CAPÍTOL III
L'home era obès, tenia la cara vermella, i suava profusament.
El tipus de sudoració que només podia provenir de tenir el canó d'un blàster,
sortit d'una petita cartutxera, a menys d'un metre de la seva cara.
Mara Jade havia vist sovint a homes amb aquest mateix tipus
de suor. Amb massa freqüència.
—El judici ha culminat, Jutge Lamos Chatoor —va dir
formalment—. Té algunes últimes paraules que dir en la seva defensa?
—Només que el seu pretès judici és una bogeria —va murmurar
Chatoor entre dents—. A causa d'una sola decisió dubtosa, després de vint anys
a càrrec del Jutjat, em condemna a mort?
Mara va sospirar. La sudoració era quelcom comú. Les
racionalitzacions apassionades i autocomplaents eren una cosa universal.
—No ha estat escoltant —va dir—. Pot ser que una sola
decisió sigui el motiu que hagi cridat la meva atenció, però és amb prou feines
la raó de la seva condemna.
—Llavors, què he fet malament? —va preguntar Chatoor, la
seva veu era la meitat demandant, la meitat suplicant—. He treballat molt per
impartir la justícia de l'Imperi amb el millor de la meva capacitat, en
circumstàncies profundament difícils que no eren de la meva incumbència. Com es
pot esgrimir un lapsus ocasional d'un judici com un argument condemnatori
contra mi?
Estava tractant de guanyar temps, Mara ho sabia. Però ella
estava disposada a permetre-li-ho. Tot i que l'evidència era clara i la seva
decisió ja estava confirmada, mai es prenia aquestes coses a la lleugera.
—No estem parlant del lapsus d'un judici —va dir—. Estem
parlant de cinc anys de l'extorsió sistemàtica, robatori, i venda
d'influències. Vostè ha fet una segona carrera de la recaptació de multes
addicionals i recàrrecs, declarant estar sobrecarregat al límit, per, a
continuació, derivar els diners extres per als seus amics i seguidors.
—Eren persones necessitades —va insistir Chatoor—. Està
malament que un jutge tingui amics entre aquestes persones?
—Ho està quan les anomenades amistats, es basen únicament en
l'intercanvi de diners i favors —va dir Mara, amb una sensació de parpelleig
agitant-se en la part posterior del seu cap. Dos homes venien a través de la
buida sala de la Cort, de retorn, recorrent-la en forma sigil·losa cap a la
porta de la càmera darrere d'ella.
—Això no és amistat —va continuar, canviant subtilment el
seu pes sobre la cama esquerra—. Això és col·lusió criminal.
—Però no he fet res il·legal —va persistir Chatoor—. Vostè
pot mirar en els registres, parlar amb la gent involucrada...
I just enmig de la seva xerrameca, la porta es va obrir de
cop darrere de la Mara i un parell de trets làser van explotar des de la seva
esquena.
Els trets no van aconseguir l'objectiu previst. Mara havia ja
deixat anar el seu blàster, deixant-lo caure amb estrèpit sobre l'escriptori
del jutge, i es va donar la volta, enarborant el seu sabre de llum. La fulla de
color magenta va xiuxiuar de cop, brollant enfront d'ella, desviant aquests dos
primers trets cap a les parets.
Però per desgràcia per als homes armats, ells havien
continuat disparant. Mara va enviar els seus següents rajos, d'un en un, cap
enrere, fins a impactar en els seus propis pits.
Va esperar fins que tots dos homes haguessin quedat
desplomats, sense vida, en el terra, només per estar segura. Després es va donar
la volta, plegant els colzes i girant el sabre de llum amb ella.
Just a temps per detenir l'envestida desesperada de Chatoor,
qui intentava llançar-se per sobre de la taula, al mateix temps que tractava
d'aconseguir el blàster que ella havia deixat caure.
Durant un llarg minut, ella es va mantenir en guàrdia, amb
la punta del sabre de llum gairebé tocant la gola de Chatoor, la mà del qual
estava separada per escassos centímetres del desintegrador, mentre la mirava
amb el rostre blanc i desencaixat per la por i la impotència de la ràbia.
—Perquè quedi registrat —va dir Mara, per fi, mantenint la
veu ferma—, els innocents mai tracten de disparar a una Agent Imperial per
l'esquena.
—No pot guanyar —va expectorar Chatoor entre dents, amb la
veu ronca—. Pot matar-me, pot matar a un centenar de persones com jo, però el
seu preciós Imperi ja està condemnat. Si els rebels no el tiren a terra,
col·lapsarà producte de la seva pròpia podridura interna.
Els seus ulls es van clavar en els d’ella.
—I llavors, on estarà vostè, la meva jove i arrogant Agent
Imperial? El seu poder haurà desaparegut, els seus protectors estaran morts o
empresonats. Vostè ja no tindrà amics.
Girà la seva mà estesa, amb el palmell cap amunt.
—Però jo puc ajudar-li. Puc ser el seu amic. Respecti la
meva vida, deixi'm en la meva posició aquí, que jo puc crear un refugi on podrà
estar segura quan tot s'enfonsi al voltant seu...
Amb un moviment dels canells, Mara va passar el sabre de
llum a través del seu coll, silenciant la seva veu per sempre.
Per un moment es va quedar allà, dempeus, contemplant el cos
desplomat sobre l'escriptori on s'havien fet tantes transaccions ocultes per
defraudar als ciutadans de l'Imperi, amb arranjaments subrepticis referents a
les seves possessions legítimes, les seves vides i les seves llibertats.
—En nom de l’emperador —va dir en veu baixa.
Apagant el sabre de llum, ella va recollir el seu blàster i el
va lliscar de nou en la beina del seu avantbraç. Després, donant l'esquena a un
altre focus de corrupció recentment desinfectat, va sortir de la càmera.
Va travessar el grup de més de quinze persones que s'havia
format a la seva sortida del Jutjat. Tots ells la van contemplar, de manera
oberta o furtivament, mentre es marxava de manera decidida. Cap d'ells va ser
prou ximple com per tractar de detenir-la.
El seu aerolliscador llogat estava esperant-la on ella l’havia
deixat, a tres illes de distància, sense haver estat desvalisat. Igual
d'intacte estava el seu transport, una llançadora Sienar de classe Lambda,
completament modificada, la qual havia deixat en un camp fora del camí, a
dos-cents quilòmetres al nord.
Estava asseguda en l'escriptori de la computadora a la seva
habitació, omplint el seu informe, quan va escoltar una veu familiar en el seu
cap.
—La meva nena?
Ella va somriure.
—Milord —va respondre a la crida silenciosa de l’emperador.
—La teva missió?
—Ha estat consumada —va dir Mara—. S'ha impartit justícia.
—Excel·lent —va dir l’emperador, i Mara va poder visualitzar
el seu prim somriure de satisfacció.
Ella també va poder sentir que tenia una nova assignació per
donar-li.
—De què es tracta ara? —li va preguntar.
—Traïció —el pensament va venir cap a ella, i va poder
sentir el seu fosc, el seu malenconiós gest arrufat. Una imatge va aparèixer en
la seva ment, la imatge d'un Governador Imperial sorprenentment jove. Un aliat
amb... els rebels?
Mara va sentir que els seus llavis es retorçaven. Igual que
aquest petit i desagradable assumpte amb el Governador Choard a Shelkonwa feia
tres mesos estàndard. És que per ventura aquests polítics d'alt rang es negaven
a aprendre? El seu nom?
—Ferrouz, Governador del Sector Candoras —li va dir l’emperador—.
Dades enviades.
Mara es va tornar cap al panell de comunicacions. La llum de
descàrrega de la computadora estava irradiant un blau tranquil.
—Confirmat, milord.
—Llavors vés cap enllà —li va ordenar l’emperador—. Però
t'adverteixo que això no serà gens fàcil.
Mara es va permetre somriure davant un advertiment tan gran.
Per descomptat que no seria fàcil. Tasques fàcils es podrien donar als
militars, o els fanfarrons de mà dura de la Taula de Seguretat Imperial, o fins
i tot a Lord Vader i la potència de foc massiva de l'Executor. Els treballs durs, els treballs subtils, aquests estaven
reservats per a la Mà de l’Emperador.
—Tinc confiança en el meu entrenament —va dir.
—Vés, doncs, i imparteix la meva justícia.
—Ho faré, milord —va prometre Mara.
—Sí —va dir l’emperador, i una vegada més, Mara va poder
veure el seu somriure—. Després parlarem novament. Adéu, la meva nena.
Dit això, la imatge del seu somriure es va desdibuixar, la
seva veu es va quedar en silenci, i ell es va esvair.
Per un moment, Mara va romandre immòbil, aferrant-se a
l'última imatge del seu rostre. En cert sentit, l’estratagema del jutge Chatoor
per evitar la seva mort, havia tingut un polsim de veritat. Mara realment no
tenia amics.
Però això estava bé. Ella tenia el seu treball, i s'havia
guanyat l'aprovació i el respecte de l’emperador; a més tenia la certesa que el
que estava fent era el correcte. L'amistat era un luxe, i una cosa de la qual
cosa podia prescindir.
L'últim vestigi de la presència de l’emperador es va esvair
en la foscor de l'espai. Prenent un respir profund, Mara va tornar al seu
ordinador i va teclejar per efectuar la descàrrega.
En primer lloc, ella va llambregar les dades de manera
superficial, per després capturar tots els punts prominents. Després va llegir
més acuradament, estudiant cada detall que l’emperador havia tingut a bé
enviar-li. Llavors, només per assegurar-se, va llegir-ho tot de nou.
Ell estava en el correcte. Això no anava a ser gens fàcil.
Un soroll sord en l'estómac li va recordar que no havia
menjat gens des que sortís de la cort del jutge Chatoor, feia quinze hores. Es
va aixecar de la computadora, va anar a la cuina i va treure un paquet de
ribenes[1]
amb embolcall blanc.
Si Ferrouz tenia la intenció de separar-se de l'Imperi, va
reflexionar mentre posava els ribenes en l'olla, sens dubte que anava a fer-ho
tot de la manera correcta. La seva Flota sectorial, si bé és cert que era
ridículament petita, havia estat dispersada en un nombre de diferents sistemes
propers a Poln, on no podria ser escombrada d'un sol cop, però al mateix temps,
des d'on podria respondre ràpidament a qualsevol amenaça contra la capital.
Havia fet exactament el contrari amb els contingents de soldats d'assalt del
seu sector, portant a la majoria d'ells a Poln Major, per reforçar les defenses
de les seves comunicacions i per protegir el propi Palau del Governador.
Després estava l'altra meitat del planeta doble, Poln Menor.
Tan sols prou gran com per suportar una atmosfera menor, el lloc era un
laberint de mines, tant en activitat com abandonades, magatzems, centres de
manteniment, i llocs de treball a gran escala. Si se li pressionés durament, i pogués
escapar travessant la bretxa que separava tots dos mons, Ferrouz probablement
podria aguantar allà durant anys.
Certament, altres persones indesitjables ho havien fet. Poln
Menor tenia fama de ser la llar de centenars de contrabandistes i altres tipus
criminals que els anys d'esforços esporàdics per part de l'Imperi, havien
fracassat a desallotjar. Ferrouz fins i tot podria haver estat en comunicació
amb alguns d'aquests grups, la qual cosa obria la possibilitat que pogués
portar-los del seu costat en una confrontació, o almenys ocultar-se darrere
d'ells si les coses es posaven lletges.
Poln Menor era també la clau de qualsevol acord que pogués
estar fent amb l'Aliança Rebel. Un petit exèrcit podia ocultar-se dins de totes
aquestes mines abandonades, juntament amb una força de xoc de bona grandària,
composta per naus petites, disposades a llançar-se contra qualsevol força que l’emperador
enviés en resposta a la declaració d'independència de Ferrouz. Entre els rebels
i la seva pròpia Flota sectorial, Ferrouz podria estar disposat a apostar que
seria més problemàtic del que valgués la pena, sobretot estant tan lluny en la
perifèria de l'Imperi.
I, finalment, només per fer les coses més interessants, Poln
Major s'havia convertit també en els últims anys, en la llar de dotzenes de
diferents espècies no-humanes, moltes d'elles conformaven grups desconeguts que
pel que sembla s'havien desplaçat des de l'Espai Salvatge i les Regions
Desconegudes, i que s'havien assentat als voltants de la capital. La secció
elaborada per l’OIS[2], que
formava part de l'informe de la Mara, advertia que alguns d'aquests alienígenes
podrien ser mercenaris portats pel governador. Fins i tot si això resultés ser
fals, la mera presència d'alienígenes desconeguts, amb habilitats i
temperaments desconeguts, sempre afegia un nivell addicional de risc per a
qualsevol operació terrestre. Ferrouz era prou intel·ligent per saber-ho i
explotar-ho.
Almenys, ara Mara entenia per què l’emperador l’havia triat
per a aquesta missió. Algú havia d'infiltrar-se a Poln Major, arribar fins a
Ferrouz, i acabar amb ell abans que pogués engegar els seus plans i activar
qualsevol de les seves defenses. El probable successor de Ferrouz, el General
Kauf Ularno, era tan poc imaginatiu com caldria esperar d'un comandant militar,
però l’OIS ho perfilava com estòlidament lleial, i certament capaç de recuperar
la capital i desallotjar als rebels que Ferrouz pogués haver convocat.
La cuina va emetre un senyal, Mara va treure la safata, i la
va portar de tornada al seu escriptori. Deixant-la al costat de la computadora,
es va detenir en la secció de mapes de l'informe.
El primer pas, òbviament, era infiltrar-se en el Sistema
Poln. La seva nau actual era un transport prou capaç, però arribar a Poln Major
en una Llançadora Imperial, no seria una cosa molt intel·ligent de fer. Per
tant, el seu primer pas seria procurar-se a si mateixa, una nau més discreta.
Una vegada que estigués en terra, el següent pas seria entrar
en el Palau del Governador. Tenint en compte tots els soldats d'assalt
addicionals que Ferrouz havia portat, podria ser útil per a ella portar a alguns
dels seus, tant per a reconeixement com per a una possible tapadora.
Va sentir que el llavi se li deformava després de mossegar
un tros de carn setinada amb crema, mentre aquesta es desprenia de l'os del
ribene. Per descomptat, havia treballat amb altres forces imperials al llarg
dels anys, fins i tot moltes vegades. Però això no volia dir que realment li
agradés. El fet de comandar aliats temporals, significava revelar almenys part
de la seva identitat, fins i tot prenent en compte el fet que ella era una
Agent Imperial vagament identificada. Tals revelacions automàticament la feien
més vulnerable.
Pitjor encara, entrar en una guarnició o en un port de la
Flota, significava prendre el que tinguessin disponible, ja fos bo i competent,
o mandrós i inútil. Escollir a l'atzar soldats d'assalt, era una proposta
encara molt menys sòlida en aquests dies, donat el costum de Vader de tamisar
periòdicament les files i transferir tot el millor i el més brillant a la seva
Legió personal, la 501.
Però d'altra banda, hi havia un grup de soldats d'assalt amb
els quals Mara havia treballat abans. Un grup que havia demostrat ser capaç,
competent i digne de confiança. Un grup que fins i tot tenia el seu propi mitjà
de transport encara que estigués en un estat bastant lamentable.
L'inconvenient era que aquests soldats d'assalt en
particular, eren desertors militars.
Donant una altra mossegada, Mara va teclejar un dels seus
arxius privats consolidats de recerca. De tornada a Shelkonwa, després de
l'incident amb el Governador Choard, havia dit a LaRone i als altres quatre
soldats d'assalt, que sortissin del planeta i es mantinguessin lluny de la seva
vista i lluny de problemes.
La primera part de la seva ordre era la que havien obeït. La
resta no.
Va passejar els seus ulls per la llista de petites notícies
que el seu motor de recerca havia recollit, procedents de les vastes xarxes
d'informació de l'Imperi en els últims tres mesos. Aquí, un Senyor de la Guerra
d'estar per casa havia desaparegut, finalitzant el seu domini sobre uns aterrits
camperols. Allà, el comerç d'una petita granja i la producció d'una colònia
manufacturera, s'havien reprès sobtadament després que s'incendiés
inexplicablement un niu de pirates. En un altre lloc, un Administrador Regional
havia renunciat abruptament al seu càrrec i les peticions dels estressats
ciutadans en contra seva, havien deixat d'arribar a l'oficina del sector.
Petites injustícies, de la classe que massa sovint es
filtrava a través de les esquerdes de la sobre-estesa maquinària de govern.
Totes elles corregides, generalment durant la nit, sempre acompanyades pels
rumors d'una avantguarda de soldats d'assalt que aparentment demostraven que
l'Imperi finalment havia pres de debò el problema.
I en algun lloc en les proximitats de cadascun d'aquests
incidents, passant desapercebut entre les gruixudes piles de llistats de
connexió, sempre hi havia un transport Suwantek TL-1800. Per descomptat, sempre
amb una diferent identificació naviliera. Però sempre la mateixa nau.
L'autodenominada Mà del Judici, estava viva i activa, i
mantenint una vendetta privada en contra dels criminals i petits tirans de la
galàxia.
Mara havia estat seguint els moviments del grup des de
Shelkonwa, amb sentiments decididament confusos. Ella havia estat revisant la història
de com i per què havien abandonat els seus càrrecs, i el que ella podia dir
(que havia estat més o menys verificat) era que no hi havia raó, encara que
gran part de l'evidència clau havia estat enterrada o destruïda pels especialistes
d'encobriment de l’OIS. Havia pensat a portar davant de la justícia a LaRone i
els altres, i aconseguir que fossin absolts en un judici adequat, de tal manera
que poguessin tornar al Servei Imperial pel qual havien estat entrenats i al
que havien jurat servir, servei que necessitava desesperadament homes de la
seva qualitat.
No obstant això, d'altra banda, l’OIS aniria a la recerca de
venjança, i amb les distraccions inherents del treball de la Mara, ella mateixa
sabia que ni tan sols podria garantir un judici just, i molt menys una
absolució. I va haver d'admetre que LaRone i els altres havien trobat un nínxol
per a si mateixos, impartint la justícia imperial a la galàxia d'una manera més
informal.
La qüestió a llarg termini de què fer amb ells, era encara
una pregunta sense resposta. No obstant això, la qüestió del curt termini,
estava molt més clara.
Que anaven a Poln Major amb ella. Els hi agradés o no.
Encara quedava la qüestió de trobar-los, per descomptat.
Però per a això, Mara tenia el seu ordinador, les seves capacitats de
predicció, i la història dels moviments recents de LaRone.
Més important encara, tenia la Força.
Ella va acabar de pelar la carn de l'últim dels ribenes i va
deixar la safata a un costat. Segons l'últim registre que tenia de la Mà del
Judici, els col·locava enmig d'una disputa menor per l'aigua a la província de
Griren al planeta Hapor. Prenent Hapor com a punt central, va teclejar buscant
un resum de les peticions ciutadanes i queixes en els voltants, així com els
recursos policials i informes militars. Amb uns quants minuts de consolidació
per part de la computadora, amb uns quants minuts més de lectura per part de la
Mara, i ja s'havia reduït la cerca a tres possibilitats probables.
Fent una profunda inhalació, es va obrir a la Força,
concentrant-se al màxim.
No havia passat molt temps amb els renegats, però en aquest
breu període de temps, s'havia endurit en la cremor del combat contra enemics
mutus. En el més profund del seu ser, Mara entenia aquests homes, tenia un
sentit indescriptible però sòlid, sobre com pensaven i de com actuaven. I
mentre contemplava les tres possibilitats, va deixar que la seva ment se
centrés en aquelles missions i en les imatges multidimensionals dels cinc
soldats d'assalt, una de les quals es lliscava inexorablement al primer plànol.
Els tenia.
Va tornar a respirar profundament, permetent que el focus de
la seva ment s'expandís, deixant entrar la brisa suau del sistema d'aire del
transport, la fredor del panell de control sota la seva mà, la delicada olor de
les restes dels ribenes. Aixecant-se, es va dirigir a la cabina i va teclejar
la seqüència d'engegada. El món menor d’Elegasso, on una elecció local havia
estat manipulada descaradament, era el punt en què la lògica i la intuïció li
deien que seria el proper objectiu de LaRone. El planeta estava a una bona
distància, però la seva nau tenia una hipervelocitat millor que la de la
mitjana, i ella seria capaç d'arribar en un dia o dos. Era poc probable que
LaRone fos capaç d'arribar, avaluar la situació, desenvolupar un pla, i fer
front als polítics corruptes abans d'aquesta data.
Tot el que havia de fer era arribar a Elegasso,
instal·lar-se, i esperar. Més aviat o més tard, sigui com fos el que decidís
fer la Mà del Judici, s'anaven a trobar amb ella en el seu camí.
***
L'últim pensament de Daric LaRone, just abans que la pluja
de trets làser derroqués l'últim fragment del sostre del seu refugi temporal,
va ser que aquest seria un lloc realment podrit per morir.
—LaRone! —algú va cridar feblement a través de l'estàtica
que omplia l'auricular del casc del soldat d'assalt. Probablement era Saberan
Marcross, encara que era difícil identificar les veus a través del comunicador
obstruït parcialment que estava usant allà el grup de mercenaris—. Estàs bé?
—Encara estic viu, si això és el que vols saber —va dir
LaRone a crits—. Per l'espai quin és el problema amb aquests nois, de totes
maneres? No saben que els soldats d'assalt sempre guanyen?
—Algunes persones han d'aprendre les coses de la manera
difícil —va intervenir Grave Taxtro—. Pot algun de vosaltres allà enrere, veure
el que queda d'aquesta font? Crec que aquí és on està el seu repetidor pesat,
però no puc aconseguir un tret net.
Fent cas omís dels trets làser que derruïen cada vegada més
la paret aparentment marcada per la verola davant d'ell, LaRone va apuntar el
cap per fer un cop d'ull ràpid. Efectivament, va poder veure el repetidor que
treia el cap per darrere d'una de les lloses de pedra trencada.
—Puc veure la boca del canó, però això és tot —va informar,
ajupint-se de nou—. Està en l'extrem sud, entre la font i aquesta gran llosa
trencada.
—Això hauria de posar a l’artiller en el meu camp de tir —va
dir Marcross—. Hi ha alguna possibilitat que vosaltres dos pugueu brindar-me
una mica de cobertura?
—Creu-me, ho estic intentant —li va assegurar LaRone, fent
una ganyota al mateix temps que un tros extra gran de la paret es desprenia i
rebotava en la seva espatlla blindada—. Els nois d'aquí fan foc com si fossin
amos d'una mina tibanna.
—El mateix aquí —va dir Grave—. Això seria realment un molt
bon moment perquè Brightwater o Quiller fessin una entrada espectacular.
—Ho esteu escoltant vosaltres dos? —va cridar LaRone—.
Brightwater? Quiller?
La seva única resposta va ser una nova descàrrega de foc
dels mercenaris. Els altres dos membres del seu petit grup havien d'estar fora
de l'abast del comlink.
O estaven morts.
LaRone va mostrar els ullals en una ganyota de ferocitat, es
va inclinar al voltant del seu refugi i va disparar uns trets més. Ells no
estaven morts. No podia ser. Només s'estaven prenent el seu temps per portar
reforços, això era tot. Al seu costat esquerre va sentir un sobtat cruixit d’una
paret d'obra, i va sentir que Marcross emetia un grunyit ronc quan part del seu
reducte s'enfonsava sobre ell. LaRone va obrir la boca per cridar-li, per
assegurar-se que estava bé.
Es va detenir, amb les oïdes lluitant contra el soroll agut
dels desintegradors. Algú en la distància estava xisclant. Algú o alguna cosa.
El so es va fer més fort...
I amb una entrada tan dramàtica com LaRone podria haver
esperat, Brightwater i la seva motojet Aratech 74-Z van rugir, saltant a la
vista sobre la cresta per darrere d'ells, amb el canó penjant de la part
inferior de la moto escopint mort i destrucció cap als mercenaris. El corrent
de foc que s'havia centrat en LaRone, va decaure a mesura que alguns dels
mercenaris retrocedien, o per contra, desplaçaven la seva atenció cap aquesta
nova amenaça.
Es va escoltar el tronar sobtat d'una granada de gas tibanna
esbocinant alguna cosa, i el gemec del repetidor abruptament va quedar en
silenci.
—Ho vaig fer! —va bramar Marcross. Per damunt, les
descàrregues de Brightwater passaven esbufegant, girant i donant bandades tan
aviat com ell enfonsava la seva tronadora motojet per dins i per fora de les
ràfegues de foc enemigues. LaRone es va inclinar fora del seu refugi de nou,
resetejant el seu BlasTech E-11 per posar-ho per complet en manera automàtica,
i rastellant les posicions dels mercenaris.
Encara estava tractant de distreure el seu foc per
allunyar-ho de Brightwater, mentre el propi Brightwater estava perillosament
prop de ser aixafat directament i ser baixat del cel, quan un imponent bram
martellejà les seves oïdes a través dels sons de la batalla. LaRone va mirar a
la seva esquerra i va veure al seu transport modificat Suwantek TL-1800,
aparèixer a la vista per sobre de les ruïnes de la ciutat antiga, amb els seus
canons làser pesats llambregant a través del cel del matí, i martellejant les
posicions enemigues.
Bruscament l'estàtica va desaparèixer quan el foc del canó
va impactar sobre el bloquejador de comunicacions.
—Quiller, què tens? —va cridar LaRone, aixecant el cap cap
amunt per veure millor.
—Tots en la mira, tots els objectius que un nen en
creixement podria desitjar —va respondre Joak Quiller amb tibantor des del
Suwantek—. Home, ells realment tenen un niu allà, veritat?
—Un niu com no podries creure-ho —va afirmar LaRone amb
força—. Pots encarregar-te d'ells?
—Per descomptat —va dir Quiller—. No estan preparats
exactament per a aquest tipus de poder de foc. Hauríem d'haver seguit aquesta
estratègia en primer lloc.
LaRone va fer una ganyota. Excepte que portar a la Suwantek,
instantàniament hagués alertat als mercenaris que aquesta no era només una
unitat de soldats d'assalt estàndard, amb l'armament i l'equipament dels
soldats d'assalt estàndard. Aquesta era la conclusió que LaRone volia evitar
fermament que fos entesa per part d'ells.
El que significava que ara, ell i els altres no tindrien més
remei que acabar el treball. Completament.
—Només assegura't de fer-ho —va dir a Quiller amb gravetat—.
Assegura't que tot estigui fet.
O Quiller havia captat el sobtat canvi en el to de veu de
LaRone, o ja havia arribat a la mateixa desagradable conclusió pel seu compte.
—Entès —va dir—. Mantingueu a baix el cap.
Afortunadament —LaRone va pensar que era afortunat de totes
maneres—, aquesta banda de mercenaris en particular no semblava estar molt
interessada en la supervivència, ni tan sols si rendir-se significava assegurar
la supervivència. Al moment en què LaRone i els altres finalment van poder
sortir dels seus reductes estellats, els cinquanta mercenaris estaven morts.
I ja era hora d'anar-se’n.
Una hora estàndard més tard, i després d'haver estat
aclamats amb una ronda breu d'agraïments per part dels agricultors, que ara
tenien de tornada les seves terres i les seves vides, els cinc soldats d'assalt
estaven a bord del Suwantek i amb els motors a ple rendiment per portar-los
lluny d'allà.
—Bé, això va ser divertit —va comentar Quiller, tirant del
timó mentre el cel s'esvaïa al voltant d'ells, tornant-se de color blau a blau
fosc, i després a negre il·luminat per les estrelles.
—Parla per tu —grunyí Grave, mentre aplicava un pegat a la
cremada en el seu braç. La seva cinquena cremada, va notar LaRone, i això que
aquestes cinc eren tan sols les úniques que es deixaven veure.
—Aquesta és una armadura més que ha de ser tirada al
triturador. La tercera en dos mesos, si algú ho està comptant.
—Això és perquè tu insisteixes a quedar-te quiet mentre
romans en la línia dels seus trets —va dir Brightwater—. T'ho dic, les moto
speeders són el camí a seguir.
—Sí, i com es manté la teva armadura? —contraatacà Grave
intencionadament.
—No té la mateixa qualitat de les de desfilada —va admetre
Brightwater—. Però encara resisteix.
—Amb prou feines —va dir Grave.
—Igual que totes les altres —va dir Marcross—. LaRone, no
podem seguir d'aquesta manera. Les nostres armadures se'ns estan caient a
trossos, part per part, ens estem quedant sense gas tibanna, granades, i altres
materials necessaris, i la veritat és que l'impressionant udol que venia de la
motojet de Brightwater probablement signifiqui que alguna cosa a bord és a punt
de fallar allà també.
—És el coixinet del pedal de l'accelerador —va dir Brightwater—.
Aquesta serà la tercera vegada que arreglo aquesta cosa.
—I l'altra moto aèria no està en millor forma de cap de les
maneres, veritat? —va preguntar Marcross.
Brightwater es va encongir d'espatlles.
—Una mica. No gaire. Podria també esmentar que el grapat de
crèdits que l’OIS va ser prou amable per deixar a bord d'aquesta nau, està
començant a funcionar de la mateixa manera: esgotant-se.
—El mateix ocorre amb la dotació d’IDs de la nau —va
comentar Quiller reticentment—. Les estem gastant com si fóssim potentats hutts.
—Fins i tot si no ho féssim, totes les IDs falsificades de
la galàxia no ens ajudarien si una suficients quantitat de persones esbrinen la
connexió entre nosaltres i aquesta nau —va afegir Marcross—. No sé de molts
Suwanteks que segueixin volant al voltant d'aquesta part de la galàxia.
—Ho sé —va dir LaRone, amb un dolor en el cor que no tenia
res a veure amb les cremades palpitants en els seus braços i en el pit. Des que
van deixar els seus llocs a bord del Destructor Estel·lar Imperial Represàlia, LaRone encara no era capaç
d'usar la paraula desertar, ni tan
sols en la seva pròpia ment, ell i els altres havien estat lluitant la seva
pròpia croada particular contra el mal i la corrupció en aquest racó de
l'Imperi.
El fet que haguessin sobreviscut tant temps com ho havien
fet, es devia en gran manera a les seves pròpies habilitats de combat, però
també en gran part, a la seva bona sort en haver-se apropiat d'una nau
encoberta de l'Oficina de Seguretat Imperial, en la seva fugida del Represàlia. Gràcies a les àmplies
millores d'armament realitzades per part de l’OIS al Suwantek, i als seus
amagatalls d'equip i diners, havien estat capaços si més no de fer-se càrrec de
la injustícia onsevulla que l'havien trobat. Mercenaris, colles swoop, bases
pirates, cap d'ells havia estat capaç de detenir a la Mà del Judici.
Però els altres tenien raó. El final s'acostava ràpidament.
Una vegada que els subministraments i els diners s'esgotessin, estarien
acabats. No tindrien més remei que fer el que l'Agent Imperial Jade els havia
ordenat feia tres mesos enrere a Shelkonwa: mantenir-se lluny de la seva vista
i lluny de problemes.
I la seva guerra privada per la justícia hauria acabat.
—Res de tot això vol dir que estiguem preparats per deixar
anar les càpsules de salvament del tot, almenys ara com ara —va dir Quiller,
revelant els seus pensaments—. Encara ens queden almenys cinc identificacions
que no hem utilitzat, i probablement puguem reciclar algunes de les més
antigues que no hem utilitzat durant cert temps.
—Això no ajudarà amb les armadures —va assenyalar Marcross—.
Encara tenim, què, un parell de jocs complets cadascun, i això és tot?
—A més, encara tenim les danyades —va dir Brightwater—. No
sé sobre les vostres, però probablement puc improvisar un altre conjunt
d'armadura d'explorador a partir de les diferents parts i peces de les meves.
—Probablement puguem fer el mateix —va dir LaRone—. Però
això no és realment el punt. El punt és que, no importa com d'acuradament que
estirem els nostres recursos, definitivament podem veure el final acostant-se
enfront de nosaltres.
Durant un llarg moment, ningú va parlar.
—Han estat bones jornades —es va confessar Grave finalment—.
No tinc remordiments.
—Jo tampoc —ho va secundar Brightwater—. Hem ajudat a una
gran quantitat de gent que patia durant aquests últims mesos.
—Molt més, m'atreviria a dir, del que vam fer quan érem
soldats d'assalt oficials —va murmurar Marcross.
—D'acord —va dir Quiller—. Llavors, quin és el pla, LaRone?
Ens saltem aquesta cosa del robatori de les eleccions a Elegasso i comencem a
buscar un lloc per posar seny?
—No m'agradaria deixar passar alguna cosa tan flagrant —va
murmurar Grave—. És una cosa suficientment petita, i es tracta en la seva
majoria de simples polítics armats. Ha de ser qüestió de mostrar l'armadura i
espantar-los perquè facin marxa enrere i cridin a una nova elecció.
—La qual robarien de nou —va assenyalar Brightwater.
—Ho dubto —va dir Grave—. Hi ha alguna cosa molt convincent
a tenir un BlasTech E-11 apuntant a la teva cara mentre que un soldat d'assalt
Imperial t'adverteix que estarà observant la teva ètica política d'ara
endavant.
—La qual cosa no anem a fer —va assenyalar Marcross—. Però,
per descomptat, ells no tenen per què saber-ho.
—En Grave té raó —va sentenciar LaRone—. Crec que podem
fer-nos càrrec d'això abans que ens retirem.
—Què passa amb aquesta cosa de la ceràmica de la qual et
vaig parlar? —va preguntar Brightwater.
LaRone es va gratar la galta. L'assumpte de la ceràmica era
un informe d'un dels agricultors que havien deixat allà enrere, que al seu torn
ho havia sentit del seu cosí a un altre món. Un petit grup d'artesans
extremadament pobre, havia trobat un tros d'argila exòtica, un-entre-un-milió,
i finalment havien començat a tenir una vida reeixida mitjançant la creació
d'escultures sorprenents i comercialitzables amb ella.
O ho havia estat fins que el govern local es va assabentar
de l'operació i va decidir apoderar-se d'ella per al seu propi benefici. Atès
que els buròcrates no tenen en si mateixos un gram d'habilitat artística, la
seva solució havia estat canviar la feina dels escultors genuïns per fer-los
treballar com a esclaus.
LaRone no sabia gens d'art, i menys encara sobre
l'escultura. Però sabia molt sobre la cobdícia i l'opressió, i no li agradaven
molt. Tampoc als seus quatre companys.
—No veig per què no puguem fer ambdues coses —va dir a
Brightwater—. Només hi ha unes quantes hores de Pickerin a Elegasso, i està més
o menys de camí.
—També hi ha una base de dades Imperial decent a Pickerin
—va dir Quiller, mirant a la seva pantalla de dades—. Tal vegada puguem
colar-nos per allà després que deixem lliures als escultors i així puguem
obtenir algunes idees sobre el que podem fer per... ja saps.
—Refondre'ns en algun racó lluny de l'univers? —va suggerir
Brightwater.
—Alguna cosa així —va reconèixer LaRone—. Quiller, segueix endavant
i posa rumb a Pickerin. Si hem de sortir, pot ser que també hàgim de desaparèixer
deixant enrere una explosió.
El camp d'aterratge al qual es dirigien a Pickerin era tan
petit i aïllat com LaRone no havia vist mai. Així i tot, estava a tan sols a
uns pocs quilòmetres de la ciutat, on els artesans esclaus estaven produint les
seves estàtues sota els canons dels seus opressors. Quiller va aterrar el
Suwantek, va teclejar els sistemes de bloqueig en manera d'espera, i va baixar
la rampa d'aterratge perquè pugessin els funcionaris de duanes i els fessin
l'habitual qüestionari breu, així com perquè els cobressin les acostumades
taxes d'aterratge.
LaRone estava esperant en la part superior de la rampa, amb
el seu últim expedient de documents de la nau forjats parcialment, quan l'àrea
de la rampa va esclatar amb una explosió de gas fred, i d'olor amargant.
—A cobrir-se —va trencar LaRone amb el seu últim alè, agafant
el seu blàster mentre es capbussava per arribar al control de la rampa.
Estava inconscient abans d'arribar a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada