La batalla d’Ezra (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

 

Els Temples Jedi reflectien la personalitat del seu arquitecte, segons sabia Kanan. El Jedi que havia construït aquest lloc va haver de tenir una feblesa pel misteri, ja que la càmera enorme a la qual havien entrat guiava solament cap a un túnel de foscor. La càmera es va tornar encara més fosca quan la pedra va caure sobre l'entrada, deixant-los dins.

Kanan va encendre una vara lluminosa.

—Et vas desconcentrar.

—Els tipus morts em van desconcentrar —va explicar Ezra.

La vara lluminosa va demostrar a què es referia Ezra: en el terra jeien els ossos de dos visitants anteriors.

Kanan esperava que el noi no es distragués la resta de la prova, perquè seria molt més difícil.

—Aquí hauràs d'enfrontar-te o superar les teves pitjors pors. I no hi ha cap garantia que tindràs èxit.

—Tinc fe —va argumentar Ezra amb un somriure—, fe en què em portaràs per un bon camí.

—Jo no aniré amb tu.

El somriure d’Ezra va desaparèixer.

—On estaràs tu?

—Amb ells, —va contestar Kanan, assenyalant als esquelets; —mestres que els seus padawans mai van tornar.

Ezra va mirar els ossos i després la foscor en el túnel enfront d'ell. Amb passos acurats, va entrar al túnel.

—Què estic buscant?

—Tot i res —va respondre Kanan.

—Això no ajuda —va dir la veu d’Ezra que semblava perdre's a la distància.

—Ho sé —va afegir Kanan mentre la porta del túnel es tancava. Sabia que Ezra ja no el podia escoltar—. Però és el que em va dir la meva mestra.

Desitjava que la Mestra Depa Billaba estigués amb ell per aconsellar-ho. Ella havia estat una Mestra Jedi de gran saviesa i sabria com ensenyar a Ezra.

Fins i tot amb la vara lluminosa al màxim, Ezra amb prou feines podia veure a un metre davant d'ell. La foscor del túnel era com una manta que ho cobria tot, i no va ser fins que va trepitjar una intersecció que es va adonar que el túnel es dividia.

D'aquí partien més túnels en diferents direccions, i no podia veure cap a on el portarien. Va començar a caminar per un d'ells, després es va canviar a un altre i a un altre. Generalment tenia un pressentiment que el guiava en situacions com aquesta; no obstant això, no semblava haver-hi més que foscor, així que va fer el que qualsevol noi normal faria: va recordar un dels jocs que li havia ensenyat la seva mare.

—Cúcara, màcara, el titella va dir: quin túnel haig d'escollir?

Abans que assenyalés l'últim túnel amb el seu dit, Kanan va emergir de les ombres, darrere d'ell.

—De debò? Així és com decidiràs? I la Força?

—Què va passar amb tenir fe en mi?

—Vaig canviar d'opinió —va contestar Kanan.

Ezra va arrufar les celles. Primer allò del pilot automàtic i ara això. Quan confiaria en ell el seu mestre?

Kanan avançava ràpid, no esperava a Ezra. Per més que accelerava, Kanan era més ràpid i va desaparèixer en un revolt.

—Kanan, espera'm!

Després, va escoltar un so d'un sabre làser i un crit de dolor.

Ezra va córrer per girar la cantonada i va trobar a Kanan de genolls a la vora d'un abisme, subjectant-se d'un braç ferit. L’Inquisidor estava amb ell, el seu sabre vermell il·luminava els seus ulls grocs.

—Vaig sentir una pertorbació en la Força al moment en què el Jedi va decidir portar-te aquí, Padawan. Ara, qui morirà primer?

Ezra es va quedar petrificat. La por que congelava les seves venes no era per algun problema sense resoldre, era una por pura i desenfrenada que moriria. L’Inquisidor s'acostava a ell.

—No! —va cridar Kanan encenent el seu sabre làser i atacant, de manera que va evitar que l’Inquisidor partís a Ezra per la meitat—. Moriré abans de deixar-te que li facis mal al noi.

L’Inquisidor va donar la volta i va atacar a Kanan. Ell va bloquejar l'atac, però, com en els duels anteriors, va haver de cedir: No obstant això, a diferència dels altres dos duels, aquest va tenir un altre final... un de fatal.

L'atac de l’Inquisidor cap al pit d’en Kanan va ser ràpid. El Jedi va deixar caure el sabre i, amb un gemec de dolor va caure a l'abisme.

Aquesta vegada, Ezra sabia que Kanan s'havia anat per sempre. Ni un Jedi podia sobreviure a una caiguda com aquesta.

—Pagaràs per això! Juro que t’ho faré pagar! —va cridar Ezra a l’Inquisidor. Amb la mateixa concentració amb la qual havia aixecat la pedra, va prendre el sabre del seu mestre.

Va sentir un alleujament quan el va tenir a les mans... I el va perdre quan el sabre es va partir en dos.

L’Inquisidor es va petar de riure.

—Pel que sembla, encara no estàs llest per convertir-te en un Jedi. I mai ho estaràs —va dir, atacant al noi amb el seu sabre.

Ezra va esquivar el sabre, però no l'abisme. Va relliscar i va caure al que semblava ser un pou sense fons.

 Següent