Reunió (X)

Anterior

X

-Si no comenceu a respondre a les nostres preguntes -va dir la Mara acalorada-, vaig a començar a donar-vos motius perquè tingueu por dels Jedi.

En Luke va intentar aplacar la seva dona, posant les mans a les seves espatlles, després de la cascada rogenca de pèl, però estava massa furiosa per raonar i va obviar els seus esforços.

-Us dic la veritat -va respondre la dona ferroana anomenada Darak-. No sabem qui és el responsable de l'atac!

-Algú ha de saber-ho! -va argumentar la Mara-. Els grups dissidents no neixen de la nit al dia. Requereixen temps per formar-se.

-La idea d'un grup dissident és ridícula -va dir en Rowel-. Fa dècades que no hi ha descontentament a Zonama.

-Doncs n'hi ha ara! Us dic que l'atac estava ben planificat i organitzat -va dir ella-. No vull criticar-vos a vosaltres o la vostra forma de vida. Només vull saber què ha estat dels nostres amics. M'irrita el fet que no us faci res.

-Però sí que ens importa -va dir en Rowel-. Ens importa que hi hagi forasters passejant pel nostre planeta causant incomptables danys. Ens importa...

En Luke no li va donar oportunitat d'acabar; només aconseguiria enfurismar encara més a la Mara.

-Potser Sekot pot ajudar-nos. És possible preguntar-li si coneix el seu parador?

Els ferroans van intercanviar mirades.

-Sekot s'ha estat regenerant després de l'atac dels Forasters Remots -va dir la Darak-. Concentrant la seva atenció en una altra part, així que és improbable que conegui el parador dels vostres amics.

-Almenys li podríem preguntar -va pressionar la Mara-. I la magistrada? Podria preguntar-li-ho per nosaltres.

-Està descansant.

-I no volem molestar-la, oi? -va dir la Mara secament.

-Si us plau, desperteu-la per nosaltres -va dir en Luke, amb un to calmat que contrarestava la creixent irritabilitat de la Mara-. Després de tot, voldrà estar informada d'un succés tan important com aquest, no creieu?

Els ferroans van intercanviar una altra mirada, i la Darak va anar corrent a fer el que li demanava el Jedi.

En Luke va sentir certa satisfacció per haver aconseguit almenys això. Només era un més entre molts incordis. Seguia plovent, i la pluja queia dels arbres en un torrent abundant i continu. En Jacen, la Saba i la Danni estaven ocults als seus sentits en alguna part del tampasi. Si no tornaven pel seu compte, es veuria obligat a trobar-los sense l'ajuda de Sekot o de la magistrada.

-T'equivoques en creure que Sekot és conscient de tot el que succeeix en la seva superfície -va dir en Rowel-. És tan capaç d'això com tu de saber què fa cada cèl·lula del teu cos.

-Va semblar trobar-nos amb facilitat quan vam arribar -va dir la Mara.

-A l'espai és diferent. De seguida notes un gra de sorra quan se't fica a l'ull, però aquest mateix gra de sorra és gairebé impossible de trobar en una platja -el ferroan semblava incòmode-. Hem avisat a les comunitats properes perquè estiguin atentes per si algú es mou pel tampasi. La Darak també intentarà convèncer les aeronaus perquè volin amb aquest temps. Igual des de dalt poden veure el que nosaltres no podem des del terra.

-És un bon principi -va dir en Luke-. Gràcies.

-Si us plau, no considereu aquesta classe de conducta normal al meu poble. Som pacífics. Aquestes coses no passen aquí.

-La por a la novetat o en allò diferent pot fer que la gent actuï de forma irracional -va dir la Mara, assumint un to conciliador-. Però el que ara ens preocupa és trobar als nostres amics.

-Puc assegurar-vos que els trobarem. Farem tots els esforços possibles.

Una sensació sobtada va arribar al Luke a través de la Força. Va tancar els ulls per concentrar-se en ella. El seu origen estava a certa distància d'allà, però les intenses energies vitals del tampasi impossibilitaven determinar la seva direcció.

La Mara li va tocar el braç.

-Tu també ho has sentit?

Ell va obrir els ulls, assentint.

-És Jacen. Crec que, de moment, està fora de perill. No vaig sentir perill immediat.

-Estan de tornada? -va preguntar la Hegerty.

-No estic segur -va dir en Luke-. Crec que no.

-Què passa amb els altres? -va pressionar la Hegerty-. Estan tots bé?

-No sabria dir-ho -va dir en Luke, aprofundint en la Força en un intent de comprendre el missatge que intentava enviar-li en Jacen-. Però crec que estan bé, de moment.

-Tot i així, hauríem de buscar-los -va dir la Mara.

-Sí -va dir en Luke, assentint.

En Rowel va obrir la boca per dir alguna cosa, però el va interrompre el retorn sobtat de la Darak. L'expressió de la dona era de profunda alarma.

-No està! -va exclamar.

-Qui? -va dir la Mara-. Qui no hi és?

-La magistrada! -el pànic que es reflectia en la seva veu li donava un aire de vulnerabilitat que en Luke no havia vist mai-. Se l'han emportat de les seves habitacions.

-Què vols dir amb que «se l'han endut»? -va preguntar en Rowel, aterrit-. Per què anava ningú a fer això?

-Crec que ho sé -va dir en Luke-. El segrest de la Danni només era una distracció. Els segrestadors no la volien a ella, sinó la Jabitha. Van anar a per ella mentre vosaltres intentàveu entendre el que passava.

L'alarma als ulls de la Darak i en Rowel es va multiplicar per deu davant aquesta idea.

-Primer la Danni -va dir la Mara-, després en Jacen i la Saba, i ara la magistrada. Desapareixerà algú més abans que acabi la nit?

* * *

En Jag va arribar a l'habitació de la Tahiri en un temps rècord. Hi va trobar a Dantos Vigos, cap mèdic de l'Orgull de Selònia, i a Selwin Markota, segon al comandament de la capitana Mayn. Els dos van alçar la mirada sobresaltats, quan va aturar de cop la seva carrera davant la porta.

La Jaina era al llit, estirada al costat de la Tahiri. Vestia les robes que solia portar a la nau. Tenia els ulls tancats, la cara inexpressiva i la seva respiració era ràpida i poc profunda.

-Què ha passat? -va preguntar, llevant-se el casc de vol. Era incapaç d'apartar la mirada de la seva cara.

-Tranquil, Jag -va dir en Markota. Va posar una mà a la seva espatlla, però en Jag se la va treure de sobre.

-Em tranquil·litzaré quan sàpiga el que passa.

-Aquest és el problema -va dir en Vigos-. No ho sabem. Vam trobar la Jaina inconscient poc després d'arribar a Esfàndia. Amb la confusió i la lluita, ningú va notar la seva absència. Estava al llit, desmaiada, i agafava la Tahiri de la mà. Els hi hem fet un escàner, sense trobar indicis d'anormalitats físiques, però les seves ments tenen una activitat frenètica.

En Jag va mirar al metge amb les celles arrufades.

-Com explica això?

-No podrir dir-ho -va dir en Vigos, arronsant les espatlles.

-Però tindrà alguna idea -va dir en Jag-. Tindrà almenys alguna teoria!

En Vigos va sospirar pesadament.

-D'acord, però només és una teoria basada en el que m'han explicat del passat de la Tahiri i la seva conducta recent. Al meu entendre, la Tahiri s'ha replegat en si mateixa. Té dues personalitats que lluiten per dominar el seu cos. Crec que ha interioritzat deliberadament el conflicte que manté dins del seu cap perquè cap de les seves dues personalitats accedeixi al món exterior.

-Això ho puc entendre -va dir en Jag-. Però, què té a veure amb la Jaina?

-Crec que s'han fusionat -va dir en Vigos-. No sóc Jedi, però sospito que la Jaina pot haver-ho fet per ajudar la Tahiri. Està ajudant a la Tahiri a sobreviure.

En Jag va estudiar el rostre de la Jaina. Semblava esgotada malgrat el seu aspecte d'adormida.

-I per què no respon? Si hi és de forma voluntària, per què no es limita a despertar i dir-nos què és el que passa?

-M'és impossible dir-t'ho amb certesa -va admetre en Vigos-. Ho sento.

Llavors, a la ment d'en Jag va acudir una imatge estranya que no aconseguia treure's de sobre. Va imaginar la ment de la Tahiri com si fos una mena de trampa animal que atrapava a tot aquell qui s'aventurés en ella. Els Jedi entrarien en ella un rere l'altre per perdre's per sempre. Però, de què li serviria això a la Riina?

Els tres homes van mirar a les dones inconscients durant un llarg i frustrant moment. En Jag no volia deixar les coses així, però no sabia què podia fer. D'haver estat sensible a la Força, no hauria dubtat a intentar unir-se a la fusió. La dona que ell...

La seva ment es va contenir abans d'admetre-ho, però llavors es va aferrar a ella i va continuar endavant. Sí, la dona que ell estimava estava en perill. Hi havia d'haver alguna cosa que pogués fer.

-Potser té raó -va dir-. Igual ha fet tot el possible per ajudar-la. Però jo encara puc intentar alguna cosa.

En Vigo va mirar insegur a Markota abans de mirar-lo.

-Què tens en ment?

-Parlar amb ella. Si hi és, podrà sentir-me.

-Coronel, ho hem intentat...

-Deixi'm sol amb ella, els hi sembla? -el va interrompre.

En Markota va dubtar, abans d'assentir al metge.

-No tenim res a perdre.

En Vigos va acceptar.

-Bé. Però digui'm si hi ha algun canvi.

-Ho faré -Li va prometre en Jag.

Un cop es van anar, i la porta es va tancar darrere seu, en Jag diposità el casc al peu del llit i es va asseure amb la Jaina. Li va agafar la mà lliure amb les seves dues mans. Era flàccida i sense vida, i freda al tacte. Ara que estava sol, havia d'admetre que, malgrat la seva determinació d'ajudar-la, no sabia si podria fer alguna cosa. No hi havia cap enemic a situar en la graella de tir per abatre; només la Jaina, tancada en la ment d'una noia malalta que també necessitava ajuda.

-Estic aquí... -va xiuxiuejar a cau d'orella-. I no me n'aniré enlloc. No fins que despertis. Saps el que significa això, oi? Significa que l'Esquadró Sols Bessons quedarà desatès. I no podem consentir-ho, oi?

Va mirar el seu rostre en silenci. La veritat era que no esperava que les seves paraules tinguessin un impacte immediat en el seu estat, però no havia pogut evitar esperar el contrari, que  amb el simple fet de sentir la seva veu n'hi hauria prou per fer-la tornar. Però quan va buscar en la seva expressió algun senyal de reconeixement, no la va trobar. Romania immòbil, inexpressiva, adormida...

Li va estrènyer la mà. Encara que sabia que la sala havia d'estar monitoritzada, no li importava si algú el veia, o el sentia, o desaprovava els seus sentiments. En aquest moment, l'únic que li importava era la Jaina. I tal com patia el seu cor, era l'únic que podia importar-li.

-T'estimo, Jaina -va dir. Les paraules van brollar amb facilitat-. Si us plau, torna al meu costat.

* * *

La Saba mantenia els sentits alerta mentre igualava el seu pas al dels segrestadors ferroans. Feia mitja hora que havia desaparegut el camí que seguien i en aquell moment es movien per l'espessor del tampasi. Però els ferroans semblaven saber on anaven, tot i l'absència de senders. Es movien per entre la densa mala herba com un sol home, amb silenciosa determinació. De tant en tant els donaven ordres a Jacen o a ella sobre per on moure's, però sense permetre una conversa. Malgrat que no estaven disposats d'acostar-se a menys d'un metre de la Saba, aquesta no dubtava que la cosa canviaria quant arribessin al campament on se suposava que estarien Senshi i els altres conspiradors. La tranquil·litat que donava el nombre faria que se sentissin inevitablement menys intimidats pels Cavallers Jedi.

Com més caminaven, més incòmoda se sentia la Saba, sobretot per l'estat de la Danni. Sabia que en Jacen mai posaria en perill la vida de la Danni a posta, i havia d'estar-li afectant el fet que la jove científica seguís inconscient. Així i tot la Saba seguia sentint l'impuls d'agafar-la en braços i intentar trobar el camí de tornada amb els altres amb l'esperança d'aconseguir-ne cures mèdiques. L'única cosa que contenia aquest impuls era la seva confiança en el judici d'en Jacen. Ell veia les coses d'una manera diferent al d'ella, a un nivell més profund i fonamental, i per això estava disposada a acceptar el seu comandament.

Van arribar a un pont format amb un enorme tronc d'arbre que creuava un riu embravit. Primer van creuar tres ferroans, i els hi van fer senyals perquè ho fessin ells al seu torn. Un cop a l'altra riba, van creuar els quatre ferroans que quedaven i van continuar el viatge travessant un dens matoll de fulles vermelles. Punxegudes espines van tallar la gruixuda pell verda de la Saba, que va emprar subtilment la Força per apartar les gruixudes branques i evitar en la mesura possible que la pitjor part esgarrapessin a la Danni.

Per fi van arribar davant la paret d'un barranc, oculta a la vista per un massís d'enormes boras. A la base del barranc hi havia un sortint de cinc metres d'alt, que es perllongava a la roca al llarg d'una dotzena de metres. En Jacen i la Saba van ser conduïts fins al seu recer, on esperava un major grup de ferroans.

Quan van entrar a la zona sorrenca a l'ombra, el grup es va congregar al voltant dels nouvinguts, dispersant-se només per deixar passar a un ferroan molt vell. El seu rostre estava tan arrugat com el de la Jabitha, però el seu abundant i negre cabell estava tallat gairebé fins al cuir cabellut. El blau pàl·lid de la pell feia que semblés de gel, i els seus ulls daurats i negres van mirar als nouvinguts amb un menyspreu mal dissimulat.

La seva mirada es va posar en la Saba, en Jacen i en la comatosa Danni.

-Vaig demanar un dels visitants com a ostatge, i em porteu a tot el grup. Què vol dir això?

La confusió va creuar la cara d'en Tourou.

-Tres ens van semblar millor que un, Senshi...

El que quedava de la suggestió implantada per Jacen s'havia esvaït i el segrestador va deixar la frase penjada, insegur.

-Idiota -va dir el ancià-. Els forasters tenen maneres de fer que les seves paraules semblin raonables.

-És cert que vaig influir en la seva decisió de portar-nos aquí -va dir en Jacen-, però només perquè volia parlar amb tu. És important que sapigueu la veritat. No venim al vostre planeta per causar problemes, venim perquè...

La rialla d'en Senshi el va interrompre.

-No m'intentis convèncer amb paraules, Jedi! Jo responc davant els actes, no davant les paraules o les promeses buides. Els actes recents contra el nostre món parlen per si sols!

-Aquests atacs van ser obra dels qui anomeneu Forasters Remots -va dir en Jacen-. No tenen res a veure amb nosaltres.

-Tots sou forasters als nostres ulls -va argumentar-. Els actes d'uns reflecteixen la intenció dels altres.

-I què pazza amb elz voztrez actez? -va preguntar la Saba-. Què diu de tu que ziguiz un zegreztador?

Abans que en Senshi pogués respondre, un tro va ressonar al tampasi, i la pluja va començar a caure amb força renovada fora del sortint. Quan el tro va morir en la distància, Senshi va mirar triomfant als seus ostatges i va ignorar completament la pregunta de la Saba.

En aquell moment, un altre grup de ferroans va sortir d'entre la pluja carregant amb una llitera amb un altre cos, cobert de cap a peus amb una lona. El primer que va pensar va ser que els segrestadors havien tornat a per la Soron Hegerty i havien aconseguit emportar-se d'alguna manera a l'anciana de la cura del Mestre Skywalker i la Mara. Però la preocupació de la Saba es va convertir en desconcert quan els nouvinguts van deixar la llitera a terra i van retirar la lona. No era la Hegerty, sinó la magistrada.

En Senshi va mirar a la figura inconscient i va somriure dèbilment.

-Ara no podran ignorar-nos.

Un murmuri va recórrer als ferroans que l'envoltaven.

En Jacen va fer un pas endavant.

-Per què fas això? Per què us heu portat a la magistrada?

-Per que ella ha oblidat -va dir amb burla-. Ha oblidat el dolor i el sofriment que vam patir l'última vegada que van venir forasters: els incendis i els terratrèmols, les terribles pèrdues sofertes quan van caure pobles sencers, els huracans que van desarrelar boras sencers, el fum que va cobrir el cel. Ha oblidat que tots vam perdre algun ésser estimat, i que ens arrisquem a perdre més si permetem que es perdi tot allò pel que hem treballat. No venim aquí a descansar i reconstruir per després perdre-ho tot per un antull! Venim buscant un santuari.

-Recordes el temps anterior a la travessia? -va preguntar Jacen.

-Amb tanta claredat com si hagués succeït ahir -va dir en Senshi, amb expressió ravatada-. Vaig perdre els meus fills, la meva companya, als meus pares, al meu germà i a la meva germana. I vaig perdre massa amics per comptar-los! Em vaig quedar sol, desitjant haver mort amb ells. Però no ho vaig fer i vaig seguir vivint. Vaig seguir endavant amb Sekot mentre buscàvem un santuari i ens vam alegrar quan per fi vàrem trobar la pau tant de temps anhelada. I ara sento recels davant el retorn dels Forasters Remots i dels Jedi -va assenyalar a la tempesta que redoblava la seva força fora del sortint-. Ja hem vist abans aquesta combinació; sabem el que significa. No permetré que la magistrada ens fiqui en un altre cicle de mort i destrucció.

-Sekot ens va donar la benvinguda aquí -va protestar en Jacen.

-De veritat? D'això només tenim la paraula de la magistrada.

-Per què anava a mentir?

-Per que en oblidar, ha donat pas a la confusió. I aquesta confusió la debilita, posant-nos a tots en perill. I jo no vull convertir-me en carn de canó en guerres alienes.

La Saba podia entendre a l'home. Sentia el seu dolor amb tanta agudesa com si fos el seu propi. Si ella s'hagués vist davant la possibilitat de perdre el seu món i els seus éssers estimats, probablement també hauria donat passos dràstics per impedir-ho. Però no podia imaginar-se la magistrada ignorant els desitjos del seu poble, en el cas que el que pensava en Senshi fos quelcom generalitzat, o ignorant els desitjos de Sekot. Això aniria contra els seus fins. Era improbable que Sekot tolerés semblant conducta en la persona que havia triat per actuar de mediadora entre els seus ciutadans i ell.

-I què passarà ara? -va preguntar en Jacen-. Què esperes aconseguir amb tot això?

-Hem aconseguit tot el que ens vam atrevir a somiar -va replicar en Senshi-. Hem demostrat que no se'ns pot menystenir. Quan la magistrada desperti, no tindrà més remei que escoltar-nos. I si això fracassa, si segueix donant-nos l'esquena, encara us tindríem a vosaltres per negociar. En tots dos casos es pot evitar el desastre.

-Però en donar-nos l'esquena a nosaltres, us arrisqueu a un desastre molt més gran -va dir en Jacen.

-Com quin?

-La dominació de la galàxia per un poder molt més destructor del que podeu imaginar. Quant aquest poder consolidi la seva posició sobre les ruïnes dels nostres mons, vindrà a per vosaltres. Potser un cop aconseguíssiu repel·lir als Forasters Remots, però no us serà tan fàcil quan aquest sistema s'ompli amb les seves naus de guerra. Sembraran els planetes d'aquest sistema amb fàbriques biològiques que reemplaçaran cada nau que destruïu. Apostaran interceptors en els accessos d'aquesta bombolla hiperespacial per assegurar-se que no podeu escapar. I què passarà llavors, Senshi? A qui recorrereu quan ja no quedi ningú més a la resta de la galàxia?

El jove humà parlava amb la seguretat d'algú en possessió de la veritat, i la Saba va poder veure a la mirada d'en Senshi que les seves paraules tenien efecte, encara que aquest no volgués admetre-ho.

-Mai no em convenceràs que necessitem la vostra ajuda.

-Afortunadament, no és a tu a qui necessitem convèncer -va replicar en Jacen-, sinó a Sekot. I si de veritat et mouen els millors desitjos per al planeta, acataràs el que decideixi. Escoltarà les meves paraules a través teu o mitjançant la magistrada, i llavors podrà decidir per si mateix.

Un estrèpit greu va recórrer el tampasi quan Jacen va concloure el seu desafiament. La Saba va sentir que un espasme involuntari li recorria la columna vertebral. Els ferroans guardaven silenci, afectats per l'enfrontament entre Senshi i Jacen. En els seus ulls hi havia por a més d'incertesa.

-El dia ha estat llarg -va dir en Senshi al cap d'uns moments-. Estem tots cansats. Descansarem fins a l'alba, tret que la magistrada es desperti abans. Potser a la llum del dia vegem les coses amb més claredat.

-Ens quedarem fins llavors -va dir en Jacen. El seu to era amable, però no es podia passar per alt el repte que reflectien les seves paraules.

-Us quedareu fins que jo decideixi que podeu marxar -va replicar ell amb fredor.

-Aquezta eztà preparada per dizcutir això -va dir la Saba, igualant la fredor del seu to.

El cap ferroan la va mirar feréstegament, però no la va qüestionar. Els hi va donar l'esquena i va donar ordres a la resta dels segrestadors. Aquests es van dispersar ràpidament en grups que desplegaven llits i treien queviures. En Tourou va guiar la Saba i en Jacen a un nínxol al final del sortint, on hi havia la llitera de la Danni, a la qual va cobrir amb mantes. Allà es van posar còmodes per al que quedava de nit, envoltats per nerviosos ferroans. La Saba no tenia intenció de dormir, i, evidentment, tampoc Jacen. Aquest es va asseure, amb la cara brillant en l'infraroig mentre mirava més enllà del guàrdia ferroan, a Senshi que parlava amb dos membres del seu poble.

-I ara què? -va preguntar la Saba, interrompent els seus pensaments.

Ell la va mirar en la foscor.

-Ara esperarem.

-Tenz algun pla?

-Cap per ara, a part de demostrar a Senshi que no pretenem fer-los mal, per molt que intentin provocar-nos.

-No tenim per què cauzar-loz mal. Aquezta podria carregar amb la Danni mentre tu alliberez a la magiztrada. Juntz...

-Massa difícil -va respondre en Jacen-. Són massa. Algú sortiria ferit. Podem permetre'ns ser pacients una estona més.

La Saba no estava tan segura.

-Danni porta molt de tempz inconzcient -va recordar-. Necezzita atenció mèdica el méz aviat possible.

En Jacen va mirar a la científica inconscient. Va allargar un cop de mà per apartar-li uns cabells humits del front.

-Es posarà bé -va dir. La Força es va agitar davant el seu tacte, per ajudar a accelerar la curació-. Estic segur d'això.

Però no va poder mirar a la Saba mentre ho deia, i no sonava convençut.

* * *

La Tahiri va tremolar en sentir l'ombra de la Jaina perduda en la presó de la seva ment.

«Matem-la! -va dir la Riina, amb to impacient-. Aquí és vulnerable i podrem enxampar-la per sorpresa».

«No -es va limitar a dir la Tahiri-. No, no devem. Jo no dec. Això no alleujaria la meva pena; l'augmentaria. Matar-la faria que em passés al Costat Fosc. I això és el que vols tu, oi, Riina? Per això em vas ennuvolar la vista, perquè no pogués veure!».

La noia yuuzhan vong semblava infinitament més petita que un instant abans.

«Deies la veritat en dir que mai no podríem separar-nos, però sents que si em passo al Costat Fosc seré presonera d'aquesta terra ombrívola, i tu podràs convertir-te en la personalitat dominant».

La Riina no va replicar res.

La Tahiri va negar amb el cap.

«Preferiria que les dues acabéssim aquí tancades per sempre a deixar-te lliure en el meu món».

La Riina va rugir i va intentar apartar-se, però la Tahiri es va mantenir ferma. Tenia els dits relliscosos per la sang, però la seva voluntat era forta.

«Ja és hora -va dir-. Estic farta d'estar perduda».

Les vores irregulars de la seva ferida es van buscar i es van tancar com si mai hagués existit. La Tahiri es va sobresaltar davant aquesta sensació pertorbadora, i va veure que a la Riina li passava el mateix. Mirà alarmada com els seus dits entrellaçats es fonien entre si com si la pell embolcallés dues mans, lligant-les juntes. Va mirar la Riina als ulls i va reconèixer el terror que veia en ells. Llavors, les dues van mirar com l'embalum informe de carn que eren les seves mans combinades començava a propagar-se pels seus braços. La Tahiri podia veure com es movien els ossos de sota, temptejant el seu nou entorn. Llavors, el paquet va ascendir pels seus avantbraços, unint-los.

La Riina no va deixar d'intentar combatre-ho, però la Tahiri es va negar a cedir, tot i compartir la por i el fàstic de la noia yuuzhan vong pel que els hi passava.

«Encara pots canviar d'idea -va cridar la Riina mentre forcejava-. No tenim per què fer això!».

«T'equivoques -va dir la Tahiri-. Hem de fer això. És l'única sortida».

Però, malgrat la seva determinació, les seves paraules no suavitzaven la por que s'aferrava al seu pit. Encara que estava segura que era el que havia de fer-se, no sabia quin seria el resultat.

L'embalum va arribar al colze, i la Tahiri va sentir que la seva mà lliscava sota la pell fins a tocar l'espatlla de la Riina. Se sentia com si una força externa l'empenyés a una estreta abraçada amb el seu reflex.

La Tahiri va tornar a enfrontar la mirada desorbitada de la Riina.

«Hem d'acceptar-ho -li va dir a la seva contrapartida yuuzhan vong-. Les nostres cultures, les nostres creences, el nostre coneixement».

Llavors, una mica d'aquesta por va abandonar els ulls de la Riina.

«Hem d'acceptar-ho -va dir, mostrant-se d'acord-. Les nostres emocions, les nostres vides, la nostra persona».

La Tahiri respirà fondo quan l'embalum de pell va arribar als seus caps i va tirar lentament d'elles per unir-les fins que gairebé es van tocar els seus nassos.

«El bo i el dolent», va dir la Riina, amb llavis que fregaven els de la Tahiri.

«La llum i la foscor -va dir la Tahiri-. Hem d'acceptar-ho...».

* * *

-És un parany! -el crit d'alarma d'en Droma va tenir el seu ressò en C-3PO, que va caure cap enrere quan el sòl es va inclinar sota ells i el Falcó Mil·lenari va ser absorbit per les enormes gargamelles.

La Leia es va agafar amb desesperació mentre en Han intentava arribar als controls que tenia davant. Per la seva expressió, ella va endevinar que estava disposat a escapar del perill disparant, i que no pensava consultar amb els alienígenes abans de fer-ho.

Però alguna cosa en l'espai que s'obria davant seu va cridar l'atenció de la Leia. Es va inclinar cap endavant sense deixar d'agafar-se al seient amb l'esperança de poder veure millor.

-Crec que ja sé el que és! -va dir.

-Tant em fa el que sigui! Tot allò que pretengui menjar-nos és un problema!

-Això no és el que està fent! Mira!

Tots els ulls de la cabina es van tornar cap al monitor en el moment en què les gargamelles es van tancar al seu voltant. Els algoritmes es van ajustar al nou nivell de foscor, recorrent a l'infraroig i a altres freqüències per aconseguir informació del nou entorn. El Falcó semblava estar envoltat per nombroses columnes verticals, com les dents d'una boca enorme.

Però si això era una boca, no els estava mastegant. Ni els estripava ni aixafava ni res que indiqués que estaven a punt de ser ingerits pel ventre d'alguna gegantina bèstia subterrània.

-Veus aquestes columnes? -va dir la Leia, assenyalant a monitor-. Són potes. I pel que fa als ulls...

Mirà amb cura mentre els sensors escanejaven al sostre.

En Han va deixar anar una riallada abans que ella pogués dir el que havia de dir.

-Ulls de bou?

-La base transmissora? -En Droma sonava com si no pogués creure els seus ulls o la seva sort.

-Sempre va estar aquí -va dir en Han, apagant els repulsors i permetent que el Falcó es posés a terra.

-Potser no -va dir la Leia mentre mirava com un cable serpentejava des de la foscor per enganxar-se al casc del castigat vaixell de càrrega-. No li atorguis encara cap medalla a la sort dels Solo.

-Aquí la comandant Ashpidar de la base de comunicacions a llarga distància d'Esfàndia -va dir pel comunicador una impassible veu de dona. La Leia va identificar a la parlant com un gotal, el que resultava molt apropiat. Aquests éssers de doble banya sensibles a l'energia eren ideals per treballar en un lloc com Esfàndia-. Sento que hàgim trigat tant a arribar aquí. La informació discorre amb lentitud entre els éssers freds.

-Sap qui som? -va preguntar la Leia, procurant respondre pel mateix sistema en què els havia arribat la comunicació de l'Ashpidar: a través del cable. Les partides de recerca yuuzhan vong estaven massa a prop com per arriscar-se a qualsevol classe de transmissió.

-Sabem que vénen a ajudar-nos, és tot el que importa. Quan ens va arribar la notícia, estàvem refugiats en unes planes de niat a diverses dotzenes de quilòmetres d'aquí. Els túnels que connecten les planes estan amuntegats però ha estat fàcil negociar el pas. Hem arribat al més aviat possible.

-Quants hi ha sota el seu comandament?

-Quinze -va replicar l'Ashpidar-. Vam perdre dos quan van començar els bombardejos. Treballaven en un dels detectors quan va ser destruït pels yuuzhan vong. Però els altres som aquí, fora de perill, de moment.

La Leia esperava que la situació continués així. Baixar allà amb el Falcó havia estat un risc calculat amb els yuuzhan vong buscant-los tan fervorosament. Odiaria ser responsable que es perdessin més vides.

Es va identificar ràpidament, així com a Han i Droma i va donar el nom de la nau. Llavors els hi va explicar el que feien allà, i qui s'havia portat per defensar la base.

-Imperials? -va dir la gotal, sorpresa-. Són els últims que esperava veure treballant al seu costat.

-Els temps canvien -va dir en Han-. Però hem de pensar en què farem ara.

-Organitzaré una connexió umbilical per poder-nos reunir i parlar-ho en persona.

-Bona idea -va dir la Leia-. Hem de trobar la manera de mantenir-los fora de perill fins que se'n vagin els yuuzhan vong.

-Aquí estem bastant fora de perill -va dir l'Ashpidar monòtonament-. Podrem ocultar-nos aquí indefinidament, mentre no trenquem el silenci de ràdio o ens descobrim d'una altra manera.

-En el cas que no canviïn de tàctica, és clar.

-A propòsit d'això -va dir en Droma, fent senyals perquè es callessin-. Escolteu.

La Leia i en Han ho van fer així, però l'únic so que els va arribar va ser el dels purificadors d'aire reciclant l'aire de la cabina.

-No sento res -va dir en Han.

El ryn va assentir, escombrant el terra amb la cua.

-El bombardeig s'ha aturat. I això només pot significar una cosa.

-Que s'han rendit? -va dir en Han.

En Droma arrufar les celles.

-La veritat és que més aviat pensava que anaven a baixar per buscar més de prop.

A la Leia se li va encongir l'estómac. Preferia la possibilitat suggerida pel seu marit, però sabia que en Droma tenia raó.

-Comandant, serà millor que s'estengui com més aviat aquest umbilical. Crec que aviat tindrem companyia.

* * *

En Luke i la Mara es van quedar amb els ferroans mentre aquests intentaven localitzar els segrestadors. Les aeronaus anaven i venien en la nit, movent-se com núvols fantasmals pel tempestuós cel. En Luke va saber que un vast sistema d'arrels recorria el planeta sencer, una vasta xarxa orgànica que connectava un boras amb l'altre, un tampasi amb un altre. Les comunicacions viatjaven per aquesta xarxa, participant en la discussió sobre el segrest representants de zones molt llunyanes del planeta. Alguns feien suggeriments, altres cridaven per expressar la seva por i incertesa davant la idea que la magistrada pogués córrer perill.

La Darak i en Rowel els van assegurar que al final s'arreglaria tot. Parlaven amb to calmat, però en Luke sabia que estaven més preocupats del que estaven disposats a admetre.

Aquesta preocupació només va anar en augment a mesura que els arribaven indicis per la xarxa de boras, informes de persones desaparegudes i notificacions amb els primers indicis del que pensaven els segrestadors. Va començar a concretar-se un esbós d'una conspiració que semblava haver actuat d'una manera excessivament ràpida després de l'arribada dels Cavallers Jedi. Gairebé massa ràpida, va pensar en Luke...

-Teniu alguna idea del que pot poder voler aquest Senshi? -va preguntar la Mara.

En Rowel negà amb el cap.

-Em temo que cap.

-He sentit parlar d'en Senshi -va dir la Darak-. Prové d'un dels assentaments del nord. Té allà una plantació on conrea rogir-boln, el fruit blanc que us vam servir abans amb la polpa. És conegut pels seus discursos sobre la travessia i com es va viure. Defensa l'ideal d'un Zonama pur i perfecte, el que implica l'expulsió de qualsevol foraster.

-Té un historial de dissensions actives? -va preguntar en Luke.

-No que jo sàpiga -va dir la Darak-. Però té molts partidaris. I, per descomptat, els recursos i contactes necessaris per posar en marxa aquest pla.

-És possible que pretengui portar els ostatges a la seva plantació? -va preguntar la Mara.

-No -va dir la Darak amb fermesa-. La plantació està en direcció contrària a la que sabem que han pres. Tenim gent esperant-los allà, per si donen mitja volta, però no crec que aconsegueixin res.

En Luke va sospirar pesadament. De tant en tant rebia una onada tranquil·litzadora per part d'en Jacen, però la presència del seu nebot en la Força seguia sent feble i indefinida. No obstant això, era bon senyal percebre el que fora d'ell, i estava agraït per això.

Després d'una nit aparentment interminable, va començar a filtrar-se una albada verdosa per entre les copes dels arbres. La pluja va remetre lleugerament i part de la fauna del bosc va sortir dels seus caus. Brillants ocells volaven entre les llargues branques, mentre lleugers trepadors de llargues potes sortien dels forats dels troncs dels arbres per recollir i menjar herbes i flors. Sinuosos tentacles es gronxaven a la base dels enormes boras, gairebé com llepant els fongs ambulants que es desplaçaven pels troncs a la recerca del sol.

Mirés on mirés, en Luke veia el batec de la vida. Els recursos ascendien per la cadena alimentària a mesura que una criatura es menjava a una altra, per després baixar amb els residus i la podridura. L'escena tenia una alegria dinàmica que donava perspectiva a les seves preocupacions. Li passés el que li passés a Jacen, la Saba i la Danni, fins i tot a la Jabitha, la vida seguiria endavant, com feia sempre.

La capitana Yage va cridar des de l'Enviduadora quan el terminador de Zonama girà cap a l'oest, portant l'alba a tot el que tocava.

-Aquí està tot tranquil -va dir-. Seguim en l'òrbita que ens van donar sense desviar-nos un centímetre. He enviat sondes per tot el sistema, però no hi ha cap rastre yuuzhan vong.

-Alguna notícia de Mon Calamari?

-Ni piu. O ignoren el nostre senyal o algú ha interromput les comunicacions entre allà i aquí.

-Endevina qui és aquest algú -va dir la Mara.

-Han informat els txiss d'algun moviment de tropes a la frontera de les Regions Desconegudes? -va preguntar en Luke.

-No al seu costat de la frontera. Però tampoc necessitarien anar tan lluny per prendre les bases transmissores entre casa nostra i nosaltres.

-Bé, esperem que algú estigui fent alguna cosa -va dir la Mara-. No voldria que tinguéssim bones notícies i ningú a qui donar-les.

En Luke va passar al seu comunicador i va cridar a la Tekli. La sanadora Jedi estava desperta i amb poc que informar. L'Ombra de Jade seguia retingut per la vegetació del planeta, però ningú l'havia atacat de moment, cosa que al Luke li va alegrar sentir. Semblava que la política de no agressió estava tenint just la resposta que en Jacen i ell esperaven. Era evident que Sekot no faria res si no és que ells ataquessin primer...

A mesura que augmentava la llum del dia va ser fent-se evident que no trobarien aviat als segrestadors. La tempesta s'estava escampant, però seguien sense estar a prop de trobar la Jabitha o Jacen, Saba i Danni.

Després de rosegar unes rodanxes de fruita que els van servir com a desdejuni en uns bols, la Hegerty es va aixecar i es va estirar. Semblava cansada i demacrada després de la llarga i accidentada nit. En Luke li havia suggerit en un parell d'ocasions que intentés dormir una mica, però ella havia respost que de cap manera podria dormir, no amb els altres encara desapareguts i els segrestadors en llibertat. La doctora no era una lluitadora, i l'atemptat contra la seva vida de la nit anterior li havia deixat comprensiblement alterada.

-Estàs bé, Soron?

La doctora va assentir.

-Només pensava.

-En què?

Ella va retrocedir per reunir-se al voltant del foc amb el grup.

-Bé, Senshi ha hagut de segrestar a la magistrada per alguna raó, no?

-Sí.

-Doncs, a mi em sembla que, si no ha estat per fer-li mal o per demanar un rescat, només queda un motiu.

-Quin?

-Vol parlar amb ella -va assentir pensativa per un moment.- Potser no va voler donar-li l'aprovació que ara sí aconseguirà. Potser ella el va escoltar però no va fer cas. I atès que tots els nostres intents de localitzar el seu grup han fracassat, pot ser que ara no tingui més remei.

-Ho dius com si això fos dolent -va dir en Luke.

-Suposo que això dependrà del que ell vulgui dir-li -la Hegerty es va fregar el bony del cap que li havia deixat l'intent de segrest-. I de com de convincent que pugui ser...

* * *

Següent