CAPÍTOL 2
Com era el seu costum, l'agent Kallus va arribar deu minuts
abans a la reunió que havia convocat Gran Moff Tarkin. La Ministra Tua i
l’Inquisidor van arribar poc després. Tarkin estava assegut en l'escriptori de
l'oficina que havia ocupat en el complex Imperial de Lothal. No deia res;
tampoc ells. Tua, Kallus i l’Inquisidor només estaven parats, esperant. Dues
cadires enfront de l'escriptori romanien buides.
Les primeres llums de l'alba entraven per la finestra i
cobrien la ciutat d'un color carmesí. Era la part favorita del dia de Kallus.
El sol brillava tant i tot estava en calma, sota control... segur.
La porta de l'oficina es va obrir.
—Comandant Cumberlayne Aresko i el Supervisor Myles Grint
informant —va dir Aresko, líder de l'Acadèmia Imperial de Lothal. Ell i Grint,
la condició física del qual no anava amb les regulacions imperials de salut,
van saludar des de la porta.
Tarkin no va perdre el temps amb protocols militars.
—Cavallers, asseguin-se.
Aresko i Grint van fer el que se'ls va ordenar; Kallus podia
veure que estaven nerviosos, i més quan l’Inquisidor va creuar l'habitació cap
a on estaven ells.
—Entenc que té experiència tractant amb aquests insurgents
—va observar Tarkin.
—Sí, senyor —va contestar Aresko.
—Nosaltres ens vam encarregar personalment de l'atac d'anit
d'un poble als afores de la ciutat —va continuar Grint, parlava d'una manera
molt entusiasmada sobre una cosa que havia estat un fracàs, segons un informe
que Kallus havia llegit en el matí; i Tarkin també ho sabia.
Aresko va corregir el que s'havia dit abans que es fiqués en
problemes:
—Els insurgents van robar algunes provisions i van escapar
amb motojets. Però no va haver-hi baixes. —Va repetir Tarkin—. La seva cèl·lula
rebel sembla tenir més principis que unes altres.
—Hi ha altres cèl·lules?
—Cèl·lules, fraccions, tribus, digui'ls com vulgui. A tots
els hi falta una cosa perquè sigui una amenaça real per a l'Imperi —va explicar
Tarkin—: unió.
L'ombra de l’Inquisidor va caure sobre els oficials. Els dos
homes es van moure incòmodament en els seus seients. Tarkin es va aixecar de
l'escriptori i els hi va dir:
—A pesar que la seva cèl·lula sembla no estar interessada en
la violència, sí hi ha una amenaça en ella... el «Jedi».
—Ah, l’hem enfrontat, senyor; només es penja de la seva
reputació —va contestar Aresko.
El Gran Moff va caminar al voltant de l'escriptori cap al
comandant i el seu supervisor.
—No em preocupen les seves habilitats com a guerrer, em
preocupa el que representa. Millor dit: em preocupa el que vostès li permeten
representar.
Tarkin va fer una pausa i una ganyota de desdeny en dir la
paraula: «Esperança».
Kallus va veure la mà de l’Inquisidor quan va agafar el seu
sabre làser, mentre Tarkin es posava enfront dels oficials.
—I això, cavallers, és una cosa que no puc permetre.
L’Inquisidor va encendre el sabre làser. En percebre la
lluentor vermella, Aresko i Grint van guardar silenci i es van quedar immòbils
en els seus seients. Mai es van moure una altra vegada.
La Ministra Tua es va cobrir la boca i va ofegar un crit.
Kallus, que estava acostumat a veure coses horripilants, es va retorçar una
mica d'espant. Malgrat ser incompetents, Aresko i Grint sempre havien estat
imperials lleials, cosa que semblava no importar-li al Gran Moff Tarkin.
—No cometin errors —va dir Tarkin, mirant a Tua i a Kallus—.
A partir d'ara, les equivocacions tindran conseqüències.
Tarkin li va donar a Kallus l'ordre d’enviar droides sonda
per tot Lothal per localitzar als rebels. Kallus va sortir de l'oficina cap a
l'alba. Els carrers estaven tranquils, la majoria dels ciutadans seguien
dormits. Tot semblava estar sota control, excepte la seva ment. Evocava
l'escena de l'oficina una vegada i una altra, amb ell assegut en una d'aquestes
cadires.
***
En la cabina principal del Fantasma, Ezra experimentava amb l’holotransmissor que havien pres
de l'antiga casa dels seus pares. Sentia que alguna cosa no funcionava bé en
l'aparell, fins i tot després que ell i Hera revisessin dues vegades tots els
components; tot semblava estar en ordre. No volia sentir-se responsable
d'arruïnar la missió.
El pla d’en Kanan era prendre la torre de comunicacions
principal de l'Imperi de Lothal. Ezra havia ajudat a descobrir les defenses de
la torre, que incloïen una guàrdia de soldats d'assalt i tres canons antiaeris
a la base de la torre. Sabine i Zeb portarien les seves motos fins a on estaven
els soldats i prendrien els canons, Hera tindria llest a l'Espectre, i Kanan i Ezra portarien a Chopper a la torre; aquí
l’astrodroide podria inserir la pua d'informació que Sabine li havia dissenyat
a la computadora principal. La pua crearia una sobrecàrrega temporal dels
sistemes de la torre i li permetria a Kanan connectar l’holotransmissor per
enviar el missatge de la resistència a tota la galàxia.
Per complicat que sonés, el pla no semblava més difícil que
altres missions que havien fet abans. Haurien de ser capaços d'aconseguir
l'objectiu amb facilitat. No obstant això, per algun motiu, Ezra tenia algun pressentiment
sobre això.
Kanan sentia la reticència d’Ezra, així que li va demanar
que sortissin a caminar un moment. Ezra va sortir del Fantasma i va mirar a l'horitzó, cap als interminables pasturatges
verds i daurats.
—No estic segur de si hauríem de seguir amb això. Els meus
pares van alçar la veu i els vaig perdre. I no... —Ezra va intentar no
ofegar-se amb les seves paraules—. I no vull perdre-us, està bé? No per això.
Kanan no va contestar citant algun Jedi mort feia anys, com
era el seu costum últimament. Les seves següents paraules tenien un to
reconfortant, gairebé gentil:
—Tots hem perdut alguna cosa i tindrem més pèrdues abans que
això acabi. Però no podem deixar que això ens impedeixi prendre riscos. Hem
d'avançar cap endavant i, quan arribi el moment, estar preparats per
sacrificar-nos per alguna cosa encara més gran.
—Això sona bé —va contestar Ezra—, però no és tan fàcil.
—Tampoc és fàcil per a mi —va continuar Kanan—. La meva
mestra va intentar ensenyar-me això, però no crec haver-ho entès fins que ara
jo t'ho ensenyo a tu. Suposo que tu i jo estem aprenent junts.
Tots dos van mirar cap a l'horitzó. Per interminable que
semblés, Ezra sabia que en alguna part, lluny o prop d'aquí, la pastura
acabava.
***
Kallus va rebre el vídeo d'una sonda droide que havia enviat
prop de la torre de comunicacions. Un animal salvatge havia atacat la unitat i
l'havia descompost; no obstant això el seu ull mecànic va seguir funcionant i
va captar la imatge de tres figures allunyant-se de la torre amb motojets. No
podia veure les figures prou bé com per identificar-les, però les motos
semblaven ser les mateixes responsables pel robatori prop de Jalath. Els rebels
havien d'haver anat a fer el reconeixement a la torre.
Va anar a l'oficina de Tarkin per mostrar-li el vídeo,
l’Inquisidor també estava allà, com una rata de Loth.
—No podem arriscar-nos a perdre la torre —va aconsellar
Kallus—. Cal reforçar la seguretat.
—No —el va interrompre Tarkin—; deixa'ls creure que encara
tenen l'element sorpresa. Deixin-los entrar, els estarem esperant.
A Kallus, aquesta no li semblava una estratègia gens bona,
especialment considerant que els rebels havien estat capaços d'entrar a les
instal·lacions de seguretat molt protegides a Stygeon. De qualsevol manera ell
no podia qüestionar al moff.
—Com ordeni —va acceptar Kallus, sortint de l'habitació.
Va caminar més lent, prou per escoltar a Tarkin dir-li a
l’Inquisidor:
—Et vaig a donar l'oportunitat de redimir-te. Recorda: vull
a aquest «Jedi» viu.
Kallus es va alegrar del fet que l’Inquisidor era qui havia
de rendir-li comptes al Gran Moff Tarkin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada