15
En òrbita al voltant d’Ennth, a
resguard de la poderosa atracció de la destructiva lluna, Zekk va atracar el Vara del Raig contra la major de les
estacions de refugiats. Des de les finestres de la cabina, va observar el
planeta de sota, tremolant i agonitzant.
Encara que se sentia atordit, el seu
cor estava amb Rastur. El comandant de l'evacuació, encara no havia descansat,
sense deixar de treballar a gran velocitat, fins i tot a bord de les naus. Zekk
sospitava que l'home es mantenia ocupat per evitar els dolorosos pensaments per
la pèrdua de la Shinnan.
Quatre naus recondicionades, navegaven
en òrbites estables girades unes d'unes altres, per sobre de l'atmosfera. Els
desmantellats contenidors, havien estat declarats inservibles per al transport
interestel·lar, però servien força bé com a tancs d'emmagatzematge per al
poble, refugiats a l'espera de tornar a una llar destruïda per la lava i els
tremolors del terra. Els motors de les naus, havien estat arrencats, i tots els
cellers de càrrega, folrats de lliteres i cubiculums per acomodar al major
nombre de persones possibles. Els supervivents d’Ennth, ho suportaven.
Renunciaven a la seva privadesa i a les comoditats d'un any de les seves vides
abans que poguessin aventurar-se de nou a la superfície.
Zekk ho recordava de quan era un nen
refugiat en una d'aquelles estacions, el malson que havia estat per a ell. No
obstant això, aquelles persones estaven disposades a sofrir de nou, com ho havien
fet vuit anys abans i com tornaria a repetir-se vuit anys després, mentre
continuessin suportant el cicle de devastació.
Petites naus volaven al voltant, naus
de proveïment continu, en els seus deures de transport, deixar la càrrega, i
organitzar els horaris de tornada.
Ara Zekk, va poder veure, que mentre
alguns d'ells havien vingut realment a ajudar —com Peckhum havia fet l'última
vegada—, uns altres eren estafadors que s'aprofitaven de la difícil situació.
Cobraven el màxim que els colons podien pagar pels seus serveis, i el poble d’Ennth
no tenia cap més remei que pagar...
Quan l'última de les naus ressagades
va arribar fora de perill a l'estació de refugiats, Zekk s'havia assentat en
ella. Va tornar a les seves estances en el Vara
del Raig, després d'haver rebutjat l'oferta d'una llitera dins de l'estreta
estació de colons. A més, necessitava descans i pau, lluny de les multituds,
lluny de tanta gent les vides de la qual havien sofert aquella tragèdia. Va
dormir profundament durant onze hores estàndard, despertant amb rigidesa i
dolor... però ja no estava esgotat, ja no estava a la vora de la desesperació.
De tornada a la bulliciosa estació de
refugiats, va caminar cap als nivells superiors, prenent una sèrie de
concorreguts turboascensors. La gent es movia al voltant, xerrant entre si,
discutint el que havien perdut i el que havien salvat, fent plans per al seu
retorn a la superfície d’Ennth. Zekk va assentir en senyal de salutació, però
no es va unir a la conversa.
Alguna cosa li molestava enormement de
la seva persistència, el seu optimisme forçat, la seva ceguesa davant la
tragèdia que es podia haver evitat, però no podia precisar-ho.
Quan finalment va arribar a la
plataforma d'observació de l'antiga nau de càrrega, Zekk va examinar els grups
de persones fins que va veure a Rastur, sol, amb les mans entrellaçades darrere
de l'esquena mentre mirava per una de les finestretes. Els altres, van deixar
al sever home sol, mirant-lo de reüll, i murmurant tristament entre si mentre
miraven cap avall sobre la superfície calcinada d’Ennth. El món bullia sota
ells. El rígid home es va fer a un costat i va mirar a través d'un
macro-telescopi muntat en un suport prop dels ports d'observació. Es va quedar
mirant per un llarg, llarg temps.
Zekk es va col·locar darrere d'ell.
—Ha desaparegut tot? —Va dir.
Rastur no es va sorprendre.
—He comprovat les posicions de totes
les nostres ciutats. Recent Ciutat Costa, Una altra Ciutat Esperança,
Assentament de Terres del Cor. No veig res. No hi ha senyals que alguna vegada
vam estar allà... una vegada més, serà tot un món nou esperant per a nosaltres.
Zekk va mirar a través del telescopi i
va veure trinxeres de lava en flames. Pilars de fum s'elevaven a través dels
núvols de tempestes turbulentes. A mesura que la immensa lluna s'allunyava de
la seva òrbita i detenia el contacte amb l'atmosfera d’Ennth, el clima
començava a estabilitzar-se de nou, vindrien les pluges, la lava es refredaria
i Ennth seria una creu i ratlla, preparat de nou per als colons.
—I una, i una altra vegada. Per què et
molestes? —Va preguntar finalment Zekk. Va prémer els llavis quan Rastur li va
mirar amb sorpresa.
—Què vols dir?
—Per què segueixes aquí, quan saps que
tot serà destruït de nou en menys d'una dècada, una vegada i una altra? I cada
vegada, dolor, mort i destrucció.
—I per tant la renovació. —Va agregar
Rastur. Va assenyalar cap avall—. Ja he començat els estudis sísmics. Traçarem
un bon lloc per construir la nostra propera Ciutat Esperança. També vaig a
triar el millor lloc per erigir la casa de la Shinnan que vam dissenyar
conjuntament. Tal vegada trobi una altra esposa, o tal vegada viuré sol. La
vida segueix. Hem de seguir fent els nostres millors esforços.
—Però per què, quan se sap que no hi
ha esperança? Per què no anar a un lloc on es pot viure la vida en condicions
de seguretat i construir alguna cosa que perduri per a les generacions futures?
Hi ha un munt de planetes.
Les puntes de les celles de Rastur es
van unir.
—A causa que aquesta és la nostra
llar. —Va dir, com si la resposta fos òbvia.
—Llavors, troba una altra llar. —Va
dir Zekk—. He viscut en molts llocs diferents.
—Sí, i ara, tornes a Ennth, —va dir
Rastur—, tot torna a Ennth. Aquesta és la nostra colònia. Paguem per ella amb
la nostra sang i la nostra suor. No podem simplement abandonar-la.
—Tot i que se sap que més persones
moriran en vuit anys?
—I moltes més persones naixeran en
vuit anys. —Va dir Rastur obstinadament—. En un planeta amb quatre estacions,
els colons viuen i treballen durant la primavera, l'estiu i la tardor, i
després, s'arrosseguen de nou als seus refugis durant l'hivern, preparant-se
per a la propera primavera. Tots ens ocupem de la nostra vida durant el dia i
tornem a dormir a la nit, abans que comenci un altre dia. Ennth és el mateix.
Tenim set anys i mig de construcció, renovació i èxit, però abans hem de
retrocedir durant un any en aquest temps de terratrèmols i erupcions
volcàniques. Però tornem de nou i reconstruïm i continuem amb les nostres
vides. És un cicle sense fi.
Zekk estava enfadat, poc disposat a
acceptar aquesta forma de pensar.
—És un cicle sense sentit. —Va dir.
—Però tu ets un de nosaltres, Zekk,
—va dir Rastur—, ho entendràs amb el temps. Una vegada que vegis el que
significa invertir tota la teva esperança i el cor en un lloc, en una llar, no
seràs capaç d'abandonar-ho amb tanta facilitat.
Zekk va respirar profund.
—Llavors, tal vegada sigui millor que me’n
vagi ara. —Va dir—. Vaig pensar que aquest planeta podria tornar a convertir-se
en la meva llar de nou... però aquesta no és la classe de canvi que estic
buscant en la meva vida. Tu pots acceptar un Ennth amb aquests cicles. Jo
necessito una cosa més permanent.
Zekk es va allunyar del sistema Ennth
en el Vara del Raig, sense tornar-se
a mirar les inflades estacions de refugiats o l'enutjada lluna la gravetat de
la qual havia devastat la superfície planetària. Va volar cap endavant, amb els
ulls i la ment ombrívoles. Seguiria deixant que la Força —al Costat Lluminós— li
dirigís.
Aniria d'un costat a un altre, fins
que trobés el seu destí. Sabia que si confiava en la Força, no podia sortir
malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada