Per segona vegada en dos dies, Tash estava corrent per la seva vida.

Tash i Devé van córrer lluny de la petita clariana. Però els enzeen eren molt més ràpids. Van arribar ràpidament per darrere, i Tash va poder veure'ls lliscar-se entre els arbres a banda i banda. Aviat estarien envoltats. Al seu costat, les unions mecàniques de Devé van gemegar mentre tractava de seguir el ritme de la seva companya humana. Devé no va ser dissenyat per a les carreres pel bosc. Tash va saltar per sobre d'una arrel d'arbre. Darrere d'ella, Devé va ensopegar i va caure amb estrèpit al terra. Els enzeen es van abalançar sobre ell a l'instant.

—Devé! —va cridar Tash parant-se.

—Corre! —va cridar l’androide, abans que el perdés de vista sota una pila d’enzeen.

Tash els va escoltar bastonejant sense pietat el seu cos de metall. Mentre reprenia la marxa, va mirar per sobre de l'espatlla, amb l'esperança de fer un cop d'ull a l’androide.

Quan va mirar de nou cap endavant, un enzeen estava dempeus enfront d'ella.

Tash virà a l'esquerra. Però hi havia un altre, i un altre. Allà on mirés, hi havia enzeen. Estava envoltada.

Tash va lluitar, donant puntades i cops de puny quan els enzeen la van agafar. Però hi havia massa.

—Què està passant? —va exigir—. Per què esteu fent desaparèixer a la gent?

Un dels enzeen va deixar anar un riure malvat.

—No hem fet mal a ningú.

—Llavors, què està passant aquí? —va demandar Tash.

L’enzeen rigué de nou.

—Mai ho sabràs —va mirar als seus companys—. Chood vindrà en un moment. Ens encarregarem d'ella fins llavors.

Tash va abandonar la lluita. Els enzeen eren massa forts per a ella. Va començar a tremolar quan un sentiment de temor va començar a apoderar-se d'ella. I, no obstant això, com havia passat en el laboratori, la por va provocar un altre sentiment, una sensació de pau i tranquil·litat, de gran abast, com una espècie de força.

La Força.

Tash l'havia buscat. L'havia esperat. L'anhelava. Però en realitat mai va pensar que la tenia. Però sentia alguna cosa. Veritat?

—No tens res a perdre —es va dir.

Tash va tancar els ulls. Va tractar d’invocar la Força. Prenent una respiració profunda, es va recordar del que els Jedi havien escrit sobre la Força. La Força ens envolta, havia llegit, ens uneix. Pot acostar objectes a nosaltres, o allunyar-los. És el poder més fort de tota la galàxia. El poder dels exèrcits, de les flotes estel·lars, no és res comparat amb el poder de la Força.

Tash va imaginar la Força com un camp d'energia que empenyia als enzeen cap enrere. Al principi es va sentir com una beneita. Però a poc a poc la vergonya va donar pas a la calma. Es va oblidar de la seva por. Un càlid formigueig es va estendre per tot el seu cos. Va imaginar el camp d'energia en expansió, conduint a les criatures més i més lluny. Mentre ho feia, el formigueig en el seu cos es va convertir en un fort corrent elèctric, corrent des de la part superior del seu cap fins als peus. Per un instant va sentir una sensació de connexió amb una cosa més gran que ella, més gran fins i tot que el planeta on tenia posats els peus.

Va ser llavors quan la terra va començar a moure's.

Va començar amb un soroll sord. El terra va començar a tremolar sota els seus peus. En qüestió de segons el soroll es va convertir en un rugit, i la tremolor es va convertir en un terratrèmol per dret propi. Els enzeen van cridar de sorpresa. Els arbres van començar a cruixir, i alguns d'ells es van trencar i van caure al terra. Tash va ser llançada al terra, tossint pels núvols de pols i fulles seques que aixecava el terratrèmol. El sol va semblar esvair-se quan el cel es va enfosquir. En algun lloc distant Tash va sentir el so més fort que mai havia sentit, un so com de dues muntanyes entrexocant entre elles. El so, una explosió ressonant, semblava venir des de dalt i des de baix. Més tard, pensant, Tash va imaginar que si un planeta pogués parlar, parlaria amb una veu així de forta.

El sisme va acabar encara més ràpid del que havia començat. Va haver-hi una explosió final, com una porta gegantesca tancant-se, i després el terrible soroll simplement va parar. Les branques dels arbres, sacsejades pel sisme, van continuar vibrant per uns segons. Després es va fer el silenci. Només la foscor va romandre. El dia semblava haver passat de mig matí fins al vesprejar en uns pocs segons. Era com si el terratrèmol hagués causat que el planeta girés cap a la nit.

He fet això?, es preguntava amb sorpresa.

El terratrèmol havia sorprès als enzeen tant com havia sorprès a la Tash. Ells també havien caigut al terra. Tash va veure la seva oportunitat.

Va córrer.

Aquesta vegada no va mirar cap enrere. Va córrer tan ràpid com va poder, fent cas omís de les branques i els arbustos que l'esgarrapaven. Si pogués arribar al poble, Hoole i els colons podrien ajudar-la.

Tash no va sentir a ningú seguint-la. Els enzeen estaven massa espantats pel tremolor com per perseguir-la. Sabia que això no anava a durar molt, per la qual cosa va seguir corrent. No es detindria fins que estigués fora de perill.

Va veure els edificis del poble a través dels arbres. El cor li va donar un salt. Anava a aconseguir-ho. Anava a estar fora de perill.

Tash va irrompre al poble des dels arbres, cridant:

—Oncle Hoole, oncle Hoole! Zak! Qui sigui! —ningú va respondre.

Va cridar una vegada i una altra, corrent de porta en porta. Va córrer pel carrer principal. Va córrer cap a l’espaiport. Va córrer a la No Vagis Dins.

Però el poble estava completament desert.

Següent