CAPÍTOL 7
L’Inquisidor va fer cas omís a les ordres de l'Almirall
Konstantine de portar un batalló complet a l'asteroide PM-1203, perquè uns
simples soldats no podrien atrapar als rebels; ja havien fallat moltes vegades
aquesta vegada aniria ell mateix.
Es va parar en la cabina de la nau que va descendir a
l'abandonada base de soldats clons; sentia dues presències dins que no podien
ocultar-se d'ell. Una cremava brillant com una torxa; l'altra, no tant; però
s'intensificava com una espelma que acabava de ser encesa.
El Jedi i el seu Padawan estaven aquí, podia sentir-los.
L’Inquisidor li va indicar al pilot de la nau que aterrés fora
de l'hangar de la base abandonada, per no alertar als rebels innecessàriament.
Després va baixar amb un contingent de soldats més experts de l’Implacable. El soldat capdavanter, que
usava una insígnia vermella en l'espatlla, va escanejar el lloc. Cosa que era
inútil per a l’Inquisidor, però pel bé de tots els va permetre fer el seu
treball.
—Estan aquí, la nau rebel està dins de l'hangar —va informar
el soldat capdavanter.
—Mantinguin-los aquí —va ordenar l’Inquisidor—. Els vull
vius.
El soldat capdavanter va reunir algun dels seus homes van
encendre els llums en les seves armes bláster i van entrar a l'hangar seguits
per l’Inquisidor, amb la resta de les tropes.
La petita nau dels rebels estava dins, i al costat d'ella,
un humà adult i un noi asseguts amb les cames creuades i els ulls tancats: La
vella postura de meditació Jedi.
L’Inquisidor va somriure, aquesta seria l'última vegada que
aquests dos se sentirien en pau.
Els soldats es van acostar per capturar-los, però l’Inquisidor
es va quedar enrere, sobresaltat.
—Esperin. Sen...
Els llums dels soldats van il·luminar més amunt, sobre els
rebels, i van veure unes criatures de pell porpra, amb espines punxegudes en
l'esquena i urpes que semblaven estalactites.
Amb els ulls encara tancats, el Jedi adult i el seu jove
aprenent van aixecar els braços assenyalant als imperials. En aquest moment,
les criatures van saltar i es van llançar sobre els soldats, els trets dels
quals van ser inútils, doncs les criatures ja estaven perforant les seves
armadures amb dents i urpes.
Per la seva banda, l’Inquisidor usava la Força per llançar
lluny a les criatures que se li acostaven. Després va encendre el seu sabre
làser i va mirar al Jedi.
—Aquest era el teu pla? Portar-nos aquí i deixar que
aquestes criatures fessin el teu treball?
El Jedi va obrir els ulls i es va girar per mirar a l’Inquisidor.
—Què et sembla? —va contestar el Jedi encenent el seu sabre
làser.
—Patètic.
—Suposo que si vols alguna cosa ben feta —va dir el Jedi
començant l'atac.
L’Inquisidor va bloquejar l'embat del Jedi i després va
atacar. Com havia passat en el seu últim duel, el Jedi es retirava; per més que
intentava, no podia comparar les seves habilitats amb les de l’Inquisidor, qui
es va adonar que el Jedi solament tractava de resistir mentre el seu Padawan
dirigia l'atac de les criatures contra els soldats d'assalt. El seu pla no
funcionaria. L’Inquisidor va bloquejar un altre miserable atac del Jedi i
després el va llançar cap a la seva nau, l'impacte va ressonar per tot
l'hangar, i el Jedi va deixar caure el sabre làser, que es va apagar quan el
seu portador va caure al terra.
—Kanan! —va cridar el noi corrent cap al seu mestre.
L’Inquisidor va somriure: «Kanan», així és com es deia el
Jedi.
—El teu escàs entrenament no significa res davant d’un
veritable poder —li va dir al noi i es va acostar al Jedi caigut.
El sabre del Jedi es va arrossegar pel terra cap a la mà del
noi. El noi va encendre el sabre i el va sostenir sobre el seu mestre, per
protegir-lo.
—No t'acostaràs a ell —va advertir el noi.
L’Inquisidor es va quedar mirant al patètic nen; era evident
que tenia talent i que podia usar aquesta espasa com una eina útil, però encara
tenia molt per aprendre.
Amb un moviment de dits, l’Inquisidor li va llevar el sabre
al nen i el va agafar.
Crec que ja és temps
d'acabar amb el Jedi i el Padawan.
***
El contacte secret de l’Hera, Fulcrum, va arreglar que el Fantasma s'acoblés amb l’alderaana nau
de setge a l'espai profund. Per protegir la identitat de Fulcrum, solament Hera
podia portar a Tseebo a l'altra nau.
Quan portava al rodià al compartiment d'aire, Hera es va
adonar que es movia amb normalitat i que ja no semblava estar veient res; però
també es veia angoixat.
—Tseebo veurà a Ezra Bridger una altra vegada? —Va preguntar
el rodià.
—Això espero —va contestar Hera—. Hi ha alguna cosa que vols
que li digui?
Tseebo va voltejar la mirada no com abans, ara semblava
estar avergonyit.
—Tseebo li va fallar als Bridger. No va cuidar al seu fill;
però Tseebo va intentar fer el correcte i va accedir a l'arxiu imperial dels
pares d’Ezra Bridger. Tseebo coneix la destinació dels Bridger.
Hera es va detenir davant de la porta. El que Tseebo sabia
podia ajudar a Ezra a sanar aquesta ferida. Va agafar a Tseebo de l'espatlla i
li va dir:
—Pots dir-m’ho, Tseebo. Explica-m’ho i jo ho explicaré a Ezra.
Tseebo va assentir i l’hi va dir.
***
Ezra va pressionar els talons contra el terra quan l’Inquisidor
el va intentar empènyer amb la Força, però com una rata loth, era una tempesta
de pastura, no va poder sostenir-se i va caure d'esquena; va recobrar
l'equilibri just a temps per no caure en un abisme dins de la cova.
L’Inquisidor va avançar amb un sabre a cada mà.
—La teva devoció pel teu mestre és admirable; però això no
et salvarà.
Ezra va mirar a Kanan, qui estava immòbil prop de l'Espectre. Ell li havia promès que si
dirigia l'atac dels fyrnocks, ell s'encarregaria de l’Inquisidor; però una
vegada més Kanan havia perdut la seva baralla i havia deixat sol a Ezra contra
aquest vilà.
—Bé —va dir somrient l’Inquisidor—, allibera la teva ira. Jo
t'ensenyaré el que el teu mestre no va poder.
—No hi ha gens que puguis ensenyar-me —va contestar Ezra,
començant a qüestionar els ensenyaments de Kanan. Per què havia perdut el temps
ensenyant-li a connectar-se amb la naturalesa, sinó el que necessitava era
aprendre a lluitar usant la Força?
—La foscor és poderosa en tu, orfe, t'està empassant, fins i
tot ara. —Va observar l’Inquisidor.
—No. —Ezra volia copejar a l’Inquisidor. Tot el que deia era
mentida.
—El teu mestre morirà.
—No! —Va repetir Ezra. Les seves ganes d'atacar a l’Inquisidor,
qui no deixava de parlar, es feien més fortes.
—Els teus amics moriran, i tot el que esperaves que succeís
es perdrà.
Ezra no podia escoltar més. Odiava a l’Inquisidor. L’odiava
tant que volia fer-li sentir el mateix dolor, tristesa i desesperació que ell
havia sentit durant anys. Percebia aquestes emocions regirant-se dins d'ell,
fins i tot darrere d'ell. Es va tornar una cosa gran, forta; alguna cosa que l’Inquisidor
no podria detenir. Una força plena d'ira.
Un fyrnock.
Una criatura enorme va emergir del terra de l'hangar, creant
una ombra enorme sobre Ezra. Els ulls de l’Inquisidor van brillar amb sorpresa:
Aquest no era qualsevol fyrnock, era la mare de tot els fyrnocks. Ezra s'havia
connectat a ella perquè fes la seva voluntat.
—Ezra, no! —va escoltar el crit de Kanan; va haver de ser un
altre truc de l’Inquisidor. Kanan Jarrus havia mort. I ara era el torn de l’Inquisidor.
Ezra va assenyalar l'enemic que odiava i l'ombra va saltar
sobre ell. L’Inquisidor va caure al terra deixant anar el sabre de Kanan.
Ezra no va veure què va succeir després. Es va desmaiar
exhaust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada