La profecia final (I)

Anterior

PRIMERA PART

Visió

CAPÍTOL 1

La seguien.

Va fer una pausa i es va retirar del front un floc humit de cabell ros, fregant en fer-ho les cicatrius que l'assenyalaven com a membre del Domini Kwaad. Va buscar entre els gnarlarbres de moltes potes, mirant atentament amb els seus ulls verds, però els seus perseguidors encara no es feien visibles als sentits normals. Esperaven alguna cosa; probablement, reforços.

Va deixar anar entre dents una tèbia maledicció pròpia dels cuidadors i va tornar a posar-se de camí, trepitjant amb cura entre troncs florits, per entre les boires pesades i les mates espesses de canya xiulant.

L'aire era humit i febril, i els cants, refilets i trins procedents de la coberta vegetal i de la maresma produïen un estrany efecte tranquil·litzador.

Va mantenir el mateix pas; no tenia per què donar-los a entendre que els havia percebut, almenys de moment. Sí va canviar però, lleument el rumb. Era inútil anar a la cova mentre no deixés resolt això.

«O podria conduir-los-hi -reflexionà- atacar-los mentre s'enfronten als seus dimonis interiors...».

«No». Allò semblava un sacrilegi, d'alguna manera. Yoda havia vingut aquí. També hi havia vingut aquí Luke Skywalker, i l'Ànakin també. Ara li tocava venir a ella, a la Tahiri.

Als pares de l'Ànakin no els havia semblat massa bé la idea que aquesta fora a Dagobah sola; però ella havia aconseguit convèncer-los que era necessari. Creia que les dues personalitats, humana i yuuzhan vong, que havien compartit en temps el seu cos s'havien convertit en un ens únic, sense fissures. El sentia així; li produïa una bona sensació. Però l'Ànakin havia tingut una visió d'ella com a fusió de Jedi i yuuzhan vong, i no havia estat una visió agradable. Després d'aquella unió que havia estat a punt de tornar-la boja, havia arribat a creure que s'havia lliurat d'aquell resultat. Però abans de seguir endavant, abans de posar en perill als seus éssers estimats, havia de tenir en compte la possibilitat que la fusió de la Tahiri Veila amb la Riina del Domini Kwaad hagués estat un pas cap al compliment d'aquella visió.

Al cap i a la fi, l'Ànakin l'havia conegut millor que ningú. I l'Ànakin havia estat molt fort.

Si la criatura que havia vist ell estava aguaitant dins d'ella, havia de fer-li front ara, i no deixar-ho per més tard.

Per això havia vingut aquí, a Dagobah, on la Força era tan potent que gairebé semblava que cantava en veu alta. Allà estava per tot arreu el cicle de la vida, de la mort i del naixement, no deformat per la biotecnologia yuuzhan vong, no enverinat per les màquines, la tecnologia i l'explotació tan pròpies d'aquella galàxia. Havia vingut a visitar la cova per explorar el seu jo interior i veure de què estava feta veritablement.

Però també hi havia vingut a Dagobah per meditar sobre les alternatives. El que havia vist l'Ànakin eren els trets pitjors dels yuuzhan vong i els dels Jedi, amuntegats en un únic ésser. Era fonamental evitar allò, però ella tenia un altre objectiu superior: trobar l'equilibri, incorporar el millor de la seva ascendència mixta. No només per si mateixa, sinó perquè la reconciliació de la seva identitat dual li havia deixat una creença ferma, la que els yuuzhan vong i les gents de la galàxia que havien envaït aquests podien aprendre molt els uns dels altres, i que podien viure en pau. Estava segura d'això. L'única qüestió era com aconseguir-ho.

Els yuuzhan vong no generarien mai abocadors industrials com eren Duro, Bonadan o Eriadú. D'altra banda, el que feien amb la vida, sotmetre-la i violentar-la fins que s'ajustés a les seves necessitats; liquidar-la per complet quan no els hi convenia, tampoc era millor. No és que estimessin la vida, sinó que detestaven les màquines.

Havia d'existir algun terreny comú, algun eix que pogués obrir els ulls de les dues parts i posar fi al terror i a la destrucció constants de la guerra. La Força era clau per aquesta entesa. Als yuuzhan vong els hi resultava invisible la Força per algun motiu. Si arribessin a sentir la Força que els envoltava, si són capaços de sentir la maldat de les seves creacions, podrien trobar un camí millor, menys inclinat a la destrucció. Si els Jedi poguessin sentir als yuuzhan vong per mitjà de la Força, podrien trobar, no millors maneres de lluitar contra ells, sinó camins per a la reconciliació.

Però ella necessitava alguna cosa més. No n'hi havia prou amb saber el que estava malament; també havia de saber com arreglar les coses.

La Tahiri no tenien cap deliri de grandesa. Ella no era cap salvadora, ni profeta, ni superjedi. Era el resultat d'un experiment dels yuuzhan vong que havia sortit malament. Però sí que entenia les dues parts del problema, i si tenia alguna possibilitat d'ajudar al Mestre Skywalker a trobar la solució que necessitava tan desesperadament la seva galàxia, havia aprofitar-la. Era un paper que ella acceptava amb humilitat i amb gran cautela. Els que intentaven fer el bé solien acabar cometent crims atroços.

S'anaven apropant, eren més maldestres. Aviat hauria de fer alguna cosa.

Devien haver-la seguit fins a Dagobah. Com?

O pot ser que haguessin sabut on anava abans que es posés de camí. Potser algú l'hagués traït. Però haurien d'haver estat en Han i la Leia...

No. Hi havia una altra solució. Els reflexos paranoics eren essencials per a la supervivència per a qui s'havia criat en un viver, però uns instints més profunds li deien que els seus amics, que eren gairebé els seus pares adoptius, no eren capaços de fer una cosa així mai. Algú l'hauria estat vigilant, algú en qui ella no s'havia fixat. De la Brigada de la Pau, potser. Probablement. Es figurarien que podien fer molts mèrits lliurant-la a Shimrra.

Es va obrir camí per entre un laberint de gnarlarbres, i després va enfilar ràpidament i en silenci per les seves arrels semblants a cables. Aquelles arrels havien estat potes, com ella havia après quan havia vingut aquí feia menys d'una dècada i més d'una vida. La forma immadura de l'arbre era un tipus d'aranya que perdia la mobilitat en la seva edat adulta. Ella havia acompanyat a l'Ànakin, que havia anat allà per afrontar la seva prova, per descobrir si portar el nom del seu avi li implicaria el mateix destí.

«Et trobo a faltar, Ànakin va pensar. Ara més que mai».

Quan va estar a uns quatre metres del terra, es va ocultar en un buit i es va posar a esperar. Si podia limitar-se a esquivar-los, això faria. A un cert nivell, el seu instint li demanava lluita, però a un nivell més profund sabia que els seus reflexos de combat yuuzhan vong tenien una relació inevitable amb la fúria, i ella hi era per evitar convertir-se en la visió de l'Ànakin, no per assumir-la.

Hi havia una part del seu pla que no havia explicat al Han i la Leia. Aquesta part era que, si la cova confirmava els seus pitjors temors, inutilitzaria el seu Ala-X per passar la resta de la seva vida al planeta selvàtic.

Potser acabaria per enfonsar els braços i les cames a la maresma per convertir-se en arbre, com les aranyes.

Va buscar amb la Força per avaluar millor l'estat de la persecució.

No hi eren. I va advertir, de sobte, que no els havia sentit en la Força, sinó amb el seu sentit vong. Li havia resultat tan natural, que ni tan sols s'ho havia preguntat. Allò només podia voler dir que els seus perseguidors eren yuuzhan vong, de l'ordre de sis, potser un o dos més o menys. El sentit vong no era tan precís com la Força.

Es va dur la mà al seu sabre làser, però no el va despenjar i va seguir esperant.

A la poca estona els va sentir. Fossin qui fossin, no eren caçadors; es movien per la selva amb malaptesa, i encara que baixaven la veu prou perquè ella no entengués el que deien, semblava que xerraven gairebé constantment. Devien tenir molta confiança en el seu èxit.

Una ombra negra va lliscar en silenci entre la vegetació, i la Tahiri va aixecar la mirada amb el temps just de veure que alguna cosa molt gran ocultava els fragments de cel que deixava al descobert la llunyana coberta vegetal.

Vida nativa, o un volador yuuzhan vong?

Va arrufar els llavis i va seguir esperant. El murmuri llunyà va resultar comprensible a la poca estona. Com ella havia suposat, la llengua era la del seu viver.

-Estàs segur que ha vingut per aquí? -preguntava una veu ronca.

-Així és. Veus aquesta empremta a la molsa?

-És Jeedai. Potser hi ha deixat aquests senyals per confondre'ns.

-Pot ser.

-Però creus que és a prop?

-Sí.

-I sap que la seguim?

-Sí.

-Llavors, per què no la cridem, sense més?

«Esperant que jo respongui al desafiament al combat?», Va pensar la Tahiri amb serietat. De manera que portaven a un rastrejador. Podria fer-los el salt, tornar al seu Ala-X? O hauria de lluitar amb ells?

Movent-se molt a poc a poc, la Tahiri es va tornar cap a les veus. Percebia diverses figures entre la vegetació baixa, però no amb claredat.

-Hauríem de cridar-la en algun moment, suposo -va dir el rastrejador.

-Si no, pensarà que volem fer-li mal.

Com? va pensar la Tahiri, arrufant les celles i intentant conciliar allò amb els seus supòsits. No va poder fer-ho.

-Jeedai! -va cridar el rastrejador-. Crec que pots sentir-nos. Et demanem humilment audiència.

«Cap guerrer faria allò -va pensar la Tahiri-. Cap guerrer recorreria a un vil engany com aquell. Però un cuidador...».

Sí, un cuidador o un sacerdot, un membre de la secta de l'engany, sí que podria fer-ho. No obstant això...

Va treure el cap per veure millor, i es va trobar mirant directament als ulls grocs d'un yuuzhan vong.

Estava a uns sis metres. La Tahiri va deixar anar una exclamació ofegada en veure'l, i la va envair la repulsió. La cara del yuuzhan vong era com una ferida oberta.

Un Avergonyit, menyspreat pels Déus, gosava... Va portar la mà al seu sabre làser.

Llavors va tornar aquella ombra, i de sobte alguna cosa va lliscar entre les branques, trencant les fulles i les plantes enfiladisses al seu voltant. Va proferir un crit de guerra i va encendre la seva arma, fent-la girar per desviar dos insectes atordidors, que es van perdre entre la selva.

Per sobre d'ella, a través de la coberta vegetal que ja havia quedat oberta, va veure un tsik vai dels yuuzhan vong, un volador atmosfèric, enorme, amb forma de ratlla, del qual penjaven llargs cables. De cada cable anava suspès un guerrer yuuzhan vong. Un va passar a menys de dos metres d'ella, i ella es va preparar per a la lluita, però el guerrer va passar de llarg, sense atendre a la seva presència, caient a terra de la selva i desplegant el seu amfibastó en un sol moviment.

Un udol terrible va sorgir dels seus perseguidors. Ja els veia; tots estaven terriblement desfigurats; tots eren Avergonyits. Van aixecar els seus curts garrots i van fer front als guerrers.

No tenien la menor oportunitat... ella ho va comprendre immediatament.

El rastrejador la va mirar als ulls un instant, i ella va témer que la delataria; però en lloc d'això, el rastrejador es va posar seriós.

-Corre! -va cridar el rastrejador-. Aquí no podem guanyar!

La Tahiri només ho va dubtar un moment més, i va baixar a terra amb diverses gambades. Quan els seus peus van tocar el terra esponjós, el primer Avergonyit ja havia caigut.

Un guerrer la va veure moure's de reüll i es va tornar cap a ella proferint un crit de guerra. La sorpresa va transfigurar-li la cara quan ella li va respondre en la mateixa llengua. Girà l'amfibastó cap a ella, llançant-li un cop lateral dirigit a la clavícula. Ella li va llançar un tall cap als artells, però ell va aturar el cop de lluny, va alliberar la seva arma de la de la Tahiri i li va llançar una estocada profunda amb la punta verinosa. Ella la va detenir amb un moviment ascendent i va avançar un pas, llançant-li un tall a l'espatlla, on l'armadura de cranc vonduun va recollir la seva fúria amb una pluja d'espurnes; després, el va esquivar, va tornar l'arma i li va clavar la punta ardent al punt vulnerable de l'aixella. El guerrer va deixar anar un gemec i va caure de genolls, i ella va girar l'arma per decapitar-lo mentre ja s'estava llançant-se contra el seu pròxim enemic.

A partir de llavors, el combat va ser com un núvol confús. S'havien deixat caure vuit guerrers del volador. Quedaven set, i la meitat dels Avergonyits ja estaven estesos a terra, sagnant. Va veure per un moment al rastrejador, que subjectava a un enemic pel coll amb una presa de braços. Va veure que un altre Avergonyit colpejava a un guerrer a la templa amb el seu garrot, però un altre guerrer que arribava per darrere el travessava.

Veia, sobretot, els cops veloços com el raig dels amfibastons dels dos guerrers que intentaven envoltar-la. Va llançar un tall a un genoll, va olorar la carn cremada quan la fulla va travessar l'armadura. Un amfibastó va venir cap a la seva esquena, i ella va haver de deixar-se caure per esquivar el cop.

Tota la seva existència es va reduir a parada, estocada, tall.

Esquitxada de sang dels yuuzhan vong, i sagnant ella mateixa per diverses ferides, es va trobar de sobte esquena amb esquena amb el rastrejador. Era l'únic que quedava dels sis que l'havien seguit al principi; però només quedaven tres guerrers.

Es van quedar així, immòbils, durant un moment. Els guerrers van retrocedir una mica. El seu cap era enorme. Tenia les orelles retallades en formes fractals. Grans cicatrius, com trinxeres, li adornaven les galtes.

-He sentit parlar de tu, abominació -li va dir amb menyspreu. La-que-va ser-conformada. És veritat el que diuen? Que aquests excrements de gola Luur llastimosos et veneren?

-D'això no en sé res -va dir la Tahiri-. Però sí que sé quan estic veient un combat deshonrós. No només estaven en minoria, sinó que anaven mal armats. Com podeu dir-vos guerrers, atacant així?

-Són Avergonyits -va dir el guerrer amb desdeny-. L'honor no té a veure amb ells. Són pitjors que infidels; són uns traïdors heretges amb els quals no es combat, sinó que se'ls extermina.

-Ens temeu -va dir el rastrejador amb la seva veu ronca-. Ens temeu perquè nosaltres sabem la veritat. Vosaltres llepeu els peus de Shimrra; però Shimrra és el veritable heretge. Mira com us ha vençut aquesta Jeedai. Els déus l'afavoreixen a ella, no a vosaltres.

-Si els Déus l'afavoreixen a ella, no us afavoreixen nosaltres -va exclamar el guerrer.

-Ens volen entretenir -va dir el rastrejador a la Tahiri. Aquesta va advertir que tenia sang en els llavis-. Ens estan entretenint mentre arriba un altre tsik vai.

-Silenci, heretge -va vociferar el cap dels guerrers-, i potser puguis viure una mica més per seguir plorant. Volem fer-te unes preguntes. Renúncia a la teva heretgia -va afegir, suavitzant l'expressió-. Aquesta Jeedai és una gran presa. Ajuda'ns a atrapar-la, i pot ser que els Déus et perdonin i t'atorguin una mort honrosa.

-No hi ha mort més honrosa que morir al costat d'un Jeedai -va respondre el rastrejador-. Vua Rapuung ho va demostrar.

-Vua Rapuung -va dir, o gairebé va escopir, el guerrer-. Aquest conte és una mentida d'heretges. Vua Rapuung va morir deshonrat.

Com a única resposta, l'Avergonyit es va abalançar de sobte cap endavant, tan de pressa que va prendre per sorpresa al cap guerrer, llançant-se de cap contra ell abans que tingués temps d'aixecar l'arma. Els altres dos es van tornar a ajudar, però la Tahiri es va avançar amagant un colp al genoll del primer guerrer per pujar després la fulla fins a la seva gola quan va haver baixat la guàrdia. Va intercanviar amb el segon guerrer una ràfega de cops que van acabar de la mateixa manera, caient sense vida el guerrer a terra.

Es va tornar i va veure que el rastrejador estava travessant el cap guerrer amb el seu propi amfibastó. L'Avergonyit i ella es van quedar mirant-se als ulls durant un moment. Després, el yuuzhan vong va caure de genolls de sobte.

-Vaig pregar demanant que fossis tu! -va dir.

La Tahiri va obrir la boca per respondre, però va sentir una remor de les copes dels arbres que només podia anunciar l'arribada d'un altre volador.

-Anem -va dir-. No podem quedar-nos aquí.

El guerrer va assentir amb el cap i es va posar dret d'un salt. Els dos van fugir corrent de la clariana.

La Tahiri es va aturar per fi al cap de cosa d'una hora. Semblava que els voladors els havien perdut la pista de moment, i el rastrejador s'havia anat quedant enrere. Ara, recolzat en un arbre, s'estava esfondrant.

-Una mica més -li va dir ella-. Fins allà, res més.

-Les cames ja no em sostenen -va dir el rastrejador-. Has de deixar-me de moment.

-Només fins a arribar sota aquesta lleixa de pedra -va dir ella-. Si us plau. Pot ocultar-nos dels voladors si arriben fins aquí.

Ell va fer que sí amb el cap amb gest cansat. La Tahiri va veure que se subjectava el costat i que el tenia cobert de sang.

Van córrer fins refugiar-se sota el sortint rocós.

-Deixa'm que et miri això -va dir ella.

Ell va sacsejar el cap.

-Abans he de parlar amb tu -va dir.

-Què fas aquí? M'heu seguit?

Ell va posar ulls de sorpresa.

-No! -va exclamar, amb tanta vehemència que va escopir sang entre els llavis. Després, amb més tranquil·litat, va afegir-. No. Vam robar una nau a un administrador i vam venir aquí a la recerca del món de la profecia. Et vam veure aterrar... és aquest el lloc, la-que-va ser-conformada? És aquest el món que va veure el Profeta?

-Ho sento -va dir la Tahiri-. No sé a què et refereixes. Això és Dagobah. He vingut aquí per... motius personals.

-Però no pot tractar-se d'una coincidència -va dir el rastrejador-. No pot ser.

-Si us plau, deixa que et miri la ferida -va dir la Tahiri-. Entenc una mica de curació. Potser pugui...

-Ja sóc mort -va dir el rastrejador lacònicament-. Ho sé. Però hauria de saber si he fracassat.

La Tahiri va sacsejar el cap amb impotència.

El rastrejador es va aixecar una mica i va parlar amb veu una mica més ferma.

-Sóc Hul Qat, i era caçador. O ho vaig ser, fins que va semblar que els déus em rebutjaven. Em van despullar del meu títol, del meu clan. Em vaig convertir en Avergonyit. Els meus implants supuraven i les meves cicatrius s'obrien com ferides. Vaig perdre l'esperança i em vaig posar a esperar una mort deshonrosa. Però llavors vaig sentir la paraula del Profeta, i vaig sentir parlar del Jeedai Ànakin...

-Ànakin -va murmurar la Tahiri. El nom se li clavava com un punyal.

-Sí; i de tu, a qui va conformar la Mezhan Kwaad. I d'en Vua Rapuung, que va lluitar... Tu hi eres, oi?

La Tahiri va sentir un profund calfred. Ella havia estat llavors la Riina, i la Tahiri, i havia estat a punt de matar l'Ànakin.

-Estava allà.

-Llavors, ho saps. Saps que la nostra redempció és cosa vostra. I, ara, el Profeta ha vist un món, un món on no hi ha Avergonyits perquè ens redimirà, on el camí veritable podrà...

Va tossir violentament i va tornar a esfondrar-se, i la Tahiri va creure per un moment que havia mort. Però va tornar els ulls cap a ella.

-Els meus companys i jo buscàvem el planeta del nostre Profeta. Un de nosaltres, Kuhqo, havia estat cuidador. Va emprar un sistema de destralejament genètic per accedir al qahsa d'un executor i robar-li els seus secrets. Allà va trobar informació recopilada sobre els Jeedai, i proves que hi ha alguna relació entre vosaltres i aquest món. Alguns dels més grans d'entre vosaltres van venir aquí, oi? I ara has vingut tu. Llavors, digues-me, t'ho prego. L'he trobat?

Es va estremir i va posar els ulls en blanc.

-L'he trobat? -va tornar a preguntar, suplicant, i tan feble que la seva veu ja no era més que un sospir.

La Tahiri li va prendre la mà amb la seva.

-Sí -va mentir, sense saber tan sols quina mentida estava explicant-li -. Sí; tens raó. L'has trobat. Ara ja no et preocupis de res.

Els ulls d'ell es van omplir de llàgrimes.

-Has d'ajudar-me -va dir-. Jo no puc comunicar la notícia. El Profeta ha d'assabentar-se on és aquest món.

-Ho faré jo -va dir la Tahiri.

Aquesta vegada no mentia.

Hul Qat va tancar els ulls, i la Tahiri va sentir que marxava, fins i tot sense emprar la Força.

La Tahiri va mirar la boca de la cova, tan propera ja, i va comprendre que no havia vingut per allò. La veritable causa de la seva vinguda era aquesta. La Força l'havia portat fins allà perquè es trobés amb aquesta persona, perquè li fes aquesta promesa.

Es va aixecar. Si es quedava immòbil massa temps, la trobarien els voladors. Esperava que no haguessin descobert encara la seva nau, però va suposar que el més probable era que no, ja que no l'estaven buscant, i ella l'havia amagat força bé. Malgrat tot, podria costar algun treball sortir d'aquell sistema solar, en funció de quantes i quines naus estiguessin en òrbita sobre ella.

Però allò no importava. Tenia una promesa pendent. Tot i que no era capaç d'entendre del tot què era el que havia promès.

Següent