CAPÍTOL
29
En Luke va estrènyer
la mà de la Mara i va tractar de contenir les seves llàgrimes. Va intentar
mantenir la seva ment lliure de dolor, por i pena.
-Para ja -va dir la
Mara-. M'estàs espantant -la seva veu era un ronc sec, una mica més alt que el
so que emetien les larves de tlikist.
En Luke va agafar
aire estremint-se i va tractar de somriure.
-Ho sento -va dir-.
No és un dels meus millors dies.
-Deu ser millor que
el meu -va dir la Mara.
La seva mà a la
d'ell es notava apergaminada i calenta. La va estrènyer amb més força, sentint
la malaltia al seu interior. Avançava de manera descontrolada, mutant a uns
nivells que la ciència mèdica considerava impossibles. L'únic punt estable del
seu cos era l'úter. D'alguna manera, fins i tot ara, quan la seva pell s'havia
omplert de taques i se li queia el pèl, quan la reacció en cadena era tan
ràpida i la malaltia s'estenia pel seu cos, ella encara mantenia el seu fill
fora de perill.
-Potser sigui el
moment de permetre que la Cilghal indueixi el part -va dir ell.
-No -la veu de la
Mara es va trencar dient la paraula, però era el so més alt que havia emès en
dies. Les seves parpelles van caure sobre les seves pàl·lides òrbites.
-T'ho vaig dir -va
murmurar ella-. Sento que és un error. Si faig això, morirem tots dos.
-Com pots saber-ho?
-Com pots preguntar?
Ho sé. La Força.
-Però això t'està
matant, Mara -va dir.
Les paraules van
sonar com si les pronunciés una altra persona.
Com un llenguatge
desconegut.
-No, de debò? Mai...
ho... hauria... endevinat.
La va sentir agitar-se
cap a la inconsciència de nou.
-Mara?
-Segueixo aquí.
En Luke va mirar la
figura dorment de la Cilghal en un llit proper. La sanadora treballava dia i
nit, utilitzant la Força per alentir el progrés de la malaltia. Els resultats
eren difícilment observables. Només la Mara havia estat capaç de controlar-la,
però la seva terrible voluntat estava massa esgotada.
-Mara -va dir ell
suaument-. Mara, has de deixar-me entrar.
-Puc aconseguir-ho,
Luke.
-Mara, amor meu...
Prou de jocs aquesta vegada. Vols fer això a la teva manera i ho respecte. Ara has
de respectar-me a mi. Aquest és també el meu fill, i tu, tu ets el millor del
meu món. Deixa'm ajudar.
-Egoista -va dir la
Mara.
-Sí, potser -va
admetre en Luke.
-Perdona'm -va corregir
la Mara-. Ajuda al nostre fill.
En Luke, llavors, es
va endinsar en ella, al remolí. Va sentir com de veritablement feble que era la
seva vida. El seu dolor era atroç, les fosques febres corroïen els marges del
seu cervell. Era insuportable i la més profunda sensació de desesperança que
mai havia sentit li va fer estremir.
«No. No estic aquí
per patir el seu dolor. Sóc aquí per afegir la meva força». Ell ho sabia, però
ho sentia més enllà del seu control. Hi havia massa dolor envaint a dojo. Va
pressionar, forçant per allunyar-lo, intentant fer-hi fluir un riu de Força.
Ell estava a mercè de la seva malaltia tant com ella.
Va escoltar un
soroll i es va adonar que havia plorat.
«Calma, estic
tranquil. Porto la calma amb mi, i la tranquil·litat. Estic tranquil».
Però la malaltia es va
riure d'ell. Espurnes d'imatges i sensacions explotaven per tot arreu. Va veure
la mirada lasciva d'en Palpatine, va veure els seus propis trets, més joves a
través d'un vernís d'odi. Era un nen al carrer, fred i solitari.
Tots els sentiments
negatius, totes les pors, odis, avarícies... El pitjor de la Mara hi era, per
on la malaltia s'obria pas.
Va lluitar amb
desesperació, però s'enfonsava i lentament li cobria. Saba pujant dins d'un
arbre. Va saber en aquell moment que no podria salvar-la. Havia perdut la Mara,
per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada