20
Tan aviat com la Lucia va estar fora de la vista dels
guàrdies que vigilaven a Des, va trencar en un brusc trot. Sabia que no tenia
molt temps abans que ell escapés, i necessitava trobar a la princesa abans que
això passés. Però esbrinar on havia anat la Serra no era un assumpte fàcil.
Dotzenes de passadissos es ramificaven des del passadís
principal a cada costat, portant a altres blocs de cel·les en l'ala, o a àrees
completament noves del complex de masmorres. Afortunadament només una petita
secció de la Presó de Pedra havia estat reoberta. La majoria dels passadissos
pels quals va passar la Lucia encara estaven foscos i deserts: no pensava que
la princesa hagués anat per cap d'ells.
Fins i tot així, hi havia un munt d'àrea per cobrir.
Havia començat per l'oficina administrativa de l'ala de màxima seguretat, només
per trobar-la buida. Després d'això havia retrocedit, movent-se ràpidament a
dalt i sota dels passadissos que estaven il·luminats, ocasionalment cridant el
nom de la Serra en el que ella esperava que arribés com una veu calmada,
normal.
Necessitava trobar-la, però tampoc volia semblar
sospitosa. La Lucia no tenia intenció de revelar el que havia fet. Hi havia
ajudat a Des perquè sentia que era el correcte, però dubtava que la Serra ho
entengués.
La seva esperança era que estigués al costat de la
princesa fent el paper d'una amiga i recolzar-la quan les alarmes sonessin. Com
el seu guardaespatlles, tindria perfecte sentit que l'allunyés del perill en
aquell moment, i la seva amiga mai hauria de saber la veritat sobre com va
escapar en Des.
Desafortunadament, la primera part del seu pla es va
enfonsar quan va escoltar les alarmes sonar un parell de minuts després.
Ella va maleir sota el seu alè i va trencar a córrer
per complet. El seu pla encara podia funcionar: si trobava la Serra encara
podia convèncer-la de marxar sense exposar la seva traïció. Però ara estava en
una cursa contra en Des per veure quin d'ells podia trobar abans la princesa.
On podia estar?
El so de les alarmes li feia difícil pensar. La Lucia
havia derrapat per aturar-se, prenent-se un moment per reunir els seus
pensaments.
Des del passadís a la seva dreta va escoltar la
princesa cridar «No!» La seva veu arribant fins i tot per sobre de la cacofonia
de les alarmes.
Havia de ser a prop! Girant-se, la Lucia va córrer pel
passadís en direcció al so. Va arribar a una altra intersecció: el passadís es
ramificava a dreta, esquerra, i continuava recte. Aturant-se, va escoltar per
una altra pista, però no va escoltar res.
Recordant els plans que havia memoritzat quan es va
unir per primera vegada a la Guàrdia Reial, va recordar que el corredor a
l'esquerra portava més profund cap a la masmorra, cap a una àrea que encara estava
tancada. Això li deixava només dues opcions.
Va continuar recte, sabent que el passadís continuava
durant prop de vint metres abans de girar abruptament i acabar en unes antigues
barraques de guàrdies. L'habitació era al mateix quadrant d'energia que l'ala
de màxima seguretat, així que estaria il·luminada. Però no estava sent
utilitzada: els mercenaris contractats havien estat allotjats a l'altra banda
de l'ala.
La Lucia suposava que la princesa havia anat allà per
trobar una mica de privadesa mentre lluitava per tractar amb les seves
emocions. Es va equivocar. En trobar les barraques buides, va ser forçada a girar
cap enrere i prendre l'altra ramificació, sabent els preciosos segons que havia
perdut.
Corrent amb tota l'ànima, es va afanyar sota el passadís
i al voltant de la cantonada, gairebé rodant sobre la Caçadora. La iktotchi va
caminar ràpidament a un costat per evitar la col·lisió. Alhora la Lucia es va
frenar de cop, llançant-la fora d'equilibri de manera que va ensopegar i va
caure. El seu genoll va colpejar amb força contra el terra i es va raspar
contra la dura pedra, esquinçant un forat en els seus pantalons i raspant una
capa de pell.
-Has vist la princesa? -va preguntar mentre tornava a
posar-se dempeus, ignorant la càlida sang que ja sortia de les ratllades
profundes del seu genoll ferit.
-Ella sap el que vas fer-, va dir l'assassina-. Sap que
la vas trair.
L'acusació inesperada va agafar la Lucia amb la guàrdia
baixa; ni tan sols va tractar de negar-ho.
-Com?
-Jo l'hi vaig dir.
La Lucia estava sorpresa, incapaç de comprendre com
havia estat exposat el seu secret. I va recordar els rumors que clamaven que
els iktotchi podien veure el futur i llegir ments. Ella estava a punt de
preguntar-se per què la Caçadora va deixar que passés només per dir-li a la Serra
de la seva traïció després dels fets, però llavors va recordar amb qui estava
tractant.
Ho va fer per
ferir-la. És tan monstre com qualsevol Sith.
Durant un moment va pensar d'anar a buscar el seu blàster.
Volia matar la Caçadora. Hi hauria fet un favor a la galàxia. Però malgrat el
seu rampell, sabia que no tenia cap oportunitat de matar l'assassina. Atacar-la
només resultaria en la pròpia mort de la Lucia, i això no faria res per ajudar
a la princesa.
Encara pots trobar
la Serra. Encara que sàpiga el que vas fer, potser encara puguis convèncer-la
que marxi abans que en Des la trobi. Encara pots salvar-la.
-Per on va marxar? -va preguntar ella, preguntant-se si
la iktotchi tan sols es molestaria a dir-li-ho.
-Ella va córrer per allà, -va respondre l'assassina,
inclinant el seu cap amb banyes per indicar la direcció. La ment de la Lucia va
retrocedir fins als plans del complex, i ella sabia on es dirigia la Serra. La
princesa encara estava determinada a matar-lo. Anava a la sala de control per
detonar la seqüència d'autodestrucció de la Presó de Pedra.
Sense molestar-se a gastar un altre segon amb la
Caçadora es va girar i va córrer pel passadís en la seva persecució, el seu
caminar maldestre i irregular a causa del seu genoll sagnant i ràpidament
inflamats.
* * *
La Caçadora va observar a la guardaespatlles de la
princesa afanyar-se pel passadís. Sabia el que hi havia al final; en les seves
visions havia vist les parets d'aquesta presó aixafant-se en una sèrie
d'explosions.
Per un instant va tenir el pensament que la
guardaespatlles anava a tractar de matar-la. Va estar d'alguna manera decebuda
quan no va passar. Tot i això, sabia que el final de la Lucia era inevitable:
l'havia vist.
Es va girar i es va obrir pas amb passos plens de
propòsit en l'altra direcció, dirigint-se cap al moll d'hangar principal: una
gran caverna on ella i els mercenaris havien aterrat les seves llançadores. No
tenia sentit quedar-se al voltant, no quan sabia que la seqüència
d'autodestrucció anava a ser activada en un parell de minuts. Tot i que quan va
arribar a l'hangar, va vacil·lar.
L'escapada del presoner no l'havia sorprès. Sabia que
ell no estava destinat a morir encadenat com un animal. Ella ho havia vist
massa vegades en els seus somnis, enfrontat-se en batalla amb la dona rossa de
les seves visions a Àmbria. La seva ment subconscient estava obsessionada amb
ells, i la Caçadora sospitava que finalment sabia per què.
La seva vida s'havia tornat estancada, buida. Es movia
de treball en treball, però no tenia un propòsit real, cap meta més gran.
Malgrat la seva habilitat per veure visions del futur, mai havia buscat
donar-li forma. Sempre havia sentit que un major destí l'esperava, tot i així,
no havia fet cap esforç per perseguir-lo.
De la seva butxaca, va treure l'empunyadura del sabre
làser i la petita piràmide que havia agafat a Ciutric. Aquests eren instruments
de poder; podia sentir la importància d'ells. Tenien significança i significat.
Tenien propòsit.
Sabia que els Jedi clamaven que el Costat Lluminós
havia triomfat sobre el Fosc. Clamaven que els Sith estaven extints. Tot i
això, la Caçadora també sabia que era mentida. Els Sith encara vivien; havia
assaborit el seu poder. I l'havia trobat intoxicant.
Assegurant el sabre làser i la piràmide de tornada sota
la seva túnica, es va obrir pas per inclinar-se contra la barana del gran balcó
de metall que sobrevolava les plataformes d'aterratge. Des del seu punt de
vista podia mirar sobre les parts superiors dels quatre navilis aparcats a
baix, donant-li una clara vista del cel nocturn de Doan a través de l'àmplia
entrada a l'altre extrem de la caverna.
Dues de les naus eren ordinàries: llançadores propietat
dels mercenaris que la princesa havia contractat per l'estació. La tercera era
el navili personal de la princesa: més nou que els altres, portava el símbol
blau i groc de la Casa Doan a cada costat. I llavors estava el seu propi
navili, el Sotjador. Més petit que
qualsevol de les altres naus, el seu casc negre brillant i un tall vermell sang
encara el feien destacar.
Després d'un moment es va obrir pas lentament per les
escales, però quan va arribar al sòl de sota no va pujar a bord de la seva nau.
En el seu lloc, va començar a vagar lentament amunt i avall dels passadissos
entre els navilis, mandrosament passant la seva mà pels seus cascos.
Se sentia impulsada a esperar una mica més. Una cosa
important anava a ocórrer, alguna cosa més que la implosió espectacular de la
Presó de Pedra. Ho podia percebre arribant en els corrents de la Força. No
podia del tot agafar quin esdeveniment era, de vegades el futur podia ser tan
relliscós com una anguila fleek. Però sabia que tenia alguna cosa a veure amb
les seves visions, i pretenia esperar prou per veure-ho passar.
El seu destí depenia d'això.
* * *
La Zannah sabia que s'estava acostant. La part del seu
viatge a través del laberint de la Presó de Pedra d'habitacions i passadissos
havia estat portat a terme a gairebé total foscor. Només la pàl·lida llum verda
del seu bastó de brillantor li havia guiat... això, i la Força.
Podia percebre la presència del seu Mestre en la
profunditat del complex, atraient-la cap endavant. Tot i així, va fer diversos
girs malament i va arribar a un nombre de carrerons sense sortida mentre es
movia en silenci a través de la foscor. El traçat de la masmorra era confús
intencionadament per aplacar qualsevol esforç de rescatar aquells mantinguts
captius entre les seves parets.
Tot i així la Zannah havia perseverat, mai cedint a la
frustració o la ràbia fins i tot quan era forçada a fer mitja volta i tornar
per on havia vingut. Finalment, sabia ella, aconseguiria arribar al seu destí.
Davant va veure una lleu brillantor de llum dispersant-se
des d'una cantonada, i va saber que la seva paciència havia estat recompensada.
Movent-se cap endavant, es va trobar viatjant a través d'un passadís
il·luminat. Hi havia arribat a la secció de la instal·lació que havia estat
reoberta; en Bane havia d'estar a prop.
Llançant el seu llum de brillantor a un costat, va
procedir cap endavant amb cura, mantenint la seva consciència oberta per
advertir-la abans que li caigués a sobre algun guàrdia fins i tot mentre
continuava localitzant la cel·la on tenien retingut al seu Mestre.
Hi havia anat a menys de cent metres quan va sentir una
pertorbació en la Força. Un instant més tard les alarmes van sonar, i la Zannah
va saber el que havia passat... Bane havia escapat!
El seu sabre làser es va encendre amb un brunzit, i va
accelerar el pas. Ja no estava tractant de percebre cap guàrdia que pogués
estar endavant: amb Bane solt necessitava concentrar-se en ell. El seu Mestre
estaria en moviment, i havia arribat massa lluny com per perdre'l ara.
Les alarmes van continuar sonant. La Zannah les va
ignorar, centrant-se en el seu lloc en els centelleigs de poder que sentia a
través de la Força, cadascun una balisa portant-la encara més a prop d'en Bane.
Ella va córrer sota un passadís i al voltant d'una
cantonada. Davant va veure una porta que havia volat lliurement fora dels seus
borns.
Aquí hi és. En
aquesta habitació o en una just darrere d'ella. Podia percebre la
seva presència, el seu inconfusible poder.
Grimpant al costat de la paret es va aproximar a la
vora de la porta, llavors es va ajupir encorbant-se i va fer una tombarella cap
a l'habitació de més enllà.
L'escena de dins va donar testimoni del fet que en Bane
havia estat aquí. Els cossos aixafats dels guàrdies s'apilaven a l'habitació.
Una porta de duracer penjava torta sobre els seus borns, revelant una escala
que baixava a una altra habitació per sota.
El Costat Fosc havia estat alliberat aquí feia només un
parell de minuts. Encara podia sentir el seu poder permanent.
Es va aproximar a les escales amb compte, sondejant amb
la seva ment l'habitació de sota. De nou, va sentir l'inconfusible poder del
seu Mestre.
Està atrapat.
Ella va trencar els seus esforços de rastrejar-lo i en
el seu lloc es va concentrar a utilitzar la bruixeria Sith per emmascarar la
seva pròpia presència mentre corria per les escales. No hi havia necessitat de
ser silenciosa; amb les alarmes fent ressò per la presó, hi havia poca
probabilitat que escoltés els seus passos.
Ella va irrompre a la cambra inferior només per ser
decebuda un cop més. Una altra pila de guàrdies morts estaven reunits al
voltant de les restes d'una taula, però en Bane no hi era enlloc. Havia estat
rastrejant un ressò del seu poder, i d'alguna manera havia perdut el real.
És impossible. A no
ser...
En Bane sabia que hi era! L'havia enganyat, deixant la
seva empremta en aquesta habitació per atreure-la aquí mentre escapava. Però
ella sabia que no podia haver anat lluny.
Es va girar per dirigir-se de nou cap amunt de les escales,
llavors es va aturar un moment per examinar els cossos. Un semblava com si
hagués estat assassinat per les mans nues d'en Bane. Un estava apunyalat per
una vibroespasa. Altres dos havien estat disparats amb un blàster a curt abast.
Curiosa, la Zannah es va obrir camí de tornada a
l'habitació de dalt. Els cossos d'aquí estaven, simplement, trencats. Les
extremitats recargolades en angles grotescs, els ossos sota la pell destrossats
i estellats.
No hi havia res remarcable en com havien mort; havia
vist a Bane utilitzar tàctiques similars moltes vegades en el passat. La Zannah
estava interessada, però, en el que faltava. No hi havia ferides de sabre
làser.
En Bane havia estat desarmat quan es va enfrontar en
aquests enemics. Era possible que hagués trobat i reclamat el seu sabre làser
des de llavors. Però si no ho havia fet -si estava vagant pels passadissos de
la presó sense ell- era vulnerable. Tan poderós com era Bane, la Zannah creia
que era el seu igual. I sense el seu sabre làser virtualment no tenia
esperances de derrotar-la.
Tancant els ulls i bloquejant el so trencador d'oïdes
de les alarmes, es va estendre amb la Força un cop més. Aquesta vegada va
ignorar la poderosa empremta del Costat Fosc que en Bane havia deixat a
l'habitació dels guàrdies. Només li va portar un parell de segons captar el seu
rastre de nou. Com sospitava, encara estava dins de la presó.
Ja arribo, Mestre. I
només un de nosaltres se n'anirà d'aquí amb vida.
* * *
En Set sabia que estava a prop. Havia deixat la foscor
dels túnels sense il·luminar enrere mentre havia anat més i més profund en la
Presó de Pedra, atret cap endavant per la crida de l'holocró d'en Darth
Andeddu.
La secció del complex en la qual estava ara estava
il·luminada, tot i que encara semblava deserta. Hi havia esperat topar-se amb
algú: una patrulla, un guàrdia vagant pels passadissos. Qualsevol que hagués
pres al Mestre de la Zannah havia d'haver-ho fet amb un equip petit: vint,
potser trenta persones com a molt.
Malgrat això, s'estava preparant per a una trobada
aviat. Hi havia arribat a un llarg passadís amb una porta tancada de fusta al
final. Estava segur que l'holocró estava dins de l'habitació de l'altra banda,
i del tot esperava que estigués protegida per almenys mitja dotzena de soldats
armats.
Recomponent-se, va treure el seu sabre làser i va
córrer pel passadís, saltant cap a la porta. La va colpejar de ple amb els dos
peus, colpejant la porta fins obrir-la mentre volava dins de l'habitació.
Molt per a la sorpresa d'en Set, no hi havia guàrdies
esperant-lo. Els únics testimonis de la seva gran entrada van ser un escriptori
vell de fusta i una cadira. Va sentir un segon de pànic quan no va veure
l'holocró enlloc a la petita oficina; llavors es va adonar de la caixa forta
construïda a la paret.
Hi havia un panell de combinació, però en Set el va
ignorar. Utilitzant el seu sabre làser, simplement va tallar diversos solcs
horitzontals i verticals a la porta. L'espasa brillant excavà a través del dens
metall amb facilitat, reduint la part frontal de la caixa forta a diversos
trossos pesats que van caure a terra.
L'holocró era l'única cosa dins. En Set va estendre el
braç lentament, tremolant lleugerament mentre embolicava els seus dits al
voltant de la piràmide d'obsidiana. La va agafar amb reverència de la caixa
forta, bressolant-la amb les dues mans.
Gairebé va deixar caure el seu premi quan les alarmes
van començar a sonar per tota la presó.
Girant-se cap a la porta va balancejar seu sabre làser,
la seva mà esquerra encara agafant l'holocró. Va caure en una postura de
lluita, preparant-se per enfrontar-se als reforços que esperava que irrompessin
a l'habitació.
Durant diversos segons no es va moure, escoltant pel so
de peus corrent o de crits de soldats. Sense escoltar res, acuradament es va
estendre amb la Força, només per trobar que estava encara sol.
Les alarmes encara estaven sonant, i li va portar un
minut adonar-se que no tenien res a veure amb ell.
Han vist la Zannah.
O el seu Mestre ha escapat.
Apagant el seu sabre làser, el va tornar a ancorar en
el seu cinturó.
Ningú es preocuparà
per tu. No amb un parell de Lords Sith provocant el caos a una de les altres
ales.
Tenia a pel que havia vingut; era hora de deixar Doan.
Esperançadament mai hauria de tornar.
En Set encara pretenia enganxar-se al pla originar de
robar una de les altres naus, abans de córrer el risc de topar-se amb la Zannah
en tornar a on havien aterrat la seva llançadora. Només necessitava mirar al
voltant fins que trobés els hangars on els altres navilis estaven sent
emmagatzemats.
No ha de ser massa
difícil. Simplement enganxat als passadissos il·luminats i allunya't del camí
de tots els altres. Deixa que lluitin mentre tu et coles amb el veritable
premi.
Afortunadament, això era una cosa en el que en Set era
molt bo.
* * *
Les alarmes fent ressò caçaven la Serra mentre corria
sota el llarg passadís cap a la sala de control d'emergències de la Presó de
Pedra. Va introduir el codi en el panell d'accés, els seus dits apunyalant
frenèticament les claus mentre seguia mirant per sobre de la seva espatlla,
tement que el seu enemic aparegués al passadís darrere d'ella en qualsevol
segon.
El panell bipejà agudament, i un missatge d'ACCÉS
DENEGAT va sortir a la pantalla.
-No, -va murmurar per a si mateixa-. No.
Quan s'havia casat amb Gerran, ell havia compartit el
seu codi d'accés personal amb ella. Com el príncep de la corona, el seu codi se
suposava que havia de superar qualsevol sistema de seguretat electrònic en
l'estat de la família reial.
Potser el rei no
confiava en tu. Potser el deshabilitar quan Gerran va morir.
No, això no era possible. El codi havia funcionat en
tots els altres tancaments aquí a la Presó de Pedra. Sense ell, mai hauria
estat capaç de reactivar els generadors que alimentaven aquesta secció del
complex.
Va tractar d'introduir el codi de nou, els seus dits
tremolant amb urgència desesperada. Les alarmes per sobre eren un recordatori
inevitable que cada segon que perdia feia més i més probable que el seu
presoner trobés una forma d'escapar de la masmorra abans que la destruís.
Un cop més, el dur bip i el missatge d'ACCÉS DENEGAT
van ser els únics resultats.
Potser el codi d'en
Gerran no funciona en aquesta porta. Potser només el rei està autoritzat a
utilitzar la seqüència d'autodestrucció.
Colpejant el seu palmell contra la porta en frustració,
la Serra va ser incapaç de contenir les llàgrimes més. Derrotada, es va
enfonsar lentament de genolls, la seva cara pressionada contra la freda porta
de metall.
Durant diversos segons, el seu cos estava doblegat amb
esbufecs irregulars, encadenats. Tot havia anat malament. La Lucia l'havia
traït; l'home fosc dels seus somnis anava a escapar. Tot el que havia treballat
per aconseguir s'havia ensorrat.
Tu no ets així.
Encara que no l'havia escoltat des de feia més d'una
dècada, instantàniament va reconèixer la veu.
-Pare? -va dir en veu alta, tot i que la font d'en
Caleb no era enlloc a la vista sinó dins del seu propi cap.
Tu ets més forta que
això.
Ella va assentir, sense preocupar-se tan sols de si la
veu que estava escoltant no era altra cosa sinó un producte de la seva
imaginació. Bloquejant les alarmes, va prendre alè llargament, profundament, i
acuradament va analitzar la situació.
No tenia cap sentit que el rei fos l'únic amb accés en
aquesta habitació. No podia esperar-se que vingués aquí en persona si hi havia
una fugida de la presó o un motí. Els guàrdies havien de tenir accés.
Probablement el capità de la guàrdia, també. I si el rei confiava a qualsevol
dels seus servents el codi, també hauria confiat en el seu fill.
T'estàs precipitant.
Cometent errors. Prova de nou. Lentament.
Es va posar dreta i va començar a introduir el codi en
un tercer intent. Aquesta vegada quan va sentir el pànic amenaçant amb posseir
els seus dits, va lluitar contra ell en cridar la imatge de la cara del seu
pare, calmada i segura. Prenent alè lentament, profundament, es va prendre una
cura extra en copejar els botons en la seqüència correcta. Durant un segon no
va passar res; llavors hi va haver un suau repicar i la porta es va obrir
lentament. L'alleujament la va inundar, i la Serra va tractar de riure de la
seva pròpia idiotesa en introduir el número malament dues vegades abans de
posar-ho bé. El que va sortir va ser un grall escanyat que fregava la histèria,
portant després de nou el silenci.
L'habitació de dins era petita, amb un únic panell de
control i una altra porta a l'altre costat. Més enllà de la segona porta hi
havia un petit túnel que portava a un receptacle petit d'emergència, permetent
a qualsevol que introduís la seqüència d'autodestrucció escapar abans que la
presó acabés aixafada.
Es va aproximar a la consola i va examinar els
controls. Era prou simple: hi havia un botó per iniciar la seqüència
d'autodestrucció, un panell de nombres perquè introduís el seu codi d'accés, i
un altre botó per confirmar l'ordre. Hi havia un botó de CANCEL·LAR en el
panell de nombres, però no un botó d'AVORTAR; una vegada que l'autodestrucció
fos confirmada no hi havia manera d'aturar-la. Després d'això, qualsevol a
l'interior tindria menys de cinc minuts per escapar abans que les càrregues
connectades a sostre, parets, i sòl detonessin en una ràpida successió,
col·lapsant tota la presó.
Això era: La seva última oportunitat de detenir l'home
que l'havia aterrit de nena. La seva última oportunitat per lliurar a la
galàxia d'un Lord Fosc dels Sith. Ella va pressionar el botó d'INICIAR, i la
consola es va encendre en resposta. Després, va pressionar el seu codi d'accés,
lentament, per assegurar-se que no hi havia errors. Però quan l'advertència
CODI ACCEPTAT - CONFIRMAR SEQÜÈNCIA D'AUTODESTRUCCIÓ va sortir a la finestra, la
Serra va vacil·lar.
Si ho feia, la seva vida a Doan s'hauria acabat. El rei
no tenia ni idea que estava utilitzant la Presó de Pedra per al seu benefici
personal; i si ho feia, el seu secret seria exposat. Les explosions que
destruirien el complex enviarien tremolors a través de les plantes de la Mansió
Reial a l'altiplà a milers de metres per sobre; tots sabrien el que havia
passat.
Ell sabria que havia posat els seus desitjos i anhels
personals per sobre dels de la família reial. Les seves accions gairebé amb
seguretat es considerarien alta traïció: el millor que podia esperar seria un
desterrament permanent del planeta.
I què hi havia de la Lucia? Probablement moriria en les
explosions. Encara que el seu guardaespatlles l'havia traït en ajudar al
presoner a escapar, estava disposada la Serra a condemnar a la seva amiga a
mort sense si més no donar-li una oportunitat d'explicar les seves accions?
Incapaç de prendre una decisió, la Serra es va quedar
gelada, el seu dit surant sobre el botó que marcava CONFIRMAR mentre les
alarmes continuaven sonant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada