Renaixement (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

La Nen Yim va empènyer cap amunt a través de la membrana buidada i va colpejar les pàl·lides i emplomallades espirals del cervell de la nau, el rikyam, amb la seva mà de cuidadora. Ella es va estremir, els seus dits especialitzats es movien ràpidament. Un cop aquells dits havien estat les potes d'una criatura crustàcia marina, alimentats amb l'únic propòsit de ser mans de cuidador.

Els seus orígens animals eren molt obvis. Els seus dits, més llargs, estrets, prims i forts que els normals dels yuuzhan vong, que sortien de sota una closca fosca i flexible que ara servia com a dors de la mà.

Dos dels dits acabaven en pinces, els altres tenien una fulla retràctil. Tots tenien petits nòduls sensitius que assaborien qualsevol cosa que toquessin. L'entrenament de la Nen Yim com a cuidadora va requerir que conegués pel sabor tots els elements i més de quatre mil components i les seves variants.

Ella havia reconegut el ràpid i nerviós gust del cobalt, el càustic gust del carboni tetraclorhídric i es preguntava per les complexes i interminables variacions dels aminoàcids.

I ara tremolava, perquè el perfum que tenia aquí era mòrbid.

-El Rikyam s'està morint -va murmurar al novici que tenia al seu costat-. És més de mitja mort.

El novici, un jove anomenat Suung Aruh, movia veloçment els petits trossos del seu tocat amb consternació.

-Com pot ser això? -va preguntar.

-Com pot ser? -va repetir la Nen Yim amb la ràbia progressivament augmentant en la seva veu-. Mira al teu voltant, novici. Els mycogen luminescents que una vegada van cobrir els nostres salons amb la seva llum ara s'aferren a malaltissos pedaços. Els capil·lars de la gargamella Luur estan apedaçats amb recham forteps mutants i morts. La mónnau Baanu Miir s'està morint. Iniciat, per què hauria el cervell de ser diferent?

-Ho sento, Adepta -va dir en Suung, els seus petits penjolls van xocar quan es va agenollar-. Només... què s'ha de fer? Pot créixer un nou rikyam?

La Nen Yim va aclucar els ulls.

-Sota les ordres de qui vas ser entrenat abans de la meva arribada?

-El Vell mestre, Tih Qiqah.

-Ja veig. Era l'únic mestre cuidador aquí?

-Sí, Adepta.

-I on són els seus adeptes?

-No va entrenar a cap en el seu últim any, Adepta Nen Yim.

-Ni tan sols va entrenar realment a cap iniciat pel que sembla. Què vas fer per ell?

-Jo... -la seva mortificació es va fer més profunda.

-Sí?

-Li explicava històries.

-Històries?

-Contes de bressol, però amb un to adult. Ell va insistir.

-Et va utilitzar tan sols perquè l'entretinguessis? Com a un criat personal?

-Essencialment, Adepta.

La Nen Yim va tancar els ulls. «M'han assignat a una nau moribunda. Amb el simple rang d'Adepta. Sóc el membre de més importància de la meva casta i ni tan sols tinc un iniciat entrenat».

-He sentit -va dir en Suung- que la manca es deu a la necessitat de cuidadors en la batalla contra els infidels.

-És clar -va replicar la Nen Yim-. Només els senils ineptes i desgraciats segueixen mantenint les mónnaus.

-Sí, Adepta -va dir en Suung.

-No vas a preguntar-me qui sóc? -va grunyir la Nen Yim.

El novici va vacil·lar.

-Sé que alguna vegada vas ser part d'un dels programes sagrats -va dir acuradament.

-Sí. Un programa que va fallar. El meu mestre va fallar. Jo vaig fallar.

Nosaltres vam fallar als yuuzhan vong. L'honor de la mort em va ser denegat, i ara he estat enviada aquí per fer el que pugui per la nostra gloriosa gent.

«Enviada? -va pensar amb la seva enclaustrada ment-. Exiliada».

En Suung no va fer cap pregunta, però va esperar que ella continués.

-El teu entrenament comença ara, iniciat -va dir la Nen Yim-. Per al que et necessito. Responent a la teva pregunta, no, no podem fer créixer un nou rikyam per a la nau. O, millor dit, podríem, però no faria bona a la nau.

Va mirar al seu voltant. El torus intern de la mónnau era pronunciadament corbat a terra i al sostre, del color de l'os vell, il·luminat només pels lambent que els dos cuidadors portaven amb ells. Ella va examinar el rikyam, o el que podia veure d'ell. Les seves innombrables espirals de neurones creixien al centre permanent de la nau, on no existia ni dalt ni a baix. A diferència de les mónnaus més opulentes, la Baanu Miir obtenia la seva gravetat de la seva columna espinal, no dels dovin basal, que havien de ser alimentats. Enclaustrat en diferents capes de closques de corall perforades per membranes osmòtiques, es pot accedir al cervell des del torus intern de la nau, on únicament se'ls permet el pas als cuidadors. Aquí, on la columna de la nau tan sols confereix un vague rumor de gravetat artificial, la membrana podia estar exposada, colpejant una vàlvula dilatada de la petxina. Només la mà d'un cuidador podia passar a través de la membrana fins als nusos de nervis.

-Aquesta nau té gairebé mil anys -va explicar a Suung-. Els organismes que la componen han anat i vingut, però el cervell sempre ha estat aquí. Ha organitzat la integració de les funcions d'aquesta nau durant tots aquests anys, desenvolupant ganglis exteriors on eren necessaris, modelant la nau en la seva única i pròpia forma. Aquesta és la raó que les nostres mónnaus visquin tan bé durant tant de temps. Però quan el cervell emmalalteix, la nau emmalalteix. La nau, com totes les coses, ha d'assumir la mort. El nostre deure, novici, és mantenir aquesta nau allunyada de l'abraçada de la mort tant de temps com sigui possible, mentre noves mónnaus van creixent o trobem planetes colonitzats. En el cas d'aquesta nau hem d'esperar el primer. Baanu Miir no podria suportar la tensió d'un viatge a més velocitat que la de la llum. Trigaríem dècades o centúries a aconseguir un món habitable.

La Nen Yim va somriure tímidament.

-Potser quan la galàxia sigui netejada d'infidels i els guerrers no necessiten disposar de cada nau per transportar-los a la batalla.

-No hi ha res a fer ara, adepta Nen Yim? -va preguntar en Suung.

Hi havia una certa impaciència en la seva veu que li va encantar i fins i tot lleugerament la va entendrir. No era culpa d'en Suung Aruh que no sabés res.

-Vés a la qahsa, iniciat, on es conserva el coneixement i la història de la nostra gent. Allí trobaràs els protocols de modelat. La teva essència i nom et donaran accés. Memoritzaràs els primers dos-cents i me'ls diràs demà. Hauries de ser capaç de recordar-los per nom, per indicacions, aplicacions... Entens?

Els seus circells tot just van assolir una genuflexió, tan desarreglats estaven per excitació que els va sobrevenir.

-Sí, Adepta, així es farà.

-Vés-te'n ara i deixa'm a mi contemplar aquest problema.

-Sí, Adepta.

Un moment després, estava sola al torus intern. Fins i tot així, va mirar furtivament abans de treure's el frontal de l'oozhith vivent que s'aferrava al seu cos i li servia de protecció a gairebé tot el que estava a la vista. Sota l'oozhith, enganxat al seu melic, hi havia una criatura que era com una pel·lícula plana. Conservava els vestigis dels ulls del seu predecessor -un peix- però d'altra banda s'assemblava a una bossa (tot i envetada de negre i verd), que era més o menys el que era, un tipus molt especial de contenidor.

Va aconseguir a través de la membrana osmòtica tocar les espirals fractals del rikyam una altra vegada. Amb la pinça del seu dit més petit, va tallar quatre petites peces del cervell i les va dipositar a la borsa. El material es va tancar tendrament al voltant de les espirals, lubricant-les amb fluids rics en oxigen que les mantindrien en bon estat fins que arribés al seu laboratori i els hi donés una manera més permanent de conservar les neurones vives.

Va inspirar profundament, contemplant l'enormitat del que estava a punt de fer. Els cuidadors es guiaven i s'estructuraven per protocols, les milers de tècniques i aplicacions donades a ells pels Déus en un misteriós passat. Experimentar, intentar inventar nous protocols era una heretgia de primer ordre.

La Nen Yim era una heretge. La seva mestra, Mezhan Kwaad, també ho va ser. Abans que la nena Jeedai la Tahiri separés el seu cap del seu coll. Juntes, la Nen Yim i ella es van atrevir a formular hipòtesis i comprovar-les. Amb la seva mort, la Mezhan Kwaad va assumir la majoria de la culpa per l'heretgia i la decisió. Fins i tot així, la Nen Yim havia estat entrenada només perquè els cuidadors eren encara massa escassos.

Baanu Miir es moria. Amb una simple mirada a les seves càmeres podrides es va esclarir l'assumpte per a ella en el seu primer dia. Per a un cervell tan malalt no hi ha protocols que conegués que poguessin servir, i com adepta no podia accedir als misteris que s'amaguen més enllà del cinquè còrtex de la qahsa. Hauria d'establir el seu propi protocol, tot i que ja havia estat titllada d'heretge, tot i que estava sent vigilada.

El seu primer deure no es referia als cosificats codis cuidadors, sinó a la seva gent. Si els Déus -si existien- amb tota seguretat haurien d'entendre allò. Si la mónnau fallava, dotze mil yuuzhan vong podrien morir, no en una gloriosa batalla o sacrifici, sinó ofegats en diòxid carbònic o congelats pel fred de l'espai. No anava a deixar que això passés, fins i tot si això significava el seu últim modelat i el seu últim acte a la vida.

Ella va substituir la criatura borsa del seu abdomen i va enrotllar l'oozhith sobre si mateix, notant els diminuts cilis de la criatura penetrant en els seus porus i reprenent la relació simbiòtica amb la seva carn. Després va deixar al cervell moribund i va tornar a través de portes i càmeres opalescents fins al seu laboratori.

Següent