Emissari del buit (XI)

Anterior

XI

Capítol 6: Emissari del Buit

-Sempre vaig pensar que miraria a la mort directament als ulls -va dir en Leaft, gratant-se darrere de l'orella amb el seu peu dret.

-Bé -va dir l'Uldir, amb aire absent-, almenys podràs veure on no hi ha la mort.

En Leaft va esbufegar.

-Jocs de paraules humanes -va dir-. No només no veurem res, sinó que a més no sentirem res. No és forma de marxar per a un guerrer. La meva mare sempre em va dir que acabaria malament, barrejant-me amb humans.

-Bé, ningú t'ha arrossegat per la força. De totes maneres, ja estaves destinat a acabar malament, al marge de la companyia que freqüentessis. -L'Uldir va arronsar les espatlles-. Si et serveix de consol, ningú sap exactament què se sent quan es creua la singularitat d'un forat negre. Potser és molt dolorós quan cada àtom del teu cos s'ensorra en neutrons. I ja que el temps pràcticament s'atura, podria durar un temps molt llarg.

-Estàs intentant animar-me.

-No, el que estic fent és tractar de pensar en una manera per evitar que això passi, Leaft. Hi ha més de dues-centes persones en aquesta nau. Potser hauries de deixar de preocupar-te sobre si aquesta és una mort digna per a tu, i començar a...

Es va tornar a sentir un soroll darrere d'ell, aixecant el seu blàster. Després de tot, estaven en una nau enemiga. Pensava que s'havien ocupat de la totalitat de la tripulació, però amb els yuuzhan vong mai se sabia. La nau, de la mateixa manera que totes les seves eines, era un organisme viu. Probablement tenia per tot arreu estranyes butxaques i càmeres que no havien advertit.

Però la dona que s'obria pas a través de la biocomporta esquinçada del pont del transport d'esclaus no era yuuzhan vong; era una corelliana d'escassa alçada i cabell platí, una mirada tallant com el diamant, i un rifle blàster.

-Hola, Vega -va dir l'Uldir-. Bona feina allà baix.

-Bon treball tu també. Explica'm de nou per què estem caient en un forat negre.

-El pilot ens va dirigir cap a ell, i després va atacar al Leaft. En Leaft va haver de matar-lo. -Va assenyalar cap a un dels tres cossos mutilats a terra. Les cicatrius i mutilacions eren antigues; els yuuzhan vong es tallaven a si mateixos com a signe de rang. El que havia matat al pilot eren els tres trets blàster que el dug li havia propinat.

-Llavors... Desdirigeix-nos -va recomanar la Vega-. Canvia de rumb.

Algú més estava entrant darrere de la Vega a través del portal destrossat: una dona jove amb els cabells foscos i llarg serrell. Mig recolzat a l'espatlla estava un home humà alt, amb una mata de pèl vermell i ulls de maragda. L'Uldir coneixia a la dona; era una Jedi, Klin-Fa Gi, i era la responsable directa de la missió que els havia portat a la seva situació actual. No coneixia l'home, però per com d'amistosos que es mostraven ell i la Klin-Fa, va suposar que era el Jedi que havien vingut a rescatar.

-El pilot també va destruir la caputxa cognitiva -va explicar, tractant d'ignorar la sobtada sensació d'enfonsament en el seu estómac.

La Vega va arrufar les celles.

-No hi ha controls manuals?

-No que jo sàpiga. Però si en veus algun, assegura't de fer-m'ho saber. -Es va tornar cap a la Jedi-. Klin-Fa, tu has tingut una mica més d'experiència amb naus vong. Què en penses?

-Els Yuuzhan vong no són molt donats als sistemes de suport -va dir.

-Probablement pensin que és una forma covarda de pensar, o alguna idiotesa semblant -rebufà la Vega-. I si ens deixem remolcar? En Vook encara està allà fora amb la Sort Innecessària. Hauria de tenir potència suficient per desviar-nos d'aquest rumb suïcida.

-Sí, encara que amb el pou de gravetat que té aquesta cosa, aquesta finestra s'està tancant ràpidament. Malauradament, això no és una opció ara: Està sent atacat.

-Pensava que s'havia ocupat de tots els coralites -va dir la Vega.

L'Uldir va arronsar les espatlles.

-Va aparèixer quelcom més. No estic segur de què, ell realment no tenia temps per parlar. Però a menys que els venci en els pròxims deu minuts, estem sols en això.

***

En Tsaa Qalu va grunyir amb satisfacció mentre realitzava un ris amb la seva nau i feia que les seves armes vomitessin plasma. Projectils vermells van sortir acomiadats cap a la nau infidel, la Sort Innecessària.

-Aquest pilot és bastant bo -va dir-. Coneix la nostra forma d'actuar.

-És un infidel, senyor -li va recordar el seu subordinat.

-Negues les seves habilitats de pilotatge, Laph Rapuung? -va grunyir en Tsaa Qalu, mentre el glauc foc làser creuava la penombra. Això no era preocupant, els buits defensius del Llescador de Goles haurien de detenir tots, però alguna cosa li feia pudor. Un caçador vivia per instint. Va virar bruscament ascendint cap a babord. La caputxa cognitiva a través de la qual pilotava el Llescador de Goles el feia sentir com si la nau fos el seu propi cos, així que quan va canviar violentament de direcció va sentir alguna cosa semblant a un turmell torçat. Alhora, va sentir l'onada de les forces gravitatòries quan el dovin basal es va exigir massa a si mateix, incapaç de cancel·lar la totalitat de l'impuls en un canvi tan abrupte.

Però va ser un bon moviment. Distret pel bombardeig làser, no havia advertit el míssil d'impacte que descendia en una llarga paràbola des d'un altre quadrant. L'infidel devia haver-lo alliberat molt abans en la batalla, programant-lo en aquesta maniobra retardada. Malgrat el seu canvi de rumb sobtat, la detonació gairebé va ser massa a prop. El cop va atordir breument al Llescador, enviant-lo fent virolles cap a un costat. Llances de llum de l'enemic van seguir-lo, arrencant metres cúbics de corall Yorik del casc abans que pogués recuperar el control.

-I bé, Rapuung? -es va burlar-. Només els instints atorgats pels Déus ens han salvat d'això. Encara qüestiones la seva habilitat?

-És la seva màquina, senyor, no ell.

-Bah. Les seves màquines són vulgars i sense vida. Realment suggereixes que una màquina ha estat a punt de matar-nos? Prefereixes aquesta explicació a la simple acceptació que alguns pilots infidels tenen una habilitat superior?

-Això és una heretgia, senyor.

-No ho és -va rugir en Tsaa Qalu-. És la veritat. La veritat és essencial per a un caçador, Rapuung. Si subestimes a la presa perquè et menteixes a tu mateix, tu mateix et convertiràs en presa. Els infidels són corruptes, sí, i la majoria són febles. Però alguns són dignes, com han demostrat repetides vegades. És totalment absurd dir el contrari.

-Però els sacerdots...

-Els Sacerdots. -En Tsaa Qalu va escopir la paraula com si fos verí.

Tornava a tenir a la Sort Innecessària sota les seves urpes. Va estrènyer les dents i va disparar. Aquesta vegada una espurna vermella de metall evaporant-se li va dir que havia travessat els escuts enemics.

-Potser sigui un bon pilot -va concedir en Laph Rapuung-. Però no pot igualar-se a vostè.

-És clar que no. Sóc un caçador, escollit pels Déus per al mantell dels nuun.

-I ara acabarà amb ell.

-Aviat.

El víllip davant d'ell va triar aquest moment per transformar-se en el rostre d'en Viith Yalu, el mestre modelador de Wayland, el planeta on havia començat aquesta cacera.

-Tsaa Qalu! -va exclamar el modelador, mentre el víllip tractava d'imitar els retorçats circells del seu tocat i així transmetre l'agitació del mestre.

-Sí, Mestre modelador.

-Si no es troba a soles, digui als seus subordinats que marxin. He de parlar d'una cosa amb vostè. -Podia notar una profunda molèstia en la seva veu.

-Estic enmig d'un combat.

-En aquest cas, abandoni'l immediatament. He de parlar amb vostè ara.

-Molt bé -va dir en Qalu, tractant de mantenir ocult el seu propi rancor. Va canviar el vector per allunyar-se de l'infidel, disparant alguns trets de comiat. La nau no va seguir sinó que va tornar cap al transport d'esclaus que es dirigia a la seva perdició-. Deixa'ns tot sols, Laph Rapuung -va dir.

***

L'Uldir observava el no-res que s'aproximava amb una creixent sensació d'impotència.

-Alguna idea, gent? -preguntà-. Parleu.

-Hi ha una possibilitat -va dir el pèl-roig amb veu ronca. Eren les primeres paraules que pronunciava.

-Ho sento -va dir l'Uldir-. Tu ets...?

Encara sabia molt bé qui havia de ser, per la familiaritat en el tracte entre ell i la Klin-Fa.

-Bey Gandan. Un Jedi, com la Klin-Fa.

En efecte.

-Coneixes alguna manera de pilotar aquesta nau?

-Crec que sí -va dir. Es va estremir i va tancar els ulls per un moment.

-Bé, no ens mantinguis en suspens -va dir la Vega.

-Està ferit -li va etzibar la Klin-Fa. -És que no te n'adones? Doneu-li un minut.

No, va pensar l'Uldir, no m'agrada aquest tipus. Va mirar a Bey als ulls.

-Sense ànim d'ofendre, però creia que estaves en coma -va dir.

-Ho estava -va explicar la Klin-Fa-. Jo el vaig treure del coma amb la Força. Vols sobreviure, Uldir?

-Si us plau -va dir en Bey-. No discutiu. Potser torni a desmaiar-me, i he de dir-vos això mentre encara estic coherent.

-Que parli, cap -va dir la Vega-. A hores d'ara ja no pot fer-nos cap mal.

-Endavant -va dir l'Uldir, vagament avergonyit per la seva actitud. Però aquest tipus ja li estava donant mala espina abans de conèixer-lo, i ara...

-Els coralites també tenen caputxes cognitives -va dir en Bey-. Estan vinculats, en xarxa, amb el control central d'aquesta nau. Si encara hi ha algun coralita a bord, hauríeu de ser capaços de pilotar el transport des d'aquí; de forma remota, per dir-ho d'alguna manera.

-Això és estúpid -va etzibar en Leaft-. Qualsevol pilot de coralita pot fer-se càrrec de la nau en qualsevol moment?

En Bey va negar amb el cap.

-No, no si algú està utilitzant la caputxa central. Però si està fora de servei, llavors sí, crec que sí.

-Grr. -En Leaft va ensenyar les dents-. I com és que saps tant de pilotar naus vong?

-He estat el seu presoner per un temps -va dir en Bey, amb suavitat-. I de tota manera només són conjectures. Però crec que és la millor oportunitat que teniu.

-Val la pena intentar-ho -va admetre l'Uldir.

-On són els hangars dels coralites? -va preguntar la Vega-. Jo ho faré.

-Haurien d'estar al llarg del passadís d'accés al casc exterior -va dir la Klin-Fa-. Torna al passadís axial i pren qualsevol artèria principal que s'allunyi del centre.

-Bé -va dir la Vega-. Desitgeu-me sort.

Es va donar la volta per anar-se'n.

-No -va grunyir en Leaft-. Jo ho intentaré. I si no funciona...

-Si no funciona, en el millor dels casos podràs enfurir-te amb l'univers per uns pocs segons -va dir la Klin-Fa.

-No em temptis, Jedi, -es va tornar en Leaft, fulminant-la amb la mirada.

La Klin-Fa li va tornar desapassionadament la furiosa mirada.

-Si has d'anar, Leaft, vés-hi ja -va dir l'Uldir-. I que la Força t'acompanyi.

En Leaft va posar els ulls en blanc, i sense dir res més trotà fora de la cambra.

-Estàs segur que és prudent confiar-li això? -va preguntar la Klin-Fa, una vegada que el dug estar fora on ja no podia sentir-los.

L'Uldir va estudiar a la jove Jedi. Es va adonar que estava agafant a Bey, gairebé com si tingués por que pogués abandonar-la de nou.

-Creus que pots pilotar millor que en Leaft? -va preguntar.

-No, però crec que tu si. I la seva ira...

-Els Yuuzhan vong tenen ira de sobres -va dir l'Uldir-. No crec que això vagi a confondre ni una mica a la nau.

-Sis minuts, Capitost -va dir la Vega-. Llavors ja no importarà qui estigui pilotant la nau; estarem massa dins del pou de gravetat per aconseguir sortir.

L'Uldir va assentir i va tornar la mirada cap a la transparència. En Leaft tenia raó: no podien veure el forat negre i mai ho farien. Però, com ell havia dit, es podia veure on no hi era; una corona luminescent de partícules de gas i ferro l'envoltava en un nimbe blavós. Semblava la pupil·la d'un gegant prou gran com per empassar-se un sistema estel·lar.

Es va adonar que la Vega s'havia acostat una mica més a ell.

-Creus que podrà fer-ho? -va murmurar.

Sonava estrany, venint de la Vega. La Vega mai s'immutava. Mai havia imaginat que ella arribés a plantejar-se la mort. Però ella -igual que en Leaft- estava acostumada a enfrontar-se al perill amb un blàster. Era diferent a caure en el no-res sense poder fer res. Per això havia deixat que en Leaft fos l'encarregat de fer l'intent; uns segons més, i el dug hauria fet el seu propi intent.

***

En Leaft grunyia i escopia per a si mateix mentre corria pels passadissos vivents de la nau yuuzhan vong. La ira li donava cops al pit com un dels vells tambors Y'sd dels ancians Thorp, com una antiga cançó de matança dels ancians. Com espetecs sònics, un darrere l'altre.

El cap s'havia tornat boig; d'això no hi havia cap dubte. Malgrat el repugnant que era la femella humana, havia aconseguit tornar-lo boig... si era a causa d'alguna classe de feromona o aquesta anomenada Força, no podia saber-ho. I la Vega també estava actuant de manera estúpida, com si algú li hagués robat alguna cosa molt preuada. Si ella estimava al cap, per què no inflava la seva pell per demostrar-li-ho i quedar-se amb ell? Era prou forta.

Encara que tampoc és que en Leaft tingués cap desig de presenciar en cap cas com una femella o un home humà inflaven la seva pell.

Per descomptat, ells no feien això, oi? No s'inflaven. No hi havia cap anunci decent i simple del desig d'aparellar-se. En lloc d'això, es dirigien uns als altres estúpides paraules suposadament enginyoses, i després realitzaven acrobàcies esbojarrades per impressionar. Era com si la naturalesa funcionés a l'inrevés en els éssers humans, afavorint la procreació dels estúpids en lloc de seleccionar els més aptes.

I, sí, potser hi hagués algun tipus d'amenaça per a la galàxia, o el que fos. Això justificava aquest tipus de comportament?

Fins i tot si se les arreglava per treure'ls d'aquesta -tal com havia fet llavors a Wayland, quan se li va ocórrer sortir i connectar la mànega de combustible a l'antiga nau-, fins i tot si aconseguia fer-ho, en menys d'una hora estàndard estarien de nou ficats fins al fons en un altre pou de Sarlacc, perquè tots els humans de la nau estaven sent arrossegats per aquest frenesí d'aparellament.

Es va aturar, fent una ullada al seu voltant. On estaven els estúpids coralites? Pensava que estava al passadís correcte. Estaven a l'exterior de la nau, però havia d'haver alguna manera per accedir-hi des d'aquí, algun mecanisme d'acoblament. Va començar a colpejar a les parets. Quant temps li quedava, de totes maneres?

Potser no fos el cap qui era estúpid. Potser fos ell.

Potser hauria d'haver demanat millors indicacions.

-On esteu? -udolà. Va avançar a salts pel passadís. Res.

Per pura frustració, va desenfundar els seus blàsters i va començar a disparar. Bocins de mampara micoluminescent va omplir l'aire, juntament amb una olor com de carn cremada i algues. Panteixant, es va deixar caure sobre les seves mans. Havien rebut el seu merescut.

I llavors, en silenci, es van obrir forats en les parets, cadascun d'aproximadament un metre d'ample.

-No sé el que em faig, eh? -va grunyir en Leaft-. Ara els ho ensenyaré.

Els forats eren les boques d'uns tubs. La majoria no arribaven molt lluny i acabaven en l'opacitat; després de tot, el transport havia llançat la majoria dels seus coralites per lluitar contra la Sort Innecessària. Però després d'uns segons de pas frenètic, va trobar un que s'obria en una petita gruta. Es va afanyar a entrar i es va trobar amb una mena encreuament entre l'interior d'un caça estel·lar i el cadàver putrefacte d'un rancor. Hi havia un seient, però, i va saltar sobre ell. La caputxa cognitiva penjava per sobre d'ell, i la va agafar i se la va col·locar sobre les orelles i el cap.

I llavors va començar a parlar. En yuuzhan vong.

Va sentir que les seves orelles s'aixafaven. Volia treure's aquesta cosa d'una estirada, treure's aquestes veus del cap, però ho havia de fer, demostrar...

Demostrar res. Era en Leaft un dug, un guerrer. No tenia res a demostrar. Només havia de fer això, salvar el Cap, salvar la Vega.

Va recordar haver sentit que era molt més fàcil pilotar una d'aquestes coses si coneixies la llengua, però ja s'havia fet abans sense aquest coneixement, i per un humà. Per a ell no hauria de suposar cap problema en absolut. Va tancar els ulls.

-Vola! -va dir-. Marxa enrere!

No va passar res, excepte una sensació estranya a les cames i que la veu anava sonant cada vegada més forta en el seu cap.

-Vola, cosa estúpida!

Res.

Frustrat, va donar un cop de peu a terra.

L'acceleració li va encastar al seient, i de sobte va veure les estrelles i el transport, que s'allunyava.

Era un començament. Un mal començament.

-No! -va cridar a la caputxa-. El coralita no, el transport!

Va lluitar contra el pànic. El cercle del no-res estava molt a prop.

Però llavors ho va comprendre. El coralita no estava obeint els seus pensaments; no podia entendre'ls. Però entenia el seu cos, els seus impulsos nerviosos voluntaris.

Va tancar els ulls de nou, va flexionar els seus dits prènsils, i el coralita va donar una volta. Va grunyir alegrement. Podia controlar el coralita. Però, com prendre el control del transport?

-Bé -va reflexionar en veu alta-. Si el coralita és com el meu cos, què és el transport per a mi?

Un altre cos? Exactament. I aquesta veu. La qual tractava de parlar-li... Havia de ser el dispositiu de coordinació o com vulgui que es digués.

Es va centrar en la veu, i va començar a parlar amb ella, intentant arribar-hi, estenent-se cap a ella...

Va tocar alguna cosa, però es va escapolir. Reprimint altre udol de frustració, va tornar a concentrar-se.

I ho va aconseguir. Tot d'una, el seu cos semblava més gran, i podia sentir-lo empenyent, empenyent cap al forat negre, perquè l'últim pilot havia deixat el motor en marxa.

Així que en Leaft el necessitava empènyer cap a l'altre costat.

Així ho va fer, i l'agonia el va esquinçar. L'impuls era massa gran com per detenir-lo sense més, fins i tot amb el motor gravitatori yuuzhan vong. La tensió esquinçaria el transport; a ell mateix.

Per descomptat, era un pilot; hauria de saber que no podia revertir sense més la marxa per sortir d'un forat negre. Així que havia de virar, avançant encara cap al forat, però en angle, per mantenir-se per sobre de l'horitzó de successos, allunyat-se d'on l'espai es corbava en un cercle perfecte.

Estava panteixant. En aquesta distància, fins i tot un petit canvi de rumb era difícil. No obstant això, estava passant, estava passant, però prou ràpid? No estava segur.

El més malaltís era que estava començant a gaudir de pilotar aquesta cosa. Els controls no podien moure d'aquesta manera una nau, no podien fer que responguessin de la manera que ho farien els teus propis músculs. Sentia com si estigués corrent per un embut, tan ràpid que si tractava d'aturar-se cauria i s'enfonsaria per on el pendent cada vegada més gran de l'embut es convertia en una caiguda en picat. Havia de córrer perquè el seu impuls el portés al llarg de la paret de l'embut, no cap avall. Això seria una òrbita.

Ho va aconseguir, amb els seus músculs cridant, però no era suficient amb simplement orbitar. Havia de fugir, tornar a pujar fins a la vora, i allunyar-se'n... sense que tots els seus membres es desencaixessin.

La gravetat va tirar d'ell, i va escoltar el crit silenciós de protesta del dovin basal, mentre minorava, minorava... i accelerava de nou.

En Leaft va udolar de dolor i alegria. Udolar a l'estrella morta que no li havia pogut vèncer. Udolar a la vida. I perquè ho havia aconseguit.

Es va relaxar, i el seu cos es va sentir petit de nou. Durant una bona estona es va asseure allà, parpellejant i confús, perquè el forat negre encara hi era, més gran que mai. No obstant això, el transport ja no hi era. Bé, no, aquí estava, allunyant-se cada vegada més ràpid...

-Oh, Flupp -va gemegar en Leaft.

La seva mare tenia raó, després de tot.

Següent