Reunió (XVII)

Anterior

XVII

-El teu oncle pregunta per tu -li va dir la imatge de la Vergere a Jacen. La Saba observava la conversa amb sentits insensibles a la sorpresa. Que Sekot pogués estar en dos llocs alhora no li semblava ja tan irracional com feia només dos dies-. Li he dit que esteu tots bé, i que no patireu cap dany ara que s'ha completat la prova.

-També vaz provar alz ferroanz? -va preguntar la Saba.

Seguia dolguda per la forma en què els havia enganyat. Senshi, suposat cervell del segrest, somreia amb serenitat des d'on estava, al costat de la magistrada estirada sobre un costat, al terra del planter.

El rostre amb pic de Sekot es va tornar per mirar-la.

-Quan vaig despertar ja eren aquí. De fet, sospito que va ser la seva arribada la que va precipitar el meu despertar o almenys el va accelerar. Fos quin fos el procés pel qual passava per assolir la consciència plena, només requeria de la seva presència per completar-se.

-Això no explica d'on véns -va dir la Danni. La científica humana no semblava estar molt malament malgrat el temps que havia passat inconscient per voluntat de Sekot. Estava asseguda a la llitera amb les cames creuades, escoltant atenta la història de Sekot-. Què ets sinó una combinació casual d'elements que només necessitava una civilització pacífica i intel·ligent que provoqués la teva evolució a la consciència? Com vas arribar a existir?

-M'ho he preguntat moltes vegades i mai ho he respost de forma satisfactòria -va dir Sekot-. La comprensió de la Força que tenia el pare de la Jabitha era equivocada. Això ho sé ara. Creia que tot era un al Potentium, una creença que ha sobreviscut fins avui entre els ferroans. Però els Jedi em van mostrar que el mal existeix, i sé que els Forasters Remots viuen al marge de la Força. On em deixa això? Vaig néixer de la Força o d'una altra cosa?

-Hem especulat sobre això -va dir la Danni-. Hi ha diverses possibilitats.

-I estaré molt interessat a discutir-les amb tu en un altre moment -la cresta de la Vergere va tremolar quan es va tornar per mirar a la científica humana-. Però segueix quedant la qüestió que el que jo sigui sols dificulta que algú de nosaltres arribi a una conclusió. El fet és que no sé d'on vinc. No he trobat enlloc d'aquesta galàxia algú com jo, la qual cosa fa que em qüestioni coses. Potser ja vaig despertar un cop abans, o moltes vegades abans, però al no estar els ferroans em vaig sumir en la inconsciència i vaig oblidar aquests períodes foscos del meu desenvolupament. Només vaig veure la llum quan hi va haver algú per donar la benvinguda al meu naixement, algú que em conegués. Llavors, sense això, podria haver-me considerat viu?

A la Saba li va impactar la imatge de ments món com cries òrfenes disperses per les estrelles. Com seria créixer sol, sense saber qui t'havia procreat, o els que podien ser els teus germans? No podia imaginar-s'ho. Ni podia decidir si seria millor o pitjor que conèixer a la teva família i després perdre-la.

Els ulls alienígenes de la Vergere van mirar a Jacen amb fredor, esperant que digués alguna cosa.

Va acabar fent-ho, assentint.

-Tens raó. El que importa és com tractem els altres, no d'on venim.

-Exacte, Jove Jedi. Defenso tot el que he fet des que estic viu. Confio i obeeixo als meus imperatius.

-I quinz zón aqueztz? -va preguntar la Saba.

-Els mateixos que els de qualsevol entitat intel·ligent; viure en pau, créixer en coneixement i saviesa, estimar i ser estimat -el somriure de la Vergere era ampli i reposat, contradient les següents paraules-. I si algú intenta privar-me del meu dret a complir amb aquests imperatius, em deixa les mateixes opcions que a qualsevol: puc fugir o puc lluitar. He fet les dues coses.

* * *

La Leia va intentar parlar amb Ashpidar per quarta vegada, aquest cop més preocupada que abans.

-Comandant? Està aquí?

-Potser el comandant Ashpidar estigui atenent assumptes en una altra part -va suggerir C-3PO.

-No estic segura d'això. Ha passat massa temps. Un bon comandant no abandona així el seu lloc en un moment de crisi. -Va meditar un moment-. Vaig a veure què passa.

-Ai mare, -el droide daurat sacsejà els braços com un ocell que no pot volar-. Creu que és bona idea, princesa? Igual trucant a seguretat de la base...

-Prefereixo comprovar-ho jo mateixa -a la zona de passatgers va agafar el sabre làser i una pistola làser-. És l'única manera d'estar segura.

-Com vulgui, princesa -va dir el droide.

La Meewalh i en Cakhmaim, els seus dos guardaespatlles noghri, la van precedir pel conducte umbilical que unia el Falcó amb la base.

-Queda't aquí -va dir a C-3PO-. Truca'm al comunicador si sents alguna cosa. Si no he tornat en mitja hora, o no t'he trucat, tanca la resclosa d'aire i espera a que torni en Han. I facis el que facis, no deixis entrar a ningú.

La Leia el va deixar nerviós i agitat, assegurant-li profusament que faria el que li ordenava. Va passar entre la Meewalh i en Cakhmaim i va creuar l'umbilical fins a la base transmissora.

Els corredors estaven silenciosos mentre es dirigia a les habitacions de l'Ashpidar. La base estava en alerta, així que la majoria de la tripulació estava en els seus llocs, a punt per a qualsevol emergència. Va passar davant de dos ugnaught i d'una supervisora ​​sullustana realitzant el manteniment d'un transmissor energètic, però, a part d'això, la base semblava deserta.

Va agafar a poc a poc pel passadís corbat que portava al despatx de l'Ashpidar, atenta a les sorpreses. No sabia per què estava tan tensa, però no podia treure's la sensació que alguna cosa anava malament.

La porta de l'Ashpidar estava tancada, cosa que no li va sorprendre.

-Torna enrere i porta aquella enginyera -va ordenar a Meewalh-. Igual pot fer-nos entrar.

Mentre esperava que la Meewalh tornés amb la sullustana, va intentar en va escoltar alguna cosa a través de la mampara. L'habitació de l'altre costat era buida o... Es va interrompre. No tenia sentit arribar a conclusions pessimistes sense motiu. Hi havia mil raons que podien explicar el silenci de l'Ashpidar. El que no se li ocorregués cap que resistís un mínim escrutini no volia dir forçosament que no l'hagués...

-Quin és el problema? -va preguntar la sullustana, apropant-se a la Leia.

-Em sap greu interrompre el seu treball -La Leia va llegir la targeta de l'enginyera -, Gantree, però necessito entrar en aquesta habitació.

La reacció instantània de la Gantree va ser de sospita.

-Per què?

-La comandant Ashpidar no contesta a les meves trucades.

-Podria estar descansant.

-En un moment com aquest? -La Leia negà amb el cap.

-Llavors igual està ocupada en una altra part de la base.

-La ha vist en les últimes hores?

L'enginyera va sospirar, pestanyejant amb els seus grans ulls.

-Ha d'entendre que en una base com aquesta tothom respecta la intimitat. No puc...

-Ho entenc. Però això és important. Tinc la terrible sensació que a la comandant li ha passat alguna cosa. Així que, si us plau, obri la porta. Assumiré tota la responsabilitat si les meves sospites resulten infundades.

La sullustana va assentir a poc a poc.

-Molt bé -va mussitar, apropant-se a la porta i examinant el panell del teclat-. Però si pregunta què... -la Gantree es va aturar i va arrufar les celles davant el panel-. Què estrany.

-El què?

-La porta. Està tancada des de fora.

L'enginyera va teclejar una llarga sèrie de codis mentre a la Leia se li regirava l'estómac, fins que per fi es va sentir un xiulet i la porta es va obrir.

La Meewalh va entrar primer. La Leia va seguir-la de prop, amb el sabre làser a la mà però sense encendre'l. El primer que va notar va ser una olor d'ozó en l'aire. El segon dos grans peus sobresortint de darrere de l'escriptori. Va córrer cap a on l'Ashpidar estava caiguda cap per avall, amb una xarxa de fins cables embolicant-li les banyes. L'enginyera es va acostar per examinar el cos de la seva comandant.

-L'han torturat! -va exclamar la sullustana, tirant dels cables per treure'ls-hi-. Els gotal no suporten els camps magnètics.

-Es posarà bé? -va preguntar la Leia, ajupint-se al costat de la sullustana. La fisiologia gotal no era el seu fort.

-Només està inconscient -els grans ulls de la Gantree la van mirar implorant-. Per què faria ningú això?

-Lady Vader -va murmurar en Cakhmaim-. Crec que hauria de veure això.

Ella va alçar la mirada. El noghri examinava la caixa forta del despatx de l'Ashpidar. Havia d'estar tancada, però tenia la porta mig oberta. Quan en Cakhmaim la va obrir del tot, estava buida.

Un calfred la va recórrer en adonar-se del que havia passat.

-Algú va robar el víllip.

La sullustana semblava confusa.

-Un víllip?

-Eniknar i Ashpidar van trobar-ne un d'ocult en un buit de manteniment fa uns dies. Intentaven descobrir a qui pertanyia quan van atacar els yuuzhan vong. Algú devia fer-lo servir per atreure'ls fins aquí.

-Un traïdor? Aquí?

Una idea incòmoda li va assaltar.

-Creiem que era l'Eniknar perquè feia una olor estranya.

La sullustana va arrufar les celles.

-Què té a veure l'olor amb això?

-Per a un noghri, tot. Normalment -Va mirar als seus guardaespatlles, però aquests no tenien la capacitat de semblar avergonyits-. El veritable traïdor va estar aquí tota l'estona. I ara té el víllip.

L'alarma es va pintar a la cara expressiva de l'enginyera.

-Podria atraure els yuuzhan vong aquí!

La Leia va assentir amb serietat.

-Hem de trobar la manera d'impedir que passi.

-No ho hauran fet ja?

-És improbable. Per això abans hauria de sortir d'aquí. No voldrà enfonsar-se amb la nau.

-Llavors haurà de marxar a peu, perquè ja no queden motojet.

-I es necessita temps per posar-se un vestit aïllant -un sentiment d'urgència es va apoderar d'ella; podien haver arribat massa tard per impedir que torturessin a l'Ashpidar i que revelés la combinació de la caixa, però encara podien impedir que el traïdor acabés el treball-. Anem-hi.

La Gantree va sortir de l'habitació pegant-se a la Leia.

-Si fem una crida a tota la tripulació a reunir-se, sabrem qui falta -va començar a dir, nerviosa per la sobtada pressa de la Leia.

-Això només l'alertaria. No, hem d'arribar a ell abans que escapi. Quina resclosa faria servir?

-Només hi ha una per sortir amb el vestit.

-Porta'm allà.

Les curtes cames de la sullustana la van propulsar amb rapidesa pel corredor de la base, esperonada per la seguretat de la Leia que era l'única forma d'aturar el traïdor. No hi havia temps de moure la base i posar-la fora de perill, i, de passada, tampoc al Falcó. Si fallaven, tot s'acabaria allà.

La resclosa d'aire extravehicular estava tancada quan van arribar. A través d'una finestra d'observació de gruix transpariacer, van veure una figura diminuta tancant els últims segells del seu vestit aïllant. La Leia no va poder veure qui era, però la sullustana va semblar reconèixer-lo automàticament. La seva mà va prémer l'intercomunicador.

-Tegg! Què estàs fent?

L'ugnaught a l'altra banda del vidre no va respondre, excepte per a apressar els seus esforços. Al seu costat hi havia una petita caixa segellada al buit, prou gran per contenir un víllip.

-Per què fas això? -va seguir l'enginyera -. No saps que ens mataran a tots?

L'ugnaught seguia sense parlar, però la mirada d'odi en els ullets del traïdor ho deia tot: Brigada de la Pau. Estaven a tot arreu, i els yuuzhan vong havien donat forma definida al seu ressentiment abans vague i amorf.

-Podem obrir la porta? -va preguntar la Leia.

La sullustana va teclejar en el panell i alçar les mans en frustració.

-Ha bloquejat els controls!

-Llavors caldrà impedir que surti -a la Leia li pessigollejaven els palmells de les mans davant la proximitat del desastre-. El tancament compleix amb les especificacions estàndard de seguretat?

La sullustana va semblar ofendre's davant la idea que no fos així.

-I tant! Per què?

-Això vol dir que el tancament extern no pot obrir-se si hi ha una fuita en el tancament intern -va encendre el sabre làser-. Aparteu-vos.

Els seus guardaespatlles i la sullustana es van posar a l'extrem més allunyat de la sala. La Leia va alçar el sabre làser i canalitzà tota la seva energia per ell. Necessitaria fins a l'última unça d'energia per foradar una làmina de transpariacer de mig metre de gruix.

Espurnes grogues van saltar en totes direccions quan la punta del sabre làser va tocar la finestra. Una gota de transpariacer fos baixà per la superfície i va sentir que la fulla s'enfonsava lentament en ella, centímetre a centímetre. L'ugnaught va alçar la mirada i va accelerar els seus preparatius per escapar, però la Leia no es va permetre pensar en ell. El que ell fes escapava al seu control; havia de concentrar-se només en el que ella estava fent. Va concentrar tota la seva consciència en la fulla, enviant la seva voluntat en onades a la punta que s'obria pas pel transpariacer. Es va concentrar en trencar els enllaços químics, alliberant trossos sencers de materials complexos, cremant més i més profundament. Tot el seu ésser es va dissoldre en aquest foc fins que va semblar deixar d'existir. Tot depenia d'una tasca increïblement simple, i es va convertir en aquesta tasca. Amb tot el seu ésser.

Una alarma va ressonar a les orelles retornant-la reticentment al seu entorn físic, en creure que havia aconseguit travessar la finestra i per tant activar els protocols de seguretat. Però encara trobava resistència a l'extrem del seu sabre làser. Va alçar la mirada de la brillantor del seu ull i va veure les llums vermelles d'advertència, però no procedien de cap alarma que hagués disparat ella. La resclosa d'aire externa s'havia obert i la resclosa estava buida.

No podia creure el que veia. No era possible! Però era innegable. L'ugnaught havia escapat, deixant la porta oberta darrere d'ell perquè no poguessin seguir-lo. Les mateixes salvaguardes que podien haver impedit sortir al traïdor, li ho impedien ara a ella. No podria obrir la porta interior mentre l'altra estigués mig oberta. Tots els seus esforços havien estat per a res... Va apagar el sabre làser.

-Pots moure la base sense una autorització de l'Ashpidar? -va dir, girant-se cap l'enginyera.

-Sí, però...

-Fes-ho. Treu-nos ja d'aquí! Tant me fa on. Faré que el Falcó també es mogui, potser per fer-lo servir d'esquer. Qualsevol oportunitat és millor que cap!

La Gantree pestanyejà amb els seus ulls grans i espantats. La Leia va sentir la por de la sullustana, però no tenia temps per tranquil·litzar-la. Si volien salvar la base transmissora, tenien... Un soroll metàl·lic a la resclosa la va distreure. Es va tornar al mateix temps que ho feia la sullustana per veure tornar a l'ugnaught. L'espès aire esfandià que entrava a la cambra dificultava veure el que passava, tot i que semblava haver ensopegat en el llindar i ara era a terra, cap per avall. Lluitava per posar-se dempeus, apartant-se de la resclosa oberta, donant l'esquena a la finestra. Uns segons després, la Leia va veure quina era la causa de la seva por.

Una figura amb forma humana embotida en un vestit aïllant entrà per la resclosa d'aire, empunyant un sabre làser de brillant violeta, a punt per colpejar.

L'alleujament va tensar la gola de la Leia.

-Jaina!

-Vaig venir quant vaig poder -va dir la veu de la seva filla per l'intercomunicador.

-Em vas sentir?

-Vaig sentir que alguna cosa anava malament. Em vaig adonar que venia de tu just a temps de sorprendre en aquest petit intentant usar la seva mascota víllip.

En aquest moment, l'ugnaught va fer el gest d'un moviment i va córrer cap a la porta. La Jaina li va fer un gest amb la mà lliure i ell es va estavellar contra una paret amb braços i cames estesos.

A la porta va aparèixer una altra figura. La Leia va sentir que els dos parlaven entre si, encara que no podia sintonitzar el seu sistema de comunicacions intern sense portar un vestit posat.

-Droma diu que a dalt passa alguna cosa -va dir la Jaina mentre els dos eliminaven l'obstrucció que mantenia oberta la porta externa-. Sembla que han reprès el combat. Anem entrant mentre tu comproves si Pellaeon ha enviat alguna telemetria.

La Leia va assentir, baratant altra vegada en preocupació el seu alleujament pel rescat. Fos el que fos el que havia alterat la situació de taules, no pintava gens bé per a les forces imperials. Seguien superades en nombre.

A més, no se suposava que el pla fos a sortir així. Si la Jaina i els altres aconseguien destruir la torre transponedora, fent semblar que la destruïda era la base transmissora, el comandant Vorrik no tindria motius per quedar-s'hi. Podria anar-se'n amb el seu honor intacte, deixant que l'Aliança Galàctica rebusqués a les ruïnes. Per què encara hi era?

Un cop solucionada la crisi amb el víllip, els seus pensaments es van centrar en la resta del planeta, i més enllà. Podien haver guanyat aquesta batalla, però encara quedava per decidir el rumb de la guerra.

Una cosa ansiosa i preocupant li rosegava l'estómac. Què hi havia sortit malament?

* * *

 En Jacen va sentir un calfred a la columna vertebral.

-Has decidit lluitar -va dir, intentant assimilar les paraules procedents de la seva antiga mestra amb la mateixa veneració que si fos la Vergere qui les digués-. És això el que em dius?

-No és el que he dit -Sekot es va girar cap a ell i el va mirar de forma penetrant-. He dit que vaig haver de triar i que ja vaig provar totes dues opcions. Vaig lluitar contra els Forasters Remots. I després vaig fugir del foc de l'interior de la galàxia, buscant la foscor exterior per estar sol i fora de perill. I durant molts anys va ser així. I llavors vau venir a pertorbar la meva pau.

-Els yuuzhan vong van arribar primer -li va recordar.

-Els dos vau invadir el meu santuari.

-Amb diferent intenció.

La imatge de les emplomades celles de la Vergere es va alçar en sorpresa.

-Presumeixes molt, jove Jedi. Sembles convençut de les seves intencions sense saber el que els Forasters Remots em van dir, em van demandar, o intentar treure'm.

En Jacen va inclinar el cap a manera de disculpa.

-Tens raó, és clar -va alçar els ulls per mirar els de la Vergere-. Tot i així, has hagut de veure alguna cosa diferent en nosaltres. Després de tot, ens vas deixar aterrar, i als yuuzhan vong et vas limitar a destruir-los.

-Els Jedi mai m'han desitjat cap mal de forma oberta, i en el passat vaig aprendre molt de vosaltres. Em queda molt per aprendre, i en les circumstàncies adequades podríeu ajudar-me amb això. Molta gent d'aquí us recorda, i els hauria agradat tenir-vos aquí, si no fos per la vostra guerra.

-Venim buscant la pau, no la guerra -va dir en Jacen, injectant en cada paraula tota la sinceritat que era capaç.

-Com puc donar-vos la pau?

En Jacen va negar amb el cap. Això era el que el turmentava des de la mort de la seva mestra.

-No ho sé -va dir-. Però hi ha d'haver alguna cosa, o la Vergere no ens hauria enviat aquí.

-Puc donar-vos armes amb les que ajudar-vos a lliurar la vostra guerra -va dir Sekot-. Els Forasters Remots són invisibles als fluxos vitals que el primer magistrat anomenava el Potentium i que vosaltres els Jedi dieu la Força, però això no els converteix en completes abominacions. Des del seu primer atac, he estat examinant fragments de les seves naus destruïdes, intentant comprendre els principis amb què operen.

-Fent enginyeria inversa amb la seva tecnologia -va dir la Danni.

-Així és. Molt del que vaig trobar era confús i pertorbador, però vaig aprofitar el que vaig poder i ho vaig fer meu. Les meves armes i naus vivents tenen semblances amb les dels Forasters Remots, i molt poques de les seves debilitats.

En Jacen va sentir que l'alè se li detenia a la gola. Per això li havia enviat la Vergere a Sekot? Una part d'ell se sentia excitada per la idea de vèncer als yuuzhan vong en el seu propi terreny, però no li semblava propi del que recordava de la seva mestra. Dubtava que volgués que trobessin superarmes amb les que destruir els yuuzhan vong. Una major comprensió de l'enemic, sí, i potser algun nou punt feble, però no una altra forma de desencadenar una matança.

-Què passa, Jacen? -va preguntar Sekot-. No sembles complagut.

-Suposo que no ho estic -va dir-. No crec que vinguéssim per això.

-No vau venir a aconseguir la nostra ajuda en la guerra? -va preguntar la Jabitha.

-Sí, però no així.

-Com, llavors? Quina altra cosa podem oferir?

-No ho sé.

La imatge de la seva mestra va alçar un ull més alt que l'altre en un típic gest avícola.

-Sóc una força que no s'assembla a res que hagueu conegut abans -va dir Sekot-. Intentes dir-me que em refusaríeu d'oferir-me jo com a arma en la vostra lluita amb els Forasters Remots?

En Jacen va sentir que la Saba i la Danni el miraven, i per un moment dues paraules van lluitar en el seu pensament.

«Sí...» perquè estava fart de tanta mort i destrucció i d'aquest cicle interminable de violència. Una victòria militar de l'Aliança Galàctica requeriria el complet genocidi de l'espècie yuuzhan vong. Com podria viure amb si mateix sent d'alguna manera responsable d'una cosa així?

I «no...» per que no veia una altra manera de defensar els seus éssers estimats. Si no hi havia més sortida que la potència militar, no podia creuar-se de braços i veure com mataven els amics i la família. Sabia que la seva consciència li demanava que rebutgés l'oferta d'una arma així, però de què servia una victòria moral si al final significava la mort de trilions d'éssers?

El pes del futur reposaria en el que digués a continuació, però Jacen se sentia increïblement petit. Amb una sola paraula podria canviar el curs de la guerra i, per tant, el destí del seu poble.

-I bé? -li acuitar Sekot-. Quina és la teva resposta?

* * *

-Si.

La paraula semblava tenir ressò en la ment d'en Luke en pensar en les generacions de nens que potser no viurien si l'Aliança Galàctica fracassava en la seva lluita contra els yuuzhan vong, nens com el seu, Ben. Va imaginar a totes les espècies de la galàxia esclavitzades per la maquinària biològica del Summe Senyor Shimrra, clamant rebel·lió per totes les cèl·lules del seu ésser, però amb les extremitats preses d'un cicle interminable de dolor i desesperació. Amb totes aquestes imatges en la ment, es podia permetre rebutjar els mitjans que podia proporcionar-li Sekot per salvar la galàxia?

-Acceptaries una oferta així? -va dir la imatge de l'Ànakin Skywalker, inclinant el rostre cap endavant com volent-se assegurar que havia sentit bé.

En Luke va assentir lentament, de forma deliberada.

-L'acceptaria.

Però fins i tot mentre deia aquestes paraules, no va poder deixar de preguntar-se si, en acceptar aquesta oferta o animar a Sekot a fer-ho, no s'apropava massa al Costat Fosc...

-Llavors, considera que he fet l'oferta -va dir Sekot, somrient obertament.

Els ferroans que havia darrere d'en Luke es van sobresaltar alhora. No s'ho esperaven... i tampoc en Luke.

-Què passa amb aquest discurs sobre voler la pau i que et deixin tranquil? -va preguntar la Mara, sense esforçar-se per ocultar la seva sospita.

-Segueixo desitjant aquestes coses -va dir Sekot-. Però sé que no puc tenir-ho aquí, no mentre els Forasters Remots segueixin en aquesta galàxia. Així que faig aquesta oferta tant per mi com per vosaltres.

-Però, Sekot -va quequejar en Rowel-, què passa amb Santuari?

-Santuari ja s'ha vist irreparablement compromès -va respondre Sekot-. La fugida del coralita de la lluna tres no era una completa ficció. Una nau sí que va aconseguir escapar a la meva xarxa durant l'atac, i és de suposar que hi haurà tornat amb els seus amos per informar del meu parador.

Les paraules van provocar una mirada d'horror i sorpresa a la cara de la Darak i en Rowel. Horror davant la decisió d'ajudar els Jedi, i sorpresa, potser, perquè ni tan sols el seu diví planeta havia pogut impedir que una de les naus enemigues escapés.

Sekot també va haver de notar això en la seva expressió.

-Suposo que no sóc tan totpoderós com em crèieu -li va dir als ferroans. Després es va girar cap a la Mara i en Luke-. O com em pensàveu vosaltres. A què és un pensament tranquil·litzador?

* * *

En Pellaeon va observar el final del transponedor amb una cosa semblant a la satisfacció. L'explosió es va mostrar davant seu com un gra blanc que sobresortia entre la densa atmosfera, acompanyat per un agut espetec electromagnètic. Resultava inconfusible, fins i tot a través de l'esclat i el caos de la batalla.

«Ara, Vorrik -va pensar. Vegem de què estàs fet. Donaràs mitja volta i fugiràs, o he ferit el teu orgull prou com per fer que et quedis per aquí per patir la humiliació final?».

El Kur-Hashan semblava surar, indecís, mentre assimilava la notícia. En Pellaeon es va preguntar què passaria per la ment del comandant. Quin pla secret hauria perjudicat Pellaeon? Estava segur que n'hi havia un. No tenia sentit dedicar tants esforços a acabar amb només un nexe de comunicacions. Podrien haver-lo destruït dies abans amb només reduir la superfície del planeta a escòria fosa. El que no ho haguessin fet només podia significar una cosa: volien la base intacta.

En Pellaeon va somriure quan el Kur-Hashan va començar a acostar-se, preparant-se per un atac a gran escala.

-Enviïn el senyal -va ordenar al seu ajudant-. Crec que ja ha passat temps suficient.

Secrets dins de secrets...

Les forces imperials i yuuzhan vong van tornar a enfrontar-se en mil brillants fogonades que van il·luminar el fosc món de sota. Caces TIE caçaven coralites, naus capitals disparaven unes contra altres les seves prodigioses energies, els escuts cremaven en un milió de diferents colors en dissipar-se forces letals en totes direccions. Al planeta de sota, el cel d'Esfàndia cremarien brillants com mai ho havien fet abans.

Pellaeon estava aturat al pont mentre el Kur-Hashan li atacava. El seu horrible casc clapejat somreia com una terrible màscara mortuòria. Va imaginar que la ràbia i l'anticipació s'haurien acumulat en Vorrik. Pot ser que aquest infidel hagués desafiat el gran comandant, però la victòria final estava assegurada. Pel que feia a Vorrik, només era qüestió de temps que la superioritat de les seves forces escombrés com si fos pols als que s'interposaven en el seu camí als confins de l'univers.

Una ona de preocupació es va propagar pel pont. En Pellaeon es va preguntar durant el més breu dels instants si Vorrik tindria raó, si hi havia calculat malament el temps o entès malament el missatge. Podien haver sortit malament mil i una coses, motiu pel qual no havia compartit la veritat amb ningú més a part del seu ajudant.

Llavors, quan el crani somrient de la Kur-Hashan va semblar precipitar-se cap a ell des de la seva pantalla, un oficial de telemetria va parlar.

-Signatures hiperespacials, senyor... A dotzenes!

Naus de totes formes i mides van aparèixer al voltant d'Esfàndia, una flota dispar armada amb canons improvisats i míssils antiquats, i en Pellaeon va deixar anar l'alè que havia estat contenint. El que els faltava en armament modern ho compensaven de sobres amb sorpresa i pebrots. Es van llançar contra la nau bèl·lica i les seves naus dependents, bombardejant els dovin basal i arrencant porcions senceres de corall Yorik. Per un moment va semblar com si el gegant alienígena pogués recuperar les bones formes, i el control de la situació, però la marea va acabar canviant de signe a mesura que perdia atmosfera i cossos per més d'una dotzena de llocs, i els dovin basal es desplomaven en onades al llarg d'un flanc. Una canonera amb insígnies gens familiars va cosir una ardent línia de mort al llarg de la columna vertebral de la nau vivent. Dos corbetes d'aspecte molt inestable van treballar en equip per acabar amb una nau de suport que portava un yammosk. Un vaixell de càrrega amb potents escuts es va estavellar sense control contra la part central de la Kur-Hashan i va esclatar com si estigués carregada de cap a cap amb explosius.

-Rebem una transmissió! -va anunciar l'oficial de comunicacions-. És l'enemic.

En Pellaeon va somriure.

Davant ell va aparèixer l'horrible rostre d'en Vorrik. El pont de comandament tremolava darrere d'ell i la imatge era borrosa, com si la sala estigués plena de fum.

En Pellaeon va fer un gest al seu ajudant sense que Vorrik el veiés.

-Haig de suposar que es rendeix, Vorrik?

-No pots derrotar-nos, infidel -va bordar el guerrer.

-Fa cinc minuts, jo hauria dit el mateix. Però ara...

-Podrà matar-nos, però no derrotar-nos! Mai ens derrotarà!

La comunicació es va tallar amb un rugit del comandant. En Pellaeon va saber el que anava a passar.

-Escuts a plena potència immediatament! -ordenà-. Farà explotar els seus motors!

L'ordre es va propagar entre les naus imperials i les que assetjaven al destructor gegant. En el mateix moment en què els motors que li quedaven al Kur-Hashan van accelerar i alguna cosa al seu ventre va començar a entrar en erupció, totes les naus dins del seu radi d'acció van desviar l'energia de l'atac a la defensa. El gest final del comandant va ser inútil, perquè tota la fúria de la nau moribunda, tota l'energia emprada en aquest últim gest salvatge i totes les vides yuuzhan vong que es van perdre, tot just van aconseguir fer alguna cosa més que apartar lleugerament de la seva ruta al Dret de Comandament.

I quan la titànica bola de foc es va reduir a brases, la situació estava més que igualada.

-Transmissió de l'Orgull de Selònia.

-Passi-me-la -va ordenar Pellaeon-. Només al meu lloc.

Es va tornar mentre una holoimatge de la capitana Mayn apareixia darrere d'ell.

-Felicitats, gran almirall -va dir ella-. Suposo que sabia des del principi que passaria això.

-Que Vorrik preferiria autodestruir-se a rendir-se? No, però era una aposta segura que preferiria morir lluitant. Potser no tingui tanta experiència amb els yuuzhan vong com vostè, però conec als de la seva classe; sé com pensen. Mai es dobleguen, només poden trencar-se, a ser possible de forma espectacular.

La Mayn va somriure.

-En realitat em referia a les altres naus. D'on han sortit? Qui són?

-Crec que amics seus. Després d'allò de Generis em van avisar d'Esfàndia. Van suggerir que vingués aquí a evitar una altra catàstrofe. També van dir que no trigarien a arribar reforços, si els necessitava. Podia demanar-los transmetent una frase codi en una freqüència concreta. Quan Vorrik va atacar en comptes de renunciar, vaig saber que havia arribat el moment.

-Va ser tota una aposta, senyor.

-Té cap problema amb el resultat, capitana?

La Mayn va somriure.

-En absolut, almirall. Jo mateixa hauria fet igual donades les circumstàncies. Però voldria saber qui són aquests «amics» nostres.

-Esperava que pogués dir-m'ho vostè -va dir en Pellaeon-. Només sé que es fan dir la xarxa ryn.

La comprensió i el desconcert es van atropellar a la cara de la Mayn.

-De veritat? Llavors, suposo que hauran reclamat alguns favors aquí i allà, però mai vaig sospitar que poguessin tenir tanta influència.

-Així que sap alguna cosa d'ells.

La Mayn va assentir.

-Una mica. Però hauria de parlar amb la princesa Leia i el capità Solo per a conèixer la història completa.

Després d'això, la Mayn va saludar i la transmissió es va tallar. En Pellaeon va tornar a concentrar-se en les seves tasques, assentint pensatiu per dins.

-Cregui'm, penso fer-ho.

* * *

-No.

Un atordit silenci va envair la fossa amarada per la pluja després de la resposta d'en Jacen a Sekot. Podia sentir que la Saba i la Danni el miraven sense entendre: Com havia pogut dir això?, preguntaven els seus ulls. Com podia haver condemnat a incomptables milions d'éssers a un greu sofriment?

Apartà la mirada d'elles, no volent veure la seva silenciosa acusació. En el més profund del seu cor sabia que havia pres la decisió correcta, i dues veus en la seva ment li tranquil·litzaven al respecte. La primera pertanyia a Wynssa Fel, que a Csilla li havia dit: «L'arma del teu costat sembla fora de lloc en un home que professa odiar la violència». La segona pertanyia al seu oncle: «Com lluitar amb un enemic malvat i brutal sense convertir-nos al nostre torn en brutals i malvats?».

En algun lloc entre aquestes dues declaracions hi havia la justificació de la seva decisió. Era la decisió més dura que havia hagut de prendre mai, i no podia explicar-la amb poques paraules a la Danni o la Saba. Li feia mal pensar en les ramificacions que podia tenir la seva decisió per a la resta de la galàxia, però no pensava fer-se enrere. Dir-li que sí a Zonama Sekot havia estat una demostració de força, no un acte nascut de la debilitat.

-Rebutges la meva oferta després de viatjar tan lluny per demanar la meva ajuda -va dir Sekot-. Estàs segur?

-Mantinc la meva decisió -va respondre amb calma.

-Jacen...

L'objecció de la Danni es va perdre en negar amb incredulitat.

-La força militar no és el que necessitem -va intentar explicar-li ell-. No puc defensar la destrucció com a solució a l'amenaça de destrucció. A la llarga, una victòria així acabaria sent la nostra perdició -va tornar a mirar a Sekot-. Ho sento, però no puc acceptar la teva oferta.

La imatge de la seva antiga mestra va somriure.

-Tot i així, he decidit unir-me a la vostra causa.

En Jacen va arrufar les celles davant la imatge anormalment seca de Sekot.

-Què estàs dient?

-Dic que heu aconseguit el que preteníeu. Tornaré amb vosaltres a la vostra guerra. Queda per veure si puc marcar o no alguna diferència.

La imatge de la Vergere es va moure cap a on estava Jacen, encara atordit pel xoc. Per a la seva sorpresa, la mà de la Vergere que el va envoltar la cintura va exercir una feble pressió, com una boira molt densa.

-Hem deixat de fugir -li va dir Sekot, en veu baixa, perquè només pogués sentir-ho ell. Hem de buscar la manera d'acabar amb aquesta guerra. Igual junts podem trobar la manera de fer-ho. No només per nosaltres, sinó pel bé de tota la vida de la galàxia.

En Jacen es va girar per mirar a la seva antiga mestra als ulls. Va trobar en ells un gran intel·lecte i una compassió infinites, a més d'una saviesa incommensurable que mai podria aspirar a assolir. Però per molt que ho va intentar, no va aconseguir trobar consol en ells, i això li va preocupar molt més del que estava disposat a admetre.

* * *

Següent