Dinastia del mal (XXIV)

Anterior

24

La llançadora d'escapament de la Presó de Pedra era petita en grandària i no tenia els luxes de la nau personal de la princesa, però havia estat acomodada amb un hipermotor de Classe Cinc i estava ben proveïda per al viatge interestel·lar. En teoria si hi hagués alguna necessitat d'activar la seqüència d'autodestrucció de la masmorra, també hi havia una forta possibilitat que els membres clau de la família reial o el seu personal puguin ser forçats a abandonar Doan.

En el cas de la Serra això era realment cert. Només podia imaginar els efectes polítics col·laterals que havia provocat. El pare del rei havia desmantellat la Presó de Pedra; oficialment encara estava inactiva. La seva destrucció portaria a una horda de preguntes com què estava passant realment en el complex sota l'estat de la família reial. Qualsevol investigació no trobaria res, és clar: les càrregues de demolició havien estat curosament dissenyades per infligir un màxim dany estructural. Qualsevol operació de recuperació proposta demostraria ser massa cara i poc pràctica. Quins fora els secrets que contenia la Presó de Pedra quedarien enterrats per sempre.

Això no detindria els rumors i l'especulació tot i així. Els miners ja desconfiaven de la noblesa; descobrir que les infames masmorres havien estat reobertes -fins i tot temporalment- faria mala sang i reobriria velles ferides. La simpatia i el reclutament per als rebels augmentarien.

La seva pròpia desaparició s'afegiria a la confusió, però en la llarga carrera seria millor si ella simplement desapareixia. Hi havia jurat lleialtat a la Casa Doan i els havia traït, portant problemes i desgràcia a l'estirp d'en Gerran. Si el rei i tots els altres creien que era morta, segellada per sempre sota deu mil tones de roca, seria més fàcil per a ells netejar el desastre que havia deixat enrere.

Incapaç de tornar a la seva llar a Doan, havia traçat una ruta cap a l'únic altre lloc a la galàxia on havia conegut la felicitat. No obstant això, mentre portava la llançadora a aterrar a la vora del campament del seu pare a Àmbria, no va ser alegria el que estava sentint.

En l'espai de només un parell de curts mesos semblava com si ho hagués perdut tot. Sola, confosa, i carregada de culpa, havia vingut aquí esperant trobar pau... per si mateixa, i per la seva amiga.

Era l'horabaixa; l'última llum del dia estava just esvaint sobre l'horitzó mentre descarregava el cos de la Lucia. Deixant a la seva amiga suaument a terra, va tornar a la llançadora i va trobar una petita pala emmagatzemada en els subministraments de la part posterior.

El sòl sorrenc era suau, fent la seva tasca molt més fàcil del que ho hauria estat en la majoria d'altres mons. Fins i tot així, li va portar més d'una hora de cavar rítmicament abans que la tomba estigués completa. Tan bé com va poder, va baixar el cos de la Lucia al forat que havia cavat, llavors va agafar la pala i va enterrar la seva amiga.

La calor del desert s'havia esvaït ràpidament amb la posta de sol, i una vegada que les seves tasques s'havien acabat, el fred va fer-la tremolar. Però l'activitat física havia estat catàrtica. El buit que havia ennuvolat els seus pensaments i emocions s'havia esvaït.

Una lleugera brisa la va colpejar, i ella va tremolar. En lloc d'anar a la llançadora, però, va creuar el campament i va buscar refugi a la cabana vella i abandonada del seu pare.

A dins, es va ajupir en una cantonada i va tancar els ulls. Podia encara sentir la presència del seu pare aquí. Fins i tot encara que s'hagués anat, estar en aquest lloc li feia fàcil recordar records: la seva cara, la seva veu. Va ser capaç de trobar consol en ells, com si la força i saviesa silencioses del seu pare estiguessin d'alguna manera passant des del lloc en què havia viscut tota la seva vida adulta cap a ella.

Va ser només ara que es va adonar com d'equivocada que havia estat. En Caleb sempre li havia advertit sobre el mal del Costat Fosc, tot i així, quan va arribar el moment havia ignorat les seves paraules. I tot el que havia anat malament -tota la sang que ara tacava les seves mans- podia ser rastrejada de tornada al seu propi odi i desig de venjança.

Havia començat amb la mort d'en Gerran. En lloc de lamentar-se i seguir endavant, s'havia aferrat a la seva pena fins transformar-la en una ràbia amarga que la consumia en els seus moments de vigília. En desesperació, la Lucia havia contractat una assassina per buscar venjança en el seu nom esperant que pogués d'alguna manera salvar a la seva amiga de la foscor que l'havia embolicat. En el seu lloc, inconscientment havia posat en moviment els engranatges de la caiguda de la Serra.

La Caçadora havia matat al Jedi Medd Tandar. Això va portar a la involucració del Consell i del rei. Quan la Lucia va confessar les seves accions a la Serra, havia d'haver estat horroritzada. El seu pare ho hauria estat. Ella hauria d'haver explicat al rei sobre l'assassina, deixant fora el nom de la Lucia per protegir la seva amiga. Ella podia haver evitat tot el patiment que havia d'arribar amb un simple acte d'honestedat. En el seu lloc, va escollir enganyar-lo, guardant-se el secret i delectant-se en el terrible crim comès en nom seu.

Aquesta mentida havia resultat en el seu viatge a Coruscant, on hi havia sabut de la destinació del seu pare. Mirant enrere no tenia cap dubte que en Caleb hauria donat la seva vida abans de sotmetre's a la voluntat del Costat Fosc. Però en lloc d'honrar el seu record i seguir el seu exemple, va deixar que la seva pena es retorcés i pervertís el seu sentit de justícia. Una vegada més va deixar que la ràbia i l'odi dominessin les seves accions, i la Lucia va ser enviada per contractar la Caçadora per a un segon treball.

Quan l'home fosc dels seus somnis va ser capturat, a la Serra se li va donar una oportunitat més d'allunyar-se de l'abisme. Podia haver-lo lliurat a les autoritats. En el seu lloc va escollir empresonar-lo i torturar-lo.

En aquest punt s'havia enfonsat tant fins al fons de la foscor que fins i tot la Lucia havia percebut la seva corrupció. La seva amiga havia tractat d'advertir-li-ho. Hi havia reconegut en el que s'estava convertint la Serra. Però ara la Lucia era morta també.

Ràbia, venjança, engany, crueltat, odi... aquests eren els camins del Costat Fosc. Des de la mort d'en Gerran, la Serra els hi havia permès dominar la seva vida, atraient-la més i més lluny pel camí. I només va ser ara, cobrint-se sola a la cantonada d'una cabana al mig del desert, que va entendre l'autèntic preu.

El Costat Fosc destrueix. No pot portar pau ni consol; només porta misèria i mort.

En Caleb havia entès això. Hi havia tractat d'ensenyar-li-ho. Però ella li havia fallat, i li havia costat tot.

-Ho sento, Pare, -va xiuxiuejar ella, estenent el braç per netejar-se una llàgrima de l'ull-. Ara ho entenc.

El que estava fet no podia desfer-se. Hauria de viure amb la càrrega dels seus crims. Però d'aquí en endavant no es permetria ser seduïda pel Costat Fosc de nou. Fos quina fos la destinació que li esperés, com fos la conseqüència o el càstig que li caigués a sobre, ho acceptaria amb una calma estoica i una força silenciosa.

Encara sóc la filla del meu pare.

* * *

En Bane estava ben al corrent de com de prop que havia estat de morir a mans de la Zannah a la Presó de Pedra. Tot i això, encara era viu, prova de la seva resistent força i poder. Hi havia acabat presoner, però havia emergit més poderós que quan hi havia entrat. l'holocró de l'Andeddu podia haver-se perdut, el més probable és que fos enterrat per sempre en el col·lapse de la masmorra, però ja havia reclamat els seus preuats coneixements: el secret de la transferència d'essències. I tot i que la seva aprenenta encara estava viva, ell podia acabar de trobar el seu reemplaçament.

Va estudiar a la iktotchi acuradament mentre feia funcionar els controls de la llançadora, fent subtils ajustaments per mantenir-los en ruta mentre deixaven el calmat buit de l'espai i descendien a la turbulència de l'atmosfera d'Àmbria.

Ella li havia dit que el seu nom era la Caçadora, i que havia passat els últims cinc anys com una assassina contractada, perfeccionant la seva habilitat d'identificar i explotar les debilitats en els seus objectius. Era difícil discutir els resultats; en les seves breus trobades amb Bane ja havia demostrat tant una destacable ambició com un increïble potencial. Els seus èxits eren encara més impressionants quan un considerava que mai se li havia donat cap entrenament formal en els camins de la Força. Tot el que feia li arribava de l'habilitat natural. Pur instint. Poder cru.

La seva habilitat per pertorbar la Força en els altres només donava major testimoni de la seva força. Mai havia estat entrenada en aquesta tècnica rara i difícil; ella simplement la deslligava contra els seus enemics a través de la pura força de voluntat: crua però efectiva.

No obstant això, era el seu altre talent el que de veritat intrigava al Lord Fosc.

-Com em vas rastrejar fins a Ciutric? -va preguntar ell mentre la llançadora baixava cap a la superfície deserta del planeta.

-Les meves visions, -va explicar la Caçadora-. Si em concentro, em permeten veure imatges: gent, llocs. A vegades capto cops d'ull del futur, encara que no sempre es compleixen.

-El futur mai és estàtic, -li va dir en Bane-. Està constantment sent modelat per la Força... i aquells amb el poder de controlar la Força.

-A vegades també veig visions del passat. Records del que era. Et vaig veure aquí a Àmbria. Amb una jove dona rossa.

-La meva aprenenta.

-Encara viu?

-Per ara.

A l'horitzó podien veure la primer llum del sol d'Àmbria estenent-se cap a ells. Mentre els raigs grocs brillants queien sobre el morro de la llançadora, en Bane no podia evitar preguntar-se com de lluny que les habilitats de la iktotchi podien arribar si se li donava una apropiada instrucció i guia.

Ell tenia la saviesa per interpretar esdeveniments i preveure el seu resultat més probable, però rarament experimentava autèntiques visions del futur. Era capaç de manipular la galàxia al seu voltant, dirigint-la inexorablement cap a un temps en què tot s'inclinaven davant dels Sith. Era una lluita mantenir tot en curs. Els seus plans a llarg termini per escombrar els Jedi i dominar la galàxia estaven en un estat constant de flux, reaccionant a inesperades i completament impredictibles esdeveniments que alteraven el paisatge social i polític.

Cada vegada que això ocorria, en Bane havia de retirar-se i reagrupar-se fins que fos capaç d'avaluar i reaccionar apropiadament als canvis. Però si la Caçadora podia aprendre a dominar apropiadament el seu poder, els Sith ja no es limitarien només a reaccionar. Podrien anticipar-se i predir aquests canvis aleatoris, preparant-se per a ells molt abans que ocorreguessin.

I hi havia fins i tot una millor possibilitat. En Bane sabia que el destí no estava predestinat. Hi havia molts futurs possibles, i la Força li permetia veure només exemples del que podria ser. Si ella pogués aprendre a sortejar a través de les seves visions, separant les diverses línies temporals divergents, era possible que realment pogués controlar-les, també? Podia algun dia tenir el poder d'alterar el futur simplement pensant en ell? Podia ella utilitzar el poder de la Força per donar forma al mateix teixit de l'existència i fer que les seves visions escollides es convertissin en realitat?

-A l'hangar vas dir que estaves esperant-me, -va assenyalar en Bane, ansiós per tenir un millor enteniment del seu talent-. Les teves visions et van dir que venia?

-No exactament. Vaig tenir una sensació de... alguna cosa. Podia sentir el significat del moment, encara que no sabia el que passaria. Els meus instints em van dir que seria beneficiós per a mi esperar.

En Bane va assentir.

-Alguna vegada s'equivoquen els teus instints?

-Rara vegada.

-És per això que estem aquí a Àmbria? Les teves visions... els teus instints... et van dir que la filla d'en Caleb vindria aquí?

-La princesa es va reunir amb mi aquí quan em va contractar per trobar-te, -va respondre l'assassina-. Aquest lloc li encanta. No vaig necessitar una visió per saber que aquí és on fugiria.

El Lord Fosc va somriure. Era tan llesta com poderosa.

Un parell de minuts més tard la nau va tocar terra a la vora del campament d'en Caleb, aterrant al costat d'una petita llançadora d'escapament.

Desembarcant del navili, en Bane va recordar el poder atrapat en la superfície d'Àmbria. La Força havia devastat un cop aquest món abans que el seu poder fos atrapat per un antic Mestre Jedi a les profunditats del Llac Natth. Ara el planeta era un nexe entre el poder del Costat Fosc i Lluminós.

Es va adonar d'una tomba recent excavada a un parell de metres cap a un costat, però no li va donar un segon cop d'ull. Els morts no li eren de cap conseqüència.

Amb passos llargs, plens de propòsit es va obrir pas pel campament cap a la barraca rònega. La Caçadora li va seguir al seu costat, igualant-li pas a pas.

Abans que arribés al seu destí, però, la princesa va sortir de la cabana per enfrontar-s'hi. Estava desarmada i sola, però al contrari que en la seva última trobada a la cel·la de la presó, no percebia cap por en ella aquesta vegada. Hi havia una sensació de serenitat en ella, una tranquil·litat que li va recordar a Bane a la seva primera trobada amb el seu pare.

El mateix humor d'en Bane havia canviat també. Ja no estava dirigit per un desig insaciable de venjança sagnant. A la Presó de Pedra havia necessitat atreure forces de la seva rabia per sobreviure i derrotar als seus enemics. Aquí, però, no estava en perill. Es va permetre el luxe de l'acurada consideració, s'havia adonat que no hi havia necessitat de matar-la... no si podia fer ús de les seves habilitats.

Estaven cara a cara, mirant-se l'un a l'altre, sense parlar. Al final, va ser la Serra qui va trencar el silenci.

-Vas veure la tomba quan vas aterrar? Vaig enterrar la Lucia aquí ahir a la nit.

Quan Bane no va respondre, ella lentament va estendre el braç cap amunt i es va netejar una llàgrima d'un ull abans de continuar.

-Ella et va salvar la vida. Ni tan sols et fa res que estigui morta?

-Els morts no tenen valor per als vius, -li va dir ell.

-Era la teva amiga.

-Fora el que fos ja no hi és. Ara no és res més que carn i ossos descomponent-se.

-Ella no mereixia això. La seva mort va ser... sense sentit.

-La mort del teu pare va ser sense sentit, -va dir en Bane-. Tenia una habilitat valuosa; dues vegades va salvar la meva vida quan ningú més podria haver-me curat. Si hagués estat a les meves mans li hauria deixat amb vida en cas que necessités alguna vegada els seus serveis una tercera vegada.

-Mai t'hauria ajudat per voluntat pròpia, -contraatacà la Serra. No hi havia ràbia en la seva veu, encara que les seves paraules tenien el so acerat de la veritat.

-Però em va ajudar, -li va recordar en Bane-. Va ser útil. Podria donar-te una utilitat a tu també, si comparteixes el seu talent.

-El meu pare em va ensenyar tot el que sabia, -va admetre ella-. Però, com ell, mai ajudaré un monstre com tu.

Ella es va girar per dirigir-se a la iktotchi que estava en silenci al costat d'en Bane.

-Si segueixes aquest home et destruirà, -li va advertir ella-. He vist les recompenses que se'ls hi dóna en aquells que caminen pel camí del Costat Fosc.

-El Costat Fosc em donarà poder, -va respondre la Caçadora confiada-. Em guiarà al meu destí.

-Només un imbècil creu això, -va respondre la Princesa-. Mira'm. Em vaig lliurar a l'odi. Vaig deixar que em consumís. El meu desig de venjança em va costar tot i a tots els que m'importaven.

-El Costat Fosc devorarà aquells que no tinguin el poder per controlar-ho, -va estar d'acord en Bane-. És una feroç tempesta d'emoció que aniquila tot al seu camí. Porta al desgast als febles i als indignes.

»Però aquells que són forts, -va afegir ell-, poden cavalcar els vents de la tempesta fins a altures incomprensibles. Poden desbloquejar el seu autèntic potencial; poden tallar les cadenes que els lliguen; poden dominar el món al seu voltant. Només aquells amb el poder de controlar el Costat Fosc poden de veritat ser lliures.

-No, -va respondre la Serra, suaument capcinejant-. No ho crec. El Costat Fosc és malvat. Tu ets malvat. I mai et serviré.

Hi havia un desafiament silenciós en les seves paraules, i en Bane no va percebre res que pogués dir o fer per persuadir-la. Per un breu moment va considerar intentar el ritual de la transferència d'essències, llavors ràpidament va rebutjar la idea. El ritual consumiria la seva forma física, i si fracassava en posseir el seu cos el seu esperit quedaria atrapat per sempre en el buit. La seva voluntat era tan forta com la del seu pare, i ell no sabia si era prou poderós com per sobreposar-se a ella.

No necessitava fer això ara. Encara tenia diversos anys abans que el seu cos actual fallés completament. Era millor esperar i tractar de trobar a un tècnic que creés un cos clònic. Això, o trobar algú més jove i innocent.

-Ella no ens és d'utilitat, Mestre, -va assenyalar la iktotchi, una lluentor ansiosa en els seus ulls-. Puc matar-la per a vostè?

Ell va assentir, i la Caçadora va caminar cap endavant, avançant lentament sobre l'altra dona. En Bane va percebre que a l'assassina li agradava assaborir la matança, delectant-se en la por i el dolor de les seves víctimes. Però la Serra no va fer cap moviment per defensar-se. No va tractar de córrer, o de pregar pietat. En el seu lloc, es va quedar perfectament tranquil·la, disposada a trobar el seu destí amb una acceptació muda.

Reconeixent que no obtindria satisfacció de la filla d'en Caleb, l'assassina va acabar amb la vida de la Serra.

Següent