CAPÍTOL 13
En la foscor, Ezra va escoltar moltes veus. Totes deien el
seu nom. Ezra... Ezra... Ezra! Va
escoltar a la seva mare i al seu pare. Va escoltar la pronunciació nasal del
seu amic Tseebo. També va escoltar a la seva nova família: les malhumorades
xiuletades de Chopper, les queixes de Zeb, la manera de parlar de Kanan que li
provocava son. I després va escoltar a Sabine, que feia bategar el seu cor com
un boig cada vegada que li deia «Ezra» i no «nen».
—Ezra? —Ara escoltava la veu de Hera—. Ezra?
Va obrir els ulls, la foscor va desaparèixer, però la veu de
Hera persistia forta i clara pel comunicador.
—Ezra, estàs aquí? —va preguntar Hera.
—Estic... aquí —va contestar el noi amb esforç.
Havia caigut en una plataforma inferior, al voltant d'un
motor. Sentia en la cara un dolor ardent. Va tocar la seva galta suaument. No
hi havia sang. La calor del sabre de l’Inquisidor hi havia cauteritzat la
ferida. Tindria aquesta cicatriu per sempre.
—Vas trobar a Kanan? —va continuar Hera pel comunicador—.
Està bé?
Hauria d'haver pres el seu propi sabre de llum, perquè
lluitava amb dos, un a cada mà. L’Inquisidor amb prou feines podia cobrir els
atacs i, aviat estava a la vora del pont.
—Sí —va contestar Ezra—, crec que està molt bé.
La veu del seu mestre feia ressò a la sala de màquines.
—Tens raó. Si vaig ser un covard. Però ara sé que hi ha una
cosa més forta que la por... Molt més forta: la Força. —Kanan es va posar en
guàrdia—. Deixa'm mostrar-te quan de forta és.
L’Inquisidor va sostenir el seu sabre làser i va fer girar
les seves fulles. Giraven al voltant de l'empunyadura com una hèlix, creant un
escut d'energia.
Kanan es va acostar i, a l'espai que hi havia entre les dues
fulles làser, va posar ambdues espases i va tallar l'arma de l’Inquisidor per
la meitat.
Aquest va deixar caure les dues parts del seu sabre làser i
va perdre l'equilibri, va caure d'esquena i amb prou feines va aconseguir a
subjectar-se de la vora del pont. Sota ell, el motor principal va retrunyir i
tota la sala de màquines es va sacsejar. Ezra va veure quelcom semblat a un
tros de sabre làser aturar-se en el que semblava en conducte de la velocitat de
la llum.
L’Inquisidor, penjat del pont, li va dir furiós a Kanan:
—No tens idea del que has deslligat avui. Hi ha coses més
aterridores que la mort.
Kanan va posar els sabres al voltant de la gola de
l’Inquisidor. Per un moment, Ezra va creure que el seu mestre el mataria. Però
Kanan va apagar els sabres i va mirar a l’Inquisidor sense dir res.
L’Inquisidor li va retornar la mirada i després es va deixar
anar del pont. Va caure per on estava Ezra i va trobar el seu final amb un
sorollós xoc.
Tota la nau va retrunyir. La peça del sabre de l’Inquisidor
obstruïa el flux d’energia en la velocitat de la llum. El motor s'estava
sobrecarregant, era impossible arreglar-ho. El Sobirà anava a explotar.
Ezra va pujar per una escala cap al pont. Va trobar al seu
mestre de genolls, amb el capcot, cap a on Ezra havia caigut.
—Kanan —li va cridar Ezra.
El seu mestre va voltejar per mirar-li. El va mirar com quan
els pares d’Ezra, després d'un llarg dia de cerca, van trobar al noi caminant
sol pel port espacial.
—Creia que t'havia perdut —va confessar Kanan.
Ezra va somriure, a pesar que la cicatriu encara li feia
mal.
—Sé el que sents. Anem-nos a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada