Renaixement (XLVI)

Anterior

CAPÍTOL 46

-És una cosa estranya -va dir en Corran, mentre el Ventura Errant es feia més gran a través de la càpsula de transpariacer de la nau givin.

-Què passa? -va preguntar l'Ànakin.

-Estic content de veure la nau del meu sogre.

-Ah -L'Ànakin va intentar somriure però no va poder. Havia estat buscant a la tia Mara en la Força. Els resultats eren ambigus, de vegades pensava que la tenia, però una altra no la veia en absolut. El sentiment que s'estava morint marcava la seva ment, i en el més profund de les seves entranyes temia que ja estigués morta i que aquest sentit ocasional de contacte fos tan sols una impressió residual del seu ésser vivent.

Es va donar la volta amb la intenció de despertar a la Tahiri i la va trobar dreta a un sol metre. Ella li va somriure tímidament.

-Epa... Hola -va dir ell.

-Hola -va contestar la Tahiri. Els seus ulls van defugir quedar sobre ell massa temps, però l'Ànakin va poder sentir la seva incertesa coincidint amb la seva pròpia-. Sembla com si gairebé estiguéssim aquí -va assenyalar.

-Sí.

Per què els seus dits semblaven martells i les cames esponges pilars? Aquesta era la Tahiri.

-I, finalment, podrem sortir d'aquestes coses -va continuar la Tahiri-. No vull tornar a posar-me un vestit aïllant mentre visqui.

-Sí, jo tampoc.

Els vestits els havien recordat el que va passar a la taquilla de l'estació de Yag'Dhul. Què passaria quan estiguessin vestits normals de nou?

Era un pensament gairebé terrorífic.

-Creus que la Mara està bé?

L'Ànakin va agitar el seu cap.

-No.

-Ho estarà. Ha d'estar-ho.

-Sí.

Un llarg i incòmode silenci els va acompanyar fins que van arribar prop del Ventura Errant. En Corran estava ocupat intentant provar que eren qui deien ser tot i no tornar amb la mateixa nau amb la qual se'n van anar i així obtenir autorització per entrar a la zona d'embarcament.

-Ànakin? -va preguntar la Tahiri.

-Sí?

-Què està passant? Tot just m'has dit dues paraules des que vam deixar Yag'Dhul.

-Hem estat una mica ocupats, i... he estat preocupat per la tia Mara.

-Mira. Has canviat d'opinió?

-Sobre què?

-Sobre... Ja saps. Ho sents ara? Vull dir, estàvem a punt de morir i tot això. És perfectament comprensible, perquè hem estat els millors amics molt de temps, però potser ara penses que sóc massa jove, i estàs recordant tots els problemes en els que t'he ficat, i... bé, potser hàgim d'oblidar-ho.

Els seus ulls verds es van trobar llavors.

-Tahiri...

-Bé. Ho entenc. No hi ha danys.

-Tahiri, no he canviat d'opinió. No ho sento en absolut. No sé exactament què significa tot això, i som joves, tots dos. Però no em penedeixo d'haver-te besat. I... no va ser perquè pensés que anàvem a morir.

-Sí?

-Sí.

-Bé. D'acord llavors.

Ell estava intentant decidir que dir després sense embolicar totalment la situació, quan un sorprenent dolor sobtadament li va sacsejar.

-Tia Mara! -va exclamar amb veu panteixant-. Tia Mara! Una altra onada encegadora d'agonia el va fer caure de genolls.

* * *

En el moment en què van aterrar, l'Ànakin va saltar de la nau, apartant als estudiants Jedi que havien arribat per saludar, corrent tot el que va poder cap al laboratori mèdic. A l'ascensor, la pitjor de les agonies li va travessar amb tanta violència que es va forçar a si mateix a bloquejar-la, per no caure desmaiat.

Fora de la instal·lació mèdica es va trobar amb la Mírax, en Booster, la Jysella i mitja dotzena de persones amb expressions de preocupació. Quan l'Ànakin va irrompre en el lloc, totes les mirades es van tornar cap a ell.

-Tia Mara -va dir sense alè-. Què li passa a la tia Mara?

La Mírax el va abraçar.

-la Mara està bé -va dir-. On heu estat? Està en Corran amb vosaltres?

L'Ànakin va eludir la pregunta.

-Però el dolor... -va començar.

-És normal -va contestar la Mírax-. Corran?

-En Corran està bé -va dir l'Ànakin-. Estava just aquí fa un moment... Mírax, l'he sentit morint.

-Ho estava. Ara ja no. D'alguna manera, en la Força, ella i en Luke... No sabem com. Però la malaltia yuuzhan vong ha desaparegut per complet.

-Llavors el dolor...

-Natural. Espantós, irremeiable... però natural. Creu-me. Ho he experimentat dues vegades.

-Et refereixes a...?

Alguns moments després la porta es va obrir. La Cilghal hi era, semblava estar, molt, molt cansada.

-Pots entrar ara -va dir ella-. Uns pocs cada vegada, si us plau.

L'Ànakin i la Mírax van entrar els primers.

La Mara encara semblava malalta. Tenia la cara citrina i la suor li amarava el front. Però estava somrient, els seus ulls de jade es van inundar amb un tipus d'alegria inusual. En Luke estava agenollat ​​al seu costat, subjectant-li la mà.

-Luke, Mara -va dir la Mírax-. Mireu a qui he portat.

-Ànakin! -va dir en Luke-. Estàs bé! Estan Corran i la Tahiri amb tu?

-Sí -va dir l'Ànakin despreocupat, la seva atenció es fixava en el petit paquet que estava a la falda de la Mara. Es va acostar. Uns petits ulls foscos van mirar vagament en la seva direcció, passant sobre ell com si no existís.

-Vaja -va sospirar.

-Hola, Ànakin -va dir la Mara dèbilment-. Sabia que vindries.

-Vaig pensar que estaries... Puc acostar-me?

-És clar.

L'Ànakin es va ajupir davant el nounat.

-Són tots així de lletjos?

-Voldràs reformular això -va dir la Mara-. Després de tot el que he passat. Pensa en direcció als antònims, en general.

-Vull dir, ell és...

-Es diu Ben -va dir en Luke.

-És bell en la Força, però està tot arrugat i té els ulls a mig obrir.

-Just com eres tu -va dir la Mara.

-Estàs bé de veritat?

-Mai he estat millor -va dir la Mara-. Tot és perfecte -Va mirar al seu fill-. Perfecte.

Tan cansada com estava, el seu somriure tenia prou intensitat com per il·luminar tot Coruscant.

Següent