Reunió (II)

Anterior

II

En Jag Fel es va asseure a la vora del llit de la Tahiri, mirant-la amb curiositat per desena vegada en tot just dues hores. El front de la jove estava emperlada de suor i necessitava que l'assequessin amb freqüència; les seves mans s'aferraven els llençols sota els que jeia i, de tant en tant, emetia un estrany soroll gemegant que a Jag li semblava un crit reprimit.

La Jaina havia volgut assegurar-se que algú es mantingués sempre al costat de la Tahiri per si despertava, i aquest era el torn d'en Jag. Esperava que la Tahiri no obrís els ulls durant la seva vigilància... perquè si la que emergia era la Riina, sabia que faria el necessari per preservar la seguretat de tots ells.

Es va sobresaltar en sentir el sobtat brunzit de l'intercomunicador. La capitana Mayn del Selònia havia instal·lat un equip de comunicacions al dormitori de la Tahiri perquè, qualsevol que estigués de guàrdia, pogués mantenir-se al corrent dels esdeveniments. Va respondre abans que el soroll no li semblés bé a la malalta, i es va trobar enmig d'una conversa entre la Jaina i els seus pares.

-Aquí passa alguna cosa definitivament sospitosa -deia la Jaina.

-Al Dit Espinós? -aquest era en Han, des del pont de comandament del Falcó. Semblava panteixar lleugerament-. Sí, jo també ho crec. El tipus amb el qual vaig parlar, sigui qui sigui, trama alguna cosa.

-No em refereixo a això -va explicar la Jaina-. Parlo del sàbacc cúbic. La teva jugada és massa improbable. Algú et va permetre guanyar.

-I que em dius de la famosa sort dels Solo?

-Ningú té tanta sort, pare. Admet-ho: no et volien tafanejant per allà. Manipular la partida per donar la impressió que feies trampes, era més fàcil que treure't a la força sense tenir un bon motiu. És l'única explicació.

El seu pare ho va haver d'admetre a contracor.

-És possible... suposo.

-Però seguim sense saber qui mou els fils -la inquietud de la Leia no s'apaivagava tan fàcilment-. El propietari del bar està involucrat, això és obvi. Ens ha advertit que no ens entremetem per motius que desconeixem. O sigui, que hem d'insistir.

-I tu, Jaina? -va intervenir en Jag-. Has trobat alguna cosa?

Ella va deixar anar un esbufec ​​d'exasperació.

-Si m'hagués passat el mateix, em consideraria afortunada. Jo no he trobat ni rastre del ryn enlloc, ni crec probable que el trobi.

-No, ara que saben que el busquem -va reconèixer en Han amb pessimisme.

-Pitjor encara. A fora s'està produint un disturbi, una revolta d'algun tipus i s'està estenent -En Jag va notar per primera vegada la remor de la ciutat darrere de la veu. Va poder sentir la cridòria i el que semblava transpariacer fent-se bocins-. La policia no existeix aquí, és clar, així que això pot posar-se lleig ràpidament.

-Estàs molt lluny del Falcó? -va preguntar la Leia.

-A una dotzena d'illes, però cada vegada és més difícil avançar. Espera un segon.

La Jaina callà tot un minut. En Jag es va preparar per esperar com els altres, però la veu de la capitana Mayn va interrompre el silenci.

-Tenim un problema -va dir-. La seguretat de l'espaiport ens adverteix d'un motí a la ciutat. Sembla que una torba es dirigeix ​​cap aquí.

Això concordava amb el soroll de fons que havia captat en Jag.

-Diuen què ho ha provocat? -va preguntar la Leia.

-No. Hi ha rumors sobre un incident en algun lloc de la ciutat. Diuen que un agent de l'Aliança Galàctica va intentar infiltrar-se en una instal·lació de seguretat i que ha fugit amb una fortuna.

-Que jo sàpiga, no tenim cap agent aquí -va comentar la Leia.

-A part de nosaltres -va puntualitzar en Han.

-Perdoneu -va dir la Jaina, recuperant la comunicació-. Estava ficada en un embús de trànsit. El camí al Falcó està bloquejat. Intentaré arribar fins al Selònia.

El so de les trepitjades de la Jaina es va accelerar per l'intercomunicador. En Jag va captar la preocupació en la veu de la Leia quan va dir:

-Dóna't pressa, però vés amb compte. És molt possible que algú estigui encoratjant el ressentiment contra nosaltres.

-Per què?

-Ja parlarem després -va afegir en Han-. Tu torna sana i estalvia.

En Jag es va fer ressò d'aquest sentiment quan la Jaina va tallar el canal de comunicacions.

-Em dóna la impressió que algú està esborrant les seves petjades -va comentar als que romanien en línia.

-A mi també, Jag, a mi també -reblà en Han-. I si la Jaina no caminés allà fora, estaria encantat de sortir d'aquí brunzint.

-Probablement és el millor que podríem fer -va acceptar la Leia-. Hem estat buscant al ryn per a res. Ha tingut suficients oportunitats de trobar-se amb nosaltres i no ho ha fet. Començo a pensar que hem estat perdent el temps miserablement.

En Han proferir un grunyit d'assentiment.

-Ho faré tot per enlairar -va dir la Mayn, sempre pragmàtica-. Quant la Jaina pugi a bord, sortirem d'aquí... si és el que decideixes.

-Preparem els Sols Bessons? -es va interessar en Jag.

-No cal, Jag -va assegurar la Leia-. Podem ocupar-nos de les defenses d'Onàdax prou com per escapar-nos.

-Llavors, esperaré. Gràcies per mantenir-me informat.

-Mantingues-te a l'espera -va afegir la Mayn.

La línia es va tallar després d'un lleuger xiuxiueig d'estàtica.

En Jag va resistir l'impuls de moure's. Odiava romandre confinat a la infermeria mentre la Jaina corria riscos a la ciutat, però no hi havia res que pogués fer. Les ordres eren les ordres, i el seu entrenament Txiss no li donava una altra opció que obeir. Només podia esperar que la Mayn o qualsevol altre el mantingués informat.

La Tahiri es va agitar al llit al seu costat, emetent un altre d'aquells sons estranys.

«Afanya't, Jaina -va pensar mentre eixugava el front de la noia-. Afanya't i torna al meu costat...».

* * *

En Jacen va arrufar les celles i va tornar a intentar-ho.

-Control de Comunicacions Mon Calamari, aquí Granger U. Endavant, CCMC. Repeteixo, aquí Granger U. Si us plau, respongui.

Silenci.

Va sospirar, recolzant-se en la seva cadira. Mentre en Luke i la Mara descansaven, Jacen estava a càrrec de l'Ombra de Jade. Captant una familiar nostàlgia en els seus oncles, va decidir informar a la nova capital i buscar al mateix temps alguna notícia del seu cosí Ben. El seu fracàs per contactar amb Mon Calamari el preocupava, encara que sabés que el més probable és que hi hagués una explicació absolutament lògica. La comunicació amb les Regions Desconegudes no era ideal; totes les transmissions eren dirigides a través d'un coll d'ampolla situat al límit de la Vora Exterior. Aquest coll d'ampolla mai s'havia tancat abans, però això no significava que no fos possible.

No obstant això, abans de treure conclusions, Jacen va voler provar altres alternatives. Les comunicacions de curt abast de l'Ombra de Jade funcionaven perfectament, les converses amb l'Enviduadora ho demostraven. Quan va canviar d'objectiu i va intentar contactar amb la xarxa CEDF, el to precís d'un oficial de comunicacions Txiss va respondre immediatament, el que significava que els transmissors subespacials també funcionaven.

-CCMC, Aquí Granger U -va insistir-. Això és una emergència. Sol·licitem resposta immediata!

Com que no va obtenir resposta després d'un parell de minuts, va decidir que la sentència estaria en una de les bases de transmissions situades entre les Regions Desconegudes i la resta de la galàxia. No se li acudia cap altra possibilitat.

-Quina és l'emergència?

En Jacen va donar mitja volta per veure la silueta de la Danni a la porta.

-Ens hem quedat sense llet blava -va mentir. No volia alarmar a ningú fins que tingués oportunitat de parlar amb el seu oncle-. Ja saps com es posa la Mara quan no pot esmorzar apropiadament.

Ella es va acostar per ocupar el seient del copilot al seu costat.

-No es pot negar que ets un Jedi sorprenent, Jacen Solo, però un mentider terrible.

En Jacen va somriure. Tot i la comprensió de la Força que aprengués sota la tutela de la Vergere, malgrat tota la seva habilitat com a Jedi acumulada durant els anys de lluita contra els yuuzhan vong, per a la Danni era d'allò més transparent.

-No puc comunicar-me amb Mon Calamari -va confessar amb expressió seriosa-. Sembla que hi ha algun error de transmissió entre nosaltres i ells.

-Quina classe de fallada?

-És difícil saber-ho des d'aquí. I si no podem parlar amb Mon Calamari, no podrem comunicar el que descobrim.

-Si descobrim alguna cosa. No hi ha garanties, Jacen.

-Ja has vist les dades...

-Sí, i estic d'acord amb tu. Només intento animar un debat amb els teus propis pensaments -l'arrissat pèl ros de la Danni emmarcava el seu cap com un halo, il·luminat per les llums de la maquinària, i els seus ulls verds semblaven trepar-lo.

-Em sap greu la teva tensió, Jacen, frunzeix com un escut d'energia sobrecarregat. I si no trobem res o no és el que esperem? És el que estàs pensant, no? Això és el que realment et fot.

Ell va fer que sí amb el cap. Aquesta por circulava per la seva ment amb un ritme constant que el trasbalsava, animant-lo a sobreactuar.

-Potser tens raó -acceptà-. Suposo que no estem completament aïllats. Encara podem contactar amb Csilla. Potser hauríem de comprovar amb ells si encara poden comunicar-se amb Mon Calamari. Si no, sempre poden seguir-ho intentant mentre nosaltres portem a terme la nostra missió -el seu somriure es va eixamplar-. De vegades, l'únic que cal és treure'ns del cap el que ens preocupa i estudiar-lo des d'una perspectiva més àmplia.

Ella va estendre la mà per donar-li uns copets tranquil·litzadors a l'espatlla, però no va arribar a fer-ho. Una cosa poderosa i estranya va recórrer a Jacen, que es va apartar de la dona, pensant al principi que aquesta cosa tenia a veure amb ella. Però la sensació va persistir, i l'expressió de la Danni havia de ser similar a la seva pròpia.

-Has sentit això? -fora el que fos es feia més fort i li arribava a través de la Força.

La Danni va assentir, tapant-se les orelles amb els palmells de les mans.

-Què és?

-No ho sé -el seu cap començava a vibrar com una campana. Es va girar cap al tauler de comandaments buscant informació-. Però penso esbrinar-ho.

* * *

La Saba va despertar d'un profund somni, sentint com si algú li estigués intentant obrir el crani. Va intentar desconnectar l'alarma, manotejant ferotgement l'aire abans de comprendre on estava: recolzada contra la paret d'un de les cabines de l'Ombra de Jade. Hi havia tancat els ulls per meditar quan la Mara va anunciar que la missió no havia resultat com esperaven, i es devia haver adormit.

No estava sonant cap alarma, ni feia olor de feromones de pànic surant en l'aire; tot era completament normal... excepte pel fet que l'esquerda en el seu crani semblava estar-se engrandint...

Va seure amb un grunyit, serrant les esmolades dents fins a formar una ferma línia en ziga-zaga. Els seus ulls van buscar ansiosament sota unes celles pesades, nuoses, fins enfocar-se en una taca del llit, intentant desesperadament concentrar-se en qui o què podia provocar aquella intensa incomoditat.

«Troba el dolor -es va dir-. Rastreja'l fins al teu atacant!».

Va aspirar profundament a través dels seus orificis nasals i va buscar la seva calma interior, el centre immòbil del seu ésser, fins a trobar-lo. Li havia costat anys superar els instints naturals de la seva espècie i en temps de tensió -quan cadascuna de les seves cèl·lules anhelava apunyalar i esquinçar en lloc de pensar i respondre amb cautela en aquest impuls era especialment difícil de contenir. Però ella era forta i decidida.

Quan va invocar la Força, aquesta va arribar a ella amb familiar facilitat, inundant-la amb la seva energia, i escombrant el cansament i la confusió. Amb ella va venir també la certesa que, el que estava sentint, arribava a través de la pròpia Força, com si alguna cosa enorme i poderosa hagués estat pertorbada molt a prop seu.

A través de la incomoditat de tan intensos sentiments, va sentir els primers indicis de l'excitació. Només podia tractar-se d'una cosa!

La Saba va recórrer la nau a tota velocitat. Sabia que els altres també compartirien la seva excitació. El mestre Skywalker, Mara, Jacen, Tekli, Danni... tots podien sentir-ho! En una nau plena d'éssers sensibles per força era impossible no percebre una cosa tan poderosa com allò. Només la Soron Hegerty semblava immune, adormida en una de les cabines.

R2-D2 va xiular estrident al pas de la Saba i ella va donar uns copets tranquil·litzadors a la cúpula que coronava l'androide, però no es va aturar. L'olor d'incertesa humana que emanava de la part davantera de la nau era forta, i la Saba va haver de respirar a través de la boca per assegurar-se que la seva ment romania clara i enfocada.

-... No puc estar segur des de tanta distància -estava dient la Mara, dirigint-se als altres-. Podria ser qualsevol cosa. Les pertorbacions psíquiques massives poden ser degut a moltes raons.

-Té raó, Jacen -la va recolzar en Luke-. Quan l'Estrella de la Mort va destruir Alderaan, Obi-Wan va poder sentir-ho des d'una enorme distància.

-Ho sé, però això ens arriba de molt a prop -va insistir en Jacen, amb la veu ronca per l'excitació-. Puc sentir-ho. Què més pot ser?

La Saba captava que els altres desitjaven creure-ho, però eren reticents a creure en el pressentiment del jove Jedi.

-En Jacen té raó -el va recolzar, amb les paraules en bàsic sorgint amb dificultat per la seva tensa gola-. Zonama Zekot crida al buit.

-Per què? -va preguntar el Mestre Jedi.

-Ze zent... afligit -per les adolorides mirades en les cares que tenia davant ella va saber que sentien el mateix. Era impossible no sentir-ho.

-Gairebé aterrit -va recalcar la Danni, abraçant-se-, però també furiós.

-D'acord, suposem que és Zonama Sekot -va acceptar la Mara-. Què fem? Intentem contactar amb ell?

-Depèn de si creus que pots seguir el senyal fins a la seva font.

La dona pèl-roja va arrufar les celles.

-Mmm. És possible, però no estic segura que m'agradi la idea d'acostar-me sense ser convidada. Aquesta cosa sembla molt agitada. Potser si ens entremetem només aconseguirem que s'enfadi encara més.

-Pot ser -va reconèixer el seu marit-, però crec que mostrar les nostres intencions en comptes d'intentar-les explicar a distància és millor opció -es va girar cap a la Barabel-. Jacen, Saba, vosaltres sou els nostres sensitius. Què en penseu?

En Jacen semblava insegur.

-No puc llegir la zeva ment com no puc llegir tot el contingut de la biblioteca Txiss -va protestar la Saba, amb la cua repicant inquieta contra el seu turmell dret.

-Apropar-nos més no empitjorarà la situació? -es va preguntar la Danni.

En Luke va dubtar, abans de respondre.

-Estic segur que és la nostra millor oportunitat d'arribar allà on volem anar. Si la ignorem, pot ser que mai tinguem una altra.

-D'acord. Fem-ho mentre podem -va sospirar la Mara.

En Luke va obrir comunicació amb la capitana de l'Enviduadora.

-Arien, vull que t'enllacis amb el nostre ordinador de navegació i et preparis per a una partida immediata. Tenim una pista i, si el nostre pressentiment és correcte, aviat estarem exactament on volem estar. No sabem què pot passar, així que prepara't per a qualsevol cosa.

-Estaré llesta quan ho estigueu vosaltres -va ser la immediata resposta-. Canvi i fora.

En Luke va repassar les nervioses cares dels reunits a la cabina.

-Potser hauríem d'unir-nos -va suggerir-. Si ens concentrem tots alhora, pot ser que a la Mara li sigui més fàcil rastrejar la font.

La Danni tenia una experiència molt limitada amb la pràctica Jedi de fusió de ments, però va assentir com tots els altres. La Saba va donar començament als familiars exercicis amb una sèrie d'inspiracions profundes. Va captar la força vital dels que l'envoltaven, brillant com brases en un forn de foneria; la força del senyal era tanta que gairebé les ofegava del tot, però es va concentrar en elles i, lentament, es van fondre en una ferma abraçada.

La ment de la Mara va ballar entre les coordenades hiperespacials, els instruments de navegació i altres parafernàlia dels vols espacials; la Saba va afegir la seva percepció del distant món-ment a la barreja de pensaments i impressions reunides al voltant de la Mara i la Danni va oferir un clar coneixement de les forces astronòmiques. La Saba es va imaginar en el fosc i vermellós món de Barab I, rondant a la recerca d'un shenbit amb tots els sentits alerta. Zonama Sekot no era un llangardaix gegant carnívor, però el principi era el mateix. Es tractava d'una caça, i ella era molt bona caçadora...

La Mara va prendre tot el que li oferien i va traçar un rumb. Els motors hiperespacials de l'Ombra de Jade van cobrar vida i van rugir, i la Saba va sentir la familiar sensació de llums passant a través d'ells i quedant enrere, mentre l'estranya topologia de l'hiperespai els envoltava.

Aquell era el territori de la Mara. Fins i tot comptant amb la Força com a guia, el camí era tortuós i carregat de perill. L'Ombra de Jade va fer el que va poder per seguir-lo, amb l'Enviduadora fermament remolcada, però, gairebé immediatament, es va topar amb la mateixa barrera de sempre. Va ser retornada a l'espai real amb una tirada marejadora, només lleugerament més a prop de Klasse Ephemora del que estava abans.

No es va rendir. El senyal de la distant ment era tan forta com sempre. La Saba es va concentrar en ella, intentant captar les sendes insubstancials entre ella i ells, però no va trobar més que buit. Travessar aquest buit hauria de ser tan fàcil com travessar una habitació caminant. La seva cua va tremolar per l'esforç mentre imaginava detalladament aquest salt hiperespacial.

L'Ombra de Jade va saltar de nou. El casc va vibrar quan la Mara va capbussar la nau en l'estrany espai que envoltava el seu objectiu. La Saba va rebre impressions d'ombres incomprensibles, de rares membranes n-dimensionals desplegant-se per permetre reticents el seu pas. No va saber el que eren o d'on venien, però, per cert temps, la Mara va tenir la sensació que estava fent progressos. S'estaven acostant... havien d'estar-se acostant!

Llavors, sacsejant-se com un vell vaixell de càrrega, van ser retornats a l'espai real. Es van aturar prou com per assegurar-se que l'Enviduadora els seguia: la fragata va sortir de l'hiperespai segons després de l'Ombra de Jade.

-Ha resistit l'Enviduadora? -va preguntar la Mara.

-L'he vist en pitjor estat -li va assegurar la capitana imperial-. Suposo que, mentre nosaltres no ens rendim, aguantarà.

Satisfet, en Luke va reunir les ments dels Jedi al seu voltant per efectuar un altre intent.

-Crec que aquesta vegada podem aconseguir-ho -els va animar-. Mara tenia raó quan va dir que havia d'existir una entrada. Tot el que hem de fer és trobar-la.

Decidits, van reforçar la fusió i van tornar a intentar-ho. La Saba va creure dissoldre's en les confuses sensacions del pas a través i al voltant de l'hiperespai plegant-se al seu voltant. L'estirada de Zonama Sekot era més forta que mai i creixia a cada segon. Va sentir com si s'ofegués en un diluvi d'emocions, un gra de sorra atrapat en una tempesta de pols, escombrada per una onada creixent, incapaç de controlar-se.

Per un moment etern, va perdre completament tot sentit del jo. Es va veure sotmesa, absorbida, aniquilada. La caça la va consumir. Tota la seva atenció estava concentrada a la presa: en rastrejar-la, en trobar-la, a atrapar-la...

Llavors, abruptament, alguna cosa va canviar. No va saber què va ser, però la seva ment va canviar. Era com si es trobessin a l'ull d'un huracà. L'energia seguia arremolinant-se al seu voltant, però allà, al centre, existia una mena d'equilibri pacífic. La Saba va sentir que recuperava la sensació de normalitat, reunint-se una altra vegada en un sol corrent coherent. Havien emergit una vegada més de l'hiperespai, però aquesta vegada les pantalles estaven vomitant tota mena de dades: en una es veia un sol resplendent; en una altra, un gegant gasós. Una feble taca verd-blavosa es mantenia en el centre d'una tercera pantalla... i a ella es van agafar els seus sentits. El verd significava clorofil·la, el blau significava aigua. Si un món podia sostenir vida, necessitava dues coses.

Zonama Sekot!

Però quan la càmera es va acostar, van veure florir brillants núvols vermells i grocs quan les armes d'energia centellejaren a l'atmosfera. Naus espacials esclataven sota la influència de forces increïbles, llançant innombrables vides a l'aspre buit de l'espai.

I això no era tot. El que la Saba va veure més enllà de la batalla espacial escapava completament a la seva experiència. Lluminoses cintes de plomes sorgien dels pols del planeta com corones alliberades; espurnes fugaces ballaven en l'atmosfera superior, llançant flamarades d'energia a l'espai; raigs titànics escombraven l'equador, agafant velocitat fins unir-se i formar un sol anell. Llavors, amb un cruixit eixordador, descarregaven la seva energia cap a l'exterior com una fuetada d'energia pura. Els fluxos del camp magnètic, mesurats per l'Ombra de Jade, acompanyaven el que semblava ser un raig tractor d'una intensitat que la Saba no havia imaginat possible.

Els atacants de Zonama Sekot eren òbviament yuuzhan vong: dos anàlegs a creuers de mida i innombrables coralites. Però aquestes no eren les úniques naus en l'aire. Entre elles es movien diminuts punts de llum, naus com cap que la Saba hagués vist mai. Totes i cadascuna eren diferents; totes i cadascuna eren precioses; totes i cadascuna eren letals.

Zonama Sekot estava lluitant!

La ràbia flamejava -horrible en la seva ferocitat, devastadora en la seva eficàcia- i amb ella va tornar la tempesta. La Saba gairebé no va tenir temps de preguntar-se què passaria quan la ment que estaven buscant s'adonés a la fi que ja hi eren, quan un mur d'energia psíquica els va colpejar, enviant-los a l'oblit.

* * *

-Perdoneu-me, Summe Senyor! Perdoneu-me!

El Summe Senyor Shimrra va mirar amb fred menyspreu a la cosa que es retorçava als seus peus. L'Avergonyida havia estat colpejada i torturada, però no havia cedit. Si el governant gairebé diví dels yuuzhan vong trobava això enigmàtic, no ho va demostrar.

-Perdonar-te? -va dir, caminant lentament al voltant de la figura postrada-. Per què? Perquè puguis seguir contaminant les meves sales amb les teves falses protestes d'innocència?

-No són falses, el meu senyor! Heu de creure'm.

- T'atreveixes a dir-me el que jo he de creure? -va grunyir en Shimrra.

L'objecte de la seva ira tremolava patèticament.

-Perdoneu la meva ignorància! Si sabés les respostes a les vostres preguntes, us les donaria!

-Però, sí les saps. Ets un peó de la secta que s'atreveix a seguir els dictats Jeedai.

-Senyor, us ho juro per...

-Estalvia'm els juraments als teus déus infidels. No seguiré escoltant les teves brutes mentides -Shimrra gesticulà imperiosament i es van portar arrossegant a l'avergonyida.

Últimament les osseres on s'emportaven als avergonyits per a una execució deshonrosa, havien estat actives dia i nit. Un eixam de famolencs yargh'un -dentuts rosegadors, grans com la cama d'un Avergonyit- devoraven les víctimes ràpidament. Esguerrats, trencats els seus membres abans d'executar-se la sentència, als declarats culpables d'heretgia no se'ls mostrava cap pietat, ni se'ls permetia cap honor en la seva mort.

-Destruïu als yargh'un -va ordenar en Shimrra als guàrdies, que donaven un pas endavant per complir els seus desitjos, però que van frenar en sec, desconcertats per l'ordre del seu senyor suprem.

-Amo?

-Les bèsties estan tacades de sang herètica -va dir-. Traieu-los del pou i cremeu-los.

-Què fem amb aquesta, amo? -els guàrdies van assenyalar a l'Avergonyida arraulida entre ells.

-Encarregueu-vos d'ella com solem fer-ho. Trenqueu-li les cames i tireu-la al pou -En Shimrra ascendí fins al seu tron, pujant pesadament pels pòlips polsants de l'hau-. Que mori lentament de fam i set com un animal. El seu cos quedarà allà per servir com a exemple del que li passarà a qualsevol que s'atreveixi a propagar aquesta heretgia. Aquells que li donin l'esquena als déus, no tindran una mort fàcil.

Els guàrdies van obeir la voluntat d'en Shimrra amb determinació, ignorant les súpliques planyívoles de la condemnada. Els laments es van convertir en crits desesperançats fins a desaparèixer, a mesura que l'Avergonyida era arrossegada lluny de la sala del tron.

En Shimrra va esperar fins que l'últim ressò es va esvair abans de parlar de nou.

-Ho has fet molt bé, Ngaaluh. Una vegada més les teves investigacions han descobert l'enemic interior.

-M'honra el vostre reconeixement, Summe Senyor -va balbucejar la prima sacerdotessa inclinant-se davant seu.

-Tens èxit allà on molts altres han fallat -la mirada sorruda d'en Shimrra estudià les cares dels sacerdots, cuidadors, guerrers i intendents que s'havien congregat per a l'interrogatori-. Hem de mantenir-nos alerta per assegurar-nos que les arrels de l'heretgia no arrelin més del que ja ho han fet. És més, hem de buscar activament els nius de perfídia i trobar la seva font.

L'assentiment va ser sorollós i sense vacil·lació.

-Us asseguro, Grandesa -va dir el gran Prefecte, intendent en cap de Yuuzhan'tar-, que estem fent tots els esforços possibles per aturar aquesta terrible marea.

-La teva voluntat, la voluntat dels déus, no serà negada -el Mestre Bèl·lic Nas Choka va tallar l'aire amb el seu tsaisi cerimonial-. No descansarem fins que els últims heretges siguin aixafats sota els nostres peus!

-No espero menys -va assegurar el Summe Senyor-. De fet, tot aquell que mostri poc entusiasme per la total eradicació de l'heretgia, es considerarà col·laboracionista. I el col·laboracionisme serà considerat com a traïció. Entesos?

Els ressons de les paraules del Summe Senyor van retrunyir per tota la sala del tron, i tots els que les van sentir van fer una solemne reverència de conformitat.

-Segueix amb aquest treball, Ngaaluh -va ordenar en Shimrra-. No puc supervisar personalment tots els interrogatoris i totes les execucions, el meu infortuni és seguir sent el responsable de complir amb tot allò que els déus confien que fem. Però m'alegro de tenir algú en qui poder dipositar la meva confiança. Segueix i troba'm més cossos per alimentar el pou dels yargh'un. Quan estigui ple, crearé un altre, i un altre, i un altre més fins que la maledicció d'aquesta estúpida heretgia sigui esborrada de la faç de la galàxia i els Déus ens afavoreixin de nou.

-Sí, Suprem -la reverència de la Ngaaluh va ser encara més profunda que l'anterior.

El Summe Senyor va caminar cap al seu tron, mirant desapassionadament per sobre dels caps dels seus favorits.

-Ara, deixeu-me. Tinc molt en què pensar.

Un a un, els membres de la cort d'en Shimrra van anar abandonant la càmera. La sacerdotessa Ngaaluh va ser l'última i es va girar un instant per dirigir una última mirada a Shimrra, deixant que el víllip que portava enfoqués per última vegada al Summe Senyor assegut en el seu tron.

A Nom Anor, que gràcies a un altre víllip contemplava el que estava succeint des de les profunditats de Yuuzhan'tar, Shimrra li va semblar aïllat però no disminuït. El poder i la confiança del Summe Senyor eren evidents en la seva postura i en la indiferència amb què va acomiadar a la seva cort. El governant de la galàxia havia capejat moltes tempestes en el seu temps i, a jutjar per la determinació de la seva mirada, planejava capejar-ne moltes més.

El somriure d'en Nom Anor, ampli i triomfant, va desaparèixer a poc a poc. Les seves mans nuoses es van convertir en punys mentre passejava amunt i avall per la seva sala d'audiències... la sisena que ocupava en altres tantes setmanes. La transmissió de la Ngaaluh es va tallar en creuar el perímetre de seguretat de la sala del tron ​​d'en Shimrra.

-Un altre èxit -va murmurar en Kunra. El deshonrat guerrer, conseller d'en Nom Anor en tots els assumptes no religiosos, va entrar per la porta aparentment relaxat. Però Nom Anor sabia que no era així; Kunra sempre estava alerta davant de qualsevol problema, escoltant tot el que passava a l'altra banda d'aquella porta-. Vam guanyar un valuós aliat quan la Ngaaluh es va unir a nosaltres. Juga un paper fonamental en la nostra creixent influència.

En Nom Anor va assentir distretament. Com si el seu silenci fos un repte, Kunra va persistir en el seu entusiasme.

-No només fa que Shimrra trobi traïdors propers al tron, sinó que és incapaç d'arrencar-los una confessió! Has vist la seva mirada? Ens tem!

-M'ha resultat dur veure-ho -va dir en Shoon-mi, que va emergir de les ombres al costat de la majestuosa cadira del Profeta amb un bol d'aigua sol·licitat per Nom Anor. L'Avergonyit anava vestit amb una túnica de sacerdot i portava el seu rostre sense cicatrius amb alguna cosa semblant a l'orgull. La seva expressió, però, sempre semblava malhumorada, i aquest mal humor augmentava cada dia que passava.

En Nom Anor comprenia perfectament la preocupació del seu conseller religiós.

-En tots nosaltres nia una lleialtat residual a les velles formes, Shoon-mi. A vegades, fins i tot a la veritat li resulta difícil esborrar la programació de tota una vida.

-No és això el que volia dir, amo -En Shoon-mi semblava gairebé esquerp-. Em referia a Eckla del Domini Shoolb.

En Nom Anor va mirar inexpressivament a Shoon-mi uns moments, abans de comprendre: Eckla era l'Avergonyida sentenciada a mort a la sala d'en Shimrra.

-Sí, és clar -rectificà de seguit-. El seu sacrifici ha estat noble i no passarà inadvertit -les paraules van fluir amb facilitat, ocultant el fet que Eckla del Domini Shoolb havia deixat d'interessar-li quant va desaparèixer el risc que el traís-. Serà recordada com una màrtir de la nostra causa.

-Una entre molts, ara.

Els instints d'en Nom Anor l'impulsaven a recriminar l'actitud d'aquell atrevit que gosava respondre-li, però es va obligar a parlar serenament.

-El camí a l'alliberament és llarg i difícil, Shoon-mi. Tots ho sabíem quan ens vam unir i, si cal, faríem el mateix.

-Sense vacil·lació, amo -En Shoon-mi va fer tots els gestos apropiats, però el seu to mantenia una resta de desafiament-. A cada nou novici li recordo que, sovint, el dolor és l'única recompensa de la fidelitat, però dissuadeix a molt pocs.

-Almenys, queda una mica més enllà del dolor -li va recordar Nom Anor, donant al seu ajudant amb l'aliment espiritual que anhelava-. Els Jeedai prometen una nova vida, allà on les velles creences només porten mort i servitud. La llibertat mereix córrer el risc del dolor, no creus?

-Sí, amo.

Sense res més que afegir, en Shoon-mi va fer una altra reverència abans d'abandonar la sala. En Nom Anor podia utilitzar aquest consell en les pròximes seleccions de novicis, però de moment va permetre que l'Avergonyit se n'anés. Encara que no li importés en absolut la vida de l'Eckla del Domini Shoolb, també necessitava temps per pensar.

Va fer un gest perquè Kunra tanqués la porta. Se sentia inquiet, torbat. Si la infiltració de la Ngaaluh a la cort d'en Shimrra havia tingut tant d'èxit, per què no se sentia satisfet? Per què no podia ser com Kunra i acceptar que en Shimrra estava sentint tot l'efecte de l'heretgia que minava la seva autoritat?

-Parla'm sobre els adeptes que estàs entrenant en aquesta regió -va demanar cansadament, quan va estar segur que la sala era segura-. Quins progressos has fet?

-He seleccionat a tres dels millors reclutes a esquena d'en Shoon-mi -el deshonrat guerrer es va acostar a Nom Anor des de la porta. La confiança dels seus moviments revelava que havia madurat fins a gaudir de la seva posició com lacai-en-cap / lloctinent del profeta-. Tots mostren un equilibri perfecte de fanatisme i estupidesa. Deixaré que es barallin entre ells per veure qui guanya.

-Què barallin... literalment? -els esports sagnants no encaixaven amb l'heretgia Jedi, però Nom Anor sabia que en Kunra tenia un costat fosc i aspre que de vegades el portava massa lluny.

En Kunra va capcinejar.

-Els sol·licitants han de poder enfrontar la mirada dels lacais d'en Shimrra amb fermesa, però sense recórrer a la violència. Donaran els seus primers passos cap al veritable desafiament enfrontant-se entre ells. El primer a atacar físicament serà el primer a ser acomiadat.

-I per acomiadat et refereixes a...

-Eliminat.

En Nom Anor fer que sí amb el cap, satisfet. Existien moltes exigències contradictòries en una organització com la seva. La primera era trobar formes d'estendre l'heretgia per mitjans mai dissenyats per ser eficaços o fiables. Els Avergonyits sempre feien safareig, sense preocupar-se per l'exactitud de les seves xafarderies, i només quan estaven segurs que ningú superior a ells podia sentir-los. Perquè l'heretgia fos eficaç, les distorsions havien de ser mínimes. I ara, quan fins i tot les instàncies superiors estaven escoltant, havien de prendre precaucions per assegurar-se que el missatge no pogués rastrejar-se fins a ells. Aquests dos objectius eren freqüentment contradictoris, i en Nom Anor confiava en els seus dos ajudants per mantenir-los equilibrats, amb o sense el coneixement de l'altre.

Mentre que Shoon-mi era responsable que la paraula s'estengués, Kunra s'encarregava de tapar les goteres. Al costat d'un petit i selecte grup del que en Nom Anor en deia el seu «policia espiritual», treballava en secret per lligar qualsevol cap per lligar que amenacés amb desembullar tota la troca del seu pla. El fet que les desaparicions poguessin ser atribuïdes a la tasca de les instàncies superiors apropant-se a les fonts de l'heretgia li facilitava la feina. Cada eliminació quirúrgica tenia l'efecte afegit d'augmentar la paranoia i, discutiblement, fer el seu paper menys essencial.

Però mentre la xarxa s'expandia i, exponencialment, més boques repetien els principis Jedi, els riscos es multiplicaven. A vegades, en Nom Anor es despertava al mig de la nit, suant de pànic davant la idea que, encara ara, malgrat totes les seves precaucions, Shimrra estigués tancant el cèrcol entorn a ell.

-Bon treball -va dir, elogiant a Kunra com ho faria amb un animalet domèstic. No necessitava guanyar-se la seva lleialtat; l'havia comprat perdonant la vida de l'ex-guerrer -. Però no m'avorreixis amb els detalls, només assegura't de tenir un candidat preparat per d'aquí a tres dies. Desitjo seguir endavant. Aquest constant rondar per la foscor no és una cosa que vulgui convertir en hàbit.

En Kunra es va inclinar lleugerament. Igual que amb Shoon-mi, el gest contenia cert desafiament, però en Nom Anor podia acceptar-ho. L'ex-guerrer necessitava aquest esperit per dur a terme les seves tasques amb eficàcia. D'en Shoon-mi només necessitava obediència.

-Ara, deixa'm. Desitjo pensar.

En Kunra va sortir, tancant la porta darrere seu. Esgotat, Nom Anor es va inclinar sobre el bol d'aigua que tenia al seu costat per rentar-se la cara. Tot sortiria bé, sí, l'heretgia s'estava estenent-se i el constant trasllat de lloc asseguraria que Shimrra no l'atrapés. Encara que amb això no n'hi havia prou, mai n'hi havia prou. Des de la seva concepció, l'heretgia havia estat un mitjà de restaurar el seu poder. Tots i cada un dels passos havien de servir per fer avançar la causa o serien passos enrere. La pregunta que sempre li fotia era: poder sobre qui? Acabaria sent el líder d'un descurat exèrcit d'Avergonyits i inadaptats?

Es va quedar gelat veient el seu reflex a l'aigua. Estava demacrat i llardós a conseqüència de viure en les brutes profunditats de Yuuzhan'tar, i els seus trets reflectien tots els seus dubtes. Semblava un estrany.

Va llançar el bol a terra amb un grunyit de frustració.

En Kunra s'equivocava. Shimrra no estava espantat. Ni una sola vegada havia mostrat una mica de por. De còlera sí, però de por no. L'heretgia era una molèstia, no una amenaça. I el Profeta? El rei d'una presó podia ser un rei, però seguia vivint en una presó.

En Nom Anor es va sentir millor arribant en aquesta conclusió: si més no, començava a exercir un poder real.

* * *

Següent