El Ressorgir de la Força (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Les tècniques Jedi de curació d'en Qui-Gon requerien concentrar tota la seva energia a ajuntar els seus músculs estripats i lluitar contra la infecció. No obstant això, els seus pensaments tornaven un cop i un altre a l'Obi-Wan, i a l'expressió de derrota que havia mantingut durant la seva conversa.

Per què insistia el noi de forma tan persistent? Hi havia conegut a multitud d'iniciats al llarg dels anys. Moltes vegades els havia informat educadament que no complien els requisits necessaris per a convertir-se en un Cavaller Jedi. Ho havia fet amb cura, evitant la decepció de descobrir-ho massa tard. No era així?

Qui-Gon es va estirar amb resolució al llit. Els remordiments li mantindrien despert, i ell necessitava descansar.

La nau estava estranyament tranquil·la. Tothom s'havia quedat exhaust després de la batalla contra els pirates. Qui-Gon sentia únicament el soroll de les onades en xocar contra la riba i el murmuri rítmic d'alguns animals movent-se per sota de la nau. Va esperar que aquests sons li bressolessin fins adormir-se.

Però, a causa del dolor o als remordiments, no sabria dir-ho, va dormir sense descansar. Mig despert després d'un somni agitat. Qui-Gon es va aixecar i va creuar l'habitació a la recerca d'una tovallola amb la qual assecar-se el front suat. Va beure una mica d'aigua i després va recolzar el seu front calent sobre el fred vidre transparent de la seva petita escotilla. En la distància, els escarpats penya-segats semblaven relluir i vibrar. Li estaria pujant la febre? Una estranya boira groga li va ennuvolar la vista.

S'havia aixecat massa aviat. Qui-Gon va tornar al seu llit i aquesta vegada va caure en un profund somni del qual no se'n recordaria després.

Quan es va aixecar al matí el seu braç dret estava engarrotat, però havia millorat. Un androide de la nau havia apedaçat i rentat els seus vestits. Mentre es vestia, es va adonar que tenia gana. Era un bon senyal.

Quan anava a la cuina, va veure que la nau estava revolta. Els arcones passaven corrent al seu costat, portant calaixos d'embalatge amb objectes personals.

Va preguntar a un el que succeïa.

-La marea està pujant -li va dir l'arcona -i pot ser que inundi la nau. Els motors estan sent reparats i no podran estar llestos a temps. Hem d'evacuar.

-Evacuar? -va preguntar Qui-Gon sorprès. Amb els dracs fora era perillós-. Evacuar on?

-Cap als turons, a l'interior de l'illa. La tripulació de la nau ha trobat algunes coves. Hem d'arribar-hi abans que el sol estigui alt en el cel i els dracs despertin.

L'arcona anava corrent, remolcant paquets i pesades caixes.

Anem de mal en pitjor, va pensar en Qui-Gon. Havien estat atacats per pirates i, després, havien fet un aterratge d'emergència en un món estrany, per a sobre trobar-se que en Jemba els apuntava a tots amb una arma. I ara, amb les reserves d'aliments limitades, havien d'abandonar la nau per amagar-se en unes coves. Podia sentir un perill creixent. Era possible que els pirates vinguessin a rematar-los, o que tots morissin de fam o lluitant uns contra els altres. La marea podia cobrir l'illa sencera.

Els arcones que passaven corrent semblaven febles i abatuts. No havien pres els seus dàctilus la nit anterior i tampoc aquest matí. Qui-Gon es preguntava quant temps podrien aguantar sense ells.

Va caminar cap a l'habitació de la Clat'Ha i va trobar la noia empaquetant les seves pertinences a corre-cuita. La porta estava oberta.

Mirava cap amunt quan Qui-Gon va entrar a l'habitació.

-Hauries de donar-te pressa i empaquetar les teves coses -va dir -. La marea està pujant de pressa i el sol sortirà aviat. Hem d'abandonar la nau. -Va somriure alhora que es retirava un floc de pèl pèl-roig dels ulls, que brillaven verds i entremaliats -. Jemba està furiós. Pot ser que tingui por de no cabre en una cova.

- Per què està tan enfadat? -va preguntar Qui-Gon amb curiositat.

La Clat'Ha va arronsar les espatlles.

-Perquè és una cosa que escapa al seu control, suposo. Al principi va pensar que la tripulació estava mentint, però al final va haver de reconèixer que, si continuàvem aquí, podíem enfonsar-nos. Gairebé valdria la pena veure'l perdre la calma.

En Qui-Gon va arrufar les celles.

- Quant trigaran els arcones a necessitar dàctilus?

L'alegria que hi havia als ulls de la Clat'Ha es va transformar instantàniament en preocupació.

-Alguns estan començant a desmaiar-se -va dir tranquil·lament-. Si no aconsegueixen prendre dàctilus abans d'aquesta nit, començaran a emmalaltir i a morir.

-Tan aviat -va murmurar en Qui-Gon. Alguna cosa li consumia, el seu instint li deia que havia passat alguna cosa per alt.

La còlera d'en Jemba. Un soroll de passos suaus d'animals. Un penya-segat sòlid que es movia. Una boirina groga...

Però no hi havia més animals a l'illa que els dracs. Poc abans d'aterrar, la tripulació havia investigat per comprovar si hi havia depredadors. I la boirina no havia aparegut davant dels seus ulls. Una cova del propi penya-segat havia estat il·luminada amb una feble llum groga.

Va entendre el que estava passant.

-Digues als arcones que no tinguin por -va dir a la Clat'Ha nerviosament -. Crec que sé on són els dàctilus. Tornaré tan aviat com pugui.

-Hi aniré amb tu -es va oferir la Clat'Ha a l'instant -. O podríem demanar ajuda...

En Qui-Gon va considerar les seves paraules. No hi havia dubte que els dàctilus havien d'estar amagats, però amb els dracs famolencs caçant al cel diürn, massa gent podria atreure la seva atenció. Per no esmentar a Jemba, que estaria observant. Era millor un sol home, vestit amb robes fosques...

-Ho sento, Clat'Ha -va dir -. Sé que no t'agradarà el que et vaig a demanar que facis.

-Faré qualsevol cosa -va declarar la Clat'Ha amb valentia-. Hem de trobar els dàctilus!

-No, no ho entens -va dir en Qui-Gon-. T'estic demanant que esperis.

* * *

El hutt Grelb era bo obeint ordres, i més si sabia que Jemba es menjaria la seva cua si no ho feia. Es va asseure en una roca a mitja alçada del penya-segat amb el seu rifle làser preparat. Des d'allà tenia una bona vista de la nau. Jemba li havia enviat en aquest lloc per dues raons: per protegir els miners i als arcones mentre evacuaven la nau, i per assegurar-se que ningú s'enfilava fins a les coves més altes.

No és que Jemba es preocupés pel benestar dels arcones, però ara eren de la seva propietat i havia de protegir la seva inversió.

Al lluny, els dracs que volaven molt alt i els que penjaven de les roques de les muntanyes no havien advertit la presència dels hutts, els arcones o els whíphids. La boira de les primeres hores del matí els ocultaven de la seva vista. No obstant això, Jemba mantenia la guàrdia alerta, preparat per disparar a qualsevol drac que baixés des del cel, o a qualsevol arcona que li donés problemes.

La nit anterior, la foscor els havia protegit i ningú els havia vist pujar amb els dàctilus pels penya-segats. Jemba havia ordenat la major part del treball als whíphids, que podien lliscar sobre els seus peus i no feien soroll mentre carregaven els dàctilus en paquets i els treien fora de la nau. Grelb estava segur que ningú els havia vist. La resta dels miners de la nau estaven ocupats guarint-se les ferides després de la lluita amb els pirates, i els arcones tenien massa por per treure els seus nassos xatos fora de les habitacions.

Havia estat un contratemps que la tripulació ordenés a tots abandonessin la nau per dirigir-se a les coves. Fins i tot Jemba s'havia preocupat perquè algú pogués trobar per casualitat els dàctilus. Va ser una sort haver obligat els whíphids a enfilar-se tan alt.

La boira estava començant a buidar-se, però uns núvols grisos s'apropaven des de l'oest. L'aire feia olor de sal i als distants llampecs. A Grelb li preocupava que la tempesta obligués als dracs a baixar i a posar-se a l'illa.

Mentre els arcones desallotjaven l'enorme nau fosca, un home va captar l'atenció d'en Grelb: el Cavaller Jedi Qui-Gon Jinn. Duia una capa i una caputxa, però Grelb el va reconèixer a l'instant per la seva grandària i la manera de moure's. Qui-Gon va caminar veloçment entre els arcones com si estigués ansiós per arribar a les coves. No obstant això, no tenia pressa per arribar a un lloc segur.

En Grelb va agafar un parell de macrobinoculars de la seva butxaca i els va enfocar cap al Jedi. Qui-Gon pujava la muntanya tranquil·lament, sense cansar-se. Però, en comptes d'entrar a la primera cova on els arcones ja s'amuntegaven, va seguir escalant, avançant pas a pas per una estreta vora fins a arribar al costat de la muntanya des del qual no podia ser vist.

En Grelb hagués lliscat encantat darrere del Jedi i li hagués disparat, però no es va atrevir a fer-ho sense el permís d'en Jemba. Va agafar el seu intercomunicador i va pressionar un botó. Després d'uns segons, Jemba va contestar.

-El Cavaller Jedi està pujant cap al cim de la muntanya -va dir en Grelb.

- On es dirigeix? -va bordar en Jemba. Sonava espantat i tenia raons per estar-ho.

-No ho sé, però no m'agrada -va contestar en Grelb. Jemba va dubtar per un moment.

-Agafa reforços i assegura't que no torni.

* * *

Si Treemba semblava estar malalt. El saludable to verdós de la pell havia anat canviant fins al gris, i les seves petites escates estaven començant a desprendre's. Feia hores que Qui-Gon s'havia anat.

L'Obi-Wan havia sentit una gran frustració quan la Clat'Ha li havia dit que Qui-Gon havia marxat a la recerca dels dàctilus. Hi havia acceptat que no seria el padawan del Jedi, però no podia Qui-Gon demanar-li que l'ajudés, encara que fos per una vegada?

Per descomptat que no ho havia fet. Per descomptat que havia marxat sol.

A la desagradable cova en la qual estaven refugiats, Obi-Wan mirava al seu amic amb les celles arrufades. Els hutts i els whíphids havien agafat les úniques llanternes que hi havia a l'enorme cova, de manera que l'única llum que els hi arribava era la dels seus reflexos.

Els arcones s'havien instal·lat a la caverna més llunyana, encara que totes eren molt estranyes. Cada cova mesurava quatre metres d'ample en la seva part més estreta i deu d'alt. Al voltant d'una dotzena de passadissos sortien a l'exterior, però els túnels s'eixamplaven en nombrosos buits. Diverses marques d'urpes a terra mostraven que algun animal havia passat per allà, encara que els arcones no van trobar res en el cau.

Els treballadors d'Offworld vigilaven la porta per assegurar-se que ningú s'escapolia. Les estalactites penjaven damunt dels seus caps com llances brillants, i no hi havia cap lloc on seure a excepció de les roques desgastades. En les ombres fantasmals, els ulls dels arcones brillaven tènuement.

Si Treemba cantussejava. D'altres, a prop seu, el van imitar. Obi-Wan va arribar ajupit prop d'on estava el seu amic.

- Què estàs taral·lejant? -va dir en veu baixa.

-Cantem una cançó d'acció de gràcies -va dir en Si Treemba i, a continuació, la va traduir per a Obi-Wan:

El sol finalment està ocult

i ara el nostre món és fosc.

En aquesta cova tenim les pedres

i als germans a la nostra esquena.

Fora pot ser que amenaci tempesta.

però aquí el dia està en calma.

Ens unirem a la terra com la carn a l'os.

Pertanyem als nostres germans.

La cançó li va resultar trista a l'Obi-Wan, però ell no era un arcona. No estava acostumat a fer d'una cova la seva llar. La cançó havia de sonar alegre per a Si Treemba.

No podia entendre-ho, però semblava com si els arcones es resignessin a morir. Necessitava actuar i lluitar, i aquest desig es feia més fort per moments. Obi-Wan va lluitar contra aquest sentiment. No havia estat advertit una vegada i una altra sobre la seva impaciència? Això era la prova. Havia de viure segons el Codi Jedi i esperar, fins i tot mentre el seu amic perdia forces. Era la tasca més dura que havia realitzat en la seva vida, però confiava en Qui-Gon.

-Promet-me -va dir tranquil·lament Obi-Wan a Si Treemba -que no moriràs aquí.

-No deixarem que se'ns vagi la vida aquí -va prometre Si Treemba.

-De debò? Esperaràs fins que Qui-Gon hagi tornat? -va preguntar Obi-Wan angoixat.

-Intentarem resistir, Obi-Wan -va prometre en Si Treemba-, però els dàctilus han d'arribar aviat.

 Següent