Renaixement (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

L'Ànakin estava ocupat treballant sota del transport de subministraments Lucre, microajustant els coixinets propulsors, quan van aparèixer un parell de peus rosats sense sabates. No podia veure a qui pertanyien, però va saber qui era immediatament.

-Hola, Tahiri -li va dir.

-Hola a tu mateix -va rebre com indignada rèplica. Els peus es van transformar en genolls d'algú a la gatzoneta, després un parell de mans es van apuntalar contra el terra, i finalment van aparèixer uns ulls verds emmarcats per un pèl daurat-. Surt d'aquí, Ànakin Solo.

-És clar, només deixa'm acabar això.

-Acabar què? Tens alguna raó per estar jugant amb aquesta nau?

-Oh, oh -L'Ànakin va sospirar i va lliscar per sortir de sota del transport.

-Anava a dir-t'ho -va protestar.

-Estic segura. Quan, just abans d'haver estat cremant coets allà fora?

-Tahiri, tornaré. En Corran i jo anirem a per subministraments, això és tot.

Ella estava mirant fixament la seva cara des de dalt. Podria colpejar el nas d'ella amb el seu propi si s'aixequés uns centímetres. Els seus ulls eren enormes, d'un verd esquitxat amb vetes grogues i marrons en les seves pupil·les. «Havien estat sempre així?».

Li va donar un bon cop de puny a l'espatlla.

-Podies haver-m'ho dit ahir.

-Ouch! -Va empènyer una mica més i es va asseure-. A què va venir això?

-Tu què creus? -ella també es va redreçar, la seva expressió es va centrar. El seu front estava solcat per tres desagradables cicatrius verticals, que semblaven cucs blancs amagats. Els yuuzhan vong havien intentat fer-la una dels seus. Les cicatrius eren els recordatoris més superficials del procés.

-Mira, sé que et vaig prometre no deixar-te encara, però això no durarà molt, m'estic posant nerviós.

-I què? A qui li importa? És que t'has molestat alguna vegada en saber com em sentiria?

-Penso que ho vaig tenir en compte -especulà l'Ànakin-. Vinga, Tahiri, quin és realment el problema?

Ella va arrufar els llavis. Al fons, Fiver brunzia i feia xiulets feliç amb la seva tasca de preparar la nau, amb una nota estrident o dues va apuntar a l'astromecànic d'en Corran: Xiulador. Al llarg de la plataforma d'embarcament, un dels homes d'en Térrik va maleir a alguna cosa que va caure amb gran estrèpit contra el terra.

-No els hi agrada que estigui aquí -va dir la Tahiri suaument-. Tots actuen com si la meva pell fos a obrir-se i un drac fos a sortir.

-Són imaginacions teves -va asseverar l'Ànakin-. Tothom entén que has passat per temps durs.

-No, cap ho entén del tot. Menys tu, potser ni tan sols tu. Ells fins i tot s'espanten o senten repulsió.

L'Ànakin va intentar elaborar una frase o dues en el seu cap, no li va agradar com sonaven, i va provar amb una altra.

-Has pensat en lliurar-te d'aquestes cicatrius? -preguntà-. L'androide metge d'en Booster podria fer-ho.

«Error», l'Ànakin es va adonar que hauria d'haver rebobinat aquella última frase un parell de vegades més abans de parlar. Va veure que la Tahiri estava a punt d'explotar en un atac verbal complet i la va abraçar.

S'equivocava de nou. La seva cara es va calmar i va agitar el seu cap.

-Vaig pagar per elles -va dir-. No me les trauré.

-Potser això és el que preocupa a la gent -va dir suaument l'Ànakin.

-Deixa'ls que es preocupin, no m'importa.

-Però acabes de...

-Shhh! No has entès res després de tot.

-No entenc què vols que faci. M'has dit que em quedi aquí amb tu.

-No, ximplet -va dir la Tahiri-. Vull que m'emportis amb tu.

-Oh! -va sentir una profunda confusió i de sobte moltes de les queixes del seu pare sobre les dones van cobrar sentit. Almenys per a aquest cas.

La Tahiri havia estat la seva millor amiga durant un lustre, des que tenien nou i onze anys, respectivament. Els dos tenien un fort vincle en la Força, i eren molt més forts junts del que ho eren per separat. El Mestre Jedi Ikrit es va adonar d'això fa bastant temps i últimament ho havia corroborat. A causa d'aquest vincle, l'Ànakin i la Tahiri podien comunicar-se a un nivell més profund que el lingüístic.

Llavors, per què s'havia passat més de la meitat de tot aquest temps desconcertat per qualsevol conversa amb ella?

-Estàs segura que estàs preparada per venir? -va preguntar.

-Preparada per a què? Només és un viatge per portar subministraments, oi? Mínim perill? Lluny de l'espai dels yuuzhan vong?

-D'acord -va dir l'Ànakin cuidadosament-. Però sempre hi ha algun perill.

-Especialment quan no confies en ningú de la teva nau.

Les celles de l'Ànakin van deixar veure la seva alteració.

-D'acord, ara estàs sent una babaua. Saps que confio en tu.

-De debò? Gairebé et vaig matar a Yavin IV, ja saps.

-Ja ho sé, i ara sé que no eres realment tu.

-No? -La cara de la Tahiri es va quedar curiosament en blanc-. A vegades no sé qui sóc.

L'Ànakin, va posar la seva mà a l'espatlla d'ella.

-Ja ho sé -va dir-. No ets la mateixa que abans que els yuuzhan vong et capturessin. Tampoc jo ho sóc, però encara ets la Tahiri.

-Signifiqui el que signifiqui.

-Si vols venir amb nosaltres, parlaré amb Corran. Honestament, no creia que volguessis sortir allà fora tan aviat.

La Tahiri va moure el cap emfàticament.

-Ja he passat força temps plorant i enroscada com un cabdell. Penses que ets l'únic sobre el qual planen els núvols? Sigui qui sigui, no vaig a passar-me més temps per aquí deprimida -la seva veu es va adaptar a un to més suau i suplicant-. Deixa'm anar amb tu, Ànakin.

Li va acariciar el cabell, com ho havia fet centenars de vegades. Tot d'una va semblar molt familiar, i va sentir la calor a la cara.

-D'acord -va dir-. La propera vegada, tan sols pregunta. No has de venir a per mi com si hagués fet una cosa dolenta. No hem de barallar-nos per tot.

Ella va somriure.

-Ho sento, mai pretens fer res dolent, però la majoria de les vegades simplement acaba sent així.

Següent