Truans (XXII)

Anterior

Capítol 22

El joc ha acabat, va pensar Wínter de manera absent. Ella hi havia jugat bé i havia sobreviscut per molt més temps del que hagués esperat. Certament, molt més que una gran quantitat dels seus camarades. Però ara tot havia acabat.

I havia perdut.

Hi havia almenys trenta d'ells, va estimar atordida mentre els veia emergir dels turboascensors. Trenta soldats d'assalt imperials, amb les seves blanques armadures relluint més brillantment del que deurien a la tènue llum de l'estacionament, mantenint els seus rifles làser disposats a mesura que es desplegaven silenciosament de manera professional per cobrir tot l'ambient.

—Tant córrer per haver de detenir-nos en aquest moment —va murmurar Dozer al seu costat—. Almenys, ja sabem per què els altres dos aerolliscadors de sobte van buscar un altre lloc per desaparèixer.

Wínter va observar sobre la seva espatlla. Surant per davant de l'entrada de l'estacionament, brillant com l'armadura dels soldats d'assalt enfront de les difuses llums de la ciutat, es trobava una nau imperial porta-tropes de classe Sentinella, amb els seus canons làser i els seus blàsters rotatoris abastant tota l'amplitud de l'estacionament.

—Vostès —va dir bruscament una veu distorsionada pel filtre de la seva màscara.

Wínter es va girar. Dos dels soldats d'assalt s'havien acostat a ella i a Dozer, amb els seus rifles làser apuntant no del tot cap a ells.

—Vinguin amb nosaltres.

I era, en aquest moment, que el joc realment havia acabat.

Un altre home havia sortit dels oberts turboascensors al mateix moment en què Wínter i Dozer estaven arribant. Era una mica sorprenent: un home gran, amb la cara vermellosa, i el cos de la qual tenia molt més sobrepès del que fins i tot un oficial d'alt rang de la flota podria permetre's, vestint un vestit informal, però bastant car. Es tractava d'algú important, si s'ha de jutjar per la manera en què l'escorta de soldats d'assalt es posava rígidament ferms quan ell es va detenir enfront d'ells.

—Ah —va dir l'home, mentre els seus llavis somreien afablement, i els buidats ulls dels quals revelaven ser penetrants i coneixedors—. D'això es tracta?

—D'això es tracta què? —va preguntar Dozer, revelant una genuïna perplexitat en el so de la seva veu—. No sé el que estigui passant aquí, mestre, però estic molt content que vostè i les seves tropes s'hagin presentat. Aquelles persones... —va assenyalar amb el polze per sobre de l'espatlla—, estaven tornant-se boges aquí. Simplement boges.

—Realment —va dir l'home amb gran calma—. Estaven volant com maníacs, no és veritat?

—I xocant contra el sostre i contra els vehicles estacionats, i simplement destrossant tot el lloc —va dir Dozer, amanint la seva història—. Vaig pensar que anàvem a quedar morts amb seguretat.

—De fet, una experiència aterridora —li va respondre l'altre amb commiseració, gairebé com si realment li cregués—. Però no es preocupi. Tot ha acabat ja. Ens farem càrrec de tots els presents i ho solucionarem —va assentir amb el cap cap al costat de Dozer—. I moltes gràcies per haver recuperat el morral per a mi. No estic segur de com se les hi va manegar per fer-ho, però estic content que fossin capaços de rescatar-ho abans que les seves entremaliadures el poguessin danyar encara més.

Wínter va sentir que el seu cor se li paralitzava. Així que fins a fins i tot els imperials coneixien sobre el cryodex.

—El seu morral? —va preguntar Dozer, arrufant les celles mentre mirava cap avall a la bossa que sostenia a la seva mà—. No, no, això és...

—Aquest és el meu morral, el qual em va ser robat —el va interrompre l'home amb fermesa—. Per això, quan vaig rebre una pista sobre el seu parador, immediatament vaig trucar al Capità Worhven del Destructor Estel·lar Imperial Dominator, i li vaig demanar ajuda per recuperar-ho —va somriure de nou, i aquesta vegada el somriure tenia un tint urgent—. Estic segur que entén com de difícil que pot ser algunes vegades el fet d'haver de treballar amb la gent local.

Wínter va empassar saliva. Especialment quan la gent local estava patrocinada i era manipulada per Villachor i Sol Negre. Aquest home ho sabia per complet. Ho sabia tot.

—Estem feliços d'haver pogut ajudar-li —va dir Wínter, donant-li un cop de colze a Dozer. Donades les circumstàncies, realment no hi havia realment raó per continuar arrossegant aquesta farsa més lluny.

Amb un sospir de resignació, Dozer li va lliurar el morral.

—Immensament feliços —va dir.

—Gràcies —va dir l'home. Va obrir el morral i va mirar en el seu interior—. Sí, aquest és, comandant —va confirmar, tancant-lo i tornant-se cap al soldat d'assalt que estava al seu costat—. Faci que els seus homes els reuneixin a tots i els portin a la guarnició d'Entre-Rius per ser interrogats. Per cert, què va ser dels altres dos aerolliscadors? Confio que no els permetrien escapar-se.

—No, milord, els tenim —va dir el soldat d'assalt.

—Excel·lent —va dir l'home—. Per descomptat, no estan permeses les comunicacions per part de cap dels presoners.

—Sí, milord —el soldat d'assalt va fer un gest en direcció a Dozer i a Wínter—. Què passa amb aquests dos?

L'home va tornar a mirar a Wínter i a Dozer, i a Wínter li va semblar que aquesta vegada el seu somriure tenia un toc d'irònica satisfacció en ell.

—El senyor i la senyora San[1] poden retirar-se —va dir—. Necessitaran ajuda amb el seu vehicle?

Es va produir una breu pausa mentre Dozer aparentment tractava de pronunciar algunes paraules.

—No —li va dir finalment—. Gràcies. Podem arreglar-nos-les.

—Molt bé —va dir l'home enèrgicament—. Adéu.

Es va tornar i es va dirigir de nou al turboascensor, mentre un dels soldats d'assalt li seguia respectuosament caminant darrere d'ell.

L'altre soldat d'assalt els va fer un gest amb el seu blàster.

—Ja ho van sentir —va dir bruscament—. Marxin.

Sense esperar una resposta, va passar al costat d'ells i es va dirigir cap a on els altres imperials estaven reunint als furiosos homes de l’Aziel en petits grups per desarmar-los i emmanillar-los.

—Anem-hi —va dir Dozer entre dents, prenent el braç de la Wínter i encaminant-se de retorn cap a l'aerolliscador en què ella havia estat treballant—. Vas aconseguir obrir-ho?

—Sí —va dir la Wínter, mentre el seu cap seguia donant voltes. Això havia de ser alguna espècie de truc. Algun joc que el depredador estava jugant amb la seva presa.

Ella encara estava esperant que els hi caigués el cop mentre Dozer jugava amb els cables de l'aerolliscador, l’encenia i els llançava cap al firmament, dirigint-se amb cura a través de la sortida, sota l'escrutini de l'ull alerta i els silenciosos làsers de la patrulla que vigilava dempeus sobre el Sentinella.

—Va ser massa sorollós perquè romangui sent secret —va dir amb acritud Dozer mentre els elevava cap al flux de tràfic que discorria a través de les llums de la ciutat.

—Què vols dir? —li va preguntar Wínter.

—No és obvi? —grunyí—. Els imperials coneixen a fons tot el maleït assumpte. Primer ens permeten obtenir el cryodex per quedar-se amb ell, i ara ens estan deixant córrer lliures amb l'esperança que puguem aconseguir-los també els arxius de xantatge.

Wínter va sentir que se li encongia l'estómac. Per descomptat. Havia estat tan concentrada en la seva relació amb l'Aliança, que per un moment s'havia oblidat que estava en un costat completament diferent aquesta vegada.

—El contacte de l’Eanjer —va murmurar.

—Qui més? —va dir Dozer ombrívol—. No és d'estranyar que l'home sabés bastant sobre Sol Negre i Qazadi.

—Em pregunto a quin tipus d'acord haurà arribat Eanjer amb ell.

—Sigui el que sigui, no ho està complint —va dir Dozer amb fermesa—. L'evidència està aquí. Malgrat tot, això serà com un enorme trencaclosques perquè tant Villachor com Qazadi, puguin digerir-ho.

—Vols dir, el fet que Aziel i el cryodex desapareguin sense deixar rastre? —va preguntar Wínter, traient el seu comlink i avaluant la cobertura del seu senyal. No era bona; de segur, encara havien d'estar dins del camp d'interferència dels imperials—. No serà per molt temps, ja ho saps. Hauran de deixar-los anar.

—Clar, però esperem que no ho facin fins que ens hàgim anat nosaltres...

—Espera —va dir Wínter al mateix temps que observava que el seu comlink s'encenia. Va prémer la tecla de connexió—. Rachele?

—Sí —va dir Rachele, sonant alleujada—. Us trobeu bé? Us he estat trucant diverses vegades.

—Estem bé —li va assegurar Wínter—. Els imperials tenien un camp d'interferència col·locat sobre l'hotel.

—Els imperials?

—És una llarga història; no tenim temps per a ella —li va dir Wínter—. Com li està anant a Bink?

—Espera un segon —va intervenir Bink—. Simplement no pots deixar les coses així, sense explicar-nos-les. Què va ser el que va succeir amb Aziel?

—Els imperials van entrar i es van apoderar d'ell —va dir Wínter—. D'ell i del cryodex, de tots dos.

—La qual cosa en realitat hauria de funcionar al nostre favor —va assenyalar Dozer—. Depenent de com de ràpid la xarxa d'espionatge de Villachor s'assabenti d'això, ell assumirà que Aziel s'ha passat a l'Imperi, o en cas contrari potser es figurarà que ha sortit fugint.

—No veig com això podria ajudar-nos —va dir Rachele—. Si creuen que Aziel s'ha donat a la fugida, podrien decidir torturar a Tavia per esbrinar el que Aziel es porta entre mans.

—Excepte que només tenen la paraula de Sheqoa que ella pogués estar implicada —va puntualitzar Dozer—. Sheqoa significa Villachor, i Qazadi no confia en Villachor més enllà del que Villachor representa per a la seguretat de la caixa forta. Ell no interrogarà a algú merament, diguem, per què així ho diu Sheqoa.

—Mira, podem parlar d'això després que Bink obri la caixa forta —va dir Wínter—. En quina situació et trobes?

—Tinc al davant tres seqüències de codi addicionals —va dir Bink. Ella les va llegir—. S'hauran adonat que totes són de diferents longituds, la qual cosa significa que no només són variants d'un codi estàndard de diversos dígits o alguna cosa així.

—Fins ara, l'equip no ha donat amb cap patró —va dir Rachele—. Alguna idea?

Wínter es va quedar observant a la ciutat que s'estenia per sota d'ells, visualitzant la distribució del teclat estàndard Galàctic Superior que Villachor hi havia estava emprant, i superposant les quatre seqüències que ja coneixien per sobre d'aquest teclat.

—La sèrie sembla estar en ordre alfabètic —els va suggerir.

—Sí, ja tenim aquesta part —va dir escaridament Bink—. Tu no ets l'única que ha llegit tot el que existeix sobre Villachor. Podria ser una llista de batalles famoses, o les seves velles mascotes, o la seva escola...

—Ho tinc —va dir de sobte Wínter, al mateix temps que aparentment tot queia en el seu lloc. Per descomptat—. Prova aquesta seqüència: set, dos, nou, dos, tres, quatre.

Es va produir un curt silenci.

—No és correcte —va dir Bink.

Wínter va arrufar les celles. No era correcte?

Va somriure amb força. Per descomptat, no era correcte. Era culpa seva per no haver seguit les altres seqüències per complet fins al final.

—Prova la mateixa seqüència, seguida de tres, dos, cinc, tres, sis, cinc, tres.

Un altre breu silenci. Dozer els va elevar fins a la següent avinguda celestial i va augmentar la velocitat.

—Això és tot —va dir Bink, gairebé cantant—. Ja està oberta... aquí anem. Tenim una caixa de targetes de xantatge de Sol Negre, en realitat, una caixa molt bonica, a més d'un munt d'altres targetes de dades que sens dubte Villachor també odiaria perdre. I un grapat de les més boniques fitxes de crèdits que mai hagis vist.

—Em rendeixo —va dir Rachele, sonant emocionada i desconcertada al mateix temps—. La computadora no ha pogut trobar res amb aquesta seqüència.

—Això és perquè la computadora busca paraules estàndard, però no pot cobrir tot l'espectre dels noms propis —va dir Wínter—. El codi d'avui és falleen Qazadi. Villachor els rota amb una llista alfabètica dels nou vigos de Sol Negre, associant-los a les seves respectives espècies.

—Bell —va dir Dozer—. Un llepa-botes subordinat, emprant una llista que hauria d'haver memoritzat de totes maneres.

—Exactament —va dir Wínter—. Com està la resta de l'assumpte?

—Estem de camí —va dir Bink—. Kell té el meu dispositiu receptor i està fixant les seves últimes càrregues explosives, Zerba està fent neteja de la caixa forta, i jo em dirigeixo de nou cap al saló de guàrdia.

—Només assegura't de romandre darrere d'ells quan les càrregues esclatin —li va advertir Rachele—. Aquesta part de l'univers serà un lloc molt poc saludable per quedar-se allà durant molt temps.

—No et preocupis, estaré bé —va dir en veu baixa Bink—. Ens veiem.

—Espera un segon, encara no t'he parlat sobre la situació de la Tavia —li va dir Rachele—. Tal vegada hauríem d'enviar a Lando i a Chewie abans del previst.

—Si ho fas, podem arriscar-nos a perdre tots dos equips —li va advertir Dozer—. La idea era que tots els esdeveniments anessin desencadenats al mateix temps, perquè Villachor no sabés en quina direcció reaccionar. Recordes?

—Han? —va inquirir Rachele—. En realitat, aquest és el teu pla. Què penses sobre això?

—Anem a mantenir-nos on estem ara com ara —va dir la veu d’en Han, de manera suau i amb un estrany ressò acompanyant-la—. No crec que Qazadi faci res sense dir-li-ho a Villachor primer. Si això ocorre, ens assabentarem d'això prou ràpid com per fer que Chewie i Lando es posin en moviment.

Wínter va arrufar les celles en direcció a Dozer.

—Com espera saber Han què és el que Villachor està o no està fent? —va murmurar.

Dozer es va encongir d'espatlles.

—És Han —va dir, com si aquesta fos l'única explicació que ella necessités. O més probablement, tota l'explicació que podria aconseguir.

—Així que ens asseiem a esperar —va dir Rachele. No obstant això no sonava feliç, però pel que sembla, estava disposada a acceptar la decisió d’en Han—. De totes maneres, mantingues-nos informats de tot el que ell faci, d'acord?

—Segur —va dir Han—. S’ha acabat la conferència. Tots de tornada als seus llocs de treball.

Wínter va mirar inquisitivament a Dozer. Aquest es va encongir d'espatlles i va fer un gest, mentre ella tancava la comunicació.

—I ara què? —li va preguntar.

—No ho sé —va dir Dozer lentament—. El contacte de l’Eanjer probablement sap on queda la nostra suite. Però, d'altra banda, ell podria no saber-ho. Però en veritat mantinc l'esperança que ell no conegui on queda el nostre punt de trobada.

—Així que no anem ni a la suite ni al punt de trobada?

Ell es va encongir d'espatlles novament.

—Estava pensant que sembla una bona nit per fer una passejada. T'importaria fer-me companyia?

Wínter va mirar a la distància, per sobre de la ciutat. Al lluny, una de les culminants exhibicions de focs artificials estava començant.

—No en absolut. Per què no?

* *

Amb un silenciós sospir d'alleujament, Kell va instal·lar l'última de les seves tres càrregues de detonita en la seva posició final, i delicadament va pressionar l'interruptor d'activació. Treballar amb explosius era una cosa. Treballar enmig de paranys explosius caça-babaus d'una altra persona, era alguna cosa completament diferent.

—Zerba?

—Tot escamotejat i en el nostre poder —va anunciar Zerba, fent un pas al voltant de la corba de la caixa forta i ajustant el seu ara, engruixat morral al voltant de la cintura—. I tu?

—Tot llest —va dir Kell, mirant cap al forat que havien fet en el sostre. Bink hauria d'estar aquí a dalt, observant-los per assegurar-se que encara estaven ben sincronitzats.

Només que ella no estava. No estava en cap lloc visible.

—Bink? —la va cridar en veu baixa.

—No et molestis —va dir Zerba amb un grunyit—. Fa estona que va desaparèixer.

Kell va sentir que se li desprenia la mandíbula.

—A fotut el camp?

—Per descomptat —li va dir Zerba—. Per què creus que li va donar a Han el control de l'operació? Ella mai va tenir la intenció de quedar-se una vegada que estigués oberta la caixa forta.

—Però... —Kell va aixecar la vista de nou—. A on es va anar?

—A on creus? —li va dir Zerba amb acritud—. Ella s'ha anat a rescatar a la seva germana.

Una dona solitària, portant equipament per a robatoris, proveïda només de les eines de qualsevol lladre ordinari, sense armes, excepte un petit blàster lleuger.

—Mai podrà fer-ho —va murmurar Kell.

—No —va convenir Zerba amb gravetat—. Només espero que no sigui capturada just al moment d'espatllar-nos tot aquest assumpte a la resta de nosaltres.

Kell se li va quedar mirant.

—Com pots...

—Perquè aquesta és la classe de negoci en la qual estem ficats, noi —va dir en veu baixa Zerba—. Tu pots unir-te amb algú per a un treball com aquest, però has d'aprendre a no fer cap classe de compromís a llarg termini. Ni tan sols en el més profund del teu ésser.

Va fer un gest.

—Vinga. Ja és hora d'enllestir-nos.

* *

Bink reflexionava sobre el fet que Han no havia tractat de detenir-la, mentre es dirigia a l'altre costat de la mansió. Zerba tampoc ho havia fet. Kell podria haver-ho intentat, però ell probablement no s'hi havia adonat en absolut del fet que ella els estava abandonant.

Aquesta era la part de l'assumpte que li molestava. Havia treballat amb un bon nombre de persones al llarg dels últims anys, i mai li havia fallat cap d'ells abans.

Per descomptat, ella no els estava fallant ni a Zerba ni a cap dels altres que es trobaven aquí. No realment. Han ara tenia el control de la situació, i Han sabia el que feia. Generalment.

Però de vegades, la percepció de la culpabilitat era fins i tot més important que la pròpia culpabilitat.

Va serrar les dents. Es tractava de la seva germana. Si no ho podien comprendre, o simplement no els importava, llavors a l'infern amb tots ells.

I especialment a l'infern amb qualsevol que se li creués en el camí amb l'argument que tan sols estava dirigint-se a la boca del llop —a la porta de la suite de Qazadi—, per fer-se matar. Aquest seria algú que no només no estaria entenent la situació, sinó que també estaria insultant el seu professionalisme.

Directament per davant, la bretxa de l'entrepís s'estrenyia per acabar en una altra de les portes fortament emmarcades que ella ja havia travessat dues vegades. Alliberant els ganxos de subjecció que havien estat fixats al sostre per sobre d'ella, va ficar el cap i les espatlles a través de l'obertura, va tornar a fixar els ganxos en l'altre costat, i va continuar movent-se. Almenys Han no hauria d'haver-se preocupat en aquest aspecte —pel que havia pogut sentir, al moment en què ell els explicava la seva història mentre estaven esperant en l'estació elèctrica—, li quedava clar que ell ja havia revisat tots els ambients d'aquí, i va concloure que hi havia un munt d'espai perquè ella pogués fer invisible el seu desplaçament a través de la mansió.

Encara que per ser justs, tal vegada el que a ell li havia estat preocupant, era com Bink anava a poder manejar la distància vertical entre el segon i el quart pis. Els buits dels ascensors eren les rutes òbvies, la qual cosa també significava que la gent de Villachor els tindria coberts.

Per sort per a ella, hi havia una ruta que probablement mai se li ocorreria a cap d'ells.

Sempre li havia sorprès la quantitat d'edificis de més de cent anys d'antiguitat que incloïen habitacions o passadissos ocults en alguna part. Tal vegada els rics i poderosos en aquelles èpoques, havien estat més paranoics que els seus descendents d'avui dia, o tal vegada simplement, agradaven del romanç a l'antiga i del glamur que tot això implicava. Prenent en compte que la mansió de Villachor alguna vegada havia albergat a tot un governador sectorial, hauria apostat fortament que hi havia tot un conjunt de passatges d'emergència amagats de manera dissimulada en algun lloc entre les parets.

Per desgràcia, els plànols de la Rachele no havien inclòs cap cau ocult, i ella no tenia temps per trobar-los.

Afortunadament, aquests mateixos plans havien considerat el muntacàrregues.

Ella es va obrir camí a través de la paret amb molt poc esforç, i amb molt menys soroll. El conducte era tan estret com havia esperat. També seria fàcilment travessable per qualsevol de la seva grandària que sabés el que estava fent.

Escalant a l'estret espai, va començar a dirigir-se cap amunt.

* *

Els Zeds eren ginys pesats, voluminosos, i fins i tot amb l'ajuda de l'energia dels vestits blindats que estaven emprant, els va prendre a Uzior i als seus homes prop de deu minuts per moure la primera fila de cinc Zeds fora del camí. Villachor els observava en silenci al costat de Sheqoa, comptant com transcorrien els segons, furiosament ansiós per saber el que estava passant darrere d'aquesta porta, però igualment decidit a mantenir les seves pors i les seves frustracions invisibles per als homes de Qazadi.

Uzior ja havia començat amb la segona fila, quan Villachor de sobte va notar que un sisè guàrdia blindat s'havia ficat en l'avantsala sense haver estat vist, i romania observant en silenci des de la paret que estava enfront de la porta de la cripta.

—Qui ets tu? —li va preguntar—. Qui ets? —va repetir, mirant a Sheqoa.

—Vaig assumir que havia estat vostè qui el va cridar —va dir Sheqoa, sonant confós—. Fa un moment, mentre jo estava donant als altres les seves instruccions.

—Si jo l'hi hagués cridat, ja estaria ajudant —grunyí Villachor, mirant al nouvingut—. Qui ets tu?

—El meu nom és Dygrig —es va escoltar la veu filtrada de l'altre—. Sa Excel·lència, el Capitost Qazadi em va ordenar que vingués i que observés.

Villachor va fer un cop d'ull a Barbas i Narkan. L'avantsala íntegrament, estava començant a empestar al vigo de Sol Negre.

—I ell et va dir que et posessis una de les meves armadures per a l'ocasió?

—Vostè ja havia dit que podria haver-hi problemes dins de la cripta —li va recordar Dygrig—. Sa Excel·lència va pensar que seria una bona idea si algú més venia preparat.

Villachor va realitzar una inspiració profunda, mentre sentia que tot el seu sistema sanguini bombollejava com si fos a punt d'explotar. Que Qazadi enviés a un dels seus guàrdies, enfundat en un dels vestits blindats de Villachor...

—Molt considerat de part de Sa Excel·lència —va contestar, lluitant feroçment per aconseguir autocontrolar-se. Tirar-se dels pèls en presència de testimonis, seria tota l'excusa que Qazadi necessitaria per desfer-se d'ell, i posar a qualsevol altre en el seu lloc—. Mentre romans aquí, bé podries donar-li un cop de mà als meus homes.

—Em van dir que havia d'estar preparat pel que trobéssim a l'interior —li va objectar Dygrig calmadament—. Les meves ordres no diuen res sobre ajudar amb els preliminars.

No, per descomptat Qazadi no voldria que els seus homes s'embrutessin les mans.

—Uzior?

—Tindrem l'àrea buidada en vuit minuts —li va prometre Uzior.

—Podria cridar a més homes —li va oferir Sheqoa.

—Vas aconseguir que els equips de cerca trobessin a l'intrús?

Sheqoa va fer una ganyota.

—No, senyor.

—Llavors fes que el trobin —va dir Villachor. Va llançar una mirada a Dygrig, qui ara estava observant amb el mateix desinterès condescendent que Barbas i Narkan. Si arribava a sobreviure a aquest desafiament, Villachor es va prometre a si mateix ombrívolament, que vigo o no, anava a trobar una manera de fer-li pagar a Qazadi per haver-lo pressionat d'una manera tan impia—. Fes que l'equip de cerca més proper es dirigeixi al saló de guàrdia —li va ordenar a Sheqoa—. Si Qazadi té allà més de la seva gent aprofitant-se del nostre equip, vull saber-ho tot sobre això.

* *

El comlink de la Rachele es va encendre.

—Informa —va dir.

—Problemes —va dir Han, amb una veu tan baixa que amb prou feines podia sentir-lo—. Zerba, amb quanta seguretat vas bloquejar l'accés al saló de guàrdia després que me’n vaig anar?

—Tan sols amb el pany que estava allà —va dir Zerba—. No la vam soldar ni res, si és això el que estàs preguntant. Per què?

—Villachor està enviant a algú cap allà a dalt —li va contestar Han—. Al moment en què vegi el forat, tot haurà acabat. Tindran deu dels seus nois en la cripta abans que Villachor deixi de cridar.

—I això serà tot per a Zerba i Kell —va dir amb gravetat Rachele—. Així que... la volem en aquest moment?

—No podem —va dir Han—. Villachor encara no té oberta la porta de la cripta.

—Estàs segur que necessitem que l'obri? —li va preguntar Kell—. El segellat magnètic no va impedir que entrés el sabre de llum.

—No estàs utilitzant un sabre de llum en aquesta ocasió —li va recordar Rachele—. No sé el que el segellat magnètic pogués fer, però preferiria que no ens arrisquéssim.

—Tingues la seguretat que si tu no desitges arriscar-te, nosaltres tampoc —va convenir Zerba—. Jo voto per què seguim endavant i que deixem que Chewie i Lando entrin en acció.

—Espera —va intervenir Bink—. Encara no poden intervenir, no estic en posició.

—Tens dos minuts per posar-te en posició —li va dir Han amb aspror—. Uzior diu que la cripta estarà oberta en vuit. Necessitem alguna cosa per distreure als guàrdies d'aquesta part de la mansió, i aquest alguna cosa són Chewie i Lando.

—Pots fer-ho, Bink? —va preguntar Kell.

—Tinc alguna altra opció? —va dir Bink entre dents—. D'acord, segueixo endavant. Però si alguna cosa li passa a Tavia, recaurà sobre els seus caps. I ho dic literalment.

—Ho sé —va dir Han—. Dos minuts, Rachele.

—Entès —Rachele va creuar els dits mentalment mentre canviava a la freqüència més segura per contactar amb el comlink de Chewbacca—. Chewie, Eanjer: dos minuts.

* *

Amb els anys, Bink havia acumulat una extensa col·lecció de paraules que eren les més apropiades per a aquesta classe de situació. En el seu camí cap a la part superior del conducte del muntacàrregues, va recórrer tota la llista completa d'elles.

Dos minuts. Ella seguia estant a mitja mansió de distància d'on Tavia estava sent retinguda, i Han li estava donant dos miserables kríffids minuts per arribar fins allà.

No hi havia manera que pogués arribar allà a través de la bretxa de l'entrepís. Les seves tècniques de ganxos de subjecció eren perfectes per a aquest tipus de viatges subrepticis, però la naturalesa completa de l'operació requeria d'una perspectiva de velocitat. I fins i tot la velocitat màxima no seria suficient.

La qual cosa només li deixava una opció. Una opció que, com el propi muntacàrregues, els dissenyadors originals de la mansió, s'havien encarregat de proporcionar-li.

Els conductes horitzontals estaven just en la part superior del conducte, ramificant-se en direccions oposades: un en direcció cap a l'ala sud-est i un altre en direcció cap a l'ala nord-est. En un conducte completament tancat, el qual semblava tan poc amenaçador com aquest, no tindria necessitat de ganxos de subjecció. Els seus guants estàndard antilliscants de fricció, eren les úniques eines que necessitaria, i fàcilment podria cobrir la distància en la meitat del temps que li prendria seguir la ruta d'entrepisos. Tal vegada fins i tot dins de la finestra de dos minuts que Han li havia concedit.

El problema era que la ruta d'entrepisos li permetia triar per on sortir en l'altre extrem. Per desgràcia, en el conducte de subministrament d'aliments, tan sols existia únicament una sortida. Si Qazadi o qualsevol dels seus guàrdies estigués vigilant la desembocadura per la qual s'estava encaminant al moment equivocat, ella ni tan sols veuria arribar el tret.

Però hauria d'intentar-ho. Es tractava de la Tavia. Es tractava de la seva germana.

Va retorçar el cos formant un angle al voltant del racó que hi havia en la part superior del conducte del muntacàrregues, i es va obrir pas pel conducte, inclinant les espatlles en diagonal per aprofitar al màxim el limitat espai. Aferrant-se amb els guants a les parets metàl·liques laterals del conducte, i començant a repassar la seva llista completa de malediccions, es va dirigir cap amunt enmig de la foscor.

* *

Kastoni ja estava començant a posar-se perillosament impacient, i Lando s'havia quedat reduït a la seva segona i última línia de tècniques dilatòries, quan tota l'ala de la mansió va semblar esclatar enmig d'una cacofonia de ceràmica, de fusta i de pedra destrossada.

I mentre ell i Kastoni es voltejaven cap a la porta, un aerolliscador va passar rugint pel passadís, rebotant en les parets de tots dos costats. Kastoni amb prou feines va tenir el temps just per deixar anar una maledicció d'espant mentre un segon vehicle entrava disparat darrere del primer.

I just per darrere dels vehicles, corrent com si d'això depenguessin les seves vides, estaven Chewbacca i Eanjer.

Lando va exhalar un sospir d'alleujament. Finalment.

—En el nom de... —va començar. Es va interrompre mentre l'estrèpit dels desbocats aerolliscadors era reemplaçat pel bram de les alarmes.

—Emergència! —va cridar Kastoni en el comlink del seu clip mentre desenfundava de manera esvalotada el seu blàster—. L'estacionament ha estat envaït. Dos aerolliscadors estan infiltrant-se lliurement per l'ala nord en direcció a la zona central; repeteixo, dos aerolliscadors estan movent-se a través de l'ala nord en direcció cap a la zona central.

Li va arribar un «rebut» i es va dirigir cap a la porta.

—Què és el que puc fer? —li va preguntar Lando, qui venia darrere d'ell.

—Pot fer que el seu cul foti el camp d'aquí —grunyí Kastoni—. Aquí ja ha acabat.

Es va detenir en la porta, va ficar el cap cap a fora per fer una ràpida ullada...

I es va desplomar sobre el terra al mateix temps que Lando estavellava el seu puny directament per darrere de l'orella esquerra de Kastoni.

Sacsejant la seva mà per esmorteir el sobtat batec que sentia, Lando es va agenollar al costat de l'inconscient home i va recollir el seu blàster. Per un moment va pensar a comunicar-se amb la Rachele, però va decidir que no tenia temps, i es va dirigir corrent darrere de Chewbacca.

Havia assumit amb anterioritat que l'interior de la mansió estaria essencialment desert, amb excepció del personal de cuina que estava elaborant els refrescs per als visitants del Festival que es desenvolupava en els exteriors. Certament, la major part de les forces de seguretat havien estat fora, tamisant a la multitud i tractant de perseguir a l'últim dels androides que es trobaven fora de control. Però mentre seguia el deixant de Chewbacca, Eanjer, i els aerolliscadors, es va trobar amb un sorprenent nombre de persones que miraven amb temor, cautela, o amb incredulitat a través de les diferents portes. La majoria d'ells semblaven ser tècnics d'alguna classe, la qual cosa no era molt sorprenent, ja que es trobaven prop de l'estacionament i de les instal·lacions de reparació de droides.

Un parell d'ells li van assenyalar amablement el camí a l'uniformat sergent de la policia que anava a la caça, perseguint als intrusos. Cap d'ells va fer cap moviment per detenir-lo o interpel·lar-lo.

Havia deixat l'ala nord i es dirigia per l'ampla escala que conduïa a la secció central i a l'ala del nord-est, quan va escoltar els primers sons de trets làser.

* *

El comlink integrat en l'armadura d’en Han, estava connectat amb el canal de seguretat de la Hisenda de Marbre, la qual cosa significava que va rebre la notícia sobre els desbocats aerolliscadors al mateix temps que Sheqoa, i uns pocs segons abans que Villachor.

Havia esperat que Villachor es tornés explosivament furiós amb l'informe que una altra cosa més també estava anant malament. Però en lloc de cremar en flames, l'actitud del senyor del crim es va tornar gèlida.

—Informa a Sa Excel·lència que podria trobar-se amb intrusos en el seu camí —li va dir a Sheqoa sense alterar-se. Va fer un gest cap a Barbas i Narkan—. És possible que desitgin anar a ajudar a defensar al seu amo —va agregar.

Els dos homes es van mirar. Barbas va assentir en silenci, i es van dirigir amb un trot ràpid a través de l'avantsala i per la porta nord.

En Han va fer una ganyota. Amb sort, Chewbacca i Lando sabrien com enfrontar els problemes que poguessin arribar-los des de la rereguarda.

—Vostè pot anar amb ells —va afegir Villachor.

En Han va parpellejar per desconnectar les seves visualitzacions tàctiques. Villachor li mirava, amb el mateix gel mortal en la seva mirada.

—Em van ordenar romandre aquí —va dir Han—. Vaig a retirar-me sempre que rebi noves ordres.

—Va a retirar-se quan se li ordeni que es retiri —li va dir Villachor calmadament—. Aquest segueix sent el meu territori. La meva paraula és la llei aquí, no la del Capitost Qazadi.

—Entenc, senyor Villachor —va dir Han, tractant de combinar adequadament la barreja de respecte i d'arrogància que tants oficials de nivell mitjà de la Flota li havien ensenyat—. I jo no tinc cap intenció de violar semblant disposició. Però...

—Alerta! —Una veu angoixada va emergir d'improvís, procedent del comlink del vestit—. La cripta ha estat violada des de dalt. Repeteixo, la cripta ha estat violada.

—Senyor, la cripta ha estat violada —li va retransmetre Sheqoa amb urgència a Villachor—. Sona com que ho van aconseguir a través del saló de guàrdia.

Per un instant Villachor es va limitar a mirar-lo. Després es va donar la volta per encarar als homes que s'afanyaven entre els congelats Zeds.

—Facin que aquesta porta s'obri en aquest moment! —grunyí.

Va assenyalar amb el dit a Han.

—I posin aquest home sota arrest.

Següent

---

[1] En l’original posen el cognom més comú en anglès Smith, jo m’he pres la llicència de posar San, que és molt comú en diverses espècies a Star Wars. (N. Del T.)