CAPÍTOL 19
Amb cura, Qui-Gon Jinn va començar a pujar pas a pas
per un sender que cap humà havia trepitjat abans. Mentre s'agafava a les
petites esquerdes, i se subjectava com podia amb els dits de les mans i dels
peus, la pluja refermava.
Sabia que havia de donar-se pressa. Hi havia trigat més
temps del previst d'arribar en aquest costat de la muntanya, i sabia que si
pujava per l'altre flanc seria descobert immediatament. Però, al final, era
inevitable exposar-se a ser vist. D'ara endavant el seu camí anava directe cap
amunt.
En aquest instant estava més preocupat pels dracs que
pels hutts. Les criatures havien despertat. Alguns, per protegir-se de la
pluja, s'havien posat sobre els penyals que tenia a sobre. Ell romania en les
ombres i es movia entre les roques, tement ser vist. A vegades havia d'esperar
durant diversos minuts fins que un drac tornava el seu cap d'escates
platejades.
Paciència, es deia a si
mateix una vegada i una altra. Hem de
tenir paciència. Era un lema no escrit del Codi Jedi, però, era difícil ser
pacient quan hi havia tantes vides pendents d'un fil.
Els seus dits estaven ferits i sagnaven. A prop, els
raigs estripaven el cel i els trons ressonaven. El cel tenia un color gris. El
vent castigava i xiulava entre les roques.
Estava massa a la vista. Qui-Gon era un home gran, un
gran blanc per als dracs. El flaix d'un raig podia descobrir la seva posició o
fins i tot matar-lo.
Qui-Gon es va aturar durant uns minuts, esbufegant. La
pluja s'escorria pel seu front i feia que les seves robes li pesessin. Estava
mig gelat i encara feble per les ferides que li havia causat el pirata. Va
mirar cap a l'oceà. No gaire lluny, un drac lluent es va llançar al mar com un
llamp, amb les seves ales recollides.
Es va capbussar en la superfície i després va desplegar
les ales. Quan va tornar a sorgir entre les ones coronades d'escuma blanca, un
enorme peix brillant es retorçava a la seva boca.
Afortunadament, el drac no l'havia vist. O, si no era
així, no estava interessat per la carn humana. Potser els dracs no haguessin
trobat mai animals en terra ferma i no estiguessin acostumats a caçar-hi.
En Qui-Gon no es va preocupar de mirar cap avall. A
sobre d'ell, a uns pocs centenars de metres, podia veure una feble boira que
sortia d'una esquerda i que el vent agitava amb fúria. Algú que no sabés el que
estava buscant no s'hagués adonat, però el color groc de la boira era bastant
delator.
Els dàctilus havien d'estar allà.
El trajecte era difícil. No hi havia camins. Ningú
havia trepitjat anteriorment ni una roca d'aquest planeta. Quan caminava,
qualsevol pedra es podia desprendre. A més, podia sentir les punxades i el
dolor dels seus peus. Les úniques plantes que va trobar eren petits líquens
grisos que creixien sobre gairebé qualsevol superfície. Quan estaven secs,
caminar sobre ells era com caminar sobre una catifa: però, una vegada que les
pluges del matí havien començat a caure, els líquens es tornaven relliscosos.
Tot i que sentia la Força guiant-lo cap als dàctilus,
encara li semblava una tasca impossible.
Els raigs seguien esquinçant l'aire. Els trons van fer
moure les roques que estaven entre els tous dels seus dits. El vent bufava a la
seva esquena. Qui-Gon es va enganxar a la paret de pedra, mentre la seva
espatlla li donava punxades.
No queda molt, es va dir a si
mateix.
Una petita explosió damunt del seu cap va fer que
trossos minúsculs de roca xoquessin contra la seva galta.
Per un moment va pensar que un llamp havia caigut a
prop, però l'impacte havia resultat massa petit.
Un làser, algú li
havia disparat!
Qui-Gon va girar el cap, va mirar cap avall i els va
albirar immediatament a les roques del pendent. Per a un hutt, resultava
difícil amagar-se. Era Grelb, el missatger d'en Jemba, que lliscava cap amunt
flanquejat per diversos whíphids. Portaven pesats rifles làser i disparaven una
vegada i una altra. El hutt reia alegrement.
Els trets làser van impactar al voltant d'en Qui-Gon.
El seu sabre làser no li servia de res en aquestes
circumstàncies. No tenia cap lloc on amagar-se ni manera de lluitar contra els
seus agressors.
Dolorosament, Qui-Gon va continuar pujant.
* * *
El hutt Grelb reia encantat. El seu pla havia funcionat
a la perfecció. Sabia que Qui-Gon apareixeria per aquest costat de la muntanya
i que pujaria directament cap als dàctilus. Tot el que havia de fer era trobar
una bona posició i esperar.
Al principi havia tingut por dels dracs i havia romàs
quiet, amb la intenció de ser confós amb una roca; però, gradualment, Grelb
s'havia anat relaxant. Segurament els dracs només menjaven peix.
No tenia por per la seva seguretat, però les irregulars
roques d'aquest món amenaçaven de desprendre's fins i tot en l'amagatall més
segur per a Grelb. El hutt només volia tornar tranquil·lament a la nau, però
justament ara tenia una feina a fer: matar el Jedi. I anava a ser un plaer.
El Jedi estava més amunt, atrapat contra la paret d'un
penya-segat, i s'esforçava per arribar a la plataforma on estaven amagats els dàctilus.
Qui-Gon no tenia cap arma amb la qual disparar i era un blanc perfecte.
Semblava un assassinat fàcil.
Grelb va dir als seus companys:
-Preneu-vos el vostre temps. Anem a divertir-nos una
estona.
Els whíphids es van mostrar satisfets. Els encantava
torturar criatures indefenses. Mantenien una descàrrega de foc regular,
fallaven a propòsit i disparaven prou a prop com per intentar atemorir al Jedi.
En Grelb riure entre dents.
- Mireu com es retorça, nois! Em recorda a les postres
que vaig sopar ahir a la nit!
Però la veritat era que el Jedi no es recargolava, ni
s'ajupia ni s'acovardia. El seu ritme no havia canviat en absolut. Tranquil i
metòdicament, escalava la paret del penya-segat, fins i tot quan les roques
saltaven a pocs mil·límetres de la seva cara.
Els whíphids van començar a enfadar-se.
- Està cec? -va preguntar un, queixant-se -. Això no és
gens divertit.
En Grelb arrufà les celles. No desitjava queixes dels whíphids
perquè necessitava la seva lleialtat.
- Què us sembla si fem una aposta? -Va suggerir-. Vegem
qui pot llevar-li una bota d'un tret.
- Excel·lent! -va cridar el primer whíphid-. Aposto
cinc a què puc llevar-li la bota amb el primer tret!
-D'un sol tret? -el seu company reia a riallades.
L'aposta estava feta.
Per fer més interessant el joc, Grelb va apostar contra
el whíphid dos contra un. Amb impaciència, va mirar al Jedi, que seguia
avançant pel penya-segat. Els dos whíphids que havien fet l'aposta van posar
les seves armes sobre les espatlles. Grelb va contenir la respiració i va
esperar a què el primer whíphid disparés. Els llampecs centellejaven i els
trons retrunyien.
Grelb va sentir una ràfega de vent a l'esquena.
El Jedi havia repenjat el peu dret sobre un petit
sortint i s'estirava per arribar a un agafador de més amunt. Es balancejava
perillosament. Un tret al peu probablement li faria caure.
-Dispareu ja! -va cridar en Grelb. Darrere d'ell, va
sentir un estrany so.
En Grelb es va tornar per mirar el whíphid, i allà, a
esquenes del hutt, hi havia un enorme drac. S'havia posat tan silenciosament
que no l'havia sentit.
Era el primer que veia tan a prop. El drac tenia
petites escates platejades per tot el seu cos i uns enormes ulls grocs com els
dels peixos. No tenia potes davanteres, només una enorme arpa en cada ala. La
seva boca tenia les dents més estranyes que mai havia vist. Eren com agulles
enormes que s'arquejaven des de les seves genives. El monstre li recordava
vagament als perillosos taurons ithorians.
L'enorme rèptil tenia la meitat del whíphid a la boca.
- Aaaaagh! -va cridar en Grelb mentre lliscava cap a la
cova més propera.
Tots els whíphids es van tornar i van disparar al drac.
* * *
Qui-Gon va tirar de si mateix cap amunt en els últims
tres metres, i després es va ficar en una petita cova. Allà, va descansar,
panteixant durant una estona llarga i subjectant-se el seu adolorit braç dret.
La forta olor del sulfur i l'amoníac li va inundar. Va mirar cap a l'interior
de la cova. Els dàctilus havien estat llançats a terra i desprenien una suau
llum groguenca.
Els trets eren més continus que mai i les armes
causaven contínues explosions, però, aquesta vegada, els trets no anaven
dirigits a ell. Els whíphids s'havien amagat entre les roques i estaven obrint
foc contra els dracs. Els trets làser atreien les criatures, que rugien al cel
i baixaven en bandades des dels penya-segats. Moltes de les enormes bèsties
envoltaven als whíphids, i altres, mogudes per la necessitat d'obtenir menjar,
descendien des del cel.
En Qui-Gon va mirar cap al penya-segat i va observar la
lluita que es desenvolupava sota. Tot i haver caminat durant tot el matí, no hi
havia atret l'atenció de cap drac. Ara, els trets dels estúpids whíphids estaven
atraient a tot l'esbart.
Els dracs causaven un gran cridòria, es llançaven des
dels núvols amb les seves enormes ales platejades i volaven sobre les roques
movent els seus caps. Les dents lluïen amb els reflexos dels llamps.
Els whíphids es van dispersar, intentant amagar-se darrere
de les grans roques. Un d'ells va cridar de terror quan un drac va caure des
del cel i el va atrapar en el lloc on estava amagat.
Qui-Gon va aprofitar la distracció per guardar els dàctilus
dins el sac de tela que havia portat amb ell. Durant diversos minuts, els whíphids
van lluitar, van cridar i van morir a mesura que dotzenes i dotzenes d'enormes
dracs queien sobre ells.
Tot d'una, una enorme ombra va cobrir la llum que
entrava a la cova. Un drac va xisclar amb un crit tan agut que les roques que
envoltaven a Qui-Gon van tremolar. El Mestre Jedi es va col·locar al costat
d'una paret de la cova.
A fora, a l'entrada de la cova, el drac esgarrapava la
roca amb les urpes de les seves ales. La criatura va deixar escapar l'agut
xiscle una altra vegada, i Qui-Gon va comprendre que no podia fer res.
L'havia vist.
* * *
Mentre els dracs es llançaven des del cel, en Grelb es
va allunyar, esmunyint-se sense fer soroll. Els enormes i peluts whíphids es
movien entre les roques, disparant les seves armes, emetent crits de guerra i
distraient l'atenció dels dracs.
Afortunadament per a Grelb, els joves hutts, com certes
classes de cucs i llimacs, podien encongir-se i aixafar-se contra les roques
per travessar forats estrets.
D'aquesta manera, en Grelb es va allunyar ràpidament
dels enormes whíphids, i els va deixar sols davant dels dracs.
Hi havia baixat mig camí, quan finalment es va atrevir
a aixecar el cap prou com per fer una ullada al vast oceà. Fins i tot en
aquests moments, mantenia el seu rifle làser enganxat al pit. La marea havia
pujat i ara colpejava contra el casc del Monument.
Jemba havia abandonat la nau en va, perquè en aquest dia no anava a inundar-se.
En Grelb es va sentir alleujat, pensant que encara podia abandonar viu aquesta
roca.
Darrere seu, a les muntanyes, els whíphids donaven cada
vegada menys crits de guerra. Havien deixat de disparar. Grelb es va estremir
de terror pensant el que els hi havia passat.
* * *
Els xiscles del drac havien alertat els altres. Una
vegada que el primer havia introduït el seu llarg cap platejat dins de
l'entrada de la cova, els altres competien per agafar posició. Els llampecs
encenien el cel darrere d'ell. Unes dents tan llargues com ganivets relluïen
prop de la cara d'en Qui-Gon, que podia reconèixer l'olor de peix mort a l'alè
del drac.
Tot d'una, enmig de la seva desesperació, Qui-Gon va
sentir una cosa estranya, una dèbil onada de la Força. A mesura que es
concentrava, es feia més forta. Algú li estava cridant, un Jedi.
L'Obi-Wan em
necessita!,
es va adonar.
Sorprès, va anar lliscant cap a l'interior de la cova.
Necessitava calmar-se i pensar. El noi no hauria d'haver estat capaç de cridar-li.
Obi-Wan no era el seu padawan. No estaven connectats.
Però no tenia temps de preguntar-se sobre el significat
de la crida. Era urgent i havia de ser obeïda. Amb un moviment instintiu,
Qui-Gon va mirar ràpidament cap a l'entrada de la cova. Durant un moment, el
drac colpejava les seves ales contra les pedres i bloquejava la sortida, però,
de sobte, va desaparèixer amb maldestres moviments.
Feia molt de temps que Qui-Gon seguia els dictats de la
Força. Ara sentia que l'estava cridant mitjançant senyals. Afanya't, li ordenava. Vés a
ajudar a l'Obi-Wan.
El cor d'en Qui-Gon estava accelerat. El Jedi va agafar
impuls i va saltar des de l'entrada de la cova, amb la certesa que dos-cents
metres més avall hi havia roques esmolades com navalles. No obstant això,
Qui-Gon va confiar en la Força.
No va arribar a caure ni tan sols una dotzena de
metres. El seu salt li havia fet aterrar just a sobre d'un drac!
Va caure sobre el coll de la bèstia amb un cop sord. La
criatura, mullada i bruta, va fer relliscar a Qui-Gon, però aquest es va agafar
a les escates amb les puntes dels seus dits. Els adolorits músculs de la seva
espatlla palpitaven i cremaven. Va pujar les cames i va acabar cavalcant sobre
l'esquena del drac.
La criatura, aterrida, va rugir. Hi havia pujat volant
per devorar al Jedi, i ara el tenia sobre el coll. El drac va tractar de
desfer-se'n. Va cridar una vegada i una altra i, mogut pel pànic, es va donar
la volta agitant les ales i va començar a baixar cap al mar.
Qui-Gon va subjectar la seva preciosa bossa de dàctilus
amb una mà, i es va doblegar per acoblar-se al coll del drac. Usant tot el
poder que podia reunir, va xiuxiuejar a la bèstia:
-Amic, ajuda'm. Porta'm a baix, a les coves. Afanya't!
Els dracs que estaven caçant whíphids van sentir el
xiscle desesperat del que portava a sobre a Qui-Gon. Van mirar cap amunt i van
veure que tenia alguna cosa a l'esquena. Llavors van pujar en esbart i van
començar a perseguir-li.
El drac sobre el qual anava muntat Qui-Gon va desplegar
les seves ales i va volar ràpidament cap a les coves. El Mestre Jedi no estava
segur de poder controlar la bèstia durant molt de temps. El seu petit cervell
tenia pensaments cruels i es movia perquè estava molt afamat.
* * *
Grelb, que es lamentava de la mort dels seus sequaços,
va tornar la mirada cap a la muntanya. S'acostava un estol de centenars de
dracs.
Per a la seva sorpresa, Grelb va veure a Qui-Gon saltar
cap a les cavernes des de l'esquena d'un drac caçador. El Jedi va córrer en
direcció a la nau.
El hutt va obrir la boca sorprès i va córrer a
amagar-se darrere d'una roca. Allà, es va asseure tremolant. El Jedi era viu i
havia tornat de la muntanya. Això només podia significar una cosa.
Grelb estava perdut. Jemba el mataria d'un sol cop quan
aparegués la seva cara. O pot ser que li matés lentament, perquè li servís
d'escarment.
Hi havia escalat a una posició de poder secundant a
Jemba i no anava a deixar que un Jedi el derrotés. Hi havia treballat molt!
Tots els assassinats, totes les tortures a innocents i tot l'esforç no s'anaven
a malgastar ara.
Hauria de matar el Jedi amb les seves pròpies mans,
abans que arribés a les coves i en Jemba el veiés.
Tan ràpid com va poder, Grelb va lliscar entre les
roques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada