CAPÍTOL
38
La Nen Yim es va
banyar en un mar de coneixement. Els protocols s'arremolinaven i brillaven en
les profunditats, revelant-li els fonaments i interminables permutacions de
vida en íntim i esplèndid detall. Sota la seva aparença concentrada el seu ànim
era d'esglai i sorpresa, i per un moment va tornar a ser l'entusiasta jove de
mirada sorpresa que havia estat tot just uns cicles abans, estimant i sent
estimada per l'art del modelat, pel coneixement mateix.
Feia estona que
havia passat del cinquè còrtex fins al regne dels mestres. Aquí hi havia els
dissenys vivents dels dovin basal, les llavors-pensament del corall Yorik, i
sí, els protocols que governen la creació de mans mestres. Aquests els va
passar, navegant amb les seves preguntes entre bancs de sorra i profunds
avencs, maniobrant amb la seva determinació.
Va trobar el germen
de les mónnaus i va nedar a través de la seva gruixuda pell. Havia vist parts
abans, és clar, però l'esquema dels recham forteps, el patró de les membranes
osmòtiques dels claustres endocrins, aquests només eren components. Mai havia
vist la profunda lògica de les naus exposada íntegrament. La seva comprensió de
les relacions articulades entre els òrgans s'havia basat majorment en la
deducció, i va trobar instructiu observar on havia encertat o s'havia
equivocat.
Al centre, en els
límits exteriors del setè i últim còrtex, va trobar per fi, el cervell. Es
desenrotllava per a ella. Es va obrir a si mateixa i va absorbir la informació,
deixant omplir el lloc on el seu tumor-vaa havia deixat lloc. Filaments de
seqüències d'aminoàcids fluïen com agitats rius, desembocant en la seva memòria
millorada. Les neurones es dividien, separaven i desplaçaven per milions de
ganglis ramificats que es plegaven en espirals corticals. Els sistemes econòmics
i autonòmics s'explicaven a si mateixos, mentre el procés generat continuava,
finalment disposant en estabilitat, manteniment, reorganització i equilibri.
I al final, quan tot
se li havia mostrat, quan el seu propi cervell s'havia forçat per acollir el
veloç flux de coneixement, ho va entendre.
La nau estava
condemnada. El rikyam moriria, i no hi havia protocol per aturar-lo. La
sorpresa es va apagar en ella, i l'extensa llibreria vivent que l'envoltava,
sobtadament revelada no li va semblar un dipòsit, sinó una presó. O un
mausoleu. Tot i haver-li creat la impressió d'estar viu sobretot en la gran
qang qahsa estava dissecat, estèril, inalterable. No hi havia res de nou aquí.
Si els protocols realment venien dels Déus, als Déus no els havia semblat
oportú afegir res al resum del coneixement yuuzhan vong en mil anys.
Però allò era
impossible. Des de la invasió de la galàxia infidel, nous protocols havien
estat lliurats pels Déus al gran senyor Shimrra i després als cuidadors. On
havien anat aquests coneixements?
Aquell pensament va
remoure alguna cosa a la qang qahsa, com si hagués estat esperant que algú ho
pensés. El setè còrtex va desaparèixer de la seva consciència, deixant-la a la
deriva en pau i foscor, més confusa que mai.
«No hi ha res més enllà
del setè còrtex», va pensar. He arribat a un lloc que els Déus encara no han
omplert.
Si eren Déus. La Mezhan
Kwaad els havia negat. Potser...
Però fins i tot si
hi havia renovat el seu dubte, alguna cosa va canviar en el buit. Com una llum
en la distància, o un túnel obrint-se.
I després va
contemplar una cosa que no podia ser-hi:
Un vuitè còrtex.
Amb esperances
renovades, es va endinsar en ell.
La membrana la
detenia, omplint-la d'un dolor que es va gravar en ella en cada terminació
nerviosa.
«El lloc està
prohibit, fins i tot als mestres», li va dir la qahsa. Era la primera vegada
que li havia parlat en una cosa semblant a un llenguatge. La primera vegada que
va sentir la seva ancestral autoconsciència percebent-la. Va retrocedir. «Qui
podia venir aquí sinó els mestres?».
«Torna», va dir la
veu.
«No puc», va
respondre ella, respirant amb força. La Nen Yim va ignorar la veu de la qahsa i
pressionà amb la seva ment, acceptant el dolor, fent-ho una part de si mateixa.
L'agonia va créixer, portant el seu pensament, però es va mantenir en el seu
propòsit, va fer com els animals als quals el dolor només els alimentava i no
podria parar mai.
El seu cor bategava
de manera accelerada, i la seva respiració s'entretallava. Va assaborir sang.
Més enllà de la coberta cognitiva, ella era conscient que el seu cos s'estava
arquejant a causa dels espasmes dels seus tendons.
«Obre't! -va cridar
ella-. Obre't a mi, Nen Yim. Obre't o mata'm!».
I de sobte, com les
aigües separant-se davant d'unes mans nedadores, el vuitè còrtex es va obrir.
El va contemplar,
amb tota l'esperança perduda. Després es va ensorrar en la seva pena i es va
perdre.
* * *
La llum filtrant-se
a través dels seus ulls. La van despertar. Un àcid olor saturà les seves fosses
nasals, i es va adonar que era la seva pròpia sang congelada. Va intentar moure's
i va trobar el seu cos gairebé paralitzat pel dolor. Dempeus al seu costat,
somrient, estava en Kae Kwaad.
-Què has vist,
petita Nen Tsup? -va preguntar amablement-. Ho vas veure tot? Estàs satisfeta
ara?
-Ho sabies -va dir
ella.
-És clar que ho
sabia.
Va mirar al seu
voltant somnolenta. Estaven en el laboratori del cuidador.
-Mezhan -va dir
ella.
No va passar res,
llevat que en Kae Kwaad va somriure més obertament.
-Sospitava que
aquesta paraula anava a activar alguna cosa. El grutchin que vas alterar,
potser? Vaig tenir la precaució de destruir-lo.
Alguna cosa en el
discurs del mestre Kwaad sonava molt diferent. Equivocat.
-Purifica't, Adepta
-va dir el mestre suaument-. Tenim un viatge per davant, tu i jo.
-On? -va preguntar,
a través dels llavis lacerats per les seves pròpies dents.
-A veure'l, és clar.
El Summum senyor Shimrra. T'està esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada