Reunió (XI)

Anterior

XI

En Pellaeon estava aturat al pont del Dret de Comandament, assaborint el silenci però gens relaxat gràcies a ell. La retirada dels yuuzhan vong a una òrbita geosincrònica a l'hemisferi oest d'Esfàndia havia estat un càlcul afortunat que havia permès als exhausts pilots imperials tornar a les naus base per proveir-se. Però era una treva temporal, aconseguida gràcies al superb trastorn que en Jag Fel havia causat en el flanc nord. Les forces del comandant Vorrik seguien sent més nombroses i podia usar-les quan li vingués de gust. En Pellaeon no dubtava que, un cop es reagrupessin, faria justament això. Però, de moment, la situació era una tensa però estable situació de taules.

Almenys la superfície d'Esfàndia estava fora de perill d'un bombardeig concentrat. En deixar enrere el caos de la batalla, a ambdós bàndols els hi resultava molt més fàcil detectar i interceptar a qualsevol que intentés arribar a la superfície. La qual cosa volia dir que, a tots els efectes, estava fora de l'abast d'ambdós bàndols, i que qui estigués a baix estava momentàniament fora de perill. I atrapat.

-Disculpi, senyor -va dir l'ajudant d'en Pellaeon, que esperava pacientment darrere d'ell per atreure la seva atenció-. Tinc la informació sol·licitada.

No sabia quant temps portava allà. Potser diversos minuts, atès com d'immers que estava en els seus pensaments...

-Endavant -va dir sense girar-se.

-L'anàlisi de telemetria indica almenys dos aterratges en la superfície durant la batalla. Gairebé amb total seguretat, un va ser el del Falcó Mil·lenari.

-Hauria d'haver suposat que hi anirien. Just al moll, com sempre -va assentir, ocultant el seu alleujament davant la notícia-. I l'altre?

-Una nau de descens Yorik. El setanta-vuit va destruir dues naus semblants quan intentaven aterrar, però en la lluita es va escapar aquesta. Van creure que havia cremat a l'entrada. Ara creiem una altra cosa.

Es va tornar per mirar a l'ajudant.

-Sabem on va aterrar?

-Tenim delimitada una regió aproximada de cent quilòmetres de diàmetre. Però és possible que es desplacés a cobert per l'atmosfera.

-Llavors, l'hem perduda?

-Sí, senyor.

-I el Falcó Mil·lenari?

-Potser. Tampoc els hem buscat de forma activa, senyor, però...

-Suggereixo que comencem a buscar-los activament.

-Sí, senyor.

-Què hi ha del bombardeig concentrat que vam veure? Podria haver alguna relació?

-És possible, senyor. Com és igualment possible que els yuuzhan vong detectessin algun senyal de la base de comunicacions de la regió.

Ell va assentir pensatiu.

-Suposo que el principal és que hem deixat de tirotejar-nos sobre ella.

-Sí, senyor.

-Bon treball -Va mirar un moment al seu ajudant i va veure marques d'esgotament en el seu rostre-. I ara voldria que s'excusés del pont i dormís una mica.

-Senyor?

-La trucaré quan les coses tornin a caldejar-se. Això puc assegurar-li-ho.

-Però...

-És una ordre. Necessito a la meva tripulació en forma i alerta, més que mai. Això és aplicable a tot el món. Encarregui que tota la tripulació faci torns per descansar i alimentar-se. Pot ser que passi un temps abans que tornem a tenir un altre respir com aquest.

Ella el va saludar, però la formalitat no amagava la gratitud dels seus ulls.

Un cop va marxar, va concentrar la seva atenció en l'oficial més proper.

-Posi'm amb la capitana Mayn de l'Orgull de Selònia -va ordenar.

-De seguida, senyor.

Segons després, el seu holograma era visible davant seu.

-Gran almirall, en què puc ajudar-lo?

-Hem notat la presència del Falcó Mil·lenari a la superfície d'Esfàndia. Quina és la naturalesa de la seva missió allà?

La dona va dubtar, com si debatés amb si mateixa si havia de respondre o no a la pregunta.

Ell va sospirar cansat. No tenia temps per sospites.

-Capitana, he de recordar-li que estem en el mateix bàndol?

L'entrenament militar es va fer càrrec llavors i ella es va encarcarar visiblement davant el seu to de comandament.

-Intenten ajudar l'equip de la base transmissora. Va sorgir una oportunitat de trencar el bloqueig, i la van aprofitar.

-Ha tingut notícies d'ells des de llavors?

-Vam rebre una transmissió inintel·ligible de la regió recentment bombardejada pels yuuzhan vong, però va ser bloquejada. Sospitem que procedia del Falcó Mil·lenari per informar-nos de les seves intencions, però desconeixem el contingut del missatge i el seu origen.

Ell va assentir, tornant-se a preguntar fins a quin punt podia confiar en els oficials de l'Aliança Galàctica amb els que es veia obligat a tractar. Si hi havia alguna cosa més en marxa, quelcom que la Leia Organa Solo volia mantenir en secret encara que això posés en perill la vida dels seus oficials i tripulacions, li ho diria aquesta capitana Mayn? La seva reticència inicial a contestar la seva pregunta li feia dubtar.

-El comandant Vorrik ha enviat una partida darrere d'ells -va dir-. Creiem que busca el mateix, possiblement a la zona recent bombardejada. Té plans per a una missió de rescat?

-Cap de moment -va dir-. Però no hi ha dubte que farem alguna cosa quan... -va titubejar un moment abans de concloure-. Quant la situació s'estabilitzi.

-Seria possible que m'avisés per endavant si pensa posar en marxa una operació així?

-Li avisarem de les nostres intencions -va dir ella sense canviar de to.

En Pellaeon es va preguntar si ella compartia les seves sospites. Si es preguntaria si ell era de fiar? Tindria por que intentés impedir-li que salvés als Solo?

-Excel·lent -va dir-. En el cas que sorgís l'oportunitat, fins i tot podríem oferir el nostre suport a l'empresa.

La Mayn va assentir, i l'holograma es va apagar. Va desitjar poder descansar els peus, desfer-se de la tensió d'estar dreta per la qual passaven els músculs en recuperació de la seva esquena, però havia de fer una altra cosa més abans de pensar en retirar-se.

-Intenti comunicar-se amb el comandant Vorrik -va dir en Pellaeon.

Un murmuri apagat va recórrer el pont davant la petició, i l'oficial de comunicacions es va posar a la tasca. No s'havien comunicat directament amb l'enemic des que el van expulsar de l'espai de l'Imperi, i totes les vegades que ho van fer el resultat havia estat un espectacle.

En Pellaeon es va obligar a relaxar-se, assumint una actitud casual de diversió. No sabia fins a quin punt havien après els yuuzhan vong a identificar les expressions humanes, però no pensava perdre's una oportunitat d'inquietar l'enemic.

Un rostre enfurismat i ple de cicatrius va aparèixer a la pantalla principal del pont. La comunicació visual amb els yuuzhan vong era primitiva, reflex de les tecnologies fonamentalment diferents que utilitzava cada cultura, però el rostre era inconfusible. Vorrik tenia la pell de les galtes recollida cap enrere, exposant teixit muscular i palpitants venes. Portava el cuir cabellut escorxat de la mateixa manera, quedant fins i desiguals flocs de cabells allà on no s'havia acabat d'escorxar. Tatuatges ennegrien la poca pell que li quedava, donant al comandant una aparença aterridora.

-Embruto els meus sentits cada segon que suporto el teu semblant, infidel -va dir la veu ronca i plena d'odi-. Parla ràpid per poder esborrar la teva imatge dels meus ulls.

-És una trucada social -va dir en Pellaeon, somrient en resposta als insults del comandant-. Em preguntava com li anava al Kur-Hashan.

-Goses burlar-te de mi amb les teves triviali...?

-Burlar-me del gran comandant? Mai m'atreviria. -En Pellaeon no podia dissimular la seva diversió-. Això l'hi deixo als seus superiors, que li envien a una missió absurda mentre ells gaudeixen de la glòria del Nucli.

El rugit de ràbia que va obtenir com a resposta va ser gratificant. En Vorrik era fàcil de provocar. Estava a punt d'iniciar un altre reguitzell d'invectives contra Pellaeon quan aquest va parlar alçant la veu.

-Vaig creure que anava sent temps de discutir la situació -va dir, prou alt com per ser escoltat-. En aquest moment estem en una situació de taules, Vorrik, i em preguntava si per aquesta ment de front pla havia passat alguna idea sobre com sortir-ne.

Va semblar que el cap escorxat d'en Vorrik estava a punt d'explotar.

-Sortirem d'ella quan aixafem la vostra insignificant flota! -rugí-. Quan us aixafem com a insectes sota els nostres peus! Llavors m'ocuparé d'acabar personalment amb tu, os a os, nervi a nervi, fins que no siguis més que un munt de llot.

-Llavors, he de suposar que no hi ha opció a negociar una retirada?

-Els yuuzhan vong no es retiren.

-Què estrany, perquè em sembla recordar que et vas retirar de Borosk -En Pellaeon va fer una pausa prou llarga com que el comandant pogués pensar una rèplica, però no prou com perquè arribés a pronunciar-la-. I jo que pensava que per fi estàvem ficant una mica de sentit comú en la vostra bàrbara espècie. Però veig que encara queda molt camí a fer.

La sang negra va abandonar el rostre d'en Vorrik, deixant-lo gris de la ràbia. Va colpejar amb un rugit al víllip oggzil que transmetia la seva part de la conversa. Es va veure una fogonada blava, es va sentir un so d'alguna cosa orgànica aixafant-se i després res.

En Pellaeon es va apartar del projector bastant satisfet. Vorrik passaria un temps massa furiós per pensar amb claredat. Les seves tàctiques serien més confuses i menys efectives del que ho haurien estat d'una altra manera, i això només podia ser bo. En Pellaeon hauria de sobreviure fins que Vorrik recordés que les seves ordres no incloïen perdre el temps lluitant en un món perdut havent batalles més apressants.

El somriure d'en Pellaeon va donar pas a una mirada d'esgotament mentre per fi es disposava a prendre el descans més curt possible que es pogués permetre. Esperava que els superiors d'en Vorrik no triguessin molt a reclamar-lo, atès que les forces de l'Imperi i de l'Aliança Galàctica estaven en una posició insostenible a llarg termini.

* * *

En Jacen va sortir d'un tràngol reparador en el moment en què la Saba s'agitava al seu costat. Havia estat prestant les seves energies a la Danni, que seguia inconscient, mentre la Saba explorava els camps vitals del planeta en un intent de determinar amb precisió on eren. Seguien sense tenir resposta a la pregunta de si Sekot existia de manera uniforme en tota la biosfera del planeta o si es concentrava en zones concretes. Si la ment de Sekot estava concentrada en algun lloc proper, tenien una possibilitat de contactar amb ell i, a través seu, parlar amb els altres.

El que els havia tret de les seves meditacions era la veu de la magistrada ressonant en la cova.

-Digues a Senshi que vull parlar amb ell -deia amb calma. El seu cos supí seguia lligat i amb els ulls embenats, però seguia reclamant autoritat.

Un dels ferroans assignats a vetllar pels presoners va anar a buscar a Senshi. Els quatre guàrdies restants es van apartar de la Jabitha, com si la magistrada pogués atacar-los d'alguna manera, fins i tot estant lligada de mans.

En Senshi va arribar de seguida i es va agenollar al costat del cos de la magistrada.

-Veig que has estat escoltant -va dir. Hi havia diversió en la seva veu.

-Hauries de saber que ho faria -va replicar ella-. De fet, probablement volies que ho fes. Altrament m'hauries tapat les orelles com m'heu embenat els ulls.

En sentir això, ell va allargar la mà i li va treure la bena. Fins i tot des d'on estava assegut, en Jacen podia veure el to verdós de l'albada reflectida en els iris negres de la dona quan aquesta va pestanyejar davant la llum sobtada.

-Asseieu-la -va dir en Senshi, i dos ferroans la van incorporar perquè descansés amb l'esquena contra la paret rocosa de la cova.

-Suposo que deslligar-me està fora de qüestió.

En Senshi va ignorar la petició.

-Has portat forasters -va dir en comptes d'això, mirant als Jedi-. Això va ser un error.

-Només faig el que és millor per al nostre planeta.

Ell negà amb el cap.

-Ens has posat a tots en perill, Jabitha.

-Si és així, és a instàncies de Sekot. Reconeix als Jedi; sent curiositat per la seva espècie.

-Nosaltres també els vam reconèixer. Però això no els converteix automàticament en amics nostres. Vas reconèixer als Forasters Remots. També els convidaries a venir?

-Saps també com jo que els Forasters Remots no serien benvinguts aquí. No participen de l'interminable flux de la vida com passa amb els Jedi.

-Que els peixos neden per un torrent en la mateixa direcció no fa que siguin de la mateixa espècie -va argumentar-. Ni vol dir que vagin a portar-se bé.

-Els Jedi no ens han fet mal, Senshi. No entenc per què t'has esforçat tant per protestar per actes que han estat autoritzats...

-Si us plau, no segueixis insistint que Sekot desitja això -li va interrompre tallant l'ancià-. Sekot no està content, Jabitha.

-Com pots saber això? Jo sóc la magistrada; jo sóc la intermediària. Si algú pot afirmar que sap el que pensa Sekot, aquesta sóc jo.

-Si és així, no ho comparteixes amb nosaltres -es va incorporar, i va allargar els braços en un intent d'abastar tot el que els envoltava, dins i fora de la cova-. La ment d'un món vivent és més vasta i profunda del que qualsevol de nosaltres pot aspirar a comprendre. Podríem viure cent vides sense entendre més que una fracció dels seus pensaments en qualsevol assumpte.

-Em fa saber la seva voluntat, i jo la transmeto -va dir la Jabitha reptadora-. Aquest mètode ens ha servit bé durant dècades. Per què ho qüestiones ara? De quina manera he canviat jo de sobte per ser tan poc fiable?

-Tu no has canviat, Jabitha. Els temps han canviat. I hem de canviar amb ells.

-Hi estic d'acord -va dir en Jacen, ficant-se així en la conversa. Va continuar parlant quant Senshi i Jabitha el van mirar-. Exactament per això hem vingut. Volem que Sekot deixi aquest santuari, que abandoni la seguretat que ha trobat en el sistema Klasse Ephemora i es reuneixi amb la resta de la galàxia, una galàxia que està en guerra amb els Forasters Remots. És una guerra que no podem guanyar. Arriscareu la vida si us uniu a nosaltres. Però si no us uniu a nosaltres, i perdem, ja no quedarà res que s'interposi entre els Forasters Remots i vosaltres. Aquest és el desagradable missatge que portem a Sekot i al vostre poble. Si voleu viure en la galàxia, haureu d'enfrontar-vos d'una vegada per totes al problema que representen els Forasters Remots. I fer-ho ara.

-I a tu per què t'importa això? -va preguntar el rebel ferroan-. Per què ens necessiteu amb tanta urgència? Què importa un món més en aquesta guerra vostra?

-Aquezt no éz un món méz -va xiuxiuejar la Saba-. En tota la galàxia coneguda no pot trobar-ze un món tan maravillóz com Zonama Zekot.

L'escepticisme que brollava d'en Senshi era tan intens que resultava gairebé palpable.

-I tu vas acceptar això? -va preguntar a la Jabitha-. Ens has abocat en aquest sender de destrucció?

-No he fet res d'això -va replicar ella-. Jo també he vist els horrors de la guerra, jo també sé el que ens va costar la travessia. Desitjo això tan poc com tu, Senshi, però no faré fora aquesta gent ni els tractaré com si fossin criminals només perquè vinguin a demanar-nos ajuda. Es mereixen alguna cosa millor.

-Per què? Perquè són Jedi?

-Perquè no volen fer-nos mal.

-Aquesta opinió és teva o de Sekot?

-De Sekot -aquí la Jabitha titubejà, i va estrènyer la mandíbula-. He aconsellat precaució, igual que tu. No podem acceptar el que ens diguin uns forasters sense qüestionar-ho. Però tampoc podem fer nous enemics. Si els Jedi tenen raó en això dels Forasters Remots, podríem necessitar-los a ells tant com ells a nosaltres.

-I això ho pensa Sekot o ho penses tu?

-Això jo -va admetre ella.

L'expressió d'en Senshi era desdenyosa.

-Et bases en les teves sensacions quan estan en joc tant les nostres vides com la de Sekot -negà amb fermesa amb el cap-. No puc permetre que ho facis, Jabitha.

L'expressió de la magistrada es va endurir.

-I què faràs si em nego a cedir? Matar-me? Matar els Jedi?

-Això no éz una opció -va xiuxiuejar la Saba, posant-se dreta.

En Senshi va mirar a la barabel. En els seus ulls hi havia una brillantor de nerviosisme en tornar-se a fixar en la Jabitha.

-Parlo amb tu sabent que els teus ulls i oïdes són els ulls i oïdes de Sekot. Em sentirà i prendrà la seva decisió. Sabrà quina és la veritat.

-No has dit res que no hagi sentit abans, Senshi.

-T'equivoques -va dir-. Li he dit que estem disposats a fer el que calgui per protegir la nostra pau. Mai abans havia sabut del nostre desafiament. I aviat veurà fins on estem disposats a arribar -es va apartar per donar ordres a un dels seus co-conspiradors-. Sortirem en cinc minuts. Embeneu-li els ulls a la magistrada. No volem que vegi on anem.

-Què passa amb els Jedi? -va preguntar la Jabitha.

En Senshi va enfrontar la mirada d'en Jacen. El nerviosisme i la inseguretat seguien presents, tot i que s'esforçava desesperadament perquè no s'evidenciés en la seva expressió. Sabia que no hi havia manera de retenir-los si ells no volien quedar-se.

-Si volen venir amb nosaltres, que vinguin -va dir-. Després de tot, com més testimonis hi hagi, millor. Però podran anar-se'n si així ho desitgen. Encara que tornin directament al seu campament, no ho faran a temps de portar ajuda, i no tenim necessitat de presoners addicionals.

-Creu-me -va dir la Saba. Va allargar les mans i, amb una simple estirada de la Força, les dues empunyadures de sabre làser van volar des del cinturó del ferroan que les portava fins a les seves mans. Va lliurar a Jacen el seu-. Mai hem eztat elz teuz prezzonerz.

El guàrdia ferroan es va agitar molt davant el desplegament de poder de la Jedi, però en Senshi es va mantenir impassible.

-Si intenteu interferir d'alguna manera, contraatacarem. Potser no puguem vèncer a uns guerrers com vosaltres, però contraatacarem -es va tornar per dirigir-se cap als guàrdies ferroans-. Embeneu-li els ulls a la magistrada... ja.

En Senshi es va girar i es va allunyar. En Jacen i la Saba van intercanviar una mirada de preocupació, abans de clavar-la en la Jabitha. La preocupació també es pintava en els seus ulls.

-No es preocupi, magistrada -va dir en Jacen-. No la deixarem.

-Cap mal recaurà en qui eztigui a cura d'aquezta -va afegir la Saba.

En Jacen va assentir tan tranquil·litzadorament com va ser era capaç, però el dubte començava a aflorar en la seva ment. Va mirar a la figura comatosa de la Danni, i no va poder deixar-se de preguntar en què s'estaven ficant els seus amics i ell.

* * *

En Jag va sentir que la mà de la Jaina es movia dins de la d'ell. Es va despertar amb un sobresalt d'un mig somni per esgotament i es va inclinar sobre ella. Ella tenia els ulls mig oberts i els dits de la mà s'aferraven als d'ell.

-Jaina? Pots sentir-me?

-Jag? -tenia la veu ronca.

Va començar a dir alguna cosa més, però el va interrompre un gemec al seu costat. L'alleujament que sentia en Jag es va veure frustrat en adonar-se que la Tahiri també es despertava. Va passar la mà per sobre de la Jaina per cridar al cap mèdic del Selònia.

-Vigos, crec que serà millor que baixi!

El metge no va demanar explicacions, ni perdre temps replicant. La línia va quedar muda després d'un clic que indicava que havia sentit el missatge.

-No... -va dir la Jaina, empassant. Tenia els llavis secs i esquarterats.

Ell li va lliurar un got d'aigua amb una palleta i va deixar que begués mentre mirava insegur a la noia rossa que es movia al seu costat al llit. Uns ulls verds van aparèixer entre parpelles que s'obrien. Qui despertaria? Tahiri o Riina?

La Jaina va haver de notar l'aprensió a la mirada.

-Tot anirà bé -grallà-. Crec.

Abans que pogués preguntar què volia dir amb això, va entrar un equip mèdic complet encapçalat per Dantos Vigo. La Tahiri va tornar a gemegar, i de sobte es va doblegar de dolor al llit, sacsejant les extremitats. Fos el que fos el que intentés fer, els seus músculs no responien com devien. Vigos i el seu equip la van envoltar a l'instant, subjectant-la amb suavitat mentre l'examinaven. Dos dels metges van comprovar els signes vitals de la Jaina. Ella els hi va assegurar que estava bé, però la van examinar de totes maneres.

En Jag la va creure. La Jaina tenia els ulls vermells i la pell pàl·lida; semblava com si hagués corregut per una recol·lectora de gel.

-Et vaig sentir -va murmurar ella.

Ell va arrufar les celles.

-Què vols dir?

-En el meu somni. Vaig sentir la teva veu. Vaig sentir el que deies.

El seu somriure li va inundar d'una increïble calidesa, i es va adonar que els sentiments que li havia expressat eren correspostos. Ella no va haver de dir res; sabia per aquest somriure que ella també l'estimava.

-Tahiri? -Vigos va parlar al costat de la cara de la noia, obrint-li amb delicadesa els ulls per enfocar una llanterna i comprovar les reaccions de la pupil·la-. Pots sentir-me, Tahiri?

-Em dic... -els llavis secs de la noia es van separar i va parlar amb una veu que era un vent del desert. Empassà i va tornar a intentar-ho -. Com em dic?

En Jag sentir fred a l'estómac.

-Ish'ka!

En Jag es va incorporar i es va posar entre la Jaina i la Tahiri... entre la Jaina i la cosa en el cos de la Tahiri!

-Cridi a la capitana Mayn -va ordenar a Vigos-. Digueu-li...

Una mà li va agafar l'avantbraç i va baixar la mirada sorprès per veure que era la Jaina qui el subjectava.

-Espera -va dir ella-. Escolta-la fins al final.

-Si ella no sap qui és, com podem saber nosaltres que és la Tahiri? No penso donar-li a la Riina l'oportunitat de fer-se forta i matar-nos per l'esquena amb el sabre làser de la Tahiri!

-Sóc... -la tos convulsava el cos de la Tahiri mentre qui fos que habités el seu cos lluitava per parlar-. No sóc...

-Jo les vaig veure, Jag -la veu de la Jaina es feia més clara i ferma, retenint-lo malgrat totes les alarmes que vibraven en la seva ment-. No diré que veiés o entengués tot el que va passar, però les vaig veure juntes, en la ment de la Tahiri. La Riina estava en ella, lluitant amb ella. Era com un somni. Estaven lluitant, i després van anar a caçar alguna cosa, crec que a mi, i llavors va semblar com si la Riina volgués convèncer la Tahiri per tornar-se contra mi -va titubejar un moment-. Potser fins i tot que em matés. Però no va passar. La Tahiri va trobar un altre camí. Es...

La Jaina va tornar a dubtar, com si busqués la paraula adequada.

-Digues-ho, Jaina -la va instar Jag-. Digues-me per què no he de donar l'alarma i demanar que la lliguin.

-No sóc només la Tahiri -grallà la noia que estava al seu costat, amb veu cada vegada més ferma-. I tampoc sóc només la Riina. Sóc algú nou -els seus ulls el van mirar amb esgarrifosa claredat-. He canviat, però el meu rostre no.

-Canviat? -va dir en Vigos, i Jag el va sentir com si estigués a gran distància.

-No és ni una ni l'altra -va dir la Jaina-. Sinó les dues alhora. La Tahiri no podia lliurar-se de la Riina, com els cuidadors yuuzhan vong no van poder deslliurar-se de la Tahiri. Havien d'unir-se. O feia això o es tornava boja.

La idea intrigava a Jag. Com podien unir-se, dues ments completament diferents? S'assemblaria la Tahiri a com havia estat abans? I si la seva meitat yuuzhan vong s'esgarriava? Mil preguntes van omplir els seus pensaments, i estava segur que cap d'elles tenia una resposta senzilla.

-Per primera vegada en molts anys, em sento... completa -va dir la noia-. I això ha de ser bo, no? -Va mirar la Jaina-. Recordo que tu eres allà, intentant-me ajudar. No vas fer res; et vas limitar a ser-hi. No et vas defensar ni tan sols quan una part de mi et va voler atacar. Això em va convèncer que lluitar estava malament. El teu exemple va ajudar a la meva ment ferida a curar-se. Ens hauríem destruït mútuament de no ser per tu.

La noia movia les mans feblement, i va fer un estrany gest davant la cara. I després li va agafar una mà a la Jaina.

-Això es diu us-hrok -va dir-. Indica el meu deute amb tu i la meva lleialtat cap a tu per la teva ajuda. No te l'ofereixo com una yuuzhan vong, ni com humana que coneix algunes tradicions forasteres. Neix de mi -la seguretat de la noia va semblar flaquejar un moment, i després es va accentuar la seva determinació-. Sempre t'estaré agraïda, Jaina Solo, germana de qui vaig estimar. Sempre et consideraré la meva família, i et protegiré amb la meva vida. Juro això pel meu honor, amb totes les meves forces.

La Jaina va mirar un moment a Jag, nerviosa.

-Gràcies.

També Jag va quedar desconcertat per la nova seguretat de la noia. On abans hi va haver inseguretat i dubtes, ara veia fortalesa i calma.

-Requerirà un temps acostumar-se en això -va dir.

La Tahiri va assentir dèbilment.

-Per tots -va dir.

-Bé, et vas a posar bé -va dir en Vigos posant-se entre ells-. La teva respiració és regular i el teu pols, no has estat inconscient el temps suficient perquè comencessin a deteriorar-se els músculs. Estaràs dempeus en res de temps.

La Tahiri va intentar replicar, però es va ofegar per la sequedat de la seva gola.

-A la mare li alegrarà sentir això -va dir la Jaina, omplint el silenci-. On és, per cert?

En Vigos mirà a Jag, que es va limitar a dir:

-Al Falcó.

Però no hi havia manera d'ocultar-li res.

-Què ha passat, Jag?

-Molt, la veritat. No sabria per on començar.

-Limita't a dir-me què és el que passa -va dir, asseient-se al llit, preocupada.

-Estem orbitant Esfàndia. Els yuuzhan vong són aquí, i també en Pellaeon -va dubtar si havia d'explicar-li la petita sorpresa que havia ordenat el gran almirall, però va decidir reservar-ho per a més endavant-. La base de transmissions s'ha amagat i els teus pares han anat a buscar-la. Ara mateix estan atrapats en algun lloc de la superfície. No podem arribar fins a ells, i ells tampoc semblen capaços de sortir.

Ella va alçar les celles i va negar amb el cap, atordida.

-He de portar molt de temps inconscient.

-No et preocupis -va dir una veu ronca des del llit. La Tahiri la mirava fixament -. L'única cosa que mai fa un guerrer és abandonar a la seva família. Els trobarem i els portarem de tornada, t'ho prometo.

-Descansa primer, lluita després -va dir la Jaina, somrient a la jove-. I segur que podem fer que instal·lin aquí un bany. Jo tot just em sento humana ara mateix. Em fa por pensar en com et sentiràs tu.

-Com l'aixella d'un vua'sa -va dir la Tahiri amb una riallada, i en Jag va sentir que li abandonava una part de la tensió residual. No necessitava comprendre la referència per entendre l'acudit.

Llavors la Jaina el va mirar amb ulls brillants. Això li va convèncer que tot aniria bé. La Jaina no havia mostrat cap reserva davant la «nova» personalitat de la Tahiri, ni estava preocupada per la recuperació de la noia. Estava completament segura que el que havia passat beneficiaria la jove Cavaller Jedi. Això parlava molt a favor seu. En funció d'això, i mentre seguís lluitant en el seu bàndol, consideraria encantat que la Tahiri era una amiga.

* * *

En Nom Anor va obrir els ulls en la foscor. Es va despertar a l'instant, però desorientat, i va intentar comprendre què li havia despertat. Havia estat somiant? Hi havia oblidat fer alguna cosa? Va necessitar deu segons complets per adonar-se que la resposta estava al seu voltant. Quan es va recolzar al catre per descansar els ulls, havia deixat una torxa de liquen encesa sobre la taula. Ara l'habitació estava a les fosques.

Va romandre en silenci en la foscor, escoltant. Va notar un suau moviment al centre de l'habitació, i es va tensar, preguntant-se què havia de fer. Podia cridar als guàrdies apostats davant la porta, però si hi havia intrusos dins de les seves estances era molt possible que ja s'haguessin ocupat dels guàrdies. Podia agafar el ganivet coufee que tenia al costat del catre, però per a això hauria de deixar exposat el coll. Podia llançar-se cap on creia que estava el seu atacant, a jutjar pel soroll que feia, però era massa fàcil calcular malament i fallar, o posar-se accidentalment en el camí d'una arma. Per la seva ment van desfilar nombroses possibilitats, però va anar rebutjant-les totes.

El seu plaeryin bol es va tensar de forma automàtica, reaccionant a les hormones de l'estrès que començaven a córrer per la seva sang. Si pogués clavar un sol cop al seu atacant...

-Ara!

La paraula es va escopir en la foscor, i un instant després Nom Anor estava subjectat per tots dos costats. Va sentir mans que l'agafaven, intentant-lo subjectar. Les va combatre el millor que va poder, però era difícil, sorprès com estava per l'atac i pel nombre de persones implicades.

Va mirar a l'atacant de la seva esquerra amb l'esperança de veure'l millor. Era impossible. L'única cosa que veia eren ombres dins d'ombres. Però va poder distingir una silueta, i de moment en tenia prou. Es va relaxar com si estigués derrotat, va mirar a l'individu i va disparar el plaeryin bol de ple a la cara de l'atacant. Aquest va caure cap enrere amb un crit. En tenir un braç lliure, va atacar amb el puny tancat al que li subjectava l'altre braç i li va colpejar amb força en un costat de la cara.

Es va sentir un grunyit de dolor, però l'atacant va seguir agafant-lo.

-Subjecteu-lo! -va cridar algú, i més figures van sorgir de sobte d'entre les ombres.

Unes mans li van subjectar el crani i quelcom va pressionar contra la conca de l'ull on tenia el plaeryin bol. Aquest es va retorçar però no va poder disparar.

«Quants són?», Va pensar desesperadament, donant un cop de peu als nous atacants que intentaven subjectar braços i cames. Era inútil. Dos d'ells van aconseguir subjectar-li les espatlles, mentre un tercer li esclafava les cames amb el seu gran tors. Al final va permetre que el desig de lluitar l'abandonés de veritat i va deixar caure el cos al catre. Senzillament eren massa. Era preferible conservar les forces a malgastar-les en una baralla sense sentit.

Va respirar profundament i amb regularitat per relaxar-se i concentrar-se. Rares vegades es guanyen les batalles amb fúria cega, es va recordar. Necessitava conèixer al seu enemic per poder-lo vèncer, i en aquestes ombres no sabia res d'ells.

Un cristall lambent va brillar a l'entrada, projectant una llum apagada sobre el rostre dels que el subjectaven. No va reconèixer als que li subjectaven les espatlles, encara que tampoc li va sorprendre. Podien fins i tot ser membres del seu propi grup, però poques vegades prestava atenció a qui no fos important per als seus plans. Fossin qui fossin només eren lacais de qui dirigia l'atac. Possiblement un traïdor.

Però la figura que subjectava el vidre lambent era una altra cosa. Shoon-mi va fer un pas endavant empunyant un coufee a l'altra mà. La llum que reflectia s'assemblava a la lluentor dels seus ulls: freda, dura i letal.

En Nom Anor arrufà les celles, sentint-se tant confús com, estranyament, encantat per la insolència del seu conseller religiós. No s'ho havia esperat.

-Shoon-mi? -va dir, fingint una sorpresa aclaparadora.

L'avergonyit el va mirar desdenyós, amb les bosses blaves de sota dels ulls bategant amb plaer contingut. Va negar lentament amb el cap, com si desaprovés al seu senyor.

-Ho veieu? -va dir als seus lacais-. No és un déu!

-Mai no he afirmat ser-ho, idiota! -va respondre en Nom Anor-. Has sentit alguna cosa del que t'he ensenyat...?

-Però vas poder ser-ho.

L'absurd de la situació va inundar a Nom Anor mentre era empès contra el llit. Va ser incapaç de contenir una riallada.

-O ets més intel·ligent del que havia suposat, Shoon-mi, o més estúpid del que podia imaginar.

L'avergonyit va proferir un xiuxiueig verinós i va colpejar a Nom Anor a la cara amb el dors de la mà que sostenia el coufee. Llavors va girar la mà i va pressionar la fulla amb fermesa contra el coll de l'antic Executor.

-T'atreveixes a dir-me estúpid a mi quan sóc jo qui té la teva vida a les meves mans?

-Tenir poder sobre la vida i la mort d'un altre no et fa automàticament intel·ligent, Shoon-mi -va replicar en Nom Anor-. En aquest moment estic en desavantatge, res més.

-En aquest moment? -va dir en Shoon-mi rient-. Creus que podràs escapar de morir aquí, mestre?

Només hi havia un pèl de separació entre el coufee i l'artèria d'en Nom Anor. Una simple empenta era l'única cosa que el separava de la mort. Tot i així, no va permetre que l'alarma apuntés al seu rostre.

-La qüestió no és si m'escaparé o no a la meva mort -va dir a poc a poc, amb cura, sinó com t'escaparàs tu a la teva.

En Shoon-mi el va mirar fixament.

-M'amenaces fins i tot estant a la vora de la teva fi?

En els ulls d'en Shoon-mi hi havia una mirada maníaca, una necessitat desesperada de provar la seva vàlua davant qui l'havia tingut tant de temps en desavantatge.

-No estic en situació d'amenaçar-te, Shoon-mi. Només em pregunto com penses sortir ben parat d'aquesta. Els fidels s'han d'aixecar contra tu quan ho sàpiguen. Ho saps, oi? Sense mi, no hi haurà res que els mantingui units.

-Això només seria un problema si s'assabenten de la teva mort.

-Ah -En Nom Anor hauria assentit, però no era aconsellable tenint el coufee al coll-. El Profeta no morirà, encara que jo si. Penses convertir-te en mi, oi? Usaràs el camuflador, la meva cara pública, per ocultar la teva i assumir el control de l'heretgia.

En Shoon-mi es va permetre un lleuger somriure.

-Sí, així és.

-I explicaràs la teva desaparició mutilant el meu cos i dient que és el teu. I després anunciaràs que vas evitar per poc que t'assassinessin matant a qui se suposava que era el teu partidari més lleial.

-Em sembla un pla molt pràctic -va dir en Shoon-mi-. Amagaré la veritat darrere de la veritat, una cosa que he après de tu, mestre.

En Nom Anor es va permetre un mena de somriure; ni tan sols llavors coneixia Shoon-mi tota la veritat sobre la identitat d'en Nom Anor.

-I què passarà amb aquests que has tornat contra mi? Què els has promès, Shoon-mi?

L'avergonyit va titubejar, i va mirar als que subjectaven a Nom Anor. Aquest titubeig era tot el que en Nom Anor necessitava per saber el que els reservava: els mataria en la primera ocasió per saber massa d'ell i de les seves ambicions.

-Estaran al meu costat quan assolim la llibertat -va dir l'avergonyit-. Seran els guardaespatlles personals del Profeta.

-És clar. I esperen que els mostris la mateixa lleialtat que m'has demostrat tu aquesta nit, Shoon-mi?

-Hauria estat lleial a tu fins al final -va dir de pressa l'avergonyit -. Per un temps fins i tot vaig creure en tu. Però ara... -negà amb el cap-. Aquest moviment necessita claredat de visió, necessita un veritable líder.

-T'oblides d'una cosa -va dir en Nom Anor.

-No oblido res -va xiuxiuejar en Shoon-mi.

-Sí que ho oblides -va insistir en Nom Anor. Sabia que havia de mantenir a Shoon-mi parlant, seguir guanyant temps. Cada segon que seguia amb vida era un segon més perquè es presentés una ocasió de canviar la situació. I la millor manera de fer-ho era jugant amb les seves inseguretats i incerteses-. De fet, no puc creure que siguis tan ingenu com per haver-ho oblidat.

-Si per un moment has pensat que no et mataré -va començar a dir Shoon-mi, i el coufee es va estrènyer encara més contra el coll.

-No tinc cap dubte que em mataràs -va panteixar en Nom Anor aplacant-lo, encara que notava en ell una mirada que li va fer dubtar de si de veritat podria matar-lo. Per descomptat li estava portant molt de temps-. La meva vida és a les teves mans, no ho nego. Però, per què em traeixes en realitat? Per què et donava ordres? Per què et mantenia a les fosques en algunes coses?

En Shoon-mi es va fer enrere lleugerament. En Nom Anor va aprofitar l'oportunitat per recuperar l'alè.

-Digues-m'ho, si us plau, perquè almenys entengui per què vaig a morir per la teva mà.

-Perquè el que li ofereixes als teus seguidors no és millor del que tenien sota Shimrra! -havia tant verí en el to de l'avergonyit que va sobresaltar fins i tot als que el subjectaven-. La gent acudeix a nosaltres i tu la utilitzes com si no signifiquessin res per a tu. Els sacrifiques sense tenir la decència de conèixer els seus noms, quan el teu està constantment a la seva boca. Creien en tu, creien en els Jeedai -En Shoon-mi negà amb el cap-. Els Jeedai mai haurien fet el que has fet tu, Amorrn. Tot això només ha estat per la teva pròpia glòria. No has predicat la paraula dels Jeedai per ajudar els Avergonyits, sinó en el teu propi benefici!

-Com faràs tu ara pel teu, Shoon-mi?

La fulla tornava a pressionar-li el coll, aquest cop amb força suficient per trencar la pell. En Nom Anor va sentir que la sang brollava al voltant del tall del coufee i li relliscava pel coll.

-Hauria...

-Sí, hauries -el va interrompre en Nom Anor-. Mata'm! Vinga, Shoon-mi! Estic segur que tens coses més importants a fer que quedar-te aquí parlant amb mi. Has de començar a planejar la teva llibertat, recordes?

-Et burles de mi fins i tot quan la mort et tira l'alè?

En Nom Anor es va permetre un gran somriure. Era evident que la seva falta de por alterava a Shoon-mi.

-Veuràs, igual m'he equivocat amb tu, Shoon-mi. Igual m'equivocava a dir que havies oblidat alguna cosa. Potser en realitat no ho sabessis mai.

-Saber què?

Era evident que, malgrat el seu evident avantatge, Shoon-mi no estava tan segur de si mateix com estava disposat a admetre.

En Nom Anor va somriure.

-Que no funcionarà.

-Ximpleries. Pots considerar-te mort.

-Jo no, idiota. En Shimrra. Mai podràs convèncer-lo perquè et retorni el teu honor i la teva llibertat. Per què anava a escoltar-te? Per què anava a importar-li el més mínim el que volguessis tu? Si no pots veure el que passa davant el teu deforme nas, molt menys en la cort d'un governant un milió de vegades més poderós del que ho serà mai el Profeta, al marge de qui pugui portar la seva màscara. El poder que aconsegueixis aquesta nit desapareixerà amb la teva mort, i la mort de tots els maculats per la teva pudor. La teva vida va quedar condemnada en el mateix instant en què vas entrar en aquesta habitació. El meu únic pesar és no estar present per veure-ho.

L'avergonyit va somriure en comptes de mostrar dubtes.

-No creguis que pots enganyar-me, Amorrn. Sé el que intentes...

Una cosa va sobresaltar a Shoon-mi per darrere, fent que caigués cap endavant i deixés anar el coufee. En Nom Anor es va retorçar per esquivar el tall de navalla quan Shoon-mi va caure sobre ell, deixant anar ell vidre lambent i submergint el món en foscor.

Una commoció sobtada a l'habitació enfosquida va renovar la desesperació per sobreviure d'en Nom Anor. Forcejà salvatgement, inútilment, sota el gran pes del cos d'en Shoon-mi. Veus en la foscor, panteixos de dolor, el xiulet dels ganivets, el so tou i humit de la carn en ser tallada, entrexocà de les armes, van omplir l'aire en sinistra cacofonia. Les mans que li subjectaven les espatlles i mantenien tancat el plaeryin bol van desaparèixer, però seguia atrapat sota Shoon-mi, que respirava pesadament i dolorosament. Un crit d'agonia va brollar d'algú proper, seguit pel so d'un cos en desplomar-se a terra.

En Nom Anor va aconseguir per fi rodar sota el cos immòbil d'en Shoon-mi, i de pas li va llevar el coufee de la mà. L'avergonyit va caure a terra amb un grunyit i un sospir, però no va fer cap intent de moure's o defensar-se. Llavors en Nom Anor va recollir el lambent i projectà la seva llum cap a la lluita. La sobtada llum que va caure sobre els dos combatents va ser suficient per sobresaltar a un que es va girar cap a ell. Era tot el que necessitava Kunra per aconseguir una mica d'avantatge i desfer-se del seu contrincant. Es va ajupir i va enfonsar el seu ganivet llarg en el costat de l'altre guerrer. Els ulls de l'avergonyit van morir mentre miraven a Nom Anor, i llavors es va desplomar a terra amb els altres, pràcticament tallat en dos.

En Kunra es va incorporar, i va netejar-se la fulla en les seves robes.

-Estàs bé? -va preguntar.

En Nom Anor va assentir, mirant als cossos que jeien al seu voltant a l'habitació.

-Ho estaré.

-Em sap greu haver trigat tant -va dir l'ex-guerrer -. Em van atacar tres d'ells a la meva habitació. Quan no em van matar de seguida, vaig suposar que no venien a buscar-me. Només volien treure'm d'enmig mentre en Shoon-mi acabava amb tu. Suposo que pensaven que m'uniria a ells un cop ell ocupés el teu lloc.

En Nom Anor va posar una mà a l'espatlla d'en Kunra.

-En qualsevol cas, has estat sorprenentment oportú.

-La veritat és que no. Vaig estar una estona fora, escoltant. Els ulls grisos i inexpressius d'en Kunra van mirar a un altre costat.

En Nom Anor estudiar l'ex-guerrer.

-Doncs, és clar que si. Vas pensar en deixar que en Shoon-mi em matés. Així podries matar-lo tu més tard i convertir-te al tu mateix en Profeta, és això?

-Potser.

En Kunra guardà l'arma sota la túnica. No hi havia ni indici de disculpa, però en Nom Anor no en volia una. No li importava que pensés de trair-lo si el resultat era lleialtat.

-Hauries estat millor Profeta del que ho hauria estat mai Shoon-mi.

En Nom Anor va mirar l'avergonyit del sòl, gemegant lamentablement amb el mànec d'un coufee sobresortint-li de l'esquena. La fulla li havia tallat al columna vertebral inutilitzant-li les extremitats.

-El que li vas dir fa un moment -va començar a dir Kunra, per callar a continuació, insegur de si mateix o de la pregunta que anava a fer.

En Nom Anor el va mirar.

-Sobre què?

-Li vas dir que el pla per reclamar el nostre honor no podia funcionar. Que el gran Senyor mai ens escoltaria.

-Només faronejava.

En Kunra negà amb el cap.

-No, vaig poder distingir en la teva veu que ho deies de debò.

En Nom Anor assentir, comprenent els dubtes d'en Kunra. Era la seva missió impossible? Eren incerteses molt importants, sobretot després de tornar a veure a Shimrra a palau amb tot el seu esplendor.

-Qui sap, Kunra? Shimrra és poderós, d'això no hi ha dubte. Però igual el podem convèncer. Si tingués al meu costat mil guerrers tan lleials com tu, no tindria cap dubte.

En Nom Anor va tornar a mirar a Shoon-mi. Li va donar la volta amb el peu, enfonsant encara més el coufee. En Shoon-mi va cridar, i els seus patètics trets el van mirar de manera llastimosa.

-Perdona'm, mestre -gemegà-. He estat un idiota confós! És veritat que ets un dels déus!

-No, Shoon-mi -va dir-. Tenies raó. No sóc un dels déus. Els menyspreu amb la mateixa facilitat amb què et menyspreu a tu. Prefereixo la companyia dels vius.

Després de dir això, es va ajupir i va envoltar amb les seves mans el coll de l'avergonyit, aixafant la vida que encara restava en ell. El terror a la mort que va sorgir-li als ulls no va durar ni trenta segons abans de veure's substituït per un serè buit. En Nom Anor es va incorporar i va mirar a Kunra.

-Desfés-te'n dels cossos -va dir amb fredor-. No vull que ningú s'assabenti d'això. L'últim que necessito és que a altres se'ls hi fiqui al cap la idea que el profeta és vulnerable.

-Entenc -va dir en Kunra, i va començar a arrossegar els cadàvers cap a la porta.

En Nom Anor es va posar la mà al coll per tocar-se la ferida que li havia infligit Shoon-mi.

-Necessito ocupar-me'n d'això -va dir. Abans de sortir de l'habitació es va enfrontar una última vegada a Kunra-. Aquesta nit t'has portat bé, Kunra. No ho oblidaré.

En Kunra va assentir solemne, i va continuar amb el seu sinistre treball.

* * *

Següent