Devorats (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Tash no sabia què dir. Com podia salvar a Zak quan no sabia la resposta a la pregunta d’Smada? Però havia de dir alguna cosa.

Tash va obrir la boca per parlar. I mentre ho feia un enorme rugit es va estendre a través de la càmera, fent ressò en les parets i ensordint-los a tots. Smada va deixar caure la seva arma i va tractar de tapar-se les oïdes amb les seves flàccides mans. Fins i tot els despietats ganks van xisclar i es van cobrir les seves oïdes. Mai havien sentit alguna cosa semblant.

Excepte Tash, que va reconèixer el so.

Era el so d'un rugent drac krayt.

Devé estava en la porta. Estava copejat i abonyegat, però funcionava.

—Agafeu-lo! —va cridar, i aquest va llançar alguna cosa cap a ells.

Era la taula d’skimboard d’en Zak. Va relliscar pel terra fins que Tash la va detenir amb el peu.

—Zak, anem! —es va pujar a la taula i va sentir les tires-estic aferrant-se als seus peus. Zak encara estava una mica desorientat, però se les hi va arreglar per saltar també damunt de la taula.

—Prepara't —va advertir.

Zak va activar els repulsors i Tash va sentir bolcar-se el seu estómac. De sobte suraven tres metres en l'aire.

—No... no pots volar una mica més a baix?

Zak es va petar de riure.

—Doncs no. Aquesta és la posició més baixa.

—Agafeu-los! —va rugir Smada. El hutt i els seus guardaespatlles s'havien recuperat ràpidament de la sorpresa del rugit del drac, però es van sorprendre de nou en veure als seus dos presoners de sobte surant a tres metres sobre el terra—. Dispareu-los!

Els ganks van obrir foc.

Zak i Tash van veure rajos d'energia blanca al voltant d'ells. Van sentir el foc blàster crepitar en l'aire, i van percebre l'olor acre d'ions cremats.

Però ni un sol tret els va tocar.

—Aquests paios són dolentíssims! —es rigué Zak.

Tash va recordar l'atac dels mafiosos a Bebo.

—No és això, Zak. És això! —va treure el penjoll que encara portava—. Això és el que portava Bebo. El va protegir de desaparèixer. I crec que el protegia dels blàsters!

Però no hi havia temps per examinar el dispositiu. Els trets làser fallaven, però passaven molt a prop. Zak donà una puntada a la taula d’skimboard engegant-la i van sortir rabent cap a la sortida, on Devé esperava. Alguns dels ganks continuaven disparant, mentre que uns altres saltaven, tractant d'atrapar-los des del terra. Zak es retorçava i girava la taula per esquivar-los.

—Hem de recollir a Devé! —va dir Tash—. Estàs segur que això ens portarà als tres? —li va preguntar.

—Estàs bromejant? —va respondre Zak—. De la manera que està sobrealimentat, podria portar a un hutt! Però no hi ha espai per a tres persones a bord.

Tash va cridar a Devé.

—Subjecta't de la part inferior!

Ara que estaven més a prop, Tash va poder veure com de danyat que estava l’androide. El seu cablejat estava exposat on la seva coberta de plata havia estat arrencada. Cada centímetre del seu cos havia estat abonyegat.

Amb un tremend salt, el danyat androide es va llançar cap amunt i va aferrar la taula d’skimboard. Els repulsors li cremaven mentre penjava en la part inferior de la taula, però es va aferrar.

—Pots fer-ho, Devé? —va cridar Tash.

—No em sembla que tingui moltes opcions! —va respondre l’androide—. Som-hi!

Zak va pressionar l'accelerador, i volaren a través de la porta oberta. Anaven a escapar.

—Sou tots uns estúpids inútils! —grunyí Smada el Hutt als seus guardaespatlles gank.

El hutt no s'havia convertit en un senyor del crim només per la seva crueltat, tenia una ment brillant i retorçada. Sabia que era impossible que tots els seus guardaespatlles gank fallessin l'objectiu.

Smada va recollir el seu blàster i va apuntar amb cura a la taula d’skimboard que s'allunyava. Va prémer el gallet dues vegades.

Els rajos d'energia d'alta velocitat van cobrir la distància en un parpelleig. El primer tret va passar just sobre el cap de Devé i entre els seus braços. El segon tret va copejar la part inferior de la taula, tallant la propulsió que la mantenia en l'aire. Els micromotors van gemegar i van fallar, i la taula d’skimboard es va sacsejar violentament i va caure.

—Vigila! —va gemegar Tash. La taula havia desaparegut de sota els seus peus i estava caient a través de la foscor. Es va precipitar a la trobada del terra i la va copejar amb força.

Tash va panteixar aprofitant que el vent ja no rugia al seu voltant. Al seu costat, va sentir xisclar a Zak de sobte.

—Ajuda! Ajuda! —instintivament Tash es va acostar i li va tocar el braç. Instantàniament els seus crits es van detenir.

—Què passa? —li va preguntar.

—No... no ho sé —va dir el seu germà en la més absoluta confusió—. Vaig sentir que alguna cosa m'estava aferrant. Després, quan m'has tocat, ha parat.

—Ho has vist?

—Tash, amb prou feines puc veure't! Està completament fosc aquí.

Era cert. La nit havia caigut. El que era impossible... tret que el planeta hagués començat a girar més ràpid a l'espai.

Tash es va posar dempeus, i immediatament Zak va tornar a cridar. Tash va sentir la seva mà aferrant desesperadament la seva.

—No em deixis! No em deixis anar de nou! —va gemegar.

La por en la seva veu l’aterria.

—Què és?

Zak el temerari, Zak el prenedor de riscos, estava tremolant de por.

—No ho sé. No vull saber-ho. Però és fort. I m'agafarà si em deixes anar!

 Següent