Reunió (VII)

Anterior

VII

En Luke va voler tenir les coses clares quan arribés el moment de reunir-se amb la magistrada, en canvi no era així. Des que en Jacen li parlés de la seva trobada amb la nena ferroana, només havia pogut pensar en aquesta conversa.

«Ànakin va matar l'Escultor de Sang sense el seu sable-làser».

Podia entendre la inicial confusió d'en Jacen. Al principi, ell també va assumir que la Tèescia es referia a l'Ànakin Solo. Però sabia que era impossible. El nebot més jove d'en Luke mai havia viatjat fins a les Regions Desconegudes, i tampoc hagués pogut desar la seva trobada amb un planeta vivent en secret. No, la nena es referia clarament al pare d'en Luke. Abans que Zonama Sekot desaparegués en les Regions Desconegudes, Ànakin Skywalker va haver d'arribar fins aquí... i ho va fer amb l'Obi-Wan Kenobi. El motiu que fessin aquest viatge era una cosa que en Luke no podia ni imaginar. Cercant la Vergere, potser? Buscant el mateix que ella, la tecnologia biològica del planeta? I què els havia passat? Què significava que el noi havia matat a l'Escultor de Sang sense utilitzar un sable-làser? Que va utilitzar, el poder del Costat Fosc?

Sense més informació, només podia especular. No obstant això, trobava difícil apartar els seus pensaments d'aquell assumpte. La seva ment encara estava donant voltes a les possibilitats quan la Darak i en Rowel els van avisar que havia arribat l'hora.

En Luke va aspirar profundament per calmar-se i es va deixar guiar amb els altres fora de la casa. La nit havia caigut, convertint el tampasi en un immens espai sense estrelles que es comunicava mitjançant murmuris tot just audibles i crides estranyes d'animals invisibles. L'única llum provenia d'unes esferes bioluminescents que penjaven de primes tiges; penjades a un metre sobre els caps d'en Luke i els seus, llançaven una llum verdosa cap a la mala herba. Una doble filera d'aquestes tiges lumíniques marcava el camí cap a un arbre proper, un camí pel qual la Darak i en Rowel els van guiar sense cerimònia o conversa alguna. Molt per sobre d'ells, lligades per passar la nit, les formes dels kybos es removien inquietes en el seu somni.

El sender lluminós travessava l'espessor dels arbres durant diversos centenars de metres, abans de morir en una gran depressió en forma de bol. Allà, reunits en cercle, els esperava una dotzena de ferroans. Dempeus, al centre, es trobava la figura vestida de negre de la magistrada i que va inclinar el pelut cap respectuosament quan van entrar a l'amfiteatre natural. Els ferroans, quatre homes i vuit dones, no van oferir cap gest, només van mirar fixament als visitants amb hostilitat i sospita gens dissimulades.

La Darak i en Rowel van guiar al grup fins al centre de la depressió, i van retrocedir simbòlicament fins al sender que els havia portat. Ara, els ferroans els envoltaven: per sortir d'allà haurien de trencar el cercle.

Quan tots es van aturar, la magistrada va parlar.

-Els Jedi han tornat una vegada més amb nosaltres -va començar. La seva veu era suau com un aire fresc en la nit calenta, dirigint-se clarament als allà reunits-. I com sempre, porten més preguntes que respostes.

-Estem aquí per contestar aquestes preguntes -va dir en Luke, preguntant-se per què la magistrada li semblava diferent. La seva presència en la Força era forta, però molt més apagada que en el camp d'aterratge. La impressió li va molestar, encara que la va apartar per concentrar-se en la conversa-. I n'hi ha moltes més que volem fer-te.

Ella va inclinar el cap lleugerament.

-Alguns membres del consell m'han dit que li demani a Sekot que us expulsi immediatament. Heu arribat fins a nosaltres, ho heu admès, com heralds de la guerra. Fins i tot he sentit a dir que sou més que això, una amenaça directa i deliberada contra nosaltres i el nostre estil de vida.

-Què vols dir? -va preguntar en Jacen-. No us hem amenaçat. No volem fer-vos mal.

-Tres vegades ja hem hagut de defensar-nos -va explicar la magistrada-, i, cadascuna d'aquestes vegades, un Jedi era present. No ens podeu culpar per preguntar si aquestes circumstàncies us atrauen o si aquestes circumstàncies són el resultat de les vostres visites.

-Magistrada -va dir en Luke-, si aquests atacs estan connectats d'alguna manera amb la nostra presència, t'asseguro que és una cosa involuntària per part nostra. Els Forasters Remots van arribar abans que nosaltres, no teníem ni idea que eren aquí fins que vam arribar. La seva presència és un misteri per a nosaltres. Potser puguem resoldre'l junts, si ens ho permets.

-Com ho faràs?

-Podem començar parlant. Com he dit abans, estem aquí per parlar del nostre comú enemic, als que anomenem yuuzhan vong. És una llarga història, però potser així veureu la veritat que el que dic i la sinceritat de les nostres intencions.

La magistrada va meditar uns moments, i en Luke va tornar a sentir una diferència fonamental entre la seva primera trobada i l'actual. On abans es mostrés curiosa sobre els Jedi, donant-los la benvinguda alegrement i oberta, ara semblava cauta i proteccionista. Es va preguntar què hauria motivat aquest canvi.

La seva mirada va escombrar als visitants reunits davant seu. Amb una lleu reverència va semblar haver arribat a una decisió. Les seves cames es van doblar sota ella i es va asseure gràcilment a terra, amb la seva túnica caient gairebé vaporosament sobre la mala herba.

-El meu nom és Jabitha i escoltarem la vostra història -va anunciar, indicant al Luke i als altres que s'asseguessin a la gespa com ella. La resta de ferroans van romandre drets-. Sekot us convida a parlar lliurement.

En Luke va inspirar profundament i va començar el seu relat amb el moment en què els yuuzhan vong van atreure l'atenció de la Nova República a Belkadan, quan la Danni Quee va presenciar la primera etapa de la seva invasió. La progressió de la guerra va cremar en la seva ment: des de Sernpidal, on va morir Chewbacca, a Helska IV, Dubrillion, Destrillion, Dantooine, Bimmiel, Garqi, Ithor, Obroa-Skai, Ord Mantel, Gyndine, Tynna, Fondor i les seves drassanes, Kalarba , Nal Hutta, Nar Shaddaa, Sriluur, Druckenwell, Ròdia, Falleen, Kubindi, Duro; l'Acadèmia Jedi perduda al costat de Yavin IV, Kamino, Myrkr, on va caure l'Ànakin Solo, i Coruscant, la capital, on per algun temps es va perdre l'esperança.

Va parlar dels centenars de milers de milions de morts a tota la galàxia, intentant comunicar amb paraules com es va sentir en perdre tot el que estimava; no només el govern que va ajudar a formar partint de les cendres de l'Imperi, sinó també els principis en què es basava. Mentre el Senat es dissolia en burocràcia i corrupció durant els últims dies de Coruscant, va veure trencar-se aliances i tornar-se uns contra uns altres a causa de la por i de l'instint d'autopreservació, però això només va accelerar el ferm avanç dels yuuzhan vong.

Va parlar de tecnologies biològiques i de la filosofia sobre el dolor i el sacrifici dels yuuzhan vong. Va descriure mons sucumbint davant insidiosos creixements de formes de vida extraterrestre, de persones lliures tretes de les seves cases i convertides en aliment de bèsties, d'espies enviats a pertorbar la pau estenent mentides sobre els que animaven al fet que els supervivents s'unissin contra l'enemic. Va parlar de desesperació i genocidi, de plans per acabar amb l'opressió que arrelava per tot arreu, de l'esperança dels Jedi de trobar un lloc segur per alliberar el poble de l'Aliança Galàctica de l'assassinat en massa. Va parlar del seu amor cap a Ben, i de l'esperança que el seu fill, algun dia, pogués portar una vida pacífica en una galàxia on la guerra no fos la norma.

-Què té a veure tot això amb Zonama Sekot? -va preguntar la Jabitha, la magistrada, quan Luke va haver acabat-. Què és el que us ha portat aquí tan lluny de la vostra llar, de la vostra guerra?

En Jacen va reprendre el fil de la història per respondre a la pregunta.

-Hem vingut perquè la meva mestra, Vergere, ens va dir que la resposta als nostres problemes podria estar a Zonama Sekot.

Va descriure la seva missió de trobar el planeta vivent en les Regions Desconegudes, sense ometre la defensa de l'Imperi o el tens conflicte interior dels territoris Txiss. Va explicar la seva investigació a la biblioteca Txiss, rastrejant llegendes i contes populars sobre el planeta errant. Va evocar la desesperació que van sentir quan semblava que el món se'ls escapava de les mans malgrat els seus esforços. El descobriment que Zonama Sekot pogués haver-se disfressat fent-se passar per una lluna i no per un planeta independent, havia estat la clau per resoldre el misteri. Quan per fi van descobrir la seva localització, van partir immediatament de Csilla per buscar el seu objectiu.

En concloure el discurs, la Jabitha va arrufar les celles desconcertada i capcinejà.

-Però seguiu sense explicar per què heu vingut. De quina manera creia la Vergere que podríem ajudar-vos?

-Per això estem aquí, per esbrinar-ho -va afegir la Mara. En Luke sentia com mantenia la seva impaciència a ratlla. L'actitud dels ferroans havia estat hostil des del principi, però confiava que no prenguessin una decisió precipitadament.

-Som un món poc poblat -va explicar la Jabitha-. Què podem fer contra aquesta horda invasora que ens heu descrit? La nostra força rau en la defensa, no en l'ofensiva.

-És possible -va admetre la Danni-, però si haguéssim pogut disposar de les vostres defenses, per exemple, hauríem tingut una bona oportunitat de rebutjar als yuuzhan vong a les fronteres de la galàxia.

Les celles de la magistrada es va arrufar encara més.

-Les seves paraules donen la impressió que Zonama Sekot és totpoderós, però no ho és. Encara que una vegada va aconseguir rebutjar als Forasters Remots, no va ser sense patir greus danys. L'atac va resultar molt traumàtic per a ell, les nostres defenses no són impenetrables -Va mirar als seus peus i després de nou al Luke-. Hauries de saber que el conflicte que has presenciat també ha deixat profundes cicatrius en Sekot, mentals ja que no físiques. L'aparició dels Forasters Remots va ser un xoc terrible. No ho havia previst, no tenia raó per sospitar que estaven tan a prop. Van intentar estudiar-nos sense deixar-se notar, però els nostres sensors són aguts. Les defenses de Sekot es van activar i els Forasters Remots les van prendre com una acció agressiva. Ells també van reaccionar a la defensiva. No està clar qui va atacar primer. El conflicte va esclatar per la por i la incertesa, com tantes vegades. No volem formar part d'un altre conflicte similar.

-Ho comprenc -va dir en Luke, encara que gran part del que havia passat seguia sent un misteri. Hi havia assumit que els yuuzhan vong van atacar el planeta vivent com ja ho fessin abans-. No volem que Sekot corri més perill del que ja corre, però heu de ser conscients que esteu en perill. Els yuuzhan vong han trobat Zonama Sekot dues vegades i en ambdós extrems de la galàxia. No són tants perquè hagi passat per casualitat -encara que no tenia proves que oferir, Luke es va aferrar a la seva teoria-. Us estan buscant i seguiran fent-ho fins que us tornin a trobar. Si ha sobreviscut una sola nau de la flota que us ha trobat aquesta vegada, cauran damunt vostre en massa i no podreu defensar-vos.

Els ferroans es van remoure inquiets, nerviosos davant la perspectiva que els plantejava, però la Jabitha no va cedir.

-I què preteneu que fem? -va preguntar la magistrada al Luke-. Parleu de consciències, del bé i del mal, dels horrors perpetrats a la galàxia pels Forasters Remots. Parleu de les seves ànsies genocides. I tot i així, per ventura no desitgeu la mateixa destinació per a ells? No voleu eliminar-los de la galàxia tal com ells pretenen eliminar-vos a vosaltres?

-Absolutament no -va protestar en Luke-. De fet, vam lluitar molt durament per impedir una cosa així -va afegir, amb l'horror del virus Alfa encara fresc en la seva ment.

-No tots els yuuzhan vong són guerrers -va afegir en Jacen-. També són dones i nens. I esclaus, i proscrits, i científics, i obrers. Ells tenen tant dret a la vida com nosaltres. Això està fora de discussió.

-Llavors, per què heu vingut? Quina ajuda podem proporcionar-vos?

-Hem de treballar junts per esbrinar-ho -va dir en Luke.

-Hem? -va repetir la Jabitha-. És veritat que tots tenen dret a la vida. I també és veritat que tots hem de decidir què fer amb aquest dret. Quan els nostres esforços de comerciar pacíficament es van topar amb l'agressió i la sospita, Sekot va escollir allunyar-se de la resta de la galàxia. Hem patit molt per trobar aquesta pau. Per què hem de tornar a patir en benefici d'aquells que no tenen la fortalesa d'alliberar-se per si mateixos?

-Perquè la Força així ho demana -va tallar en Jacen.

Els ulls de la Jabitha es van clavar en Jacen.

-T'atreveixes a parlar en nom de la Força?

El silenci es va apoderar de l'amfiteatre. L'aire era ple de tensió. En Luke podia sentir que la situació se li escapava de les mans. Amb l'esperança de recuperar la predisposició de la magistrada en la seva primera trobada, va decidir fer un altre intent.

-Dius que us han atacat tres vegades. Nosaltres coneixem dos casos, els dos a càrrec dels yuuzhan vong. També hi eren darrere del tercer?

-No -negà la magistrada-. Aquella vegada van ser forces de la República, liderades pel comandant Tarkin.

Les celles d'en Luke es van alçar lleugerament. Aquest era un nom del passat que coneixia massa bé.

-Va ser llavors quan veu fugir? Quan vau decidir amagar-vos?

-Sí.

-I va ser quan un Jedi va estar aquí per última vegada? -va insistir-. Després de la visita de la Vergere?

-Sí.

En Luke va detectar una lleugera relaxació en l'expressió de la Jabitha. Va ser l'estímul que esperava.

-Parla'm d'ells -demanà-. Parla'm de l'Ànakin Skywalker i l'Obi-Wan Kenobi.

El silenci va semblar durar una eternitat. Al Luke li va donar la impressió que tots els presents havien deixat de respirar. Fins i tot la suau brisa nocturna que xiuxiuejava entre les branques va deixar de bufar.

-Van arribar buscant la Vergere -va dir per fi Jabitha-. I van arribar plens de curiositat, preguntant per les naus vivents que vam vendre a uns pocs seleccionats. Fent-se passar per clients nous, van passar per un ritual destinat a comprovar si eren dignes d'associar-se a una de les nostres naus. El més jove, Ànakin, era un misteri per a tots nosaltres. Normalment, durant el ritual, tres companys s'uneixen al client per formar la base d'una nova nau. Ànakin va aconseguir unir a dotze. La seva nau era una preciositat -La Jabitha va fer una pausa, mirant a l'infinit com si evoqués temps oblidats molt de temps enrere-. La Força brillava ferotgement en l'Ànakin i va ser, en resum, el meu amic.

Una sensació estranya es va allotjar a l'estómac d'en Luke.

-El vas conèixer?

-Em va salvar la vida -va respondre-. I em va revelar la veritat sobre el meu pare.

El que li havia dit Jacen sobre l'Escultor de Sang va tornar a la seva ment.

-Era un Escultor de Sang -temptejà.

-Un assassí enviat a matar l'Ànakin -va explicar la Jabitha, assentint-. Em va utilitzar per guanyar influència sobre l'Ànakin, i l'Ànakin es va enfadar molt. El va matar únicament amb la força de la seva ment. Fins en aquell moment, no sabíem que això fos possible.

-És possible -va reconèixer en Luke, ignorant les emocions que despertaven en ell les revelacions que involucraven al seu pare-. Però matar induït per la ràbia no està bé. El poder del Costat Fosc és seductor i perillós. Els Jedi mai han donat suport el seu ús.

-Però l'Ànakin el va utilitzar.

En Luke va intentar trobar les paraules que més fàcilment expressessin el destí de l'Ànakin Skywalker.

-I va pagar el preu -va dir finalment.

La mirada de la magistrada va tornar a centrar-se en ell, esmolada com el gaderffii d'un tusken.

-Ets el seu fill, oi? I no ho dic simplement perquè tinguis el mateix cognom. Ell està en tu -es va tornar cap al Jacen-. I en tu també.

-Era el meu avi -va reconèixer en Jacen. En Luke tot just va assentir amb el cap.

-Sekot va reconèixer els ecos del meu amic en vosaltres quan vau arribar. En part, per això se us va permetre aterrar. Però condemnes els actes de l'Ànakin com si fossin un error, una aberració. Nosaltres no ho recordem així. Va estimar el nostre món i no permetrem que embrutis la seva memòria.

-El Costat Fosc és el Costat Fosc -va escopir la Mara-. Si haguessis conegut al pare d'en Luke uns anys després, no el defensaries tant.

-El bé que va fer l'Ànakin és més important per a nosaltres que els mitjans que va utilitzar. Era un nen i no podeu condemnar-lo per això. Em va salvar.

En Luke va fer un gest tranquil·litzador per calmar la seva posició a la defensiva.

-És veritat que vaig arribar a avorrir tot el que el meu pare va representar, però no per molt temps. També em va salvar a mi quan l'Emperador, el seu Mestre Sith, va intentar matar-me. El seu esperit ja no representa una cosa negativa; el seu nom perdura a través de la meva família i no ens avergonyim -va sostenir la mirada de la Jabitha sense acovardir-se-. Però l'ombra de Darth Vader, l'home en el qual es va convertir quan va abraçar el Costat Fosc, encara penja sobre nosaltres. Hem lluitat per alliberar-nos de la seva opressió i no caurem en el mateix error que ell per lluitar contra els yuuzhan vong. Això convertiria en una burla tot el que el meu pare va representar al principi i al final de la seva vida.

La Jabitha va assentir en agraïment al seu discurs curt, però en Luke no estava segur de si havia aconseguit convèncer-la.

-És tard -va dir ella-. Heu fet un llarg viatge i heu d'estar cansats. Si ens ho permeteu, us proporcionarem refugi per passar la nit.

En Luke es va sentir descoratjat.

-Això vol dir que la nostra conversa ha acabat?

-Necessito temps per parlar amb el consell -i la Jabitha va assenyalar a l'anell de ferroans que els rodejaven-. Tindrem en compte tot el que s'ha dit aquí aquesta nit i decidirem si tenim quelcom més a discutir.

-Llavors, us aconsello que ho considereu molt acuradament -va apuntar la Mara-. Els yuuzhan vong no respecten els tractats i no prenen presoners. Si aconsegueixen dominar aquesta galàxia, acabaran per aniquilar-vos. No importa com de poderós que es cregui Sekot, no importa com de lluny que s'amagui, no podrà esquivar-los eternament. I llavors serà massa tard per buscar aliats, perquè tots estarem morts.

-Les paraules de la meva dona són contundents, però certes -va afegir en Luke-. Si teniu algun dubte sobre els motius dels yuuzhan vong, us podem relatar la història de la guerra amb més detall.

-No cal, comprenem prou bé la naturalesa del vostre enemic -l'expressió de la magistrada era d'esgotament i en Luke, de nou, es va sentir desconcertat per com de diferent que semblava de la seva primera reunió. Abans era vital i enèrgica; ara, apareixia exhausta-. Parlarem de nou al matí -va afegir, posant-se dreta i indicant que ells havien de fer el mateix.

La Darak i en Rowel van retrocedir a un gest seu, obrint una sortida al cercle. Al Luke li hauria agradat afegir alguna cosa, però sabia que pressionant-la ara arriscaria les seves oportunitats amb la magistrada. Així que va inclinar el cap per cortesia i va sortir de l'amfiteatre, amb la resta dels seus seguint-li obedient. Un cop van abandonar el cercle, els ferroans van tornar a tancar-se silenciosament darrere d'ells. En mirar enrere, Luke va veure que la Jabitha romania al centre, contemplant mons que dubtava que arribés a comprendre si més no.

* * *

La Tahiri es va bressolar sobre els talons, mentre la seva imatge donava de sobte mitja volta i la confrontava.

«Està aquí!».

«Qui?».

«L'ombra!».

La Tahiri va mirar al seu voltant, però no va poder veure res. La Riina i ella estaven momentàniament unides per la por cap aquella cosa que les perseguia. La Jedi sentia que la seva força l'abandonava davant la idea d'haver-se d'enfrontar cara a cara amb ella. Estava farta de lluitar. Si abandonava ara, per fi podria unir-se a l'Ànakin en un altre món, en una altra vida. I potser, en aquesta altra vida, ell trobaria una manera de perdonar-la...

«Pots ajudar-me a lluitar amb ella -va xiuxiuejar la Riina-. Planta-li cara i ajuda'm a matar-la».

«Com...?», Va començar la Tahiri, però no va poder acabar la pregunta.

«Ja hi has lluitat abans -va tallar-la la Riina-. Ho has fet contra mi. Ets forta».

La Tahiri va capcinejar. En el fons no era una guerrera. Hi havia intentat ser-ho, però això li va costar l'únic que realment estimava. Li va costar el seu Ànakin. Li va costar la seva família.

«No he estat prou forta per destruir-te -va dir-. Només he pogut sepultar-te».

«Mai vas intentar destruir-me -rectificà la Riina-. Intentaves destruir-te a tu mateixa».

La Tahiri va voler negar l'acusació, però les ardents cicatrius del seu braç recolzaven l'argument de la Riina.

«A més, saps que mai et permetré fer-ho», va afegir la Riina.

«Per què no?», Va preguntar la Tahiri, amb la seva cara cremant de vergonya.

«Perquè no vull morir amb tu».

«Tu ja estàs morta! Ets una mort freda i cruel que constantment m'assetja des del meu interior!».

«I tu ets una mort freda i cruel que m'envolta -contraatacà la Riina. Les seves paraules retrunyint tan asprament en la Tahiri com una tempesta de sorra-. Tu i jo estem unides. És un destí que hem d'acceptar».

«No acceptaré res!».

La Riina va caminar cap a la Tahiri, els seus passos ressonant sorollosament en el silenci sense substància que les envoltava.

«No creus que, si pogués, t'oferiria la mort que tant desitges?, va dir la Riina-. Però estem unides. Has d'adonar-te'n! No puc viure en aquest cos sense tu com tu no pots viure sense mi. No puc matar-te sense morir jo mateixa... i no estic preparada per això!».

La Tahiri sentia que el món canviava al seu voltant. Va voler refutar les paraules de la Riina, però no va trobar arguments.

«Això no pot estar passant», va ser tot el que va poder dir en la seva defensa.

«Sí pot. I has d'acceptar-ho».

«No, no puc», va insistir la Tahiri, negant amb el cap.

«Llavors, no em deixes elecció».

La Riina va recular dues passes i va alçar el seu sabre làser horitzontalment davant seu. La Tahiri es va tensar, esperant un cop que mai va arribar. En canvi, la seva bessona va llançar la fulla cap amunt, girant en la foscor i llançant una brillant llum blavosa a les ruïnes circumdants, provocant que les ombres ballessin entorn a elles. Bocabadada, la Tahiri va seguir el vol del sabre làser en temorós silenci.

Quan l'arma va descendir, la Riina va estendre la mà per agafar-lo. La Tahiri es va adonar que la yuuzhan vong havia calculat malament la trajectòria, però va ser incapaç d'advertir-la. Va romandre dreta, mirant en silenci com la fulla blava tallava la mà de la Riina abans d'estavellar-se contra el terra.

Llavors, d'algun lloc molt llunyà, gairebé ofegat per un dolor terrible, punyent, la Tahiri es va sentir cridar.

* * *

C-3PO va treure el daurat cap.

-Escoltes això? -va preguntar-li en Han.

-Naturalment, senyor. El senyal és força clar.

-Encara no hem pogut localitzar la font; l'atmosfera sembla transportar-ho des de molt lluny i ampliar-ho. Però l'important és, pots traduir-ho? I no et molestis a recordar-me quants idiomes domines. L'únic en aquesta cabina que no ha sentit aquest rotllo mil vegades és Droma, i no s'impressiona fàcilment.

-Com vulgui, senyor.

La Leia va reprimir un somriure mentre C-3PO assentia rígidament. L'entretallada transmissió sorgia dels altaveus de la cabina amb meridiana i líquida claredat. El sintonitzador d'àudio del Falcó Mil·lenari havia aconseguit netejar gran part del xiuxiueig de fons i el soroll electromagnètic de la batalla que tenia lloc sobre el planeta. Si C-3PO no podia traduir-lo, ningú més podria.

Amb l'androide ocupat en aquesta tasca, en Han va orientar el Falcó per sobrepassar un cingle i capbussar-se en un altre canó. En Droma, al seient del copilot, va disparar un míssil trasbalsador contra una muntanya distant, amb l'esperança que l'explosió cobrís les seves petjades. De moment ningú intentava impedir el seu progrés per la superfície d'Esfàndia, així que assumien que la seva tàctica estava funcionant.

Però tampoc trobaven cap rastre de la base de transmissions. On sigui que estigués amagada, no es movia.

-La transmissió sembla ser una forma molt estranya de llenguatge màquina trinari -va informar C-3PO, amb els seus lluminosos fotoreceptors fixos en distants paisatges semàntics-. La gramàtica és inconsistent i el vocabulari bastant peculiar, però estic bastant segur que es tracta d'un idioma.

-Procedeix de la base de transmissions? -va preguntar en Han mirant-lo de dalt a baix.

-No ho crec probable, senyor -va respondre l'androide-. No, llevat que estigui parlant amb ella mateixa.

-Hi ha més d'un senyal? -es va estranyar la Leia.

-He identificat disset almenys.

-Disset? -va repetir en Han, desconcertat-. Això és impossible.

-Podrien ser esquers disseminats per la superfície per dificultar la recerca -va suggerir en Droma.

-De què ens serveix, si no podem trobar un sol esquer? Tal com aquesta atmosfera transmet les freqüències, tindríem sort d'ensopegar amb un per accident.

En Droma va arronsar les espatlles.

-Però ens mantindria ocupats. A nosaltres i als yuuzhan vong.

La Leia va pensar en les estranyes formacions en forma de flor que el Falcó havia trobat i un incòmode pensament li va venir a la ment...

-Aquestes transmissions -va dir-. Totes utilitzen la mateixa variant de codi trinari?

-No, mestressa. Cada transmissió té la seva pròpia variació.

-Per què? -va preguntar en Han.

-I de què parlen exactament? -el va interrompre la Leia.

-És difícil deduir-ho exactament. Alguns noms em són desconeguts i els modificadors s'han deformat en maneres que desafien...

-La teva millor suposició -va tallar-lo en Han, impacient.

-Semblen estar xerrant sobre la batalla -va explicar l'androide després d'escoltar el senyal uns segons més-. Les pertorbacions atmosfèriques són greus en algunes zones i sembla que la flora local ha patit danys catastròfics.

-Has dit flora?

-Sí, senyor. L'ecosistema d'aquest món és un gran tema de conversa, particularment entre aquells a qui es veu amenaçat el seu subministrament de menjar.

-Subministrament de menjar? -En Han mirà el finestral davanter. A fora, tot semblava negre i sense vida-. Estàs dient que les coses que envien aquests senyals són vives?

-Naturalment, senyor. Suposava que ja ho sabien.

-Però, com és possible que hi hagi vida en un ambient com aquest?

-S'ha trobat vida en atmosferes similars, senyor -dissertà C-3PO-. Va poder evolucionar en els primers dies del planeta, quan la calor del nucli era molt més intensa. Les formes de vida unicel·lulars evolucionen fàcilment, potser també organismes més grans.

-Però... Estem parlant de vida intel·ligent -va protestar en Han-. Poden parlar!

-Sí, senyor. També és possible que aquestes formes de vida no siguin natives d'Esfàndia.

-Han pogut arribar des d'un altre planeta? -va preguntar la Leia-. D'on?

-Del planeta en el qual van evolucionar, princesa.

En Han va estrènyer els punys de frustració. Va mirar a Droma buscant suport.

-Crec que té sentit -va dir el ryn-. Si hi ha vida aquí, hauria d'estar molt disseminada; un món amb tan poca energia no podria sostenir molta densitat de població. Haurien de fer servir una forma de comunicació a llarga distància, i les freqüències que rebem encaixen amb la teoria.

-Però... Codi trinari?

-Crec que algú els va ensenyar a parlar així -va apuntar la Leia.

En Han va aclucar els ulls pensativament.

-Algú de l'equip de la base?

-En el passat, si no ara. Al cap i a la fi, l'idioma ha tingut temps d'evolucionar. -Es va girar cap a C-3PO-. Creus que podríem comunicar-nos amb aquestes criatures?

-No veig per què no, princesa. Sabem les freqüències en què es comuniquen, i sóc fluent en una versió semblant del seu idioma.

Es va inclinar cap endavant per parlar per l'intercomunicador.

-A baixa potència -va advertir-lo en Han-. I si no saben res de la base de transmissions, no necessitem seguir xerrant sense solta ni volta. Potser no som els únics que els escoltin.

C-3PO va realitzar l'equivalent androide d'un escurament de coll, trin una sèrie d'estranys i aflautats tons de la densa atmosfera d'Esfàndia. La Leia va intentar discernir una pauta, però li va ser impossible. Per a ella, allò sonava com si tres flautistes dements pugnessin per imposar la seva pròpia melodia.

Quan va acabar, C-3PO es va aixecar satisfet.

-He sol·licitat informació sobre la localització del vrgrlmrl.

-El vergelm què? -va dir en Han.

-El vrgrlmrl, la base de transmissions -va repetir C-3PO, amb la paraula bombollejant sorgint fàcilment de la seva caixa vocal-. Si responen, sabrem...

Va fer una pausa quan un senyal molt més potent va inundar la cabina.

-Cels! -va exclamar l'androide, mirant ansiosament als altres-. Em temo que alguna cosa s'ha perdut amb la traducció. Han pres la meva sol·licitud d'informació com una invitació.

-Una invitació a què? -va preguntar en Han.

-No estic segur. Però si puc intentar-ho de nou, potser...

-Estalvia'ns els detalls -va tallar-lo en Han-. Simplement parla'ls-hi.

C-3PO va emetre una altra successió de sons sense sentit. La resposta va ser immediata, encara que aquesta vegada va donar la impressió que múltiples veus s'unien a la conversa. Si abans sonava com la pugna de tres flautistes, ara semblava haver-se sumat l'orquestra sencera.

En Droma es va tapar les orelles amb les mans en un va intent d'evitar aquella cacofonia.

-No he sentit res semblant des que vaig assistir a un concert per a sords de pa'lowick i, noi... aquells paios sí que sabien udolar!

-Estàs aconseguint alguna cosa útil? -es va interessar en Han, donant-li un clatellot a C-3PO.

L'androide va interrompre la seva conversa.

-És clar, senyor. En essència, els brrbrlpp, que és com es diuen a si mateixos, són una espècie sociable i els agrada parlar. Saben on es troba la base de transmissions, però no han de revelar la seva posició fins que estiguin segurs que no volem fer-li cap mal.

-Bé, a què estem esperant? Tranquil·litza'ls en aquest respecte.

-Ja ho he intentat, senyor, però em temo que no serà fàcil... -C-3PO dubtà, mirant als altres un per un.

-Què passa, 3PO? -va preguntar la Leia.

-Bé, princesa... sembla que per als brrbrlpp som assassins. I per tant, poc fiables.

-Assassins? -es va estranyar en Han-. No som nosaltres els que estan bombardejant el seu planeta. Estem intentant aturar el bombardeig!

-No és el bombardeig el que els hi preocupa, senyor. Insisteixen que hem matat quinze dels seus des que vam arribar.

-Què? Quan se suposa que hem fet això?

-Diuen que les veus dels seus amics van callar quan ens creuem en el seu camí.

Amb una sensació malaltissa, la Leia va tornar a pensar en les estranyes formacions florals travessades pel Falcó i dissoltes per la supercalent turbulència de la seva estela.

-Detén els motors, Han -va exclamar.

-Què? Leia, no pots estar...

-Fes-ho, Han -va insistir ella-. Apaga els motors, els repulsors... apaga-ho tot! Fes-ho abans que matem en algú més!

En Han va obeir, encara que per l'expressió en la seva cara quedava clar que no entenia el motiu. El Falcó es va assentar lentament al fons del canó. Quan el silenci es va apoderar de la nau, la Leia els hi va explicar la seva teoria.

-No ho sabíem -va murmurar un pàl·lid Han, davant la idea d'haver matat a tants éssers intel·ligents inadvertidament-. Digues-los-hi, 3PO. Explica'ls-hi que no teníem manera de saber-ho.

-Ho intentaré, senyor, però no crec que canviïn els seus sentiments cap a nosaltres.

-Hi ha d'haver alguna cosa que puguem dir-los perquè canviïn d'idea.

La Leia va recolzar una mà a l'espatlla del seu marit mentre fora, en la foscor, una de les formes florals surava cap a ells. Ara que podia veure-la de prop, es va adonar que les seves vores onejaven per proporcionar-li moviment amb el qual desplaçar-se a través de l'atmosfera. Un anell de fotosensors tatxonava seu interior, al costat d'unes fileres radials de cilis. Darrere dels cilis, gràcies a la carn semitransparent de la criatura, es distingia un complicat esquelet que sustentaven els «pètals» de l'ésser, així com taques polsants més fosques que bé podien ser els seus òrgans interns. I darrere de tot, perdent-se en la distància, una llarga, llarguíssima cua similar a un fuet.

No sabria dir si tenia un dalt i un baix, o si més no una cara, però no tenia cap dubte que estava mirant-los.

-Poden fer-nos mal? -va xiuxiuejar en Droma, com si li preocupés que la criatura pogués sentir-ho.

-Ho dubto -negà en Han, però no semblava molt segur.

La Leia va sentir una dèbil ondulació de la Força, com si un segon alienígena s'unís al primer. Ràpidament va arribar un tercer. No hi havia dubte que eren vius. A poc a poc van arribar-ne més, deixant-se arrossegar pels corrents atmosfèrics d'Esfàndia, fins que la nau es va veure envoltada per tot un anell de flors misterioses.

«Hem matat als seus amics -va pensar amargament-. Hem matat a la seva família».

Sabia que un simple «ho sento» no serviria.

* * *

La Saba va olorar la tempesta molt abans sentir-la. Els seus sensibles orificis nasals van detectar la humitat de l'aire, filtrada a través del tampasi i fragant per les espores i la saba. Pocs minuts després, va sentir com la pluja escombrava les copes dels arbres en un angle agut a causa del vent a ratxes. No va trigar a relliscar per les fulles dels boras i gotejar en els rierols del sòl.

Els ferroans els havien proporcionat matalassos en què dormir i unes tosques mantes. Després un sopar lleuger, Jacen, Danni i Mara van decidir aprofitar la situació i descansar, mentre el Mestre Skywalker i la doctora Hegerty es quedaven xerrant una estona més. Malgrat el seu esgotament, la Saba seguia desperta. No confiava completament en els seus amfitrions i preferia mantenir-se en guàrdia. Estirada en el seu matalàs, amb els ulls tancats i les orelles alerta, escoltava tot el que passava al seu voltant, inclosa la conversa entre el Mestre Skywalker i Hegerty.

-... Li va esmentar el Potentium a Jacen -estava dient el Jedi-. Però no li va donar molts detalls i mai he sentit parlar d'ell. I tu?

-No -va reconèixer l'anciana-. Però l'estudi de la Força no és precisament el meu camp.

-I què em dius dels ferroans? Hi ha alguna cosa en ells que he de saber?

-Bé, estic segura que ja has notat com d'intolerants que es mostren amb nosaltres -va dir la doctora-. I no els culpo. Que sapiguem, han tingut sis contactes amb estrangers: en tres ocasions, incloent la nostra, hi havien Jedi presents; dues vegades van ser yuuzhan vong; i una vegada, Tarkin i les forces de l'Antiga República. Han estat atacats tres vegades, i en les tres estaven aquí els Jedi. Un cop pots oblidar-la; dues vegades, pots perdonar-les; però... tres vegades?

-Comprenc el que vols dir -va reconèixer en Luke-. No puc culpar-los per pensar així, però hem de fer-los canviar d'idea. Si no ho aconseguim, la missió haurà estat una completa pèrdua de temps.

La pluja picava suaument a la teulada de la casa, encara que l'interior es mantenia sec i calorós. La Saba podia sentir febles circells de vida absorbint humitat a través dels seus capil·lars. La pluja li agradava, i part de la calor procedia del plaer de què gaudia.

Els altres dos seguien parlant, però la Saba es deixava seduir cada vegada més per l'esgotament i la son. Podia sentir a prop seu la respiració compassada dels dorments, i va descobrir que allò, més el ritme de la pluja al terrat, la tranquil·litzava. Va lluitar contra la son un moment més, convençuda de seguir alerta. Però el Mestre Skywalker estava despert, i era molt capaç de vetllar pel benestar de tots. En realitat, no hi havia cap raó per seguir desperta...

* * *

Següent