Renaixement (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

La Nen Yim va contemplar la massa de cèl·lules a través d'un maa'it amb diversos centenars d'augments respecte a la seva mida real, i per primera vegada en molts cicles va sentir una diminuta esperança. Podria estar equivocada, però va pensar que hi havia senyals de regeneració. La massa s'havia engrandint i era infinitesimalment més espessa. Si així era, el seu nou protocol semblava estar funcionant. Per desgràcia, passaria algun temps abans que pogués estar segura i, encara que patia escassetat de qualsevol tipus de recurs, temps era del que menys disposava.

Va observar els resultats de la seva memòria portàtil qahsa, després va passar al següent conjunt de proves. No obstant això, abans que pogués començar, la seva porta va brunzir suaument, indicant una sol·licitud d'admissió a les estades de modelat. Va anar fins al víllip de la paret i el va acariciar fins que va cobrar vida.

El rostre que va aparèixer era el de la prefecta Ona Shai, comandant de la mónnau. Les seves celles eren tallades en fileres de crestes i una de les seves orelles havia estat sacrificada als Déus.

-Prefecta Shai -va dir la Nen Yim-. Què puc fer per vostè?

-Desitjo l'admissió, Adepta.

La Nen Yim, en el fons, va vacil·lar. No hi havia temps per amagar la seva feina, però no semblava que ningú de la Baanu Miir pogués comprendre el que estava fent, molt menys reconèixer-lo com una heretgia.

-Si us plau, entri, Prefecta.

Un moment després la porta va brunzir en un to diferent i la Nen Yim la va obrir exposant el seu canell a un sensor químic.

En persona, la Prefecta no era especialment intimidatòria. Fins i tot més jove que la Nen Yim, havia nascut amb una lleugera càrrega en la seva columna. Un altre grau més d'angle i podria haver estat retornada als Déus en néixer. Ella era habitualment excitable i amb poc autocontrol, el que ara era evident.

-Adepta -va dir l'Ona.

-Prefecta.

Per un moment la Prefecta va romandre allí en silenci, com si hagués oblidat perquè havia vingut. Es va passar una mà per la cara i els seus ulls van passejar observant l'estada. Semblava estar gairebé en estat de xoc.

-Alguna cosa ha passat -va dir per fi-. Es requereix la teva atenció.

-Què, Prefecta? Què ha passat?

-Un Quart de la població de la Baanu Miir ha mort -va respondre la Prefecta.

* * *

Mentre la Nen Yim avançava cap a la membrana d'emergència, va sentir l'encobridor ooglith endurit de buit estrènyer-se contra el seu cos, conservant la pressió que evitava que la seva sang s'evaporés en el compartiment sense aire al que anava a passar.

Els cadàvers congelats amuntegats en grups en el sòl no portaven encobridors. La Nen Yim va sentir una pressió en la seva gola que no tenia res a veure amb la varietat de petxina dura de gnullith que s'havia inserit per portar l'aire des dels cucs-pulmó enrotllats a l'esquena.

«Van tenir temps -va pensar-. L'aire s'escapa lentament al principi. Van tenir temps per assolir aquest lloc, on la nau finalment va pensar en tancar-se. Aquí van morir, colpejant una membrana per la qual no estaven autoritzats a passar».

-Aquesta no és forma de morir -va sentir murmurar a la Prefecta a través del minúscul víllip que portaven en les seves goles i orelles.

-La mort sempre és per abraçar -li va recordar en Sakanga, el guerrer que completava la triada. Era un ancestre, gairebé com una mòmia. Com la Prefecta, era del deshonrat Domini Shai.

-És clar -va dir l'Ona-. Per descomptat.

-Què ha passat aquí, cuidadora? -va preguntar el guerrer, tornant la seva atenció a la Nen Yim-. Un impacte de meteorit? Un atac infidel? -es va detenir-. Sabotatge?

-No m'és possible dir-ho -va contestar la Nen Yim-. L'entesa del rikyam està ennuvolat. És per això que he volgut venir, per buscar proves. La bretxa està al final d'aquest braç, és tot el que sé. Potser quan la vegi, pugui dir més.

-Hauríem de tenir un mestre en aquesta nau -va rondinar la Prefecta-. No et desmereixo a tu, Adepta, però una mónnau hauria de portar un mestre cuidador a bord.

-Estic totalment d'acord -va dir la Nen Yim-. Es necessita un Mestre.

«Un mestre com la meva, Mezhan Kwaad, no un d'aquests paràsits remugadors que es fan passar per ells», va acabar en silenci.

Es van moure silenciosament a través de la carnisseria. La majoria dels cossos eren esclaus i Avergonyits. En la mort, el buit els havia mutilat com no podrien haver-ho estat en vida. Potser els Déus acceptessin el seu sacrifici final, potser no. Allà hi estaven a la fi, més enllà de tota cura.

Les plataformes capil·lars que normalment els haurien portat pel braç estaven tan mortes i congelades com la gent que alguna vegada les va usar. Els tres es van veure forçats a baixar per la ossuda columna, amb les seves vèrtebres intencionadament anulars. Mentre baixaven, els seus cossos es van tornar gradualment més pesats a causa de la gravetat creada pel gir de la nau. Tornar a munt seria més dur que baixar. Es va preguntar si el decrèpit guerrer podria manejar-se bé.

Les càmeres estaven jaspiades amb cristalls de gel, congelats en l'acte de bullir i trencar les suaus parets interiors. El sòl, que una vegada va ser flexible, estava tan rígid com el corall Yorik de l'exterior de la nau, però molt més mort.

Van continuar descendint, a través de càmeres cada vegada més petites. Van veure menys morts aquí baix, reforçant la creença de la Nen Yim. La ruptura va acabar catastròficament, buidant el braç d'aire i vida en unes poques desenes de batecs, però va haver d'haver començat com una cosa petita.

Per què el rikyam no havia donat cap alarma? Per què no s'havien tancat i endurit els segells de totes i cadascuna de les capes?

Al final, van arribar fins a on es veien les estrelles.

El braç es corbava en el seu extrem i van baixar pel tall. Aquí és on més pesaven els objectes. La zona estava reservada al principi per a l'entrenament de guerrers, però, des que els guerrers més ben dotats havien estat traslladats des de les mónnaus més lentes a la glòria de la batalla, s'havia convertit en un viver, així els nens de la següent generació madurarien amb ossos més robustos i músculs més poderosos.

Una esperança fútil per a aquests nens. Aquells que no van ser llançats a l'espai contemplaven les estrelles que haurien d'haver conquerit amb ulls congelats, a través d'un llarg estrip de cinquanta metres en l'estructura del casc.

La Nen Yim es va estremir. Les estrelles estaven decididament a baix. Si caigués, el moviment de la nau la llançaria, irremeiablement i sense possibilitat de rastreig, en pàrsecs de res.

I tot i així era gloriós. Mentre observava, el disc de la galàxia va girar en el seu camp de visió, enorme fins i tot per veure'l emmarcat per una incisió tan gran. El Nucli centellejava, una massa blanca tenyia el blau, vessant-se en braços que gradualment desapareixien cap estrelles més fredes. Tècnicament, la nau estava dins dels límits d'aquella gran lent, però el planeta més proper estava inassoliblement llunyà des de la Baanu Miir.

Allò es va fer més palpable mentre examinava el trencament. Les vores s'havien ondulat cap a fora, deixant al descobert la naturalesa tripartida del casc. La capa exterior era de corall Yorik, rígides peces metàl·liques de fuselatge embolicades al voltant dels resistents organismes energètics que els van crear i van tendir. Per sota d'allò hi havia els capil·lars, tallats i congelats, que portaven nutrients i oxigen cap a fora, als braços, i bombava els productes de rebuig de nou a la gargamella Luur per reciclar-los, ajudats pels àtoms d'hidrogen que els dovin basal prenien de l'espai circumdant. Allà hi havia també els músculs i tendons que podien flexionar el gran braç i contreure's si es necessitava, i aquí alguna cosa havia fallat. Quan l'esquerda es va obrir, el casc intermedi s'hauria d'haver replegat i segellat per la seva pròpia congelació. El casc exterior hauria replicat i tancat l'obertura, i amb el temps, les cèl·lules mortes i congelades haguessin estat reemplaçades per altres noves i vibrants. El casc interior, suau i flexible, s'hauria curat tan bé que amb el temps no hauria quedat res més que una lleugera cicatriu per recordar el desastre.

-Què ha passat? -va preguntar el guerrer-. No ho entenc.

La Nen Yim va assenyalar a la massa de múscul estriat.

-Va esquinçar-se a si mateixa -va dir ella.

-Què vols dir amb què es va esquinçar a si mateixa? -va preguntar la Prefecta-. Com pot ser això?

-Els músculs van patir un espasme, com li passa als músculs de la meva cuixa després de molt exercici. Es van contreure i van tallar el casc, després van seguir contrets, esquinçant-lo més.

-Això és impossible -va grunyir el guerrer.

-No, només improbable -va contestar la Nen Yim-. El rikyam suposadament ha de contemplar aquestes fluctuacions i moderar-se.

-Llavors, per què no ho va fer?

-La meva deducció? Perquè els sentits del rikyam en aquest braç són morts. No és conscient que hi hagi res aquí. Molt probablement l'impuls que va estripar el casc va ser un dels pocs impulsos que va entrar des d'aquí al cervell en molts cicles.

-Estàs dient que el rikyam va fer això ell mateix? -va preguntar l'Ona.

-Només indirectament. El que està contemplant és el resultat d'un cervell de nau que ha anat tan lluny en la seva senilitat que està perdent el control de les seves funcions motores.

-Llavors no hi ha esperança -va murmurar la Prefecta.

El guerrer va mirar irritat la Prefecta.

-Què és aquesta manca d'esperança? Els yuuzhan vong neixen per conquerir i morir. Això és un obstacle, i res més.

-Pots curar-lo? -li va preguntar l'Ona Shai a la Nen Yim.

-Podem segellar el trencament. El dany és terrible, tot el casc interior està mort. El intermedi trigarà diversos cicles a regenerar-se, assumint que les gargamelles Luur encara es nodreixin d'ell. Podríem fer créixer un gangli per controlar les funcions d'aquest braç, però seguiria desconnectat del cervell. A més és probable que el rikyam estigui perdent el control dels altres braços, si és que no l'ha perdut ja.

-Estàs dient que hem d'abandonar la Baanu Miir -la veu de la Prefecta era monòton.

-A menys que el rikyam sigui regenerat. Estic prestant-li a això tota la meva atenció.

-Mira a veure què pots fer. Mentrestant, una nova mónnau està creixent. Faré la petició perquè la nostra gent sigui transferida allà. Moltes de les naus estan fallant, les nostres esperances són escasses.

-Sigui quin sigui el nostre destí, trobarem acomodament per als fills de Yun-Yuuzhan -En Sakanga va assenyalar el segment de galàxia que es lliscava per la seva visió-. Ja tenim guerrers situats a prop d'aquest centre brillant. Tots aquests mons sota nosaltres seran els nostres. Els sacrificis que fem aquí no seran oblidats. Queixar-nos no és la nostra missió.

-No -va estar d'acord la Nen Yim-. Però hem de fer el que sigui per assegurar que la Baanu Miir proveeix una altra generació per a aquesta conquesta. Compliré amb el meu deure.

«Encara que només aconsegueixi deshonor i mort, faré el que hagi de fer».

Següent