Aranyes Cerebrals (XI)

Anterior

Capítol 11

El tentacle del sarlacc estava fermament enrotllat al voltant del seu turmell. Una forta estirada la va arrossegar uns metres cap a baix pel costat del fossat. Les seves mans es movien buscant alguna cosa a la qual aferrar-se, però tot el que tocava era sorra.

—Ajuda! —va exclamar, amb els ulls desorbitats per la por.

Zak es va llançar cap endavant i va aferrar la seva mà estesa. Va tractar d'ancorar-se a si mateix en la sorra, però era com tractar de mantenir-se en la superfície de l'aigua. Els seus peus amb prou feines s'enfonsaven en els suaus grans grocs.

El sarlacc va tirar de nou. Tash va relliscar un altre metre cap al clot, aquesta vegada arrossegant a Zak amb ella.

—Fes alguna cosa! —va cridar Tash.

—No pots alliberar-te? —va preguntar ell.

Tash va tractar de pujar la seva cama, però no es va moure.

—El sarlacc és massa fort!

Més tentacles van començar a avançar serpentejant cap amunt. El sarlacc va tirar de nou, arrossegant-la més a prop de la seva boca i tirant d’en Zak també. Mentre lliscava pel pendent de sorra, Zak va sentir alguna cosa esgarrapar-li l'estómac. Al principi no va fer cas... havia d'aferrar-se a Tash! Però quan el sarlacc va tirar novament, l’esgarrapada es va fer insuportable. Tan ràpidament com va poder, Zak va estendre la mà per apartar l'objecte esmolat. La seva mà va tocar alguna cosa en la seva butxaca. Agafant-ho, va posar l'objecte davant els seus ulls.

Tenia a la mà el ganivet oxidat que havia trobat en les masmorres.

—Espera, Tash —va instar-la—. Tinc una idea.

Deixant anar la seva mà, Zak acuradament es va lliscar cap avall fins a col·locar-se al seu costat. Va haver de moure's lentament per no relliscar massa en el fossat.

El tentacle del sarlacc estava embolicat dues vegades al voltant del turmell de sa germana. El tentacle marró-verdós semblava dur.

—No tan dur com una pedra —es va dir Zak a si mateix.

Va enfonsar el ganivet en la carn del sarlacc.

Molt per sota d'ells, enterrat sota tones de sorra, el sarlacc va rugir. El terra va tremolar, causant que petits rius de sorra fluïssin pel pendent i s'aboquessin en la boca del monstre.

Així i tot, el tentacle continuava en el seu lloc. El sarlacc es negava a renunciar al seu menjar.

Zak va aixecar el ganivet i el va incrustar de nou. Aquesta vegada la fulla es va enfonsar profundament. El tentacle es va desenrotllar, emportant-se el ganivet amb ell, i es va lliscar de nou a l'interior de la boca del sarlacc.

Zak i Tash van grimpar pel vessant fins que van aconseguir la seguretat de la part superior del fossat.

Zak es va posar dempeus, sacsejant-se la sorra de la roba mentre es tornava per somriure-li a Tash.

Ella no estava somrient.

—Estúpid pastor de nerfs! —va cridar.

Zak es va quedar atònit.

—Gairebé aconsegueixes que em mati! —Tash treia espurnes.

—Acabo de salvar la teva vida! —va protestar ell.

—No necessitava cap salvament fins que has aparegut! No estava en problemes fins que m'has fet relliscar. I, per cert, vas deixar que el sarlacc sabés on estava quan vas cridar.

Zak va intentar discutir.

—Però...

—Oh, no importa! —va dir ella, allunyant-se donant gambades a través de la sorra—. Només deixa de seguir-me a totes parts com un petit cadell de bantha perdut!

Zak va recórrer el seu propi camí de retorn al palau de Jabba. Tot el que ell havia volgut era assegurar-se que Tash estava fora de perill. No era aquest el treball d'un germà? No era aquest el treball d'un amic?

Avançant abatut pel palau, Zak va arribar a les seves habitacions just quan arribava Hoole.

—Zak! —va dir el shi’ido sospirant—. On has estat? On està la Tash?

—Està... per aquí —va respondre Zak. Ja l'havia fet enfadar prou. No volia ficar-la en problemes amb l'oncle Hoole.

Zak va deixar escapar un profund sospir.

—Oncle Hoole, puc parlar amb tu?

Hoole va assentir, i tots dos van entrar a l'habitació del shi’ido.

—No l’entenc —va dir Zak una vegada que tots dos es van haver-hi assegut—. Sempre hem estat molt units. Sobretot després que la mama i el papa morissin. Vull dir, tenim les nostres petites renyines, però sempre hem estat primer amics. Ara ella em tracta com si fos un nen petit. És com si ja no volgués seguir sent la meva amiga.

Zak es va sentir enrogir. Fins i tot es va sentir com un nen petit dient això.

El rostre d’en Hoole es va suavitzar més del que Zak l'havia vist mai. Les seves línies dures es van esvair. A pesar que havien estat junts durant gairebé un any, Zak i Hoole mai havien tingut una conversa seriosa.

—Zak —va dir Hoole gentilment—. Saps que no tinc molta experiència com a pare, ni tan sols com a oncle. Sempre he estat molt ocupat amb les meves recerques. Així que seria un error intentar semblar un pare ara... No obstant això —va continuar—, crec que puc ajudar-te dient-te el que he après com a antropòleg. Els humans de l'edat de la Tash necessiten sentir-se madurs. Volen trobar nous amics i noves formes de divertir-se. Canvien.

Hoole va assenyalar a Zak, i després a si mateix.

—Sempre ho he trobat molt estrany, em refereixo als canvis que sofreixen els humans al llarg de les seves vides. Els shi’ido no fem això. Les nostres personalitats mai canvien. Els humans mai canvien la seva forma, però les seves personalitats sempre estan canviant... de vegades felices, de vegades tristes, sempre descobrint nous interessos. Els shi’ido, no obstant això, canviem de forma a voluntat, però les nostres personalitats romanen inalterades des del dia en què naixem. Això és el que ens fa ser el que som.

Zak estava sorprès. Hoole mai havia parlat amb ell sobre una cosa tan personal.

Hoole va continuar.

—Però hi ha una vella dita entre els shi’ido: «No importa quantes vegades canviem la nostra forma, sempre semblem els mateixos davant els qui ens coneixen». Significa que, triï la forma que triï, els meus amics sempre em reconeixeran.

Va posar una mà sobre l'espatlla d’en Zak.

—El que és veritat per a la meva aparença, és veritat per a la personalitat de la Tash. Estic segur que si mires de prop, trobaràs a la Tash que sempre has conegut.

Zak no podia creure el que escoltava. Hoole sempre havia tractat de protegir als seus nebots... diverses vegades fins i tot havia arriscat la seva pròpia vida per salvar les seves. Però Zak sempre havia pensat que Hoole estava fent el que havia de fer, no el que volia fer.

Adonant-se que Hoole realment es preocupava per ell, Zak va rebre les seves paraules de cor. Potser Hoole tenia raó sobre sa germana. I si tenia raó, llavors la seva amistat podria perdurar, i sobreviure al que fos que li estava passant.

Excusant-se, Zak es va anar a buscar a la seva germana. Tenia la sensació de què sabia on trobar-la.

Es va trobar amb ella en els túnels dels monjos.

—Ei —va dir.

—Ei —va respondre ella.

—Vaig pensar que estaries amb Grimpen —va dir ell, tractant de no sonar molest.

Ella es va encongir d'espatlles.

—No el trobo. Suposo que estarà fora meditant en alguna part.

Zak va respirar profund.

—Mira, Tash. Vull disculpar-me per fer-te sortir de polleguera. Sé que vols fer altres coses, sense mi. Em resulta dur. Sempre has estat la meva millor amiga... encara que siguis la meva germana.

Tots dos van riure.

—De totes maneres —va continuar—, és una mica difícil per a mi asseure'm i veure com et marxes a una altra part. Però si és el que vols, puc acostumar-m’hi, suposo.

Tash va assentir.

—Perdona per insultar-te abans —llavors va somriure—. Encara que hauria d'estar molesta amb tu.

—Per què? —va preguntar Zak.

—Perquè aquí estic, tractant de ser madura, i véns tu actuant d'una forma més adulta que jo!

Ara realment van riure, d'una forma en què cap dels dos havia rigut en molts mesos.

Quan va recuperar l'alè, Zak va dir:

—Només promet-me que no importa quants anys complim, seguirem sent amics.

—Pots apostar-ho —va respondre la seva germana—. Som família, Zak. Podem superar qualsevol cosa.

Junts, es van tornar per marxar.

Junts, es van congelar de pur terror.

Junts, es van adonar que estaven envoltats per aranyes cerebrals.

Següent