Enganyats
Paul S. Kemp
El
nostre moment ha arribat. Durant tres-cents anys ens vam preparar; ens vam
tornar més forts mentre vosaltres descansàveu al vostre bressol de poder
creient que la vostra gent estava segura i protegida.
Van
confiar en vosaltres per dirigir la República, però vau ser enganyats, perquè
els nostres poders del costat fosc us han encegat...
Vau
ser enganyats i ara la vostra República caurà.
La segona novel·la
ambientada en l'època de l'Antiga República i basada en el joc multijugador
massiu en línia Star Wars: The Old Republic augmenta l'acció i porta als
lectors per primera vegada cara a cara amb un guerrer Sith rival dels més sinistres
Senyors Foscos de l'Orde: Darth Malgus, el misteriós Sith emmascarat dels molt
populars tràilers del joc «Deceived», «Hope» i també «Return».
En Malgus va enderrocar el
Temple Jedi de Coruscant en un brutal assalt que va commocionar la galàxia.
Però si la guerra el va coronar com el més fosc dels herois Sith, la pau el
transformaria en una cosa molt més atroç; una cosa que en Malgus mai voldria
ser, però no pot aturar, més del que pot aturar a la brivall Jedi que se li
acosta ràpidament.
El seu nom és Aryn Leneer,
i el solitari cavaller que en Malgus va matar a la ferotge batalla pel Temple Jedi
era el seu mestre. I ara ella vol esbrinar què li va passar, fins i tot si això
significa trencar totes les regles del llibre.
Fa
molt
temps en una galàxia molt, molt llunyana...
PART 1
Capítol
1
El Gras va tremolar, el seu metall cruixint, mentre en Zeerid l'empeny
a través de l'atmosfera d'Ord Mantell. La fricció convertia l'aire en foc, i en
Zeerid veia la brillantor taronja de les flames a través del transpariacer de
la cabina de comandament del vaixell de càrrega.
Estava agafant la palanca massa fort,
es va adonar, i es va relaxar.
Odiava les entrades a l'atmosfera,
sempre les havia odiat, el llarg compte fins a quaranta quan la calor, la
velocitat i les partícules ionitzades causaven un bloqueig temporal dels
sensors. Mai sabia quin tipus de cel trobaria quan sortia de la foscor. Abans,
quan conduïa a les ordres de l'Esquadró Caos en un saltador de fondalades de la
República, a ell i als seus companys pilots els hi agradava l'apagada de
submergir-se a cegues en un penya-segat costaner.
Sempre esperes colpejar contra
l'aigua profunda, deien. Però tard o d'hora et trobes amb la marea baixa i t'estavelles
contra les roques.
O fort contra un abrasador foc
creuat. No importava, en realitat. L'efecte seria el mateix.
-Sortir de la foscor -Va dir conforme
les flames disminuïen i el cel s'obria a sota.
Ningú agraïa les paraules. Ell volava
al Gras sol, treballava sol. Les
úniques coses que carregava ja eren armes per a L'Intercanvi. Tenia els seus
motius, però tractava de no pensar massa en el que estava fent.
Va fer baixar la nau, redreçant-la, i
va executar un escombrat ràpid en el cel del voltant. Els sensors no indicaven
res.
-Aigua profunda i se sent bé -Va dir
ell, somrient.
En la majoria de planetes, el moment
en què arribava l'atmosfera hauria estat ocupat evitant ser interceptat pel
govern planetari. Però no a Ord Mantell. El planeta era un niu de sindicats del
crim, mercenaris, caça-recompenses, contrabandistes, venedors d'armes, i
traficants d'espècia.
I aquells simplement eren la gent que
dirigia el lloc.
Les guerres de bandes i assassinats
ocupaven la seva atenció, no el govern, i amb seguretat no el reforç de la
llei. Les latituds superiors i inferiors del planeta en particular estaven
habitades de forma dispersa i gairebé mai eren identificats, literalment era
una terra de ningú. En Zeerid hauria estat sorprès si el govern tingués
satèl·lits de sondeig en òrbita sobre l'àrea.
I tot això encaixava bé amb ell.
El Gras va trencar a través d'un fi banc de núvols roses, i
l'hemisferi nord marró, blau, i blanc d'Ord Mantell va omplir el camp de visió d'en
Zeerid. La neu i el gel metrallaven la zona superior, metralla congelada,
colpejant amb un ritme constant el casc del Gras.
El sol ponent cobria una gran franja del món de taronja i vermell. El mar del
nord s'agitava sota ell, agitat i fosc, els cercles blancs irregulars de
l'onatge trencant i denotant les milers d'illes inexplorades que es clavaven a
la superfície de l'aigua. A l'oest, lluny en la distància, podia esbrinar la
vora boirosa d'un continent i la fina columna de muntanyes cobertes de neu, amb
núvols a la part alta que recorrien el seu eix nord-sud.
El moviment va atreure la seva
mirada. Una bandada d'alesdecuir, massa petita per provocar un senyal en el
sensor, van volar dos-cents metres cap a estribord i ben per sota d'ell, la
superfície de les seves enormes ales, membranoses aletejant lentament en el
vent gelat, l'arc de l'esbart com un parèntesi. Estaven dirigint-se al sud a la
recerca d'aire més càlid i no li van prestar atenció mentre volaven sobre ell i
passant-lo, els seus ulls inanimats, negres, parpellejant contra la neu i el
gel.
Va tirar dels motors iònics i va alentir
cap endavant. Un badall va lluitar per sortir entre les seves dents. Es va
aixecar i va tractar de fer esvair la fatiga, però era tan tenaç com un bantha
enfadat. Hi havia posat la nau en pilot automàtic i va fer una becaina durant
el viatge per l'hiperespai des de Vulta, però aquell va ser l'únic trasbals que
havia tingut en els últims dos dies estàndard. Estava arribant fins a ell.
Es va gratar la zona incipient de la
seva barba, es va fregar la part del darrere del seu clatell, i va connectar
les coordenades de lliurament a l'ordinador de navegació. L'ordinador li va
enllaçar amb un dels satèl·lits geosincrònics insegurs i li va retroalimentar
amb la localització i ruta per al Gras.
La PVE[1]
d'en Zeerid el va desplegar a la superfície de la cabina de comandaments. Ell
va veure la localització i va posar un dit al seu destí.
-Una illa sobre la qual ningú ha
sentit parlar mai, al cim on no va mai ningú. Sona que és correcte.
En Zeerid girà la nau sobre el pilot
automàtic, i el va portar cap a l'illa.
La seva ment deambulava mentre el Gras tallava el cel. Del cop regular del
gel i la neu a la part superior li cantaven una cançó de bressol. Els seus
pensaments s'elevaven sobre els núvols cap al passat, als dies abans de
l'accident, abans que deixés la marina. Llavors hi havia portat l'uniforme amb
orgull i encara era capaç de mirar-se al mirall...
Es va atrapar a si mateix, va atrapar
l'auto-compassió florent, i va detenir els pensaments en fred. Sabia on el
portarien.
-Guarda't això, soldat -es va dir a
si mateix.
Ell era el que era, i les coses eren
el que eren.
-Centra't en la feina, Zeta.
Va comprovar la seva localització amb
les coordenades a l'ordinador de navegació. Gairebé hi era.
-Canvia de marxes i congela't -Va dir
ell, fent ressò de les paraules que solia dir als seus comandos-. Noranta
segons per a la ZA[2].
Va continuar amb el seu ritual,
comprovant la càrrega dels seus blàsters, estrenyent el cinturó de l'armilla de
la seva armadura composta, posant en ordre la seva ment.
Endavant, va veure l'illa on faria el
lliurament: deu klicks quadrats de roca volcànica flanquejada per uns matolls
mal tallats fins a la cintura balancejant-se pel vent. El lloc probablement
desapareixeria sota l'aigua el proper any.
Va disminuir l'angle, va volar en un
ampli cercle, incapaç de veure molts detalls amb la neu. Va executar un
escombrat d'escàner, com sempre, i el refilet dels seus instruments li va
sorprendre. Ja hi havia una nau a l'illa. Va comprovar el seu crono de canell i
va veure que arribava vint minuts estàndard aviat. Hi havia fet aquesta ruta
tres vegades i Àrigo -estava segur que el nom real de l'home no era Àrigo- mai
havia arribat abans d'hora.
Va descendir a uns pocs metres per
tenir una millor visió.
El vaixell de càrrega de l'Àrigo, la Gossera, tenia una forma no gaire
diferent al cos d'un escarabat sense potes, assegut en un clar al costat est de
l'illa. La seva rampa d'aterratge estava baixada i sortia del seu ventre com
una llengua. Els halògens brillaven en el crepuscle esvaint-se i es reflectien
a la neu caient, convertint els flocs en joies brillants. Va veure tres homes
que romanien al voltant de la rampa, encara que estava massa lluny per adonar-se
de qualsevol detall que no fossin els seus anoracs blancs d'hivern.
Van veure el Gros, i un d'ells va moure una mà enguantada.
En Zeerid es va llepar els seus
llavis i va arrufar les celles.
Alguna cosa feia mala olor.
Bengales s'elevaven des del vaixell
de càrrega i incendiaven l'aire... verd, vermell, vermell, verd.
Era la seqüència correcta.
Va fer un cercle una vegada més,
mirant avall a través del remolí de neu, però no va veure res que li alarmés,
cap altra nau a l'illa o al mar del voltant. Ell va apartar a un costat la seva
preocupació i va atribuir els seus sentiments a la tensió normal causada per
tractar amb malfactors i criminals.
En qualsevol cas, no es podia
permetre fer malbé un lliurament de diversos centenars de milions de crèdits de
maquinària perquè se sentia inquiet. El comprador definitiu -qualsevol qui fos-
no estaria content, i L'Intercanvi es cobraria els guanys perduts d'en Zeerid
en sang i ossos trencats, llavors ho sumarien al deute que ja els hi devia.
Havia perdut el compte de quant era, però sabia que era almenys dos milions de
crèdits pel Gras, més gairebé la
meitat d'això de nou pels avenços per al tractament mèdic de l'Arra, encara que
havia mantingut l'existència de l'Arra en secret i el seu encarregat pensava
que això últim era per deutes de joc.
-ZA segur. -Esperava que dient-ho ho
faria realitat-. Anant cap allà.
El brunzit dels propulsors invertits
i un remolí de la neu arrossegada presagiaven el cop del Gras tocant la roca. Va aterrar a menys de cinquanta metres de la
nau de l'Àrigo.
Per un moment es va asseure a la
cabina de comandaments, perfectament tranquil, mirant la neu caure, sabent que
hi hauria un altre lliurament després d'aquest, llavors una altre, llavors un
altre, i ell encara li deuria a L'Intercanvi més del que mai seria capaç de
pagar. Estava girant en una roda sense tenir ni idea de com baixar. No obstant
això, no li importava. L'objectiu era guanyar per a l'Arra, potser
aconseguir-li una cadira flotant en lloc d'aquesta antiguitat amb rodes. Millor
encara, pròtesis.
Ell va esbufegar, es va posar dret, i
va tractar de trobar la calma mentre es posava un anorac d'hivern i uns guants
sense dits. Al contenidor del carregament, havia de trobar el
seu camí a través
del laberint dels contenidors d'embarcament. Evitava mirar directament al rètol
gruixut i negre en el seu lateral, encara que sabia de tot cor, que havia vist
aquestes caixes moltes vegades durant la seva carrera militar.
PERILL
- MUNICIÓ.
NOMÉS
PER A ÚS MILITAR.
MANTENIR
ALLUNYAT DE LA CALOR INTENSA
O
ALTRES FONTS D'ENERGIA.
A les caixes hi havia canons làser
d'ús en equip amb valor de fins a tres-cents milions de crèdits, MPAPPs,
granades, i suficient munició per mantenir fins i tot a l'equip de foc més boig
somrient i pecant durant mesos.
Prop de la rampa d'aterratge del
moll, va veure que tres dels quatre cinturons de seguretat s'havien afluixat
d'una de les caixes de granades. Tenia sort que la caixa no s'hagués bolcat
durant el viatge. Potser els cinturons s'havien deixat anar quan va descendir a
l'illa. Va preferir creure això abans d'admetre el seu propi nyap.
No es va molestar a relligar els
cinturons. Els homes de l'Àrigo haurien hagut de desfer-lo per descarregar-les
de totes maneres.
Va afluixar els seus blàsters en les
seves fundes i pressionà el botó per obrir el moll i baixar la rampa. La porta
va descendir i la neu i el fred van bufar cap a dins, el gust fort de la sal de
l'oceà. Ell va caminar cap al vent. La llum del sol ponent li feia aclucar els
ulls. Havia estat sol en llum artificial durant més de dotze hores. Les seves
botes cruixien a la roca negra tacada de neu. Les seves exhalacions es
vaporitzaven en el vent.
Dos dels homes del vaixell de càrrega
d'Àrigo es van separar de la seva nau i es van trobar amb ell a mig camí. Tots
dos eren humans i tenien barba. Un tenia un pegat en un ull i una cicatriu com
un llamp colpejant-li en una galta. Tots dos portaven blàsters en els seus
malucs. Com en Zeerid, tots dos tenien els cinturons posteriors deslligats.
El fet de no reconèixer a cap d'ells
va revifar les preocupacions anteriors d'en Zeerid. Tenia una bona memòria per
a les cares, i els dos homes eren estranys.
El lliurament estava començant a fer-li
un gust amarg.
-On és l'Àrigo? -Va preguntar en Zeerid.
-Fent el que fa l'Àrigo -Va dir
Cicatriu, i va fer un gest vague.- Ens va enviar en el seu lloc. Sense
preocupacions, així i tot, oi?
Sense Cicatriu movia els peus,
ansiós, nerviós.
En Zeerid va assentir, va mantenir la
seva cara sense expressió mentre el seu ritme cardíac s'incrementava i
l'adrenalina començava a fer-li entrar en calor. Tot feia mala olor, i havia
après amb els anys a confiar en el seu sentit de l'olfacte.
-Tu Zeerid? -Va preguntar Cicatriu.
-Zeta.
Ningú li deia Zeerid excepte la seva
cunyada.
I l'Aryn, una vegada. Però l'Aryn va
ser fa molt de temps.
-Zeta -Va repetir Sense Cicatriu,
movent els peus i mig rient.
-Et sembla graciós? -li va preguntar en
Zeerid.
Abans que Sense Cicatriu pogués
contestar, Cicatriu preguntà:
-On és el carregament?
En Zeerid mirà passant els dos homes
davant seu cap al tercer, que romania al costat de la rampa d'aterratge de la
nau de l'Àrigo. El llenguatge corporal de l'home -massa centrat en l'intercanvi
verbal, massa subjugat- reforçava les preocupacions d'en Zeerid. Li va recordar
a Zeerid la forma en què els novells es veien quan s'enfrontaven als imperials
per primera vegada, tot actitud i gallet fluix.
La sospita es va convertir en
certesa. El lliurament no només feia mala olor, anava malament.
L'Àrigo era mort, i la tripulació
davant seu treballava per alguna altra facció d'Ord Mantell, o treballava per a
alguna organització al marge de L'Intercanvi. De qualsevol manera. No li
importava a Zeerid. Mai li havia importat seguir qui lluitava contra qui, ell
simplement no confiava en ningú.
Però el que li importava era que els
tres homes que es trobaven enfront d'ell probablement havien torturat a l'Àrigo
per extreure informació i que el matarien tan aviat com confirmessin la
presència del carregament.
I encara podia haver-hi més homes
amagats a bord del vaixell de càrrega.
Semblava que havia baixat des de
l'apagada atmosfèrica cap a un foc creuat després de tot.
I què més era nou?
-Per què anomenes aquesta nau Gras? -Va preguntar Sense Cicatriu. L'Àrigo
els havia d'haver dit el nom de la nau d'en Zeerid perquè el Gras no portava marques d'identificació.
En Zeerid usava registres de naus falses en gairebé cada planeta on havia
aterrat.
-Perquè porta un munt de temps omplir
el seu budell.
-Les naus són elles, però. No? Per
què no Grossa?
-Semblava irrespectuós.
Sense Cicatriu va arrufar les celles.
-Huh? Per a qui?
En Zeerid no es va molestar a
contestar. Tot el que volia era fer el lliurament de munició, retirar una mica
del seu deute de L'Intercanvi, i tornar amb la seva filla abans que hagués de
tornar a la negror i embrutar-se de nou.
-Passa res? -Va preguntar Cicatriu,
el seu to recelós-. Sembles preocupat.
-No -Va dir en Zeerid, i va forçar un mig
somriure-. Tot és el mateix de sempre.
Els homes van lluir somriures
d'incertesa, insegurs del significat d'en Zeerid.
-És cert -Va dir Cicatriu-. El mateix
de sempre.
Sabent com anirien les coses, en
Zeerid va sentir la calma que normalment sentia quan el perill aguaitava. Ell
va tenir un flaix de la cara de l'Arra per un moment, en el que faria ella si
ell morís a Ord Mantell, en una illa sense nom. Ell va empènyer fora aquests
pensaments. Sense distraccions.
-El carregament està al moll
principal. Envia al teu home. La nau està oberta.
L'expressió en les cares de tots dos
homes es va endurir, el canvi era gairebé imperceptible però clar per a Zeerid,
una transformació que traïa el seu intent d'assassinat. Cicatriu ordenà a Sense
Cicatriu que comprovés el carregament.
-Necessitarà un elevador -Va dir en
Zeerid, preparant-se a si mateix, centrant-se en la velocitat i la precisió-. No
és cosa d'uns pocs quilos.
Sense Cicatriu es va aturar a l'abast
d'en Zeerid, mirant enrere a Cicatriu per instruccions, la seva expressió
insegura.
-Nah -Va dir Cicatriu, la seva mà
surava prop de la seva pistolera, un moviment massa casual per ser casual-.
Només vull que s'asseguri que està tot allà. Llavors deixaré que la meva gent ho
sàpiga per fer el pagament.
Ell va aixecar el seu braç com per
ensenyar-li a Zeerid un comunicador de canell, però l'anorac ho cobria.
-Està tot allà -Va dir en Zeerid.
-Vinga -Va dir Cicatriu a Sense
Cicatriu-. Comprova-ho.
-Oh -Va dir en Zeerid, i fer petar
els seus dits-. Hi ha una altra cosa...
Sense Cicatriu va sospirar, es va
aturar, el va encarar, celles alçades a forma de pregunta, l'alè vaporitzant-se
fora de les seves fosses nasals.
-Què és?
En Zeerid va fer un ganivet de la
seva mà esquerra i va portar les puntes dels seus dits cap a l'interior del
coll de Sense Cicatriu. Mentre que Sense Cicatriu s'arronsava a la neu,
ennuegant-se, en Zeerid acariciava un dels seus blàsters fora de la seva funda
del maluc i feia un forat al pit de Cicatriu abans que l'home pogués fer alguna
cosa més que fer un pas enrere sorprès i posar la seva mà en l'empunyadura de
la seva pròpia arma. Cicatriu estupefacte donant dos passos enrere més, la seva
boca treballant però sense fer cap soroll, el seu braç dret alçat, palma en fora,
com si pogués aturar el tret que ja li havia matat.
Mentre en Cicatriu s'ensorrava a
terra, en Zeerid va disparar a cegues al tercer home a prop de la rampa
d'aterratge del Gossera, però va
fallar. El tercer home va arronsar-se al costat del Gossera, va treure la seva pistola blàster, i va cridar per un
comunicador de canell. En Zeerid va veure moviment dins del moll de càrrega de
la nau de l'Àrigo: més homes amb males intencions.
No hi havia manera de saber quants.
Ell va maleir, va disparar un foc de
cobertura, llavors es va girar i va córrer cap al Gras. Un tret blàster va posar un solc negre fumejant a través de
la tela del seu anorac però no va arribar a la carn. Un altre va aconseguir donar
el casc del Gras. Un tercer tret li
va donar directe a l'esquena. Era com ser atropellat per un speeder. L'impacte
va conduir l'aire dels seus pulmons i el va posar de cara a la neu.
Feia olor de fum. La seva armilla
armada havia absorbit el tret.
L'adrenalina li va fer posar-se dret
tan ràpid com havia caigut. Panteixant, tractant d'omplir de nou els seus
pulmons, es va ajupir rere d'un patí d'aterratge per cobrir-se i esborrar la
neu de la seva cara. Va treure el seu cap a fora per un moment per mirar
enrere, va veure que Sense Cicatriu havia parat d'ennuegar-se i començava a
morir, que Cicatriu seguia educadament tranquil, i que sis homes més lliscaven
cap a ell, dos armats amb rifles blàster i la resta amb pistoles.
La seva armadura no detindria el raig
d'un rifle.
Un tret va colpejar en el patí
d'aterratge, un altre a la neu als seus peus, un altre, un altre.
-Stang! -Va maleir ell.
La seguretat de la rampa d'aterratge
del Gras i el seu moll de càrrega, a
prop d'ell, d'alguna manera semblava estar a deu quilòmetres de distància.
Ell va agafar un blàster a cada mà,
va estrènyer els seus braços al voltant de cada costat del patí d'aterratge, i
va disparar tan ràpid com va poder prement el gallet en la direcció dels homes
atacants. No podia veure i no li importava si li donava a algú, només els volia
a terra. Després que premés més d'una dotzena de trets sense foc en resposta,
va sortir disparat des de darrere del patí i cap a la rampa.
Hi va arribar abans que els
disparadors es recuperessin prou perquè afluixessin una altra osca. Uns pocs
raigs li volien caçar en el seu camí cap a la rampa, tallant el metall.
Espurnes volaven i l'olor del plastoide fos es barrejava amb l'aire de l'oceà.
Va córrer, passant el botó per elevar la rampa el va copejar, i es va afanyar
cap a la cabina de comandaments. Només després que gairebé aconseguís arribar al
moll de càrrega es va adonar que no estava escoltant el brunzit dels
engranatges girant.
Ell va començar a donar voltes, maleint.
Amb les seves presses, no havia
premut bé el botó per elevar la rampa d'aterratge.
Va escoltar els crits de l'exterior i
no es va atrevir a tornar. Podia tancar el moll des del panell de control a la
cabina de comandaments. Però havia de donar-se pressa.
Va córrer a corre-cuita pels
passadissos del Gras, va obrir amb
l'espatlla la porta de la cabina de comandaments i va començar a introduir la
seqüència de llançament. Els propulsors del Gras
es van revifar i la nau va trontollar cap amunt. Foc de blàster donava cops al
casc però no el danyava. Va tractar de mirar cap a baix des de sobre, però la
nau estava en un angle cap amunt i no podia veure el terra. Va pressionar els
controls per moure'l cap endavant i va escoltar el grinyol distant del metall
contra metall. Venia del moll de càrrega.
Una cosa s'estava lliscant per allà.
El contenidor solt de granades.
I ell encara havia oblidat segellar
el moll.
Maleint per ser ximple, va activar
l'interruptor que pujaria la rampa i segellaria el moll de càrrega i el buidaria
d'oxigen. Si algú havia pujat a bord, seria sufocat allà.
Va prendre els controls manuals i va encendre
els motors del Gras. La nau es va
disparar cap amunt. Ell la va fer girar mentre ascendia, va donar un cop d'ull
cap a l'illa.
Per un moment estava confús amb el
que va veure. Però la comprensió li va il·luminar.
Quan el Gras va trontollar cap amunt i endavant, els cinturons que quedaven
assegurant el contenidor de granades s'havien deixat anar i tot el contenidor
d'embarcament s'havia lliscat fora de la rampa d'aterratge oberta.
Tenia sort que no hagués explotat.
Els homes que li havien emboscat
estaven reunits al costat de la caixa, probablement preguntant-se què hi havia
dins. Un recompte ràpid indicava que eren sis, així que va imaginar que cap
s'havia colat dins del Gras. I cap
d'ells semblava anar anant cap a la nau de l'Àrigo, així que en Zeerid va
assumir que no tenien intenció de perseguir-lo per l'aire. Potser estaven
contents amb el contenidor.
Principiants, llavors. Pirates,
potser.
En Zeerid sabia que hauria de
respondre davant de l'Oren, el seu encarregat, no només pel negoci que havia
anat malament sinó també per les granades perdudes.
Aquesta kriffida roda només continua
més i més ràpid.
Va considerar posar els motors iònics
del Gras a tota potència, evitant la
gravetat d'Ord Mantell, i dirigir-se a l'hiperespai, però va canviar d'opinió.
Estava molest i va pensar que tenia una idea millor.
Li va donar la volta al vaixell de
càrrega i va accelerar.
-Armes reavivant-se -Va dir ell, i va
activar els canons de plasma superiors i inferiors instal·lats en els laterals
del Gras.
Els homes a terra, havent assumit que
fugiria, no es van adonar que venia fins que es va acostar a cinc-cents metres.
Les cares mirant cap amunt, mans assenyalant, i els homes van començar a
regirar-se. Uns quants trets de blàster d'un dels homes van traçar les seves
línies vermelles a través del cel, però un blàster no podia danyar la nau.
En Zeerid centrà la punteria.
L'ordinador d'objectius centrat en la caixa.
-ZA calent -Va dir ell, i els va
il·luminar. Durant un instant línies taronges polsants van connectar la nau amb
l'illa, la nau amb la caixa de granades. Llavors, mentre les granades
explotaven, les línies afloraven en un núvol taronja de calor, llum, i fum que
englobava l'àrea. La metralla colpejava contra la part superior, metall aquesta
vegada, no gel, i l'onada de xoc va fer estremir al Gras lleument mentre en Zeerid parava la nau i es dirigia cap al
cel.
Mirà enrere, va veure sis formes,
sense moviment, fumejants i disperses al voltant del radi d'explosió.
-Això és per tu, Àrigo.
Encara hauria de donar explicacions,
però almenys s'havia encarregat dels malfactors. Havia de valer d'alguna cosa
per a L'Intercanvi.
O això esperava.
Darth Malgus caminava amb pas llarg
per la cinta transportadora, el cop regular de les seves botes al paviment eren
el tic-tac d'un crono fent el compte enrere per al temps que li quedava a la
República.
Speeders, swoops, i cotxes aeris
rugien sobre ell en rierols sense fi, el sistema circulatori motoritzat del cor
de la República. Gratacels, ponts, ascensors, i places cobrien la superfície
completa de Coruscant fins a una alçada de quilòmetres, tots ells ornaments
d'una civilització rica, decadent, una funda que busca amagar la podridura al
capoll de duracret i transpariacer.
Però en Malgus ensumava l'olor de
descomposició sota la façana, i els hi ensenyaria el preu de la debilitat, de
la complaença.
Aviat tot cremarà.
Ell assolaria Coruscant. Ho sabia. Ho
havia sabut per dècades.
Els records suraven des de les
profunditats de la seva ment. Va recordar el seu primer pelegrinatge a
Korriban, va recordar la profunda sensació de santedat que va sentir mentre
caminava en aïllament a través dels seus deserts rocosos, a través dels canons
polsosos alineats amb les tombes dels seus avantpassats Sith antics. Hi havia
sentit la Força per tot arreu, estava exultant d'ella, i en el seu aïllament li
havia mostrat una visió. Havia vist sistemes en flames, la caiguda d'un govern
que abastava galàxies.
Hi havia cregut llavors, havia sabut
en aquell moment i des de llavors, que la destrucció dels Jedi i la seva
República recauria sobre ell.
-En què estàs pensant, Veradun? -li
va preguntar l'Eleena.
Només l'Eleena li deia pel seu nom de
pila, i només quan estaven sols. Va gaudir de com de suaument s'enroscaven les
síl·labes en la seva llengua i llavis, però no li ho tolerava de ningú més.
-Estic pensant en foc -Va dir ell,
odiava el respirador que esmorteïa parcialment la seva veu.
Ella caminava darrere seu, tan bella
i perillosa com un lanvarok elegantment construït. Ella va fer un cloqueig amb la
seva llengua davant les seves paraules, va mirar-lo de reüll, però no va dir
res. La seva pell d'espígol semblava luminescent al sol ponent.
Les multituds s'amuntegaven a la
plaça en la que caminaven, rient, grunyint, parlant. Una nena humana, una noia
jove, va captar la mirada d'en Malgus quan ella xisclava divertida i corria als
braços d'una dona de cabell fosc, presumiblement la seva mare. La noia va haver
de sentir la seva mirada. Va mirar de dalt a baix a la seva mare, la seva
petita cara es va contraure en una pregunta. Ell la va mirar mentre caminava i
ella va apartar la mirada, enterrant la seva cara al coll de la seva mare.
A part de la noia, ningú més es va
fixar en el seu pas. Els ciutadans de la República se sentien fora de perill
tan profundament instal·lats en el Nucli, i el nombre pur d'éssers a Coruscant
li garantien l'anonimat. Va caminar sobre la seva presa, encaputxat, protegit
sota la seva capa, sense ser notat i desconegut, però carregat de propòsit.
-És un món bell -Va dir l'Eleena.
-No per molt temps.
Les seves paraules semblaven espantar-la,
tot i que ell no podia imaginar per què.
-Veradun...
Ell la va veure assimilar-ho,
apartant la mirada. Qualsevol paraula que ella intentés utilitzar rere del seu
nom semblava encallar-se en la cicatriu que arruïnava la seva gola.
-Has dir el que penses, Eleena.
Ella encara mirava a un costat,
assimilant l'escenari del seu voltant, com si memoritzés Coruscant abans que en
Malgus i l'Imperi l'incendiessin.
-Quan s'acabarà la lluita?
La premissa de la pregunta li
confonia.
-A què et refereixes?
-La teva vida és la guerra, Veradun.
La nostra vida. Quan acabarà? No pot ser sempre així.
Ell va assentir llavors, entenent el
gust de la conversa que venia. Ella intentaria dissimular la seva saviesa
percebuda per ella mateixa darrere de preguntes. Com normalment, tenia dos
pensaments sobre això. D'una banda, ella només era una servent, una dona que li
proveïa de companyia quan ell ho desitjava. D'altra banda, ella era l'Eleena.
La seva Eleena.
-Tu tries lluitar al meu costat,
Eleena. Has matat a molts en nom de l'Imperi.
La pell d'espígol de les seves galtes
es va enfosquir a un to morat.
-No he matat per l'Imperi. Jo lluito,
i mato, per tu. Tu ho saps. Però tu... tu lluites per l'Imperi? Només per
l'Imperi?
-No. Lluito perquè és per la raó que
estic fet i l'Imperi és l'instrument a través del qual realitzo el meu
propòsit. L'Imperi és guerra manifesta. És per això pel que és perfecte.
Ella va agitar el seu cap.
-Perfecte? Milions moren en les seves
guerres. Bilions.
-Éssers moren a la guerra. És el preu
que s'ha de pagar.
Ella va mirar a un grup de nens que
seguien a un adult, potser a un professor.
-El preu per què? Per què una guerra
constant? Per què una expansió constant? Què és el que vol l'Imperi? Què és el
que vols?
Darrere del seu respirador, va
somriure com ho havia de fer quan li entretenien les preguntes d'una nena
precoç.
-Estimar no és la qüestió. Serveixo a
la Força. La Força és conflicte. L'Imperi és conflicte. Tots dos són
congruents.
-Parles com si fossin matemàtiques.
-Ho són.
-Els Jedi no ho creuen.
Ell va sufocar una espurna de ràbia.
-Els Jedi només entenen la Força
parcialment. Alguns d'ells són fins i tot poderosos en el seu ús. Però fallen
en comprendre la naturalesa fonamental de la Força, que és el conflicte. Que hi
hagi un costat lluminós i un costat fosc és una prova d'això.
Va creure que la conversa s'havia
acabat, però ella no va cedir.
-Per què?
-Per què, què?
-Per què el conflicte? Per què
existiria la Força per fomentar el conflicte i la mort?
Ell va sospirar, agitant-se.
-Perquè els supervivents del
conflicte passen a entendre la Força de forma més profunda. El seu enteniment
evoluciona. És propòsit més que suficient.
La seva expressió va mostrar que ella
encara no ho entenia. El seu to s'aguditzava conforme la seva exasperació
creixia.
-El conflicte condueix a una entesa
més perfecte de la Força. L'Imperi s'expandeix i crea conflicte. En aquest
sentit, l'Imperi és un instrument de la Força. Ho veus? Els Jedi no entenen
això. Usen la Força per reprimir-se a si mateixos i als altres, per reforçar la
seva versió de tolerància, harmonia. Són imbècils. I ells ho veuran després
d'avui.
Per un temps, l'Eleena no va dir res,
i el brunzit i la tremolor de Coruscant omplia el silenci que s'estenia entre
ells. Llavors finalment va parlar, sonava com la nena trista que havia rescatat
per primera vegada dels cledes d'esclaus de Geonosis.
-La guerra constant serà la teva
vida? La nostra vida? Res més?
Ell va entendre per fi els seus
motius. Ella volia que la seva relació canviés, l'estimava, també, per
evolucionar. Però la seva dedicació a la perfecció de l'Imperi, la qual li va
permetre perfeccionar el seu enteniment de la Força, va descartar qualsevol
unió preeminent.
-Sóc un guerrer Sith -Va dir ell.
-I les coses entre nosaltres sempre
seran com són?
-Mestre i servent. Això et desagrada?
-Tu no em tractes com la teva
servent. No sempre.
Ell va utilitzar una duresa que no
sentia arrossegant per la seva veu.
-Tot i així una serventa és el que
ets. No ho oblidis.
La pell d'espígol de les seves galtes
es va enfosquir a morat, però no de vergonya, de ràbia. Ella es va parar, es va
girar, i va mirar-li directament a la seva cara. Ell se sentia com si la
caputxa i el respirador que portava no ocultessin res d'ella.
-Conec la teva naturalesa millor del
que et coneixes a tu mateix. Et vaig cuidar després de la Batalla d'Alderaan,
quan vas caure mig mort per aquesta bruixa Jedi. Dius aquestes paraules
seriosament, conflicte, evolució, perfecció, però la convicció no arriba el teu
cor.
Ell la va mirar, les dues tiges
bessones dels seus lekku emmarcant l'encantadora simetria de la seva cara. Ella
va mantenir la seva mirada, indestructible, la cicatriu que li tirava de la
seva gola era visible sota el seu collaret.
Atacat per la seva bellesa, la va
agafar pel canell i va tirar d'ella cap a ell. Ella no es va resistir i va
pressionar les seves corbes contra ell. Ell va retirar el seu respirador a un
costat i la va besar amb els seus llavis arruïnats, la va besar fortament.
-Potser no em coneixes tan bé com
imagines -Va dir ell, la seva veu ja no estava esmorteïda pel filtre mecànic
del seu respirador.
Quan era un nen, havia matat a una
servent twi'lek a la casa del seu pare adoptiu, el seu primer assassinat. Hi
havia comès alguna ofensa menor que ja no podia recordar i que mai havia
importat. No l'havia matat a causa de la seva malifeta. L'havia matat per
assegurar-se a si mateix que podia matar. Ell encara recordava l'orgull amb què
el seu pare adoptiu contemplava el cos de la twi'lek. Poc després, en Malgus
havia estat enviat a l'Acadèmia Sith de Dromund Kass.
-Crec que et conec -Va dir ella,
desafiant.
Ell va somriure, ella va somriure, i
ell la va alliberar. Va tornar a col·locar-se el seu respirador i va comprovar
el crono al canell.
Si tot anava com tenien planejat, la
xarxa defensiva cauria en uns moments.
Un rampell d'emoció li va travessar,
nascut amb la seguretat que la seva vida sencera tenia per propòsit la propera
hora, que la Força l'havia portat al moment en què ell enginyaria la caiguda de
la República i l'ascens de l'Imperi.
El seu comunicador va rebre un
missatge. Va teclejar una clau per desencriptar-lo.
«Està fet», deien les paraules.
La Mandaloriana havia fet la seva
feina. No coneixia el nom real de la dona, així que per a ell s'havia convertit
en un títol, la Mandaloriana. Ell només sabia que ella treballava per diners,
odiava els Jedi per algun motiu personal que només coneixia ella mateixa, i era
extraordinàriament hàbil.
El missatge li deia que la xarxa
defensiva del planeta s'havia apagat, encara que cap dels milers de pensants
que compartien la plaça amb ell semblava estar-ne al corrent. No hi havia sonat
cap alarma. Les naus militars i de seguretat no estaven corrent pel cel. Les
autoritats civils i militars eren inconscients del fet que la xarxa de
seguretat de Coruscant havia estat compromesa.
Però s'adonarien d'aquí a poc. I no
creurien el que els seus instruments els hi deien. Executarien una comprovació
per determinar si les seves lectures eren precises.
En aquells dies, Coruscant estaria en
flames.
«Ens estem movent», va introduir en
el dispositiu. Troba't amb nosaltres dins.
Va llançar una mirada al voltant, als
nens i els seus pares jugant, rient, menjant, tothom vivint les seves vides,
sense adonar-se que tot canviaria.
-Vine -Va dir a l'Eleena, i va
començar a caminar. La seva capa es movia al seu voltant. De la mateixa manera,
també, la seva ràbia.
Moments després va rebre una altra
transmissió codificada, aquesta d'una de les naus de lliurament segrestades.
«Salt complet. Aproximant-se.
Arribada en noranta segons».
Endavant, va veure les quatre torres
envoltant les grades apilades del Temple Jedi, la seva pedra antiga tan taronja
com el foc a la llum del sol ponent. Els civils semblaven defugir d'ella, com
si fos un lloc sagrat més que un de sacríleg.
Ell ho reduiria tot a runes.
Va caminar endavant i el destí
caminava al seu costat.
Estàtues de Mestres Jedi fa temps
morts s'alineaven en les proximitats de les enormes portes del Temple. El sol
ponent esmolava les formes tenebroses de les estàtues sobre el duracret. Va
caminar a través de les ombres i passant-les, es va fixar en alguns noms:
Odan-Urr, Ooroo, Arca Jeth.
-Heu estat enganyats -els hi va
murmurar-. El vostre temps ha passat.
La majoria dels Mestres de l'Orde
Jedi se n'havien anat, tant per participar en la farsa de les negociacions a
Alderaan o per protegir els interessos de la República fora del planeta, però
el Temple no estava del tot desprotegit. Tres soldats uniformats de la
República, rifles blàster en mà, romanien observants prop de les portes. Ell va
percebre dos més en una lleixa a la seva esquerra.
L'Eleena es va tensar al seu costat,
però no va vacil·lar.
Ell va comprovar el seu crono de nou.
Cinquanta-tres segons.
Els tres soldats, atents, els van
veure apropant-se. Un d'ells va parlar a un comunicador de canell, potser
preguntant a un centre d'ordres de l'interior.
No sabrien que fer amb Malgus.
Malgrat la guerra, se sentien segurs en el seu enclavament en el centre de la
República. Els hi ensenyaria que era d'una altra manera.
-Atura't aquí -Va dir un d'ells.
-No puc aturar-me -Va dir en Malgus,
massa suaument per ser escoltat rere del respirador-. Mai.
Cor tranquil, ment tranquil·la,
aquestes coses eludien a l'Aryn, surant davant ella com flocs de neu al sol,
visibles per un moment, llavors es fonien i se n'anaven. Ella jugava amb els
suaus comptes de corall del braçalet de tranquil·litat Nautolà que el Mestre
Zallow li havia donat quan havia estat promocionada a Cavaller Jedi. En
silenci, comptant els comptes suaus, relliscosos, fent-les lliscar sobre la
seva cadena una per una, va buscar la calma de la Força.
No servia.
Què passava amb ella?
A fora, els speeders brunzien darrere
de la gran finestra que donava a unes vistes alderaanianes bucòliques, belles dignes
de ser pintades. En el seu interior, se sentia agitada. Normalment era més
capaç d'escudar-se de les emocions que l'envoltaven. Normalment considerava el
seu sentiment d'empatia una benedicció de la Força, però ara...
Es va adonar que estava movent la
cama, va parar. Va creuar i desencreuar les cames. Ho va fer de nou.
En Syo es va asseure al seu costat,
les mans encallades creuades sobre la falda, tan tranquil com l'elevat
estatuari dels homes d'estat alderaanians que s'alineava a la sala voltada,
amb rajoles de marbre, en la qual s'asseien. La llum del sol ponent es colava
per la finestra, empenyent les llargues ombres per terra. En Syo no la va mirar
quan va parlar.
-Estàs inquieta.
-Sí.
En realitat, es va sentir com si fos
una olla bullint, el vapor del seu estat emocional buscant escapar fora dels
límits del seu control. L'aire se sentia carregat, agitat. Ella hauria atribuït
els sentiments a l'estrès de les negociacions de pau, però li semblava quelcom
més. Sentia una desgràcia apropant-se sigil·losament cap a ella, una foscor.
Estava intentant dir-li alguna cosa la Força?
-La inquietud et senta bé -Va dir en Syo.
-Ja ho sé. Em sento... rara.
La seva expressió no va canviar darrere
de la seva barba curta, però sabria com prendre els seus sentiments de debò.
-Rara? Com?
Ella va trobar la seva veu
tranquil·litzadora, la qual cosa ella va suposar que era part de la raó de la
qual ell havia parlat.
-Com si... com si alguna cosa
estigués a punt de passar. No puc explicar-ho millor que això.
-Això s'origina en la Força, de la
teva empatia?
-No ho sé. Només... sento com si
alguna cosa estigués a punt de passar.
Ell semblava considerar-ho, llavors
va dir:
-Alguna cosa està a punt de passar.
-Ell va indicar amb una mirada cap a les grans portes dobles de la seva
esquerra, darrere de les quals la Mestra Dar'nala i la Cavaller Jedi Satele
Shan havien començat les negociacions amb la delegació Sith.
-Una fi per a la guerra, si tenim
sort.
Ella va sacsejar el seu cap.
-Quelcom més a part d'això. -Ella es
va llepar els llavis, es va elevar al seu seient.
Es van asseure en silenci durant un
temps. L'Aryn va continuar inquieta.
En Syo es va aclarir la seva gola, i
els seus ulls marrons es van fixar en un punt de la sala. Ell va parlar en un
to suau.
-Ells veuen la teva agitació. La
interpreten com una cosa que no és.
Ella ho sabia. Podia sentir el seu
desdeny, una irritació en la seva ment com una pedra a la bota.
Un parell de Sith amb capes fosques,
membres de la delegació de l'Imperi a Alderaan, s'asseien en un banc de pedra
al mur oposat a ells. Quinze metres de sòl de marbre polit, les dues fileres d'estatuaris
Alderaanians, i el golf de les filosofies rivals separaven a Jedi i Sith.
Al contrari que l'Aryn, els Sith no
semblaven agitats. Semblaven tranquils però alerta. Tots dos inclinats
endavant, braços en els seus genolls, ulls en l'Aryn i en Syo, com si anessin a
saltar sobre els seus peus en qualsevol moment. L'Aryn va percebre la seva
irrisió sobre la seva falta de control, podia veure-la en la curvatura del
llavi de l'home.
Ella va apartar la seva mirada dels
Sith i va tractar d'ocupar la seva ment en llegir els noms gravats en els
pedestals de les estàtues -Keers Dorana, Velben Orr, altres dels que mai havia
sentit- però la presència dels Sith pressionava contra la seva sensibilitat a
la Força. Se sentia com si s'estigués submergint en aigües profundes, la
pressió empenyent contra ella. Es va mantenir esperant que les seves oïdes
fessin pop, per donar-li l'alleujament en una espurna de dolor. Però no va passar,
i els seus ulls seguien tornant a la parella Sith.
La dona, la seva silueta lleugera
perduda en la informitat de la seva túnica blau fosc, mirava a través dels seus
ulls estrets, pàl·lids. El seu pèl llarg fosc, recollit en un monyo, penjava
com la forca d'un botxí del seu cuir cabellut. L'humà prim que seia al seu
costat tenia la mateixa pell citrina que la dona, els mateixos ulls pàl·lids,
la mateixa lluentor. L'Aryn va assumir que serien germans. El seu pèl fosc i la
seva llarga barba -trenada i bifurcada en dues pues- no podrien amagar una cara
tan marcada amb cicatrius i picada per marques de verola, que li va recordar a l'Aryn
al terra després d'una descàrrega d'artilleria. Els seus ulls queien a la fina
empunyadura del sabre de llum de l'home, l'empunyadura voluminosa i quadrada de
la dona.
Ella va imaginar que els seus pares
s'havien adonat del potencial en la Força del germà i la germana quan havien
estat joves i els havien embarcat a Dromund Kass per al seu adoctrinament. Ella
sabia que això era el que feien amb els sensibles en la Força a l'Imperi. Si
era cert, els Sith asseguts sobre ella no havien caigut realment al costat
fosc; mai havien tingut una oportunitat d'alçar-se i convertir-se en una altra
cosa.
Es va preguntar com resultaria si ella
hagués nascut a l'Imperi. Hi hauria entrenat a Dromund Kass, la seva empatia en
servei del dolor i la tortura?
-No els molestis -va dir en Syo en
Bocce, com si llegís els seus pensaments. El Bocce sonava estrany en els seus
llavis-. O dubtis de tu mateixa.
La seva comprensió la va sorprendre
només lleugerament. Ell la coneixia bé.
-Qui és l'empata ara? -ella va
contestar en la mateixa llengua.
-Ells trien el seu camí. Com
nosaltres.
-Ja ho sé -Va dir ella.
Ella va moure el cap davant el
potencial malgastat i els ulls de tots dos Sith van seguir el seu moviment en
alerta, la mirada centrada dels depredadors seguint la seva presa. L'Acadèmia de
Dromund Kaas els havia convertit en caçadors, i veien l'univers a través dels
ulls d'un caçador. Potser això explicava la guerra al microcosmos.
Però no explicava la proposta de pau.
I potser això era el per què l'Aryn
se sentia tan malalta en repòs.
L'oferta de negociar una fi per a la
guerra havia vingut com un llamp des de l'Emperador Sith, sense invitació, inesperada,
llançant una sacsejada a través del govern de la República. L'Imperi i la
República havien estat d'acord en trobar-se a Alderaan, l'escena d'una victòria
prèvia de la República a la guerra, el nombre i composició de les dues
delegacions limitat i estrictament proscrit. Per a la seva sorpresa, l'Aryn
estava entre els Jedi escollits, encara que estava estacionada de forma
perpètua fora de la sala de negociacions.
-Has estat honrada amb aquesta
selecció -li havia dit el Mestre Zallow abans que agafés la nau per anar a Alderaan,
i ella sabia que era veritat, encara que se sentia incòmoda des que va deixar
Coruscant. Se sentia fins i tot encara menys còmoda a Alderaan. No era que hi
hagués lluitat abans a Alderaan. Era... quelcom més.
-Estic bé -Va dir a Syo, esperant que
dient-ho serviria d'encanteri i ho faria realitat-. Manca de son potser.
-Estigues tranquil·la -Va dir ell-.
Tot sortirà bé.
Ella va assentir, tractant de
creure-ho. Va tancar els ulls sobre els Sith i va recórrer als ensenyaments del
Mestre Zallow. Va sentir la Força en el seu interior i al seu voltant, una
matriu de línies brillants creades per la intersecció de totes les coses
vivents. Com sempre, la línia del Mestre Zallow brillava d'una manera tan
brillant com una estrella guia en el seu espai interior.
Ella el trobava a faltar, la seva
presència calmada, la seva saviesa.
Centrant-se en el seu interior, va
escollir un punt en la seva ment, el va convertir en un forat, i va deixar que
la seva incomoditat es colés per ell.
La calma es va assentar en ella.
Quan va obrir els seus ulls, ella els
va fixar en l'home Sith. Una cosa en la seva expressió, una mirada de saber
alguna cosa en els seus ulls, mig oculta pel seu desdeny, la pertorbava, però
mantenia la seva cara neutral i va mantenir la seva mirada, tan tranquil·la com
una escultura.
-Et veig -Va dir el Sith des de
l'altre costat de l'habitació.
-I jo a tu -Va contestar ella, la
seva veu regular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada