CAPÍTOL
22
Era difícil
desxifrar l'expressió d'un Mon Calamari. Amb els seus sortints ulls de peix i
amplis llavis, semblava, per a l'ull humà desentrenat, en perpetu estat de
sorpresa o alegria. Patien la falta dels músculs facials que els humans
utilitzaven per a la comunicació no verbal. Les seves espècies posseïen un
altre conjunt d'eines semiòtiques per a aquest propòsit.
Així i tot, la Mara,
d'alguna manera, va veure l'horror a la cara de la Cilghal, quan la sanadora va
entrar a la zona mèdica que en Booster li havia permès establir.
-Ai, no -va murmurar
la Cilghal. Els seus dits parcialment embullats voleiaven amb agitació-. Si us
plau, Mara, reclina't -li va indicar un llit mèdic ajustable.
-No hi ha problema -va
dir la Mara. Els seus genolls s'havien debilitat en el curt passeig des de la
seva cambra fins allà. Es va sentir transformada en una cosa enorme i inflada
que es balancejava sobre dues ridícules cames primatxones.
El que va veure en
el mirall clínic de la Cilghal no encaixava amb la imatge de si mateixa en
absolut, passada ni present. Els seus ulls s'enfonsaven en les conques
grisenques, el seu color maragda es difuminava cap a un groc poc saludable. Les
seves galtes enfonsades, com si no hagués menjat en dies. La seva pell estava
tan pàl·lida que els vasos sanguinis sortien cap a fora com mapes topogràfics
del delta del riu de Dagobah.
«Quina bellesa -va
pensar la Mara-. Podria tornar a ballar al palau de Jabba de nou si pogués
ballar. Per descomptat, atrauria a un tipus diferent d'admirador que l'última
vegada que ho vaig fer...».
«Espera a què en
Luke vegi això. Explotarà!». No disposat a córrer el risc que algun
llescador pogués rastrejar una comunicació de l'HoloRed fins al Ventura Errant, en Luke havia sortit amb
el seu Ala-X per contactar amb un bon nombre d'eminents metges i transmetre'ls
els resultats dels últims exàmens de la Mara. Portava fora tres dies.
-He de saber què
significa, Cilghal.
-Com et sents?
-Calenta, freda. Amb
nàusees. Com si les nanosondes intentessin treure els ulls des del darrere amb
vibrofulles microscòpiques.
La sanadora va
assentir i va col·locar les seves desmanegades mans tan gentilment a l'abdomen
de la Mara com si fossin fulles de plastifí surant.
-Fa tres dies, quan
vas ser medicada, com et vas sentir? -va preguntar la Cilghal.
-Malalta. Jo també
vaig pensar que m'estava tornant la malaltia. Vaig pensar que si estava sola,
en plena concentració i sense distraccions, podria controlar-ho com ja ho havia
fet abans.
-Això no és com
abans -va dir la Cilghal-. En absolut. El nivell de mutació molecular s'ha
incrementat cinc vegades. És molt pitjor que abans que prenguessis les
llàgrimes. Ha de ser perquè molts dels recursos del teu cos estan centrats en
l'embaràs. Podria ser perquè el sèrum hagi debilitat la teva habilitat per
lluitar amb la malaltia -va tancar els ulls, i la Mara va sentir la Força en
moviment, amb i sobre ella-. És com tinta fosca, tacant les teves cèl·lules,
estenent-se.
-El nadó -va demanar
la Mara-. Parla'm del meu fill.
-La Força crema amb
brillantor en ell. La foscor no li ha arribat. Una cosa la manté apartada.
-Sí! -va murmurar la
Mara estrenyent els punys.
Els ulls de la Cilghal
van oscil·lar junts i la seva mirada va trobar la de la Mara.
-Ets tu, no? -va dir
la sanadora-. T'estàs esmerçant a fons a mantenir la malaltia fora del teu
úter.
-No puc deixar-la
entrar -va dir la Mara-. No puc.
-Mara -va dir la sanadora-.
Els teus nivells són terrorífics.
-Només he d'aguantar
fins al naixement -va assenyalar la Mara-. Després puc tornar a prendre les
llàgrimes de nou.
-Amb aquests
nivells, no estic segura que vagis a sobreviure al part -li va dir la Cilghal-.
Fins i tot si ho induïm o el fem quirúrgicament, estàs massa afeblida.
-Jo no perdo -li va
contestar la Mara feroçment-. Seré forta quan arribi. Pot ser molt de temps?
-No m'escoltes -va
dir la Cilghal-. Podries morir.
-T'estic escoltant
-va contestar la Mara-. És només que el que m'estàs dient no canvia res. Vaig a
tenir a aquest nen, i estarà sa. No vaig a tornar a prendre el sèrum. He passat
per coses més dures que aquesta, Cilghal.
-Llavors, deixa'm
ajudar-te. Deixa que t'enviï part de les meves forces.
La Mara va titubejar.
-Em posaré a les
teves mans cada dia perquè em monitoris i em sotmetis a qualsevol tractament
que puguis emprendre. Hi ha alguna cosa més que pugui fer?
-Més d'un cop al dia
-va dir la Cilghal-. Puc enfortir el poder del teu cos per lluitar. Puc netejar-te
d'algunes toxines. Puc combatre els símptomes. Però la malaltia en si mateixa,
per això no hi ha res. No, no se m'acut res.
La desesperació i el
fracàs es desprenien de la sanadora.
-Necessito la teva
ajuda, Cilghal -va dir la Mara-. No em deixis encara.
-Mai ho faré, Mara.
-Bé. Necessito
menjar, però no estic famolenca i no puc retenir res. Segur que em pots ajudar
amb això.
-Amb això et puc
ajudar -va contestar la Cilghal.
-Cada cosa al seu
temps, vella amiga -va dir la Mara-. Cada pàrsec comença amb un centímetre.
La Cilghal va assentir
i va sortir per reunir algunes coses del magatzem. La Mara es va tombar,
sobtadament marejada, desitjant tenir la meitat de la confiança que havia
demostrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada