Devorats (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Chood va esclatar a riallades.

Tash es va estremir. El planeta. És el planeta. Aquest era l'origen de la seva sensació de temor. Per això se sentia com si estigués sent observada. El planeta, tot al seu al voltant, estava observant.

Va baixar la mirada al terra i es va preguntar què esperava sota: dents invisibles estripant la carn dels seus ossos. La força semblava escapar-se de les seves cames, i es va aferrar a Zak com a suport.

Però Zak estava tan espantat com ella. El simple terra sòlid pel qual caminaven cada minut de cada dia, de sobte s'havia convertit en un monstre. I l'única cosa que podia protegir-los era un petit penjoll que es balancejava en el coll de la Tash.

Enmig de tot aquest terror, Smada el Hutt netejava una mota de brutícia de la seva ungla. Ja s'havia oblidat dels seus sequaços. Podien ser substituïts. La seva tortuosa ment ja s'havia superposat al terror de la situació, i tractava de buscar formes d'explotar-la. Era un hutt, després de tot.

—Chood —va començar amb cura—. Estic segur que podem arribar a algun tipus d'acord. Tal vegada si t'oferís, per exemple... dos milions de crèdits per assegurar el meu salconduit?

—No t'oferiria pas segur fins i tot si pogués —va respondre l’enzeen—. Nosaltres no controlem a D’vouran. S'alimenta quan vol. I té gana.

Smada no es va donar per vençut.

—Pot tenir als nens.

—Moltes gràcies, lleig llimac! —va cridar Zak.

—Tranquil, noi! —va respondre Smada—. Estem negociant.

Chood va negar amb el cap.

—No hi haurà tracte. La gana de D’vouran serà sadollada.

—Llavors, per què no et menja a tu? —va preguntar Tash.

Els enzeen van esclatar en riallades. Alguns d'ells van calcigar el terra amb els peus.

—Vivim en harmonia amb el planeta. Ens assegurem que s'alimenta, i a canvi, el planeta ens dóna de menjar —va dir Chood.

—Us dóna de menjar? —va preguntar Zak—. Com?

En resposta Chood va obrir la seva boca. Una vegada més la retorçada llengua va sortir i es va submergir en la superfície de D’vouran. Diversos dels altres enzeen van fer el mateix. El «slurp, slurp» de la seva alimentació va omplir l'aire.

—Estic a punt de vomitar —va gemegar Zak.

Devé va ser el primer a comprendre el que veia.

—Des que aquest planeta està viu, els enzeen d'alguna manera han de xuclar nutrients del terra.

—Són paràsits —va murmurar Tash.

La llengua d’en Chood es va separar del terra i va desaparèixer en la seva boca. Es va humitejar els llavis i va somriure.

—D’vouran ens permet viure en el seu cos, ja que atraiem aliments. Mentre que segueixi alimentant-se, nosaltres seguirem alimentant-nos.

—Atraieu a la gent aquí perquè siguin devorats? —va preguntar Zak amb incredulitat.

Chood va somriure.

—El nostre objectiu és servir —va esclafir a riallades.

Tash es va estremir. Però no podia deixar de preguntar.

—Però, per què no simplement ens va empassar sencers quan vam arribar?

Chood la va mirar com si fos una tanoca.

—Quin propòsit tindria això? D’vouran menja una vegada al dia, o dos, però res més, i això espantaria a altres víctimes potencials. En el seu lloc, D’vouran pren els seus menjars lentament. Juga amb vosaltres, agafant una víctima aquí, un altre mos allà...

—Fins que va devorar a tot el poble! —va plorar Tash.

L’enzeen va assenyalar amb el dit la Tash.

—Això és culpa teva!

Tash es va encongir.

—Culpa meva? Per què?

—Tu i aquest boig vau començar a descobrir el secret de D’vouran. El planeta no podia córrer el risc que t'escapessis, per la qual cosa va devorar a tothom a la ciutat quan van sortir de les seves cases pel terratrèmol.

—Llavors, per què no es va menjar als mocosos d’en Hoole? —va preguntar Smada.

Chood va parpellejar. S'acabava d'adonar que, mentre que Smada estava assegut damunt del seu trineu repulsor, Zak i Tash estaven dempeus amb els peus a terra. Els enzeen van avançar cap a ells.

—Mantingueu-vos allunyats! —va advertir Devé. Va aferrar a un dels enzeen, però un altre va sorgir de darrere d'ell i va trobar un petit interruptor en la part posterior de l’androide. DV-9 va ser desactivat i va caure al terra.

—Devé! —va gemegar Tash.

Chood va assenyalar la taula d’skimboard lligada a l'esquena d’en Zak.

—Aquí! —va dir a un altre enzeen—. Treu-li aquest dispositiu!

El cor de la Tash es va detenir quan els ulls d’en Chood van trobar el penjoll que penjava en el seu coll.

Per a la seva sorpresa, no li va treure.

—Interessant. Has estat en el laboratori. Hauria d'haver sabut que alguna cosa així podria haver estat deixat enrere pels creadors.

—Creadors? —li va preguntar Tash—. Algú va fer aquest planeta?

Chood era a punt d'arrencar el penjoll del seu coll, enviant-la a l'oblit, però els seus ulls van brillar de sobte.

—Crec que vaig a respondre a la teva pregunta. Agafeu-los!

Els enzeen es van moure amb una velocitat aterridora. Zak i Devé van ser arrossegats al costat de la Tash, i una xarxa de fibra pesada va ser llançada sobre ells. Durant els primers instants van intentar lluitar, però un grunyit amenaçador dels enzeen va fer que desistissin.

La resta dels enzeen es llançaren sobre el trineu. El guàrdia gank d’Smada va entrar en pànic i va saltar de la plataforma repulsora, corrent entre els arbres. Els enzeen no es van molestar a perseguir-lo. Van capturar a Smada en una xarxa molt més gran i dura que la que havien utilitzat amb Tash, Zak i Devé.

El gank amb prou feines havia corregut una dotzena de metres abans que deixés anar un crit i trontollés. El seu peu s'havia enganxat en un forat en el terra. Quan l'assassí va tractar de treure el peu, es va trobar amb què el forat es tancava al voltant del seu turmell. El gank va intentar donar puntades al mateix terra del planeta perquè el deixés anar. En canvi, una enorme força li va aferrar de la cama i va tirar d'ell cap avall.

Chood rigué de nou.

—Te n'adones? No hi ha escapatòria de D’vouran. No hi ha cap lloc on córrer.

Mentre que la majoria dels guerrers muntaven guàrdia sobre els seus captius, alguns dels enzeen van desaparèixer en el bosc. Ràpidament van tornar a aparèixer, amb dos forts i llargs pals. Encara embullats a la seva xarxa, Zak, Tash i Devé van ser lligats a un dels pals, on van penjar com un sac de fruita blum. Smada va ser lligat de forma similar a l'altre pal, però no sense lluitar.

—Cucs de sang! Menjar de bantha! Vaig a treure-us els ulls i a menjar-me els vostres cervells! Els hutts deixaran les seves petjades en els vostres oblidats sepulcres!

Va lluitar contra les corretges que li lligaven, però els enzeen el van evitar àgilment aferrant els seus curts braços i la seva retorçada cua. Dos o tres enzeen es van apostar en els extrems de cada pal, i després van carregar les barres sobre les seves espatlles.

Només quan els humans van estar fermament lligats i els seus peus no tocaven el planeta, Chood va aferrar el penjoll. Amb una estirada, el va arrencar del coll de la Tash.

—Chood! —va suplicar Tash—. Què vas a fer?

Chood va xiular amb alegria no dissimulada.

—Vaig a donar-te la resposta a la teva pregunta. Vaig a portar-te al Cor de D’vouran. Allà podràs trobar una mort que fa que aquestes altres semblin un regal. En el Cor de D’vouran, fins a l'últim dels nutrients del teu cos pot ser acuradament digerit. Seràs menjada molt lentament. Devorada viva.

 Següent