Renaixement (XII)

Anterior

SEGONA PART

PASSATGE

CAPÍTOL 12

-Oh! -va exclamar la Tahiri, arrufant el seu nas-. Fa pudor.

-Sí -va dir en Corran-. Benvinguda a Eriadu.

L'Ànakin també va estar d'acord, encara que va guardar silenci. Era una pudor complexa. Si pensava en els eriaduans com si fossin absorbits per un quadre, l'hidrocarbur oliós, amarg i fètid seria el llenç. El groc del sulfur cremat es barrejaria amb una explosió de color de lluentons d'ozó blanc i estrelles de clorurs verds, tot sota la veladura grisa d'alguna cosa vagament orgànica i amoniacal.

Una fina pluja va començar a caure. L'Ànakin va desitjar que no li cremés la pell.

-Coruscant és com això? -va preguntar la Tahiri. Hi havia oblidat l'olor i seguia amb ulls entusiasmats els atrotinats gratacels de tots els extrems del port espacial. Núvols de plom baixos s'arrossegaven sobre les estructures més altes, tot i que aquell pal·li s'obria en alguns llocs cap a un cel distant de color groc pastís.

-Realment, no -va dir l'Ànakin-. Per alguna raó, els edificis de Coruscant no són tan lletjos.

-No són lletjos -va dir la Tahiri. Va sonar com si estigués a la defensiva-. És diferent. Mai he estat en un món amb tot aquest... material.

-Bé. Coruscant en té més, i ara que ho penso, els nivells inferiors fan que aquesta sembli una ciutat ennuvolada. Però almenys l'aire està net. Ells no l'omplen de porqueria.

-Et refereixes a què aquesta olor no és natural? -va preguntar la Tahiri.

-No -va dir en Corran-. Aquí fan coses barates i brutes. El perfum que has notat és un dels subproductes. Si no en tenen cura, Eriadu es convertirà en un altre Duro. Bé, el Duro que era abans que els yuuzhan vong el controlessin, en qualsevol cas.

-No crec que hagis de caminar descalça aquí -va indicar l'Ànakin a la Tahiri.

La Tahiri mirà el llardós terra de durciment de la pista d'aterratge i va fer una ganyota.

-Potser tens raó.

A la seva dreta, un vaixell de càrrega bulk va apagar els motors de la seva part inferior i es va estabilitzar sobre els seus propulsors.

-D'acord -va dir en Corran-. Vaig a organitzar els subministraments que necessitem. Vosaltres dos...

-M'hi jugo a què ens diràs que ens quedem i vigilem la nau -va murmurar l'Ànakin.

-Just.

La Tahiri aixecà la seva cella.

-Vols dir que he fet tot aquest viatge i ni tan sols veuré el lloc?

-No -va dir en Corran-. Quan torni, entrarem a la ciutat i trobarem algun lloc per menjar. Farem una mica d'exploració. Però no vull que ens quedem massa temps. No hi ha raó perquè comparin dues vegades el nostre codi de transponedor, però si ho fan ens podríem ficar en un petit embolic.

-Bé, d'acord.

La Tahiri va assentir. Es va asseure a la rampa de descens, amb les cames penjant. Junts van veure a Corran aturar un transport terrestre i entrar-hi. Poc temps després el massís vehicle va desaparèixer de la vista.

-Creus que la gent d'aquí pensa que els mons nets fan una olor estranya? -va preguntar la Tahiri.

-Probablement. Què vas pensar de Yavin IV, després de tots aquells anys a Tatooine?

-Vaig pensar que feia una olor estranya -va concloure, després d'un instant de reflexió-. Ho vaig pensar com una cosa bona. Majorment com una cosa bona. Vull dir, una part feia olor com les restes d'una cuina o com un refrigerador. Però les fulles blaves, i les flors... -Es va anar apagant i la seva expressió canvià-. Què creus que van fer els yuuzhan vong a Yavin IV després que el deixéssim? Creus que el van canviar? Ja saps, com van fer amb alguns dels altres planetes que van capturar.

-No ho sé -va dir l'Ànakin-. No vull pensar-ho.

Ja va ser prou dur veure el Gran Temple, on havia passat gran part de la seva infància, destruït. Imaginar que la jungla verda i totes les seves criatures havien estat exterminades era més del que estava disposat a creure sense proves.

La Tahiri seguia seriosa.

-Què? -va preguntar l'Ànakin quan ella portava una estona callada.

-Vaig mentir fa un minut.

-De debò? Sobre què?

Va assenyalar amb el cap al paisatge de gratacels.

-Vaig dir que no era lleig. Però una part de mi pensa que sí que ho és.

-Bé, no crec que tot hagi de ser atraient -va respondre l'Ànakin.

-No -va dir la Tahiri, la seva veu sobtadament roncà-. No és això. És que una part de mi veu això i pensa que és una abominació.

-Oh.

Els yuuzhan vong havien fet més en la Tahiri que tallar la seva cara. Li havien implantat records, de la seva llengua, de la seva infància en un viver, d'haver crescut en una mónnau.

-Si no m'haguessis rescatat, Ànakin, ara seria una d'ells. No podria recordar cap altra vida.

-Una part de tu sempre ho hagués sabut -discrepà l'Ànakin-. Hi ha alguna cosa en tu, Tahiri, que ningú podria canviar mai.

Ella va arrufar les celles amb sobresalt.

-Segueixes dient coses així. A què et refereixes? És bo o dolent? Vols dir que sóc massa tossuda o què?

-Vull dir que ets massa Tahiri -li va dir.

-Oh -va intentar somriure i mig ho va aconseguir-. Suposo que he de prendre'm això com un compliment, perquè mai em fas cap dels obvis.

L'Ànakin va sentir la calor a la cara. Ell i la Tahiri havien estat els millors amics durant molt de temps. Ara que ella tenia catorze i ell setze, les coses s'estaven posant molt confoses.

Era com si els seus ulls haguessin canviat de color, però no era així. Eren, tan sols, més interessants.

S'havia tallat els cabells, just abans de marxar per a Eriadu, havia estat un xoc. Ara el portava deixat anar, amb un petit i tènue serrell irregular que li pessigollejava les celles.

Ella es va adonar de la seva atenció.

-Què? No t'agrada el meu cabell?

-Està molt bé. És un tall bonic. Més o menys de la mateixa longitud que el que porta ara la meva mare.

-Ànakin Solo -una cosa en el seu interior va escurçar de cop la seva frase-. Has sentit això? -va preguntar en veu baixa. I en aquell moment ho va fer. Alguna cosa en la Força: por, pànic, resolució, resignació, tot alhora.

-És un Jedi -va murmurar ell.

-Un Jedi amb problemes. Mal assumpte -ella va saltar com un ressort-. On són aquestes sabates?

-Tahiri no. Jo aniré. Algú ha de quedar-se amb la nau.

-Fes-ho tu llavors. Jo hi vaig.

Es va aixecar i va entrar a la nau, l'Ànakin la va seguir. Va trobar un parell de sandàlies a la seva taquilla i se les va posar.

-Espera un segon. Deixa'm pensar.

-No necessito que pensis res per mi. Un dels nostres està en problemes. Aniré a ajudar.

Ja estava sortint per la rampa de descens.

Repetint alguns dels més imaginatius improperis del seu pare, l'Ànakin va tancar la nau precipitadament i va córrer darrere seu.

Va arribar fins a ella a la zona de duanes i immigració. S'hi va colar, a tots els de la fila, però la van detenir a les portes de força, on una oficial canosa va arrufar les celles mirant-la de dalt a baix.

-Has de col·locar-te darrere de la cua.

-No he de fer-ho -va dir la Tahiri, agitant la seva mà impacient.

-No has de fer-ho -va acceptar la dona-. Però necessito veure la teva identificació.

-No t'interessa -va insistir la Tahiri.

-No importa; deixa-ho -va replicar l'oficial-. Quin és el propòsit de la seva visita a Eriadu?

-Res que et pogués interessar. He de passar, ara.

-D'acord. Passa -va rondinar la dona. Va baixar la barrera de força i la Tahiri va passar veloç.

-Següent.

-Vaig amb ella -va dir l'Ànakin-. Necessito que em deixi passar, ara mateix -va afegir.

-Necessites estar amb ella -va dir l'oficial, baixant la barrera de nou prou perquè l'Ànakin passés a través.

Darrere d'ell va escoltar a la següent persona de la línia dir:

-Per què no em deixa passar a mi també?

-Per què hauria de fer això? -va preguntar càusticament l'oficial.

Naturalment, havia perdut de vista la Tahiri, però sabia on anava. El Jedi que sentien estava molt a prop.

L'Ànakin es va endinsar en la multitud que envoltava el port, composta per aventurers, perdonavides i tramposos, venedors i artistes de carrer; van passar per llargues fileres de cantines, de tapcafs i botigues de records plenes de puntes de petxines falses i estàtues que caricaturitzaven terriblement al gran Moff Tarkin.

Tres carrers més endavant la multitud semblava dispersar-se, i els bruts carrerons estaven gairebé buits excepte per ocasionals rosegadors de sis potes. Aquí l'aroma del metall calent s'incrementava. Els carrers estaven relativament freds i la pluja refermava. I davant d'ell, en algun lloc, els moviments d'un Jedi es feien cada vegada més lents.

L'Ànakin va acabar en una llarg carreró sense sortida format per la façana cromada d'un gratacels a la seva esquerra i el mur d'acer corrugat d'un radiador, que emetia vapor sota la pluja. El final del carreró acabava en plastidur ennegrit. Una multitud de vagabunds es reunia a l'espera de l'assassinat que estava a punt de consumar-se.

La víctima era un Jedi, un rodià. Romania contra el radiador calent, intentant mantenir el seu sabre làser en alt. Cinc éssers l'encaraven amb dues pistoles làser. Els altres tres amb bastons atordidors. Tots s'havien tornat per fer front a la Tahiri, que estava a uns sis metres d'ells, arribant a la carrera, el seu sabre làser deixava brillants dibuixos sobre el seu cap.

L'Ànakin va veure tot això des d'una distància d'uns quinze metres. Va intentar treure la velocitat de la llum dels seus peus. Aprofitant-se de la distracció que la Tahiri suposava, el rodià va trontollar cap endavant. Un dels homes amb pistola làser li va disparar i el grinyol va reverberar en el carreró mentre s'apagava.

La fulla del sabre de la Tahiri va tallar un bastó atordidor, gairebé emportant-se per davant la mà de la grossa dona que el sostenia. L'Ànakin es va estremir; en Kam havia estat treballant amb la Tahiri en la seva tècnica amb el sabre làser i aprenia ràpid, però encara era una novençana.

Novençana o no, els matons amb els bastons atordidors van fer un pas enrere, esgrimint les pistoles làser en lloc d'afrontar la lluita mà a mà. La Tahiri es va avançar agafant a un d'ells i tallant la punta de la seva arma. L'altre home li va respondre disparant i va fallar. Van començar a envoltar-la.

Finalment, l'Ànakin va arribar. Va reconèixer el Jedi rodià com Kelbis Nu. L'home que havia disparat al rodià el va veure arribar, va apuntar amb cura i li va disparar dues vegades. Dos raigs es van estavellar als murs del carreró per cortesia del sabre de l'Ànakin. Va passar corrent l'home, tallant amb habilitat la pistola làser en dos. Quan va percebre una pistola apuntant-lo, es va llançar a terra i va rodar mentre el raig xiulava per sobre del seu cap.

Algú va cridar, era l'home que havia disparat a Kelbis Nu. La pistola làser li va colpejar al pit i va caure patejant.

L'Ànakin va tornar sobre els seus passos i va trobar la Tahiri enfrontant-se a dos homes armats amb pistoles làser i dos desarmats. Semblaven vacil·lar.

Només llavors l'Ànakin es va adonar, per les seves insígnies i uniformes, que eren de la Brigada de la Pau.

Els matons van començar a abandonar el carreró amb les pistoles apuntant, però amb la intenció de retirar-se. L'Ànakin es va col·locar a un metre a la dreta de la Tahiri en posició defensiva.

-Deixa-me'ls -va dir ella.

La seva veu estava furiosa, amb una qualitat freda que l'Ànakin només havia sentit dues vegades. Una quan ella estava sota la influència del condicionament dels yuuzhan vong, l'altra en una visió que havia tingut d'ella com una Jedi fosca, amb la seva cara mutilada per les cicatrius i el tatuatge d'un Mestre Bèl·lic yuuzhan vong.

-No -va dir l'Ànakin-. Deixa que se'n vagin.

La seva generositat no va evitar que els brigadistes de la pau fessin un tret de comiat mentre s'evadien per una cantonada.

-Mocosos Jedi! -va cridar un dels homes-. Els vostres dies estan comptats!

Quan va estar segur que no seguien amagats darrere de la cantonada, esperant que baixessin la guàrdia, l'Ànakin es va girar per avaluar el dany.

Els brigadistes de la pau ferits havien deixat de moure's. En Kelbis Nu era viu amb prou feines. Els seus ulls vidriosos miraven més enllà de l'Ànakin, però li va allargar una mà.

-Ja... -va dir dèbilment.

-Tahiri, usa el sistema de comunicació del teu canell. Tracta de trobar el canal d'emergència local -va prendre la mà d'en Nu i va prémer vida des de la Força fins ell-. Aguanta per mi -li va dir-. L'ajuda arribarà aviat.

-Ja... Ja... ja... -el rodià respirava entretallat.

-No intentis parlar -li va dir l'Ànakin-. És malgastar forces.

Tot d'una els seus tremolors van cessar, i per primera vegada va semblar veure realment a l'Ànakin.

-Yag'Dhul -va xiuxiuejar, i darrere d'aquelles paraules hi havia una tempesta de perill.

Això era tot. La vida del Jedi va abandonar-lo amb l'últim sospir. La Tahiri li cridava a algú des del sistema de comunicació del seu canell.

-No importa, Tahiri -va dir l'Ànakin-. Se n'ha anat -algunes llàgrimes van brollar en els seus ulls, però les va combatre.

-No pot haver-se'n anat -va dir la Tahiri-. Anava a salvar-lo.

-Ho sento -va dir l'Ànakin-. Hem arribat massa tard.

Les espatlles de la Tahiri es van moure, i va emetre un so com si tingués singlot mentre lluitava per controlar les seves llàgrimes. L'Ànakin la va mirar, desitjant poder-la ajudar i fer-li desaparèixer la pena, però no hi havia res que pogués fer. La gent mor, ha d'acostumar-se.

Així i tot, fa mal.

-Va dir una cosa al final -va explicar l'Ànakin, esperant distreure-la.

-El què?

-El nom d'un planeta. Yag'Dhul. No està lluny d'aquí, just on connecten la Dorsal Corelliana i la Ruta Comercial de Rimma. I vaig sentir... perill. Com si tractés de dir-me que alguna cosa dolenta passava allà -Va mirar als cossos-. Va, és millor que marxem.

-Hem de fer alguna cosa -va dir la Tahiri-. No podem deixar escapar a aquests tipus així.

-No podem caçar-los -va dir l'Ànakin.

-Per què no?

-Perquè som Jedi, no assassins.

-Almenys podríem avisar a seguretat o a qui sigui que imposi la llei aquí.

-Se suposa que estem aquí de manera anònima, recordes? Si atraiem l'atenció, posem en perill la missió.

-Quina missió. Aconseguir subministraments. Això és més important. De tota manera, ja hem atret l'atenció sobre nosaltres.

Va acotar el cap davant la multitud de vagabunds que els envoltava. La curiositat pels cossos morts superava la seva por als Jedi vius.

I com per il·luminar el seu raonament, un trio de terracotxes va arribar al final del carreró i va vomitar gent uniformada i armada.

-Suposo que parlarem amb la seguretat després de tot.

L'Ànakin va enganxar el sabre làser en el cinturó i va estendre les seves mans perquè veiessin que estaven buides.

Els oficials es van aproximar cautelosos, liderats per un desmanegat home de dures faccions i un ull de vellut, un hematoma que ja s'estava difuminant. Mirà els dos cossos i després a ells. Després la seva mirada es va centrar en els seus sabres làser. La Tahiri encara tenia el seu en la mà.

Va aixecar la seva pistola.

-Poseu les vostres armes a terra -va dir.

-Nosaltres no vam fer això -explotà la Tahiri-. Intentàvem ajudar.

-Posa-la a terra ja, nena.

-Nena?

-Fes el que et diu, Tahiri -li va dir l'Ànakin, mentre despenjava acuradament la seva arma i la col·locava als seus peus.

-Per què?

-Fes-ho.

-És un bon consell, noi -va dir l'oficial.

Irradiant ràbia, la Tahiri va deixar el seu sabre làser en el durciment.

-Bé. Com oficials de justícia, és el meu deure informar-vos que us aturem per interrogar-vos i possiblement acusar-vos.

-Què? Ens esteu arrestant? -va dir la Tahiri.

-Fins que això quedi clar, si.

-Pregunta a la gent. Ells van veure el que va passar.

-Ho farem, no et preocupis. Hi haurà una investigació sobre això. És millor que us faciliteu les coses.

Però les paraules són només les ombres dels pensaments, i darrere de les de l'oficial, l'Ànakin va sentir una cosa que li va suggerir que allò seria qualsevol cosa menys fàcil.

Següent