Enganyats (V)

Anterior

Capítol 5

Mentre en Vollen i en Kevo s'aproximaven, l'Aryn es va adonar del que estava fent i va deixar la seva mà caure a un costat. No lluitaria amb un altre Jedi, mai. A part, ella no va percebre hostilitat en ells.

Va tractar d'eliminar l'emoció de la seva cara mentre ells evitaven un tren de droides de càrrega i s'acostaven a ella. El pèl marró d'en Vollen queia solt sobre els seus ulls injectats en sang. No s'havia afaitat, i els cercles, enfosquint la pell sota els seus ulls marrons, pronunciaven la seva necessitat de dormir. L'Aryn va imaginar que havia de tenir el mateix aspecte. El seu propi estat emocional li feia difícil mantenir els seus escuts empàtics. Tots dos, en Vollen i el seu Padawan, traspuaven aprensió. Sortia d'ells en onades.

-Hola, Vollen, Keevo.

Tots dos li van tornar la salutació.

-Què estàs fent aquí en aquestes hores, Aryn? -Va preguntar en Vollen.

Per un moment, no tenia paraules. Va pensar que era estrany que sabés que aquesta pregunta arribaria, i tot i així no hagués assajat una resposta. Potser no volia mentir. Així que no ho va fer.

-Estic fent una cosa... una cosa que el Mestre Zallow vol que faci.

La tensió va fluir visiblement fora de l'expressió d'en Vollen. L'alleujament de tots dos va inundar-la.

-Llavors el Mestre Zallow va sobreviure a l'atac Sith -va dir en Vollen, alçant un puny i somrient-. Això són notícies meravelloses. Sé que estàs molt propera a ell. -Ell es va girar al seu padawan-. Veus, Keevo. Encara hi ha esperança.

El rodià va assentir. Les membranes nictitants van rentar els seus grans ulls, foscos. L'oli humidificant la seva pell verda pigada il·luminada per les llums sobre els seus caps.

-Sempre hi ha esperança -Va dir l'Aryn, i va ignorar com de falses que sonaven les paraules per a ella. No podia forçar-se a trencar els seus cors amb la veritat. Els va deixar sentir una mica d'alleujament, encara que només fos per un temps.

Un parell de droides de càrrega van rodar passant, fent bip en l'idioma droide.

En Vollen va fer un pas més a prop d'ella i va baixar la veu, com si discutissin una conspiració.

-Així que, què està passant a la sala de l'Alt Consell? Vam escoltar que les negociacions continuen. Com pot justificar Dar'nala això? Hauríem d'estar planejant un contraatac. La delegació Sith sencera hauria de ser presa en custòdia.

En Keevo va posar la seva mà en l'empunyadura del seu sabre de llum i articulà una cosa en rodià que l'Aryn es va prendre com que estava d'acord. El rodià mirava al voltant com si estigués al corrent que algú pogués haver-lo escoltat.

L'Aryn va sentir la pressió insidiosa de la seva ràbia reprimida, el seu desacord. Se sentien traïts, enganyats. Va escoltar en les seves paraules el ressò dels seus propis pensaments i va començar a pronunciar-se d'acord. Però abans que les paraules arribessin els seus llavis, va veure com les paraules, els pensaments, si els hi donés curs, fragmentarien l'Orde Jedi.

Per primera vegada, les conseqüències de la seva decisió la van copejar, però fins i tot encara que ho van fer, sabia que no podia prendre una altra elecció. El seu era el sacrifici. Altres Jedi, però, no podien fer la mateixa elecció o l'Orde es desintegraria.

-Confia en què la Mestra Dar'nala sap el que està fent -Va dir ella.

En Vollen va fer un gest despectiu i va continuar com si l'Aryn no hagués parlat.

-Hi ha molts de nosaltres preparats per actuar, Aryn. Si podem coordinar-nos amb els membres supervivents de l'Orde a Coruscant, podem...

-Vollen -Va dir l'Aryn, la seva veu suau però la seva intenció aguda.

Ell va parar de parlar, va trobar la seva mirada.

-Fes el que diu la Mestra Dar'nala. Has de fer-ho, o l'Orde cau. Entens?

-Però negociar amb els Sith després d'això és una bogeria! Estem en el nostre punt més feble. Hem de reprendre la iniciativa...

-Fes el que ella diu, Vollen. Ni tant sols haig de dir-ho si més no. -Ella va parlar amb una veu ferma, clara, per trencar el conjur conspirador que en Vollen i en Keevo havien llançat amb els seus murmuris-. Vas fer un jurament. Tots dos ho vau fer. Preteneu trencar-lo?

En Vollen es va posar vermell. En Keevo movia els seus peus i va deixar caure els seus ulls.

-No -Va dir en Vollen.

L'Aryn estava nedant en la frustració d'en Vollen, i en la seva. Es va sentir com una hipòcrita.

-Bé -Va dir ella, i va tocar la seva espatlla-. Les coses aniran bé. El Consell sap el que està fent. Som un instrument de la República, Vollen. Farem el que sigui millor per a la República.

-Espero que tinguis raó -Va dir en Vollen, sonant poc convençut. En Keevo va assentir en acord.

L'Aryn no podia suportar més la seva pròpia falsedat.

-He d'anar-me'n. Que us vagi bé, Vollen. I a tu, Keevo. Que la Força us acompanyi a tots dos.

La seva recitació del comiat familiar semblava reafirmar-los.

-I a tu -Va dir en Vollen.

-Que et vagi bé, Aryn Leneer -Va dir en Keevo en un bàsic agut.

-Encara no has dit on vas -va dir en Vollen.

-No, no ho he fet -Va dir l'Aryn-. És... personal.

Es va girar i es va dirigir a la seva nau. Mentre caminava, va activar el seu comunicador i va contactar amb l'astromecànic.

-T6, prepara la nau per a l'enlairament.

El droide va agrair la recepció i va preguntar per un pla de vol.

-Cap -Va dir l'Aryn, i el droide va fer un llarg bip sofert.

Quan va arribar al moll d'aterratge, T6, la cúpula del seu cap taronja sortint de la butxaca de droide del PT-7, bipejà una salutació. El caça estel·lar Corb ja estava en pre-llançament i el brunzit dels motors girant escalfant-se va fer que la plataforma vibrés sota els seus peus.

Va romandre aquí per un temps, mirant les escales que portaven a la cabina de comandaments, escoltant el brunzit dels motors, pensant que si pujava i s'enlairava, mai podria tornar.

Va pensar de nou en el dolor que havia sentit quan el Mestre Zallow va morir. Ho havia sentit físicament, un xoc abrasador en el seu abdomen que incendiava els dubtes. Tancant els ulls, va inhalar profundament, una respiració nova, neta, i es va treure la túnica exterior Jedi, la túnica que s'havia guanyat sota la tutela del Mestre Zallow.

No podia venjar-lo com una Jedi. Podia i havia de venjar-lo com la seva amiga.

-Què estàs fent, Aryn? -Va cridar en Vollen des de darrere d'ella.

Es va girar per veure que en Vollen i en Keevo l'havien seguit fins a la seva nau. En Vollen tenia les celles arrufades de preocupació.

-Esteu seguint-me? -Va preguntar l'Aryn.

-Sí.

-No ho feu -Va dir ella.

-Què estàs fent, Aryn?

Va posar una mà a les escales cap a la seva cabina de comandaments.

-Ja t'ho vaig dir, Vollen. Una cosa per al Mestre Zallow.

-Però la teva túnica? No ho entenc.

No podia oferir cap explicació que li satisfés. Es va girar, va pujar l'escala a la cabina de comandaments, i es va posar el seu casc. Agraïdament, T6 va contenir qualsevol pregunta que havia de tenir.

En Vollen i en Keevo van caminar cap a la nau. L'Aryn sentir l'alarma d'en Vollen, la seva inseguretat. Es va aturar quan va agafar la túnica de l'Aryn. La mirà com si estigués dempeus sobre una tomba. Potser sabia el que significava que l'Aryn l'hagués deixat allà.

-Digues a la Mestra Dar'nala que ho sento -Va cridar-li-. Digues-li-ho, Vollen.

En Vollen i en Keevo no es van acostar més. Era com si la túnica, que havia estat descartada, marqués algun límit que no podien creuar.

-Ho sents per què? -Va cridar en Vollen-. Aryn, si us plau digues-me el que estàs fent. Per què estàs abandonant la teva túnica?

-Ella ho entendrà, Vollen. Que us vagi bé.

Ella va baixar la coberta de transpariacer de la cabina de comandament i no podia escoltar el que fos que en Vollen va dir en resposta. Els motors feien més soroll i en Vollen romania a la plataforma d'aterratge, mirant a dalt, a l'Aryn. En Keevo estava dret darrere d'ell, els seus ulls foscos en la túnica de l'Aryn.

-treu-nos d'aquí, T6 -Va dir ella-. Traça una ruta cap a Vulta, a la Vora Mitjana.

Ella coneixia algú d'allà, una vegada. Esperava que estigués encara allà. Si algú podia portar-la a Coruscant, aquest era en Zeta.

El droide bipejà d'acord, i els motors del Corb els van elevar de la plataforma.

Ella va mirar a baix una última vegada per veure a Vollen recollint la seva túnica amb la mateixa delicadesa que havia d'usar per portar a un camarada caigut.

En Malgus va repetir l'intercanvi amb Adraas i Angral una vegada i una altra en la seva ment. La seva ràbia romania sense abatre quan baixava l'ascensor cap a la teulada de l'Edifici del Senat i caminava cap a transport, ignorant als guàrdies que el saludaven conforme els passava. El pilot del transport esperava a la rampa d'aterratge baixada.

-Vas rebre una localització de Darth Angral? -Va preguntar-li al pilot-. Un hospital?

-Sí, senyor.

-Porta'm allà.

Va pujar a bord del transport, les portes van xiuxiuejar tancant-se, i la nau aviat es va elevar cap a la destrucció boirosa del cel nocturn de Coruscant. No havien de volar molt lluny. En menys d'un quart d'hora la veu del pilot li va arribar a l'intercomunicador.

-Arribant a les instal·lacions ara, senyor meu. On he de deixar-lo?

A baix, en Malgus va veure el rectangle de diverses plantes de les instal·lacions mèdiques. Swoops, cotxes aeris, speeder, i transports metges abarrotaven la plataforma d'aterratge artificialment il·luminada en la seva teulada. Dotzenes de persones es movien entre els vehicles... doctors, infermeres, metges, els ferits. Cossos jeien en lliteres aquí i allà.

A nivell del sòl l'escena era bastant igual. Vehicles i gent aglutinaven l'artèria de la carretera i una massa de gent s'apinyava a l'entrada principal de les instal·lacions.

-Baixa a nivell del terra -Va ordenar en Malgus.

Algunes de les persones de la teulada es van adonar de les marques Imperials del transport. Les cares miraven al cel, insegures, espantades, i uns pocs van córrer cap als ascensors. Un va ensopegar amb una llitera i va caure. Un altre va córrer cap a un metge i el va aixafar.

-Darth Angral temporalment va ordenar a aquest hospital tractar els ferits Imperials -va dir el pilot per l'intercomunicador-. Han estat tots traslladats a Usràpid per ara.

-No tots -Va dir en Malgus, però no prou fort per ser escoltat sobre l'intercomunicador.

-Hi ha un munt de gent allà baix, senyor meu. No veig un punt clar on aterrar.

En Malgus mirà avall, a ells, la seva ràbia bombollejant.

-Aterra. Es mouran.

El transport va rodar al voltant, va surar, i va començar a baixar. La multitud de sota es va apartar conforme la nau s'apropava al duracret. En Malgus podia escoltar els crits de la multitud a través de les mampares.

-Senyor meu, he d'enviar algunes tropes? Per protegir-lo?

-No requereixo protecció. Mantingues la nau segura. No trigaré gaire. -En Malgus pressionà l'interruptor que obria la porta lateral del transport, i una cacofonia de sirenes i crits enfadats es filtraven a través de l'obertura.

En Malgus, la seva pròpia ràbia més forta encara que la de la multitud, va descartar la seva capa, revelant la seva cara cicatritzada i el respirador, i va sortir a la rampa d'aterratge.

Quant el van veure, la multitud va caure en silenci. Només les sirenes continuaven udolant. Un mar de cares mirava amunt, cap a ell, pàl·lid en els llums del carrer, espantats, tacat de pols i sang, però per sobre de tot, enfadat. La seva ira i por col·lectives el banyaven. Va romandre dret davant seu, mirant-los, a un darrere l'altre. Ningú podia mantenir la seva mirada.

Ell va caminar baixant la rampa i cap a la seva meitat. Van obrir el camí davant seu. El moment en què va posar un peu a la carretera els crits es van reprendre.

-Monstre!

-Assassí!

-Necessitem subministraments mèdics!

-Ell està sol. Mateu-lo.

-Covard!

La seva presència entre ells va centrar la seva ira. A mesura que el tumult creixia, no podia distingir paraules individuals. Només escoltava un únic rugit, prolongat, ple d'odi, una ona de punys i dents nus. Feia ressò de la seva pròpia emoció, l'alimentava, l'amplificava.

D'alguna part davant seu, un tros de duracret de la mida d'un puny es va arquejar sobre la multitud cap a ell. Sense moure's, el va detenir a meitat de vol amb la Força. El va deixar penjat suspès en l'aire per un moment, perquè la multitud pogués veure'l, abans que fes servir la Força per fer-lo miques.

La multitud es va quedar en silenci de nou mentre la grava i la pols plovien sobre la carretera, al seus caps.

-Qui va llançar això? -Va preguntar en Malgus, la calor de la seva ràbia avivada.

Les sirenes gemegaven. Una tos d'algun lloc. Ulls temorosos per tot arreu.

En Malgus va alçar la veu.

-He dit que qui va llançar això?

No hi va haver resposta. La ràbia de la multitud es va convertir en ansietat.

-Disperseu-vos -Va dir en Malgus, la seva pròpia ràbia construint-se conforme la d'ells reculava-. Ara.

Potser percebent la seva ràbia, aquells a prop seu van començar a retrocedir. Alguns al límit de la multitud es van donar la volta i van fugir. La majoria es van quedar en el lloc, tot i que es miraven insegurs els uns als altres.

-Tenim família dins.

-Necessito cures -Va cridar algú més.

En Malgus va caure en la Força mentre la seva ràbia, fermentant, bombollejava fins a la superfície.

-He dit disperseu-vos!

Quan la multitud no va respondre a la seva petició, va aixafar un puny contra la seva mà i va deixar que el poder alimentat de ràbia explotés cap fora del seu cos. Crits sonaven conforme l'explosió ho empenyia tot apartant-se d'ell en totes les direccions.

Els cossos van volar d'esquena, van colpejar-se uns contra els altres, cap a les parets, contra i a través de les finestres. El transport en què hi havia anat es va bolcar de l'explosió. Les portes de les instal·lacions mèdiques van sortir de les seves muntures i van xocar contra el terra.

Les sirenes van continuar gemegant.

Parcialment desfogat, va tornar en si mateix.

Gemecs i ploriquejos adolorits sonaven per tot el seu voltant. Un nen estava plorant. Els cossos jeien escampats com nines de drap. Els cristalls destrossats cobrien el terra. Els speeders i swoops es recolzaven en els seus costats. Papers solts remenats pel vent.

Inamovible, en Malgus caminà pel camí ara aclarit cap a les instal·lacions mèdiques.

A dins, els pacients i visitants es cobrien darrere cadires, escriptoris, els uns als altres. La respiració d'en Malgus era el so més fort de l'habitació. Ningú s'atrevia a mirar-lo.

-On són els Jedi? -Va dir algú.

-Els Jedi estan morts en el seu Temple -Va dir en Malgus-. On jo els vaig deixar. No hi ha ningú per salvar-vos.

Algú va plorar. Un altre gemegà.

En Malgus va trobar un home humà amb sobrepès en l'uniforme blau pàl·lid d'un treballador d'hospital i va tirar d'ell cap als seus peus per la seva camisa.

-Estic buscant a una dona twi'lek amb una cicatriu a la gola -Va dir en Malgus-. Ella va patir dues ferides de blàster i va ser portada aquí avui d'hora. El seu nom és Eleena.

Els ulls de l'home donaven voltes ràpidament com si busquessin escapar del seu cap.

-No sé de cap twi'lek. Puc comprovar els registres.

-Si li ha passat alguna cosa a ella aquí...

Una infermera fornida, el seu pèl vermell recollit en un monyo premut, sortia de darrera d'un escriptori. El seu uniforme semblava com una tenda de campanya blava en el seu cos robust. Pigues puntejaven la seva cara.

-Conec la dona a la qual et refereixes. Puc portar-te amb ella.

En Malgus deixà anar l'home a terra i va seguir a la infermera a través dels passadissos. L'aire feia olor d'antisèptic. Els murs i terres eren blancs o platejat clar.

El personal i els droides metges s'afanyaven a través de les sales, gairebé sense adonar-se'n d'en Malgus, malgrat la seva desfiguració. La veu d'una dona sobre l'intercomunicador gairebé cridava contínuament els doctors d'aquesta o aquella habitació de tractaments, o anunciava codis en diversos llocs de les instal·lacions.

En Malgus i la infermera van agafar un ascensor cap amunt, cap a una sala de tractament, passant habitacions sobrepoblades de pacients. El lament d'una dona arrossegat per la sala. Gemecs de dolor sonaven des d'altres habitacions. Un equip de cirurgians s'afanyava a passar, les seves cares ocultes darrere màscares esquitxades de sang.

La infermera el no mirava quan ella parlava.

-La dona twi'lek va ser deixada a les portes per un transport sense marcar. No ens havíem adonat que era... Imperial.

En Malgus va grunyir.

-No l'hauríeu tractat si ho haguéssiu sabut?

La infermera es va aturar, es va girar, i va mirar-lo, a la seva cara cicatritzada.

-Per descomptat que l'hauríem tractat. Nosaltres no som salvatges.

En Malgus no es va perdre el subtil èmfasi de la dona en el nosaltres.

Va decidir permetre-li a la infermera el seu moment de desafiament. El seu esperit va impressionar-lo.

-Només duu-me amb ella.

L'Eleena jeia en un llit en una petita habitació de tractament amb altres tres pacients. Un d'ells, un home gran, estava arraulit en posició fetal al llit, gemegant, els seus llençols sagnants. Una altra, una dona de mitjana edat amb la cara ferida, va mirar-los quan van entrar, la seva expressió absent. El tercer semblava estar adormit.

Una línia de fluid estava ancorada al braç sense ferir de l'Eleena i diversos cables -cables! - La connectaven a un equip de monitors. Les instal·lacions havien d'haver estat adaptades per usar aquesta tecnologia antiquada. Les seves ferides de blàster, almenys, havien estat tractades i embenades. El braç amb l'espatlla ferida havia estat estabilitzat en un cabestrell.

L'Eleena el va veure, es va asseure, i va somriure.

Ell es va adonar que ella era l'única persona en la galàxia que somreia quan el veia.

-Veradun -Va dir ella.

Veure la seva cara i escoltar la seva veu li afectaven més del que li hauria agradat. La ràbia es va drenar fora d'ell com si tingués un forat en els seus talons. L'alleujament va prendre el seu lloc i no es va resistir, encara que es va adonar que havia deixat que els seus sentiments per ella creixessin perillosament forts.

Quan mirava l'Eleena, estava mirant la seva pròpia debilitat.

Les paraules de l'Angral saltaven sobre la seva consciència.

Les passions poden portar a errors.

Havia de tenir-la, i havia de romandre fidel a l'Imperi.

Havia de quadrar un cercle.

Va resoldre trobar una forma.

Va anar al seu costat del llit, va tocar la seva cara amb la seva mà callosa, i va començar a desconnectar-la de les línies de fluids i cables.

-Seràs tractada a bord de la meva nau. En instal·lacions apropiades.

La veu d'un home darrere d'ell va dir:

-Tu! Atura't! No pots fer això!

En Malgus mirà sobre la seva espatlla per veure un home infermer dret a la porta. L'home es va acovardir quan va veure la cara d'en Malgus però es va mantenir en el lloc.

-No se li ha donat l'alta. -L'home va entrar a l'habitació com si anés a detenir-lo, però la dona infermera que l'havia portat cap a l'Eleena es va interposar amb el seu ampli cos.

-Deixa'ls estar, Tal. Marxen.

-Però...

-Deixa'ls sols.

En Malgus no podia veure la cara de la infermera grossa però se la va imaginar intentant comunicar amb la seva expressió a l'infermer que en Malgus era un Sith. Ell va preguntar a l'Eleena:

-Pots caminar?

Abans que pogués contestar, la va recollir en els seus braços.

-Puc caminar -Va dir ella amb poc entusiasme.

Ell la va ignorar, va escombrar passant als infermers i cap al passadís. Per un moment, l'Eleena mirà dins de les habitacions per les quals passaven, als ferits, als moribunds. Però aviat es va convertir en massa i va enterrar el seu cap en el pit d'en Malgus. En Malgus gaudia de sentir-la en els seus braços, la calor que ella irradiava, la seva olor de mesc.

-Ets amable -Va murmurar ella. Sentir el seu alè a l'orella enviava descàrregues de desig a través d'ell.

-Estic pensant en geometria -Va dir ell-. En quadrats i cercles.

-És un pensament estrany.

-Potser no tan estrany com creus.

Quan van sortir de les instal·lacions, ella va veure les dotzenes de cossos escampats sobre el sòl. Els equips mèdics suraven sobre diversos, tractant les seves ferides. Les cares es van girar cap a Malgus, ulls ben oberts, però ningú va dir ni una paraula mentre ell caminava cap al transport.

-Què ha passat aquí? En aquesta gent? No estava així quan vaig arribar.

En Malgus no va dir res.

-Tenen por de tu.

-Han de tenir-la.

Quan van pujar a bord del transport, en Malgus va instruir al pilot perquè els portés al Valor, el creuer en òrbita que comandava. Llavors va deixar-la en un sofà reclinable i la va cobrir amb un llençol. Ella va tocar-li la mà mentre ell la ficava dins.

-Hi ha gentilesa en tu, Veradun.

Ell va tirar de la seva mà lluny d'ella i es va quedar dempeus.

-Si alguna vegada tornes a dir-me Veradun en públic et mataré. Ho entens?

El seu somriure es va fondre en la calor de la seva ràbia. Ella va mirar-lo com si ell l'hagués colpejat a l'estómac. Ella es va asseure sobre el seu colze.

-Per què estàs dient això?

La seva veu va sortir forta i dura.

-Ho entens?

-Sí! Sí! -Ella va llançar-li la manta, es va alçar, i es va aixecar davant seu, el seu cos tremolant-. Però per què estàs tan enfadat? Per què?

Ell va mirar la seva estimada cara, va empassar, i sacsejà el seu cap. El seu enuig només era parcialment culpa d'ella. Ell estava enfadat per Adraas, Angral, el mateix Emperador. Ella només era un enfocament convenient per a tot això.

-Has de fer el que et demano, Eleena -Va dir ell, més suaument-. Si us plau.

-Ho faré, Malgus. -Ella va fer un pas endavant, va alçar una mà, i rastrejà les línies arruïnades escrites a la pell de la seva cara. El seu toc posà una càrrega en ell.

-T'estimo, Malgus. -Ella va apartar el seu respirador per revelar les ruïnes de la seva boca-. Tu m'estimes?

Ell va llepar els seus llavis cicatritzats, els seus pensaments en un remolí, de nou no sortien les paraules.

-No has de contestar -Va dir ella, somrient, la seva veu suau-. Sé que ho fas.

En Zeerid va comprovar la seva aparença en el petit mirall al lavabo de la nau i es va reprendre per negar-se a afaitar-se. Va activar el droide de manteniment de la nau i va sortir a la bullícia dels molls.

Carros de carregament i droides passaven a una velocitat vertiginosa, senyals de clàxon buidant el camí davant d'ells. Droides tractats es motoritzaven al llarg dels camins. Membres del personal i treballadors del moll duien a terme l'intercanvi, carregant i descarregant caixes de carregament amb l'ajuda de droides grua. Un dels mestres del moll, un humà gras amb el cap calb però amb una llarga barba i mostatxo, caminava entre el caos, ocasionalment cridant una ordre a algú al moll, ocasionalment articulant alguna cosa en el seu comunicador. Portava una enorme clau giratòria en una mà i semblava com si volgués colpejar alguna cosa, o algú, amb ella.

L'aire feia olor lleugerament de gas ventilat i motors exhausts, però principalment feia l'olor del llac.

La ciutat del Llac Yinta envoltava el llac d'aigua dolça més gran del planeta, el Llac Yinta. Respiradors geotèrmics mantenien l'aigua càlida fins i tot a l'hivern i la diferència entre la temperatura de l'aigua i l'aire de tardor causava que el llac sués vapor, així que l'aire sempre se sentia gruixut, greixós. A Zeerid li recordava a la putrefacció, i cada vegada que tornava sentia com si la ciutat s'hagués descompost una mica més en la seva absència.

El Llac Yinta havia començat com una escapatòria a l'hivern sense nom per als benestants del planeta -aquells que feien la seva fortuna en la manufactura d'armes- les mansions formant un fi anell al voltant de la vora del llac. En aquells dies, l'anell es deia el cinturó benestant.

Amb el temps, la presència dels benestants va atreure a un espaiport de mida mitjana per portar béns d'altres mons als diners d'aquest món. Això havia portat treballadors, llavors mercat, llavors els no tan benestants, llavors els molt pobres.

I en aquells dies el lloc de vacances sense nom s'havia convertit en Yinta, una ciutat, i no havia parat de créixer des de llavors. Ara era una metròpoli -Llac Yinta- un disc en creixement de gent i edificis que recollien l'estirada gravitacional del llac.

En el seu temps, les naus van contaminar l'aigua del riu, els benestants van fugir la majoria, i la ciutat havia començat en una lenta espiral de decrepitud. Les una vegada grans mansions a la vora del llac s'havien venut als desenvolupadors i convertides en cases barates. El cinturó benestant s'havia convertit en barris baixos i molls de càrrega.

En Zeerid havia crescut en els barris baixos, olorant la pudor acre, podrida del llac cada dia de la seva infància. Hi havia proveït millor a la seva filla, però no gaire.

L'estrèpit profund, bàsic d'un clàxon a través de la ciutat, la trucada d'una de les enormes naus plataforma de càrrega que movien béns i gent a través del llac i amunt i avall del riu que l'alimentava. En Zeerid va somriure quan la va escoltar. S'havia despertat amb aquest so gairebé cada dia de la seva infància.

Va donar un pas cap al tumult, sentint-se rar a casa i molt més anant a veure la seva filla.

Pel tall de cabell, complexió muscular, i postura alçada, en Vrath feia al pilot com a militar. En Vrath, també, era ex-militar, havent servit a la infanteria Imperial.

L'home somreia mentre caminava i en Vrath es va adonar que li agradava l'home immediatament.

Massa, tenint en compte que probablement hagués de matar-lo.

Sostenint el dispensador de solució de nanodroides en un braç solt, en Vrath va apunyalar a través de la multitud cap al pilot. Va tallar per davant d'ell, frenant-lo, només una altra persona més en la pressió, i va estrènyer una gota de la suspensió a terra als seus peus.

En Vrath posar un somriure fals i va alçar la seva altra mà en una salutació frenètica cap a ningú.

-Rober! Rober, aquí!

Es va afanyar com si anés a trobar-se amb algú però va mirar al pilot de reüll.

El pilot en cap moment mirà a baix, no semblava adonar-se del tot d'en Vrath. Sense sospitar res, l'home va trepitjar la suspensió oliosa que en Vrath havia deixat a terra davant seu. Altres van caminar-hi després, però això no importava. En uns moments totes les restes se n'anirien.

En Vrath va anar darrere del pilot i va treure el nano activador de blanc del seu pack.

En Zeerid no hauria d'haver estat somrient, i segur que no havia d'haver estat tant en repòs. Ell sabia, com sempre, que estava en un error, una separació desafortunada perquè algú descobrís a l'Arra i la fes servir contra ell. O pitjor, la ferís. El pensament li va fer emmalaltir l'estómac.

No es podia permetre tornar-se maldestre.

Va saltar a la part del darrere d'un carro de càrrega conduït per un droide i el va muntar fins que es va aproximar a una de les sortides del port. L'espaiport i tots els vehicles s'hi rovellaven en l'aire ric en humitat del Llac Yinta; els rastres marrons en les parets i en les cantonades semblaven taques de sang.

Les portes de sortida van lliscar per obrir-se, i ell va saltar del carro de carregament. La veu col·lectiva dels carrers va colpejar-lo immediatament. Els crits dels conductors de taxi aeri competint per les tarifes -el Llac Yinta havia de tenir més taxis que qualsevol altra ciutat a la Vora Mitjana- venedors de carrer venent a domicili tot tipus de menjars, clàxons de vehicles, l'enrenou dels motors.

-Es dirigeix ​​a l'anell interior, senyor? -Va dir un dels conductors de taxi, un home petitó -. Salta just aquí.

-Les tarifes més baixes de Yinta, senyor -Va dir un altre, un pèl gris de molts anys, tallant per davant del primer.

-Peixparra fresc a la graella -Va cridar un venedor-. Just aquí. Just aquí, senyor.

A la seva dreta, una dona zeltron, potser alguna vegada encantadora, però ara només demacrada, s'inclinava sobre una paret. Quan somreia, mostrava les dents tacades de l'addicció a l'espècia.

Ell es va entristir. La vergonya va escalfar les seves galtes.

Només els cent mil a la butxaca i el que podien fer per l'Arra el mantenien en el seu camí.

Cotxes aeris i speeders s'alineaven al carrer, fins i tot uns pocs vehicles amb rodes. Ell va pressionar a través de la multitud de vianants i va agafar el seu camí a través del brunzit del trànsit cap a una estació de comunicació pública al carrer.

Una vegada que el pilot va assolir l'espaiport, en Vrath d'amagat va apuntar l'activador cap a ell i el va encendre. Els nanodroides adherits a la bota del pilot es van revifar.

Pressionant un altre botó va sincronitzar l'activador amb el senyal particular dels droides en el pilot i només aquests droides. No volia captar qualsevol dels altres que s'havien adherit a altres vianants.

Els cossos dels nanodroides de rastreig, prop de la mida d'una sola cèl·lula i dissenyats en forma de ganxo, es contraurien per imbuir-se a si mateixos a la sola de la bota del pilot. Des d'allà, podien respondre al senyal d'en Vrath des d'una distància de fins a deu quilòmetres. Les seves cèl·lules de poder els mantindrien responent per tres anys estàndard.

Més que suficient, sabia en Vrath. L'Intercanvi havia de portar la ingespècia a Coruscant ràpidament o el mercat es perdria. Estaria sorprès si no intentessin moure l'espècie aquesta nit.

Va mirar al pilot creuar el carrer i dirigir-se a una estació de comunicació pública. Posant la seva orella en direcció a l'estació, en Vrath va activar el seu àudio-implant.

En Zeerid va tancar les portes de l'estació per privadesa, tallant el soroll de l'exterior, i va teclejar el nombre de la Nat. Mai ho feia des de la seva unitat de comunicació de la nau o el seu comunicador personal per por que algú de L'Intercanvi li estigués monitoritzant. Un excés de paranoia li havia salvat la vida més d'una vegada, més recentment a Ord Mantell.

La Nat no va contestar així que li va deixar un missatge.

-Nat, Sóc en Zeerid. Estic al planeta. Si reps això aviat, porta a l'Arra i troba't amb mi al Parc Karson en una hora. No puc esperar per veure-us.

Va desconnectar i va parar a un taxi.

Un conductor prim bothan, la seva cara reminescent a un equí, el mirava pel mirall retrovisor.

-A on?

-Només condueix. Vés a poc a poc.

-Són els teus crèdits, amic.

Fins i tot des de lluny, en Vrath era capaç d'escoltar a través dels murs de sintplas de l'estació de comunicacions. Per quan la trucada va acabar, tenia un nom per al pilot -Zeerid- i noms de gent a la qual el pilot li semblava importar: Nat i Arra.

Va pujar a un taxi aeri i va monitoritzar l'activador de droides de rastreig. El conductor droide va mirar enrere cap a ell.

-Cap a on, senyor?

-Al Parc Karson, en algun moment -Va dir en Vrath-. Però per ara, segueix les meves instruccions amb precisió.

-Sí, senyor.

En Zeerid havia demostrat discreció en trucar a Nat des d'una estació de comunicació pública, així que en Vrath esperava que ell prengués una ruta sinuosa, potser canviant de vehicle unes quantes vegades. Es va assentar per a un llarg viatge.

Fins i tot si el perdia, sabia com trobar-lo de nou.

El cotxe aeri es va elevar del sòl i es va barrejar amb el trànsit. En Zeerid va fer que el conductor prengués una sèrie de girs abruptes durant uns deu minuts. Mentrestant, ell va mantenir els seus ulls darrere seu, tractant de veure si algú li estava seguint. Per un moment, va pensar que un altre taxi podia haver-lo estat seguint, però es va anar i no va tornar.

El senyal brillant d'un casino que coneixia, el Falcó de Plata, brillava endavant.

-Aquí, conductor.

Va pagar al bothan, va saltar fora, es va dirigir a la porta principal del casino i va sortir per la del darrere. Aquí, va parar a un altre taxi i va realitzar el mateix exercici.

Encara a ningú que pogués veure. Va respirar amb més facilitat.

Va parar un altre taxi, un que podia albergar a una cadira flotant, aquest estava conduït per un droide.

-A on, senyor?

Fins i tot al droide mostrava una mica d'òxid per l'aire. El seu cap va grinyolar quan es va girar.

-Necessito comprar una cadira flotant.

El droide es va aturar per un moment mentre els seus processadors buscaven en el directori de la ciutat.

-És clar, senyor.

El taxi es va elevar i el va portar a un revenedor de subministraments mèdics. Dispositius mèdics omplien el magatzem cavernós, atès només per un únic home gran que li recordava a Zeerid a un espantaocells.

Aquí, vuitanta-set mil crèdits li van aconseguir a Zeerid una cadira flotant usada de la mida per a set anys i un curs intensiu de com manejar-la. En Zeerid no podia parar de somriure mentre el droide d'utilitats del majorista carregava la cadira en la part posterior del taxi.

-No veig targetes al portador tan sovint -Va dir l'home gran, mirant el mètode de pagament d'en Zeerid.

-Els crèdits són crèdits -Va dir en Zeerid. Sabia el que l'home havia d'estar pensant.

-És cert. Solia ser infermer, ja saps. Aquesta cadira és un bon dispositiu.

-A ella li encantarà -Va dir en Zeerid.

L'home gran es va fregar les mans.

-Si això és tot, senyor. Només el necessito perquè ompli uns pocs formularis. La targeta al portador és irrastrejable, com ja sap.

-Podem fer-ho en un altre moment? -Va dir en Zeerid, i va començar a caminar cap a la porta-. De veritat que me n'he d'anar.

L'home gran va fer el que podia per mantenir el pas.

-Però senyor, aquest és un dispositiu mèdic regulat. Fins i tot per a la revenda necessito el teu nom i una adreça al planeta.

-Senyor! Si us plau, senyor!

En Zeerid botà al taxi.

-Tornaré demà matí -Va dir ell, i va tancar la porta del taxi-. Parc Karson -Va dir al droide.

-Molt bé, senyor.

Següent