Dinastia del mal (XVIII)

Anterior

18

El terreny marcat i lleig de Doan rodava sota ells mentre el Victòria disminuïa velocitat per la superfície del planeta.

A la cabina de comandaments la Zannah es va preparar mentre els sensors captaven una feroç tempesta de sorra a centenars de quilòmetres de distància. Al costat d'ella, en Set estava assegut en la seva posició habitual: la cadira inclinada cap enrere, els peus sobre la vora.

Fent un lleuger canvi en el seu vector d'aproximació va portar a una ruta de col·lisió amb la tempesta. No es va molestar a fer cap advertència a Set mentre el Victòria era atrapat pel vòrtex arremolinat.

Els estabilitzadors van evitar que la nau patís cap dany real, però la cabina es va sacsejar violentament mentre el navili era bufetejat pels vents udolants. En Set va ser llançat de la seva cadira, però va aconseguir rodar amb l'impuls mentre donava cops al terra i va arribar a posar-se dret.

-Ho vas fer a propòsit, -la va acusar, utilitzant la part del darrere de la cadira per equilibrar-se en la turbulència.

-Necessites estar alerta i al corrent dels teus voltants en tot moment, -li va instruir ella-. Estar sempre en guàrdia.

-Vaig creure que la informació que et vaig donar m'hauria guanyat un descans de cap lliçó més avui, -va grunyir mentre es tornava a seure a la cadira del copilot i es cordava el cinturó.

-T'equivocaves.

Malgrat les seves paraules, en Set havia demostrat ser bastant valuós. A més d'explicar-li sobre Darth Andeddu i el seu holocró, realment havia trobat el lloc més probable on Bane estava sent retingut.

-Ells probablement es van dur al teu Mestre a la Presó de Pedra, -havia declarat curtament després que comencessin el seu viatge.

-La Presó de Pedra?

-Una masmorra construïda fa segles per la noblesa de Doan per albergar presoners polítics, -va explicar ell-. Vaig trobar tot tipus de referències a ella en els arxius històrics.

-Quina mena de defenses tenen? -va preguntar ella.

-Força estàndards. Canons antiaeris. Guàrdies armats dins. I poden programar una sèrie d'explosions per destruir tot el lloc com a últim recurs.

La Zannah va arrufar les celles.

-Haurem d'evitar ser detectats quan entrem.

-Això podria ser més fàcil del que creus, -va respondre en Set amb un somriure-. La Presó de Pedra no ha estat utilitzada des de fa gairebé dues generacions.

Tot tenia sentit per la Zannah. Un petit equip de guàrdies d'elit o mercenaris podia mantenir a un únic presoner assegurat en la instal·lació abandonada sense atreure atenció indesitjada. Tota la infraestructura que necessitaven -cel·les de contenció, sales d'interrogació- encara hi seria. Si romanien en la profunditat dins el cor del complex, ningú més no sabria que hi eren. El secretisme, com ella molt bé entenia, sovint era la millor protecció dels teus enemics. Però quan els teus secrets eren exposats, podia deixar-te vulnerable.

-No esperaran que ningú assalti la presó, així que dubto que si més no activessin les defenses externes, -havia continuat en Set, dient en veu alta els mateixos pensaments que passaven per la ment de la Zannah-. Un petit equip no podria malbaratar els cossos per operar les estacions, i donar energia als sistemes seria com enviar una flamarada d'alerta a tothom que eren allà.

Va ser en aquest punt en què la Zannah es va adonar que a Set, malgrat tota la seva aparent arrogància i actitud descurada, realment li agradava estar preparat. No tenia por d'improvisar i adaptar-se, però tenia la sensatesa de saber cap a on es dirigia... almenys a curt termini. El truc li ensenyaria a aplicar el mateix tipus de diligència als plans a llarg termini, llavors tindria la paciència per suportar-los.

El Victòria va passar a través de l'ull de la tempesta de sorra i va sortir per l'altra banda, continuant cap a l'alta columna de pedra que s'alçava lluny en la distància. Fins i tot encara que estiguessin gaudint d'un suau viatge una vegada més, la Zannah estava complaguda de veure que en Set no es va inclinar cap enrere ni va posar els seus peus en alt de nou.

Estava aprenent, i havia mostrat diversos esclats de veritable potencial durant el seu temps junts. Potser hi havia encara esperances per a ell... o potser, va haver d'admetre la Zannah, ella estava simplement tan desesperada per trobar un aprenent que estava disposada a fer els ulls grossos a les seves mancances.

-Aquí. Aquesta columna de davant. Aquesta és la que volem.

La foscor havia caigut i la Zannah només podia entreveure la silueta del descomunal pilar de pedra en la distància. Des d'aquí semblava com una enorme vela: alt i recte, el cim brillant amb centenars de llums de l'estat de la família reial que havia estat construït en l'ampli altiplà, pla en el seu àpex.

La Zannah va portar la llançadora a baix, sobrevolant a menys de vint metres des del terra per romandre sota el radar de l'estat real penjat gairebé a cinc quilòmetres sobre ells.

El Victòria estava detectant centenars de formes de vida quan va escanejar la columna, però estaven totes concentrades en els edificis de l'altiplà. No hi havia evidències de vida dins del pilar, però això era d'esperar. Els escàners no serien capaços de penetrar la muntanya de pedra.

Estenent-se amb la Força, però, va presentar-li una imatge molt diferent. Podia percebre alguna cosa fosca i poderosa prement en el cor de la columna. Va reconèixer la presència del seu Mestre, tot i que des d'aquesta distància era impossible obtenir res més que una vaga sensació que estava ocult en algun lloc de l'interior.

-Hi ha d'haver ports d'aterratge ocults per a la presó a mig camí de la columna, -li va assegurar en Set-. Probablement semblin petites coves. Fàcil de passar per alt.

El Victòria estava a menys de cent metres del pilar quan la Zannah va inclinar el morro de forma aguda cap amunt. La nau va reaccionar a l'instant, arquejant-se en un ascens empinat, la força g ancorant als dos passatgers en els seus seients. La llançadora es va estabilitzar en un ascens perfectament vertical a menys de deu metres de la paret de roca, corrent en paral·lel al seu contorn mentre la Zannah buscava un lloc on aterrar.

Estava massa fosc per a una visual, però els sensors de la nau li van proveir una topografia digital de la superfície del pilar que corria per sota el casc. El que des de la distància havia semblat llis i simple era, de fet, bast i irregular. El vent i l'erosió havien esculpit osques i canals a la roca, i la cara estava marcada amb milers de petites obertures, de forma irregular. La majoria eren amagatalls o fissures que anaven a menys de deu metres de profunditat. Altres eren realment túnels que s'estenien més profund a la roca. Només un grapat eren prou grans com per acomodar una llançadora.

-Espera, -va advertir la Zannah un instant abans de tirar cap enrere amb força de la palanca.

El Victòria es va separar de la columna en un bucle cap a enrere. Alhora la Zannah els va llançar en un gir de manera que van acabar rectes, cap amunt, amb el morro del navili apuntant cap a la obertura que havia escollit. Els propulsors d'aterratge van disparar a tota potència mentre l'impuls de la llançadora els va enviar disparats cap a la boca de la caverna, frenant amb força abans d'acomodar-se en un perfecte aterratge sobre tres punts.

En Set no va dir res, però la Zannah el va veure alçar una cella en apreciació. Ella podia haver escollit una maniobra menys dramàtica per arribar al seu destí, però ella sabia que el seu possible aprenent preferia fer les coses amb una certa classe estilística. Impressionar-lo amb les seves habilitats de pilotatge era només una petita forma d'assegurar-se el seu respecte i lleialtat.

A través de la finestra de la cabina de comandaments, la Zannah només podia veure foscor. Va encendre els llums externs del Victòria, il·luminant la caverna. Les parets de roca que els envoltaven eren esmolades i dentades, però el terra era llis i regular. Un únic passadís sortia a un lateral, el túnel massa perfectament recte per haver estat modelat per la natura.

-Probablement hi ha prop d'una dotzena d'altres ports d'aterratge com aquest, -li va informar en Set mentre sortien de la llançadora-. Cada un amb un passadís que porta als nivells inferiors del complex.

-Quina mala sort que no fossis capaç de trobar cap holomapa del pla, -va comentar ella, sense voler que es tornés molt orgullós.

-Potser hauríem de dividir-nos, -va suggerir en Set-. Amb nosaltres dos buscant tindrem una millor probabilitat de trobar-lo.

-He d'anar sola, -li va informar -. Tu t'has de quedar aquí i protegir la nau.

-Protegir la nau? De qui?

-De qui fos que s'emportés a Bane, ha de tenir algú patrullant les entrades. Si troben la nostra nau indefensa poden deshabilitar-la, tallant el nostre únic mètode d'escapament.

-Està bé, -va respondre en Set bruscament després d'un moment de consideració-. M'asseuré aquí i observaré la llançadora com el teu gos de batalla cyborreà personal.

-Suposo que seràs capaç de manejar a qualsevol que ensopegui amb aquest port d'aterratge sense massa problemes.

-Amb tots excepte amb el teu Mestre, -li va assegurar ell.

Ni tan sols jo estic segura de poder-lo manejar.

Satisfeta amb la resposta d'en Set, la Zannah va partir un bastó de llum. Guiada per la seva pàl·lida il·luminació, es va obrir pas sota el túnel i dins de la Presó de Pedra.

* * *

En Set va observar l'esquena de la seva nova Mestra, seguint el seu progrés fins que va girar una cantonada i va desaparèixer, deixant-li només al petit port d'aterratge.

Ell es va inclinar casualment contra el casc del Victòria, recordant la seva arribada. Es considerava a si mateix un pilot força bo, però mai hauria intentat un moviment com el gir cap enrere que la Zannah havia utilitzat per portar-los a aterrar. Sabia que estava simplement lluint-se per al seu benefici. Tot i així, havia estat impressionant.

Després d'un parell de minuts va començar a caminar sense descans cap enrere i cap endavant, donant puntades de peu a les petites pedres del sòl. A Set no li agradava rebre ordres, i no li agradava quedar-se assegut sense fer res.

No facis res estúpid ara. Ella estava parlant abans de com d'important que és la paciència. Això probablement sigui una altra prova.

Obba, el seu Mestre abans que abandonés als Jedi, sovint encoratjava els estudiants a meditar quan no tenien altres feines o deures. Clamava que centrava la ment i l'esperit. Però en Set mai havia estat fan de la meditació. Preferia estar fent alguna cosa -qualsevol cosa- a seure en un tràngol perdut en els seus propis pensaments.

Ell es va asseure a la gatzoneta i rebuscà a terra fins que va recollir cinc pedres de la mida del puny. Fregà la pols el millor que va poder, inspeccionant-les buscant vores esmolades que poguessin tallar els seus palmells o dits. Llavors, satisfet amb la seva troballa, va començar a fer malabars, esperant que l'ajudés a passar el temps.

Va començar amb llançaments simples, prenent consciència del pes i equilibri de cada pedra. Llavors va canviar a una cascada, les roques ballant en un patró circular, saltant mentre botaven de mà a mà. Després va afegir recollides per darrere de la seva esquena, alternant cada llançament de davant a enrere sense si més no trencar el seu ritme.

Mirant per la caverna, va albirar una altra roca d'una grandària apropiada a terra a un parell de metres de distància. Encara fent malabars, es va moure cap a ella amb passos arrossegant els peus fins que va estar prou a prop com per lliscar el polze de la seva bota sota la vora de la pedra. Un ràpid cop del peu la va enviar a l'aire, on es va unir a les altres en el seu patró.

Va repetir aquest truc diverses vegades més, movent-se al voltant de la caverna a la recerca de més roques, afegint tant números com complexitat al truc fins que, en arribar als deu objectes en malabarismes simultàniament, els va deixar caure tots a terra en disgust.

No has vingut aquí a jugar.

La Zannah s'havia anat feia menys de deu minuts, i ja estava insuportablement avorrit.

Podria haver-se anat per hores. No ho aconseguiràs.

Tancant els ulls per ajudar-li a concentrar-se, en Set es va estendre amb la Força, sondejant l'àrea al seu voltant. Al principi no va percebre res; la Zannah havia desaparegut en les profunditats del complex.

Concentrant-se intensament, va empènyer la seva consciència encara més lluny. Perles de suor van començar a formar-se en el seu front, però després de gairebé un minut va començar a detectar lleus signes de vida. Tots els éssers vius estaven en sintonia amb la Força en algun nivell, i els Jedi l'havien entrenat per percebre la seva presència a través d'ella. La gent normal tot just era perceptible, tan fàcil de passar per alt com una tènue llum en una tarda assolellada. Aquells amb poder -homes i dones com la Zannah o altres Jedi- cremaven amb una intensitat molt més gran.

Per a la seva sorpresa, en Set va sentir diverses brillantors fortes, diferents, mentre estenia la seva consciència. Hi havia esperat percebre la Zannah i al seu Mestre, però no estaven sols. Era difícil dir exactament quants altres hi havia, o la seva posició precisa; percebre a altres a través de la Força era una ciència bastant inexacta. Però definitivament hi eren.

I no són Jedi.

Aquells que servien al Costat Lluminós tenien certa aura inconfusible al voltant d'ells... com ho feien aquells que utilitzaven el Costat Fosc.

Potser en Bane ja es va trobar un altre aprenent. La Zannah podria topar-se amb una petita sorpresa.

En circumstàncies normals, la Zannah amb seguretat hauria percebut les altres presències com ell ho havia fet, però en Set sabia que estava centrada en una cosa: trobar a Bane. Amb la seva ment concentrant-se tan intensament en localitzar la posició exacta del seu Mestre, era possible que no s'adonés de ningú més. No fins que virtualment estigués just sobre ells.

En Set va vacil·lar, insegur del que havia de fer. Necessitava la Zannah seva ajuda? Si ho feia, es molestaria ell?

Si vols pirar-te, aquesta és la millor ocasió. Simplement salta a aquesta llançadora i vola fora d'aquí.

Si se n'anava i la Zannah moria, era improbable que ningú més sabés si més no que havia estat aquí. No hauria de preocupar-se pel seu Mestre anant darrere d'ell; podia pretendre que res d'això havia passat mai. Si la Zannah sobrevivia, però, no tenia dubte que vindria buscant venjança. I des del moment que ell no estaria aquí per veure el resultat final del seu enfrontament amb Bane, hauria de passar la resta dels seus dies mirant per sobre de les seves espatlles només per si de cas.

No és molt diferent del que fas ara. Has aconseguit romandre a un pas per davant dels Jedi tots aquests anys; Quant més difícil pot ser romandre a un pas per davant dels Sith al mateix temps?

Però hi havia altres consideracions. Si se n'anava, estava perdent l'oportunitat d'aprendre de la Zannah. Ella era més forta del que ell era, molt més forta. Ella podia ensenyar-li coses que mai aprendria de ningú més. No era fàcil donar l'esquena en aquest tipus de poder.

Dividit entre les dues opcions, en Set va tractar d'estendre la seva consciència encara més esperant aprendre més. Ja estava aproximant-se als límits de les seves habilitats, però sabia que aquesta era la decisió més important de la seva vida. No podia permetre prendre-la malament.

Un dolor agut s'estava formant en el seu front; se sentia com si algú estigués clavant una llarga agulla en el seu crani just entre els seus ulls. No estava acostumat en aquest tipus d'esforç prolongat; quan cridava a la Força era per ràpides explosions d'acció. Però va ignorar el dolor, va estrènyer les dents, i va fer una última empenta.

I llavors ho va sentir. Les criatures amb vida no eren les úniques coses amb afinitat a la Força. La majoria de la vida adulta d'en Set l'havia passat buscant objectes imbuïts amb el seu poder: inicialment en nom del Consell del Primer Coneixement, després per a si mateix. S'havia convertit en un alt adepte a reconèixer les signatures d'energia úniques projectades pels talismans del Costat Fosc; li cridaven amb més força del que ho feien a la majoria dels altres.

Això va ser pel que, malgrat el fet que estava en els mateixos límits de la seva consciència, va ser capaç de percebre-ho. Era com res que hagués percebut abans; una cosa tan forta i poderosa que li feia esbufegar amb desig.

L'holocró de l'Andeddu. Ha de ser-ho.

La Zannah havia dit que el seu Mestre havia anat a Prakith a trobar-lo. Els qui fossin que haguessin capturat a Bane havien d'haver pres l'holocró per a ells mateixos.

En Set va obrir les ulls i va sacsejar el seu cap, col·lapsant la seva consciència de tornada als seus voltants immediats. El seu mal de cap creixent s'havia anat, reemplaçat per un desig dolorós de reclamar l'holocró per ell mateix.

Tenia només una vaga idea d'on trobar-lo. Una vegada estigués dins de la Presó de Pedra, tot i així, confiava que seria capaç de dirigir la seva atenció cap a ell ràpidament. Per a ell, rastrejar un holocró era molt més fàcil que localitzar a una persona.

La Zannah li havia ordenat protegir la nau, però ell no estava preocupat perquè ningú la descobrís accidentalment. No hi havia percebut a ningú ni remotament a prop del port d'aterratge.

La qüestió és, pots agafar l'holocró i tornar aquí abans que la Zannah acabi amb Bane?

Era arriscat. Si ella tornava per descobrir que s'havia anat, podria decidir acabar amb el seu aprenentatge... i amb la seva vida. Fins i tot si no ho feia, podria simplement agafar l'holocró per a ella mateixa, i en Set sabia que ell no seria prou fort com per aturar-la.

Però si trobes l'holocró, qui diu que hagis de portar-lo de tornada aquí?

Qui fos que hagués portat a Bane a la Presó de Pedra havia d'estar utilitzant un dels altres ports d'aterratge per als seus propis navilis. Com de difícil podia ser robar un d'aquests en el seu lloc?

El secret de la vida eterna versus l'odi etern d'un Lord Sith. No val la pena?

Aquesta era una pregunta que en Set no tenia problemes a contestar. Prenent un llum de brillantor, va entrar a la Presó de Pedra a través del mateix passadís pel qual la Zannah havia baixat feia menys de quinze minuts abans.

Següent