16
La Serra es va asseure sola a l'oficina petita, sense
finestres, intentant reunir el seu coratge. Els únics mobles eren un escriptori
senzill i la cadira que ocupava actualment. Les parets sense decorar eren una
ombra depriment de marró, la seva superfície de pedra aspra i sense acabar. Una
petita caixa forta s'havia construït a la paret de roda, i una única porta
portava fora cap al passadís de l'altre costat.
La princesa no era una innocent. Entenia que
l'habitació reflectia l'opinió que la majoria de gent de fora del món tenia de
Doan; ho veien com un pou lleig, llardós. Ella sabia que aquells que vivien a
les pistes de mines a la superfície del planeta sentien el mateix. Però ella
havia vist la veritable bellesa del planeta.
Construïdes en els altiplans sobre les columnes de roca
que s'alçaven altes sobre els núvols asfixiants de pols i contaminació, les
ciutats de la noblesa estaven beneïdes amb cels blaus brillants gairebé cada
dia de l'any. Cada matí, el sol naixent es reflectia en les agulles polides dels
castells construïts en els altiplans a centenars de quilòmetres a l'est,
il·luminant-les com espelmes al gris de la matinada. A la tarda les tempestes
de sorra que rodaven pel desert semblaven ballar a l'horitzó, vives amb les
explosions intermitents de color mentre el sol ponent resplendia els trossos de
quars atrapats en la seva abraçada arremolinat.
Fins i tot després de tots aquests anys, encara li
treia l'alè... igual que la primera vegada que va venir a Doan. Després de
deixar el campament del seu pare a Àmbria havia viatjat pels mons de la Vora
Exterior, utilitzant el que ell li havia ensenyat per ajudar els menys
afortunats i establir la seva reputació com una sanadora hàbil. Quan el príncep
de la corona va contreure una misteriosa malaltia, el rei l'havia contractat
per atendre el seu fill.
Ella havia reconegut a l'instant els símptomes de la
febre idoliana, una infecció mortal però tractable. Durant tres mesos ella el va
cuidar lentament fins que va estar sa, i per quan Gerran es va recuperar els dos
estaven enamorats.
Vas salvar la seva
vida llavors. Però no tenies el poder per salvar-lo dels terroristes. Si
haguessis estat més forta, encara podria estar viu.
La Serra va capcinejar en una confusió momentània. El
pensament havia estat amb la seva pròpia veu, però d'alguna manera semblava
aliè... com si algú més estigués parlant dins del seu cap.
Excepte per ella mateixa, l'oficina estava clarament
buida. La porta estava tancada, i amb els escassos mobles no hi havia lloc
perquè ningú s'amagués. Ella va fer una mirada alerta a la petita piràmide, de
quatre cares asseguda a la vora de l'escriptori.
Havia estat guardada gairebé sense cura en una petita
motxilla de lona que els mercenaris l'havien portat. La connexió amb la Força
de la Serra era prou forta com perquè sentís el poder de l'interior de
l'artefacte, atrapat sota la superfície, just esperant per ser alliberat.
Per què la iktotchi
no va reclamar això per a si mateixa? Ella havia d'haver percebut el seu poder,
també, fins i tot oculta dins de la motxilla. Quelcom més deuria d'haver atret
la seva atenció.
Agafant la piràmide i sostenint-la a la longitud del
seu braç, va creuar l'habitació fins la caixa forta de la paret. Introduint la
combinació, la va obrir i va posar la piràmide dins i llavors va tancar la
porta, segellant-la de forma segura. L'home a les masmorres era un Lord Sith;
qualsevol cosa que posseís era un instrument del Costat Fosc. La Serra no
estava interessada a explorar el seu poder; ella només estava interessada en
ell.
Ell havia arribat feia tres dies, tot i així, ella no
havia anat a parlar amb ell. A les seves ordres, havia estat mantingut drogat i
indefens tot el temps. Ara ella sabia que no podia retardar-ho més temps; era
hora d'anar a enfrontar-se als seus dimonis. La seva cara fixa en una
determinació funesta, va abandonar l'oficina i va marxar a través dels
retorçats passadissos de la infame Presó de Pedra de Doan, dirigint-se cap a
les cel·les d'interrogació.
Quan va saber per primera vegada sobre el vast complex
de masmorres construït a la roca diversos quilòmetres sota el castell, la Serra
havia estat horroritzada. Històricament, la noblesa havia fet servir la Presó
de Pedra per fer esvair els oponents polítics. Atrapats en el cor d'una columna
de roca de diversos quilòmetres d'alt i centenars de metres de diàmetre,
qualsevol presoner en el seu interior estaria escudat de la detecció per part
dels escàners. Una persona podia desaparèixer per sempre en el laberint
subterrani, passant la resta de les seves vides amb els grillons, torturat per
buscar informació o per simple plaer sàdic sense esperança de salvació.
En el cas que s'intentés un rescat d'alguna manera, tot
el complex estava equipat per col·lapsar-se amb una sèrie d'explosions que
matarien no només als presoners sinó als seus possibles salvadors també. Les
càrregues de detonació acuradament dissenyades s'activarien en una seqüència
precisament sincronitzada, destruint la masmorra habitació per habitació mentre
permetia als guàrdies escapar. La Mansió Real i els altres edificis a la
superfície a milers de metres per sobre només patirien un parell de tremolors
lleus -però inconfusibles- mentre tot el complex de sota era reduït a
enderrocs.
En Gerran encara estava viu quan la Serra va saber de
tot això. Ell li havia explicat que la Presó de Pedra no havia estat utilitzada
durant quaranta anys; era una relíquia d'una era més brutal i repressiva. En
resposta a la pressió pública duta a terme pel Senat, havia estat tancada. No
tenia si més no personal ja. Tot i això, davant la urgència de la seva promesa,
ell va jurar que una vegada que fos rei faria que segellessin permanentment la
infame masmorra: un gest per simbolitzar la nova relació que desitjava forjar
entre els nobles i els miners.
Però en Gerran era mort ara, igual que el seu pare. I
ella era la que havia contractat mercenaris per capturar al seu enemic i
enterrar-lo per sempre dins de les cel·les fredes de la Presó de Pedra. No
podia evitar preguntar-se què pensarien del que havia fet. Què dirien si
estiguessin aquí ara mateix?
La Serra va apartar el pensament de la seva ment. No
eren aquí. El seu pare i el seu marit s'havien anat, per sempre lluny d'ella. I
ella s'havia quedat per tractar amb el Lord Sith sola.
Li va portar gairebé deu minuts obrir-se pas des de
l'oficina a través del laberint de passadissos i habitacions fins on el
presoner estava sent retingut. Tot i que els passadissos pels quals viatjava
estaven il·luminats per pàl·lides llums al sostre, molts dels passadissos
portaven a la foscor, els seus mercenaris només havien reobert una petita
secció del complex. La resta encara estava desert.
L'home que anava a veure estava sent retingut en una de
les cel·les de màxima seguretat, accessible només per una única escala
protegida per portes segellades de duracer per dalt i pel fons. Els mercenaris
que feien guàrdia a l'altre costat de la porta a la part superior la van obrir en
aproximar-se, i ella ràpidament es va obrir pas sota les escales.
La porta en el fons es va obrir de forma similar per a
ella, revelant una petita estació de guàrdia de deu per deu metres. Una altra
porta segellada de duracer en l'altra paret duia a la cel·la del presoner; una
petita finestra de vista havia estat construïda a la porta. Hi havia dues
taules a l'habitació. La més gran estava a un costat de la porta per la qual la
Serra acabava d'entrar. La més petita era sobre rodes; mesurant només un metre
per mig metre, havia estat empesa contra la paret al costat de la porta de la
cel·la.
Sis dels soldats que hi havia enviat per atrapar el
presoner eren aquí, juntament amb la Lucia i la Caçadora. Els guàrdies estaven
asseguts en cadires al voltant de la taula més gran, jugant a les cartes. Les
dues dones estaven en extrems oposats de l'habitació, distanciant-se d'aquells
de la taula i la una de l'altra. La Lucia estava inclinada contra la paret com
a suport, mentre que la Caçadora estava asseguda al terra de pedra, les seves
cames creuades, mans a la falda i els seus ulls tancats. Semblava com si pogués
estar meditant.
Mentre la Serra entrava, els guàrdies van saltar per
aixecar-se en atenció, com ho va fer la Lucia. La Caçadora va obrir els ulls i
va mirar a la princesa, però a part no va fer cap moviment. La Serra no estava
tan sols segura del que estava fent aquí l'assassina; ella ja havia estat
pagada pels seus serveis. Però per algun motiu havia triat quedar-se, com si
tingués algun interès particular en el resultat dels esdeveniments.
La princesa va capcinejar. Tenia coses més importants
de les que necessitava preocupar-se que de l'assassina.
-El presoner està encara sedat? -va preguntar ella.
-Sí, Madame, -va respondre un dels guàrdies-. Se li va
donar una altra dosi fa una hora.
Ella va assentir i es va obrir pas cap a la taula amb
rodes a la cantonada. Sobre la taula hi havia prop de tres dotzenes d'agulles
hipodèrmiques, amb codis de colors en les etiquetes d'acord als seus
continguts. La Serra havia preparat cadascuna de les agulles ella mateixa. Les
marcades amb un adhesiu verd contenien senflax; necessitaven mantenir al
presoner drogat tota l'estona per evitar que s'escapés. Les altres -vermella,
negra, i groga- estaven plenes de diversos compostos que necessitaria durant el
seu interrogatori.
Des de cua d'ull va veure la Lucia obrir-se pas des de
la paret cap a ella. Un cop al seu costat, la seva amiga va parlar en un
xiuxiueig prou suau com perquè només pogués ser escoltat per ella.
-Tu no ets així. Per què estàs fent això?
-No ho entendries, -va respondre igual de
silenciosament.
-Contractar a una assassina era una cosa, -va continuar
la Lucia, la seva veu alçant-se només lleugerament contenint a ratlla les
emocions-. Però contractar mercenaris per reobrir en secret la Presó de Pedra?
I si el rei ho esbrina?
-No ho farà, -li va assegurar -. Això no té res a veure
amb Gerran, o amb Doan.
La dona de pell fosca es negava a deixar-ho estar.
-Retenir algú per torturar-lo i interrogar-lo? No està
bé. Ho saps.
-Ell és un Sith. No un soldat com eres tu. Un Lord
Fosc. No mereix la teva llàstima. O la meva.
La Lucia capcinejà i es va girar, però no abans que la Serra
veiés clarament la frustració i la decepció a la seva cara.
-Obriu la porta-, va cridar la princesa als guàrdies-.
Vull parlar amb el presoner. A soles.
A la seva paraula, la Caçadora va saltar sobre els seus
peus, fent que la Lucia fes un pas cap endavant protectorament.
-Vull anar amb tu, -va explicar la iktotchi.
-Per què? -va exigir la Serra, de sobte sospitosa.
-Qui més podria haver-lo capturat per a tu? -va respondre
ella, evitant la pregunta-. No m'he guanyat el dret?
-Si ella va, jo hi vaig, també, -va insistir la Lucia,
creuant els braços.
La Serra podia haver-s'hi negat. Però profundament dins
seu encara no volia enfrontar-se al monstre del seu passat sola. I quin mal
faria ara si sabessin els seus secrets? Ella havia amagat la seva autèntica
identitat tots aquests anys només perquè el seu pare temia les represàlies
d'aquest home. Amb ell com el seu presoner, ella ja no tenia motius per
ocultar-se.
-Les tres, llavors, -va concedir ella, agafant la
petita taula i fent-la rodar en posició per portar-la dins amb elles-. Tanqueu
la porta darrere de nosaltres, -va ordenar als guàrdies.
* * *
La Lucia estava preocupada per la princesa. Des de la
seva visita al Temple Jedi havia percebut alguna cosa diferent en ella, però
mai havia sospitat que fos capaç d'arribar en aquests extrems. Ella no havia
sabut que havia contractat mercenaris per reobrir la Presó de Pedra; si ho
hagués fet, hauria intentat parlar amb ella d'aquest pla tan estúpid i
perillós. La princesa havia d'haver sabut que ella objectaria i per tant no li
havia dit què estava passant fins que el presoner va estar fermament tancat en
la seva cel·la.
Ella sabia de les masmorres, és clar. Com a part de
l'equip de seguretat oficial de la princesa, necessitava memoritzar cada
entrada i sortida possible del castell. Fins feia tres dies, però, ella només
havia vist els plànols. Estar cara a cara amb la Presó de Pedra era una
experiència completament diferent.
Tan aviat com va sortir del llarg viatge en
turboascensor des de la superfície, havia percebut el mal d'aquest lloc. L'aire
estancat tenia una pudor subjacent a mort. Massa coses fosques i indicibles
havien passat aquí amb els segles.
Des de llavors la Lucia havia mantingut un ull vigilant
sobre la seva amiga. Podia veure alguna cosa corcant-la, i temia que la
penombra profana de la Presó de Pedra només empitjoraria les coses. La princesa
estava obsessionada amb l'home en la masmorra, tot i així al mateix temps era
incapaç d'enfrontar-s'hi. La Lucia sabia que tenia alguna cosa a veure amb el
seu passat, però quan havia tractat d'abordar el tema la princesa s'havia negat
a discutir-ho.
Sense més opcions, havia estat forçada a esperar que la
Serra fes el següent moviment. Ara que anava a enfrontar-se al presoner per
primera vegada, la Lucia estava determinada a estar al seu costat. Podia no
entendre pel que estava passant la seva amiga, i podia no estar d'acord amb el
que estava fent, però encara anava a ser-hi en cas que la princesa la
necessités.
Mentre les tres dones van entrar a la cel·la, la Lucia
es va sorprendre de quant més petita era que l'habitació a l'altre costat de la
porta: només de tres metres quadrats. La cel·la estava tènuement il·luminada,
l'única il·luminació venia d'una única llum parpellejant sobre els seus caps.
El presoner estava lligat contra la paret de l'altre extrem. Els seus braços
estaven estesos a cada costat per sobre, les seves mans lligades per cadenes
que penjaven d'anelles de ferro posades al sostre. Les seves cames estaven
desplegades de forma similar, els turmells lligats a la paret darrere d'ell.
A causa de la droga era incapaç de romandre dret; el
seu pes tirava cap endavant, estirant les cadenes que li donaven suport
fortament i fent un esforç increïble contra els seus punys i espatlles. El
dolor en les seves articulacions havia d'haver estat torturador, si no fos pels
efectes atordidors del senflax que fluïa pel seu sistema. El seu cap estava
inclinat cap avall, els seus músculs paralitzats fent-li impossible mirar cap
amunt mentre entraven.
La Serra havia seleccionat una agulla amb una etiqueta
vermella de la taula i la va injectar directament en l'artèria caròtida que
anava pel lateral del seu gruixut coll. Un instant més tard el seu cap va
colpejar cap amunt i cap enrere en reacció al poderós estimulant.
En veure la seva cara, la Lucia va panteixar de
sorpresa. Les altres dues la van mirar momentàniament, però quan ella va agitar
el seu cap, elles van rebutjar la seva reacció com una cosa sense importància i
van tornar la seva atenció a l'home encadenat.
Havien passat més de vint anys, però la Lucia l'havia
reconegut a l'instant. En Des havia estat el seu oficial al comandament, el seu
líder, el seu heroi. Sense ell cap dels Caminants de la Penombra hauria
sobreviscut a la guerra. Hi havia salvat les seves vides a Kashyyyk. Els havia
salvat de nou a Trandosha. Un cop rere altre els havia portat a través de
situacions impossibles contra probabilitats aclaparadores, just fins a la seva
missió final junts a Phaseera. I llavors el Tinent Ulabore havia ordenat als
sicaris -la policia militar Sith- que li arrestessin.
Ella mai havia tornat a sentir d'en Des; com la resta
de la unitat havia suposat que havia estat executat per desobeir ordres i
colpejar a un oficial superior. I malgrat que l'havia cregut mort, havia jurat
que mai oblidaria la cara de l'home que una vegada ho havia significat tot per
a ella.
Quan ella el va veure penjant de les cadenes a la
cel·la, no havia estat capaç de contenir el seu panteix de sorpresa.
Afortunadament ni la princesa ni la Caçadora s'havien adonat de per què havia panteixat,
i la Lucia es va recuperar prou com per evitar un altre rampell. Però encara
que va aconseguir evitar que les seves emocions es mostressin a la superfície,
al seu interior el món havia explotat.
Dubtava si en Des l'havia reconegut. Estava drogat, per
començar. I ella només era una cara entre moltes en la unitat. Ell era el líder
a qui tots admiraven; ell era a qui idolatraven. En els Caminants de la
Penombra, ella només era una franctiradora de baix rang, un d'una dotzena de
soldats júnior en l'esquadró. Realment esperava que ell la recordés després de
tot aquest temps?
No és que li importés; no s'atrevia a dir res amb la Serra
i la Caçadora estant just aquí. La princesa estava obsessionada amb el
presoner; estava malalta per alguna bogeria que l'havia portat a actes
prèviament impensables. Si ella descobria que la Lucia i en Des es coneixien,
no hi havia manera de dir què faria. O què ordenaria fer a la iktotchi.
I per tant la Lucia va ser forçada a simplement
quedar-se aquí, indefensa de fer res per ajudar-lo. Igual que el dia que els
sicaris se l'havien emportat a ròssec.
* * *
La Serra instantàniament va reconèixer la cara dels
seus malsons. Era més vell, però els seus trets eren inconfusibles: el cap
calb, les celles gruixudes, pesat; la posició cruel dels seus ulls i mandíbula.
Al costat d'ella, la Lucia va panteixar amb força
mentre el presoner fixava en les tres dones amb la seva mirada freda,
despietada. La Serra va mirar i va veure una estranya expressió a la cara de
l'ex-soldat; alguna cosa l'havia pertorbat òbviament.
La Lucia era la persona més valenta que havia conegut
mai la princesa, tot i així estava clarament torbada. Era possible que tingués
realment por d'aquest home, fins i tot encara que estigués encadenat? O sentia
simpatia per ell? Ella sabia que la Lucia desaprovava el que estava fent.
Pensava la seva amiga que ella era un monstre ara? O era una altra cosa?
La reacció inesperada de la seva amiga la va inquietar,
i va lluitar contra l'instint de girar-se i fugir de l'home en la cel·la. No
tenia res a témer del seu presoner aquesta vegada. Aquesta vegada ell era la
víctima, no ella.
No importa el que
pensi la Lucia, he de fer això.
-Saps qui sóc? -va exigir ella.
La seva resposta va arribar lentament. L'estimulant que
li havia donat només contrarestava els efectes físics del senflax; la toxina
encara ennuvolava la seva ment, atordint la seva concentració.
-Un enemic del meu passat.
Les paraules eren lleugerament mal articulades, i era
impossible llegir res en el to pla, sense emocions. Ella no podia dir si
realment la reconeixia, o si només estava fent una generalització sobre la base
del fet que l'havia pres presoner.
-Em dic Serra. Caleb era el meu pare, -va dir ella.
Ella volia que ell ho sabés. Volia que entengués qui li havia fet això.
-Això és en venjança per ell, -va preguntar ell després
d'un llarg moment, el senflax fent la seva ment letàrgica-, o pel que et vaig
fer a tu?
-Totes dues coses, -va respondre ella, agafant una
agulla marcada amb un adhesiu negre. Novament, ella la hi va injectar al coll.
Aquest cop, però, els efectes eren marcadament diferents.
Els seus ulls es van posar en blanc en el seu cap i les
seves dents es van tancar, per poc esquivant la seva llengua. Llavors el seu
cos va començar a convulsionar, fent que les seves cadenes se sacsegessin
esbojarradament.
La Lucia es va girar en disgust, incapaç de mirar. La
Caçadora es va inclinar més a prop, fascinada pel seu turment induït pels
químics. La Serra va deixar que l'atac continués durant uns deu segons sencers
abans d'injectar-li una de les agulles grogues per contrarestar els efectes.
-Veus el tipus de càstig que puc infligir-te? -va
preguntar ella-. Ara entens com és estar a la mercè indefensa d'un altre?
Ell no va respondre immediatament. La seva respiració
era atrotinada, la seva cara i el seu crani nu coberts de suor del dolor que
acabava de resistir. Una tremolor espàsmica havia atacat la seva mà esquerra,
fent que es retorcés i flexionés esbojarradament en el seu grilló de ferro.
-Tu no tens lliçons que ensenyar-me, -va panteixar
ell-. Entenc el patiment de formes que tu mai comprendràs.
-Per què vas matar al meu pare? -va preguntar la Serra,
agafant una altra agulla negra i sostenint-la en alt perquè ell la veiés.
-Caleb no va morir sota la meva mà.
Ella va apunyalar amb l'agulla en el seu coll, induint
un altre atac. Va deixar que aquest continués gairebé dues vegades el que
l'altre abans d'administrar l'antídot. Ella esperava que perdés el coneixement pel
dolor, però d'alguna manera va aconseguir romandre conscient.
-Les mentides s'han de castigar -li va advertir ella.
-Jo no vaig matar el teu pare, -va insistir ell, encara
que la seva veu era tan feble que ella amb prou feines podia escoltar-lo.
-Et vaig dir que vaig veure a una altra en les meves
visions, -li va recordar la Caçadora-. Una jove de cabells rossos. Potser va
ser ella l'assassina.
La Serra va mirar a la iktotchi abans de girar la seva
atenció de tornada a l'home encadenat.
-És això cert?
Ell no va respondre, encara que un somriure astut va
aparèixer en la vora dels seus llavis.
-Digues-me què li va passar al meu pare! -va cridar la Serra,
ventant-li una bufetada a la cara. Les seves ungles van esgarrapar la seva
galta, tallant la carn amb quatre solcs llargs, profunds. La sang va sortir
ràpidament per les ferides i va començar a córrer cap a la seva barbeta.
No obstant això, en Bane no va respondre. Amb la
mandíbula tancada, la Serra va estendre el braç per agafar una altra de les
agulles negres, però la Lucia va agafar el seu canell.
-Ell no va matar el teu pare! -va cridar la
guardaespatlles-. Per què encara estàs fent això?
La Serra va alliberar la seva agafada enfadada.
-Potser ell no ho hagi fet, però ell és el motiu pel
qual el meu pare és mort, -va insistir ella. Es va girar de tornada cap al
presoner-. Ho negues?
-En Caleb era feble-, va murmurar l'home-. Quan va
deixar de ser d'utilitat, va ser destruït. Aquest és el camí del Costat Fosc.
La Serra va agafar l'agulla de la taula.
-Això no portarà de tornada al teu pare, -pregà la Lucia.
-Vull que vegi com és estar indefens i amb por, -va
xiuxiuejar la Serra-. Vull que sàpiga com és ser una víctima. Vull que entengui
que el que li va fer al meu pare... a mi... va estar malament!
-Els febles sempre seran víctimes-, va dir el presoner,
la seva veu creixent amb força-. Aquest és el camí de l'univers. Els forts
agafen el que volen, i els febles pateixen a les seves mans. Aquest és el seu
destí; és inevitable. Només els forts sobreviuen, perquè només els forts ho
mereixen.
-Tu només creus això perquè no saps el que és patir!
-li va cridar la princesa.
-Sé el que és patir, -va respondre ell, les seves
paraules ja no eren denses i mal articulades-. Solia ser una víctima. Però em
vaig negar a acceptar el meu lloc a la vida. Em vaig fer fort.
Mentre parlava, gotes de sang de les ferides de la seva
galta queien del seu mentó i esquitxaven el sòl.
-Aquells que són víctimes no tenen a ningú a qui culpar
llevat a si mateixos. No mereixen llàstima; ells són víctimes a causa dels seus
propis fracassos i debilitats.
-Però no importa com de fort que fossis! -Va dir la Lucia,
de sobte saltant a la discussió-. No ho veus? Encara vas acabar sent presoner!
-Si hagués estat més fort no hauria estat capturat,
-contraatacà ell, una feroç llum cremant en els seus ulls-. Si no sóc prou fort
com per escapar, continuaré patint fins que mori. Però si sóc prou fort com per
escapar...
La Serra el va colpejar amb l'agulla negra i va agafar
una de les verdes, injectant una altra dosi de senflax.
-Mai deixaràs aquesta masmorra amb vida, -va prometre
ella mentre la seva víctima lliscava de tornada sota la influència de la droga,
els seus ulls posant-se vidriosos mentre el seu cap s'inclinava cap endavant de
nou.
Fins i tot drogat i
encadenat, encara és prou astut com per ser perillós.
Atrapada en la discussió amb ell, gairebé no s'havia
adonat dels senyals del senflax esvaint-se. Havia pensat que passarien hores
abans que necessités una altra injecció, però havia subestimat els efectes de
les altres drogues que havia estat bombant al sistema. Hauria de tenir més cura
en el futur.
-Ara mateix sóc feble, -va murmurar l'home, el seu cap
mirant avall a terra, negant-se a abandonar-. Sense poder. Tu m'infligeixes
patiment perquè ets prou forta per fer-ho. Les teves accions demostren la
veritat d'allò en el que crec.
La Serra capcinejà enfadada.
-No. El meu pare em va ensenyar a ajudar en aquells en
necessitat. Els forts haurien d'aixecar els febles, no atrapar-los a baix. Ell
creia en això, i així ho faig jo!
D'alguna manera el presoner va aconseguir aixecar el
seu cap, fixant-la amb la seva mirada d'ulls somnolents.
-Les creences del teu pare el van matar.
La princesa va aixecar la mà per bufetejar-lo de nou,
llavors es va quedar gelada, lluitant per controlar l'allau de dolor i ira que
amenaçava amb aclaparar-la.
-No estàs pensant amb claredat-, va dir la Lucia
suaument, posant una mà en la seva espatlla-. Necessites calmar-te.
La seva amiga tenia raó. Ell estava dins del seu cap.
Necessitava sortir de l'habitació i recompondre's. L'última injecció que li
havia donat hauria de mantenir-lo indefens durant almenys una altra hora. Temps
suficient perquè ella recompongués els seus pensaments abans d'enfrontar-s'hi
de nou.
Baixant la seva mà, ella li va donar l'esquena sense
dir una paraula, deixant a la Caçadora i la Lucia a soles amb ell a la cel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada