L'amenaça fantasma NJ (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

Anakin seguia pensant en els estrangers quan va deixar la botiga de ferralla de Watto i es va dirigir a casa seva. Ells semblaven diferents dels agricultors i contrabandistes que solien fer negocis amb Watto. Especialment la Padmé. Ella era... encara més diferent que els altres. Anakin va donar una puntada a la sorra. Tenia la sensació de què la coneixia des de sempre, d'haver-la conegut fins i tot més que tota la vida. Això és una ximpleria, va pensar... però de totes maneres això era el que sentia. A més ella es va disculpar amb ell per dir-li esclau. Ningú havia fet això abans. Per una estona, ella va fer que no importés que sóc un esclau. Jo em vaig oblidar d'això mentre parlava amb ella. I ella s'havia de veritat interessat en tot el que ell deia. Ni tan sols els seus millors amics escoltaven així. Ni tan sols la seva mare.

Tal vegada ells tornessin de nou a la tenda de Watto abans d'abandonar Tatooine. No havien comprat res, però Watto no havia estat tan malhumorat com habitualment estava quan perdia una venda. Tal vegada era perquè sabia que ningú més tenia el que ells volien. Tal vegada havien de tornar abans de sortir del planeta.

En girar per entrar al carrer del mercat, Anakin va veure a un dels estrangers per davant d'ell, el no-humà que semblava una granota. Sebulba l'estava empenyent d'un costat a un altre. Anakin va empassar saliva. Sebulba era un dug i el pitjor busca-bregues de Mos Espa. Podia usar els quatre braços indistintament, sempre que ell mateix deixés un per mantenir-se dempeus, de manera que els seus oponents mai podien saber d'on arribaria el següent cop. Això li donava un gran avantatge en la majoria de les baralles.

Una multitud s'havia reunit per mirar. Anakin va dominar la seva por fins que aquest gairebé va desaparèixer, i es va obrir pas a empentes entre la multitud.

—Vigila, Sebulba —li va dir en huttès—. Aquest està molt ben relacionat. Si puc fer que Sebulba cregui això, se n'anirà. Ningú es fica amb els hutts».

Sebulba va deixar d'empènyer al desconegut amb qualsevol de les seves mans i en lloc d'això, va mirar enutjat a Anakin.

—Connectat? Què vols dir, esclau?

—El que dic en llengua hutt —va confirmar Anakin, aixafant el seu enuig per ser anomenat esclau, tal com havia aixafat la seva por—. Estranger poderós, aquest. No m'agradaria veure't destrossat abans que correm la carrera de nou.

—La propera vegada que correm, humà ximple, serà el teu final —grunyí Sebulba—. Si no fossis un esclau t'aixafaria en aquest mateix moment.

—Justa —Anakin va murmurar amargament quan Sebulba es va donar volta per allunyar-se—. Seria una pena si haguessis de pagar per mi.

Mentre la decebuda multitud va començar a disgregar-se, va arribar la resta dels estrangers.

—Hola! —va saludar Anakin a la Padmé—. Aquest amic teu era a punt de ser convertit en moc taronja. Es va posar a barallar amb un dug, un especialment perillós anomenat Sebulba.

—Nosenyior. Nosenyior —va dir l'alienígena que Anakin havia rescatat—. Misa detesta baralliar. Qüesta l'última cosa qüe misa vol.

—No obstant això, el noi té raó —va dir l'estranger alt i barbut—. T'encaminaves directament a tenir problemes. —Es va tornar cap a Anakin—. Gràcies, el meu jove amic.

—Non és probliemes de misa! —va insistir l'alienígena.

—La por atreu als temorosos —va sentenciar Anakin—. Ell estava tractant de superar la seva por aixafant-te a tu. —L'alienígena se’l va quedar mirant amb sorpresa—. Sé menys poregós —va acabar Anakin.

L'home alt li va dirigir una mirada penetrant. Padmé va somriure i va dir:

—I això funciona per a tu?

—Fins a cert punt —va respondre Anakin, retornant-li el somriure. La seva pròpia por s'havia refredat i s'esvaïa una vegada que la possibilitat d'una baralla havia passat... tot, excepte un petit i persistent nucli. Però aquesta por havia estat amb ell des del dia en què va tenir edat suficient com per comprendre el que significa ser un esclau. Estava acostumat a això, i acostumava a ocultar-ho.

Padmé li va dirigir un somriure comprensiu, i per un moment Anakin es va preguntar si ella tindria temors que de vegades havien de ser aixafats. Llavors l'home alt va fer un senyal i el grup va continuar avançant pel carrer. No va semblar importar-los que Anakin s'hagués unit a ells.

Una mica més endavant es van detenir en la parada de fruita de la Jira. Mentre xerrava amb Jira, Anakin es va adonar que Padmé observava la fruita. Dominat per una inspiració sobtada, Anakin va dir:

—Vaig a emportar-me quatre pallies avui. Jira. —Es va tornar cap a la Padmé i va afegir—: T'agradaran aquestes fruites. —Va buscar en la seva butxaca les poques monedes que posseïa. Dos, tres... Vaig creure que tenia quatre trugut!. Ràpidament va treure els diners per comptar-los i va deixar caure una moneda.

L'home alt es va inclinar per recollir-la. En fer-ho, la seva capa es va obrir i Anakin va aconseguir veure el mànec d'una espasa làser ficada en el seu cinturó. Un sabre de llum! Ha de ser un Jedi!. Anakin va desviar la mirada ràpidament. No ha de voler que la gent ho sàpiga, d'una altra manera la portaria on tothom pogués veure-la.

El Jedi li va lliurar la moneda, i aquest va haver d'esforçar-se per mantenir la seva veu normal, quan va dir:

—Uh! Vaig creure que en tenia més. Que siguin tres pallies, Jira. No tinc gana.

El vent anava en augment, i els botiguers començaven a recollir els seus tendals i a col·locar les contrafinestres.

—Pels sols bessons, em fan mal els ossos —es va queixar Jira mentre li lliurava els pallies a Anakin—. Tempesta s'acosta, Annie. Serà millor arribar a casa ràpid.

Anakin va mirar cap a l'alt desconegut.

—Té algun lloc per refugiar-se?

—Tornarem a la nostra nau —va respondre.

Anakin va vacil·lar. Ni tan sols un Jedi sobreviuria molt en una tempesta de sorra. I podria no adonar-se de com de ràpid que apareixen aquestes tempestes, o com de destructores que podrien ser.

—Està lluny?

—En la perifèria —va respondre Padmé.

—Mai arribaran a temps a la perifèria —va assegurar Anakin—. Les tempestes de sorra són molt, molt perilloses, vinguin amb mi. Apurin-se! —Tan aviat com va estar segur que li seguien, es va dirigir ràpidament a casa seva.

***

Obi-Wan estava davant de la nau espacial, mirant cap al desert. El vent assotava la seva capa, però ell amb prou feines ho sentia. La Força tremolava amb la mateixa evasiva sensació de molèstia que li havia estat pertorbant des de l'inici de la missió, més a prop en aquest moment, però no més fàcil de detectar. Havien de sortir aviat d'aquest planeta, però no hi havia senyals de Qui-Gon.

Va veure al Capità Panaka i l'inici de la tempesta de sorra al mateix temps.

—Això es veu molt malament —va dir el capità—. Serà millor que segellem la nau.

De mala gana Obi-Wan va assentir amb un moviment de cap. Ni tan sols Qui-Gon podria arribar a la nau enmig d'una tempesta de sorra. En girar-se per dirigir-se a la rampa, va sonar l'intercomunicador del capità.

Era el pilot, Ric Olié.

—Estem rebent un missatge des de casa.

—Aquí anem —va respondre Panaka. Obi-Wan ja estava enmig de la rampa.

La reina i la seva donzella observaven la transmissió quan ell va arribar. L'holograma mostrava al Governador Sio Bibble i encara que la imatge oscil·lava, les parts que arribaven amb claredat eren inquietants: «... interromputs tots els subministraments d'aliments... nombre de morts... catastròfic...». I el final estava clar, també: «Si us plau, diguin-nos què fer! Si ens pot sentir, Altesa, ha de posar-se en contacte amb mi...».

—És un truc —va dir Obi-Wan amb fermesa, esperant tenir raó—. No enviïn cap resposta. —Si transmetem alguna cosa, la Federació de Comerç pot rastrejar la comunicació i donar amb nosaltres. I si ens troben, ens atrapen... sense un hiperimpulsor som un blanc fàcil.

El Capità Panaka i la Reina es van mirar amb incertesa.

—No enviïn transmissió de cap tipus —va repetir Obi-Wan, mirant-los fins que tots dos van assentir amb un moviment de cap.

Al centre de la sala, el crepitant missatge va començar a repetir-se.

***

Qui-Gon havia vist cambres més petites que les cofurnes dels esclaus de Mos Espa, però no moltes. Els refugis eren petits i molt amuntegats; va haver d'ajupir-se per passar per la porta. Davant d'ell, va sentir que el nen Anakin cridava:

—Mama! Mama, estic a casa! —El Jedi va somriure lleugerament. La Força era forta en Anakin, increïblement forta. El noi pràcticament brillava amb ella. Però per què la Força havia empès a Qui-Gon cap a ell? Malgrat el seu talent, Anakin ja era massa gran per ser entrenat com un Jedi. Els mestres jedis normalment treballaven amb nens molt petits, les emocions dels quals encara no havien començat a donar forma a les seves respostes. No obstant això, a Qui-Gon li resultava clar que trobar-se amb Anakin no era alguna cosa casual. El millor seria moure's lentament i deixar que les coses es tornessin més clares.

Els seus pensaments van ser interromputs per l'entrada d'una dona de cabell fosc, d'uns quaranta anys, presumiblement la mare de l’Anakin. Les seves primeres paraules ho van confirmar.

—Vaja, Annie! Què és això?

—Aquests són els meus amics, mama —va explicar Anakin—. Aquesta és Padmé, i... oh, no conec els noms de vostès.

Qui-Gon no va poder evitar somriure.

—Jo sóc Qui-Gon Jinn, i aquest és Jar Jar Binks.

Al costat d'ell, R2 va emetre un bip, i Padmé va afegir:

—I el nostre droide, R2.

—Estic construint un androide —va anunciar Anakin amb entusiasme—. Volen veure-ho?

—Anakin! —El va reptar la seva mare en un to de veu més aspre del necessari—. Per què aquesta gent està aquí?

—Una tempesta de sorra, mama —va explicar Anakin—. Escolta. —L'udol del vent havia augmentat, fins i tot en els pocs minuts des que havien entrat.

Arribem just a temps, es va adonar Qui-Gon.

—El seu fill va ser molt amable en oferir-nos refugi —va dir a la mare de l’Anakin. Encara tenia una tibant expressió de cautela, de manera que mentre Anakin portava a Padmé i a R2 a l'habitació contigua per mostrar-los el seu androide, Qui-Gon va buscar en la cartera del seu cinturó algunes càpsules d'aliments. Les hi va lliurar a la mare de Anakin dient-li:

—Tinc suficient aliment per a un menjar.

—Oh, gràcies! —va exclamar la dona. El seu canvi de to i modals va deixar en clar com estava de preocupada pensant en com alimentar als seus inesperats visitants i el poc que tenia per compartir—. Disculpin si vaig ser massa dura —va continuar—. Mai m’acostumaré a les sorpreses de l’Anakin.

—És un noi molt especial —va dir Qui-Gon.

La dona li va llançar una mirada meitat sobresaltada, meitat preocupada.

—Sí —va acceptar ella en veu baixa—. Ho sé. —Es va donar volta per anar a començar els preparatius del menjar.

L'intercomunicador de Qui-Gon va sonar. Mirant pensativament a la mare de l’Anakin, va respondre. Era Obi-Wan, qui es va llançar immediatament a descriure un missatge inquietant que la nau acabava de rebre de Sio Bibble a Naboo.

—La reina se sent malament —va acabar—, però no s'ha enviat absolutament cap resposta.

—Sona com a esquer per establir una connexió per rastrejar-nos —va dir Qui-Gon.

Obi-Wan va vacil·lar.

—I si és cert, i la gent s'està morint?

—De qualsevol manera, ens estem quedant sense temps —va assenyalar Qui-Gon i va tallar la comunicació. Si estan tractant d'aconseguir una connexió per rastrejar-nos, ja han de saber que estem a Tatooine. Un planeta és una àrea molt gran per buscar, però així i tot... no tenim molt temps. I encara no tinc idea de com aconseguir aquest generador d’hipervelocitat.

Següent