Enganyats (VI)

Anterior

Capítol 6

A través de la finestra del taxi, en Zeerid va veure el Parc Karson per sota. Bancs envoltaven un gran estany en el qual els picverds nedaven. Camins zigzaguejaven a través d'un petit bosc. Taules de pícnic puntejaven l'herba aquí i allà. Pistes públiques d'atletisme, la majoria d'elles esquerdades però tot i així utilitzables, formaven els punts de reunió geomètrics on la joventut del veïnat s'ajuntava i jugava.

En Zeerid va comprovar el seu crono mentre el cotxe aeri descendia. Just a temps.

Va pagar al conductor, es va posar un barret amb visera, va descarregar la cadira flotant, i la va empènyer davant seu mentre entrava al parc. La cadira se sentia lleugera a les seves mans, encara que pensava que havia d'estar nerviós. Es va dirigir directament al camí i als bancs del costat de l'estany.

Endavant, va veure la Nat empenyent a l'Arra en la seva cadira de rodes. L'Arra estava llançant als picverds menjar processat venut pels droides d'utilitat que netejaven el parc. Va riure conforme els picverds clacaven sobre les llavors de menjar. Per a Zeerid, el so de la seva alegria era com música.

Va donar una ràpida mirada al voltant, veient diversos vianants i uns pocs droides però res que li preocupés.

-Nat! -Va cridar, i va saludar cap a elles-. Arra!

Va pensar que la seva veu sonava diferent a la vora del planeta del que ho feia en el Gras, i aprovava el canvi. No era la veu d'un traficant d'espècia, ni tan sols era la veu d'un soldat. En el seu lloc, era la gentil veu d'un pare que estimava a la seva filla. L'Arra el feia millor. Ell ho sabia. I ell necessitava assegurar-se que la veia més sovint.

La Nat girà la cadira de l'Arra i els ulls de les dues es van obrir davant la vista.

-Papi! -Va dir l'Arra.

De totes les paraules de la galàxia, era l'única que més li agradava escoltar. Ella va anar rodant cap a ell, deixant la Nat i els picverds encara barallant-se darrere seu.

-Què és això? -Va preguntar a mesura que s'acostava. Els seus ulls estaven oberts, el seu somriure brillant.

Ell es va agenollar i la va agafar fora de la seva cadira en una abraçada. Ella se sentia diminuta.

-És la meva sorpresa per a tu -Va dir ell.

La cara de l'Arra contreta en una pregunta.

-I què és això? -Va preguntar ella, tocant l'armilla d'armadura que portava sota les seves robes.

Sentia que les seves galtes s'escalfaven.

-Una cosa per al treball. Això és tot.

Semblava acceptar-ho.

-Mira, Tia Nat. Una cadira flotant!

-Això veig -Va dir la Nat, caminant pel darrere.

-És per a mi? -Va preguntar l'Arra.

-És clar que ho és! -Va contestar en Zeerid.

L'Arra va cridar i li va donar a Zeerid una altra abraçada, desplaçant el seu barret.

-Ets el millor, Papi. Puc provar-la ara mateix?

-És clar -Va dir en Zeerid, i la va asseure en ella-. Els controls estan just aquí. Són intuïtius, així que...

Ella va manipular els controls i ja estava fora i volant abans que ell pogués dir una altra paraula. Ell només la va veure anar-se'n, somrient.

-Hola, Nat -Va dir ell.

La seva cunyada semblava esgotada, massa jove per a les línies de la seva cara, els cercles sota els seus ulls. Portava els cabells marró en un estil que fins i tot en Zeerid sabia que estava cinc anys passat de moda. En Zeerid es va preguntar com havia de semblar-li a ella. Probablement igual d'esgotat.

-Zeerid. Això va ser molt bonic. La cadira, em refereixo.

-Sí -Va dir en Zeerid-. Sembla estar gaudint.

L'Arra volava la cadira flotant darrere de diversos picverds i van volar cap a dins de l'aigua.

-Vés amb compte, Arra! -Va cridar ell.

-Estic bé, Papi -Va dir ella.

Ell i la Nat es van quedar dempeus aquí, l'un al costat de l'altre però amb un abisme entre ells.

-Ha passat un temps -Va dir la Nat-. Necessita veure't més sovint.

-Ja ho sé. Ho intento.

Ella semblava voler dir alguna cosa però es contenia.

-Què tal la feina?

-Sóc una cambrera en un casino, Zeerid -ella va fer mofa-. Una vella cambrera. El treball és dur. Em fan mal els peus. Em fa mal l'esquena. Estic cansada. I el nostre apartament és de la mida d'un cotxe aeri.

No podia evitar prendre-s'ho personal.

-Intentaré enviar-ne més.

-No, no. -Ella va moure la mà per puntualitzar les paraules-. Si no fos pels crèdits que envies, passaríem gana. No és això. És només que... sento com queee estic pujada en una roda, saps? No puc deixar de córrer però no vaig enlloc.

Ell va assentir.

-T'escolto.

L'Arra li va cridar.

-Mira, Papi!

Ella va volar la cadira flotant en un cercle estret, rient pel camí.

-Vés amb compte, Arra -Va dir ell, però va somriure.

-Espera fins que tinguis el maneig d'això, Llançapesols -Va dir la Nat.

Ells van romandre junts en silenci per un temps. Llavors la veu de la Nat es va tornar seriosa.

-Com t'has pogut permetre la cadira, Zeerid?

Ell no la va mirar, temorós que veiés l'ambivalència a la cara.

-Treball. Què si no?

-Quin tipus de treball?

A ell no li agradava el to de la pregunta.

-El mateix de sempre.

Ella es va girar cap a ell, i l'expressió severa de la seva cara s'assemblava tant al de la Val que ell gairebé s'ensorra.

-Ens has estat enviant cent, dos-cents crèdits al mes durant gairebé un any. Avui et presentes amb una cadira flotant que sé que costa més que el cotxe aeri que condueixo.

-Nat...

-En què estàs ficat, Zeerid? Tens aquest ridícul barret posat, armadura.

-El mateix...

-Et creus que sóc cega? Estúpida?

-No, és clar que no.

-Puc imaginar el que fas, Zeerid. L'Arra ja ha perdut la seva mare. No pot perdre el seu pare, també. La destrossaria.

-No me'n vaig enlloc -Va dir ell.

-No m'estàs escoltant. Creus que preferiria tenir cames a tenir pare? Aquesta cadira flotant més que a tu? Ella resplendeix quan sap que véns a veure'ns. Escolta, Zeerid. El que sigui que estiguis fent, abandona-ho. Ven aquesta nau teva, busca't una feina al planeta, i només sigues un pare per a la teva filla.

Ell desitjava poder-ho fer.

-No puc, Nat. Encara no. -Es va girar per encarar-la.

-Un lliurament més i tot canvia. Un més.

Ella li va tornar la mirada, la seva pell pàl·lida de la manca de sol i malnutrició.

-Li vaig dir que no es casés amb un soldat, molt menys amb un pilot.

-D'acord?

-Sí, d'acord.

-Nat...

-No saps quan parar, Zeerid. Mai ho has sabut. Tots vosaltres, us poseu aquesta armadura, entreu a la cabina de comandaments, i penseu que sou invulnerables, que un blàster no pot matar-vos, que la vostra nau no pot ser disparada al cel. Pot, Zeerid. I si la teva ho fa, ferirà a l'Arra més que l'accident que li va llevar les seves cames.

No podia pensar en res a dir perquè sabia que tenia raó.

-Vaig a comprar-li un gel dolç. En vols un?

Ella va agitar el seu cap i ell va caminar cap al lloc de concessió. Sentia els ulls de la Nat en la seva esquena durant tot el camí.

En Vrath mirava a Zeerid allunyar-se de la dona, la seva cunyada, i dirigir-se als llocs de venedors per comprar un gel dolç a la seva filla.

La seva filla.

No li estranyava que en Zeerid operés amb tanta preocupació per ser seguit. En Vrath sabia el que una organització com L'Intercanvi, o una com els Hutts, podia fer-li a un home amb família. Una nena petita era una palanca esperant que tiressin d'ella, les cordes d'una titella que feien ballar a un home.

Un home amb la vida d'en Zeerid i en Vrath havia de tenir prou poder -o un patrocinador amb suficient poder- per protegir la seva família, o la seva família estava en risc. En Zeerid no tenia ni poder ni patrocinador. En Vrath respectava el fet que en Zeerid se les hagués apanyat per mantenir la seva filla fora del joc durant tant de temps. Era tota una proesa.

Però ara ho estava, una peça en el tauler.

En Vrath no la faria servir, és clar. Com un assumpte d'orgull professional, en Vrath mai tractava d'amenaçar o ferir la família d'un home, molt menys a una nena. Mancava de precisió, cosa que un pilot bombarder hauria fet, no un franctirador.

I en Vrath encara era un franctirador en la seva ànima. Un tret, un assassinat, sense danys col·laterals.

Va apartar la mirada des de la Nat i l'Arra per localitzar-lo i el va trobar dempeus directament darrere d'ell, amb un gel dolç vermell en una mà, un de verd en l'altra, i ulls com llances.

-Et conec, amic? -Va dir en Zeerid. Els seus ulls es van fixar en la roba d'en Vrath, la seva aparença.

En Vrath es va encorbar una mica, va adoptar una imatge tan inofensiva com podia.

-No ho crec. Ets de per aquí?

En Zeerid va fer un pas cap a ell, inclinant el seu cos per a un cop.

En Vrath va haver de lluitar contra l'instint d'elevar la seva postura per eliminar l'angle d'acostament d'en Zeerid. En Zeerid ho reconeixeria. I en Vrath no es podia permetre matar-lo ara, no fins que usés a Zeerid per localitzar la ingespècia.

-Què estaves buscant, amic? -Va preguntar en Zeerid.

-Papi! -Li va cridar l'Arra, però els ulls d'en Zeerid mai s'apartaven de la cara d'en Vrath.

-Només estava mirant els picverds. M'agrada alimentar-los. -Va furgar a la seva butxaca i va treure un grapat de boletes de menjar que havia comprat d'un dels droides del parc.

-Papi, vull el gel verd! -Va dir l'Arra.

Veient les boletes de menjar, en Zeerid es va relaxar visiblement, encara que no del tot.

-És clar -Va dir ell.

-Ho sento, amic.

-Aquesta és la teva filla? -Va preguntar en Vrath, assentint en direcció a l'Arra.

-Sí -Va contestar en Zeerid, i l'indici d'un somriure va corbar els seus llavis.

-Ella sembla molt feliç -Va dir en Vrath-. Tingues un gran dia, senyor.

En Vrath va caminar passant a Zeerid i es va unir als corredors, ciclistes, i altres pensants que usaven el parc. Mentre ho va fer, es va reprendre a si mateix per apartar els ulls d'en Zeerid. L'home clarament tenia olfacte per als problemes.

En Zeerid es girà per veure l'home allunyar-se. Alguna cosa sobre ell feia mala espina, però en Zeerid no podia posar la mà al foc. Hi havia semblat sobretot interessat en l'Arra i la Nat, i tenia una fredor als ulls, malgrat el seu estúpid somriure.

-Papi! S'està fonent!

L'Arra va conduir la seva cadira sobre ell i ell li va donar el gel dolç, fregant-se les mans per netejar-les en la seva jaqueta.

-Gràcies -Va dir ella i va donar una mossegada-. Mmm. Deeeeeeelicióss!

Ell li va somriure, i quan va mirar enrere, no podia albirar l'home enlloc.

-Qui era aquest? -Va preguntar la Nat quan es va acostar caminant.

En Zeerid absent li va oferir a la Nat l'altre gel dolç, encara mirant en la direcció cap a la qual havia caminat l'home.

-No ho sé. Ningú.

La Nat va haver d'haver captat la preocupació d'en Zeerid.

-Estàs segur?

-Sí -Va dir ell, i va forçar un somriure-. Estic segur.

Només que ell no ho estava.

-Crec que caminaré amb vosaltres dues a casa, d'acord?

-Hurra! -Va dir l'Arra.

-Què passa? -Va preguntar la Nat. Encara no havia agafat el gel dolç.

-Res -Va dir ell, sense voler alarmar-la-. No puc caminar amb les meves noies fins a la seva porta?

-Jo no vaig a caminar -Va dir l'Arra, somrient-. Vaig a volar.

EL Corb de l'Aryn va sortir de l'hiperespai. S'havia deixat les seves túniques i les seves pertinences a Alderaan.

-Directe a Vulta, T6.

L'astromecànic es va apoderar del vol i el Corb va apunyalar a través de l'espai. Vulta va aparèixer a través de la coberta, un planeta solitari donant voltes a la seva estrella. La llum del sol il·luminava els molts satèl·lits artificials en òrbita i el tràfic espacial movent-se cap i des del planeta.

-Contacta amb el control planetari amb les nostres credencials de la República -li va dir ella -. Sol·licita una plataforma a l'espaiport del Llac Yinta.

El droide va xiular un afirmatiu.

L'Aryn aviat sabria si la seva absència s'havia notat. Si era així, les seves credencials probablement no serien bones.

T6 va donar una sèrie de bips satisfet conforme les instruccions d'aterratge es desplegaven sobre la PVE de l'Aryn.

-Porta'ns a baix, T6. I també enllaça amb el directori planetari i TROBA'M una adreça per a Zeerid Korr.

No havia vist a Zeerid en anys. Podria estar mort. O no estar disposat a ajudar-la. Havien estat bons amics: Aryn havia estat l'única persona a qui en Zeerid li havia explicat sobre la mort de la seva dona abans que es donés de baixa. L'Aryn li havia ajudat a passar el xoc inicial. I ella encara podia sentir la pena intensa, la desesperació que va patir quan va escoltar la notícia. Era similar al que ella havia sentit quan el Mestre Zallow havia mort. En Zeerid havia estat molt agraït per la seva oïda compassiva, sabia ella. Però ella anava a demanar-li moltíssim.

T6 bipejà una negativa. No hi havia un Zeerid Korr al directori.

L'Aryn va estrènyer un puny mentre el planeta es feia més gran.

-La seva dona tenia una germana. Natala... alguna cosa més. Natala... Yooms. Prova amb ella, T6.

En uns moments T6 tenia una direcció. Vivia prop de la riba del llac en el Llac Yinta i tenia la custòdia legal d'una noia de nou anys anomenada Arra Yooms.

-Arra?

L'Aryn sabia que l'Arra era el nom de la filla d'en Zeerid. Si la Natala tenia la custòdia de la noia, llavors en Zeerid el més segur és que estigués mort. El seu pla començava a trontollar. No tenia a ningú més a qui pogués convèncer. Si en Zeerid era mort, llavors ho estava, també, la seva oportunitat de venjar al Mestre Zallow.

No tenia una altra elecció que intentar-ho. No sabia com podia travessar el bloqueig Imperial de Coruscant sense ajuda.

El Corb va descendir a través de l'atmosfera en un vel de calor i flames. Quan va emergir al cel blau de l'estratosfera de Vulta, podia veure sota ells el gran oval blau del Llac Yinta i l'anell d'urbanisme que l'envoltava.

T6 els va posar dins del flux del trànsit del cel, i es van dirigir a la seva plataforma d'aterratge en el Llac Yinta. Des d'allà, trobaria la Natala.

En Zeerid se sentia com un pare mentre caminava amb la Nat i l'Arra de tornada al seu apartament al costat del llac. Va sentir com un fracàs quan va veure el forat que era. Vivien en una de les mansions convertides en cases subdimensionades per les autoritats planetàries. Òxid, vidres trencats, pedra picada, addictes, i borratxos semblaven omnipresents.

-Sembla pitjor del que és -li va dir la Nat, prou baix com perquè l'Arra no ho pogués escoltar.

En Zeerid va assentir.

-Vas escoltar el que va passar a Coruscant? -Va dir la Nat, aparentment volent canviar de tema-. Està per tota la Xarxa.

-Ho he escoltat.

-Com creus que acabarà?

Ell va arronsar les espatlles.

Mentre caminaven, va mantenir els seus ulls oberts per qualsevol sospitós però no va veure ningú. Tot i això, no podia llevar-se la sensació que alguna cosa havia anat malament. L'home al parc feia pudor.

Van agafar un ascensor atrotinat pujant diverses plantes. En Zeerid no va entrar a l'apartament i la Nat no el va convidar. L'Arra girà la seva cadira flotant, maniobrant en el petit espai com una professional.

-Ets filla d'un pilot -Va dir ell.

Ella va somriure.

-T'estimo, Papi.

-I jo t'estimo a tu.

Ell la va aixecar de la cadira i la va abraçar tan fort que ella va cridar. Ell sentia l'absència de les seves cames com un forat en el seu cor. No volia deixar-la anar però sabia que havia de fer-ho.

Podia veure una mica del diminut apartament de dues habitacions per sobre de les espatlles de la Nat. Una finestra, un fogó de cuina.

-Tornaràs aviat, Papi? -Va preguntar l'Arra mentre ell la baixava de nou a la cadira.

-Sí -Va dir ell, tan inequívoc com un tret d'un blàster-. Aviat. -Ell li va robar el nas i ella es va riure-. Et portaré això de tornada quan torni.

La Nat, dempeus al seu costat, acariciava el seu pèl.

-Hora dels deures, Arra. Després hora de dormir.

-Està bé, Tia Nat. Adéu, Papi -Va dir ella, els seus ulls humits. Estava tractant de ser forta.

En Zeerid es va agenollar.

-Estaré de tornada aviat. En uns dies. D'acord?

Ella va assentir i ell li va regirar el pèl. Ella va girar la cadira flotant i es va dirigir a la seva habitació.

Ell va arxivar la imatge de la seva cara a l'armari d'arxius de la seva memòria.

-Li encanta aquesta cadira -Va dir la Nat-. Vas fer bé, Zeerid.

-Us treure a les dues d'aquí -Va dir ell, determinat a fer-ho-. Després d'aquest proper treball...

La Nat va alçar una mà i va moure el seu cap.

-No vull escoltar res sobre el treball. Només vull que em prometis que no prendràs riscos innecessaris.

-Ho prometo -Va dir ell.

-Et veurem quan tornis. Estarem bé aquí, Zeerid. No sembla molt, però estem bé.

Ell va agafar la seva jaqueta i va treure la targeta al portador.

-Hi ha prop de tretze mil crèdits aquí. Agafa'ls. Compra una cosa bonica per a tu i l'Arra.

Ella va mirar la targeta com si pogués mossegar-li.

-Tretze mil... -Ella li va mirar a la cara.

-Com has reunit aquesta quantitat de diners?

Va ignorar la pregunta i va mantenir la targeta fins que ella la va agafar.

-Gràcies, Nat. Per tot. -Ell la va abraçar, el gest tan estrany com sempre. Ella se sentia massa prima, tan esparracada com un suèter vell. Ell es va fer un jurament a si mateix aquí, les trauria a ambdues del barri pobre. Faria el que sigui que hagués de fer.

-Cuida't, Zeta -va dir la Nat.

-Ho faré. I estaré de tornada aviat.

A això, ella no va dir res.

El moment en què la porta es va tancar i els tancaments van sonar en el lloc, ell va canviar l'interruptor en el seu cervell. En Zeerid el pare va fugir davant Zeta el soldat i contrabandista.

L'home del parc feia pudor, des del seu pèl, a les seves robes, a la fredor en els seus ulls. Podria no haver estat ningú. O podria haver estat algú.

En Zeerid va decidir que s'entretindria a l'edifici de l'apartament durant una estona, fora de la vista, només per assegurar-se que la Nat i l'Arra estaven fora de perill.

Es va col·locar en el seu sòl i es va assentar. No hi havia muntat guàrdia des que era un nou recluta. Se sentia bé, tot i així.

En Vrath es va asseure al taxi aeri al carrer fora de l'edifici d'apartaments decrèpit. L'olor de peix podrit i llac brut omplien l'aire. Va vigilar per un llarg temps, monitoritzant els moviments d'en Zeerid amb el rastrejador. En Zeerid havia deixat de moure's. Potser compartia un apartament allà amb la Nat i l'Arra.

Es va mantenir una estona més, llavors va decidir fer una ullada. Va pagar al droide conductor, va saltar fora del cotxe aeri, va esquivar els pocs speeders atrotinats i l'autobús speeder públic que volava baix a través del carrer, i es va dirigir a l'edifici d'apartaments.

Els ulls d'en Zeerid es van ajustar a les llums tènues que parpellejaven intermitentment al vestíbul. La porta cap al pis de la Nat i l'Arra estava aproximadament a mig camí sota el passadís. No hi havia una altra entrada o sortida de l'apartament. Tot el que necessitava fer era fer unes avorrides ullades a baix a la sala.

L'extrem allunyat del vestíbul acabava en una finestra de vidre trencada. El costat proper acabava en l'ascensor i una porta cap a les escales. A part d'escalar l'edifici des de l'exterior, l'ascensor i les escales eren l'única manera d'entrar a la quarta planta. Podia cobrir totes dues.

Va pensar en com entretenir-se al vestíbul i posar la boca del seu blàster a la panxa de qualsevol que mirés a banda i banda. Però això no passaria. No volia atreure massa atenció sobre si mateix i no volia provocar una escena innecessària. Finalment va decidir estacionar a les escales d'emergència al costat de l'ascensor. Va deixar la porta oberta per poder veure l'ascensor, la sala, i les escales.

Un bon camp de foc, va decidir ell.

Va agafar la pistola blàster E-9 -petita, compacta, però amb un poder decent- la va alçar davant de la butxaca de la jaqueta, i va esperar.

Els minuts van passar, es van convertir en mitja hora, en una hora, i ell va començar a pensar que la seva paranoia li havia tornat malalt. L'edifici no veia un munt de trànsit a peu. Un droide d'utilitats gairebé obsolet va sortir de l'ascensor grinyolant i va aspirar el terra, ignorant-lo del tot. Quan va completar el seu escombrat, es va retirar a un armari d'utilitats prop de l'ascensor.

En Zeerid es va asseure sol amb només pensaments incòmodes per companyia en unes escales que feien olor d'orina i vòmit. Hi havia decebut a la seva filla. Per tractar de donar-li una vida millor s'havia convertit a si mateix en el tipus d'home que ell una vegada hauria respost amb menyspreu. I què tenia ella gràcies a això? Un apartament decrèpit i un pare absent que podria morir al proper lliurament.

I una cadira flotant, es va recordar a si mateix. Però tot i així...

Havia de sortir d'aquesta vida. Però no hi havia manera d'allunyar-se fins que hi hagués netejat el seu deute amb L'Intercanvi. Així que faria una última entrega a Coruscant...

La porta a les escales a la primera planta es va obrir amb un grinyol cabrejat. Gairebé en el mateix moment, va escoltar el brunzit de l'ascensor pujant pel forat.

Alerta i tens, va anar cap a l'enreixat a la vora de les escales i va mirar avall. Els llums dels dispositius fixats al sostre dues plantes sobre ell feien molt poc per il·luminar les escales. Les ombres cobrien les plantes més baixes però en Zeerid va pensar que havia vist una forma allà, humanoide, i la va veure començar a pujar les escales.

Mentrestant, el timbre de l'ascensor anunciava la seva arribada a la quarta planta.

Acoblant el seu blàster la seva mà, en Zeerid es va aplanar contra la paret prop de la porta de les escales. Els passos venint des de baix continuaven el seu lent ascens. S'aturaven de tant en tant, com si la persona estigués insegura de la seva destinació, o estigués detenint-se per escoltar.

Les portes de l'ascensor es van obrir i en Zeerid va escoltar el suau murmuri d'un moviment silenciós. Les portes de l'ascensor es van tancar.

Les petjades en els graons van començar de nou, es van aturar.

En Zeerid va esperar comptant fins a tres i va clavar el seu cap sobre la porta per donar-li una vista del vestíbul.

Una figura amb capa caminava sigil·losament pel passadís, de la mida de l'home que s'havia trobat al parc. Ell estava comprovant les portes a la recerca dels nombres dels apartaments. En Zeerid no podia veure les mans de la figura. Va fer una altra mirada a les escales, no va escoltar res, i va caminar sigil·losament cap al vestíbul.

La figura es va aturar davant l'apartament de la Nat i va consultar un ordinador de la mida del palmell de la mà, com si confirmés una adreça.

En Zeerid havia vist tot el que necessitava veure. Va brandar l'E-9.

-Tu! Aparta't d'aquesta porta.

La figura es va girar cap a ell, va agafar alguna cosa a l'altura del seu pit. En Zeerid no va vacil·lar. Va prémer el gallet, i el so de l'E-9 va sonar com una tos educada.

Gairebé al mateix temps perfecte amb Zeerid prement el gallet, el moviment tan ràpid que era una taca, la figura va treure un cilindre platejat que va créixer amb una línia brillant verda i reflectia el raig de l'E-9 cap a terra.

Abans que en Zeerid premés un altre tret, la figura va alçar el cap i va desactivar el sabre de llum.

-Zeerid?

Una dona.

En Zeerid no va baixar la seva arma ni la seva temperatura. No podia trobar-li un sentit al sabre de llum. Un Jedi?

-Qui ets? -Va preguntar.

La figura va baixar la seva caputxa per revelar els cabells llargs rossos i els ulls verds càlids que en Zeerid mai havia oblidat. La calor i la tensió es van anar d'ell en una allau.

-Aryn? Aryn Leener? Què estàs fent aquí?

-Buscant-te -Va dir ella. Ella va assenyalar a la porta cap a l'apartament de la Nat-. Vaig pensar que podria intentar que la teva cunyada...

-Estàs sola? T'ha seguit algú?

Ella semblava haver-se quedat de pedra amb la ràfega de preguntes.

-Jo... Si. No.

-Com m'has trobat?

-Sort. Vaig recordar el nom de la teva cunyada. Esperava que pogués ajudar-me a trobar-te.

-Queda't aquí -Va dir ell, i es va afanyar baixant la sala fins a les escales. Mirà a baix i no va veure res ni a ningú. Qui va ser que hagués estat en les escales se n'havia anat.

Es va dir a si mateix que era probable que fos només un resident tornant a casa.

Es va girar per trobar-se mirant a la cara de preocupació de l'Aryn. S'assemblava molt a la que tenia quan ella li donava suport quan ell plorava sobre la mort de la Val.

-Què passa? -Va preguntar ella.

No hi havia dubte que ella podia sentir el seu recel.

Probablement res. Estic reaccionant de forma excessiva, crec.

Ella va somriure amb el seu somriure però va veure alguna cosa nova en els seus ulls... una duresa. Ell no necessitava ser un usuari de la Força per saber que alguna cosa era diferent.

-Què t'ha passat? -Va preguntar ell-. Acabo de veure't a la Xarxa. Vaig pensar que eres a Alderaan.

Un vel va caure sobre els seus ulls i els va tancar. Ell mai ho havia vist abans, no en ella, encara que imaginava que la seva pròpia expressió era molt semblant quan estava treballant.

-Ho estava. És part del que volia parlar. Necessito la teva ajuda. Podem anar a algun lloc i parlar?

-De veritat que no és un bon moment, Aryn.

-És important.

Ell va tenir una espurna de por, pensant que els Jedi havien escoltat rumors sobre el lliurament d'ingespècia, havien sabut que ell l'anava a lliurar, i intentaven detenir-lo. Però ella no va dir res sobre la ingespècia.

-És un motiu personal, Zeta. No és res per l'Orde.

Ell va respirar millor, fins i tot va somriure de com de ximple que semblava el seu nom quan ella el deia. Potser sonava així de ximple tot el temps. Va disparar una mirada enrere de la sala a l'apartament de la Nat.

Tancat i segur, com totes les altres portes a la sala. Un tret de blàster i un sabre de llum activat ni tan sols mereixien una porta oberta.

Havia de treure-les d'aquí a les dues. No era lloc per a una nena.

L'Aryn tocar el seu braç.

-Estàs bé?

Ell va deixar sortir una exhalació llarga i va tractar d'alliberar una mica d'estrès. Estava reaccionant en excés. Des que va arribar al planeta, havia pres totes les precaucions que normalment prenia. Ningú que ell no volgués sabia de la seva relació amb l'Arra o la Nat, molt menys on vivien. L'Aryn havia ensopegat amb ell només perquè eren amics de feia molt temps i ella coneixia el nom de la Nat. L'home del parc probablement no era ningú, només un transeünt a l'atzar.

-No, estic bé. Conec un lloc on podem parlar. Pels vells temps. Però ha de ser breu. Estic esperant una trucada.

En Zeerid podia tenir el contacte de l'Oren en qualsevol moment.

Van caminar fora al carrer i van esperar a què una petita multitud d'autobusos speeder públics arribessin. Van pujar a bord i van marxar. En Zeerid va veure l'edifici de la Nat i l'Arra esvair-se darrere d'ells. Va tractar d'omplir el forat del seu estómac dient-se a si mateix que estarien bé.

En Vrath es va entretenir a l'exterior de l'entrada de les escales a l'apartament d'en Zeerid. El seu rastrejador li havia mostrat la localització d'en Zeerid abans que estigués a mig camí de les escales.

Una emboscada o només precaució extrema?

Inclinant-se contra la paret de maons ensorrada, va mirar al rastrejador. Mostrava a Zeerid allunyant-se en l'autobús speeder. En Vrath havia vist la dona que l'havia acompanyat. No era la Nat.

Va activar el seu comunicador i va alçar la resta del seu equip, tots ells estaven estacionats prop de l'espaiport del Llac Yinta.

-S'està movent, en un autobús speeder, va en la vostra direcció. Vaig de camí.

En Zeerid i l'Aryn van anar en l'autobús aeri en silenci fins a una parada a prop de la geometria rovellada, corpulenta de l'espaiport. Des d'allà, van caminar pel carrer atrafegat fins a un casino que en Zeerid coneixia, la Galàxia Espiral, on treballava la Nat. Un aclaparador mar de fum, crits, llums encegadores, i música els van rebre. Ningú els escoltaria allà.

En Zeerid la portà a l'àrea del bar, va trobar una taula en una cantonada que els permetia una vista de la resta de la sala i es van asseure. Ell va fer un gest amb la mà al cambrer abans que el home jove ni tan sols arribés a la seva taula. L'Aryn mirà al voltant del casino, diminuts solcs delineant-se en el seu nas. Ella semblava haver envellit deu anys des de l'última vegada que l'havia vist. Imaginava que ell semblaria igual que ella, sinó pitjor. Estava sorprès que li hagués reconegut. Però llavors, potser ella no li havia reconegut tant per la vista sinó pel sentiment.

Ell es va inclinar a la cadira i va parlar prou alt per ser escoltat sobre el so ambiental.

-Vas dir que necessitaves la meva ajuda?

Ella va assentir, es va inclinar endavant per posar els seus colzes sobre la taula. Mirava darrere seu mentre parlava, i ell tenia la impressió que estava recitant una cosa que havien assajat.

-Necessito anar a Coruscant el més aviat possible.

Ell va riure entre dents.

-Ja en som dos.

La seva resposta la va descol·locar.

-A què et refereixes?

-No importa. Coruscant no és exactament amiga dels Jedi en aquests moments.

-No. I això... no està aprovat per l'Orde.

La seva resposta el va descol·locar. Mai havia sabut de l'Aryn oposant-se a les seves ordres.

-De debò?

-De debò.

-Voldrà esperar fins que les negociacions d'Alderaan es completin, oi? Veure com van les coses? En una setmana...

-No puc esperar.

-No? Per què?

Ella es va asseure de nou en la seva cadira com si obrís certa distància entre ells, donant espai a una mentida potser.

-Necessito agafar alguna cosa del Temple.

-Què?

-Una cosa personal.

Ell es va inclinar endavant, acostant l'espai entre ells, reduint el buit per falsedats.

-Aryn, no ens hem vist en anys. Et presentes fora d'una nebulosa i em dius que vols la meva ajuda per anar a un món que acaba de ser conquerit per l'Imperi i que portar-te allà no està aprovat per l'Orde Jedi.

Ho va deixar reposant per un moment abans de continuar.

-Potser vull ajudar-te. Potser pugui.

Ella va alçar la mirada davant d'això, esperança en els seus ulls.

-Vas estar aquí quan vaig passar per un moment molt dur. Però necessito entendre què està passant realment allà.

Ella va somriure i va moure el seu cap.

-T'he trobat a faltar i no ho sabia.

Ell va sentir que les seves galtes es tornaven càlides i va tractar d'ocultar la seva torbació. Per descomptat, no podia amagar-li res a ella. Ella sentiria la calidesa que les seves paraules van posar en ell.

Ella va lliscar la seva cadira endavant i va creuar les mans a la taula. Ell era molt conscient del prop que estaven les seves mans de les seves. Semblava que l'havia trobat a faltar, també.

-L'atac va matar a algú que m'importava.

El sentiment enfonsat que va sentir el va sorprendre.

-Un marit? -Podien tan sols casar-se els Jedi? Ell no ho sabia.

Ella va moure el seu cap.

-El meu mestre. Ven Zallow.

-Ho sento. -Ell va tocar la seva mà en simpatia i això va posar tal càrrega a través d'ell que va retrocedir. Sorprenentment, no veia dolor en la seva expressió, sinó ràbia.

-El Temple tindrà vídeos de l'atac. Necessito saber com va morir.

-Podrien haver estat bombes, Aryn. Qualsevol cosa.

Ella va moure el seu cap abans que ell acabés la seva frase.

-No. Va ser un Sith.

-Ho saps?

-Ja ho sé. I vull veure en aquest Sith, saber el seu nom.

Il·luminat el coneixement.

-Vols matar-lo.

Ella no ho va negar.

Ell va deixar anar un sospir.

-Maleïda sigui, Aryn. Vaig pensar que venies a arrestar-me.

-Arrestar-te? Per què?

-No importa -Va dir ell-. No m'estranya que l'Orde no aprovés que anessis a Coruscant. Què faria això a les negociacions de pau? Estàs parlant d'assassinar a algú.

La fredor en els seus ulls era nova per a ell.

-Estic parlant de venjar al meu mestre. Ells el van assassinar, Zeerid. No ho deixaré estar. Creus que no sé exactament el que estic fent? El que costarà?

-No, no crec que ho sàpigues.

-T'equivoques. Vull la teva ajuda, Zeerid, no un sermó. Ara, necessito arribar a Coruscant. M'ajudaràs?

Havia estat treballant sol des que es va donar de baixa. Ho preferia així. Però treballar amb l'Aryn sempre s'havia sentit... bé. Si anava a volar amb algú, seria ella.

El seu comunicador va brunzir. Ho va comprovar, va veure un missatge encriptat de l'Oren, el va desencriptar.

Els béns estan a bord del Gras. Surt immediatament. El carregament està calent.

Ell va mirar a través de la taula a l'Aryn.

-Has arribat en un bon moment.

Els seus ulls van formar una pregunta.

-Volo a Coruscant, també. Ara mateix.

-Què? -Semblava perplexa.

Ell va empènyer enrere la seva cadira i es va aixecar.

-Vens?

Ella es va quedar a la seva cadira.

-Vas a volar a Coruscant? Ara mateix?

-Ara mateix.

Ella es va aixecar.

-Llavors sí, hi vaig.

-El que sigui en el que volessis fins aquí, hauràs de deixar-ho. Només ens portarem la meva nau.

L'Aryn va teclejar en el seu comunicador i va parlar sobre el so del casino.

-T6, posa al Corb en tancament. Me'n vaig fora del planeta. Monitoritza el nostre canal subespacial usual, i et contactaré quan pugui.

Els bips del droide contestant es perdien en la cacofonia.

Van començar el seu camí a través de la multitud.

L'Aryn el va agafar pel bíceps i va portar la seva orella a la seva boca.

-No pot ser coincidència, ho saps. Considera el moment. La Força ens ha portat aquí en aquest moment perquè ens puguem ajudar l'un a l'altre. Veus això, oi?

En una taula prop d'ells, les campanes sonaven i un zabrak alçava amunt les seves mans, cridant de goig.

-Pot! -Va dir el zabrak-. Pot!

En Zeerid va decidir que havia d'explicar-li-ho. Ell va cridar sobre el soroll.

-Si la Força ens ha ajuntat, llavors la Força té un estrany sentit de l'humor.

Els seus ulls es van encongir en una pregunta.

-De què estàs parlant?

Ell va aprofundir.

-Escolta, el que estic fent fa que el teu sembli un petit treball de caritat.

La seva expressió va caure i el seu cos es va inclinar cap enrere lleugerament.

-A què et refereixes?

-Vaig a donar-te una altra oportunitat de fer aquesta pregunta abans que la contesti. Abans que ho facis, tingues en compte que faria aquest lliurament tant si vens com si no, Aryn. No estic orgullós d'això, però he de fer-ho. Ara, vols saber-ho?

-Sí -Va dir ella, i parpellejà-. Però després. Ara mateix, i no miris voltant, hi ha gent observant.

Un esforç de voluntat mantenia els seus ulls en ella. L'Oren li havia dit que el carregament estava calent, però ell no s'havia adonat que estava tan calent. Va fingir un somriure.

-On? Quants?

-Dos que pugui veure. Un home humà en la barra, jaqueta marró, pèl negre llarg. A la meva dreta, un home humà en un abric llarg negre i guants.

-Estàs segura? -Ell va assentir com si estigués d'acord amb alguna cosa que ella digués.

-Segura.

-Com ho fem? -Ell li va preguntar.

Era divertit com de fàcilment que queien en els antics rols. Ella donant les ordres i ell obeint-les.

-Ens fem els ximplets i arribem a l'espaiport. Ho avaluarem mentre hi anem. Llavors...

-Llavors?

La seva mà va anar sota la seva capa, a l'empunyadura del seu sabre de llum.

-Llavors improvisar.

Ell va fer un inventari mental de totes les armes que portava i la seva localització en la seva persona.

-Suficientment bo -Va dir ell, i es van dirigir a la sortida.

Següent