La profecia final (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Un somriure distorsionat va recórrer la cara torta de l'Onimi com a mostra de respecte irònic.

-Dolça Nen Yim -grallà-. Què encantadora és la teva presència.

«Què repugnant és la teva», va pensar la Nen Yim. No ho va dir, ni li va fer falta dir-ho. Els palps del seu tocat es van agitar i es van retorçar de fàstic, i la seva mà de mestra, dotada de molts dits, es va tancar estrenyent-se espasmòdicament.

El bufó del Summe Senyor no va donar mostres d'advertir res d'allò; abans bé, es va quedar somrient-li com si fossin companys de bressol íntims que compartissin un acudit. No ho eren; ella era la més important de tots els cuidadors, i ell era un exemplar llastimós de vergonya, un ésser al qual els Déus havien imposat el segell permanent de la seva desaprovació sense reserves. La Nen Yim era absolutament incapaç de comprendre per què Shimrra, l'escollit dels Déus, el gran Senyor de tota la seva espècie, l'havia triat com a emissari. Era una cosa més que una ofensa; estar tan sols en la seva presència era una desgràcia, sobretot quan la Nen Yim recordava (i mal podia oblidar-ho) que aquells dits l'havien tocat, quan l'Onimi s'havia disfressat de mestre cuidador.

Només per allò es mereixia la mort més ignominiosa imaginable. La Nen Yim havia pensat assassinar-lo fins i tot mentre creia que es tractava d'un superior seu, beneït pels Déus. Ara que comptava amb els mitjans necessaris i que sabia qui era ell en realitat, no s'atrevia a fer-ho.

Però podia seguir somiant amb això.

L'Onimi li va dedicar un somriure estúpid.

-Els teus pensaments em persegueixen -va dir-. Els teus palps anhelen el meu contacte. Ho veig en tu, Nen Yim.

Bé, almenys s'havia fixat en alguna cosa, va pensar ella. Només que havia interpretat malament la seva passió.

-Vens amb algun encàrrec, Onimi, o només has vingut a fer-me perdre el temps en converses nècies?

-La conversa no és nècia per al qui es fa el neci -va dir l'Onimi, fent-li l'ullet, com si allò signifiqués alguna cosa.

-Sí, com vulguis -va dir ella amb un sospir-. Portes algun encàrrec del Summe Senyor?

-Et porto una cosa exquisida -va dir l'Onimi-. Una pústula lluent dels Déus, un regal per a la meva petita...

-Digues-me senyora -va dir la Nen Yim amb altivesa-. Jo no sóc la teva petita res. I vés al gra. No sé què voldrà de mi el gran Senyor, però dubto que sigui que em facin perdre el temps, amb tantes coses com hi ha per fer.

Va veure de cua d'ull que una de les seves ajudants reprimia un somriure, i va prendre nota que hauria de deixar-li anar una reprimenda més tard.

L'Onimi va obrir molt els ulls, i després es va portar un dit als llavis, es va inclinar cap a ella i va murmurar:

-El temps veloç consumeix les hores, devora els dies, els mesos i els anys, se'ls empassa i els expel·leix.

Ella no va dir res. Què podia dir-se en allò? Però l'Onimi li va fer senyals, i ella, molt a disgust, el va seguir pel passadís micoluminescent del seu damutek central, passant pels laboratoris on ella treballava en la seva ciència herètica per produir els miracles que necessitaven els yuuzhan vong per arribar a ocupar el lloc que els hi corresponia en aquella galàxia d'infidels. Quan van arribar a un passadís al qual ni tan sols ella tenia accés, va començar a sentir interès, i li va molestar menys el cant desafinat del bufó, que entonava antics octosíl·labs blasfems en què es narraven certes activitats de la deessa Yun-Harla que la Nen Yim, per sort seva, no havia sentit explicar mai.

És clar que... ara ja les havia sentit.

Van arribar per fi a un espai en penombra. Es distingia davant seu una massa gran i irregular. Hi havia en ella llum, una lluentor lleu i variable tan delicada que gairebé podia ser que estigués veient els colors de la foscor.

Es va acostar, estenent els seus dits de cuidadora per palpar aquella superfície i sentir el seu sabor. Era suau, gairebé relliscosa. Feia gust a cadenes moleculars de carboni llargues, i a aigua, i a silicats. Tenia un gust viu i familiar.

-Això és viu -xiuxiuejà-. Què és això? Necessito més llum -va afegir, fent un gest d'impaciència.

-Els ulls són els golafres dels sentits -va dir l'Onimi molt ufanós-. Sempre volen més, però solen dir-nos menys.

Però es van encendre llums més fortes que van deixar veure allò. La primera impressió va ser que era llefiscós. La superfície, d'aspecte de vidre, estava corbada cap a quatre llargs rombes arrodonits per dalt i que acabaven en puntes gairebé d'agulla per l'altre. Els lòbuls estaven units a un eix central, encara que ella no veia com. Li recordava a un taaphur, una criatura marina que ara només existia en els plànols genètics dels qahsa de memòria dels cuidadors, i en els seus derivats biotecnològics.

La segona impressió va ser que estava danyat. La vida que brunzia sota els seus dits vacil·lava en alguns punts i estava absent en altres, on el casc (sí, el casc) s'havia enfosquit.

-Això és una nau -murmurà la Nen Yim, més per a si mateixa que per l'inútil de l'Onimi-. Una nau vivent, però que no és yuuzhan vong. Això procedeix d'algun dels pobles infidels?

-El misteri es plega i es torna a plegar fins a desfer-se; el nostre mapa està esquinçat.

-Vols dir que no ho saps? -va preguntar la Nen Yim amb impaciència. A manera de resposta, l'Onimi va avançar la mà cap a ella. A la Nen Yim se li van eriçar els palps, se li va posar la pell de gallina i va dilatar les aletes del nas. Però l'Onimi no la va tocar. En comptes d'això, li va lliurar alguna cosa: un qahsa petit, portàtil.

-Els secrets són com ganivets -va dir en veu baixa-. Si fas de la teva llengua un secret, et tallaràs la boca.

Dit això, va marxar, i ella el va veure allunyar-se amb desdeny. Què idiota, advertir-la dels secrets. Ella era una heretge, una heretge mantinguda en secret pel Summe Senyor. Tot el que feia, ho feia en la foscor.

-Mestra Nen Yim?

La Nen Yim va aixecar la vista del qahsa. La seva jove assistent Qelah Kwaad estava molt a prop de distància amb gest de gran preocupació.

-Adepta... -va dir la Nen Yim en veu baixa a manera de salutació.

-No pretenc ser impertinent, però el meu projecte...

-Examinaré els teus progressos en el moment oportú -va dir la Nen Yim-. Quan em vingui bé a mi.

Els palps de la Qelah Kwaad es van contraure una mica.

-Sí, Mestra Yim -va respondre.

-I, Adepta...

-Digues, Mestra Yim.

-Comprenc que no estiguis acostumada a la presència de l'Onimi i l'efecte que pot exercir. Però no consentiré que les meves subordinades riguin a la meva esquena. Està entès?

L'adepta va obrir molt els ulls, consternada.

-Mestra Yim, no pots creure que...

-Adepta, no utilitzis el verb poder referit a mi, ni en afirmatiu ni en negatiu. El que jo pugui o no pugui fer està absolutament fora del teu control.

-Sí, Mestra.

La Nen Yim va sospirar.

-Ja és prou dolent per si mateix, adepta, que hàgim de suportar aquesta presència abominable. És pitjor encara donar-li a entendre que ha fet gràcia.

-Entesos, Mestra Yim. Però... per què? Per què hem de suportar la seva presència? És una vergonya, maleït dels Déus.

-És el bufó del gran Senyor Shimrra; i, quan aquest li ho mana, li fa de missatger.

-No ho entenc. Com és possible això? Com a bufó, si; però confiar-li informació secreta...

-I quina informació secreta pot ser aquesta, adepta? -va preguntar la Nen Yim amb to tallant.

-Et demano perdó, mestra Yim; però el bufó va venir, et va portar a la zona restringida, i vas tornar amb un qahsa portàtil. Sembla evident que et va revelar alguna cosa.

La Nen Yim va observar atentament a l'adepta.

-Precisament -va dir la Nen Yim-. Tens raó. Però potser haguessis d'ocupar-te més de la teva feina i menys de les meves activitats.

L'adepta va tornar a posar cara de consternació.

-Promets molt, Qelah Kwaad -va dir la Nen Yim-. Però en aquest lloc tots hem de tenir cura. Vivim fora del món del nostre poble, i aquest lloc té regles pròpies.

L'adepta es va aixecar.

-Estic orgullosa de servir aquí, mestra -va dir-. El Summe Senyor ha dispensat el que els altres cuidadors consideren una heretgia.

-No ho ha fet -va dir la Nen Yim-. Almenys, no en públic. Ni ho farà. No t'has fixat en els guàrdies?

-És natural que tinguem guàrdies. La nostra tasca té una gran importància. Si els infidels s'assabentessin del que fem, sens dubte intentarien destruir-nos.

-És veritat -va dir la Nen Yim-. Però un mur que serveix perquè no entri res, també pot servir perquè no en surti res. Cap guerrer, cap sacerdot, cap cuidador exterior s'assabentarà mai del que fem aquí. Shimrra valora la nostra energia, en efecte: produïm armes i tecnologies noves que són molt necessàries per a l'esforç bèl·lic. Però mai consentirà que ningú més s'assabenti de com es produeix aquesta tecnologia.

-Però per què?

-Tu ets intel·ligent, adepta. Dedueix-lo tu mateixa... i mai, mai ho diguis en veu alta. M'has entès?

-Crec... Crec que si.

-Bé. Ara, deixa'm.

La Qelah Kwaad va fer el gest de l'obediència i va complir el que li havien manat. La Nen Yim li va dedicar una sola mirada.

«Perquè, adepta, Shimrra ha de mantenir la ficció que els nostres invents són dons dels Déus, i que ell és l'intermediari pel qual vénen aquestes coses. Si es descobreix la veritat, i si es descobreix que el Summe Senyor és un farsant... Bé, adepta, només cal dir que cap de nosaltres sortirem vius d'aquest servei».

Allò no importava a la Nen Yim. Per a ella, era un orgull i un deure servir als yuuzhan vong, i morir honrosament pel seu poble quan arribés el moment.

Es va apartar de la ment tota aquella qüestió, i es va posar davant el qahsa i va establir una interfície amb ell.

Quan va començar a entendre-ho, va augmentar la seva emoció... i la seva inquietud.

No era d'estranyar que en Shimrra li hagués enviat allò. Podria canviar-ho tot.

Podria significar la perdició de tots.

Següent