Devorats (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Estava completament sola.

D'alguna manera totes les persones al poble havien desaparegut. Oncle Hoole s'havia anat. Zak s'havia anat. Fins i tot Devé s'havia anat. El pitjor malson de la Tash s'havia fet realitat. Havia estat abandonada.

Sabia que els enzeen la trobarien aviat. No li importava. Tota la seva família s'havia anat. Els seus pobres pares s'havien evaporat en la destrucció d’Alderaan. Ara Hoole i Zak havien desaparegut, juntament amb un poble ple de colons.

A continuació, un pensament encara més terrible la va copejar. Ho he causat jo?

Havia tractat de cridar la Força. En el seu lloc havia esclatat un terratrèmol. El terratrèmol s'havia empassat als colons... i a Hoole i Zak? I havia creat ella el terratrèmol amb la Força?

El pensament la va aixafar com si fos el pes d'un planeta.

Feble i derrotada, Tash es va acostar a l’espaiport. Totes les naus seguien allà. Ningú havia volat fora del planeta. Però així i tot s'havien anat.

Tash es va detenir enfront del Missatger de Llum. Breument va considerar intentar volar lluny d'allà, escapar dels enzeen. Però sabia que no podia fer-ho. Només podia pretendre ser una pilot. Realment no podia pilotar una nau espacial.

Arrossegant els peus, Tash va ensopegar amb alguna cosa. Era una taula plana d'un metre i mig de llarg, amb tires-estic en la part superior i reixetes d'impulsió en la part posterior.

La taula d’skimboard d’en Zak.

Què està fent aquí?

Al costat d'ella, Tash va advertir un recipient de vidre trencat... i enmig dels cristalls trencats hi havia tres o quatre petits cossos viscosos. Anguiles. Un pot ple d'anguiles.

Smada el Hutt havia estat allà. I possiblement tenia a Zak.

Tash va tractar d'estabilitzar el batec del seu cor. Tal vegada Zak no havia desaparegut. Tal vegada havia estat segrestat per Smada. Tal vegada Zak tenia raó. Smada estava darrere de les desaparicions.

Però llavors, què passava amb els enzeen? Què volien? Per què havien intentat matar-la?

Tash va sentir les preguntes rebotant pel seu cap com trets de blàster. No sabia les respostes. Només sabia una cosa, i era que semblava que el seu germà havia estat capturat per Smada.

El que significava que encara podria estar viu.

Tash es va ficar la taula d’skimboard sota el braç i va sortir de l’espaiport. Es va dirigir a través del poble a la recerca de la fortalesa d’Smada.

No es va adonar que hi havia alguna cosa arrossegant-se lentament darrere d'ella.

La fortalesa d’Smada no era difícil de trobar. Com el seu oncle li havia dit, estava just a l'interior del bosc a l'altre costat del poble. Dues torres de lletja pedra marró s'aixecaven entre els arbres. Des de lluny semblaven gegants deformes. Segons els estàndards hutt era un lloc petit, més com una cabanya d'estiu que com una fortalesa, però a Tash li semblava una mansió.

Era gairebé de nit quan Tash va arribar allà. Una vegada més es va preguntar què havia passat amb el dia... Era simplement més tard del que pensava? No, no ho creia, Tash només havia estat desperta durant unes hores. No obstant això, el dia pràcticament havia desaparegut.

Va caminar fins a la porta i va trucar.

Els ganks la van deixar entrar. La van registrar a fons i li van fer deixar la taula d’skimboard al costat de la porta. Darrere de la porta hi havia una gran sala d'audiències, prou gran per encaixar l'ego d'un hutt. Hi havia sis guardaespatlles gank a l'habitació. Smada el Hutt surava damunt del seu trineu repulsor, rient dintre seu. En una cantonada, en una petita gàbia, estava assegut el seu germà.

—Tash! —va cridar.

—Benvinguda —va dir Smada—. T'he estat esperant.

—Deixa anar al meu germà —va exigir Tash.

Els ganks van riure.

—Certament —va dir Smada—. Tan aviat com em diguis on està Hoole.

Tash es va quedar atònita.

—No sé on està. Vaig pensar que l’havies capturat.

—Jo? —va respondre el hutt—. No siguis ximpleta, noia. Si ja tingués al teu oncle, no perdria el temps amb tu i el teu germà. Vosaltres dos sou insignificants, però els poders shi’ido d’en Hoole em donaran milions!

—Els milions no signifiquen res si estàs mort —va dir ella, desafiadora—. Tens alguna idea del que està passant aquí? No vas sentir el terratrèmol?

Smada es va encongir d'espatlles.

—Un tremolor. Res significatiu.

—Has estat al poble? Tothom ha desaparegut!

Smada va sospirar.

—Com ja he dit, gens significatiu. Els habitants del poble no em preocupen. No m'importa si la terra s'ha obert i se’ls ha empassat a tots. Sempre que tingui al meu shi’ido.

Tash va tornar a intentar convèncer.

—Estàs en tant perill com nosaltres, Smada. La gent està desapareixent. I els enzeen són dolents. Van tractar de matar-me.

Smada rigué.

—Vaig a matar-te, si no em dius on està el teu oncle. No, espera, tinc una idea millor.

Va fer un senyal a un dels seus guardaespatlles gank. L'enorme gank va treure a Zak de la seva gàbia i el va arrossegar fins al trineu repulsor d’Smada.

—Deixa'm anar, lleig...

—Silenci —grunyí Smada amenaçadorament. Zak li va mirar però no va dir res.

Apuntant la seva arma a Zak, Smada es va tornar cap a Tash.

—Digues-me on està el teu oncle, o mataré al teu germà.

 Següent