CAPÍTOL
43
En Luke es va
despertar en sentir el seu nom i va trobar la mà de la Mara en el seu braç. Els
seus ulls estaven en blanc i els seus llavis s'estremien com si intentés
parlar.
-Mara -va murmurar
ell-. Mara... -tenia més a dir, però no podria exterioritzar-ho. «T'estimo, no
et moris».
El seu cap es va
inclinar, molt lleugerament. Va prendre la seva mà i va sentir el seu pols, més
fort de com ho havia estat en dies anteriors, però bastant irregular.
«Ara. Hem de fer-ho
ara».
-Fer què? Mara. No
entenc.
«Ara».
Els seus ulls es van
tancar de nou, i el seu pols va cessar.
-No! Mara!
Quan Darth Vader es
va adonar de sobte que tenia una filla de la mateixa manera que tenia un fill, en
Luke havia sentit una desesperació que va ser un pàl·lid reflex de la qual ara
sentia. S'havia abalançat cap a la figura de la negra armadura que va ser el
seu pare, batent-se amb ell amb el seu sabre làser fins que li va tallar el
braç. Fent això en Luke havia fet un pas decisiu cap al Costat Fosc.
Ara, encara que el
seu cos no es movia, es va abalançar sobre la malaltia de la Mara amb la
mateixa cega i desesperada fúria, batent-se contra ella amb la Força intentant
destrossar els relliscosos i mutables components dels que està feta. L'electritzant
fortalesa de l'angoixa que van conduir, i el fet que intentava fer l'impossible
no significava res. Va estrènyer els punys fins a tal punt que les venes
semblaven que anaven a sortir-se-li dels seus braços, atacant a alguna cosa que
no podia veure.
No podia veure.
«No. Luke, no. No
d'aquesta manera».
En Luke es va
desplomar. Tremolós.
-Com llavors? -va
cridar, potser a la Mara, potser a l'univers sencer.
-Luke! -La Cilghal estava
dempeus a l'entrada-. Vaig sentir...
-Vol que jo faci
alguna cosa, Cilghal -va dir en Luke desesperat-. Ha destinat part de la seva
energia per despertar-me i una altra poca més perquè pari de... Què sap ella,
Cilghal?
-No ho sé, Luke -va
dir la Cilghal-, però has estat dient als teus alumnes que atacar no és la
resposta. Confia en tu mateix. Tens raó. Necessites calmar-te.
Va contenir una
contestació dins de la seva gola. Com podria la Cilghal entendre'l?
Però tenia raó, és
clar. Era més fàcil mantenir la concentració quan res molest passava.
-Ja ho sé -va
admetre.
La seva respiració
va baixar en intensitat.
-Però sé que he de
fer alguna cosa ara mateix, o ella morirà.
-Deixa'm provar -va
dir la Cilghal-. Potser pugui entendre què vol...
-No. He de ser jo,
ho sé.
Es va calmar més
encara, abandonant les seves emocions fosques, netejant-se a si mateix amb
profundes i lentes respiracions. Només quan es va sentir veritablement centrat va
tornar a acostar-se a la Mara de nou, sondejant-la gentilment a través de la
Força, en lloc d'atacar la seva malaltia.
«Atacar no és la
resposta».
Però s'havia anat
tan lluny. No hi havia res a defensar, excepte...
I de sobte, va
creure entendre. Una part de la Mara estava bé, millor que bé. Lliure de tota
malaltia. Aquí és on se li necessitava, no estenent la batalla, sinó reforçant-la,
defensant una de les fortaleses que encara aguantaven.
Va arribar-hi una
altra vegada, aquest cop amb tanta delicadesa com una de les carícies de la
Mara, al lloc on el seu fill descansava, i allí va trobar a la seva dona que
envoltava el nen com si fos una paret de duracer.
-Deixa'm entrar,
Mara -va dir en alt-. Has de deixar-me entrar -va dir posant-li la mà a
l'espatlla, estrenyent-la gentilment-. Deixa'm entrar.
«Skywalker?».
-Sóc jo, crec que
ara ho entenc. Faré el que pugui. Però has de deixar-me entrar.
El mur va flaquejar,
però va aguantar. Ho havia suposat malament? Ho hauria oblidat ella? S'estaria
esborrant la seva memòria pel dolor?
-T'estimo, Mara, si
us plau.
Va tremolar, quan va
tocar-li l'espatlla. No podia forçar-la. No ho faria encara que pogués.
«Entra, Luke».
La porta es va
obrir, i ell va sentir un altre pols, una altra vida, va arribar fins al seu
fill.
El nen es va agitar,
com si reconegués el contacte del seu pare. En Luke va retrocedir i va sentir
alguns petits pensaments pessigollejants, com els d'un despertar amb rialles i
sorpresa. Era un veu familiar i alhora infinitament estranya. Era una veu tornant
real.
Ell i la Mara es van
unir com dits lligant-se, i una diminuta tercera mà, la del nen no nascut, es
va unir a ells. Un nen humà. El seu nen. El de la Mara.
La unió mútua es va
fer més forta, però no va ser la desesperada fortalesa del combat o el colèric
poder d'una tempesta. Era una abraçada calmada, perdurable i, a la vegada,
fal·lible i mortal, l'abraçada d'una família molt de temps separada.
Es van fondre els
uns amb els altres, fins que en Luke va sentir com es difuminava la seva
identitat i va començar a somiar.
Va veure un noi jove
amb el cabell pèl-roig i daurat. Rastres a la sorra. Va veure a un noi més
gran, agenollat en el curs d'un riu, jugant amb una suau pedra rodona a les mans i
somrient.
Aquest mateix noi, amb uns deu anys, lluitant amb un jove wookiee. Es va veure
a si mateix, portant al noi, contemplant les brillants línies del trànsit a
través del cel d'algun estrany món, semblant a Coruscant, però sense ser
Coruscant.
No veia la Mara,
encara que va mirar, i allò va portar una nova nota discordant als seus
pensaments.
«Sempre en moviment
el futur està», li havia dit una vegada en Yoda. Encara, es va endinsar més
lluny per buscar la Mara, més lluny en la incertesa, canviant el camí. El noi
es va fer gran, estava al timó d'una nau estel·lar d'estrany disseny.
«Tots els futurs estan
en la Força», una veu impossible i coneguda sobtadament va dir: «Tu no tries al
futur tant com ell t'escull a tu. No busquis respostes aquí».
-Ben? -Va dir en
Luke amb la veu ronca, sorprès. No podia ser en Ben, és clar. Aquell temps feia
molt que havia acabat i el seu vell mestre era veritablement un amb la Força,
inabastable i encara...
Però no importava si
eren Ben, la Força o una part del mateix Luke qui acabava de parlar. Només
importava que havia albirat el que hauria de ser, i només una ínfima part
d'això, però era només el que hauria de ser. No podia preocupar-se per això.
Ara no era el moment per a la recerca o l'especulació, ambdues eren
manifestacions actives del dubte, i no podia permetre's dubtar ara mateix. El
dubte era més mortal que la malaltia yuuzhan vong. Era l'única limitació real
que tenia un Jedi.
Va deixar que les
imatges s'esvaïssin, i només va sentir el moment, tres cors bategant, tres
pensaments formant-ne un.
«Hola, Luke. M'alegro
de tenir-te de tornada», semblava dir la Mara.
I després es van
expandir, estenent-se en totes les direccions, com una galàxia naixent. Com
qualsevol naixement. Com la vida mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada