Emissari del buit (V)

Anterior

V

Quan es va trobar a escassos metres sobre les copes dels arbres, es va estabilitzar i va visualitzar un mapa del planeta. Estava ben detallat, però pocs dels seus elements tenien algun nom. Un d'ells era un punt en el gran continent de l'hemisferi nord, anomenat "Muntanya Tantiss". Wayland havia estat el secret de l'Emperador durant molts anys, i no apareixia en cap mapa estel·lar a causa, casualment, a un antic error burocràtic. La Muntanya Tantiss havia estat el seu magatzem secret. El gran almirall Thrawn havia rastrejat el planeta i la muntanya de dalt a baix després de la mort de l'Emperador, decidit a trobar les armes que li ajudarien a recuperar el que l'Imperi havia perdut. Més tard, el Mestre Skywalker i alguns dels altres herois de la Rebel·lió també el van trobar i van destruir la muntanya amb una explosió sísmica.

Si la Klin-Fa Gi realment era una Jedi Fosca, les ruïnes de la Muntanya Tantiss probablement eren el lloc on es dirigia.

Va activar la capa del transponedor. No hi va haver sorpreses, es van confirmar les seves sospites; l'Ala-A semblava estar immòbil exactament en aquest lloc. Ombrívolament, va canviar de rumb per dirigir-se cap allà, mantenint una cautelosa mirada sobre els sensors de llarg abast.

***

L'Uldir va trobar l'Ala-A abandonat i ocult per una cobertura improvisada de fulles enormes caigudes de les copes dels arbres. Va prendre una respiració profunda, escoltant, observant i olorant la selva al seu voltant, tractant d'estendre's amb la limitada capacitat de la Força que podia controlar.

Des de dalt, Wayland s'assemblava molt a Yavin IV, on havia assistit a l'Acadèmia Jedi. Aquí, a terra, les similituds semblaven superficials. Encara que tant Wayland com la lluna de Yavin tenien masses de terra cobertes principalment de selves, la de Wayland s'elevava més alt i les copes dels seus arbres formaven dues capes. L'aire de Yavin IV estava amanit amb aroma a fullablava. Aquí l'atmosfera estava condensada en gran mesura al terra del bosc, amb olor de mesc i descomposició. Se sentien brunzits, grinyols, i espetecs, sons d'una fauna desconeguda. Es va recordar de com de perilloses que resultaven les jungles de Yavin IV, i allà almenys havia sabut alguna cosa del que podia trobar-se. Aquest món, no el coneixia en absolut. Els sons que l'envoltaven podrien ser insectes inofensius o l'equivalent a Wayland dels escarabats-piranya de Yavin, que podien devorar una persona fins als ossos en el que trigava un toydarià a batre les seves ales.

Però, estava encantat de descobrir que la Klin-Fa Gi semblava encara més fora del seu element aquí; l'estela de fullaraca aixafada i matolls doblegats o trencats era prou clara perquè el pogués seguir-la. Avançava, com sospitava, a través dels turons que envoltaven el que havia estat la Muntanya Tantiss. Ombrívolament, es va carregar sobre l'espatlla una motxilla de supervivència, el seu blàster i algunes granades de commoció, i va sortir darrera d'ella.

Almenys, esperava que fos ella.

No va passar molt temps abans que l'Uldir trobés proves que efectivament estava seguint a la Jedi, i no a alguna estranya i maldestre bèstia. Per desgràcia, aquesta evidència va arribar en forma de cinc cadàvers; éssers racionals, pel seu aspecte, de dues espècies diferents. Cap de les espècies era yuuzhan vong, el que significava que probablement eren vilatans. Fossin els que fossin, havien estat assassinats per un sabre de llum; poques armes deixaven les mateixes ferides cauteritzades tan distintives de l'arma tradicional dels Jedi.

Ombrívolament, va estudiar l'escena per obtenir més informació. Tres dels morts eren d'una espècie alta i ectomorfa amb sis membres, dels quals quatre aparentment funcionaven com braços. Tenien musells flexibles i la seva pell -on no estava coberta pels ornaments de cuir i ossos que portaven- brillava com la closca d'un insecte.

Els altres dos eren rabassuts, d'aparença forta, i blindats de manera natural amb plaques òssies a l'esquena arrodonides. Igual que els que jeien al seu costat, semblaven haver estat bàsicament bípedes.

L'Uldir mai abans havia vist cap de les espècies, ni en les rutes espacials, ni entre els esclaus que els yuuzhan vong utilitzaven com a forces de xoc. Això no era sorprenent; havia gran quantitat d'éssers en la galàxia que no viatjaven per l'espai, ja fos perquè no tenien la tecnologia, o per pròpia voluntat, i recordava de la seva massa breu anàlisi dels arxius sobre aquest planeta que se suposava que albergava diverses espècies intel·ligents, totes elles essencialment al nivell tecnològic de l'edat de pedra.

Quan va veure el que agafaven amb les mans mortes, però, la sang de l'Uldir es va gelar. Ara entenia en part per què havien mort. A primera vista, les seves armes semblaven bastons, plànols com una espàtula en un extrem i en punta per l'altre, d'uns trenta centímetres de longitud. L'Uldir havia vist aquestes armes abans, però encara que no ho hagués fet, hauria notat alguna cosa estranya en la forma en què es retorçaven lentament, oscil·lant de banda a banda com cucs glaceres de Hoth. Estaven vives, i sense cap dubte eren de biofactura yuuzhan vong.

Va estudiar els cossos amb més cura, a la recerca d'altres signes dels yuuzhan vong, preguntant-se si aquestes criatures havien estat esclaus o aliats voluntaris. No va trobar rastre dels implants de corall que els invasors utilitzaven per controlar els subjectes poc col·laboradors, el que semblava suggerir que eren aliats.

No obstant això, hi havia molts mitjans de control, i els yuuzhan vong coneixien la majoria d'ells.

Quan es va acostar per a donar la volta a un dels petits éssers racionals blindats per inspeccionar la seva part inferior, es va adonar de sobte que alguna cosa anava malament. Els sons del bosc al seu voltant havien canviat, amb la major part de la vida animal sobtadament silenciosa. Va treure el seu blàster; amb aire casual, com si en realitat només pretengués treure's la pols del costat dels seus pantalons.

-Deixar arma de vergonya! -va ordenar en bàsic una veu aguda amb un marcat accent-. Deixar anar arma de vergonya o tu no respirar, estranger!

Per emfatitzar l'ordre, una vara tremolosa va aparèixer com per art de màgia en l'arbre més proper a ell. L'Uldir va vacil·lar; ja havia vist fletxes abans. Tenien una forma primitiva però efectiva de foradar a les persones. D'altra banda, ell tenia un blàster, que creava forats més grans i més eficients. Però la veu estava darrere d'ell, i no sabia quants eren...

Qualsevol que fos podria haver-lo matat ja. Bé podria veure quines eren les seves probabilitats, i què havien de dir-li. Va aixecar els braços lentament, tornant-se cap a la veu. No va deixar anar el blàster.

El que parlava era una ratlla de color a la mala herba, difícil de veure, però l'Uldir podia distingir que es tractava d'un dels humanoides més prims, de sis extremitats. L'Uldir va respirar lentament i profundament, buscant amb la mirada per veure si hi havia més entre les estranyes fulles.

-Deixar arma de vergonya -va dir de nou la criatura.

L'Uldir va mantenir l'arma sobre el seu cap, apuntant al cel, però no va fer el que li demanaven. Va assenyalar amb el cap als cadàvers.

-Jo no vaig matar als teus amics -va dir-. Els vaig trobar així. Estic buscant a la persona que va fer això.

Va escoltar tènues murmuris en la mala herba al seu voltant, i el cor li va fer un salt. Probablement havia perdut l'oportunitat de sortir d'aquesta situació disparant, si és que alguna vegada l'havia tingut.

No obstant això, mirant als morts, es va adonar que una part d'ell s'alegrava d'això.

La criatura va fer un feble so de trompeta.

-Si matar Aspirants a Mutilats, no enemiga nostra -va afirmar-. Deixar anar arma de vergonya. Jo no repetir.

-No em quedaré indefens -va dir l'Uldir-. Sé el que els yuuzhan vong fan als seus presoners. No deixaré que em capturin.

Un altre so de trompetes, aquesta vegada més semblant a un tri. Un cant de resposta va venir d'algun lloc a la seva esquerra.

-Nosaltres no amics de la Gent Mutilada -va dir l'ésser racional, emfàticament-. Nosaltres mai alimentar-los.

L'Uldir podia veure ara a dos més, tots dos de la raça més rabassuda. Portaven arcs, fletxes i destrals de pedra amb mànecs de fusta, com el que havia estat parlant. Cap d'ells portava res que s'assemblés a la biotecnologia yuuzhan vong. Les espatlles de l'Uldir es van relaxar lleugerament. Amb gestos pausats, va tornar la seva arma a la seva funda i va aixecar les mans, amb els palmells cap a fora.

-Els Yuuzhan vong són els meus enemics -va dir-. Si vosaltres també sou els seus enemics, som amics.

La figura prima es va inclinar cap endavant.

-Forasters no amics -va dir-. Ells portar vergonya, i portar-la sobre nosaltres.

-Vaig venir aquí només per trobar la persona que va deixar aquest rastre -va dir l'Uldir-. Quan la tingui, me n'aniré. No vull fer-vos mal. -Es va assenyalar a si mateix-. El meu nom és Uldir Lochett.

La criatura el va mirar per un moment.

-Tu oferir nom? -va dir finalment.

-Sí. Jo ofereixo el meu nom.

L'ésser va semblar considerar-ho per un moment.

-Jo oferir a canvi. Dir-me Txer. Ser líder del Poble Lliure.

-Encantat de conèixer-te, Txer.

En Txer després va dir alguna cosa en la seva llengua materna, i diversos dels altres -L'Uldir ara calculava una quinzena li van respondre. Semblava ser una espècie de debat, i sospitava que el punt debatut tenia alguna cosa a veure amb si Uldir havia de seguir respirant o no. Finalment en Txer va unir les seves dues mans superiors, i es va fer el silenci. Es va apropar a l'Uldir, fins que van quedar a només dos metres de distància.

-Tu seguir a qui va fer aquest rastre. Ella ser forta.

-Sí -va dir l'Uldir.

-Nosaltres sentir la seva batalla amb Aspirants a Mutilats. Venir a veure. Escoltar aterrar la teva cosa de vergonya, va observar-. Venir només a per ella? Ser cert?

-Sí -va respondre l'Uldir.

-Per què seguir-la? Si aquells que lluitar contra Gent Mutilada ser els teus amics, per què no ella? Les teves paraules tenir verí estranger en elles, potser.

-És complicat -va dir l'Uldir-. Sí, ella és enemiga de la... eh... Gent Mutilada. Però em temo que ella busca alguna cosa aquí, una cosa que va deixar l'Emperador. Sabeu alguna cosa de l'Emperador?

En Txer trinà fort durant una bona estona, i després va balbucejar de nou en la seva pròpia llengua. Alguns dels altres van respondre, bruscament, i tots els éssers que l'Uldir podia veure van brandar les seves armes. La seva mà anhelava agafar el seu blàster.

-Home Fosc -va dir en Txer finalment-. Ella buscar les coses de l'Home Fosc.

-Sí, suposo que sí -va respondre l'Uldir.

-Gent Mutilada també -va respondre en Txer-. Ells fer forats, profunds i llargs, en muntanya esquerdada.

-Sí -va dir l'Uldir-. Busquen els seus secrets. La que jo segueixo també.

-No deure permetre -va dir en Txer, amb un fi fil de veu-. Gent Mutilada dolenta. Home Fosc pitjor. Totes coses seves de vergonya. Jo recordar. -Els seus ulls luminescents es van estrènyer-. També recordar alguns forasters que trencar muntanya, enterrar les seves coses. Tu cosí d'ells?

-Més o menys -va respondre l'Uldir.

En Txer inclinà pensatiu el seu llarg cap, i després va parlar una mica més al seu poble.

-També nosaltres seguir aquest rastre -va dir simplement.

-Agrairé la vostra ajuda -va respondre l'Uldir.

-No per ajudar-te -va dir en Txer. -Per observar.

***

Van viatjar mentre va durar la llum del dia a través del terreny cada vegada més en pendent. Dues vegades, sense motiu que l'Uldir sabés, es van amagar en els matolls, romanent en complet silenci fins que alguna silenciosa senyal els va llançar a caminar de nou. Aquesta nit van acampar al refugi cavernós de les arrels retorçades d'un arbre fantàsticament enorme.

-Per què anomenes a la meva arma una arma de vergonya? -va preguntar-li a Txer, mentre la llum s'esvaïa en el no-res.

-Ser Vergonya usar-la. No ser de vida. -Va fer una pausa, buscant les paraules-. Màquina -va dir a la fi, com si la paraula li mossegués mentre sortia per la seva boca.

-Oh -va respondre l'Uldir. Tenia sentit; aquestes eren persones que vivien simplement del que oferia la terra. Tenint en compte que l'Imperi havia estat aquí, la major part de les seves experiències amb la tecnologia probablement havia estat negativa.

-És per això que alguns lluiten per a la Gent Mutilada? Perquè ells també odien les màquines? -Això era dir-ho suaument, és clar. Els yuuzhan vong consideraven que tota la tecnologia "morta" era una abominació, i aquells que l'usaven tan bruts com per merèixer l'extermini. La seva conquesta de la galàxia era més aviat una guerra santa que una lluita pel territori; feia temps que havien conquerit mons suficients perquè pogués viure el seu poble.

-Aspirants pensar així, sí -va respondre en Txer-. Ells considerar Gent Mutilada com nosaltres. Però no ser-ho. Vida ha de ser respectada. Ells no respectar la vida. Ells trencar-la, torçar, fer com ells voler, fer dolenta. Fer el mateix a nosaltres.

-Tens raó en això -va dir l'Uldir-. He vist com passava això, món rere món. I al final, aquells que els ajuden pateixen més que els que es resisteixen a ells.

-No necessitar saviesa estrangera -va dir en Txer, amb rigidesa-. La Gent Lliure veure això per ells mateixos. No necessitar teus ulls per veure.

-Ho entenc -va dir l'Uldir.

-Nosaltres lluitar contra ells, com lluitar contra Home Fosc -va dir en Txer.

Armes de pedra contra els vong? Va pensar l'Uldir. Això era una lluita desigual. A menys que alguna cosa canviés en l'equació, el Poble Lliure estava condemnat.

-Hauria de seguir sol, quan torni la llum -va dir l'Uldir-. No vull posar a la teva gent en perill.

-Nosaltres lluitar contra ells -va dir en Txer amb fermesa-. I si tu mentir, lluitar també contra tu. Nosaltres lluitar fins que tots estrangers marxar, o fins que tots morir. Ara dormir. Demà entrar en territori Mutilat, i llavors no dormir.

L'Uldir va passar una nit inquieta tractant de no preocupar-se pel seu equip, amb l'esperança que encara estiguessin vius i haguessin aconseguit trobar un lloc on amagar-se. No creia que la Klin-Fa Gi s'aturés a dormir, i va sentir que li anava traient avantatge, i això el va fer sentir encara més ansiós.

Quan va dormir, la seva ment va construir somnis on l'arquitectura era més fosca que la nit.

***

-La selva sembla estar malalta -va comentar l'Uldir al dia següent. Les copes superiors semblaven esquelètiques i estripades, i les inferiors estaven cobertes pel que semblava una fina capa de fongs o pols.

-Sí. Aviat emmalaltir més -li va assegurar en Txer.

Ho va fer. Poc després es van trobar caminant només pel record d'un bosc; els grans troncs seguien allà, però per enlloc no hi havia rastre de verd o de brots de colors; només un gris mat com carbó.

-Què va fer això? -va preguntar l'Uldir.

En Txer arrugà la boca.

-No saber. Ningú viu haver vist què fer això. Ningú mort parlar-ne.

Un quilòmetre més endavant, els arbres es van convertir en soques carbonitzades, òbviament abrasades per una temperatura tremendament elevada. La zona cremada s'estenia a esquerra i dreta fins on li arribava la vista.

Dos quilòmetres més endavant, fins i tot les soques havien desaparegut, i es van trobar en un cingle elevat sobre una vall poc profunda, en el que quedava de la Muntanya Tantiss.

Sota les forces de la disrupció sísmica, el pic s'havia estremit i col·lapsat. Aquest costat de la muntanya s'havia ensorrat, convertint-se en un talús inclinat i lliscant. Sobre aquest batibull de basalt, més o menys al mateix nivell que estaven ells ara, s'alçava la base yuuzhan vong.

Cinc dels complexos vivents semblaven tenir forma d'estrella, o almenys simetria radial. L'Uldir ja havia vist abans aquesta classe d'estructura, en gravacions preses per un antic contrabandista anomenat Talon Karrde. Anomenats damuteks, els yuuzhan vong havien conreat alguns en les ruïnes de l'Acadèmia Jedi quan van capturar el sistema Yavin uns mesos enrere. Ànakin Solo, un antic amic de l'Uldir, es va obrir pas a través d'un damutek i va proporcionar gran quantitat d'informació útil sobre ells.

-Crec que són complexos modeladors.

-Modeladors?

-Sí. Els yuuzhan vong estan dividits en castes. Els modeladors són els que creen la seva biotec... eh... els que retorcen la vida creant les formes que ells volen. Comprens?

-Sí. Haver vist. No tan mutilats com els que lluitar. Tenir cabell com niu de serps brvol.

-Els Modeladors, això és. Aquests complexos són els seus laboratoris. Però què és aquesta cosa? -va assenyalar una cosa que semblava una torre cilíndrica i robusta, encara retorçada. Era immensa, almenys de cent metres d'alt i gairebé tant de diàmetre. Com els damuteks, semblava estar feta de corall. A diferència d'ells, la seva superfície superior semblava estar perforada amb centenars d'obertures, cadascuna de les quals havia de tenir més o menys un metre de diàmetre.

L'Uldir alçà els seus macrobinoculars i va examinar la base de l'objecte amb més deteniment, però no va poder veure molt més tret que... Sí, semblava que rotava lentament, com si estigués travessant la terra cap a dins o cap a fora.

-És un trepant -va murmurar.

-Fa forats -va dir en Txer-. Això pensar nosaltres, almenys.

-Un gran forat. Això és alguna mena de cuc gegant, suposo, o ho era abans que els Modeladors posessin les mans sobre ell.

-Però una cosa mai poder comprendre -va dir en Txer-. Si excavar, on deixar roca?

L'Uldir el mirà, recordant-se a si mateix que primitiu no significava estúpid.

-Aquesta és una bona pregunta -va respondre-. Suposo que digereix la roca, d'alguna manera, la polvoritza. -Va arronsar les espatlles-. No importa. Però mira, veus aquests capil·lars que connecten la mina amb els complexos en forma d'estrella?

-Sí.

-Això han de ser camins d'accés a les mines que el cuc està excavant. Si troben alguna cosa, la pujaran per aquí. El que vol dir que trobaré la Klin-Fa Gi bé en les mines o bé en un d'aquests complexos. -Sospirà-. En altres paraules, podria estar pràcticament en qualsevol part allà baix.

Va ajustar l'enfocament dels macrobinoculars, i la multitud de figures que es movia entre els complexos es van convertir en formes recognoscibles de yuuzhan vong, però també hi havia molts myneyshi -l'espècie alta i prima- i psadans -els cuirassats- entre ells. També hi havia nombrosos humans, dels quals també havia algun entre la gent d'en Txer; descendents d'una colònia perduda fa molt de temps, si va comprendre la seva història correctament.

Es va centrar en el grup més proper, que semblava estar cuidant d'alguna classe de plantes que creixien en el pendent, just a sobre d'on acabava la zona cremada. Estaven a uns cent metres de distància, i l'Uldir no va veure cap guàrdia yuuzhan vong.

-Potser pugui fer-me passar per un d'ells -especulà l'Uldir-. Si han atrapat la Klin-Fa, hauria d'haver converses al respecte. Si no l'han atrapat, potser es parli d'això també.

Però en mirar el complex, no va tenir molta esperança al respecte. No tenia temps per infiltrar-se discretament al campament yuuzhan vong de la manera que l'Ànakin Solo havia fet a Yavin IV; la Vega i els altres estaven allà fora, possiblement lluitant per les seves vides, esperant que ell acabés la seva missió aquí i tornés a l'espai. Cada segon que perdia aquí era un risc no només per la seva pròpia vida, sinó per la de la seva tripulació, i ja posats per a qualsevol que ell i la seva tripulació poguessin estar rescatant si no estiguessin aquí perseguint a una Jedi renegada.

-Jedi -va murmurar, i en Txer va aclucar els ulls.

-Què Jedi? -va preguntar, suspicaç-. Tu Jedi?

-No, jo no. La que persegueixo.

L'Uldir tancà els ulls i es va concentrar, tractant d'ignorar el seu cos, els seus pensaments, el seu entorn immediat, de sentir la Força viva al seu voltant. De buscar la Klin-Fa Gi. Probablement fos l'únic Jedi viu a Wayland, i els yuuzhan vong no apareixien per res en la Força. La Klin-Fa hauria de destacar com un wookiee en un casament tintinna, fins i tot per als seus poc afinats sentits.

Els sons al seu voltant es van atenuar i van ser oblidats. A la projecció exterior de l'ull de la seva ment, era una esfera que s'expandia, no tant integrant-se en totes les coses que tocava, sinó recordant que ja formava part.

Va sentir la franja de vida malaltissa darrere seu, que cobrava força conforme s'allunyava de l'assentament yuuzhan vong. Va sentir la vora de mort i dolor sobre el qual es trobava, i l'estrany buit dels propis yuuzhan vong. Va sentir les pedres fracturades de la Muntanya Tantiss.

Part d'ell estava emocionat. Mai havia aconseguit tal claredat en la Força, ni tan sols en els seus millors dies a l'Acadèmia.

I sí, encara millor, allà, com un parpelleig, va sentir la Klin-Fa Gi, i li va semblar que estava a prop. Va sentir el seu cor bategant, va sentir perill, un objectiu assolit, la troballa d'alguna cosa desitjada...

I llavors un punxó negre de ràbia i desesperació li va colpejar entre els ulls, amb un udol d'odi que d'alguna manera, més que un so, semblava el sabor salat i amarg de les closques jiqui.

La seva tènue adherència de la Força es va esvair, reemplaçat per una altra sensació, una mena de tremolor en els ossos.

Va trigar un moment a comprendre que la sensació procedia de darrere d'ell, que li entrava pels peus, que era la terra tremolant. I que cada vegada era més fort. Va obrir els ulls, mirant la muntanya derruïda i la terrible criatura vong que s'obria pas al seu interior.

Una mica era diferent, però va trigar uns segons a ubicar-lo. Llavors ho va veure, però seguia sense comprendre-ho. La torre era més gran i semblava inflada.

-Txer -va dir-. Corre. Ja.

Va sortir corrent descendint del turó, creuant el paisatge assolat en direcció a l'assentament yuuzhan vong.

-Per què? -va cridar en Txer darrere d'ell.

-Simplement fes-ho!

No tenia temps per explicar que no estava realment segur, però que si es parava a pensar-hi tots estarien morts.

Fent un cop d'ull per sobre l'espatlla, va veure que en Txer i el seu Poble Lliure encara estaven dubtant.

-Vinga! -udolà.

En Txer començar a avançar. Després d'això, l'Uldir va mantenir tota la seva atenció en el camí pedregós i en la tremolor del planeta que es tornava més forta a cada pas. Va córrer, esperant que el Poble Lliure el seguís... esperant que la seva sort no li hagués traït en l'últim moment.

Hi havia arribat a la base del turó sobre la qual es trobaven i acabava de començar a pujar pel pendent cap als damuteks, quan va escoltar crits precedents dels éssers darrere d'ell. La majoria dels psadan, que bàsicament eren esferes cuirassades, rodaven turó avall. Els myneyrshi estaven tenint més problemes amb les cames d'aspecte delicat. No obstant això, quan van començar l'ascensió, les posicions es van invertir. Els myneyrshi s'enfilaven àgilment pel pendent amb les seves sis extremitats, mentre que els psadan van començar a quedar-se enrere. Va ser en Txer el qui va cridar i va exclamar en primer lloc, i l'Uldirva seguir la direcció que el seu company li indicava amb la mirada. Ara, la vibració del sòl li feia cruixir les dents.

La torre es va estarrufar. De cadascuna de les centenars obertures en la seva superfície superior, van emergir tubs serpentejants que es van estendre, desplegant-se simultàniament per la vall i cap els turons en el que semblava un moviment molt lent, però que, donades les distàncies, probablement seria bastant ràpid. Cada tub avançava en una direcció lleugerament diferent. Molts d'ells semblaven venir directament cap a l'Uldir.

L'Uldir apressà el pas.

-Què ser? -va preguntar en Txer.

-Hem de sortir de la zona cremada! -va cridar l'Uldir-. Al jardí yuuzhan vong més proper.

Va alçar la mirada i llavors va poder veure les fosques boques dels tubs mirant cap avall, com cucs de les cavernes acostant-se per donar un mos. Quant haurien de baixar? Ara el cel estava ple d'aquestes barres arquejades, algunes de les quals apuntaven molt més enllà del cingle. Podria haver tingut una certa bellesa peculiar si no recordés el perímetre de destrucció, si la zona cremada no encaixés tan bé amb la geometria del que estava veient.

Estaven a punt de descobrir en què convertia el cuc trepant la roda a digerir, i tenia la sensació que no els hi agradaria el descobriment.

El final de la zona socarrimada estava just davant, però els psadans estaven tenint dificultats. Un va ensopegar, i en Txer li va fer de suport. Un altre va caure lliscant prop de l'Uldir. Es va mossegar el llavi. Si s'aturava a ajudar el psadan, podria morir, el que era una cosa, però llavors la seva missió fracassaria, el que era una altra ben diferent. No podia...

No fos quina fos la seva missió, el primer de tot era ajudar a un company en perill.

Va col·locar la seva espatlla sota el fornit braç del psadan, i junts van avançar amb dificultats cap a la franja verda que es trobava davant seu. Els hi faltaven uns trenta metres per arribar; alguns dels myneyrshi ja ho havien fet.

El cel era ara una cúpula de cables negres, i una obertura prou ampla per empassar-se'l baixava ràpidament cap a ell. No obstant això, no pensava que fos a empassar-se'l. De fet, es preguntava si sentiria alguna cosa en absolut.

Les roques més petites del vessant estaven ara saltant i entrexocant-se, per la pressió que s'estava creant sota elles. En qualsevol moment...

El peu de l'Uldir va ensopegar amb una roca, i va caure a terra, retorçant-se dolorosament el turmell amb el pes del psadan distribuint-se desproporcionadament sobre ell. Grunyint una disculpa, el psadan va tractar d'aixecar-se per dur-lo a sobre.

-Massa tard -va murmurar l'Uldir.

No va veure la silueta vestida de groc i negre fins que va estar al seu costat, fins que la seva força va fluir pel seu cos, i ell i el psadan van ser pràcticament aixecats per l'aire i transportats fins a la vora dels camps yuuzhan vong gràcies al poder de la Força.

-Ets idiota, Uldir Lochett -li va informar la Klin-Fa Gi.

El Poble Lliure cridà com una sola veu, mentre fora, per tota la vall, els centenars de tubs vomitaven una fumarada taronja fluorescent. Feia olor de llampecs colpejant roca, de coure calent caient a l'aigua. La fumera es concentrava en les zones baixes, refredant-se en gotes de color vermell sang i després gairebé negres, rodant pels turons en una corona creixent que deixava la base i els jardins yuuzhan vong -i, afortunadament, a l'Uldir Lochett- intactes al centre.

-Què ser això? -va preguntar en Txer, tremolant davant la vista aterridora.

-Respiradors de mineria -va dir bruscament la Klin-Fa Gi-. El Chom-Vrone mastega la roca i la digereix fins a un estat de semi-plasma en un procés molt semblant al de les armes que usen els seus coralites. Quan està completament ple, l'escup en un perímetre al voltant del seu assentament, com heu vist. Manté la zona buida i als indesitjables lluny.

-Sí -va grunyir l'Uldir-. O a gairebé tots ells, almenys.

Va advertir que ella tenia unes quantes ferides noves, encara que cap d'elles semblava greu. També tenia alguna cosa lligada a l'esquena, una cosa embolicada en capes del que semblava teixit viu.

-Què és el que t'has portat?

-Això no importa ara -va dir la Klin-Fa Gi-. Tenim altres problemes.

Va assenyalar. Apropant-se en una onada des de l'assentament de dalt, arribaven dotzenes de guerrers yuuzhan vong. Darrere de l'Uldir, la cortina de vapor de roca sobreescalfada encara s'estava estenent. Podien enfrontar-se als guerrers o fregir-se.

-Bé -va grunyir l'Uldir-. Sembla que estem contra l'espasa i la paret.

Següent