Espases de Llum (XII)

Anterior

12

En Norys, el jove d'amples espatlles que havia estat líder dels Perduts i s'havia convertit en un recluta de les tropes d'assalt, va col·locar la seva armadura blanca sobre del catre davant seu. Va estudiar amb gran atenció totes les peces, i després va començar a muntar el brillant vestit blindat blanc, posant-se els components d'un en un... i gaudint amb cada segon del procés.

Va començar amb les botes, que eren rígides i molt sòlides. Després li va tocar el torn a les gamberes, les cuirasses dels panxells, les plaques de les cames, l'armadura corporal i les plaques dels braços, i finalment als guants, durs però flexibles. Se sentia com si hagués estat trasplantat al cos d'un androide assassí, una màquina de combat recoberta per una closca impenetrable.

En Norys es va permetre un somriure de satisfacció. Allò era molt més impressionant que res del que la seva colla havia aconseguit trobar en els bruts carrerons del món subterrani de Coruscant. En Norys havia estat el més dur, enèrgic i salvatge de tots els membres de la colla. Però ser un soldat de les tropes d'assalt era millor... Oh, sí, allò era molt millor.

Tots els seus antics companys també s'havien convertit en reclutes i estaven sent sotmesos a l'ensinistrament de les tropes d'assalt. En Norys esperava ser el millor dels nous soldats, de la mateixa manera en què havia arribat a ser el més temible dels Perduts.

Hi havia un petit problema, per descomptat: en Norys ja no era el seu propi cap, i havia perdut la llibertat de fer el que li donés la gana. Havia d’obeir les ordres del Segon Imperi. Però amb una armadura com aquella i el poder militar dels que seguien a l'Emperador... Bé, el petit sacrifici valia la pena. A més, si en Norys demostrava ser prou valuós, aniria pujant de rang i tindria a altres soldats sota les seves ordres, i potser fins i tot podria pilotar un caça TIE. No hi havia cap dubte que tindria més poder i podria causar més danys del que mai havia imaginat quan només era el líder d'una banda juvenil.

El futur no podia ser més prometedor.

L'última peça de l'equip era el casc blanc amb visors negres i altaveus. En Norys va lliscar el casc sobre el cap i el va unir a les connexions del coll. Per fi estava totalment aïllat de l'exterior i es trobava complement protegit. Ja no era un simple pinxo vestit amb bruts parracs, unes possessions personals que es reduïen a unes quantes restes robades dels abocadors.

En Norys s'havia convertit en algú a qui calia témer i respectar: era un soldat de les tropes d'assalt.

En Norys va avançar pel passadís, assegurant-se que les seves botes blindades feien el màxim soroll possible sobre les planxes del terra. El so era enormement satisfactori.

S'havia après de memòria l'estructura interna de l'estació que albergava l'Acadèmia de l'Ombra i sabia amb tota exactitud com arribar fins a la sala d'ensinistrament en què en Qorl, l'antic pilot de caces TIE, li havia ordenat que es presentés. En Norys es va detenir davant de la porta segellada, va teclejar el codi d'accés, havia sentit un deliciós calfred d'excitació quan en Qorl li va proporcionar els números secrets, i va esperar que l'ordinador processés la seva petició d'accés.

La porta es va fer a un costat amb un xiuxiueig de serp enfurismada. En Norys va entrar amb pas decidit a l'habitació blindada, i la porta va tornar a quedar segellada darrere d'ell.

En Qorl estava immòbil al centre de la sala d'ensinistrament i sostenia una llança d'aspecte bastant amenaçador a la mà esquerra envoltada de tires negres. El seu braç androide aferrava el mànec lluent amb la força suficient per deixar senyals en el metall. La punta de la llança consistia en una llarga punxa central amb dues protuberàncies laterals que es corbaven cap amunt, formant una mena de cua de drac.

- Arribes tard -va dir en Qorl.

Després va fer retrocedir el seu braç androide... I va llançar l'arma letal contra en Norys, impulsant-la amb tota la força dels seus servomotors robòtics.

En Norys va romandre paralitzat per la sorpresa mentre la mortífera punta de la llança es precipitava cap a la placa del seu pit. Només va tenir temps de cridar un - Ei! - Ple de pànic, que va ser amplificat pels altaveus del seu casc abans que la temible punta xoqués amb el seu pit, copejant-lo en un impacte prou potent perquè en Norys sortís acomiadat cap enrere.

En Norys va xocar amb la paret i el seu casc va ressonar amb un sorollós toc metàl·lic quan es va estavellar contra la dura mampara. Un esclat d'espurnes que anunciava la proximitat de la inconsciència va omplir el seu camp visual. En Norys va pensar que veuria una llança brollant del seu pit, i va esperar que els seus nervis comencessin a enviar-li crits de dolor agònic. Volia cridar que en Qorl, qui se suposava anava a ser el seu mestre, l’havia traït i l’havia assassinat...

Però una fracció de segon després la seva confusió ja s'havia dissipat prou perquè pogués sentir el soroll metàl·lic que va produir la llança quan va caure a terra. En Norys abaixà la mirada cap al seu pit, sentint-se cada vegada més sorprès, i només va veure una esgarrapada gairebé imperceptible allà on la llança havia xocat amb l'armadura blanca,

- Per què has fet això? -Va cridar.

En Qorl va respondre en un to sec i adust, però ple de calma.

- Per ensenyar-te a respectar la teva armadura de les tropes d'assalt, Norys -va dir -, però també per advertir-te que no has de ser massa confiat. Sí, aquesta armadura és prou poderosa per aturar moltes armés..., com per exemple aquesta tosca llança.

El pilot de caces TIE va assenyalar amb una inclinació de cap l'arma caiguda sobre les planxes del terra.

En Norys es va inclinar per agafar la llança, i la ràbia que sentia va fer que entretanqués els ulls quan va tornar a l'aixecar el cap per mirar al seu instructor. El vell pilot havia aconseguit fer-li quedar en ridícul. En Norys va sentir com una perillosa ira bullia a les venes, i va estar a punt d'alçar la llança de tres punxes i atacar aquell vell presumptuós i arrogant amb ella.

-Però no pensis que la teva armadura és invencible. -En Qorl va extreure una pistola desintegradora d'una butxaca interior del seu uniforme i va apuntar a Norys amb ella -. El feix energètic d'aquest desintegrador, per exemple, podria obrir-se pas a través d'aquesta armadura amb tanta facilitat com si no portessis res sobre.

En Norys es va encarcarar i va contemplar l'ominós canó aplatat de la pistola desintegradora. La seva ment estava funcionant a tota velocitat. En quina classe d'embolic s'havia ficat? Per què li estava fent tot allò en Qorl? Es va preguntar si podria moure la llança en un arc suficientment veloç per apartar l'amenaça del desintegrador i enderrocar al pilot de caces TIE. Sí, el vell s'ho hauria ben merescut...

En Qorl va fer girar la pistola desintegradora entre els seus dits i la hi va oferir al Norys, allargant-li amb la culata per davant.

-Pren -va dir -. Serà la teva arma personal.

En Norys va deixar caure la llança a terra i va acceptar el desintegrador després d'un instant de vacil·lació, gaudint amb la deliciosa sensació del pes de l'arma a la mà enguantada. En Qorl va assentir.

-És perquè facis pràctiques de punteria -va dir, i va anar cap a un panell de control mural que havia al costat de la porta.

Les grises parets d'absorció lumínica d'aquella habitació sense finestres van brillar amb un tremolós parpelleig iridescent.

Tot d'una en Norys es va trobar al centre d'una humida i fosca caverna, amb estalactites semblants a ullals que regalimava aigua per les parets i el sostre. Llargues espines de pedra sorgien del sòl com ganivets esmussats. Filets d'aigua invisible queien lentament en algun lloc, i una pàl·lida claredat semblava traspuar de la mateixa roca pàl·lida. Tot i la visible transformació soferta per la sala, en Norys no va poder detectar cap canvi en l'olor de l'aire que arribava fins a ell a través dels filtres del seu casc.

- Els murs d'aquesta sala absorbiran els impactes dels feixos desintegradors -va dir en Qorl -. La teva arma ja ha estat ajustada a la màxima potència. El retrocés no serà molt gran, però has d'acostumar-te a les sensacions d'apuntar, disparar i donar en un blanc. I ara, presta molta atenció... Estigues en guàrdia i espera els seus atacs.

- Contra què he d'estar en guàrdia? -Va preguntar en Norys, mirant al seu voltant -. Què em va a atacar?

La caverna semblava haver-se tornat sobtadament més sinistra. Els protectors negres que cobrien els seus ulls distorsionaven la seva visió, i en Norys va intentar compensar l'efecte. Estranys sorolls d’animals brunzien i bombollejaven per tot arreu. No sabia si eren produïts per insectes o per rosegadors, però li semblaven vagament malèvols i amenaçadors, com si tot el que hi havia dins d'aquella sala pogués ser un depredador.

En Norys havia caçat en els carrerons dels nivells inferiors de Coruscant i havia seguit el rastre de les gegantines erugues del granit, les aranyes-panerola de múltiples ullals i les ferotges rates mutades..., i la seva intuïció li estava dient que aquell lloc només era una càmera de proves a l'Acadèmia de l'Ombra. No creia que pogués haver cap perill real. No, en realitat estava fora de perill.

Però tot i així, aquella caverna semblava prou real, per descomptat...

Una criatura alada de pell coriàcia va sorgir del seu amagatall al sostre i es va llançar en picat sobre ell amb un estrident crit. Els seus ulls de pupil·les verticals eren enormes, i en Norys va poder veure orelles punxegudes o antenes a la part superior del seu cap i urpes esmolades com navalles en les puntes de les seves ales mentre aquestes pujaven i baixaven en un veloç picat.

Era un mynock. No se suposava que fossin terribles depredadors..., però les temibles urpes i ullals que va veure mentre la criatura baixava cap a ell van fer que en Norys arribés a la conclusió que aquell mynock estava de molt mal humor.

Va apuntar el desintegrador i va llançar un feix d'energia, però el tret va fallar el blanc. El raig desintegrador va fregar una estalactita, i va fer aparèixer a quatre enfurismades criatures alades més. Els nous mynocks també es van llançar a l'atac, molt irritats amb Norys per aquella molesta i inesperada pertorbació del seu fosc somni.

En Norys va pressionar el botó de tret una vegada i una altra, intentant corregir la seva punteria mentre veia com els feixos resplendents s'obrien pas a través de la penombra. Les brillants llances de llum l’enlluernaven, i amb prou feines podia veure res a través dels filtres protectors.

Els temibles mynocks van girar per l'aire i van evitar els feixos mortífers.

Allò no era just! Se suposava que aquell exercici era una pràctica amb objectius mòbils. En Norys hauria d’haver pogut disparar contra una pell de bantha o amagar-se darrere d'una finestra mentre disparava contra un blanc desprevingut als carrers que s'estenien sota d'ella, tal com havia fet freqüentment a Coruscant.

Els raigs desintegradors van fallar una vegada i una altra els seus objectius mentre els mynocks s'arremolinaven al seu voltant, batent les seves ales i ferint les orelles amb udols tan potents que semblaven capaços de fer-li esclatar el crani. En Norys es va preguntar si en Qorl hauria manipulat deliberadament el sistema de punteria del desintegrador perquè desviés el raig.

I de sobte es va adonar que no havia estat apuntant correctament l'arma. Tot era culpa seva. La seva brusca reacció a la por que s'havia apoderat sobtadament d'ell havia fet que no sabés calcular la trajectòria que devien de seguir els trets.

El primer mynock va tornar a llançar-se sobre ell, amb les urpes esteses i els llargs ullals preparats per fer-lo trossos, i en Norys va dedicar un segon a apuntar amb cura el desintegrador i va disparar un llarg raig espeternegant que es va obrir pas a través del cos de la criatura. El mynock va emetre un clapoteig i va caure a terra, on va ser empalat per una de les estalagmites.

- Sí! -Va cridar en Norys amb veu triomfal..., però tres mynocks més van sorgir del no-res i van començar a girar al seu voltant, atrets pel seu crit.

Les criatures es van llançar sobre ell des de tres direccions diferents alhora, atacant-lo per davant, per darrere i per un costat. En Norys va girar sobre si mateix, recordant que havia de pensar, apuntar i disparar.

Dos dimonis alats més van sorgir del sostre, però en Norys va tornar el tors cap a ells i es va obligar a concentrar-se. Un mynock va atacar des del darrere, però les seves urpes van rebotar en l'armadura blanca de les tropes d'assalt. Va aconseguir eliminar a una altra criatura. En Norys va ignorar l'enemic caigut mentre centrava la seva mira al segon mynock i disparava.

- T’he enxampat!

Es va donar la volta i va anar apuntant el desintegrador cap a les criatures restants, disparant sense presa i centrant meticulosament la mira, i les va liquidar un darrere l'altre. La seva punteria va anar millorant gradualment. En Norys va aprendre a apuntar l'arma. I hi havia aprés a ser mortífer.

Finalment, amb l'indicador de càrrega del seu desintegrador parpellejant per indicar que el nivell d'energia ja estava molt baix, en Norys es va quedar immòbil i va esperar..., però cap criatura més emergir de la caverna il·lusòria. En Norys va aclucar els ulls darrere dels seus visors i va escrutar la penombra, mantenint-se alerta per enfrontar-se a un nou atac.

Els murs de la cova van tremolar i es van esvair, deixant únicament la llisa closca metàl·lica de la cambra d'ensinistrament. En Norys va permetre que els seus músculs s'anessin relaxant a poc a poc.

-No ha estat malament -va dir en Qorl.

En Norys es va tornar per veure l'antic pilot de caces TIE immòbil al costat dels controls. L'excitació de l'exercici havia fet que s'oblidés completament de la presència del seu instructor militar.

- Ha estat molt divertit -va dir en Norys -. Estic començant a agafar-li el truc.

Va baixar la mirada cap al desintegrador i es va preguntar quan podria tornar a utilitzar-lo i quan se li permetria practicar contra un blanc real.

- Ho has fet prou bé, Norys -va dir en Qorl -, però has de recordar... que els mynocks no poden retornar els trets.

En Qorl va pressionar un altre botó dels controls i la porta de la cambra d'ensinistrament es va obrir amb un xiuxiueig.

- Vine. Hem d'anar a les sales de reunions. Tothom hi serà. -L'antic pilot de caces TIE va esperar que en Norys sortís de la càmera i comencés a caminar davant seu -. El nostre Gran Líder va a dirigir-se a l'Acadèmia de l'Ombra.

En Zekk romania lluny de tot i de tots, embolicat en la seva closca privada de confiança en si mateix, mentre dotzenes d'estudiants que aspiraven a convertir-se en Jedi Foscos s'anaven reunint a la sala on el Mestre Brakiss i la Tamith Kai els hi revelaven els misteris del costat fosc.

En Zekk portava el seu vestit encoixinat de dur cuir negre i romania orgullosament dret i amb les espatlles rectes mentre sentia l'agradable pes de la seva espasa de llum sobre el seu costat. Després de setmanes d'ensinistrament. En Zekk s'havia acostumat a ella fins sentir-se molt còmode amb l'arma. Era com una part d'ell, una extensió del seu cos. Això, més que cap altra cosa, l’havia convençut que estava destinat a ser un Cavaller Jedi. En Zekk era un solitari, però també era el més poderós dels estudiants d’en Brakiss. Els altres estudiants li llançaven mirades de reüll de tant en tant. En Zekk havia deixat ràpidament enrere a tots els candidats, i havia sobrepassat fins i tot als que portaven mesos i mesos a l'Acadèmia de l'Ombra.

Però, naturalment, no calia oblidar que en Zekk tenia la millor motivació possible. En Zekk volia ser fort. Volia tot allò que la Força podia donar-li.

Entre els que ja havien entrat a la sala va veure en Vilas, l'estudiant de cabells foscos i una expressió eternament pensativa que era el pupil favorit de la Tamith Kai, la Germana de la Nit. En Vilas, que procedia de Dathomir, era arrogant i altiu i sempre tractava en Zekk amb menyspreu. Mai li permetia oblidar que era ell qui l’havia deixat sense sentit quan en Zekk es va resistir a ser capturat a Coruscant. En Zekk tampoc estava disposat a oblidar-ho. Sentia una creixent rivalitat amb aquell jove bru, que parlava massa sovint de com havia muntat rancors i conjurat tempestes a Dathomir..., com si es suposés que en Zekk devia sentir-se impressionat per tot això.

L’ominosa Tamith Kai estava immòbil al costat del seu protegit. Ella i les noves Germanes de la Nit havien començat a entrenar-lo durant la construcció de l'Acadèmia de l'Ombra, i com a conseqüència el consideraven el primer dels nous Jedi Foscos i creien que era més fort que els altres. La situació estava molt clara..., de moment.

En Zekk va creuar els braços sobre la cuirassa de cuir que cobria el seu pit, sabent que estaven equivocades. - I algun dia els ho demostraré -, es va dir a si mateix.

El corpulent Norys i els Perduts -el grup de nous reclutes de les tropes d'assalt que estaven sent ensinistrats pel Qorl, el comandant militar - es van posar ferms. Els soldats més veterans semblaven tranquils i relaxats, mentre que els Perduts es removien nerviosament sota les seves noves armadures.

Però tothom va escoltar amb atenció el discurs del Gran Líder.

La imponent i terrible imatge de l'Emperador Palpatine semblava ocupar tot l'espai disponible a la sala, omplint el centre del recinte amb la seva presència. El resplendent holograma era més alt que qualsevol persona present, combinant la figura paterna amb la fosca i ombrívola expressió d'un vigilant implacable.

La imatge de l'Emperador encaputxat es va dirigir a ells des del seu amagatall en algun llunyà racó dels Sistemes del Nucli. Un parell d'ulls groguencs de rèptil mig ocults sota frondoses celles va contemplar als estudiants reunits a la sala. La mirada d’en Palpatine sempre romania clavada en ells.

-Els nostres plans per crear el Segon Imperi estan a punt de completar-se -va dir l'Emperador entre un cruixit d'estàtica -. Tots els éssers intel·ligents estan contribuint a fer sorgir un nou ordre en la nostra galàxia. Cada un de vosaltres ajudarà a què el meu Segon Imperi es vagi tornant més i més poderós. Cada un de vosaltres és una part molt important d'una gran màquina que acabarà amb la Rebel·lió i posarà fi al que els rebels diuen la seva Nova República.

La imatge hologràfica girà a l'aire, produint la impressió que la mirada d’en Palpatine lliscava sobre tots els presents a la sala.

-La nostra flota espacial va creixent dia a dia, gràcies als nuclis hiperimpulsors i bateries turbolàser robades en una brillant emboscada militar que es va dur a terme fa poc. Aquest equip ens està ajudant a crear la nostra flota de combat. Al principi les nostres naus seran més petites que els colossos que la Nova República pot mobilitzar contra nosaltres..., però lluitarem, i vencerem. El nostre exèrcit de Jedi Foscos ja gairebé està preparat.

L'Emperador va semblar fer-se encara més gran, i la seva imatge va créixer per alçar-se sobre ells. La caputxa que ondulava al voltant de la cara marcida d’en Palpatine va tremolar violentament, com si s’agités sota un vendaval invisible. Els ulls de l'Emperador van cremar amb la resplendor de dos sols blancs bessons.

I la veu de l'Emperador va retrunyir a la sala, aconseguint tal potència que en Zekk va arronsar-se sobre si mateix.

- Escolteu-me, Cavallers Jedi i soldats de les tropes d'assalt! La Força odia als febles. Nosaltres tenim el poder. La Força és amb nosaltres... I ens acompanyarà fins a la victòria!

La transmissió va arribar a la seva fi, i la silueta encaputxada de l'Emperador es va esvair entre un esclat d'espurnes i estàtica.

Tota la sala va prorrompre en víctors ensordidors, als quals en Zekk es va unir de tot cor.

Següent