17
Mentre la princesa irrompia fora de la cel·la, la Lucia
va resistir la urgència de seguir-la. Sabia que les paraules d'en Des ferien;
normalment hauria anat a reconfortar la seva amiga. Però tot havia canviat quan
hi havia caminat cap a la cel·la i reconegut a l'home encadenat a la paret.
La Caçadora l'estava mirant, somrient. La iktotchi era
malvada. Retorçada. Hi havia gaudit en veure la Serra torturar la víctima;
s'havia delectat en el seu sofriment. La Lucia sospitava que obtenia plaer del
turment emocional de la Serra també.
Ella va tornar la mirada a l'assassina però es va negar
a parlar. Per un moment els seus ulls es van trobar, i llavors la iktotchi es
va girar amb un aire d'indiferència, com si la Lucia estigués més enllà de la
seva percepció. La guardaespatlles va continuar mirant a la seva esquena mentre
la Caçadora va seguir a la princesa, deixant-la sola amb el presoner.
Al principi una part d'ella realment es preguntava si en
Des mereixia el que li estava fent. Després de tot, ell era un Lord Sith ara.
Hi havia lluitat del costat dels Sith durant la guerra, però només era un
soldat. Com la pròpia Lucia, la majoria dels seus camarades s'havia allistat
perquè no veien altra forma d'escapar del sofriment i la desesperança de les
seves vides. S'havien tornat contra la República per desesperació, però encara
eren homes i dones decents.
Els Lord Sith, però, eren monstres. Implacables i
cruels, no es preocupaven per res dels soldats que els seguien. A vegades
semblava que gaudissin de la mort i sofriment infligits al personal allistat
sota el seu comandament. La seva mera presència inspirava terror en les files,
i a la nit les tropes compartirien històries dels horrors que infligien sobre
els seus enemics... o els seus aliats que els havien fallat.
La Lucia mai va pensar que pogués sentir llàstima per
un Lord Sith. Però tampoc havia imaginat mai que en Des es convertiria en un
d'ells.
Si en Des realment havia assassinat a Caleb, va raonar la
Lucia, llavors s'ho havia buscat ell mateix. Però quan se'l va interrogar, va
insistir que ell no havia estat qui havia matat al sanador, i la Lucia estava
convençuda que estava dient la veritat. Fins i tot l'assassina iktotchi havia
semblat creure'l. Però malgrat tota l'evidència -els registres dels Jedi, la
menció de la Caçadora d'una misteriosa dona rossa en l'escena, i les negacions
del mateix Des la Serra no s'havia desviat del seu curs. La princesa s'havia
negat a escoltar els fets o la raó. El seu odi l'encegava a tota la resta.
Ella havia irromput fora enfadada, però la Lucia sabia
que només era qüestió de temps fins que tornés per sotmetre a Des a una altra
ronda de tortura. Havia vist la bogeria als ulls de la Serra. La princesa
anhelava venjança.
La Lucia reconeixia aquesta mirada; l'havia vist en els
ulls dels seus companys soldats quan els sicaris havien arrossegat a Des
emmanillat. Si era culpable del crim no importava: la Serra anava a fer patir
al seu presoner per la mort del seu pare. I no hi havia res que ningú pogués
dir o fer per fer-la canviar d'opinió.
I fins i tot si no
va matar a Caleb, encara és un monstre. Probablement mereix morir.
Durant l'interrogatori, ella havia escoltat amb un
horror creixent les paraules que arribaven de la boca del presoner. Estava clar
que en Des havia abraçat els ensenyaments del Costat Fosc de formes que ella
mai podria haver imaginat. No era l'home que ella recordava; la companyonia
dels Caminants de la Penombra no significava res per a la criatura en la qual
s'havia convertit.
Però significa
alguna cosa per a mi.
La Lucia encara creia en els ideals dels Caminants de
la Penombra. Miraven l'un per l'altre; comptaven els uns amb els altres per
sobreviure. Hi havia honor en el seu codi d'unitat, simbolitzat per la
salutació secreta reservada només per als altres membres de la unitat: un puny
tancat fermament sobre l'estèrnum, just per sobre del cor.
Fos el que fos en Des ara, encara li devia la seva
vida. L'havia salvat -a tota la seva unitat- massa vegades per comptar-les. Tot
i així, quan els sicaris se l'havien emportat ella havia estat impotent per
ajudar-lo. Ara el destí li estava donant una altra oportunitat per pagar el seu
deute.
Un petit bassal de sang s'estava formant a terra,
gotejant d'on la Serra havia obert la seva galta.
No només ho estàs
fent per Des,
es va dir la Lucia a si mateixa, girant la seva atenció a les agulles amb codis
de color que descansaven al carro.
L'odi de la Serra només s'enconaria i creixeria. Es
convertiria en quelcom més i més retorçat cada vegada que ella tornés per
infligir dolor a la seva víctima indefensa. La pèrdua del seu marit l'havia
empès a la vora de la bogeria, i això la portaria més enllà del límit.
Hi havia observat mentre la princesa havia administrat
les diverses drogues, bombejant-les directament en el sistema d'en Des a través
de la gruixuda artèria en el seu coll. No entenia del tot què eren els
compostos o què feien, però havia vist prou com per obtenir algun enteniment
dels efectes de cada un.
L'agulla negra induïa els espasmes que la Serra havia
utilitzat per torturar a la seva víctima; la groga feia que les convulsions
acabessin. La verda semblava forçar a Des de tornada al seu estupor. Però
l'agulla vermella -la que la seva senyora li havia donat al començament de l'interrogatori-
semblava haver-ho despertat. Havia de ser algun tipus d'estimulant o antídot,
una cosa que compensés les drogues que li mantenien indefens i sense respostes.
Mirant per sobre de la seva espatlla per assegurar-se
que ningú a l'habitació de guàrdia just fora estava observant, va agafar una de
les hipodèrmiques vermelles.
Hi havia massa mercenaris perquè ella lluités en
sortir, tractar de guanyar-li a Des la seva llibertat així només faria que els
matessin a tots dos. Però no havia de treure a Des per salvar-lo. Ell sempre
havia estat capaç de tenir cura de si mateix, fins i tot abans que guanyés els
poders místics d'un Lord Sith. Ella sabia que era més que capaç d'escapar per
si mateix si ella simplement li donava una mica d'ajuda.
Ella suaument va pressionar amb la punta de l'agulla a
la cuixa, esperant que les drogues entressin en el sistema de manera més lenta
i menys violenta que quan la Serra les havia injectat en el seu coll. Sabia que
era possible que accidentalment li donés una sobredosi, però fins i tot si en Des
moria era millor que deixar-lo amb vida per ser torturat un cop i un altre.
Posant l'agulla de tornada al carro, es va girar
ràpidament i va abandonar l'habitació. No tenia temps d'esperar i observar els
efectes. Necessitava trobar a la princesa. Si la droga funcionava com
sospitava, ràpidament recuperaria les seves facultats. I un cop fora capaç de
cridar al terrible poder del Costat Fosc, cap cel·la de la galàxia seria capaç
de contenir-lo.
Ella es va obrir pas de tornada a l'habitació de
guàrdia. Els mercenaris havien tornat al seu joc de cartes, ignorants del que
havia fet. La Serra i la Caçadora no estaven a la vista.
-On ha anat la princesa? -va exigir ella.
Hi va haver un llarg silenci abans que un dels
mercenaris a contracor mirés amunt de la seva mà i respongués.
-No ho va dir. Simplement se'n va anar.
-I la vau deixar anar sola? -va exigir enfadada la Lucia.
-Aquesta iktotchi estava amb ella així que nosaltres
simplement... -va respondre l'home, la seva veu retrocedint sota la seva mirada
fulminant.
Ella es va adonar que eren meres armes contractades. No
els importava res excepte els crèdits que els havien promès.
-Tanca la porta de la cel·la, -va escopir la Lucia-. Si
alguna cosa va malament, colpeja l'alarma-. Això
m'hauria de donar un advertiment suficient com per treure la princesa d'aquí a
temps.
Dos dels soldats més poc inclinats a obeir es van aixecar i es van moure
per obeir les seves ordres mentre la Lucia pujava les escales cap al passadís
de dalt.
A ella no li importava que quan Des s'alliberés
massacrés als guàrdies. Aquests homes i dones no eren els seus amics o
companys. Ella sabia que la matarien sense pensar-s'ho dues vegades si el preu
era bo. Eren mercenaris, les seves vides no significaven res per a ella.
Però encara es preocupava per la Serra. Malgrat el que
havia fet, encara era lleial a la seva senyora. Encara jurava protegir la seva
vida. Quan Des s'alliberés, ella sabia, aniria a buscar la princesa. Quan les
alarmes sonessin advertint de la fugida del presoner, la Lucia volia ser-hi per
ajudar-la a sortir fora de perill.
I si ens agafa abans
que marxem, va
tractar de reconfortar-se a si mateixa en silenci, potser em recordi. Potser el pugui convèncer de deixar la Serra amb
vida. Primer, però, havia de trobar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada