Reunió (IX)

Anterior

TERCERA PART

Segrest

IX

Fulles humides li bufetejaven la cara mentre corria pel tampasi. Jacen no va permetre que li impedissin el pas malgrat el seu pes i mida, i va seguir corrent, deixant que la Força el guiés en la seva recerca de la Danni.

Podia sentir-la en algun lloc davant d'ell, però la lectura era vaga i distorsionada, com si alguna cosa interferís amb la Força. Però si es concentrava podia detectar els signes vitals de la jove científica, i tenir almenys alguna idea de cap a on se l'emportaven.

Va córrer per la densa naturalesa saltant sobre troncs caiguts i esquivant branques baixes. La capa que cobria el sòl era tan espessa que no podia veure on trepitjava i en més d'una ocasió va ensopegar quan el sòl baixava sota ell. La pluja queia al seu voltant com una pesada boirina, pegant-li cabells i roba a la pell i gargotejant la seva visió. Això era irrellevant. L'únic que importava era arribar fins la Danni i assegurar-se que no li passava res. Es va concentrar en l'espurna que ella produïa en la Força i va seguir avançant entre la vegetació amb més empenta i velocitat.

Va sortir d'un dens massís de falgueres i sense previ avís es va trobar en un estret sender. Girà per seguir per ell, sabent de manera instintiva que per això havien pogut avançar els ferroans tan de pressa. Es va moure amb seguretat pel sender, tornant a projectar la seva ment en la Força per explorar la zona.

Va trobar l'espurna de la Danni, feble i titil·lant, però davant d'ell. No podia detectar a la Saba ni sentir-la moure's en el tampasi que l'envoltava, tot i que una estona abans l'havia sentit seguint-lo.

No tenia temps per demorar-se en això. Havia de seguir concentrat...

Va accelerar el pas, els seus peus esquitxaven sorollosos la terra humida. Sentia que s'acostava a ella a tota velocitat, i això el va esperonar a seguir. Ja podia sentir també als segrestadors; cinc en total, tots amb certa calma en els seus pensaments. Estaven relaxats, traspuant una confiança nascuda de la creença d'haver-se'n sortit amb la seva en cometre el seu delicte, a més de per haver-se reunit amb altres conspiradors.

Sí, va pensar Jacen, aprofundint encara més en la Força. Allà hi eren. Els dos grups s'havien trobat en una clariana que hi havia més endavant, i se saludaven amb rialles, felicitant-se amb encaixades de mans, i cap sentia el menor rastre de por o preocupació.

Va agafar el sabre làser del cinturó i va accelerar encara més el pas. Els segrestadors estaven ja tan a prop que podia sentir les seves veus en la distància, fins i tot veure una mica de moviment entre els buits que deixaven els grans boras que s'interposaven entre ells i ell.

«Si li heu fet mal...».

Va utilitzar de trampolí el tronc caigut d'un boras per saltar a la petita clariana on s'havien reunit els segrestadors, girant en l'aire alhora que encenia el sabre làser. Els seus peus van tocar el terra amb ell en postura defensiva, a punt per desviar a terra els tres raigs d'energia que van escopir les puntes dels bàculs parallamps dels segrestadors.

Va alçar el sabre làser sobre el cap, empunyant-lo amb les dues mans en un posat des del qual poder atacar si algú s'apropava massa. Els segrestadors es van quedar immòbils, i un silenci incòmode es va apoderar de la clariana.

Va mirar la Danni estirada en una llitera feta amb dues gruixudes branques unides per un entrecreuat de lianes. No sabia si estava bé o no, però no semblava moure's, cosa que no presagiava res de bo.

-Estem disposats a lluitar -va dir un dels segrestadors, fent un pas endavant. La seva arma tremolava insegura a la seva mà.

En Jacen va mirar als sobresaltats conspiradors que tenia al seu voltant i en els seus rostres i postures va poder veure que no eren lluitadors veterans; no dubtava que podria amb tots amb poc esforç. Però això no era el que buscava. No era propi d'ell. Havia d'haver alguna manera pacífica de resoldre la situació i recuperar la Danni sana i estàlvia...

-No pots guanyar -va dir un altre amb una mica més de confiança-. Som quinze contra un.

En Jacen va estar a punt de baixar l'arma i provar una altra tàctica quan un rugit ensordidor va trencar la quietud de la pluja. Una forma fosca va saltar d'entre els arbres com havia fet abans Jacen i va aterrar pesadament a la clariana. El sabre làser de la Saba va tallar l'aire, convertint la pluja en vapor amb un xiuxiueig amenaçador.

-Quinze contra dos -va rugir ella.

La meitat dels segrestadors van fugir presa del pànic en veure la poderosa barabel, sense intentar si més no presentar lluita. Van quedar set, tots amuntegats al voltant de la llitera, interposant-se entre Jacen i la Saba i el seu ostatge. Cinc van alçar les porres, preparats per lluitar, mentre els altres dos empunyaven els retorçats bàculs parallamps.

-Espereu! -va cridar en Jacen entre la pluja. Si volia calmar la situació, hauria de ser llavors-. Si us plau, baixeu les armes!

Els caps es van tornar cap a ell quan va desactivar el sabre làser i el va tornar a la cintura. Va aixecar les mans en l'aire.

-De veritat voleu morir aquesta nit? -va preguntar als ferroans.

-Sou vosaltres els que esteu en minoria, Jedi! -va escopir un d'ells.

En Jacen va flexionar la seva voluntat en la Força cap al bàcul parallamps que l'home tenia a la mà. Amb un petit gest, va fer que l'arma acudís a ell. El ferroan es va mirar les mans buides i després va mirar a Jacen, mentre la sorpresa forcejava amb el pànic per apuntar als seus ulls i donava un nerviós pas cap enrere.

-Les aparences poden enganyar -va dir en Jacen, deixant caure l'arma a terra.

El grup, atrapat entre els ferotges grunyits d'una barabel i la tranquil·la seguretat d'en Jacen, va prémer amb més força les armes que els hi quedaven i es van moure amenaçadorament prop de la Danni.

En Jacen va avançar, alçant una mà, atent a bloquejar qualsevol acte violent que poguessin intentar.

-Hi ha d'haver una altra manera...

-Com quina? -va preguntar el que acabava de perdre l'arma.

-Podríem intentar parlar. Potser si ens diguéssiu la raó d'això podríem resoldre la situació sense violència.

-No confio en ells -va dir una ferroana de cabells negres i trets arrodonits-. No confio en els forasters.

-No hi ha motiu per tenir por -va dir en Jacen. Era la veritat, és clar, però tot i així va imposar aquestes paraules en les parts més receptives del cervell dels ferroans per tranquil·litzar-los.

-No us tenim por -va bordar la dona-. És que no us volem aquí!

-Però som aquí. I convidats per Sekot.

-Llavors Sekot s'equivoca -va dir el primer home-. Com diu Senshi, és...

-Calla! -va deixar anar un dels segrestadors del fons, un home d'ulls petits amb un pèl que formava un accentuat pic de vídua en el seu front-. No els hi diguis res!

En Jacen va pensar amb rapidesa. Aquest «Senshi» devia ser algú influent en la conspiració, potser el seu cap. Era la persona amb la que necessitava parlar, en comptes de perdre el temps discutint sota la pluja. Sabia que, per fàcil que fos rescatar la Danni en aquest moment i tornar amb ella al campament, així no resoldria res a la llarga. Seguirien sense resoldre el problema, el que significava que hi hauria nous atemptats contra les seves vides. Havien de resoldre aquesta situació ja.

-Veu anar a per ostatges i torneu amb un -va dir-. Però, no us sembla que seria millor tornar amb tres?

-Què estàs dient? -va dir la dona, arrufant les celles.

-Dic que no cal que lluitem -va assenyalar a la Saba, que encara tenia el sabre làser encès i preparat-. La Saba i jo us acompanyarem, com a presoners, perquè puguem discutir aquesta qüestió amb Senshi com cal.

-Segueixo sense confiar-hi -va dir la dona. Es dirigia als altres ferroans, però els seus ulls miraven alternativament a Jacen i la Saba.

-Si lluiteu, perdreu -es va limitar a dir en Jacen-. I pot ser que fins morireu. Però, d'aquesta manera no morirà ningú, i podreu tornar amb Senshi portant més ostatges dels que ell o ella espera -En Jacen va transmetre aquesta idea amb la Força, intentant tornar a traspassar la barrera de les seves ments. Va sentir que les paraules tenien efecte en les seves ments, sobretot en la de l'home de darrere, a qui els altres havien fet callar el comentari -. Sabeu que és raonable.

L'home va assentir a poc a poc.

-És raonable -va admetre.

La dona de davant es va girar cap a ell, amb perplexitat i ira a la cara.

-T'has tornat boig, Tourou? No podem portar-los amb Senshi! Segur que el maten!

-Ningú matarà a ningú -li va assegurar en Jacen-. Mira això -es va deixar anar el sabre làser del cinturó i el va tirar-. Pots agafar la meva arma, per si no en tens prou amb la meva paraula.

La dona va mirar l'empunyadura del sabre làser amb alguna cosa semblant a l'horror, com si li sorprengués que la hi donessin i li aterrís el que podia fer.

En Jacen assentí a la Saba, la qual, després d'un titubeig inicial, va desactivar la fulla i va llançar l'arma a l'home que en Jacen havia desarmat. Si li preocupava la decisió d'en Jacen, no ho va demostrar. Era la viva imatge de la impertorbabilitat, a l'espera de noves instruccions.

-Molt bé -va dir en Tourou. Va fer un gest i el grup es va separar. Dos d'ells van envoltar amb cura a Jacen per impedir que fugís, mentre que dos feien el mateix amb la Saba-. Agafeu la llitera -va ordenar als seus dos nous captius-. Vosaltres portareu a la vostra amiga. Així no estareu en posició d'intentar res.

En Jacen va fer el que li van dir els seus captors, agafant les nanses posteriors mentre la Saba agafava les davanteres mentre agitava la cua d'un costat a un altre, fregant els tolls d'aigua del sòl.

I van tornar a moure's per entre el tampasi, amb tres ferroans davant i quatre al darrere.

En Jacen va mirar la forma immòbil de la Danni a la llitera. Tenia la roba humida i enfangada, i una ferida en un costat del cap que semblava molt lletja. Amb sort, despertaria aviat, i llavors deixaria enrere bona part del seu desassossec i podria concentrar-se a solucionar les queixes dels rebels ferroans. Però, de moment, havia de concentrar-se en caminar, a més d'intentar transmetre al seu oncle certa tranquil·litat que li indiqués que estaven bé. Però va tenir difícil arribar-hi en la Força, i com més s'internaven en el tampasi, més febles eren els senyals vitals dels qui eren al campament ferroan. Va desitjar, no per primera vegada des que els va deixar enrere, haver-se emportat un comunicador per fer-los saber almenys el que passava. Va suposar que la Saba també s'hauria deixat el seu, probablement amb la resta de l'equip, sota l'hàbitat ensorrat. No tenien més roba que la posada, i en pèssimes condicions per a una missió que els allunyaria encara més dels seus amics.

«Si porto això bé -va pensar-, pot ser que no passem molt de temps lluny».

Mentre caminaven, la Saba el va mirar de dalt a baix.

-Aquezta ezpera que zàpiguez el que faz.

Ell va negar amb el cap.

-La veritat és que no. Però la incertesa és el que fa interessant la vida, no creus?

La Saba no va somriure davant aquest intent de lleugeresa. Es va limitar a tornar la mirada cap al sender que tenia davant i seguir caminant en silenci.

* * *

La Jaina va sentir el crit de la Tahiri com si un fred ganivet se li clavés al cor. Emocions sobtades la van atacar des de totes direccions: por, dolor, sorpresa, pesar. No tenia forma de separar-les, ni d'oferir consol.

Llavors va acudir a ella la imatge de la Riina amagada davant la Tahiri, gotejant de forma continuada per una ferida de la seva mà. La Tahiri també era a terra, subjectant-li el braç. Hi havia deixat anar el sabre làser blanc-i-blavós, deixant una cremada ampla i negra en tocar a terra.

La Jaina va estar confusa un llarg moment sense saber el que havia passat. En una imatge-record anterior havia vist a les dues dones enfrontant-se. Hi havia passat alguna cosa, i la Riina havia resultat ferida. I ara també la Tahiri semblava ferida. És que el seu duel mental estava per fi vessant sang?

«Tahiri, estàs bé? Filla de Sith! Hauràs de suportar-ho!».

La Jaina es va regirar contra els confins de la seva cel·la mental. La Tahiri seguia igual, sense pressa per deixar-la sortir, i no volia forçar la situació per por de fer-li més mal. Ningú podia ajudar-la des de fora i no estava segura que la seva presència allà fos irrellevant. Si no podia sortir era perquè alguna cosa la volia allà, encara que tant la Tahiri com la Riina semblessin ignorar-la.

La Jaina havia vist prou de la lluita com per saber que la Riina lluitaria amb tots els recursos d'un guerrer alienígena a més del control que la Tahiri tenia de la Força. La ferocitat d'un yuuzhan vong combinada amb l'habilitat d'un Jedi convertirien la Riina en un enemic formidable si mai controlava el cos de la Tahiri. La Jaina sabia que no podia permetre que la yuuzhan vong guanyés la batalla. La ment de la Jaina va urgir a la Tahiri a aixecar-se.

La fogonada d'un record mostrà les dues dones lluitant. La sang va brillar negra sota la llum blava. Només llavors es va adonar que, inexplicablement, la Tahiri tenia la mateixa ferida que la Riina, però en l'altre braç.

La revelació va il·luminar la seva ment com un llamp. Tahiri i Riina eren com imatges en un mirall que lluitarien fins a la mort. El que li fessin a l'altra, s'ho feien a si mateixes. Si la Tahiri derrotava la Riina, es derrotaria també a si mateixa. Cap de les dues podia guanyar!

Hi va haver un moment breu però intens en què la Tahiri i la Riina van semblar discutir sense fer servir paraules, com si tingués lloc alguna classe de comunicació en un pla al qual la Jaina no tenia accés. Llavors, els dos parells d'ulls verds es van tornar a la vegada per mirar cap a la foscor.

El record es va esvair però, per un terrible moment, la Jaina va saber que parlaven d'ella. S'havia sentit clarament amenaçada per aquesta doble mirada.

Va veure una altra imatge. Les dues noies posant-se dretes, apartant la mà de la ferida que se subjectaven. Les mans ensangonades van buscar els sabres làser. Les dues armes van travessar l'aire cap a les seves mans, deixant les fulles idèntics raigs de llum brillant en la foscor.

«Ànakin ha mort -va dir amb claredat la veu de la Tahiri des de la foscor. La pena va ofegar l'última paraula en la seva gola-. No puc ressuscitar-lo».

La Jaina va tornar a sentir la seva pròpia i terrible tristesa en cap moment oblidada, i en aquest entorn de malson li va resultar encara més terrible. La va rebutjar i es va concentrar a transmetre a la Tahiri sentiments d'amor i confiança.

«Ja he corregut massa -la Tahiri va avançar empunyant el sabre làser. La Riina la va imitar pas a pas-. Ja és hora que m'enfronti a les meves pors ».

La Jaina es va tensar, insegura del que podia fer.

Li va semblar sentir la veu d'en Jag cridant-la, com des d'una gran distància.

«T'estimo, Jaina -li va xiuxiuejar la veu en el paisatge obscur-. Si us plau, torna al meu costat...».

Sabia que era una il·lusió producte dels seus desitjos. En Jag podia tenir aquests sentiments, però mai els diria en veu alta. Però la mera idea que pogués dir aquestes coses va ser suficient per donar-li les energies que necessitava.

«Afronta les teves pors, Tahiri», li va dir al món en ombres que l'envoltava.

El paisatge oníric va començar a tremolar, com si anés a dissoldre's.

-Krel os'a. Hmi va ta!

La foscor es va endurir davant el so d'aquesta aspra veu alienígena, i el somni va tornar a ser aclaparador.

* * *

La Leia va aguantar al seu lloc mentre l'ona de xoc d'un altre projectil que gairebé havia donat al Falcó feia tremolar les mampares. C-3PO va alçar en l'aire els rígids braços mentre xisclava alarmat.

-Ai, mare -va exclamar-. Crec que és el que ha esclatat més a prop. Només és qüestió de temps que un doni en el blanc, i temo que llavors tot hagi acabat per a nosaltres.

-Calla, Lingot d'Or -va bramar en Han des d'una escotilla de servei en les entranyes de la nau-. Els ryn són molt supersticiosos, saps?

-Només quan anem en naus com aquesta -va replicar en Droma. Els dos treballaven precipitadament en les connexions energètiques del generador d'escuts, esperant guanyar uns punts extra d'eficàcia.

-Al Falcó no li passa res -va dir en Han traient el cap per l'escotilla de servei-. Passa'm l'hidrocep, vols?

En Droma negà amb el cap mentre li passava l'eina demanada.

-Aquest ha de ser el pla més estúpid que he sentit mai.

-Quina part? -va preguntar la Leia tallant.

-Totes! Però sobretot aquesta. L'únic que ens manté ara amb vida són els escuts. Si els desconnectem accidentalment mentre els manipulem.

-No anem a desconnectar-los -va grunyir en Han.

-I la teva confiança neix d'haver fet això més vegades?

La pulla d'en Droma va fer que en Han tornés a treure el cap de l'escotilla i apuntés al ryn amb el cep.

-Ei, el fet que no ho hagi fet abans no vol dir que no pugui fer-ho quan vulgui.

-I per què no ho havies fet?

-Perquè no m'ha fet falta! -Va mirar la Leia, que es recolzava contra la llinda de la porta i va dir-. Emporta-te'l de tornada a la cabina, vols?

I va tornar a desaparèixer per l'escotilla.

C-3PO es va tornar desesperat cap a la Leia.

-Estem perduts -va gemegar.

-I emporta't a Lingot d'Or -va cridar en Han.

-On són, princesa? -va preguntar el droide, aparentment aliè la irritació d'en Han-. No haurien d'haver arribat ja?

La Leia va negar amb el cap, en no tenir resposta per a ell. Aquí estava el problema. Havien enviat el missatge demanant ajuda a la capitana Mayn, però fins al moment no tenien ni resposta ni senyal de l'ajut sol·licitat. Començava a tenir un dels «mals ressentiments» d'en Han. Però no va dir res; només hauria alterat encara més a C-3PO, que al seu torn hauria irritat al Han.

-Prova ara, Leia! -li va cridar el seu marit.

Ella va tornar corrent a la cabina i va intentar augmentar la potència dels escuts. Va augmentar, però només una mica.

-Ens apropem -va cridar en resposta.

Uns segons després, el seu marit apareixia a l'entrada de la cabina i es deixava caure pesadament al seient contigu al d'ella per manipular els controls mentre intentava esprémer fins a l'últim megajoule dels generadors.

-Vinga -va mussitar entre dents-. Ensenya'ns el que...

Una violenta explosió en algun lloc desconcertantment proper tronà a la cabina, gairebé llançant-los del seient. La Leia va sentir al passadís els sons de C-3PO en caure, seguits d'un altre crit queixós. En Han accionava furiosament els controls amb una mà mentre s'aferrava a la consola amb l'altra.

-Estem perduts, els ho asseguro -van sentir que es queixava C-3PO.

Droma va entrar a la cabina.

-Estic amb el droide. L'única cosa que tenim al nostre favor és que els vong no coneixen el nostre parador exacte. Però si segueixen bombardejant així la zona...

-He pres deguda nota de les teves preocupacions -va dir en Han-. Però, mentrestant, per què no vas enrere a fer una partida de dejarik amb Cakhmaim i Meewalh o alguna cosa semblant? 3PO? Com van els nostres paràsits? Són molt més fràgils que nosaltres.

El droide va entrar trontollant a la cabina i va procedir a refilar un missatge als brrbrlpp amuntegats en l'escut protector del Falcó. Se'ls podia veure a la pantalla de popa, amuntegats, tocant-se amb la vora dels seus cossos florals per formar una gran massa tremolosa.

-Els brrbrlpp m'asseguren que se les arrangen prou bé -va informar C-3PO un cop van respondre els alienígenes-. Però, igual que el senyor Droma i jo, temen que només sigui qüestió de temps que la destrucció s'abati sobre nosaltres. Voldrien saber si tenim algun altre pla.

-De veritat creuen que estaríem asseguts aquí si el tinguéssim? -va dir en Han irritat.

-Els has de dir que estem en això, 3PO -va dir la Leia.

El droide va transmetre el missatge mentre la Leia tornava a seure i pensava un pla que pogués treure'ls d'aquest compromís.

-Crec que ha arribat el moment de moure's -va dir en Droma secament.

-No podem moure'ns -va dir en Han-. Fondríem als nostres convidats.

-Es fondran de totes maneres quan aquests escuts fallin i llavors morirem tots.

En Han va assentir.

-Atreure el foc dels yuuzhan vong va semblar una bona idea en el seu moment, però depenia que els de dalt rebessin el nostre missatge.

-Potser l'han rebut però ara mateix no poden fer res -va dir la Leia-. Qui sap el que estarà passant allà dalt.

-No podem usar els repulsors? -va preguntar en Droma.

-Podríem recórrer un o dos quilòmetres -va replicar en Han-, però seguiríem estant al seu abast i amb tantes probabilitats que ens donessin en moviment com quiets.

-I què em dius de deixar anar als nostres passatgers i anar-nos-en un cop estiguin fora de perill? Així atrauríem el foc lluny d'ells, alhora que podríem contraatacar.

-I quants moririen en el camí? -va dir la Leia-. I quants yuuzhan vong estaran esperant-nos?

-D'acord, i què tal si aprofundim més? -va insistir en Droma-. Aquí el sòl és com fang fred. Un bon tret calent hauria de crear un forat de mida considerable en...

-Sí, i se'ns veuria tant que seríem com una diana enorme per a qualsevol vong que passés per aquí -En Han va negar amb el cap-. Ho sento, amic. El mateix argument serveix per no enviar un altre missatge demanant ajuda; quant aquests caratallades el detectessin, els tindríem a sobre en temps rècord. No, crec que ens hem cavat la nostra pròpia...

Va callar. La Leia sabia que havia estat a punt de dir tomba, però la paraula estava massa a prop de la veritat. Una tomba freda i fosca a la vora de la galàxia coneguda, sense una sortida possible.

La Leia va negar amb el cap, frustrada. Hi havia d'haver una altra solució, cosa que no impliqués matar més nadius innocents o acabar en una situació pitjor que l'anterior!

-Suposo que no valdrà fer veure que ens rendim -va comentar en Droma.

-Això ja no serveix amb els vong -va dir en Han-. Es coneixen el truc.

El ryn va assentir i va mirar a terra, la seva cua va caure flàccida darrere d'ell. Fora, el bombardeig d'Esfàndia retrunyia com el tro, de vegades més a prop, altres vegades més lluny. La Leia es tensava cada vegada que tremolava el terra sota els seus peus, esperant que els escuts s'esfondressin al seu voltant. L'únic altre so que se sentia era el bombolleig de les formes de vida indígena del planeta que brollava suaument per l'altaveu.

-Llavors, en vista que no sortirem d'aquesta, hi ha una cosa que hauria de dir-te -va dir en Droma.

-Disculpin-me -el va interrompre C-3PO, amb els fotoreceptors brillants-. Crec que els brrbrlpp tenen una solució al problema.

En Han es va tornar en el seu seient.

-De veritat?

-Sí, senyor. Els brrbrlpp suggereixen que ens refugiem en la seva zona d'implantació més propera. És subterrània i prou gran com que hi hagi la nau. O això diuen.

-I per què ara? -el va interrompre en Han, amb una expressió barreja d'irritació i exasperació.

-Senyor?

-Per què ho suggereixen ara? Per què no se'ls va ocórrer abans? És que són aficionats a la ironia dramàtica o alguna cosa així?

-No ho crec, senyor -va respondre C-3PO, sense percebre el sarcasme d'en Han-. Sembla ser que ens hem guanyat la seva confiança. Protegir aquests pocs arriscant la nostra vida els ha demostrat que els nostres gestos passats van ser obra de la ignorància. No de la malícia.

En Han es va tornar cap a la Leia.

-Tu què hi dius?

-Podem arribar-hi usant només els repulsors? -va preguntar ella al droide.

-Els brrbrlpp asseguren que la zona està molt a prop.

-Llavors...

La seva resposta va quedar interrompuda per una altra explosió, aquesta tan propera que va semblar que el món sencer es partís en dos. Els llums es van apagar durant uns segons, per tornar a encendre's titil·lants. A la Leia li brunzien les orelles mentre en Han comprovava els instruments.

-Un altre com aquest i estarem acabats -va dir.

-No sé vosaltres, nois -va dir en Droma, aixecant-se del terra-, però a mi el suggeriment dels nadius em sembla meravellós.

La Leia va assentir a C-3PO.

-Endavant.

C-3PO va conversar un moment amb els brrbrlpp.

-Passaran davant i ens guiaran. Hem de viatjar en la direcció que ens indiquin.

En Han va assentir mentre els vaporosos alienígenes es propulsaven per situar-se davant dels tubs de míssils del Falcó. Es van col·locar formant una línia que apuntava cap endavant i lleugerament a estribord.

En Han connectà els repulsors i va fer levitar la nau sobre la superfície d'Esfàndia. L'aire dens es va arremolinar al voltant d'ells, però els brrbrlpp no ​​van semblar alterar-se. En anar protegits darrere dels escuts, el seu viatge seria tan suau per a ells com per als que viatjaven dins de la nau. La seva posició respecte al nucli es va mantenir invariable fins i tot quan en Han va fer avançar la nau cap endavant.

A mesura que giraven cap a estribord, la filera de brrbrlpp s'endreçava. En Han els va portar suaument sobre el llot, envoltant una protuberància bulbosa que sobresortia del sòl i desapareixia en les altures com si fos una muntanya. Van baixar fins a un cràter creat per un dels projectils yuuzhan vong i van sortir per l'altre costat després de recórrer una plana ondulada. Des de la seva perspectiva lleugerament elevada, podien veure nombrosos esclats en la distància que revelava que els yuuzhan vong continuaven amb el bombardeig. Resultava d'allò més preocupant, només era qüestió de temps que un dels projectils tingués sort.

-Està molt més lluny? -va preguntar en Han, evidentment compartint la preocupació de la Leia, que se sentia més exposada movent-se que quan estaven amagats.

-Hauríem d'arribar en qualsevol moment -va informar C-3PO.

-Algú més se sent com si canviéssim una tomba per una altra? -va preguntar en Droma-. I si els bons perden la batalla que lliuren en òrbita i ens quedem atrapats aquí per sempre? L'única cosa que haurien de fer llavors els vong seria esperar que sortíssim.

-No m'agrada la pinta que té això -va mussitar en Han, clavant els ulls nerviosament a un i altre costat de la seva consola. En la vora dels escàners de llarg abast havien aparegut diversos senyals que esquivaven els llocs bombardejats. Al principi viatjaven en formació, però després es van separar en diverses direccions per zigzaguejar pel paisatge.

-Estan escombrant la zona -va dir en Han.

-Sembla que s'han cansat d'intentar fer-nos sortir usant només les bombes -va dir en Droma-, i han decidit fer la feina bruta en persona.

En Han va assentir.

-No podrem seguir amagant-nos així durant molt de temps.

-Disculpi, senyor, però els brrbrlpp canvien de direcció -va dir C-3PO assenyalant a la filera d'alienígenes que els guiava per la superfície d'Esfàndia, que ara s'inclinava cap avall en comptes de cap endavant.

-No ho entenc -va dir en Han, fent que la càmera davantera escombrés la superfície de pedra-. No hi veig res. Ni coves, ni túnels, ni...

Un llum vermell va començar a brillar en els escàners.

-Sigui el que sigui el que se suposa que hem de veure, Han -va dir la Leia-, jo en el teu lloc faria alguna cosa el més aviat possible. Això és un coralita que ve cap a nosaltres.

-Pregunta'ls-hi què se suposa que hem de fer, vols, 3PO? -va dir en Han, fent descendir el Falcó tot el que podia.

Davant d'ells hi havia una paret de pols i còdols grisos. C-3PO i els alienígenes van intercanviar més refilets mentre el primer intentava comunicar la urgència de la situació.

-Dóna't pressa, 3PO -va murmurar en Han impacient-. No tenim tot el dia!

-No tenim ni un minut -va dir la Leia-. El cori s'acosta molt de pressa.

-D'acord -va dir en Han serrant les dents, mentre baixava commutadors-. Vaig escalfant els motors i els sistemes d'armament. No sé el que ens oferirà la sort, però penso enfrontar-m'hi.

-Han, espera... -va començar a dir la Leia.

Es va interrompre a mitja frase. El sòl davant seu va esclatar en erupció. Al principi va pensar que els hi havia arribat un projectil yuuzhan vong, però no era una explosió. El sòl es va obrir com si fos una gegantina boca plena d'ullals, estenent-se per empassar-se sencer al Falcó. La Leia només va tenir temps per horroritzar-se davant el que semblaven mil ulls grocs que la miraven des de la negror. Llavors la boca es va tancar sobre ells i se'ls va empassar.

* * *

La Tahiri lluitava per pensar a través d'un vel de llàgrimes. La veu de l'ombra, la cosa que havia acudit a ella, feia que la seva ment tremolés de por. No sabia el que era, ni el que volia. Era senzillament implacable, imparable.

I la Riina volia que l'ataqués...

«Què estic fent?», Es va preguntar. L'únic que sentia era negror, una negror que l'oprimia i asfixiava, amenaçant-la constantment amb embolicar-la i devorar-la per complet.

«Sigui el que sigui -va dir la Riina-, sempre serà millor que lluitar amb tu mateixa».

«Tu no ets jo!».

«I tu no ets jo, però separades no som ningú».

«No!». L'exclamació va néixer tant del pesar com de la ira. L'emoció era una reacció a les paraules de la Riina, però va dirigir la paraula a la criatura ombra. Volia destruir completament, juntament amb totes les veritats indesitjables que representava per a ella.

«Jo no... -es va interrompre, temorosa que el pronunciar les paraules signifiqués admetre la derrota. La criatura ombra va retrocedir unes passes, esperant un renovat atac-. No vull perdre el que sóc ».

L'expressió de la Riina es va tornar iracunda, amb una ira que la Tahiri va sentir recórrer-li el cos. «Tampoc jo!».

La noia yuuzhan vong va saltar a per l'ombra. Potser alguna cosa s'estremís, però la Tahiri no estava segura. Hi havia alguna cosa de veritat, o només ho estava somiant?

L'Ànakin ho hauria sabut...

Pensar en el seu amic, al qui estimava, va portar-li una pena renovada, però que no naixia d'ella. Aquesta pena emanava de la foscor que l'envoltava. Va acotar el cap, per ocultar a la Riina la humitat que s'acumulava en els seus ulls. Res semblava esborrar el dolor que li havia causat la seva mort. No hi havia prou llàgrimes per emportar-se la idea que hauria hagut d'haver alguna cosa que podria haver fet per salvar-lo. Ni tota la determinació del món podria impedir desitjar que encara visqués i que encara estiguessin junts, davant de tots els possibles futurs que tindrien per davant.

La pena no l'abandonava, ni tan sols després d'haver abatut al déu rèptil quan va acceptar la seva pròpia culpa. Hi havia tornat a la forma d'aquesta criatura ombra. Era evident que no pensava abandonar. A no ser...

De la foscor va brollar una brisa fresca que va acariciar la humitat de les seves galtes.

«Tinc por -va admetre en silenci-. Aquest món em fa por».

«Aquest món és tot el conec des de Yavin IV», va dir la Riina.

La Tahiri se la va quedar mirant i llavors va comprendre per primera vegada la senzilla veritat de la seva situació.

«Això no és un somni, oi?».

«Sóc tan real com la criatura ombra amb la qual lluitem».

«Però l'Ànakin et va matar! Estàs morta!».

«L'Ànakin va creure que m'havia matat -va respondre la Riina-. Però no em va matar. Només em va submergir en les profunditats del teu inconscient. Suposo que, en molts sentits, estic morta. No tenia cos, ni sentits, ni res a considerar meu. Només estava jo, atrapada en la foscor. Era com un malson del que no semblava poder escapar. A vegades creia que em tornaria boja. Però, al final, vaig començar a sortir a la superfície, i amb la meva energia, el meu sofriment i el meu turment, el mateix turment que ha estat afectant-te tot aquest temps».

La Tahiri va tremolar davant aquesta idea. Sabia que era cert; ho havia sabut sempre. Només que no havia volgut admetre-ho.

«Vaig trigar mesos a entendre-ho tot-, va seguir dient la Riina-. A mesura que jo em recuperava, tu et debilitaves. Aviat vaig tenir clar que no tenia perquè quedar-me en aquest món de malson, així que vaig començar a lluitar. A vegades fins i tot guanyava. Tenies desmais, i era llavors quan jo podia sortir a la llum. Però el meu domini de la realitat era escàs i seguia empenyent-me de tornada en aquest lloc. Hi va haver ocasions en què fins i tot vaig creure que em quedaria aquí per sempre o, el que és pitjor, que desapareixeria del tot!».

«Tant de bo hagués estat així», va dir la Tahiri. No podia contenir l'amargor.

«Fins i tot llavors sabia que no podia passar -va dir la Riina-. Així que vaig decidir lluitar amb més força encara. Vaig anar a per tu, empenyent-te fins a les ombres d'aquest món, per fer que visquessis aquí al meu lloc. Volia que experimentessis aquesta mort en vida perquè així fossis tu qui desitgés desaparèixer. Però llavors va passar una cosa: la teva culpabilitat ens va perseguir a les dues! Llavors em vaig adonar que érem inseparables. El meu turment era el teu turment, la teva culpabilitat la meva culpabilitat. I, per impossible que sembli, Tahiri, hem d'estar juntes. O vivim juntes, o morim juntes. No hi ha terme mitjà».

«No! Hi ha d'haver una altra manera».

«No n'hi ha -la veu de la Riina era ferma i inflexible-. La teva mà ho prova. Talla'm i sagnaràs tu; mata'm, i moriràs».

La Tahiri va mirar la ferida que s'havia causat la Riina, que també l'havia afectat a ella, com per art de màgia. La sang brollava lentament pel tall cauteritzat, la veritat seguia gotejant per ell. Tot i que les paraules de la Riina li van caure a sobre amb el pes d'un miler de làpides, sabia que no mentia. Ja no tenia sentit negar-ho. La seva ment estava inextricablement unida a la de la Riina, barrejades com les arrels dels arbres, i així havia estat des de Yavin IV. No hi havia manera de tallar una sense ferir a l'altra. Eren siameses, unides per un lloc on no arribava l'escalpel del cirurgià: les seves ments.

«Què som llavors? -preguntà-. Yuuzhan vong? Jedi?».

«Som les dues coses -va dir la Riina-. I cap. Necessitem assumir-ho i acceptar aquesta criatura híbrida en què ens hem convertit. Necessitem fusionar-nos i ser una sola».

«Però, qui seré?».

«Seràs alguna cosa nova. Una cosa forta».

La Tahiri no podia seguir parlant. Les seves llàgrimes ofegaven els seus pensaments, tornaven a tacar la seva visió. Va mirar les ombres que l'envoltaven, buscant la criatura de culpabilitat que s'amagava en elles. Era així com anava a «acceptar» a la Riina? Matant aquesta criatura? Despertarien llavors, juntes, d'aquest terrible malson? A cert nivell això li semblava bé, però a un altre li semblava... fosc. Li semblava que estava malament. Però no semblava haver un altre camí!

Un crit va ressonar en la foscor. La criatura ombra, la seva culpabilitat, tornava a cridar-la. No podia entendre les paraules, però el sentiment vibrava en el seu to.

«La meva culpabilitat em crida», va dir.

«No hi ha res pel que hagis de sentir-te culpable!», Va insistir la Riina.

«El meu amor és mort, i jo viva. I porto amb mi el petó que ell va voler que jo compartís amb ell. Li vaig dir que el recuperaria després, però no hi va haver un després. O sí?».

«Creus que t'acusen d'això? Aquestes no són paraules de la teva culpabilitat, sinó paraules teves, Tahiri».

«Com pots saber el que sento?».

«Que com ho sé? És que no has escoltat el que et deia? Som una i tenim la mateixa ment!».

La Tahiri es va regirar fastiguejada davant d'aquesta idea, encara que sabia que era la veritat. Seguia resistint-se a ella. Els seus pensaments havien estat tot el temps oberts a la seva bessona alienígena.

«T'has estat castigant a tu mateixa, a nosaltres -va dir la Riina-, i per res que tingués a veure amb la mort de l'Ànakin o amb retardar un petó».

«Llavors, amb què?».

«Et sents culpable per haver seguit amb la teva vida. No perquè segueixis amb vida, sinó perquè has après a viure sense l'Ànakin. És perquè ho has superat i creus que no hauries d'haver-ho superat».

La Tahiri va voler refutar-la, però no va poder. La veritat la cremava d'una manera que no podia ignorar.

«Has d'acceptar-ho, Tahiri. No hi ha vergonya en això. Ha arribat el moment de deixar de plorar-lo. De fet, ho has fet ja, encara que no ho sàpigues. S'ha acabat».

L'amargor ennuvolà la visió de la Tahiri. Odiava la Riina per pronunciar aquestes paraules que revelaven el que sentia. Va llançar furiosa el sabre làser contra la foscor, que girà desenfrenat per l'aire, il·luminant les ombres al seu pas, descobrint les roques i esquerdes de la mónnau en què estaven. I mentre s'obria pas en les tenebres va poder sentir que el seu dolor s'apaivagava i l'abandonava; va poder sentir un despertar.

«Ja sé el que he de fer», li va dir a la Riina.

Mentre deia això, va sentir por en pensar en tot al que podria renunciar. La família Solo, el seu deure de Jedi, els seus records... però, de sobte es va preguntar quant de tot això li pertanyia de veritat. La família de l'Ànakin no era la seva. Els Cavallers Jedi podien seguir endavant sense ella. I els seus records només li provocaven dolor. Podria donar-li l'esquena a tot amb la consciència tranquil·la, sempre que no caigués en el Costat Fosc.

El temps de pensar havia quedat enrere. Va allargar a poc a poc la mà, amb una sensació de vertigen, i el sabre làser va tornar volant a ella.

Les ombres van semblar obrir-se llavors. Va veure amb estremidora claredat a la cosa que anava a per la Riina i a per ella. No era un déu de les entranyes d'una ment alienígena, no era el Costat Fosc, no era la seva culpabilitat, ni la seva desesperació.

Era la Jaina.

La Tahiri es va girar per mirar al seu reflex per última vegada.

«Sé el que estàs pensant-, va dir la Riina-. No escoltis el que ella diu. Només diu mentides que empitjoren les coses. No vol ajudar-te. Només vol tancar-te amb mi -La Riina s'hi va acostar, estenent la mà ferida-. Uneix-te a mi; juntes farem el que faci falta per poder ser lliures».

«Sí -va dir la Tahiri a poc a poc-. Crec que ja ho entenc».

«Llavors, no pensem. Fem-ho».

La Tahiri, tremolant, li va agafar la mà. Es van enfrontar a la foscor juntes.

* * *

Següent