CAPÍTOL 11
El Pou sí tenia un fons, metàl·lic i fred. Ezra va aterrar
amb tanta força, que va sentir que els seus ulls rebotaven en el crani. Malgrat
el dolor de la caiguda, va sobreviure.
Es va posar dempeus i va fer un cop d'ull al voltant, el terra
era metàl·lic per una raó: estava en el Fantasma.
La veu d’en Zeb va començar a escoltar-se al lluny dient:
—Com creuen que li estigui anant al noi?
Ezra s’escapolí pel corredor i va veure a la tripulació a la
sala comuna.
Chopper va contestar la pregunta de Zeb amb una xiuletada de
desaprovació.
—Estic d'acord amb Chop —va dir Hera—, tampoc crec que
tornem a saber res d’Ezra una altra vegada. Què malament, tenia habilitats que
serien útils per a la nostra causa.
—Això és molt fred, nois —va dir Sabine mirant per la porta.
Ezra es va enganxar a la paret del corredor perquè no el
veiessin. Feliç que Sabine el defensés. Tal vegada, en alguns anys, alguna cosa
entre ells podria funcionar. Ezra i Sabine...
—Després de tot, és només un nen. Espantat. Sol. Sento
llàstima per ell, —va continuar Sabine.
Les seves paraules van tenir l'impacte d'una de les seves
càrregues de detonació. Ezra es va reclinar en el mur, el seu cor fet trossos.
—Bé, mirin qui està aquí! —va dir Zeb tirant d’Ezra cap a la
sala comuna.
Chopper; Hera i Sabine van mirar a Ezra com si fos un espia
imperial. Ezra va desviar la mirada i es va assecar les llàgrimes amb el braç.
En aquest moment es va adonar que això no era real. Els seus
amics mai dirien tals coses; ells haurien arriscat les seves vides per ell, i
ell per ells incomptables vegades. Eren una família.
—No, aquests no sou vosaltres —es va explicar Ezra. —No
estic en el Fantasma. No pot ser.
Va escoltar un sabre làser encenent-se; sabia qui l’empunyava.
L’Inquisidor va aparèixer darrere de la tripulació, llest per atacar.
—No, no; això no és real —repetia Ezra.
L’Inquisidor va contestar apunyalant a Chopper. El droide va
deixar anar un gemec abans que el seu mecanisme intern comencés a treure guspires.
Ezra va córrer cap a la cabina; darrere d'ell, els seus
amics cridaven i li demanaven ajuda. Va recordar que res d'això era real; si el
que havien dit abans no era real, tampoc ho eren les seves morts. Això havia de
ser una il·lusió.
Va obrir la porta de la seva cabina i va entrar. Va caure a
un pis de pedra; quan va obrir els ulls, va veure que estava en la càmera
inicial del temple Jedi.
Els dos esquelets seguien aquí, però Kanan, no. Per ventura
sí hauria seguit a Ezra? I sí havia mort de debò?
El noi no podia entrar al túnel de nou per cerciorar-se
d'això, una porta havia segellat l'entrada.
Es va recolzar en la paret de la càmera. Aquesta prova no
tenia sentit.
Kanan li havia explicat que els Jedi eren guardians de la
pau i la justícia en la galàxia. Per què tindrien proves tan difícils i
horribles que matessin al mestre i a l'aprenent?
Tret que els esquelets també fossin il·lusions, dissenyades
per pressionar als qui prenien la prova per enfrontar les seves més grans pors.
Ezra es va dirigir a la porta del túnel, que es va obrir de
cop enfront d'ell; va fer un pas cap enrere, sorprès. Per ventura havia obert
la porta usant la Força?
L’Inquisidor va arruïnar les seves esperances.
—Què perceptiu! —va dir l’Inquisidor, sortint de la foscor.
No. Això era
impossible. Aquest no podia ser l’Inquisidor. No el de debò.
—Estaves en el Fantasma,
i això era definitivament una il·lusió —va exclamar Ezra.
—Tal vegada ho va ser, però t'asseguro que jo no ho sóc —va
contestar l’Inquisidor encenent el seu sabre vermell, que semblava
confirmar-ho. Ezra va intentar retrocedir i va xocar contra la paret de la
càmera—. No hi ha sortida.
—Sempre hi ha una sortida, si segueixo el meu entrenament.
—Ezra arrufava les celles intentant concentrar-se, convèncer-se que gens d'això
era real.
—Tens por de morir? —va preguntar l’Inquisidor acostant-se.
—No. Por d'estar sol una altra vegada; i sí, por de decebre
al meu mestre, per descomptat.
—El teu mestre —va contestar rient l’Inquisidor— jeu mort i
podrint-se en algun túnel oblidat. No el podries decebre més.
Ezra no podia creure aquestes paraules, sabia que Kanan
confiava en ell. Kanan s'havia sacrificat perquè Ezra pogués escapar. Ezra no
honraria la memòria del seu mestre si creia les mentides de l’Inquisidor.
—No tinc por —va dir Ezra. L’Inquisidor es rigué i va
atacar. Ezra va tancar els ulls. No va sentir l'espasa partint-lo per la
meitat. No va sentir gens en absolut.
—Grans pors enfrontat has, noi —va dir una veu que sonava
com d'un vell rondinaire amb un amfibi en la gola—. Veure més clarament el que
abans no veies, vine.
Ezra va obrir els ulls. Tenia totes les seves extremitats i
no estava ferit. El millor de tot és que l’Inquisidor tampoc estava aquí; en el
seu lloc suraven unes llums que li van recordar a Ezra els informes
d'albiraments d'esperits als Aiguamolls de Lothal.
—Qui ets tu? —va preguntar Ezra.
—Un guia.
La llum es va dirigir cap al túnel. Ezra va guardar la seva
vara lluminosa i li va seguir.
***
Kanan no podia meditar. La seva ment no aconseguia pau.
Estava preocupat pel noi. I si tot havia estat un error? Per ventura Ezra era
molt gran per a aquesta prova? Quan Kanan va ser entrenat, els joves aprenents
començaven el seu entrenament a una edat molt primerenca perquè les pors del
món exterior no poguessin corrompre'ls.
Kanan va obrir els ulls. Tot romania igual en la càmera del
temple; buida, a excepció dels dos esquelets, i la porta del túnel seguia
tancada. Ezra havia de seguir en el temple interior. Per què es demorava tant
el noi?
—Paciència —va dir una veu que li va resultar familiar—.
Gens recordes del teu propi entrenament?
—Mestre Yoda? —va preguntar Kanan, mirant per tota la
càmera—. Haig d'estar perdent el cap.
—Perdut, sí. Però, tant? Mmm... La pregunta és —va contestar
la veu.
Sí, era el Mestre
Yoda; cap altre Jedi parlava així.
Kanan es va posar de genolls.
—Mestre, com pot ser això possible?
—Del com, preocupar-te no has. Que jo estigui aquí perquè tu
ho estàs, importa. Canviat res ah.
Kanan va intentar fingir seguretat en la seva veu:
—Tinc un aprenent.
—Aprenent? Ara mestre ets?
Kanan va baixar el cap, el Mestre Yoda tenia motius per
renyar-lo. Havia estat imprudent creure que podia ensenyar-li a un Padawan quan
el seu propi entrenament va ser interromput a l'edat d’Ezra.
—No estic segur de la meva decisió —va argumentar Kanan—; no
per les seves habilitats, sinó per les meves, per qui sóc jo.
—I qui és aquest?
Kanan va guardar silenci. Hera li havia fet la mateixa
pregunta diverses vegades, però de manera diferent. Era una pregunta que ell
temia respondre.
—Vaig perdre el meu camí per un llarg temps; però ara tinc l'oportunitat
de canviar les coses. —Mirà cap a la porta del temple interior—. No deixaré que
Ezra perdi el seu camí; no com jo.
Aquesta xerrada va fer que Kanan s'adonés d'alguna cosa:
aquesta prova no estava dissenyada només per a l'aprenent, també era una per al
mestre, ja que enfrontar les pors pròpies és una prova que dura tota la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada