Leia Princesa d’Alderaan (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Feia cinquanta anys, Felúcia era un planeta selvàtic en els límits de la Vora Exterior que no li importava a gairebé ningú que no visqués aquí. Vint anys enrere s'havia convertit en un punt essencial per controlar la ruta comercial de Perlemia, que era un punt militar clau en la Guerra dels Clons. Feia deu anys s'havia tornat una ombra de si mateix; les ciutats estaven devastades. Per quan la Leia va anar-hi, Felúcia complia amb les expectatives de l'Imperi, doncs servia com a font d'una planta curativa anomenada nysillim. I res més.

El planeta encara tenia les seves jungles i boscos densos i gairebé impenetrables sobre tota la superfície, la qual cosa ho feia un bon candidat per a la classe d'excursió.

—Suposo que hauria de sentir-me complagut, ja que avui no escalarem molt —va dir Chassellon, que anava al capdavant de la classe. Els humanoides s'esforçaven per avançar en una capa de llot que els arribava fins als genolls. Sssamm lliscava amb alegria; se sentia a casa—. Però és molt més fàcil caminar en la neu que en aquesta porqueria.

La Cap Pangie va cridar des d'enrere:

—Els primers cingles estan per aparèixer!

—Kriff —va murmurar Chassellon. Leia volia riure's d'ell, però estava molt a prop d'estar d'acord.

Podien veure molt poc al lluny, tan sols boira i l'ombra d’arbres gegantescs. Estaven envoltats en totes direccions de falgueres altes de dues branques que s'alçaven en arcs amb línies semblants als montrals dels togruta, enfiladisses i arrels enormes que s'alçaven des del terra, i flors taronges que semblaven belles però les tiges de les quals tenien espines molt punxegudes. Leia era baixeta i li costava caminar pel llot encara més que als altres.

Kier anava al seu costat. No havia intentat prendre-la del braç per ajudar-la; clarament entenia el molt que la Leia odiaria que ho fes, però va alentir el pas per anar al seu costat. Al principi, Amilyn va fer el mateix, però després de mirar-los amb la cella aixecada, es va avançar fàcilment amb l'ajuda de les seves cames llargues com si fossin xanques.

En un punt, quan la Cap Pangie estava ocupada sacsejant-se un slimesnipe, Leia es va atrevir a murmurar a Kier:

—Vas escoltar allò de la fragata?

Kier va obrir grans els ulls, en clar senyal d'advertiment.

—Clar, però no hauríem de...

—No! No em referia a això. —Leia va mirar al seu voltant. Uns quants flocs de cabell estaven enganxats en el seu front i coll per la suor i la humitat del lloc—. Em refereixo al fet que aquesta és la forma correcta de fer les coses.

«Alguna cosa pel que no haig de perdonar als meus pares. Alguna cosa en el que puc recolzar-los. Tret que porti a un camí més perillós».

—No estic segur —va contestar Kier.

Haurien de discutir-ho després. Però Leia anava distreta mentre el grup va sortir de la boira cap a una clariana que va revelar els cingles que escalarien aquest dia. No eren en absolut tan alts o empinats com les superfícies rocoses amb les quals havien bregat, però la pedra estava humitejada per la condensació i la molsa.

—Es veu relliscós? —va preguntar la Cap Pangie amb la seva usual feroç alegria—. Tal vegada... perquè ho és! Noi de Fillithar, et va resultar fàcil fins ara, però avui hauràs d'esforçar-te al màxim.

Sssamm treia la llengua amb nerviosisme, però no va protestar; solament va assentir.

La cap va continuar:

—Aquesta és una altra cosa que haurien d'aprendre. Cadascun de vostès té habilitats úniques, igual que febleses. Cadascun passarà per reptes en els quals seran els millors, i uns altres en els quals seran, diguem, patètics.

Leia va baixar la mirada cap al llot que estava impregnat fins a la cintura del seu vestit d'escalar color gris. «Bé, si sóc patètica en alguna cosa, que almenys sigui en això i no en alguna cosa perillosa».

—Els dividiré en grups de dos —va continuar la Cap Pangie—, i els portaré a diferents bases per les quals escalaran. No estaran molt lluny, però serà difícil que vegin a un altre grup. Les coordenades del punt de reunió han estat descarregades en el seu equip. Hauran d'esbrinar en quin punt trobar-se. Ah!, i assegurin-se d'activar els seus camps de força antiimpactes. Si no els tenen, la seva primera relliscada en aquests cingles serà l'última.

—Com si necessitéssim que ens ho recordin —va dir Chassellon, que ja estava envoltat de la lluentor tènue del seu camp de força.

Amilyn li va mirar aixecant el seu enorme nas.

—Per a algú que va créixer en un gratacel, et donen molta por les altures.

Leia va deixar anar una rialleta i Chassellon es va creuar de braços.

Leia estava feliç perquè el seu company era Kier. Semblava una bona oportunitat per parlar a soles, però no comptava amb que les relliscades ho farien difícil. Encara que la pujada no era molt inclinada i podien caminar en el terreny, la superfície relliscosa requeria que pugessin ajudant-se amb totes les seves extremitats, i això dificultava molt la xerrada. Parlar d'una altra cosa que no estigués relacionada amb l'escalada era impossible.

—Vaja —va panteixar la Leia—, sembla que ve un barranc o alguna cosa semblada. No gaire ampli, però necessitarem les cordes.

Des de sota, Kier va dir:

—No tinguis por. Ho tenim sota control.

Leia no va estar preocupada fins que Kier va dir això, perquè significava que ell també ho estava.

Mentre es movien per la diagonal ascendent que els portaria al barranc, Leia podia veure millor al que s'enfrontaven. Hi havia una bretxa de tres metres per arribar a l'altre costat, i haurien d'usar la corda per gronxar-se i aconseguir-ho. Era desafiador i feia por, però també era divertit.

—M’agrada aquesta part —va confessar la Leia mentre s'ancoraven a la pedra.

—De debò? Jo l'odio. Gairebé sempre tanco els ulls.

—Au vinga. El camp de força et protegirà.

Kier va negar amb el cap.

—Això no fa que la caiguda sigui menys terrorífica.

—Llavors deixa de pensar en això —va contestar-li, que després d'un parell d'hores d’aeropaisatgisme amb l’Amilyn tenia més experiència en això de caure—. Solament pensa en com t'agafaràs quan estiguis de l'altre costat.

La Leia va observar la seva zona d'agafar-se, va tornar a revisar la seva corda i es va empènyer el més fort que va poder. Per un segon va semblar que volava mentre es gronxava de costat per l'aire, i amb prou feines va poder sentir l’estirada de l'ancora en el seu arnés. Aquesta ràfega d'eufòria havia de convertir-se en concentració mentre s'acostava a l'altre costat. Leia es va premsar correctament amb ambdues cames i braços, va trobar un bon lloc d’agafar-se. Va clavar una nova ancora sobre una esquerda en la pedra i va fer presa amb força fins sentir que estava ben subjectada.

Va somriure mentre respirava agitada, i va cridar a Kier:

—Vinga! Intenta-ho!

La manera en la qual Kier va somriure la va fer sentir com si hagués realitzat un truc de màgia i s'hagués ofert a ensenyar-li-ho. Kier es va empènyer... i al mateix temps Leia va veure pedres petites que sortien de la seva ancora. Abans que la Leia pogués cridar i advertir-li, l'ancora es pairà i Kier va caure fora de vista.

—Kier? Kier?!

Leia es va inclinar i va poder veure, per al seu alleujament, que Kier havia arribat a l'altre costat. Amb prou feines. Havia aconseguit penjar-se de la part interna i fràgil del barranc. L'ancora i la corda penjaven de la seva cintura.

—Estic bé. Gairebé.

—A què et refereixes amb «gairebé»?

—Em vaig estavellar dur. Crec... estic gairebé segur que vaig destrossar el meu generador de camp.

Leia va passar d'estar espantada a gairebé paralitzar-se per l'horror. Si el generador de Kier estava trencat i queia, podria morir. Estava desancorat i en una posició difícil per escalar. Era fàcil imaginar-se’l caient i xocant sobre la roca abans de tocar el terra.

I després d'aquesta ràfega de terror, la seva ment es va buidar. La seva solució la va fer enfocar-se més que mai.

—Baixaré per tu.

—No. Pot ser que la teva corda no ens suporti a tots dos.

—Sí podrà —va protestar, encara que sabia que els seus pesos combinats estarien al límit de la resistència que hi havia previst. Però encara no s'havia desenganxat de la corda que estava en l'altre costat. Ràpidament, li va donar més corda al seu nou ancoratge i va esperar que fos suficient.

Kier no volia que s'arrisqués; Leia ho va saber perquè va poder veure que intentava acomodar-se per recolzar-se millor amb els peus, però no havia d'on agafar-se, i en el procés, solament es posava en més perill.

—Queda't quiet! —va cridar—. Agafa't!

Leia es va tornar a empènyer i es va gronxar de tornada cap a l'altre costat del barranc; el salt va ser encara més gran que el primer i va sentir com si estigués caient. No li va agradar aquesta part. I una altra vegada va fer un aterratge sòlid, però es va empènyer de retorn a l'instant, solament que en direcció a ell.

Kier es va enganxar a la roca i ella va arribar al seu costat. Aferrar la vora del barranc era més difícil del que va creure que seria; Kier ho havia fet bé, si no, ja hagués caigut. Leia també ho va fer bé.

Ja a prop, Leia va veure que Kier estava molt pàl·lid, però així i tot va aconseguir somriure.

—La meva heroïna.

—Encara no.

Leia va estirar el coll i va veure com de difícil que seria sortir del barranc amb totes aquestes pedres filoses i sortints. Qualsevol d'elles podia esquinçar les seves cordes o a ells mateixos. Gronxar-se de retorn a l'altre costat, que era el seu pla original, pel que sembla provocaria justament això. «D’acord, necessitem un nou pla».

—Haurem de... fer una mortal, empènyer-nos, o com sigui que li diguis, al voltant de la vora del barranc. És l'única manera de sortir d'això.

—No hauríem d'intentar una maniobra com aquesta a cegues. La cap ens ho va dir milers de vegades.

—La cap no està aquí, i aquesta és la nostra millor opció.

Res era més solemne que adonar-se que la teva «millor opció» era dolenta.

Va usar un mosquetó de seguretat per unir el seu cinturó amb el de Kier. Així a prop, Leia podria sentir els músculs dels seus braços, i com tremolaven pel pur esforç de sostenir-se en una posició elevada tan fràgil. Els seus ulls es van trobar amb els de la Leia i, quan el so metàl·lic del mosquetó va sonar, Kier va dir:

—Hauria d'intentar-ho pel meu compte.

—No hi ha lloc per posar un pern d'ancoratge.

—No hauries d'arriscar-te així per mi.

—Escolta, el meu generador de camp encara funciona, recordes? Tu ets el que corre perill aquí.

Leia li va somriure. Esperava que no pensés que en una caiguda tan particular com aquesta hi havia possibilitats que el seu generador es danyés abans de poder activar-se.

O Kier no havia pensat en això, o havia triat no posar-la nerviosa parlant d'això. Sigui com fos no va discutir, solament es va estabilitzar el millor que va poder mentre la Leia va passar el braç al voltant d'ell. Es van pressionar un contra l'altre, tant que la Leia va poder sentir el batec del seu cor ràpid i fort contra el seu pit. Kier solament va dir:

—Així res més?

—Al compte de tres. Compta tu.

Tan aviat com ho va dir, Leia es va sentir concentrada d'una manera que mai abans havia sentit. El seu nerviosisme es va evaporar i va respirar profundament. No solament va inhalar: es va sentir com si assimilés les olors i la humitat, com si fos part del planeta.

—Estàs segura?

—Sí. —Leia es va sorprendre de com de segura que es va escoltar—. Tinc un bon pressentiment sobre això.

—Molt bé. Una...

Leia va tancar els ulls i va tornar a respirar. Li va semblar que podia sentir la forma i dimensions de la roca al seu voltant, que coneixia la ubicació de cada pedra com si fossin part d'ella.

—Dos...

El seu instint li va dir que es connectés amb el que sentia, que es fes part d'això. No, que sabés que ho era, perquè naturalment que era part d'aquest planeta des del principi.

—Tres.

Leia va saltar al mateix temps que Kier; les extremitats de la Leia es van omplir de molta més energia de la qual creia tenir. Es van gronxar al voltant de les pedres i van arribar fàcilment a l'altre costat. Quan Kier va aterrar, va clavar un pern d'ancoratge i es va enganxar en ell perquè la corda de la Leia no hagués de seguir carregant-los a tots dos. Uns segons després, es van quedar penjant aquí, i van panteixar per estabilitzar-se.

—Aquest salt va ser impressionant. Com ho vas fer?

—No ho sé.

L'encanteri que havia caigut sobre ella es va esfumar. L'estranya energia vital que es va apoderar d'ella per un instant s'havia anat.

Van escalar junts cap a un petit altiplà on es van detenir per descansar i reacomodar-se. Leia va pensar que Kier revisaria el seu generador de camp, però en lloc d'això la va mirar.

—Per què ho vas fer?

—Què? Salvar la teva vida?

Kier no es va immutar.

—Sí. I arriscar la teva.

—No podia deixar-te caure.

—Vas poder i hauries d'haver-ho fet, en lloc de posar-te en perill.

Les seves paraules no tenien sentit.

—Encara que no fossis el meu... el meu amic, intentaria salvar-te tal com a qualsevol altre ciutadà d’Alderaan. No, com a qui sigui, de qualsevol lloc.

Amb excepció de Palpatine. Ell tenia permís per trencar-se el cap.

—T'estàs escoltant a tu mateixa? —La mà de Kier va estrènyer el seu braç—. És com si creguessis que la teva pròpia vida no et pertany.

Leia va començar a remugar, però es va detenir quan tres paraules van arribar a la seva ment: No em pertany.

Kier es va acostar a ella i parlava amb una intensitat que li provocava esgarrifances.

—Òbviament vols fer el correcte. Òbviament vols servir al poble d’Alderaan. I sí, òbviament odies a l'Imperi, però no sempre has de ser tan altruista. No sempre has de ser la que està disposada a sacrificar-se.

—Estaves agafat amb les ungles! No hi havia ningú a prop i...

—I si haguessis caigut? Llavors què? Pensa el que això hagués significat per al poble d’Alderaan. Per als teus pares.

Leia no havia pensat en això. Encara que per dins tremolava de por en imaginar-se als seus pares sofrint, no va pensar que això canviés res. Si l'haguessin vist, i sent l'única a prop per salvar-lo del perill, li haguessin dit que fes tot el que estigués a les seves mans per salvar-lo, sense importar el risc. Van ser ells els qui li van ensenyar sobre el deure i l'altruisme abans que ningú.

Kier la va agafar de la mà. Les seves mans estaven raspades i seques; va haver de doldre-li tant com a ella. Leia no es deixaria anar per res del món.

—Vols carregar amb el pes de tota la galàxia en les teves espatlles. —Les seves paraules eren gairebé un sospir, i ella es va inclinar per escoltar-lo millor—. Si ets així quan solament ets una princesa, què passarà quan siguis reina?

—Li serviré al meu poble. —La seva resposta va ser automàtica.

—Mereixes tenir la teva pròpia vida. Mereixes tenir a algú que t'anteposi a tot.

—Potser. —Estaven tan a prop que la Leia podia sentir el seu alè sobre les galtes—. Però crec que ja el tinc, no?

Kier va inclinar el cap, i va estudiar l'expressió de la Leia. O, almenys, això va pensar. En aquest moment no podia veure molt més que els seus llavis.

—Sí. El tens.

Amb l'altra mà, Kier va agafar un costat del rostre de la Leia. I ella es va inclinar per besar-lo.

No és que tingués tones d'experiència, però el petó li va semblar bé. Increïble, de fet. Tal vegada fins i tot espectacular. I després Kier la va besar de nou, i Leia es va adonar que podia ser encara millor; més del que havia somiat.

Van ser l'últim equip en arribar al punt de reunió, la qual cosa els va valer una amonestació de la Cap Pangie abans que poguessin explicar-li el que havia succeït. Amb un cop d'ull al generador de camp d’en Kier, la cap va canviar la seva actitud tant que els va prometre trobar llocs més fàcils d'escalar. Això va fer que Chassellon somrigués mentre anaven de retorn a la seva nau, a més de què la cua de Sssamm cascavellegés amigablement. Però la Leia no podia prestar molta atenció a res d'això, ni tan sols a la mirada de l’Amilyn que indicava que sabia. Kier estava assegut al seu costat; les seves espatlles i genolls es tocaven i el somriure d’en Kier era igual al de la Leia.

 Següent