Aranyes Cerebrals (XII)

Anterior

Capítol 12

Una dotzena d'aranyes cerebrals van avançar, amuntegant-se en el passadís. Les seves potes davanteres metàl·liques es van alçar, onejant en l'aire, amenaçant a Zak i Tash.

Els dos Arranda van botar retrocedint, i les aranyes cerebrals es van acostar més.

—Crec que podem deixar-les enrere! —va dir Zak.

—Per què hauríem de córrer? —va preguntar la Tash—. Són només monjos B’omarr. Vull dir, els cervells dels monjos B’omarr. Estan il·luminats, recordes? No ens faran mal. Són amistoses. Mira.

Va començar a caminar en direcció a la cel·la d’en Grimpen. Però una aranya cerebral va saltar interposant-se en el seu camí, amb les seves potes davanteres acoltellant. Zak va agafar per la camisa a la seva germana i la va atreure cap enrere just a temps.

—Si això és amistós —va dir Zak—, odiaria veure-les molestes.

Tash va mirar confosa a les aranyes cerebrals.

—No ho entenc —li va dir al cervell dins de la criatura mecànica—. Se suposava que havíeu de ser... Ei!

L'aranya havia acoltellat cap a ella de nou, i per poc li fa un tall en la part davantera de la camisa.

—Zak, tal vegada tinguis raó.

—Anem! —va respondre. Ell i la Tash es van girar i van arrencar a córrer pel passadís, amb l'esperança de posar distància entre ells i els monstres mecànics.

Per davant, tres formes amb cames primes van aparèixer tombant una cantonada.

Més aranyes cerebrals.

—Per aquí! —va suggerir Tash, girant per un altre túnel.

—Saps cap a on vas? —va dir Zak panteixant entre respiracions.

—No —va bleixar Tash en resposta—, però aniré a qualsevol lloc on no estiguin aquestes coses!

Però les aranyes cerebrals semblaven estar a tot arreu. Corrien sobre les seves cames gegantines per tallar totes les sortides. S'escapolien entre els passadissos, tractant d'atrapar als dos Arranda. Les aranyes havien passat molt més temps en els túnels que Zak i Tash. Coneixien cada centímetre del complex subterrani.

No hi havia escapatòria.

En dues ocasions, Zak i Tash van passar al costat de petits grups de monjos B’omarr. Cada vegada, Zak i Tash els van demanar ajuda, implorant-los que detinguessin a les aranyes cerebrals.

Els monjos els van ignorar.

—No pensen actuar —va dir Tash entre panteixos—. Grimpen em va dir que simplement no es preocupen pel món real. Per a ells, és com si no existíssim.

Els monjos fins i tot van ignorar a les aranyes cerebrals que es van lliscar al voltant seu, obligant-los a córrer una vegada més. No hi havia escapatòria.

Els Arranda se les hi van manegar per evadir a les aranyes mecàniques durant uns quants minuts, però finalment, van fer un gir erroni. Estaven enfront d'un mur de pedra.

—Un atzucac —va gemegar Zak.

—Tornem —va instar Tash.

Es van tornar, però ja era massa tard.

El passadís per darrere d'ells estava ple d'aranyes cerebrals. Clic-clic-clic!

Una dotzena de conjunts de potes metàl·liques van esgarrapar les rajoles mentre avançaven. Zak i Tash es van tibar, esperant ser tallats en trossets.

A l'últim moment, un esborrall de color marró grisenc va aparèixer en el passadís. Fos el que fos, es movia ràpid, i era tan alt que el seu cap gairebé fregava el sostre del túnel. Quan finalment va desaccelerar prou com per veure-ho clarament, Zak i Tash estaven mirant a l'últim que esperaven veure en uns túnels sota un planeta desèrtic. Era un tauntaun... un llangardaix gegant de les neus, una criatura que no podria haver sobreviscut durant més d'uns minuts en la superfície de Tatooine.

El tauntaun es va estavellar contra les aranyes cerebrals, escombrant cames metàl·liques amb forts cops de la seva poderosa cua. En veure que les aranyes cerebrals continuaven pressionant, el tauntaun de sobte va canviar de forma, transformant-se en un gruixut i musculós humanoide gank. El gank d'espatlles amples va aixecar a les aranyes i les va llançar contra les parets.

Les aranyes cerebrals es van retirar. En uns moments, el passadís estava buidat.

El gank es va girar per mirar a Zak i Tash. La seva pell es va arrossegar pel seu cos, i un moment després s'havia convertit en un shi’ido.

—Encara sort que he vingut a buscar-vos —va dir Hoole—. No pensava que les aranyes cerebrals actuessin d'aquesta manera.

—Us vaig dir que una d'elles em va perseguir —va dir Zak.

—Algun dels dos està ferit? —va preguntar Hoole.

Tots dos humans van tendir les seves mans i braços per demostrar que no tenien talls.

—En realitat, no ens han tocat —va explicar Tash—. Era més com si ens estiguessin conduint cap a alguna part. Estaven tractant d'atrapar-nos.

—Intrigant —va dir Hoole—. Però això no importa. No estarem aquí molt més temps.

—Has acabat de traduir aquests documents B’omarr? —va preguntar Tash.

Hoole va negar amb el cap.

—No del tot. Però he decidit no acceptar l'oferta de Jabba. Simplement no puc assumir una nova identitat.

Zak coneixia la raó, però Tash va preguntar:

—Per què no?

—Per un shi’ido com jo, la identitat ho és tot —va explicar Hoole—. Sempre haig de recordar qui sóc. En cas contrari, amb tots els canvis de forma que faig, corro perill d'oblidar qui sóc realment.

—Vols dir que, si canvies de forma a un gank, podries oblidar que realment no ets un gank? —va preguntar Tash.

—Exactament —sobtadament, el shi’ido va començar a metamorfosar-se amb tal velocitat encegadora que Tash i Zak només van veure besllums d'ales, i pèl, i arpes, i cues, i becs, i dents, tot en un esborrall de moviment. Per un moment, Hoole es va detenir, establert en la forma d'un vornskr, un depredador pelut de quatre potes amb una cua verinosa. La feroç criatura va pessigar a Zak i Tash, després va canviar de forma de nou. Quan la metamorfosi va parar, Hoole estava davant ells—. És important recordar sempre exactament qui ets.

—Així que ens anem ara? —va preguntar la Tash—. Però... encara no estic llesta.

—No estàs llesta? —va replicar Zak amb incredulitat—. Després del que acaba de passar?

—Bé, no és que vulgui veure aranyes cerebrals de nou, però Grimpen m'estava ensenyant molt. No puc anar-me’n sense dir-li adéu.

Hoole ho va considerar.

—Molt bé. De totes maneres és massa tard per sortir aquesta nit. Jabba se sentiria insultat si no m'acomiado adequadament. Però vull estar segur que res més t'ocorre, Tash.

—Estaré bé —va explicar ella—. El túnel que porta a la càmera de meditació d’en Grimpen està molt a prop, i hi ha un jaç de brases que les aranyes cerebrals no poden creuar.

—Sí, sí poden —va dir Zak amb diversió, recordant el comentari de Hoole sobre les roques lume—. Recorda'm que et parli sobre aquestes anomenades brases en algun moment. No detindrien a una aranya cerebral ni per un segon.

Tash es va encongir d'espatlles.

—Bé, puguin detenir-les o no, sé que no creuen per aquí. Es neguen rotundament. Així que estaré fora de perill.

Ella va córrer pel túnel, amb Hoole mirant fins que es va perdre de vista. Semblava a punt de canviar d'idea i anar darrere d’ella, llavors un fort soroll va recórrer els túnels. Hoole i Zak van escoltar música i víctors. Alguna cosa gran estava succeint a la sala d'audiències de Jabba.

Fent una última mirada per on havia desaparegut Tash, Hoole es va tornar i va avançar pel passadís per investigar.

Pocs minuts després, van arribar a la sala d'audiències per trobar a tots els sequaços de Jabba reunits al voltant del seu tron, acompanyats pel Comandant Fuzzel i un esquadró de soldats d'assalt.

Fuzzel cridava per sobre del soroll.

—Jabba! Em va prometre al criminal! A què estem esperant?

Els ulls enormes de Jabba van parpellejar.

—Paciència, comandant, paciència. No és més que un petit retard mentre van a pel cos. Arribarà d'un moment a un altre.

Els soldats d'assalt van mirar al seu voltant amb nerviosisme. Estaven incòmodes en estar envoltats de tants mafiosos. Mentre Hoole i Zak observaven, Jabba els va fer esperar durant gairebé un quart d'hora més. Quan Zak estava començant a avorrir-se, un murmuri va recórrer la multitud.

Bib Fortuna es va obrir pas entre la multitud, guiant un petit aerotrineu. Sobre l’aerotrineu jeia un cos embolicat en llençols.

—Com vaig prometre, Comandant Fuzzel, lliuro el cos de l'assassí més buscat de la galàxia —tronà Jabba—. Aquí està tot el que queda de Karkas!

La multitud rigué i va aplaudir. Fuzzel va fer un pas endavant i va tirar del llençol, revelant un enorme cap amb un ull aixafat.

—Aquest és Karkas, per descomptat —va dir Fuzzel, sacsejant el cap—. Amb aquest són cinc els criminals que ha lliurat aquest mes. Ha començat a seguir una nova línia de treball, Jabba.

—En efecte —clapotejà el hutt.

En la vora de la multitud, Zak li va murmurar a Hoole:

—No ho entenc. Quan vaig veure a Jabba parlant amb Karkas ahir, eren els millors amics. Jabba fins i tot es va comprometre a ajudar-li a escapar dels imperials.

—Mai confiïs en la promesa d'un hutt —va murmurar Hoole en resposta—. Especialment quan aquest hutt és Jabba.

Quan els víctors es van calmar, el Comandant Fuzzel va dir:

—Només una pregunta, Jabba. Què li ha passat al seu cap?

—Què? —va retrunyir el senyor del crim.

El Comandant Fuzzel va apuntar cap avall, al cos de Karkas.

—Què li ha passat al seu cap?

—Karkas tenia un ull aixafat —va escopir el hutt—. Tothom ho sap. Ho va tenir així durant anys.

—No això —va dir l'imperial—. Això!

Va assenyalar a una llarga cicatriu en el costat del cap de l'assassí. Semblava com si algú li hagués fet un tall amb una vibrofulla, excepte que el tall era molt fi i net.

Jabba va encongir les seves espatlles gruixudes i carnoses.

—Karkas ha hagut de sofrir algunes ferides quan els meus homes el van abatre. Res de què preocupar-se. Ara, què hi ha dels meus diners?

—Sí, sí, tindrà la recompensa —va respondre Fuzzel—. Però li diré això —va afegir l'oficial imperial mentre els seus homes s’emportaven el cos—, Karkas va tenir sort que vostè li trobés primer. Si hagués posat les meves mans sobre ell, li hauria fet alguna cosa molt pitjor que un tall en la part posterior del crani!

Els sequaços d’en Jabba es petaren de riure davant la idea d'aquest gras oficial imperial tractant d'acabar amb un assassí com Karkas.

—Anem, Zak —va dir Hoole—, aquest no és moment per parlar amb Jabba. M'acomiadaré d'ell demà. Anem a assegurar-nos que Tash està bé.

Quan van tornar a les seves estances, Zak va veure que la porta de la seva habitació estava oberta. Tash estava dins, ficant les seves poques pertinences en la seva motxilla.

—Quina sorpresa —va dir Zak—. No ens anem fins demà al matí i ja has recollit!

Tash amb prou feines li va mirar.

—Sí. Típic de mi.

Zak es va encongir d'espatlles.

—Jo no vaig a recollir fins a més tard. Vols fer alguna cosa?

—No —va respondre Tash.

—Anem —va instar—. Fins i tot podem fer alguna cosa que tu vulguis fer. Alguna cosa madura, com llegir a la biblioteca dels monjos.

Tash va esbufegar.

—Per què, en nom de tots els forats negres de la galàxia, voldria jo passar l'estona amb un grup de monjos bojos?

La mandíbula d’en Zak va caure.

—Què?

Tash va fer una pausa.

—Uhm... res. Només preocupa't dels teus propis assumptes, nen.

—Nen? —va etzibar Zak—. Per què tornes a dir-me nen una altra vegada? —es va acostar a ella i va mirar per sobre de la seva espatlla—. Et trobes bé?

—És clar que sí —va murmurar Tash—. Ara, no fiquis el teu nas en els meus assumptes.

Zak va arrufar les celles.

—Per què em parles així? Ei, vaig pensar que havíem tornat a ser amics. Per què no em mires?

Ell la va agafar del braç.

La reacció de la Tash va ser sobtada i violenta. Ella es va donar la volta, va aferrar-lo pel coll de la túnica, i el va empènyer cap enrere, colpejant-lo contra la paret.

—Escolta, jo no tinc cap amic —grunyí la Tash—. Fins ara, estava sent amable. I no volia ser-ho. I si alguna vegada em tornes a tocar, et menjaré per esmorzar.

 Següent