VI
Tot al voltant de la Saba cremava amb
una poderosa i brillant vitalitat. Cada vegada que aspirava, sentia la força
vital del planeta córrer per la seva sang i estendre's per totes les cèl·lules
del seu cos. Els cicles de la vida i de la mort s'alternaven constantment en
tot el tampasi. Sobre el seu cap, insectes iridescents volaven o s'arrossegaven
de branca en branca, darrere del pol·len de gegantines flors. De tant en tant
veia desmanegades criatures de sis potes sortir del seu refugi entre les fulles
per atrapar aquests insectes amb llengües antinaturalment llargues i lluents.
Aquests, al seu torn, eren devorats per ocells translúcids de llargues plomes
que apareixien i desapareixien entre els boras, amb els seus cants cridaners
aixecant ressons a tot el llarg del tampasi quan aconseguien atrapar una de les
seves preses.
Mai semblava tenir prou, no importava
com de profundament que inhalés. Volia aspirar el món sencer i tornar-se un amb
ell. La Soron Hegerty caminava a prop seu parlant dels ssither, una raça de
saures que la biòloga estudiés molts anys enrere, però la Saba tot just
escoltava les seves paraules. Només quan una estranya foscor va caure sobre
elles semblà despertar del seu reverent somni.
Va mirar cap a dalt esperant veure el
pas d'una altra aeronau, però ja sabia que aquesta no podia ser l'explicació.
La foscor era massa absoluta... com si la nit hagués caigut sobtadament sobre
aquell món.
-Què éz això? -va preguntar. Els
altres també miraven amb òbvia preocupació.
-És Mobus -va explicar la Soron
Hegerty-. Hem entrat en la seva ombra.
La Saba va comprendre. No necessitava
veure el gegant de gas al cel per saber que el sol s'havia amagat darrere seu,
mentre Zonama Sekot seguia la seva òrbita al voltant del gegantesc món. No
obstant això, la vida animal del món vivent no sabia diferenciar entre un ocàs
i un eclipsi.
-L'anomenem Santuari -va dir en Rowel.
La seva mirada daurada, brillant en la sobtada foscor, es va centrar en Luke.
La Saba va assentir de nou, entenent
els recels del ferroan. El poble de Zonama Sekot havia buscat durant molt de
temps algun lloc en el qual sentir-se segur. Per fi ho havien trobat, però ara
era envaït de nou. Com es podia sentir?
Van seguir avançant pel tampasi, fred
a causa de l'antinatural foscor, tan callats com el món que els envoltava. Les
branques més baixes dels boras van cobrar vida gràcies al milió de llums
intermitents dels insectes que niaven en elles. Una bioluminescència verdosa va
il·luminar el tampasi amb una llum suau, pàl·lida, que els permetia veure el
camí. Noves criatures van despertar, mentre les acostumades a la llum del dia
es retiraven durant la durada de l'eclipsi. La Saba va contenir la respiració quan
un ecosistema completament nou despertà al seu voltant.
El sol va tornar una hora després,
alhora que el grup s'acostava a un llogaret de ferroans. Amb una sensació de
tristesa, la Saba va comprendre que arribaven al final del seu viatge a través
del tampasi.
-És difícil imaginar que els boras
puguin créixer tant en tan poc temps -va comentar en Jacen a un dels seus guies
ferroans-. D'on jo vinc, els arbres trigarien milers d'anys a créixer així.
En Rowel el va mirar amb expressió
confusa.
-Per què el teu món triga tant a
mostrar els seus tresors? -preguntà-. De què li serveix tenir habitants, si la
majoria mai podrà apreciar la seva bellesa?
En Jacen va somriure i la Saba
xiuxiuejà suaument per a si mateixa. Per a Rowel, els mons eren éssers
pensants, vivents, no només llocs on viure. El que la majoria considerava
normal, per a ell era d'allò més estrany.
La Darak els va conduir fins a un
anell de casetes marrons semblants a enormes xampinyons, arraïmades al costat
de la base d'un boras proper. Cada hàbitat constava d'un pilar central de dos
pisos d'alçada, coronat per una mena de teulada que s'estenia uns metres
paral·lelament al terra per després doblegar-se i caure fins a terra. La
textura de les parets era aspra i flexible, gairebé elàstica, i tant les portes
com les finestres eren arrodonides, com si haguessin crescut en lloc de ser
retallades.
«Crescut», va pensar la Saba, amb el
més feble dels recels. Després de tant de temps tractant amb la tecnologia
orgànica dels yuuzhan vong, qualsevol cosa que funcionés sota un principi
similar activava una automàtica reacció negativa.
La Darak els va portar fins l'hàbitat
més gran i els va convidar a entrar.
-Ens trobarem dins d'una hora -va
anunciar-. A l'ocàs.
La Darak i en Rowel es van retirar
sense més, deixant que els visitants se les arreglessin per si mateixos.
La planta baixa tenia cert nombre d'estoretes
per seure escampades d'una manera que semblava casual, al costat de diverses
taules amb bols i plats plens de menjar. El segon pis creixia de la tija central
i era accessible per una espinosa escala en espiral.
-Fascinant -va exclamar la Hegerty,
meravellant-se davant l'arquitectura de la casa.
Amb l'estómac grunyint, la Saba es va
dirigir a una de les taules i va ficar l'arpa en un bol ple d'una pasta blanquinosa.
La va ensumar amb cautela abans de provar-la.
-I bé? -va preguntar la Danni,
apareixent al seu costat-. Com està?
-Òbviament, no eztà enverinada -va
respondre la barabel.
-Suposo que, si volguessin matar-nos,
ja ho haurien fet -va observar la Mara.
-La Mara té raó -Ho refermà en Luke-.
D'haver volgut, ho haurien pogut fer mentre estàvem desmaiats a l'Ombra de Jade.
La Danni va ficar la mà en un altre
bol de boletes verdes semblants a les nous. Va provar una vegada i va fer que
sí cap als altres amb sorpresa satisfacció.
-Està bé -va confessar, provant
altres menjars.
Jacen, Mara i Hegerty es van unir a
ella al voltant de la taula. Només en Luke va romandre dret a un costat, mirant
per una finestra.
-És clar que les coses han canviat
des que la Vergere va estar aquí -va dir el Mestre Jedi un moment després-.
Haurem d'anar amb compte. Suggereixo que aprofitem el temps i ens preparem per
a la reunió.
Encara que estava d'acord amb Luke, a
la Saba li resultava difícil emular la calma del Mestre Jedi. Estaven a Zonama
Sekot! Com podia obviar això, com podia ignorar-ho? Sentia el món vivent al seu
voltant i pensaments incomprensibles la banyaven com un corrent oceànic. Havien
trobat el lloc que la Vergere volia que busquessin, un planeta que podia ser la
clau per acabar amb la guerra contra els yuuzhan vong.
No obstant això, el que els seus
enemics també haguessin localitzat el planeta vivent, no era un bon presagi. En
Luke i el seu grup havien aconseguit arribar amb èxit fins la seva meta, però
sense trobar consol per les seves preocupacions sinó més problemes. Almenys, va pensar, no eren uns presoners; la porta estava oberta i fora no es veia cap
guàrdia, el que semblava estrany donada la desconfiança que els ferroans
mostraven des de l'arribada dels Cavallers Jedi. És clar que, potser la
seguretat no era un problema quan estaves en un planeta que podia vigilar-ho
tot per tu...
En Jacen estava a punt de menjar una
mica més, quan va veure tres cares infantils d'amplis ulls apuntar per la porta
d'entrada de l'hàbitat. Van desaparèixer entre rialles quan es van adonar que
els havia descobert.
-Resulta agradable veure que no tots
els ferroans ens miren amb menyspreu -va comentar la Mara per sobre de les
seves espatlles.
La Saba estava a punt d'expressar el
seu acord, quan va proferir un grunyit baix, perplex. Estava dreta, mirant
fixament a l'exterior per una de les finestres.
-Saba? -es va estranyar la Mara-. Què
passa?
La barabel va sacsejar el seu cap
insegura.
-Zento com zi la vitalitat de Zekot
no ez reflectíz únicament en la zuperfície del món, sinó també zota ella.
-Jo també m'he estat preguntant el
mateix -va apuntar en Jacen-. Percebo vida sota els nostres peus, igual que al
nostre voltant i sobre nosaltres.
-Parleu de càmeres subterrànies? -va
preguntar la Mara.
-Parlo de la mateixa terra, de la
mateixa roca -va explicar en Jacen, capcinejant.
-No és tan demencial com sembla -va
suggerir la Danni, ficant-se un grapat de baies a la boca-. Algunes espècies de
bacteris poden sobreviure molt temps sota terra, fins i tot a quilòmetres de
profunditat. Si Sekot controla la matriu biològica que cobreix el planeta,
sembla raonable que també controli la vida al seu interior.
-El que explicaria els sistemes de
defensa planetaris que vam veure en acció -va afegir en Jacen.
-Com, exactament? -es va interessar la
Hegerty.
-Bé, la Vergere va parlar de
fàbriques biològiques capaces de construir naus espacials i altres coses -va
explicar-. Sekot ha trobat la manera d'utilitzar la tecnologia que els ferroans
van portar amb ells quan van colonitzar aquest món abans que fos conscient. Des
de llavors, ha anat encara més lluny. Si la vida s'ha propagat per l'escorça
d'aquest món, i potser en les seves profunditats, vol dir que Sekot pot
manipular el planeta a gran escala.
-Tant com per construir un parell
d'immensos motors hiperespacials? -va suggerir la Hegerty.
-Per això, i per mantenir cohesionada
la superfície durant el salt hiperespacial. O per manipular els camps magnètics
a voluntat. Saltar a l'interior i a l'exterior dels sistemes planetaris ha de
resultar força traumàtic. Sense res que mantingui a ratlla la radiació i els
efectes gravitatoris, la superfície del planeta acabaria completament estèril.
-El que voldria saber, és d'on va
venir realment Sekot -va seguir la Mara-. Si la vida pot evolucionar de forma
natural en aquesta escala, per què no ho fa en tots els planetes?
Ningú va aportar una resposta en
aquesta pregunta.
-Potser els ferroans tinguin alguna
cosa especial -va suggerir la Hegerty.
-Jo no he captat en ells res
radicalment diferent -va confessar en Luke. El Mestre Jedi va obrir els ulls i
els va mirar un per un-. Són capaços de sintonitzar de forma natural amb els
camps vitals que ens envolten, però no simbiòticament. Li passaria a qualsevol
nascut i criat en un entorn tan potent en la Força com Zonama Sekot.
-Potser sigui una mutació aleatòria
-va apuntar la Danni-. Si les possibilitats estan en contra d'una cosa així,
explicaria que només hagi passat una vegada.
En Luke va assentir pensativament.
-És possible. Segur que la magistrada
podrà dir-nos més.
En Jacen esperava que ho fes. Per al
seu gust, a Zonama Sekot havia massa factors desconeguts.
-Sembla que has fet una amiga -va dir-li
la Mara, xiuxiuejant al costat de la seva orella.
-Què vols dir? -va preguntar.
Ella va assenyalar la porta amb un
moviment de cap. En tornar-se, va veure que una de les nenes havia tornat i el
mirava fixament. Quan va veure que ell la mirava, va somriure tímidament i va
desaparèixer a tota velocitat amb una altra rialleta. Somrient, Jacen es va
dirigir a la porta i va mirar a l'exterior.
La nena es trobava prop de la base
d'un boras, preparada per fugir, de ser necessari.
-Què ha passat amb els teus amics?
-li va preguntar.
-Tenen por -va ser la tímida
resposta.
-No haurien -i va estendre les mans
obertes en el gest típic de «no-porto-armes» -. Ho veus?
Ella va assenyalar el seu cinturó.
-I el teu sabre-làser?
En Jacen es va sorprendre que la nena
conegués l'arma, però no ho va demostrar.
-Saps què és?
Ella va assentir amb el cap.
-I també saps que sóc un Jedi?
Un altre assentiment.
-Els ancians expliquen històries
sobre dels Jedi.
-I què diuen aquestes històries?
La nena va dubtar i va mirar al seu
voltant, suggerint que li preocupava que la poguessin veure parlant amb ell.
-De quin color és el teu? -va acabar
per preguntar.
-Color? -llavors, va comprendre-: Oh,
vols dir al meu sabre làser. T'agradaria veure'l?
Ella va moure el cap negant
ostensiblement.
-És perillós!
-No en les mans adequades. Jo mai et
faria mal. Ni a tu, ni a ningú.
No la va convèncer.
-Els Cavallers Jedi tenen altres
formes de fer mal.
-Què vols dir?
-Ànakin va matar l'Escultor de Sang
sense el seu sable-làser.
Allò va sorprendre tant a Jacen, que
va trigar diversos segons a reaccionar.
«Ànakin va matar l'Escultor de Sang
sense el seu sable-làser».
Per més que les repetís en el seu
cap, les paraules seguien sonant-li estranyes. Com podia el seu germà haver
visitat alguna vegada Zonama Sekot sense que ell s'assabentés? Només hi havia
una resposta possible i, per un exultant moment, va albergar l'esperança que
d'alguna manera l'Ànakin es manifestés allà en forma fantasmal, com els
professors del seu oncle, el Mestre Kenobi i...
L'esperança va morir, mentre una
sensació freda floria en les seves entranyes.
«Ànakin va matar l'Escultor de Sang
sense el seu sable-làser».
-Digues una cosa -va demanar,
intentant controlar la urgència de la seva veu, la por a la veritat que intuia-.
Com es deia l'altre Jedi que va venir amb l'Ànakin?
-Obi-Wan. Obi-Wan Kenobi.
La nena va mirar a Jacen com si fos
un idiota, i ell es va preguntar si no seria així com hauria de sentir-se.
-Tèscia!
La petita va saltar cap enrere en
sentir la veu de la dona.
-Tèscia, què estàs fent?! Et vaig dir
que et mantinguessis apartada d'ells!
La nena va marxar corrent amb la por
reflectida en la mirada, deixant a Jacen sol al llindar de la casa.
Ell va veure com la nena desapareixia
en un dels habitatges. Llavors, amb pesar al cor i una sensació d'aprensió, va
entrar de nou a la casa per explicar als altres el que acabava de sentir.
* * *
En Gilad Pellaeon supervisava la
batalla des del pont del Dret de
Comandament. Anava tan bé com podia esperar-se. Les restes de la flota
yuuzhan vong que perseguís des de l'Espai Imperial havia caigut sobre Generis
amb ànsies destructives. No va estar segur de les seves intencions fins que va
consultar antics informes d'Intel·ligència i va descobrir que aquest Generis
tenia una base de transmissions entre les Regions Desconegudes i el Centre. Donada
la posició aïllacionista dels txiss, mai va ser objectiu de l'Imperi, no valia
la pena. Preses per sorpresa, poc van poder fer les forces imperials per
aquella base. Generis havia caigut, i els yuuzhan vong van saltar immediatament
a Esfàndia per repetir l'ultratge.
En Pellaeon no ho considerava més que
això. El comandant encarregat de la retirada, B'shith Vorrik, no era un
estrateg sofisticat. No creia que allò fos un parany o que tingués una
estratègia més enllà de la simple destrucció de les bases. El fet que en Luke
Skywalker hagués desaparegut setmanes enrere en les Regions Desconegudes en una
missió confidencial no podia connectar-se amb l'atac. Com anava a conèixer
Vorrik aquella missió? I si algú superior a ell ho sabia, per què hauria de tan
sols d'importar-li?
En Pellaeon va somriure mentre la
batalla fluïa al seu voltant. La resposta a l'última pregunta probablement era
la clau del misteri... si és que n'hi havia algun. Fos el que fos que estigués
fent l'Skywalker, o era absolutament irrellevant o completament relacionat amb
tot. Res de mitges tintes, això segur.
Mentrestant, tenia l'oportunitat de
tornar l'ultratge als...
-Vigileu el flanc nord -va ordenar a
un dels seus oficials d'alt rang, indicant una secció del camp de batalla on
els yuuzhan vong semblaven reagrupar se-. Vull un disruptor de yammosk allà ara
mateix, que tot aquest flanc sigui el més caòtic possible.
No es feia il·lusions, sabia que no
guanyarien. Tot el que havien de fer era castigar prou les forces d'en Vorrik
com perquè s'ho pensés dues vegades, i / o rescatar la tripulació de la base i
tota la maquinaria possible. Si allà baix seguien vius, faria tot el possible
per trobar-los, no abandonaria fins estigués segur d'una cosa o de l'altra.
En Pellaeon va arrufar les celles,
encara preocupat pel flanc nord. Malgrat el reforç de diversos esquadrons TIE i
del bombardeig massiu, els yuuzhan vong insistien a congregar-se allà. No sabia
què estaven tramant, però sabia que volia impedir-ho.
-Poseu-me amb la Leia Organa Solo.
-Em temo que el Falcó Mil·lenari no apareix en les nostres pantalles, senyor.
-Destruït? -no estava segur què era
més improbable: que tal cosa pogués passar o que ell no ho hagués notat.
-Ha penetrat a l'atmosfera, senyor...
o això sospitem. L'última vegada que el vam veure descendia cap al pol sud.
Això situava al Falcó en el costat més allunyat del planeta respecte a les zones
més intenses de la batalla i, per tant, en la millor posició per passar desapercebut.
Va assentir satisfet, acceptant que la princesa i el seu perillós marit tenien
plans propis.
-Llavors, passa'm amb al comandant de
la fragata de l'Aliança Galàctica.
Segons després va aparèixer davant
seu un holograma parpellejant i en blanc i negre de la capitana Todra Mayn.
-Les seves ordres, almirall?
Una certa rigidesa en la veu de la
dona el va prevenir que les passades enemistats entre la Nova República i
l'Imperi no estaven completament oblidades. Però ella no semblava discutir la
seva autoritat, i això era l'important.
-Tinc una missió per al seu grup
d'assalt -va dir-. Pot prescindir de tres caces?
Ella va mirar reticent les pantalles.
-Ho faré si cal, senyor.
-Però no desitja fer-ho... -va
suggerir.
Una espurna d'incertesa va creuar la
cara.
-Per ser sincera, senyor, estem
fent-li mal en aquesta nau de guerra. Amb només mig esquadró per cobrir-nos les
esquenes, no crec que puguem seguir-la atacant amb eficàcia.
-No es preocupi, m'encarregaré que
rebi suport.
En Pellaeon gesticulà a un dels seus
ajudants i li va ordenar que assignés un esquadró de caces TIE a l'Orgull de Selònia. Llavors, va tornar a
centrar la seva atenció en la Mayn.
-Bé, capitana, creu que l'Aliança
Galàctica, els Txiss i l'Imperi poden treballar junts?
-Suposo que ho esbrinarem bastant
aviat, senyor -va respondre ella-. Li diré al coronel Fel que rebi les seves
ordres directes.
-Molt bé. Seguiu així, capitana.
La dona va assentir una mica menys
rígidament que abans i va tallar la transmissió.
En Pellaeon va tornar a la batalla.
-Connecteu-me amb el coronel Fel.
-Aquí Bessó U -va respondre en Jag
gairebé immediatament.
-Coronel, tinc una missió per a tres
dels seus millors pilots -li informà-. El flanc nord es mostra resistent davant
les nostres tàctiques. M'agradaria reforçar el missatge que estem intentant
enviar.
-Sí, senyor.
-En alguna part d'aquest flanc tenen
un yammosk, però no hem pogut apropar-nos prou per localitzar-lo encara que
seguim intentant-ho. Quan ho confirmem, m'agradaria que vostè el mantingués
distret. El vull fora del quadre.
-Entesos, senyor -va fer una breu
pausa-. Alguna instrucció addicional, almirall?
-Com quina?
-Vectors d'aproximació, coordenades
de la cita, les millors rutes d'atac...
En Pellaeon va somriure.
-Per què no simplement em sorprèn, coronel?
* * *
En Jag va arrufar les celles darrere
dels comandaments del seu Punyent.
-Sorprendre'l, senyor?
Per un moment, en Jag hauria jurat
que l'almirall reia entre dents, però no era possible. El gran almirall
Pellaeon, el qual havia servit sota les ordres d'en Thrawn i que pràcticament sol
va impedir que el Romanent Imperial volés en mil trossos, no era famós pel seu
sentit d'humor.
-Algun problema amb això, coronel?
-No, senyor. Jo només...
-Llavors, compleixi les ordres. No
tenim temps per discussions inútils.
La línia va quedar en silenci, i en Jag
va sacsejar el cap incrèdul.
«Sorprengui'm».
Aquesta paraula era anatema per a tot
el que li havien ensenyat a l'Acadèmia Txiss, i que els imperials també
propugnaven. No només era perillós actuar independentment durant una batalla,
sinó que una ofensiva ordenada, coordinada, era l'única manera d'assegurar que
una operació d'envergadura com aquella funcionés eficaçment. Si cada pilot
actuava pel seu compte i es deixava portar pels seus instints, la batalla
degeneraria ràpidament en el caos.
Però ell no era un pilot qualsevol,
es va dir.
«Sorprengui'm».
Era un desafiament. La seva resposta
no només demostraria la seva pròpia vàlua, sinó la vàlua de les forces de
l'Aliança i els Txiss.
El llegendari gran almirall Pellaeon
li demanava una sorpresa. I tenia certa idea de per on començar:
«Què faria la Jaina?».
Va pensar en això mentre informava a
la capitana Mayn de la seva decisió de deixar el comandament dels Sols Bessons
en les capaces mans de Bessó Set. Ella va confirmar la seva decisió amb una
simple afirmació. Portant als Bessons Quatre i Vuit darrere seu, Jag es va
allunyar dels combats que tenien lloc en les proximitats del Selònia.
La telemetria de les forces imperials
va fluir en les seves pantalles. Combatien simultàniament en nombrosos fronts,
fent tot el possible per distreure els yuuzhan vong de la base de transmissions
del planeta. Una enorme quantitat de restes, des de fragments microscòpics de
pols a núvols ardents de cascs destrossats, amb els seus sistemes biològics
vessant fluids i escombrant l'espai al seu voltant amb estranyes tempestes
gravitatòries provocades per l'agonia dels seus dovin basal s'acumulaven en
l'espai d'Esfàndia. Algun queia a l'atmosfera com un ganivet, traçant brillants
flocs a la gelada atmosfera. Jag esperava que el Falcó sabés ajupir el cap.
«Sorprengui'm».
Una corbeta yuuzhan vong i l'anàleg
d'un creuer s'acostaven al planeta en una òrbita baixa, dominant el flanc nord.
Probablement, el yammosk estava en una d'aquestes dues naus. Eixams de coralites
es reunien al seu voltant com mosques Nanja al voltant d'un cadàver
descongelant-se. Superant als seus enemics en una proporció de quatre a un, els
caces TIE imperials feien com podien per impedir que els guerrers extraterrestres
guanyessin la posició. Un cop s'organitzessin, el segon destructor estel·lar d'en
Pellaeon, l'Implacable, seria
vulnerable per aquest flanc, com ho seria el mateix planeta i la base de
transmissions. Pellaeon només podria resistir i evitar que els yuuzhan vong el
derroquessin, acabant amb la batalla. O si destruïen la base, la pròpia batalla
perdria tot el seu sentit.
En Jag va comprendre la importància
d'assegurar aquesta secció del camp de batalla, però enviar tres caces contra
un creuer, una corbeta i innombrables coralites era una bogeria de primer
ordre. Què se suposava que havia de fer? Envestir el creuer? Tindria sort si
aconseguia passar els dovin basal! I encara que ho aconseguís, quin mal faria
la càrrega d'un caça tan petit com el seu contra una nau d'aquesta mida?
«Què faria la Jaina?», Es va
preguntar de nou, obligant-se a pensar creativament.
Llavors, inesperadament, una esgarrifosa
sensació d'irrealitat es va apoderar d'ell. Una idea s'havia format en la seva
ment. Una idea boja i temerària que semblava encaixar a la perfecció. No era
precisament la tàctica que normalment faria servir. Era, a tots els efectes,
una cosa sorprenent.
-Jocell -va cridar a Bessó Quatre,
oblidant-se conscientment de les formalitats ara que només eren tres-. Estàs
d'humor per entaular batalla?
-No estic segura a què es refereix
exactament, senyor -va respondre ella amb certa inquietud-. Però sempre estic
d'humor per això.
-No em refereixo a una batalla
qualsevol -Va fer un escaneig la zona que envoltava el flanc nord. Sí, allà
tenia una canonera flotant com un asteroide perdut, amb els seus sistemes
biològics morint lentament. Una meitat de la nau estava ennegrida a causa del foc;
l'altra irradiava terawatts de calor al buit refredant-lo ràpidament. Es movia
en una òrbita el·líptica que el portava en la direcció que volia. Va transmetre
el vector als seus companys i ells, obedientment i incondicionalment, el van
seguir.
-Ara només necessitem uns quants
salts.
-Haig de suposar que té alguna cosa
en ment, senyor? -va preguntar Bessó Vuit, Enton Adelmaa'j.
-La tinc -va contestar. Ni tan sols
ell es creia el que anava a fer, així que no tenia sentit intentar explicar-los-ho
de moment-. Comporteu-vos de manera normal, però no us sorprengueu si actuo de
forma estranya sense motiu aparent. Simplement cobriu-me, d'acord? Assegureu-vos
que ningú s'acarnissi en mi mentre em faig el mort.
-I si és mort de veritat? Com sabrem
la diferència?
-A la llarga suposo que ho
descobriràs.
Va revisar els seus càlculs dues
vegades més. Sí, podia funcionar. No
estava acostumat a fiar-se de les probabilitats, però sí preparat per fer una
excepció, i aquesta simple idea l'omplia d'una emoció inexplicable. No només
perquè sorprendria a Pellaeon, també perquè se sorprenia a si mateix.
Quan va orientar el seu caça cap a un
grup de coralites que assetjaven a un esquadró d'imperials, va enviar els seus
pensaments a la Jaina. Ell no era sensible a la Força i va dubtar que ella
pogués sentir-ho, però si ho feia, estava segur que ho comprendria.
«Desitja'm sort, Jaina».
Va preparar les seves armes i es va
preparar per atacar.
* * *
La Jaina va lluitar en la foscor. Mai
havia experimentat una fusió mental com aquella, era com si estigués intentant
nedar en fang. El centre normalment lluminós de la ment de la Tahiri semblava
ofegat i distant, enterrat.
-Tahiri?
Va cridar el nom de la seva amiga
mentre buscava aquest centre lluminós. Ocasionals espurnes de records i
emocions sorgien de la foscor, sobresaltant-la. Va veure dues figures batent-se
en duel, en un lloc que li semblava horriblement familiar, com si es projectessin
en una pantalla borrosa. Llavors, va veure les figures corrent, perseguint-se,
amb els sabres làser relluint al fètid aire. La llum va confirmar la seva
primera impressió. Tot i les ombres, sabia on es trobava: era la mónnau de
Myrkr, el lloc on va morir l'Ànakin.
Immenses estàtues s'alçaven sobre
elles, oferint tentacles a canvi de devoció; profundes ombres amagaven
semblants als voxyn, i l'aire pudia a mort i pesar. En el moment en què es va
fondre amb la ment de la Tahiri i va entrar en el turment privat de la jove
Jedi, la Jaina es va veure inundada dels records dolorosos que va sentir quan
va morir l'Ànakin i el pesar que va haver de suportar després. Aquell paisatge
intern reflectia totes aquestes fosques emocions; de cada ombra semblava emanar
tot tipus d'emocions negatives: Dolor, ràbia, por, traïció, soledat...
No obstant això, no podia permetre
que tot allò la distragués. Havia de concentrar-se, ajudar. Potser no jugués
cap paper en l'imaginari de la Tahiri, però podia oferir-li la seva força.
Quan una altra imatge centellejà en
la foscor, es va preguntar a qui estava exactament cedint-li aquesta força.
La Tahiri plena de cicatrius, una
imatge distorsionada que portava l'assassinat en els seus ulls. Encara que la Jaina
sabia que la Tahiri estava lluitant o perseguint la Riina, ella seguia veient la
Tahiri. L'única forma de distingir-les era la mà que empunyava el sabre-làser:
en el món real la Tahiri era esquerrana, mentre que la Riina no.
-Tahiri? Pots sentir-me?
La Jaina volia que la Tahiri sabés
que no estava sola, que si la necessitava tenia ajuda a mà.
«Grishna
br'rok ukul-hai -va grunyir una veu en la seva ment-. Hrrl osam'ga akren hu-akri vushta».
-No entenc -va respondre la Jaina al
buit.
Una imatge de la cara de la Tahiri va
sorgir de la foscor amb els ulls refulgint d'odi. Va retrocedir. Es va
preguntar, i no era la primera vegada, si s'estava equivocant. La curació
psíquica era el camp de la Mestra Cilghal, no seu. Les seves intencions eren
bones, però amb això no n'hi havia prou.
«Serà millor que surti d'aquí», va
pensar.
Però quan va intentar trencar el
fusió, va descobrir que no podia. La il·lusió de la mónnau es tancava entorn a
ella com les parets d'una gàbia, i va comprendre amb alarma que estava atrapada
en ella.
«Ash'nagh
vruckuul urukh -es va burlar la veu de la Riina a les ombres-. Esh tiiri ahnakh!».
La Jaina va veure una imatge de la
Tahiri perseguint la seva ombra lluir en el buit. La Jaina va reprimir la por i
la frustració que creixien en ella. Hi havia d'haver alguna cosa que pogués
fer. Només esperava esbrinar-ho a temps...
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada