Reunió (IV)

Anterior

IV

La Jaina va escoltar amb atenció la història d'en Droma; els seus pares ja la coneixien, però la van escoltar novament mostrant un patent interès. Va tenir la impressió que la Leia gairebé esperava trobar inconsistències o contradiccions en ella.

Després de rescatar a la seva germana a Fondor, Droma i la seva família havien viatjat d'un costat a un altre, com tenia per costum. El front cada vegada més ampli dels yuuzhan vong els va mantenir en moviment, primer en direcció al Centre, i després cap a les regions exteriors de la galàxia, buscant climes més segurs. Allà van trobar tancades mentalitats provincianes, sentiments antijedi, guerres civils i altres signes del col·lapse de la infraestructura galàctica, però era tot el que la seva família podia fer per mantenir els seus caps col·lectius per sobre de l'aigua.

-Llavors, vam sentir parlar de la xarxa ryn -la cua d'en Droma fustigava l'aire i s'enrotllava mentre passejava per la coberta principal del Falcó com si fos una mà més que emfatitzava certs punts del seu discurs-. Coneixíem el Gran Riu, però no ens sentíem qualificats per ser idealistes o lluitadors de la resistència. Només som viatgers amb certes habilitats pròpies i úniques. Utilitzar aquestes habilitats per reunir i difondre informació mentre viatjàvem semblava obvi, i no em va sorprendre que un de nosaltres l'aprofités. Els ryn per fi podien formar part d'una gran empresa galàctica! Semblava gairebé massa bo per ser veritat.

-De moment només ens hem trobat amb dues persones de la xarxa -va apuntar la Jaina-. Una a Galantos, que ens va salvar d'una trampa de la Brigada de la Pau, i a Goure a Bakura, que ens va enviar aquí. Va dir que...

-Que algú us estaria esperant -va acabar en Droma, impacient-. Típic d'ell.

La Jaina va mirar interrogativament al seu pare, que simplement va arronsar les espatlles.

-Sol fer això. Trigues en acostumar-te.

-Pots dir-nos alguna cosa -va preguntar la Jaina, retornant la seva atenció a Droma- que ens ajudi a trobar al ryn que se suposava que havíem de trobar?

-No puc dir-vos molt més. Vaig venir aquí a la recerca de treball per a la meva família. Volíem convertir-nos en part de la xarxa, tornar alguna cosa a les persones que ens van ajudar a Duro sense comprometre el que significa ser un ryn. No m'importa el que la gent pensi de nosaltres, no vull ser un heroi, només mantenir el meu clan fora de perill, sabeu? Suposo que, com més amics tinguem, més segurs estarem. Si el sostre s'ha d'ensorrar sobre els nostres caps, ens agradaria tenir companyia.

-I què va passar? -va interrompre'l la Jaina.

En Droma va emetre un sorollet de decepció des del més profund en la seva gola.

-Em van escoltar, però van dir que en aquell moment no hi havia vacants en l'organització... almenys, no on anàvem. Els hi vaig dir que estàvem disposats a traslladar-nos allà on ens necessitessin, però no van semblar interessats.

-Series capaç de...? -va començar la Leia.

-... Identificar el cap ryn? -va acabar en Droma la frase, movent la seva cabellera-. És tan reservat com pot. I té les seves raons. Crec que, darrerament, tant la seva xarxa com ell han estat ajudant-vos. A vosaltres i a més gent, cosa que no els hi agradarà als yuuzhan vong.

La Jaina va arrufar les celles.

-Així que no pots dir-nos res més sobre ells?

-Si sabés alguna cosa us ho diria, creieu-me. M'heu ajudat a treure'm d'Onàdax. Aquí baix les coses s'estaven posant realment lletges.

-Suposo que no sabràs res del que ha passat a Onàdax -aventurà la Leia. La seva expressió era d'acceptació, com si per fi cregués la història del ryn, encara que hi hagués molts forats a omplir-. Ens ha donat la impressió que algú va orquestrar la revolta per alliberar-se de unes quantes proves.

-Probes de què?

-De la xarxa, suposo.

En Droma va tornar a encongir-se d'espatlles.

-Ho sento, però no és cosa meva. Jo només sóc aquí pel viatge. Si podeu deixar-me en alguna part del sector Juvex, us ho agrairé eternament. Des d'allà podré tornar amb els meus.

-Si anem per allà, compta amb això -va assegurar-li en Han.

-Què vols dir amb aquest «si»?

-La veritat és que, ara mateix, no sabem on anar.

En Droma els va mirar com si parlessin en gamorreà.

-I Esfàndia? -preguntà-. Hi anireu, oi? Juvex us agafa de camí.

-Esfàndia? -va repetir en Han, arrufant les celles.

-Esfàndia és un dels dos petits centres de transmissions amb l'altre extrem de la galàxia -va explicar la Leia-. Pertany a la Vora Exterior. Abans només n'hi havia un, Generis, però quan va començar la guerra van activar un altre per si de cas.

-I per què hauríem d'anar-hi? -es va estranyar la Jaina.

-No sabeu el que ha passat? -En Droma semblava realment sorprès.

-No, què ha passat? -es va interessar la Jaina.

-És una cosa que vaig sentir per casualitat mentre m'entrevistaven per al treball -va explicar, removent-se incòmode al seient-. Mentre hi era va arribar un missatge. Van esmentar que el cap ryn no volia fer res al respecte, perquè imaginava que vosaltres ja ho sabríeu a través dels canals oficials.

Tots els ulls se centraven en Droma, esperant que s'expliqués.

-De veritat no sabeu del que estic parlant?

La Jaina va fer un pas cap a ell.

-No, no ho sabem. I si ets tan bo deduint el que la gent dirà, sabràs que vaig a...

-Jaina -va avisar la seva mare.

En Droma va riure entre dents, mirant al Han.

-Ja veig que ha heretat el temperament dels Solo.

-Ni t'ho imagines -va assegurar-li en Han.

El ryn va parlar directament a la Jaina.

-Generis ha estat destruït pels yuuzhan vong. I també han atacat Esfàndia.

-Quan?

-Ahir, crec.

-Què té a veure això amb nosaltres? -va preguntar en Han-. Conec aquest tipus d'estacions. Si és de la Vora Exterior, probablement serà automàtica i només tindrà un mínim de personal de manteniment. Si els yuuzhan vong l'han atacat, podem donar-la per perduda.

La Leia va moure el cap.

-Abans que partíssim, Cal Omàs va dir que reforçaria les defenses. Potser estiguin resistint.

-I si no han pogut, què? -va qüestionar-la en Han-. Realment és tan important perdre contacte amb part de la Vora Exterior?

-No només amb part de la Vora Exterior -rectificà la Leia-. Generis i Esfàndia no només són els únics centres de comunicació amb les Regions Desconegudes. Totes les transmissions de i cap als Txiss passen per elles. Si les elimines, elimines tota possibilitat de contacte amb les Regions Desconegudes.

Va regnar el silenci, mentre les implicacions penetraven en la ment dels reunits.

* * *

Portaven caminant més de dues hores pràcticament en silenci. Darak i Rowel, els seus guies ferroans, romanien la major part del temps per davant d'en Jacen i els altres, i rarament es molestaven a comprovar que els seus convidats mantinguessin el ritme.

Això no era un problema en si, hi havia moltes coses a veure. El tampasi era vigorós i ple de vida. El tronc de cada boras era un ecosistema en miniatura que albergava dotzenes d'espècies de plantes i fongs que, al seu torn, servien d'hàbitat i aliment a milers d'insectes de brillants colors. Aquests insectes es convertien en presa de llangardaixos i aranyes, que eren devorats per ocells o animals més grans encara. Mirés on mirés, Jacen tenia la sensació que existia un univers diminut, que aquell instant detenia el seu furiós moviment i que es posaria en marxa de nou en el moment que apartés la mirada.

La Danni es va queixar que no tenia sentit obligar-los a aterrar l'Ombra de Jade tan lluny del seu destí, però la Darak li va informar que a la seva nau no li estava permès utilitzar l'espai aeri de qualsevol zona habitada, ja que això podria interferir amb l'ecosistema acuradament equilibrat del planeta.

En Jacen podia comprendre-ho, hi havia tantes meravelles a contemplar...! Amb la seva curiositat picada per alguna cosa que el seu oncle digués, va apressar el pas per col·locar-se al costat de la Darak. Ella no es va tornar, ni va fer cap signe de reconèixer la seva presència, ni tan sols va frenar el seu pas.

-El meu oncle m'ha dit que recordeu la Vergere -li va dir.

-El teu oncle s'equivoca -va respondre ella, mantenint la mirada fixa en el camí-. Jo era una nena quan l'altre Jedi i ella van arribar a Zonama, i el meu assentament estava a mig món de distància.

«L'altre Jedi...», Jacen va sentir l'impacte d'aquella revelació com un cop físic.

-Bé, potser tu no personalment, però la teva gent la va conèixer -va insistir-. I hauràs sentit les seves històries.

-Històries, si. Contes per dormir als nens.

No va deixar que el to gèlid de la ferroana el detingués.

-No sé si ho sabeu, però els Jedi gairebé es van extingir fa uns cinquanta anys. Els qui van venir aquí quan eres nena, s'haurien entrenat en els vells temps. Si poguéssim saber alguna cosa més d'ells...

-No tots estaven entrenats -el va tallar en Rowel-. Un era un aprenent. Fort a la seva manera, però mancat d'educació.

-Què els hi va passar?

-Som guies, no historiadors -va dir la Darak agrament.

-Ho sé, però...

En Jacen es va aturar quan una ombra va passar sobre ells. En mirar cap a les copes dels boras, va veure alguna cosa enorme i fosca passar per sobre dels seus caps, però no el temps suficient com per saber exactament de què es tractava.

Els altres també es van aturar i van alçar la mirada, excepte Darak i Rowel que van seguir indiferents.

-Què era això? -va preguntar en Jacen.

-Un kybo -va informar en Rowel-. Els seus camps són a prop.

-Són perillosos? -Aquesta era la Mara.

-Tot just -va respondre la ferroana-. Són aeronaus.

Moments després van sorgir del dens tampasi a una clariana el doble de gran que aquella on aterrés l'Ombra de Jade. Flotant sobre el terreny es podien veure mitja dotzena d'aquells dirigibles en forma de manta-ratlla. Aproximadament de les mateixes proporcions que el Falcó Mil·lenari, però tres vegades més grans, projectaven profundes ombres sobre el prat. De cada kybo penjaven cinc primes cordes que l'ancoraven a les nuoses arrels que sorgien del terra, mantenint-lo en posició tot i el suau vent que bufava a la immensa zona d'herba. Sota cada un d'ells penjava una góndola en forma de bala, i a la part del darrere destacaven dos ventiladors de color os.

En Jacen va poder veure tres aeronaus més surant per sobre de les copes dels enormes boras, mentre que una altra aterrava a l'extrem més llunyà del camp. Decorades amb llargues i amples ratlles porpra i taronja sobre la seva aspra pell blanca, les naus destacaven contra el luxuriant teló verd del tampasi.

Allà es congregaven més d'una trentena de ferroans: alguns transportaven cistelles, altres treballaven en les góndoles, altres més afermaven els ancoratges... Tots semblaven increïblement laboriosos.

-No podríem viatjar fins al vostre poblat en un d'aquests? -va preguntar la Danni.

Els dos guies havien seguit caminant i ja estaven a diversos metres de distància. La Darak es va aturar per contestar-li.

-Aquestes aeronaus no són transports, sinó recol·lectors -va explicar-. S'usen per recol·lectar el producte de les copes dels boras.

Luke, Mara, Saba i Soron van sorgir alhora d'entre els arbres, contemplant meravellats l'espectacle. Es van acostar a un grup on un ferroan s'ocupava de reparar una góndola posada a la gespa, al seu costat. El dirigible surava directament sobre el seu cap, amb les cordes que li servien d'àncora cruixint per la tensió, mentre la gran estructura en forma de meló es gronxava al vent.

En Jacen no va tenir inconvenients a endinsar-se sota l'ombra de l'enorme dirigible. Des d'on es trobava podia veure que estava compost per dotzenes de petites bufetes plenes de gas, separades per membranes primes. Perquè es desplomés, haurien de fallar simultàniament la majoria d'aquestes bufetes, una cosa massa improbable per preocupar-se per això.

L'interior de la góndola era fosc i humit. Gràcies a la llum del sol que es filtrava va poder veure bancs per seure i cert nombre de grans cistells teixits amb tiges, òbviament per a la collita de fruita. Les parets eren humides i no va poder evitar pensar que anar assegut en un dels bancs seria com passejar al ventre d'un whaladon gegant.

-Ets el pilot? -va preguntar en Luke.

-Em dic Kroj'b -va respondre l'home-. I sóc el seu company.

-Company? -va repetir estranyada la Mara.

L'home va somriure, revelant un conjunt de saludables dents blanques.

-Tenim una relació simbiòtica -va explicar-. Jo cuido d'ella i ella té cura de mi.

En Jacen va comprendre llavors que el dirigible no era només un objecte, una cosa, sinó una criatura vivent.

-Com li dius? -es va interessar.

-Li dic Elegància Consagrada -va dir somrient, com si li alegrés que l'hi preguntés.

En Jacen capcinejà pensativament.

-És un bon nom, m'agrada.

-Ni busquem ni necessitem la teva aprovació -va etzibar en Rowel-. Ara, en marxa, encara ens queda molt camí i la Darak no esperarà.

La ferroana es podia veure en la distància, prop de la distant línia de boras. En Rowel va girar cua i es va dirigir cap a ella, aparentment indiferent si els altres el seguien. Per molt que a Jacen li hauria agradat quedar-se i xerrar una mica més amb el «company» del kybo, sabia que havien d'obeir els desitjos d'en Rowel i la Darak, si volien arribar al seu destí.

-Sorprenent, oi? -va exclamar la Danni, caminant al costat d'en Jacen-. Es podria dir que, mirem on mirem, estem envoltats de vida.

En Jacen va assentir, contemplant a un dels kybos fregar les copes dels distants boras.

-Tot això fa que em senti molt, molt petit -va xiuxiuejar, mentre arribaven al límit dels arbres. No obstant això, per estrany que resultés, aquell pensament no el molestava en absolut.

* * *

A l'Orgull de Selònia, la Jaina es va asseure al costat de la Tahiri durant el llarg salt a través de la galàxia. Mentre en Jag s'ocupava de l'Esquadró Sols Bessons, ella es va mantenir alerta dels progressos de la seva amiga. Encara que se suposava que la definició mèdica de l'estat de la Tahiri era estable, a la Jaina no li semblava convincent. Exteriorment la noia semblava estar bé, però, sota la superfície, la Jaina sentia una lluita psíquica terrible que empitjorava amb el temps.

-No ho sent? -li va preguntar a Dantos Vigos, el cap mèdic del Selònia, un duro de trets solemnes. La pell de la Tahiri era cerúlia, però les cicatrius en el seu front cremaven. Les que ella mateixa s'havia fet en els braços no havien desaparegut, sinó tot el contrari-. És com si cremés per dins.

En Vigos va moure el cap mentre estudiava els signes vitals de la noia.

-No sembla tenir febre.

-No parlo del seu cos. Parlo d'ella.

En Vigos la va mirar fixament amb ulls plens de perplexitat. Era un metge amb més de dues dècades d'experiència de combat a sobre, i no donava l'esquena a qualsevol informació pertinent que pogués ajudar a un pacient, però era clarament incapaç de comprendre el que la Jaina intentava dir-li.

-Em temo que s'està quedant sense energia -va comentar la Jaina en veu baixa, sense parlar realment amb ell-. Què passarà llavors?

Va desitjar tenir al costat d'ella l'oncle Luke o la Mestre Cilghal. Ells sabrien què fer, estava segura. Aquest no era el seu camp, no era un enemic al que pogués enfrontar-se i derrotar. Quina tàctica podia utilitzar contra un enemic que intentava dominar la ment de la seva amiga? Un enemic que provenia del seu interior i que creia tenir tant dret en aquesta ment com la pròpia Tahiri?

-Jaina? -ella va aixecar la mirada, comprenent que el doctor li havia preguntat alguna cosa-. He dit: hi ha alguna cosa que pugui fer?

La Jaina va negar amb el cap. Vigos li va donar uns copets amistosos a l'espatlla i va tornar als seus deures, deixant-la a soles amb la Tahiri. Per molt que volgués quedar-se i ajudar a la seva amiga, sabia que en realitat no podia fer res excepte controlar el seu declivi.

«No -va pensar la Jaina resoludament-, no penso deixar que això passi». Es va negar a seure i sostenir la mà de la Tahiri mentre la noia lluitava inútilment contra els seus dimonis interns. Això era tant com rendir-se i permetre la victòria de la Riina. La Jaina mai havia abandonat a un amic quan la necessitava i no anava a començar ara.

L'única pregunta era: què podia fer? La Tahiri semblava estar perdent la batalla, però era una batalla que mantenia des de feia anys. Encara que ningú ho sabés, mantenia una atenta vigilància contra la personalitat yuuzhan vong aparentment expurgada a Yavin IV. Però, ara, començaven a aparèixer esquerdes. Si la Jaina intervenia, el mur s'esfondraria completament, deixant la Tahiri exposada. Això podia ser tan perillós com creuar-se de braços i no fer res.

La Jaina no tenia forma de contactar amb el Falcó o l'Esquadró Sols Bessons per demanar consell. Mentre romanguessin a l'hiperespai, tot depenia únicament d'ella. Va romandre asseguda més d'una hora sospesant les possibilitats i sostenint la mà de la Tahiri, sentint com disminuïa la Força en el cos de la jove.

«No m'importa el que diguin els seus signes vitals -va pensar. L'estem perdent, puc sentir-ho».

-Quant falta per arribar? -va preguntar a la capitana Mayn per l'intercomunicador de la infermeria.

-Dues hores fins a arribar a l'abast dels sensors d'Esfàndia -va ser la resposta-. Estem dins de l'horari establert, si és el que està preguntant.

«Dues hores -va pensar la Jaina-. Temps suficient per marcar la diferència».

Va tancar els ulls, concentrant-se en la fusió mental que els Cavallers Jedi més joves compartien durant el seu entrenament. Si la Tahiri estava perdent la batalla, potser només necessitava un petit reforç...

* * *

La Tahiri va sentir que alguna cosa la banyava, com si una onada passés per sobre d'ella, però no s'atrevia a mirar al seu voltant per por a donar-li avantatge a la Riina en el duel. El seu món només consistia en aquests ulls verds i en l'aspre brunzit de dos sabres làser xocant en imperfecta sincronia. La fatiga es deixava sentir dolorosament en tots els músculs del seu cos, però no pensava rendir-se. No estava disposada a permetre que l'altra usurpés el seu lloc en aquest món.

Parada.

Alguna cosa havia canviat, i ara els seus instints primaris li murmuraven, li advertien dels perills d'aquest canvi. No es podia permetre baixar la guàrdia. Fos el que fos el que hagués portat aquesta onada, havia de considerar-ho una amenaça.

Envestida, parada.

«Has sentit això?».

Tot i que la veu era la del seu atacant, li recordava massa a la seva pròpia.

«Ho he sentit», va contestar, donant un pas a un costat per deixar que el sabre làser de la Riina fendís l'aire inofensivament.

«Saps el que és?».

La Tahiri va captar la incertesa de la Riina, i les seves mans van subjectar l'empunyadura amb més força.

«No», va dir, agafant el sabre làser amb les dues mans i dirigint un atac cap al cap de la Riina.

Aquesta el va bloquejar fàcilment, com havia esperat. Van mantenir els sabres làser bloquejats, crepitant amenaçadorament enmig del silenci. Llavors, la Riina va acostar una mica més el seu rostre exhibint un mig somriure nerviós, i els seus verds ulls es van clavar en els de la Tahiri.

«Alguna cosa s'apropa», va xiuxiuejar.

La Tahiri anhelava desesperadament mirar al seu voltant. Sentia que la seva esquena cremava, que en ella s'obria un forat ardent a causa de la mirada d'una cosa que s'acostava a poc a poc. Però, com combatre contra el nouvingut sense apartar els seus ulls dels de la Riina?

Retrocés, bloqueig, atac.

La Riina va saltar cap a enrere, mantenint el seu sabre làser en posició defensiva.

«Podem combatre juntes», va suggerir.

El cos de la Tahiri es va refredar mentre la sospita creixia dins d'ella.

«Per què havia de voler fer això?».

«És això o deixar que ens mati. Primer a una i després a l'altra. Li seria tan fàcil com caçar una scherkilhla».

La ment de la Tahiri va evocar la imatge de les rabassudes aus criades en els mons yuuzhan vong com a font de proteïnes. Es va obligar a apartar-les; aquelles imatges, com pensaments, no pertanyien al seu món.

Colpejar, desviar.

Va lluitar desesperadament, no només contra el sabre làser enemic, sinó també contra les seves sospites. Aliar-se amb la Riina? Això equivalia a rendir-se! Ja va ser sotmesa una vegada a la personalitat extraterrestre, i només li havia salvat la intervenció de l'Ànakin. No podia comptar amb ell una segona vegada, ja que estava...

La seva ment va retrocedir davant la paraula, mentre ressonava contra ella com el so d'una campana fúnebre:

«Mort».

L'Ànakin no podia ajudar-la, ni ara ni mai. No podia eludir aquesta simple veritat. Estava sola.

Branda, finta, esquiva.

Una veu va arribar a ella, transportada pel fosc vent que bufava a les terres ombrívoles que l'envoltaven. Pronunciava el seu nom, però es va mantenir durant molts segons agonitzants i turmentadors, com si arribés de molt, molt lluny...

«Has sentit això?», li va preguntar la Riina, començant a sentir-se realment espantada.

«Ho he sentit -la veu de la Riina estava tenyida d'alleujament-. Et crida a tu. No em vol a mi».

«Per què jo? -va preguntar la Tahiri furiosa, llançant tres espasades en ràpida successió-. Per què no a tu?».

«No ho sé». La diversió de la Riina tenia cert toc d'incertesa. Va retrocedir d'un salt que la va allunyar cinc metres de la Tahiri.

«Però saps que després anirà a per tu».

Puntada de peu, atac.

«Almenys, quan ho faci, no et tindré a la meva esquena! Estaràs morta!».

La veu va ressonar de nou a les ombres, com el primer rumor d'una onada poderosa xocant contra la riba.

«No és honorable donar-li l'esquena a un enemic enmig d'una baralla -va dir la Riina-. Ni pràctic».

«Només puc enfrontar-me amb un enemic a la vegada», va respondre la Tahiri, obligant a la Riina a allunyar-se amb una sèrie d'agressives estocades. Va lluitar com mai havia lluitat, sorprenent-se a si mateixa per la gràcia i la força dels seus cops. Era com l'Ànakin, plena de Força, cremant com un foc blanc i enlluernador.

La imatge li va portar records, i els records van portar emocions que preferiria oblidar. Va atacar de nou, més violentament encara. Però tot el que va aconseguir va ser forçar un altre punt mort. Ull contra ull, tot just separats per uns centímetres, amb els sabres làser creuats entre elles, es van mirar fixament, fredament.

La veu va repetir el seu nom, i aquest cop semblava molt més propera! Tant, que gairebé podia sentir el seu alè al clatell!

Sense pensar conscientment, va mirar cap enrere. La foscor va embolicar el món i la Riina com si fos boira, però una esquerda es va obrir per una banda i una llum pàl·lida va brillar a través d'ella.

«No! No deixaré que ens matis!».

La Riina va empènyer la Tahiri lluny d'ella i es va submergir en la negra boira. Sorpresa, la Tahiri va caure a terra, però va tornar a aixecar-se i va córrer darrere de l'altra seguint els seus passos frenètics. Fos el que fos el que sorgís de la foscor, no ho afrontaria sense saber exactament on era la Riina.

I a què tenia por.

«No deixaré que ens matis...».

Les paraules de la Riina la van angoixar mentre corria per la foscor, i el seu nom aixecava ressons darrere d'ella.

* * *

La Leia es va mantenir en un dels seients posteriors durant tot el vol a Esfàndia. Intentar competir amb Droma i el seu marit era massa esgotador i inútil. A vegades semblava que la seva afinitat no era del tot amistosa, però sí absolutament natural. Tot just havien deixat de parlar des que el ryn pugés a bord. Es van posar al dia l'un a l'altre del que els havia passat des que van sortir de Fondor parlant de tot, des de les seves respectives tàctiques per aconseguir el que volien fins a la mort de l'Ànakin. Després d'això, en Droma va marxar del pont un temps per entonar un cant fúnebre en una llengua que la Leia no va entendre, però després va tornar i va explicar una història sobre una de les seves gestes en el Sector Senex. La història era tan llarga com un centpeus bolenià, però va servir per alleujar l'ambient malenconiós que s'havia ensenyorit del Falcó.

-Així que van començar a destrossar el mòdul del tanc -deia en Han, relacionant una de les seves pròpies històries amb la d'en Droma, enterrat ja el dolor que l'havia consumit una mica abans.

-Què vas dir que estava ple d'hidrogen líquid.

-Sí, però destrossar el tanc no va impedir que l'hidrogen seguís escapant, més aviat el contrari, tal com havia planejat.

-Per què? -es va estranyar en Droma-. L'hidrogen no crema sense oxigen.

-Exactament el que va dir Lingot d'Or. Aquest és el problema amb els androides, no tenen imaginació. Quan els nostres escuts van fallar, li vaig dir a la Leia i al Jacen que obrissin forats al casc del creuer amb els seus làsers. Abans de poder dir-li en aquests caratallades que traguessin ions, hi havia oxigen més que suficient perquè reaccionés amb l'hidrogen. El creuer va esclatar tan ràpid que ho vam passar malament esquivant els trossos. Després d'això, només vam haver d'allunyar-nos d'allà. Les poques naus que quedaven no ens van donar molta feina.

-Comprensible. Diuen que les naus vong són inútils un cop s'han quedat sense el seu yammosk.

-Bé, no del tot -rectificà en Han-, però sense ells tens cert avantatge.

En Droma va arronsar les espatlles.

-Parlant de yammosk, he sentit algunes històries sobre ells que et posen la cua de punta!

La Leia escoltava les bromes, però no participava en la conversa. Es concentrava en la informació que en Droma els havia facilitat: havien perdut tota comunicació amb les Regions Desconegudes. La destrucció de la base de Generis i l'atac a Esfàndia semblaven ser l'origen de la pèrdua. Esfàndia, un protomón errant, feia molt temps que s'havia alliberat de l'atracció de l'estrella que el veiés néixer, però encara conservava suficient radioactivitat bombollejant en el seu nucli com per mantenir una atmosfera líquida. No era el més hospitalari dels llocs, però tampoc necessitava ser-ho. Normalment, només una dotzena de persones, tècnics sobretot, habitava la base de transmissions convertida en estació científica al principi de la guerra amb els yuuzhan vong. Des que la missió d'en Luke s'endinsés en les Regions Desconegudes, la presència militar de l'Aliança Galàctica al voltant d'Esfàndia s'havia reforçat amb dos esquadrons d'Ala-X i una fragata, l'Estil Corellià. No sabia el que li havia passat en aquest contingent de forces. El personal de la base només havia tingut temps per transmetre un missatge d'alerta als seus superiors de Mon Calamari, anunciant que els yuuzhan vong els estaven atacant, abans que es tallessin les comunicacions.

No era obligatòriament un indici segur de desastre. La base de transmissions es va dissenyar per afrontar un atac. Van adaptar la tecnologia imperial AT-AT a la sopa freda d'Esfàndia, creant una construcció gegant, mecànica, similar a un cranc, capaç de moure's d'un costat a un altre amb pas lent però ferm. Aquesta mobilitat representava un avantatge, atès que la major part d'aquell món estava sembrada de receptors prou sensibles com per detectar transmissions de les profunditats de les Regions Desconegudes i reenviar-les al seu destí. La base circumnavegava el globus procurant el manteniment d'aquests receptors, mentre els tècnics romanien fora de perill al seu interior. La possibilitat de moure's feia més fàcil amagar-se si eren atacats.

Per tant, la base podia estar simplement oculta en una esquerda del terreny o sota l'espès llim de la sopa atmosfèrica. Si podien trobar-la, potser aconseguissin reactivar-la. Assumint, per descomptat, que els yuuzhan vong no l'haguessin descobert i destruït ja...

La Leia va deixar que la seva ment vagués per l'espai, lluny de la seva posició hiperespacial, més enllà d'Esfàndia i del que els esperés allà, fins al seu germà Luke. L'últim missatge que en Cal Omàs rebés d'ell suggeria que havia trobat una pista prometedora i pensava investigar-la. No va especificar en què consistia aquesta pista o cap a on el dirigia, i no tindrien forma d'esbrinar-ho mentre no reparessin la base de transmissions. La Leia no tenia cap dubte que, si li hagués passat alguna cosa horrible, ella ho sabria, ho sentiria com ja li havia ocorregut en el passat. Malgrat tot, estava preocupada. Havien invertit tant en aquesta missió, personalment i a nivell galàctic, que si alguna cosa sortia malament, seria un desastre de proporcions inimaginables.

La conversa entre el seu marit i el seu vell amic va canviar quan la consola del Falcó va emetre un senyal sonor i es va encendre, anunciant que s'acostaven al seu destí.

-Just en tot el nas -va exclamar en Han orgullosament, manipulant interruptors en previsió de la seva irrupció a l'espai real.

-I ni tan sols hem hagut de sortir fora i empènyer -es va burlar en Droma.

-Molt graciós -va replicar en Han sense riure-. T'importa treure el teu ridícul i pelut cul d'aquesta butaca perquè la Leia s'assegui i m'ajudi?

-No, no importa, Han -va assegurar ella quan Droma començava a aixecar-se-. Segur que en Droma pot fer-ho.

No podia dir que gaudís de la fi de la rutina, però va creure interessant observar la interacció d'en Han amb el ryn. Va recordar els horribles moments en què en Han l'havia apartat del seu costat, afligit per la mort d'en Chewbacca, però només en Droma havia pogut presenciar el molt que es va enfonsar en Han per aquell temps.

Si tenir al ryn a bord feia que en Han recordés aquells temps dolorosos, no ho estava demostrant.

-Et recordes dels deures d'un copilot? -va preguntar en Han a Droma sense apartar la vista del que estava fent.

-Complir les ordres i maleir quan alguna cosa surt malament -va respondre en Droma amb un somriure-. La qual cosa invariablement succeeix.

En Han fingí una expressió indignada per la seva estimada nau.

-Escolta, pot ser vella...

-... Però respon sempre que la necessites, oi? -va acabar en Droma.

-Què t'he dit sobre aquest vici? -va protestar en Han, irritat.

En Droma va riure a cor que vols.

-No obstant això, no és l'edat de la nau el que em preocupa -va assegurar, connectant un parell d'interruptors pel seu compte-. L'edat del pilot m'interessa molt més.

El xiulet de l'ordinador de navegació tallà la rèplica mordaç que en Han estava a punt de llançar. Els dos van mirar al capdavant mentre les ratlles fluctuants de l'hiperespai es van dissoldre donant pas a un fred i distant paisatge estel·lar. No hi havia res a prop que fes fosc les estrelles amb la seva intensa llum, ja que el sistema habitat més proper en aquesta secció de la Vora Mitjana es trobava a més de deu anys-llum, i el sol més proper de qualsevol tipus a la meitat d'aquesta distància. Allà només hi havia milers de milions de quilòmetres de pols espacial i la diminuta menudesa que era el solitari món d'Esfàndia.

O hauria d'estar. En Droma va revisar la consola buscant el planeta, mentre l'Orgull de Selònia i l'Esquadró Sols Bessons emergien de l'hiperespai al costat del Falcó. Els sensors del Falcó no van trigar a localitzar el seu objectiu. Estava cobert d'espessos núvols i brillava amb un color ataronjat artificial que va estranyar a la Leia fins que va comprendre el que no encaixava: Esfàndia no tenia sol, l'única font de calor era el seu nucli. I sense cap òrbita a seguir, significava que no tenia estacions, pols gelats o equadors ardents. Sempre comptava amb la mateixa temperatura.

No obstant això, els escàners revelaven que aquest no era el cas. Captaven almenys sis punts calents en l'hemisferi que tenien davant d'ells i un altre més va florir cobrant vida, mentre miraven.

En Droma va manipular el zoom per examinar la causa més de prop.

-Bombardeig aeri -va sentenciar-. Algú està deixant caure mines des de l'òrbita.

-Estan eliminant els sensors -va anunciar la Leia-. Els yuuzhan vong segueixen aquí!

Els ulls d'en Han van estudiar les dades que apareixien davant seu.

-Forta presència en una òrbita baixa. Set naus capitals i nou creuers. Ni rastre de defenses locals o reforços de Mon Cal.

-M'imagino el motiu -va grunyir en Droma.

La Leia va saber el que volia dir. La força desplegada pels yuuzhan vong en l'òrbita d'Esfàndia era enorme per a ser una operació estàndard. Esfàndia només disposava de dos esquadrons i una fragata, més els dos esquadrons que Mon Calamari va enviar a investigar. El desavantatge era gairebé obscè.

-Em pensava que als vong no els sobraven recursos -va comentar en Droma.

En Han tot just va grunyir. Un cruixit d'informació va fluir per les línies de comunicacions recentment obertes. La capitana Mayn i en Jag demanaven instruccions.

-Els has de dir que esperin un moment -va demanar la Leia-. No podem atacar, seria un suïcidi.

En Han es va tornar al seu seient per mirar-la.

-No podem marxar, Leia.

-Sí, la base de transmissions ha de seguir allà baix -va assentir, d'acord amb les paraules d'en Han-. Si no, els yuuzhan vong no malgastarien temps eliminant els sensors. Sense la base, cap d'ells funcionaria.

-Què podem fer? -va preguntar en Han-. Ens detectaran en qualsevol moment.

La Leia va mirar per sobre de l'espatlla d'en Han, recolzant una mà suaument en el seu clatell. Les forces yuuzhan vong eren formidables.

-Si passem les naus capitals, potser puguem penetrar en l'atmosfera i trobar la base abans que ells.

-I llavors què? -va preguntar en Droma-. Estaríem exactament en la mateixa situació que la base. Només seria qüestió de temps que ens trobessin.

La Leia podia sentir que la seva frustració augmentava en no trobar una solució al dilema. Si havien d'abandonar Esfàndia, sempre podien preparar una altra base de transmissions en una altra part, això els permetria restablir el contacte amb Mon Calamari.

Bellugà el cap, irritada. Això significava abandonar a la mort a un grapat d'innocents aquí, a Esfàndia. Aquesta idea l'emmalaltia, li recordava que havia passat a Gyndine, on tants van haver de ser abandonats a un destí cruel.

«Hi ha d'haver una altra manera», va pensar.

Gairebé en resposta, va sonar un xiulet al tauler de sensors, anunciant una transmissió hiperespacial des del costat oposat del planeta.

-Missatge entrant -va confirmar en Droma, amb la seva cua enrotllada a la base de la seva butaca tirant-li suaument.

-És el que necessitem -va xiuxiuejar en Han-. Després de tot, potser és hora d'una ràpida retirada.

-Espera -La Leia va canviar de posició per mirar per sobre de l'espatlla d'en Droma-. No crec que sigui dels yuuzhan vong; és un codi imperial.

-Imperial? -va repetir en Han amb incredulitat, però fent una ullada a l'escàner. Va fer una ganyota quan descodificà la transmissió-. Vaja, mai vaig pensar que m'alegraria en veure un destructor estel·lar.

No només un, va descobrir la Leia. Dues d'aquelles enormes naus van emergir de l'hiperespai sobre Esfàndia completament equipades, amb suport i caces TIE sorgint dels seus hangars de llançament. La forma en què maniobraven per atacar els yuuzhan vong la va omplir d'optimisme i afinitat.

Al principi va ser incapaç de reconèixer les ensenyes dels destructors estel·lars, però a jutjar pel nucli ennegrit i altres danys menors, semblava que tots dos havien entaulat combat recentment.

L'intercomunicador del Falcó va xiular i en Han respondre a l'instant. Era el gran almirall Pellaeon.

-Hauria d'haver sabut que em trobaria amb el Falcó Mil·lenari -va dir-. Sempre present on hi hagi problemes.

La Leia va sentir que un somriure apuntava al seu rostre.

-M'alegra tenir notícies seves, Gilad.

-I a mi seves, princesa -va respondre.

-Aquest no és el Quimera -va comentar en Han-. Sembla massa vell.

-És el Dret de Comandament -va aclarir en Pellaeon-. Un dels més vells de la flota. Hem perseguit aquestes lamentables closques per mitja galàxia, intentant minimitzar els danys que ens infligeixen. Els vam perdre en l'últim salt, per això hem arribat una mica tard. Les dades de la nostra Intel·ligència sobre les vostres bases més remotes estan tristament antiquades.

-No són tan bones com les d'ells, òbviament -va assenyalar la Leia.

-Estem aquí per intentar canviar la nostra sort.

-M'alegra sentir això.

-Van a unir-se a nosaltres?

-Estem a les seves ordres, almirall -va acceptar la Leia.

-Aviat tindré objectius per a vostès. La comandant Ansween se'ls indicarà -llavors, gairebé com si li hagués ocorregut en aquell moment, el gran almirall va afegir-: És agradable lluitar finalment al seu costat, capità Solo.

En Han va tallar la transmissió i va mirar la Leia.

-Ara anem a rebre ordres d'un imperial?

-Les coses han canviat -va explicar ella. El seu cor li deia que podien confiar en Pellaeon. I la Força també-. Va a defensar una base de l'Aliança Galàctica. Pensa que és estrany que ha de semblar-li això a ell.

-Sí, suposo -va somriure tristament en Han-. És que mai he estat molt bo rebent ordres de ningú. Espero que aquesta col·laboració no li faci pensar que això canviarà.

La Leia li va fregar el clatell amb tendresa.

-Estic segura que en Pellaeon és molt conscient d'això, Han.

La unitat de comunicacions va tornar a cobrar vida, aquesta vegada emetent una veu femenina. Òbviament, la comandant esmentada pel gran almirall.

-El seu objectiu principal serà el destructor Kur-Hashan -va informar. Un diluvi de mapes i altres dades van acompanyar el missatge, apareixent en els monitors del Falcó-. Aquesta nau porta un yammosk. Els objectius secundaris són les seves naus de suport. Vostès mateixos. Dret de Comandament, fora.

En Han va traçar un curs a l'ordinador.

-Selònia, ho heu sentit?

-Alt i clar -va confirmar la veu de la capitana Mayn.

-Jag?

-Sols Bessons esperant ordres, capità -rubricà en Jag. Semblava tranquil i controlat, però la Leia sabia que, sota aquesta fredor exterior, estava preparat per a la batalla.

-Estem a punt de fer el que penso que estem a punt de fer? -va preguntar en Droma, nerviós.

-Tu ets el que sempre s'anticipa als altres -va respondre en Han-. Ens ho dius tu.

-No calen molts càlculs per saber que seguim en inferioritat numèrica. Per molt agradable que sigui tenir companyia i tot això, només són dos destructors estel.lars contra setze d'aquests horribles monstres.

-Ho sé -va dir en Han, amb un familiar somriure burleta en el seu rostre-. És molt més interessant quan les apostes estan en contra teva, no creus?

 Següent