CAPÍTOL 42
-Què ha passat,
exactament? -va preguntar la Leia.
-Passa'm aquesta
clau -va dir en Han, assenyalant les seves eines.
El Falcó havia fet cinc salts ràpids sense
que ara hi hagués ni rastre de persecució. Es dirigien a les Goles, però en Han
no anava a esperar a arribar a les instal·lacions per començar les seves
reparacions. Quant es va cerciorar que estaven segurs, va començar a atendre el
seu nadó.
La Leia li va passar
el desmagnetitzador.
-Aquesta no -va dir en
Han-. Aquella -va dir assenyalant una vagament-, l'estreta.
-Què estreta?
-La hidroclau de
femelles.
La hi va passar,
alçant la mirada.
-No em va sortir una
pell d'animal, saps? -va dir ella-. No arribaré tan lluny.
-No ho sé -va
respondre en Han dubitatiu-. Vaig conèixer a una dona una vegada, veritablement
maca. Va arribar als cinquanta i li va créixer bigoti.
-Han, el Sunulok?
-Pregunta-li al teu
fill. Ell és el que ha rebut educació.
En Jacen centrava la
seva atenció en el seu propi treball, en el nucli de potència.
-Estic bastant segur
de saber què ha passat.
La seva mare el va
mirar.
-Explica-m'ho llavors.
-El dipòsit de
càrrega estava ple d'hidrogen líquid, no?
-Fins aquí arribo.
-Pare ho va abocar
tot sobre el Sunulok i nosaltres vam disparar.
Allò no va fer res, llevat que el Sunulok
produís buits per empassar-se els nostres trets. Llavors, van començar a
empassar-se també l'hidrogen.
-I es van ofegar amb
ell o què?
-Els buits són com
forats negres quàntics. Arribes a l'horitzó d'esdeveniment, que en aquest cas
és més o menys microscòpic, i la gravetat es converteix en gairebé infinita. El
que significa que l'acceleració també ho fa. Quan un míssil d'impacte arriba a un,
per exemple, és instantàniament comprimit en neutrons i després convertit en
una interrupció, una singularitat. Igual que un forat negre. I com en aquests,
si aboques massa de cop, ha de mantenir-lo en espera fins que ho engoleix.
Comença a comprimir-se més enllà de l'horitzó d'esdeveniment, i d'aquesta
manera resulta una fusió.
-I els forats negres
absorbeixen la major part de l'energia -va dir la Leia.
-Exactament. La llum
que vam veure era només una fracció de l'energia que s'estava produint, la part
que va escapar. La majoria se'n va anar per la singularitat. Sabem per
experiència que la dissipació d'energia penalitza els dovin basal d'acord? En
pocs segons els buits del Sunulok es
van empassar dotzenes d'explosions de fusió d'hidrogen. Les hi va empassar.
-Sembla que al cap
de la fi, tota la teva educació no ha estat un malbaratament -va assenyalar en
Han.
-Vaja -va dir la
Leia-. Aquesta podria ser una bona mesura contra aquests buits.
-Realment no -va dir
en Han-. Només funcionaria si la densitat de l'hidrogen fora semilíquida. En
pocs segons, es dispersaria tant que no s'aconseguiria res. Si el Sunulok s'hagués estat movent, podria
haver-ho apartat en un segon. No vam tenir la disposició perfecta, i ja que
estic bastant segur que el Sunulok ha
sobreviscut, els vong probablement no deixaran que passi una altra vegada. De
tota manera, bona idea.
En Jacen estava per
afegir alguna cosa més quan la Força el va sorprendre amb una bufetada
d'agonia. Havia d'haver cridat perquè els seus dos pares el van mirar alhora.
-Què passa, Jacen?
-va preguntar la Leia.
-És la tia Mara -va
contestar agitat. Una cosa dolenta li ha passat.
* * *
«Tia Mara!», la Jaina
va sentir el dolor i la desesperació colpejar-la com si fos un cop. Va agitar
el cap, sense estar segura d'on era. S'havia desmaiat?
Les estrelles
giraven al seu voltant i el seu astromecànic refilava frenèticament.
«Oh, bé». Estava
volant cap a la superarma yuuzhan vong quan va explotar.
«Tia Mara!». El
repunt de la Força estava desapareixent però la impressió de la Mara romania afeblint-se
com una filifibra podrida.
La Jaina va tancar els
seus punys amb frustració. La Mara estava a centenars de pàrsecs de distància,
i aquí estava ella, en una nau morta.
«No puc ajudar-la
ara -va pensar la Jaina-. He d'ajudar-me a mi mateixa primer».
Ella i el seu
astromecànic van aconseguir acabar amb els girs incontrolats, però encara
estaven sense motors. Darrere d'ella, a la llunyania, va poder percebre el
parpelleig del foc de làsers a través del núvol de gas que devien ser les
restes de l'arma yuuzhan vong.
«Ho vam
aconseguir!».
Anava a la deriva en
direcció al sol, però estava fora del camp d'asteroides i no hi havia senyals
de perill immediat. Almenys no ho creia així fins que es va adonar que, davant
d'ella, hi havia un tros amb forma de cor de corall Yorik. Un gran tros.
Després d'alguns
batecs erronis del seu propi cor, però, va veure que li quedava una mica de
poder. De fet, semblava més un dovin basal que una altra cosa. Sola, sense unió
amb la seva nau.
-Penses què és un
enderroc? -li va preguntar a l'androide.
Va xiular una
resposta evasiva. Estava massa ocupat per preocupar-se per una resta espacial.
Curiosa, la Jaina,
va ajustar els seus sensors, i es va adonar d'alguna cosa estranya. El dovin
basal tenia un bessó, a uns cent klicks de distància, en la mateixa òrbita.
Dins i fora del sol, un altre parell, un altre, i un altre més. Era una mena de
corredor compost de dovin basal estenent des de la superarma yuuzhan vong
gairebé fins l'estrella central del sistema de Sernpidal.
-Oh, no, va dir
ella. No, Kyp, no ho vas fer. Ni tan sols tu podries...
No, per descomptat
que sí podria haver-ho fet. Ja havia fet que ella se sentís part d'allò, i
havia portat a l'Esquadró Murri.
Volia vomitar. Si no
hagués estat en una cabina amb tan poc espai per a alguna cosa així,
probablement ho hauria fet.
L'astromecànic va informar
que havia aconseguit instal·lar una nova antena. La Jaina va obrir el canal.
-Líder Murri. Estàs
allà fora?
Electricitat
estàtica i després la veu d'en Gavin Darklighter.
-Jaina? Jaina?
Gràcies a Déu, estàs viva.
-Rebut. Líder Murri.
Pots enviar a algú a recollir-me?
-Per descomptat. Hem
acabat aquí.
-Coronel
Darklighter, hauries de venir tu mateix. Hi ha una cosa que crec que hauries de
veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada