VIII
Capítol
5: Un Pla Perillós
A mesura que la Sort Innecessària avançava lacònicament
pel buit, en Vook Gehu observava com les estrelles passaven davant la seva
vista, recordant una màxima durosiana més antiga que algunes espècies.
Si
un estel no fes sinó parpellejar, es perdria tota la nostra història.
A les estrelles no
els importava qui guanyés aquesta guerra. No els importava si en Vook acabava
congelat i sec en el buit o vaporitzat per un blàster. Que anés a morir sense
companys no els causava la menor preocupació.
En Vook trobava un
estrany consol en això.
Es va assegurar que
el transponedor d'emergència estava funcionant correctament. Així era, emetent
un senyal d'auxili constant. Esperava que fos respost aviat, o tot això hauria
estat en va.
No tenia per què
haver-se preocupat. Cinc minuts més tard, va arribar una resposta, i la sang d'en
Vook va semblar caure a la temperatura de l'espai circumdant. Va observar les
estrelles alguns instants més abans de trobar al nouvingut: una obscuritat
irregular que no era una nebulosa distant, sinó una cosa molt més propera.
Una cosa que -a
diferència de les estrelles- sí que mostrava interès en el que li passés a
Vook.
I això no li
confortava en absolut. La seva ment va vagar de nou a la conversa que l'havia
portat a aquesta situació -només una hora o així abans-, i va sospirar.
Va contestar a la
trucada.
-A la parla Vook
Gehu de la Sort Innecessària.
Necessito ajuda. La resta de la tripulació ha mort, i estic ferit. La meva
xarxa de sensors no funciona i la meva nau està molt danyada. Necessito ajuda
desesperadament.
La unitat de
comunicacions va petar i crepità, i després va parlar amb una aspra i nasal veu
de baríton.
-Acabes de trobar la
teva ajuda, infidel -va ser la resposta-. Sóc Vintul Qat dels yuuzhan vong.
Apaga tots els teus sistemes auxiliars i prepara't per ser abordat.
En Vook va llançar
un altre sospir i va prémer la tecla per respondre.
-Hola, Yuuzhan vong
-va dir-. Així que se m'ha acabat la sort... Esperava atreure alguna nau
amistosa, però veig que he perdut la meva aposta.
-La sort no existeix
-va contestar en Qat-. Només els Déus i la seva voluntat.
-Sí? Llavors pots
dir als teus déus que no vaig a ser abordat, Vintul Qat, ni per tu ni per cap
altre de la teva menyspreable espècie. Moriria abans que rendir-me.
-Tu mateix has admès
que no tens sensors -va respondre en Qat-. La teva nau està perdent atmosfera.
-Les meves armes
encara funcionen -va respondre en Vook-. I el meu reactor està danyat, si. De
fet, en la seva condició bé podria resultar una arma millor que qualsevol font
d'alimentació. Considera això, i vine a per mi pel teu compte i risc.
-La meva nau està
plena de captius -va dir el yuuzhan vong-. Alguns de la teva pròpia espècie. Si
aconsegueixes destruir-la, mataràs molts més infidels que gloriosos yuuzhan
vong.
-És millor morir que
rebre el destí que els hi oferiu -va dir en Vook.
-En qualsevol cas,
aquesta discussió no té importància -va etzibar en Qat-. Estem fora del teu
abast.
-De moment -va
respondre en Vook-. Intenta abordar-me.
-Puc ser pacient -va
respondre en Qat-. En poc temps, el teu reactor arribarà a nivell crític o bé
fallarà sense més. Si es sobrecàrrega, et veuré morir. Si no és així, llavors
et capturaré.
-Enganya't a tu
mateix si ho desitges -va murmurar en Vook-. Per a mi no suposa cap diferència.
Vosaltres veu destruir el meu planeta i dispersat el meu poble. No creguis que
em vas a trobar una presa fàcil, sigui quina sigui la condició de la meva nau.
L'única resposta d'en
Vintul Qat va ser una aspra riallada.
En Vook va tancar
els ulls, desitjant que fos una hora abans, quan el cap encara estava al seu
costat.
***
D'alguna manera, la
tornada a l'espai real sempre era una sorpresa després del no-res de
l'hiperespai. L'univers relativista mai era exactament com l'Uldir ho
recordava, com si la seva ment es protegís de l'absurd del viatge més ràpid que
la llum distanciant-se de la realitat que s'havia criat per comprendre.
Fora com fos la
causa, la reversió era un dels majors plaers de l'Uldir, encara que la vista
-des de qualsevol altra perspectiva- no és en absolut impressionant.
Però de vegades
l'espectacle era millor del que s'esperava, i per a la tripulació i l'única
passatgera de la Sort Innecessària,
aquesta va ser una d'aquestes vegades.
Des del seu punt
d'entrada per sobre del pla el·líptic del sistema, l'estrella principal era una
joia de color blanc blavós, com una espurna d'electricitat constant que hagués
estat capturada. Però alguna cosa havia arribat a l'estrella i treia d'ella una
serpentina de brillant plasma, traçant un arc de mig any llum de longitud abans
de girar en una espiral que s'enrotllava més i més abans de desaparèixer.
Creuant l'espiral i envoltant el brillant punt blau, hi havia un gran objecte toroïdal
que resplendia amb un feble color indi.
Els seus instruments
i mapes li deien que la causa del fenomen era un forat negre, absorbint matèria
cap al no-res del seu horitzó de successos, i la gran corona eren els àtoms
d'hidrogen perduts que havien escapat de l'òrbita en el camí de la
singularitat, però la causa no importava. Per un moment, la bellesa va
escombrar tot de la ment de l'Uldir, incloent el negoci absurdament perillós
que els havia portat a ell i als seus companys a aquest sistema despoblat a la
Ruta Hydiana.
-No són aquí -va
pronunciar la Vega Sepen amb aquest to de veu tan terriblement segur que
significava "t'ho vaig dir".
L'Uldir mirà a la
corelliana de cabell platí, preguntant-se si ella sentia alguna cosa per sota
d'aquest exterior dur, si les meravelles de l'univers penetraven a través
d'aquests ulls d'acer fins a la persona que hi havia sota.
Potser.
Va creure haver vist un foc blau en ells, no una reflexió de l'exterior, sinó
una llum interna.
Almenys això és el
que ell va creure percebre durant un nanosegon. En aquest instant, va veure la
Vega d'una manera molt diferent. Les planes angulars de la cara semblaven més
suaus; més joves, tot i que ella encara no havia arribat al seu trentè any
estàndard. Es va adonar amb un sobresalt que era bella, d'una manera peculiar.
Mai abans s'havia adonat d'això?
Llavors, el moment
va passar com si fos un fenomen quàntic, destruït per l'observació.
-Cap? -La veu de la Vega
es va fer més insistent.
-Què?
-On estaves? He dit
que no són aquí. No hi ha senyals de cap nau yuuzhan vong en el sistema.
-Els nostres sensors
no són tan bons -va dir l'Uldir.
-Bé, no, no si
s'estan ocultant. Però aquest sector de l'espai està completament sota el
control dels yuuzhan vong, i no tenen cap raó per esperar companyia. I amb
aquest forat negre d'aquí, i tot el rebombori gravitacional que existeix en aquest
sistema, només hi ha uns pocs llocs on té sentit sortir de l'hiperespai per
traçar el següent salt. Aquest és un d'ells; he comprovat els altres. Res.
-Estaran aquí -va
dir una altra veu femenina.
La Vega va aixecar
les celles de la mateixa manera que l'Uldir li havia vist fer una vegada quan
va descobrir a un escorpí de mala herba barraken aguaitant-la. Aquella vegada,
la petita contracció del seu front havia estat seguida ràpidament per un tret
de rifle blàster. L'Uldir es va tensar involuntàriament.
La persona que
acabava de parlar, la Klin-Fa Gi, també es va tensar, sens dubte amb els seus
sentits Jedi advertint-la del perill. La Klin-Fa era petita, d'ulls foscos i
cabell negre que li penjava en llargs flocs. Els seus ulls es van estrènyer com
si desafiés a la Vega.
-Sí? -La veu de la
Vega era suau, però era seda myyn embolicant un nucli de duracer-. Com saps que
no han estat aquí i ja s'han anat?
-Ho sabria -va
respondre la Klin-Fa.
-Ah, la infal·lible i
inescrutable Jedi -es va burlar la Vega-. Però creia que no podies sentir als
yuuzhan vong en la Força.
-No puc -va dir la Klin-Fa-.
Sento a Bey.
A l'Uldir mai li
agradava quan la Klin-Fa pronunciava aquest nom. Mai havia conegut en aquest
tipus, però estava començant a creure que si mai se'l trobava no li anava a
caure bé.
-Bé -va dir la Vega-.
Llavors troba'l ara amb els teus sensors, i així podràs fer alguna cosa útil.
-Vindran aquí. Ho
sento.
-Genial -va dir la
Vega, posant els ulls en blanc.
La Klin-Fa va
estrènyer els llavis en una fina línia i no va respondre. L'Uldir va sentir un
desig momentani de defensar la jove Jedi. S'havia tret la roba vivent yuuzhan
vong que portava posada quan va arribar a bord i estava ara vestida amb un dels
micos vermells d'en Vook. Era massa gran per a ella, fent-la semblar petita i
vulnerable.
Sí,
és clar, es va recordar. Tan
petita i vulnerable com per tallar a un guerrer yuuzhan vong en dos per la
cintura. L'havia vist fer exactament això. Per no esmentar els problemes
que havia causat a la seva tripulació, el seu vaixell, i a ell mateix; deixant-los
encallats al mig del no-res, per exemple. Ella era un gran problema en un
flascó petit. La Vega tenia raó; estava boig de confiar-hi, després de tot el
que havia fet.
Així
i tot...
-Surt del punt de
seguretat -va dir a la Vega-, i talla l'energia. No vull que ens vegin quan
arribin aquí.
-Quan arribin? -va
preguntar la Vega amb escepticisme.
-Si arriben -va
concedir l'Uldir-. I Vook, tu i l'Uuve executeu de nou diagnòstics en els
sistemes d'armes i escuts. Va ser un petit miracle que us les arregléssiu per
apedaçar a la nostra noia tan ràpid com ho vau fer... si tenim un respir, vull
aprofitar per preparar-la al màxim per al combat.
-Bé, això almenys té
sentit -va admetre la Vega-. I com ho farem? Anem a buscar un destructor
estel·lar i tornem? Això hauria de millorar una mica les nostres possibilitats.
Això que tenim no és exactament una nau de guerra.
-No estem
precisament indefensos, Vega -L'Uldir va assenyalar.
-I el nostre objectiu
tampoc és una nau de guerra -va afegir la Klin-Fa.
-Qualsevol nau vong
és una nau de guerra -va respondre la Vega-. I vindrà amb escorta.
La Klin-Fa va posar
els ulls en blanc.
-Estem parlant d'un
transport yuuzhan vong d'esclaus viatjant a través de territori vong segur. Els
yuuzhan vong són orgullosos; l'escorta serà mínima, ja que no voldran semblar
covards. A més, quan em vaig infiltrar en els seus sistemes de dades vaig descobrir
alguna cosa interessant; una de cada tres naus de guerra en servei en aquest
sector ha estat traslladada. Va succeir d'un dia per l'altre.
La Vega va arrufar
les celles.
-Això sona com si
estiguessin començant una nova ofensiva. Això sí que és una cosa que val la
pena saber. No hauríem d'estar informant d'això en comptes de tractar de
rescatar aquest antic noviet teu?
La Klin-Fa es va
posar vermella lleugerament.
-No es tracta
d'això. No es tracta d'en Bey, o de mi. Els Jedi lluiten, els Jedi moren.
Coneixem els riscos. En Bey coneixia els riscos... però el secret que porta és
crucial. I és més important que qualsevol atac yuuzhan vong convencional.
-A malgrat del fet
que no saps exactament en què consisteix aquesta hipotètica nova arma seva -va dir
la Vega.
La Klin-Fa es va
creuar de braços i es va recolzar en la mampara.
-Sé que ells creuen
que pràcticament posarà fi a la resistència de la Nova República a la seva
invasió.
-Bé, sí, això és el
que tu dius -va respondre la Vega-. Amb això i dos àtoms d'hidrogen
aconseguiràs heli si estrenys prou.
-Ja n'hi ha prou -la va
interrompre l'Uldir-. S'ha acabat aquesta discussió.
La Vega es va
mostrar sorpresa pel seu to, i ell es va adonar que havia estat inusualment
brusc.
Però la Klin-Fa
s'havia ruboritzat quan la Vega es va referir a Bey com el seu
"noviet". A l'Uldir el Jedi absent li queia cada vegada pitjor.
-És només que... -Es
va aturar, i sospirà-. Vega, potser és una bogeria, però jo la crec. I jo sóc
el capità, o això crec recordar. Anem a fer això. Ara necessito la teva ajuda,
no la teva dissidència.
Els ulls de la Vega
es van engrandir.
-Cap, només perquè
no estigui d'acord amb tu no vol dir que no estigui al cent per cent al teu
costat. Compta amb mi.
-M'alegra sentir
això.
-Vull dir, fins i
tot encara que pensés que això no és més que una tossuda, irresponsable, i
absurdament perillosa maniobra per rescatar els fragments restants de la teva
masculinitat...
-He captat la idea,
Vega. Estàs amb mi. Ara calla.
-Sí, senyor. Sempre
amb ganes de callar.
-Jo també estic amb
tu, capità -va dir la veu d'en Vook per l'intercomunicador-. I estarem
preparats per lluitar, ho prometo.
Semblava confiat,
per variar. En Vook mai sonava d'aquesta manera.
La Vega també ho va
notar.
-Aquest és realment en
Vook? -va preguntar en veu baixa.
-No ho sé -va
respondre l'Uldir, silenciant la unitat de comunicacions-. Després d'aquella
arrencada que va tenir ahir... serà millor que tingui una xerrada amb ell.
***
Va trobar-lo a la
torreta, treballant en el turbolàser. No va aixecar la vista quan l'Uldir va entrar.
El seu rostre pla de duro no va registrar cap emoció que l'Uldir pogués
reconèixer.
-Vook, hi ha cap
problema?
-No, senyor. Estic
ajustant la modulació de fase per obtenir trets més eficients.
-Això està molt bé,
però no estava parlant del turbolàser. Estava parlant del meu mecànic.
-Estic bé, senyor
-va dir en Vook, amb rigidesa-. Puc fer la meva feina.
-Mai he qüestionat
la teva capacitat per fer la teva feina, Vook. Estic preocupat per la teva ira.
-Els Yuuzhan vong
van destruir el meu món -va dir en Vook sense rodejos-. La meva gent volava
entre les estrelles quan la majoria d'espècies en aquesta galàxia encara
subsistien a força de les fruites i els insectes dels seus boscos nadius. I que
fos destruït pels yuuzhan vong, per uns bàrbars que ni tan sols tenen el
cervell suficient per comprendre el que han fet... -es va interrompre.
-Ningú espera que
sentis cap estima pels yuuzhan vong, Vook. Ningú espera que ploris la pèrdua
del teu món natal...
-Sí. Plorar és el
que faig. Creus que no sé el que tots penseu de mi? Vook el ploraner. Vook, el
sempre trist. Pobre vell Vook. Bé, doncs estic cansat d'això. Si la meva
elecció és estar entre la misèria i la ira, triaré la ira, senyor. Em sento
millor així.
-Aquestes no són les
úniques dues opcions -va assenyalar l'Uldir.
-Senyor, amb tot el respecte,
tu no tens un planeta natal a perdre. No ho entendries.
L'Uldir es va quedar
en silenci per un moment.
-Hi havia un
arborètum a Bburru. Ho sabies?
El front d'en Vook
es va arronsar de forma estranya.
-Sí.
-Vaig passar el meu
cinquè i el meu onzè aniversari allà. Hi havia un arbre en particular, un gran
olop, i si cantaves a prop seu, feia sonar un acompanyament.
-Recordo aquest
arbre -va dir en Vook-. Era nadiu del meu planeta natal, l'últim de la seva
espècie. Estaven intentant clonar-lo quan els vong van destruir la ciutat. Ara
s'ha perdut per sempre.
-Sí -va dir l'Uldir-.
El trobaré a faltar.
-No tant com jo -va
contestar el duro.
-Probablement no.
Però no era aquí on volia arribar. Vaig passar el meu quart aniversari a
Coruscant. Vaig passar el quinzè a Yavin IV. Tens raó, Vook, no tinc cap món
natal. Els meus pares eren comerciants i pilots de vaixells de càrrega, i jo
vaig créixer en les rutes espacials. Aquesta galàxia és el meu planeta natal.
Mira el que li han fet els yuuzhan vong.
En Vook va abaixar
el cap i va assentir lleument.
-Entenc.
-Sé que ho fas. No
em fa més mal que a tu, Vook; aquesta és una competició de la qual puc
prescindir. Però no pots tancar-te en tu mateix i pensar que no tots nosaltres
hem perdut alguna cosa. I no pots cedir a la ira. Potser el meu entrenament
Jedi resulta un fiasco, però això ho sé. La ira no és bona per a ningú, Jedi o
no. Simplement sento que és així.
En Vook va sospirar.
-Hi ha lògica en el
que dius. La lògica hauria de ser reconfortant. Però no ho és.
L'Uldir decantà el
cap amb curiositat.
-Per què ara, Vook?
Per què, després de tot aquest temps, comencen ara les teves emocions a
apoderar-se de tu?
En Vook es va tornar
cap al turbolàser.
-És aquesta dona
Jedi. M'ha fet comprendre el poc que faig en realitat.
-T'ha dit alguna
cosa?
-No. Però ella
actua. Planta cara als vong. I tu també.
-No, jo no -va
afirmar l'Uldir-. Sóc un pilot de rescat. Em vaig convertir en pilot de rescat
perquè no tinc el que es necessita per ser un Jedi, però jo volia ser com ells;
ajudar a la gent en problemes. Els Jedi no viuen per matar, Vook, els bons no. Ho
eviten quan poden. De vegades ho eviten a costa de les seves pròpies vides. He
rebutjat ofertes de mitja dotzena d'esquadrons de caces, perquè m'agrada fer el
que faig. Hem estat en un munt de refregues des de fa una setmana o així, però
mai perquè jo volgués atacar als yuuzhan vong. Mai perquè jo volgués matar-ne
un de sol. Jo només intento fer la meva feina... una feina que seria impossible
sense tu, per cert. Mai podríem haver escapat de Wayland sense la teva
experiència, Vook. Qui més podria haver reparat el nostre hipermotor amb deixalles
centenàries? Per què creus que vaig sol·licitar que estiguessis al meu equip?
-Em vas sol·licitar
a mi? -El duro sonava genuïnament sorprès.
-Per descomptat. Què
pensaves?
-Em pensava... vull
dir, que ningú més...
-Vook, ets el millor
mecànic que té el servei. I em caus bé.
En Vook va abaixar
la mirada a la coberta, i després la va aixecar per trobar-se amb la de l'Uldir.
-Gràcies, senyor.
-I ara...
-Ei, nois -va dir la
veu de la Vega per l'intercomunicador.
-Què passa?
-Tenim companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada